IMG_20210228_0001.jpgCazarabet conversa con...   Daniel Arasa, autor de “La repressió franquista a Tortosa i el Delta de l’Ebre” (Flah.Editors.cat)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Torna Daniel Arasa amb la segona part de “La repressió franquista a Tortosa i el Delta de l´Ebre” que començà amb la primera part com a “100 Consells de guerra”.

Es tracta, com diem, de la segona part del llibre que edità en 2019 amb Gregal.

En aquesta segona part el llibre s´endinsa amb la repressió sobre els periodistes, els sindicalistes, les dones, els obrers, els pagesos i els Consells de guerra als que van ser sotmesos...

La publicació d’aquest llibre va estar accidentada com moltes altres iniciatives arran de la pandèmia per la Covid 19, però no només per això ,ja que a la pandèmia es va sumar que aquest segon volum també programat per publicar-se amb Gregal va veure´s afectat per que la editorial va deixar de funcionar i editar a principis de l´ any passat per motius de salut.  L´ escriptor e investigador Daniel Arasa va intentar aleshores i em remeto a les seves paraules: “Amb les adaptacions pertinents per a publicar-lo separadament, una petita editorial, FLaH Editors, va decidir publicar-lo, però, ja abans d’editar el llibre, també aquesta editorial desaparegué en mig del període de pandèmia. Per aquest motiu, com autor he hagut d’acabar jo mateix la publicació. En el volum abans citat (100 Consells de Guerra) apareixien els polítics i els milicians”.

Arasa arran d´ aquesta publicació fa declaracions ben contundents: “Alguns polítics actuals molt radicals s’haurien de posar vermells perquè els seus pares eren delators franquistes. Surten als documents dels Consells de Guerra. Hi ha qui ha utilitzat la Memòria Històrica per a netejar un passat que no és presentable.(...).Memòria Històrica i veritat històrica no sempre són coincidents. La important és la veritat.(...).Aquest llibre pot obrir ferides, però cal que els fets es coneguin en la seva dimensió real, no en funció de la propaganda partidista d’uns o altres.(....).He sentit repulsió dels delators i confidents que anaven denunciant a la gent....”

Què ens conta el llibre?. Allò que ens trobarem en el llibre:

Explica detalladament els Consells de Guerra als qual van ser sotmesos republicans de Tortosa i diverses poblacions del Delta de l’Ebre. Es van iniciar a partir d’abril de 1938, quan els franquistes van arribar a las dreta de l’Ebre, i seguirien a partir de 1939 quan van ocupar tot el territori.

Aquest estudi permet conèixer els mecanismes de la repressió franquista, des de la elaboració de llistes de gent que d’una manera o altra havia militat a favor de la República fins a l’activitat dels confidents i denunciants, la creació dins els cossos de seguretat d’un “Servicio de Capturas”, com es presentaven informes sobre els acusats, l’aplicació les lleis franquistes repressives, el dèficit de garanties processals en la major de casos i sobretot en la primera etapa...

Casi tota la informació que surt al llibre s’ha localitzat a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, amb seu a Barcelona, i, en menor proporció, al Tribunal Militar Territorial Primer, de Madrid. Va estar una feina realitzada al llarg dels anys 2016, 2017 i 2018.

978841766043.JPGTot i abordar un tema tan cruel com la repressió, des del principi, al pròleg del llibre, faig meves aquelles paraules que va pronunciar el president de la República, Manuel Azaña, al Saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona davant dels alts càrrecs polítics i militars el dia que es complien dos anys de l’inici de la guerra: “Paz, Piedad, Perdón”. El cert és que cap dels bàndols va escoltar al president, i la guerra va continuar.

Aquest llibre tracta a fons un dels aspectes a la vegada més foscos i més manipulats de la Guerra Civil i de les seves conseqüències, el de la repressió. I no repressió en general, sinó la referida a persones concretes. La repressió de rereguarda o de postguerra va ser sovint més cruel que la lluita a les trinxeres perquè no poques vegades va ser molt més revenja i cacera de l’home que desig de justícia. A més, en aquest cas, l’etapa final de la guerra i la postguerra, la repressió era aplicada més en fred.

L´ autor, Daniel Arasa: Daniel Arasa i Favà (Tortosa 1944) ha publicat uns trenta llibres en català i castellà, més de vint dels quals són monografies sobre els maquis, la participació dels catalans i espanyols a la Segona Guerra Mundial, el franquisme i la Guerra Civil espanyola. Sobre la Guerra Civil ha escrit Entre la Cruz y la República; Católicos del bando rojo; La batalla de las ondas en la Guerra Civil Española; De Hemingway a Barzini, corresponsales extranjeros en la Guerra Civil; La batalla del Ebro a través de los partes de guerra, la prensa y laradio;ElEbroenllamasiJesúsenguerra.(1936-1939). 
Periodista, doctor en Humanitats i Ciències Socials, Pèrit Industrial Químic, ha estat professor associat de les universitats Pompeu Fabra i Abat Oliba. Ha exercit més de 40 anys com a periodistaendiversosmitjansisegueixcol·laborantdemaneraregularenpremsairàdio.

Casat i pare de set fills, desenvolupa una intensa activitat en camps socials, culturals i familiars. Ha fundat i presidit el Grup d’Entitats Catalanes de la Família, la Plataforma per la Família Catalunya-ONU i l’Associació Cinemanet.

Nosaltres ja em parlat varies vegades amb en Daniel Arasa:

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/100consellsdeguerra.htm

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/hemingway.htm

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/ebroenllamas.htm

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/partesguerra.htm

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/arasa.htm

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/jesusenguerra.htm

 

 

 

Cazarabet conversa amb Daniel Arasa:

Sin-título-2.jpg-Amic, què ens trobarem en aquest llibre que tracta sobre la repressió i els consells de guerra a Tortosa i Terres de l´Ebre que van afectar a periodistes, els sindicalistes, les dones, els obrers, els pagesos i que es van veure afectats per Consells de guerra?

Explica detalladament els Consells de Guerra als qual van ser sotmesos republicans de Tortosa i diverses poblacions del Delta de l’Ebre. Es van iniciar a partir d’abril de 1938, quan els franquistes van arribar a las dreta de l’Ebre, i seguirien a partir de 1939 quan van ocupar tot el territori....

-Com eren els mecanismes dels Consells de Guerra?

-Els mecanismes de la repressió franquista, des de la elaboració de llistes de gent que d’una manera o altra havia militat a favor de la República fins a l’activitat dels confidents i denunciants, la creació dins els cossos de seguretat d’un “Servicio de Capturas”, com es presentaven informes sobre els acusats, l’aplicació les lleis franquistes repressives, el dèficit de garanties processals en la major de casos i sobretot en la primera etapa...

-Daniel, quanta gent va ser sotmesa a Consell de Guerra?

-Al municipi de Tortosa, que aleshores incloïa diversos municipis del Delta de l’Ebre, un total de 889 persones. A tota Espanya van ser sotmeses a Procediments Sumaríssims centenars de milers, i a Catalunya van ser 63.961.

-I, quants van ser executats? Perquè sovint es donen xifres molt diverses.

Efectivament, les xifres que es donen dels morts per la repressió franquista no son coincidents. Les xifres exactes sobre el total de persones afusellades des del final de la guerra se saben amb força exactitud a nivell de Catalunya, però no tant del conjunt d’Espanya. Aquest no és un tema que jo hagi investigat directament. L’estudi més detallat a nivell català el va realitzar l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté investigant un per un tots els Registres Civils de Catalunya. Van ser en total 3.385 les persones afusellades. En anys posteriors han aparegut altres dades, però amb petitíssimes diferències. Alguns han parlat de 5.000 executats, però sense aportar cap estudi concret.

En el conjunt d’Espanya les dades són més variables. Van des dels 23.000 que dona la Fundación Francisco Franco fins a les 35.000 a que les eleven alguns historiadors. Ramon Salas Larrazábal les situa en 28.000. És cert que en el marc dels debats sobre la Memòria Històrica alguns van parlar de 120.000, 130.000 i fins a 150.000 executats, i així ho van publicar molts mitjans de comunicació. De cap manera vull defensar el franquisme, però m’importa la veritat, beneficiï o perjudiqui a qui sigui. Malgrat que aquestes xifres darreres es van repetint a la premsa o als discursos polítics no tenen al darrere estudis de cap mena, són fruit de la hostilitat, i van ser difoses de manera interessada.  

-En aquests dos llibres : el de “100 Consells de Guerra” i el present “La repressió franquista a Tortosa i el Delta de l´Ebre”, no expliques la repressió republicana...

-En aquest llibre no, però si ho he fet en altres. Aquí es narra la repressió exercida pels nacionals, pels franquistes. No implica negar ni ocultar les barbaritats comeses pels de l’altre bàndol, on també es va desfermar la criminalitat, amb desenes de milers de persones assassinades a Espanya (més de 8.200 a Catalunya), saquejos, incendi d’esglésies i convents, destrucció d’un immens patrimoni cultural... A aquestes accions es va fer ja referència en altres estudis i seran tractades també en altres llibres previstos. A més, en aquests dos llibres, al reproduir acusacions i defenses dels Procediments Sumaríssims incoats a molts republicans apareixen les malifetes per ells comeses.

daniel-arasa.jpg-Aquests dos llibres expliquen la Guerra Civil d´una altra manera? Vols trencar alguna mena de silenci?

-Expliquen la Guerra Civil des d’una perspectiva diferent de la habitual: a partir dels procediments judicials incoats en la fase final del conflicte i en la primera postguerra. Les denúncies, les declaracions dels testimonis, els informes policials, la defensa dels propis processats, els documents incorporats, permeten conèixer gran part d’allò que va a passar a la guerra, sobretot a la rereguarda. Afloren una gran quantitat de dades que eren desconegudes, fins i tot tenint en compte l’abundància de mentides o d’errors tant en les acusacions com en els arguments de defensa dels investigats.

I, sí, gairebé res del que surt es coneixia. Però vaig a dir una cosa que a alguns no els hi agradarà: Aquest silenci que ha durat dècades el veig avui com a molt positiu. Als que vam ser nens en els anys de postguerra, mai a les nostres famílies o les altres del poble ens van dir “no vagis amb aquest, o amb l’altre, perquè la seva família va ser del bàndol oposat”. Més de sis dècades més tard, a l’investigar arxius, m’he trobat que aquell veí, o el pare d’un company de jocs o de l’escola, havia estat a la presó franquista per motius polítics, o, inversament, que als familiars d’alguns altres companys els havien detingut o assassinat els “rojos”. Fins i tot he descobert detencions a la meva família i registres a casa dels avis de les que mai n’havien parlat.

-Sempre hi ha hagut d´haver-hi trets que t´ haiguen impactat o no sé...

-Detectar en directe el nivell d’analfabetisme.  Repassar molts milers de documents d’aquest període que per la seva pròpia naturalesa i exigència legal havien d’anar signats permet constatar un fet sociològic molt important: la tassa d’analfabetisme que hi havia. Molts signen amb l’empremta del dit. Vol dir, òbviament, que no sabien escriure ni el mínim.  Entre les dones, el percentatge era encara més alt.

-Amic,però parla´ns més dels Consells de Guerra..per exemple, com era la idiosincràsia dins d´ells, com es duien a terme, en quines condicions?. Eren purs tràmits?, sense res més ...?

-Potser cal explicar una mica per a alguns lectors què és un Consell de Guerra. És un procediment judicial militar. Pot ser sumari o sumaríssim. Aquests darrers eren els dels períodes de guerra i postguerra. En ells es decideix de forma ràpida si s’ha comés o no un delicte tipificat en el Codi de Justícia Militar. La Justícia Militar ja és, en si mateixa i a tots els països, més severa que la justícia civil. Però, a més, en principi, per situacions d’estat de guerra, d’excepció o similars es considera que no es pot esperar a la justícia militar ordinària. Per tant, un primer element que caracteritza els Consells de Guerra és la seva rapidesa, tant en el judici i en dictar sentència, com, normalment, en l’aplicació de les penes. Els Consells de Guerra estan presidits per un militar d’alta graduació, que varia segons els casos. A vegades són fins i tot són generals, però en la major de casos dels jutjats en la postguerra eren coronels, tinents coronels o comandants. Amb el president del Consell de Guerra hi havia com a vocals tres o quatre càrrecs militars més, i s’hi sumaven el fiscal i l’advocat defensor que eren també militars. Un fet per a mi especialment greu era que l’advocat defensor, a més d’esser d’ofici, no el designaven fins al dia abans de la celebració del Consell, i havia de defensar potser a 12, 15 o 20 que eren jutjats conjuntament. Es pot dir que no tenia ni temps de llegir els expedients de les persones que havia de defensar. És una de les mostres de les escasses garanties jurídiques.

-Com s’iniciava el procediment?

-El procediment contra una persona s’iniciava a partir d’una denúncia d’ algú o, en altres casos, de l’actuació d’ofici de les forces d’ordre públic. La Guàrdia Civil o la Policia procedia a la detenció de l’acusat i el sotmetia al primer interrogatori. També compareixien els acusadors o altres testimonis. Es nomenava a cada partit judicial un o diversos jutges instructors. El jutge, a banda de tornar a interrogar al detingut ho feia també als acusadors, cridava als testimonis i demanava informes a Falange i a l’ajuntament corresponent. Quan el jutge considerava completada la instrucció del Procediment, ho remetia al Govern Militar de la respectiva província, a la presó de la qual era també traslladat l’inculpat. Després de la guerra, el Consell de Guerra, el judici, generalment se celebrava a la capital provincial. Com he dit abans, les garanties processals eren molt poques, i les condemnes a mort molt freqüents, fins i tot de persones que res havien tingut a veure amb delictes de sang. De fet es podria dir que els Consells de Guerra eren casi de tràmit, perquè amb l’informe del jutge instructor i, sobretot, amb l’acusació del fiscal estava ja tot dit. En la majoria de casos, els tribunals acceptaven les peticions de condemna dels fiscals. La sentència del Consell de Guerra l’havia d’aprovar l’Auditor de Guerra. Generalment l’Auditor simplement ratificava la sentència. He repassat molts centenars de consells de guerra i només he trobat dos o tres casos en que l’Auditor tira enrere la sentència exigint la celebració d’un nou judici.

-Què passava amb els casos de condemna a mort?

-En els casos de condemna a mort, la sentència s’havia de comunicar al Cuartel General del Generalíssim. Després va canviar i era al capità general de la respectiva Regió Militar. Si des del Cuartel General de Franco (o del Capità General) arribava el “Enterado”, volia dir que endavant l’execució. En altres casos hi havia indult, consistent en canviar la pena de mort per condemna s reclusió perpètua. Aproximadament un terç dels condemnats a mort van ser indultats.

-Què has trobat com “de nou” en aquestes investigacions sobre els consells de guerra a periodistes, dones, sindicalistes, els obrers, pagesos...

A banda de les situacions particulars citaria:La tasca dels delators. Hi havia alguns confidents i delators que sistemàticament es dedicaven a acusar a gent. Sovint potser amb raó, però en no pocs casos amb esperit de revenja. Un altre aspecte ha estat donar-me’n compte de la creació del Servei de Captures a la Policia i la Guàrdia Civil. També el fet de que considero que es feia amb més rigor la instrucció del Procediment que no pas l’acte públic del Consell de Guerra. I detectar l’altíssim nivell d’analfabetisme. Molts, i més entre les dones, signen les seves declaracions amb l’empremta del dit, perquè no saben escriure.

-Com de diferents eren aquests Consells de guerra respecte als que ens relates en la primera part de la teva investigació publicada l´ any 2019 per gregal amb 100 Consells de guerra?

-Els Consells de Guerra eren igual que els altres, amb la particularitat de que les persones jutjades eren més “del poble”, persones normals i corrents, no polítics ni milicians. Evidencia encara més el desig de castigar.

-Parla´ns, amic Daniel sobre les fonts de documentació per a portar a terme aquest llibre ?

Casi tota la informació que surt al llibre s’ha localitzat a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer, amb seu a Barcelona, i, en menor proporció, al Tribunal Militar Territorial Primer, de Madrid. Va estar una feina realitzada al llarg dels anys 2016, 2017 i 2018.Qui vulgui confirmar o contrastar si són certes les dades ho té a l’abast anant a aquells arxius, perquè avui les fonts són obertes i assequibles.

-En el llibre mires a Tortosa i Terres de l´Ebre... però el que passà ací va poder passar més enllà, oi?

-Canviant els noms i algunes circumstàncies el que aquí s’explica podria estar referit a qualsevol altra zona d’Espanya, com menys el que va ser territori republicà durant el conflicte.

maxresdefault.jpg-Vols tractar i tractes el tema de la repressió sense embuts, però , a la vegada, vols presentar el llibre dins la vessant del respecte i la reconciliació... com teu fas?

- Tot i abordar un tema tan cruel com la repressió, des del principi, al pròleg del llibre, faig meves aquelles paraules que va pronunciar el president de la República, Manuel Azaña, al Saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona davant dels alts càrrecs polítics i militars el dia que es complien dos anys de l’inici de la guerra: “Paz, Piedad, Perdón”. El cert és que cap dels bàndols va escoltar al president, i la guerra va continuar. Aquest llibre tracta a fons un dels aspectes a la vegada més foscos i més manipulats de la Guerra Civil i de les seves conseqüències, el de la repressió. I no repressió en general, sinó la referida a persones concretes. La repressió de rereguarda o de postguerra va ser sovint més cruel que la lluita a les trinxeres perquè no poques vegades va ser molt més revenja i cacera de l’home que desig de justícia. A més, en aquest cas, l’etapa final de la guerra i la postguerra, la repressió era aplicada més en fred.

-Creus que el llibre pot reobrir ferides?

- Han passat més de 80 anys des d’aquells fets i la pràctica totalitat dels protagonistes ja no hi són. Amb tant de temps transcorregut les ferides haurien d’haver cicatritzat fa temps, però, lamentablement, sabem que no és del tot així. Sóc conscient de que aquest és un llibre que pot obrir ferides, però cal que els fets es coneguin. Fer història implica investigar i narrar allò que ha passat, no el que ens hagués agradat que passés.

-Aquest llibres poden aixecar conflictes entre familiars dels condemnats, repressaliats o declarants?

-Amb aquest llibre encara no ha estat possible, òbviament, perquè surt ara a la venda. Però ja són diversos els llibres que he publicat d’aquesta temàtica i no he tingut cap problema. Per un motiu ben simple: el que publico són els documents, no opinions o valoracions meves, ni tampoc informacions que em podria haver dit algú. Són documents que estant als arxius militars i avui poden ser consultats per qui ho desitgi. Si algú protestés, només cal dir que demani fer la consulta a l’arxiu militar corresponent i podrà trobar-ho i contrastar la veracitat o falsedat. No dic que tot allò que apareix als documents sigui cert. Per exemple, que una acusació formulada per un delator sigui sempre real o exacta, o que el mateix acusat digui la veritat quan l’interroga la Guàrdia Civil o el jutge, ni que hagin estat recollits sempre amb exactitud pels secretaris en els interrogatoris. Allò que puc garantir és que reprodueixo el contingut del documents dels Procediments Sumaríssims, sense interpretacions personals, ni carregar tintes, ni tampoc exonerar.

-Però per què t´has mostrat tan crític amb les lleis i la praxis de la Memòria Històrica?

- Certament, he estat molt crític amb les lleis de Memòria Històrica i de la Memòria Democràtica, i en la forma en que alguns les van aplicar i pretenen seguir-ho fent. Però les meves crítiques a aquelles lleis i accions derivades d’elles no provenen del fet de recuperar el coneixement dels esdeveniments històrics, ni de que es vulgui honorar a les víctimes, ni dels treballs de recuperació de cossos de les fosses per enterrar-los més dignament. Ben al contrari, tot això ho recolzo.  El que és greu és que alguns van utilitzar la Memòria Històrica amb finalitats polítiques actuals, i en lloc de buscar el perdó i la reconciliació van revifar l’esperit d’enfrontament.  Alguns han utilitzat i segueixen utilitzant la història (en concret la referent a la República i la Guerra Civil) amb gran parcialitat, deformant-la, com si totes les víctimes haguessin estat només les d’un bàndol, només uns fossin culpables i els de l’altre bàndol eren meravellosos. He seguit molt en diversos treballs la repressió als dos bàndols, i cap d’ells es pot sentir orgullós d’allò que va fer.

Vaig a dir una cosa que pot fer posar vermell a algun polític o personatge conegut actual: Alguns dels que ara es presenten com antifranquistes absoluts o independentistes que reneguen d’Espanya, que demanen treure monuments i canviar noms de places i carrers, el seu pare o el seu avi presentaven denúncies contra republicans a la policia franquista. Als dos llibres (100 Consells de Guerra i aquest) en surten. No és quelcom que algú m’ha dit, ho ha comentat, sinó que surt als documents, amb les seves signatures en les declaracions. Fets similars van passar arreu, i tampoc jutjo les consciències. Ningú  és culpable del que ha fet el seu pare o el seu avi, però si és bo tenir una mica d’humilitat i de contenció.

-Siguem més clars: què no t´agrada de les lleis envers la Memòria Històrica?

-En primer lloc voldria dir que crec que estic entre els que han recuperat molta història d’aquell període la Guerra Civil. I no fent “refritos” d’altres, sinó tots llibres de recerca. En poc més d’una dècada he publicat una sèrie de llibres com “Entre la Cruz y la República”, “Católicos del bando rojo”, “Jesús en guerra”, “100 Consells de guerra” i “La repressió franquista a Tortosa i el Delta de l’Ebre”, a més de tres llibres sobre la batalla de l’Ebre i els corresponsals de guerra. També he escrit diversos capítols de llibres col·lectius sobre aquests temes. A part he publicat llibres sobre altres aspectes del franquisme. En total sumen més de 4.000 pàgines. Per tant, difícilment em pot acusar algú de no voler recuperar la història. El problema és un altre. La Memòria Històrica no és sempre la veritat històrica. I l’important és la veritat, recuperar i exposar allò que realment va passar. Sense sectarismes. No el que a uns o altres els interessa dir. Perquè allò que va passar a la guerra civil o incivil de 1936-1939 no és per a sentir-ser orgullós cap dels dos bàndols. Per exemple, uns i altres van assassinar de manera terrible i cruel. No només uns. Amb la Memòria, molts no s`ha volgut buscar la justícia i la veritat sinó las revenja.Per una altra banda, rebutjo l’aprofitament polític que se’n fa amb finalitats actuals o de blanquejar una història no gaire neta.

Ho diria d’una altra manera: la història hem de tractar de buscar-la sencera, però pels investigadors o estudiosos, no pels polítics. Aquests sempre la volen utilitzar de manera parcial per partidisme, agafar aquella part que els convé, no cercar la veritat completa. Recordem que les mitges veritats són les pitjors mentides.

-N´hi ha que diuen i argumenten que escriure sobre aquests temes pot portar-nos a obrir ferides... però hi ha ferides que mai hi seran curades si no es tracten certs temes, no?; què ens pots dir?

Reconec que uns llibres com els que he fet poden obrir ferides. No hauria de ser així pels més de 80 anys que han passat. Però cal superar el trauma d’allò que va passar i, per a superar-ho, primer cal conèixer de manera completa. No es pot posar terra a sobre sense saber.

-Amic que entens per “guerracivilisme”? o què ens pots explicar d´aquest fenomen?

Entenc per guerracivilisme voler mantenir les ferides obertes per a que segueixi la tensió i l’agressivitat, al mateix temps de voler culpar sempre “als altres”. N’hi ha a tots els bàndols. Hem de ser persones que cerquem la veritat, i junt amb això ser constructors de ponts, no de trinxeres. Això només es pot aconseguir amb la disposició al perdó i la reconciliació.

Captura-de-pantalla-2021-02.jpg-Per què tu argumentes i declares que... encara hi ha massa “guerracivilisme”?

-Malauradament sí. I des d’algunes instàncies públiques i de partits s’ha activat la darrera dècada. Ara han afluixat una mica les referències a tot això arran de la pandèmia, però segueixen amb els mateixos objectius. Cal aclarir que investigar com a historiador, o com a periodista, sobre la guerra civil no és guerracivilisme. Si que ho és utilitzar aquell conflicte com arma contra els altres, dividir en bons i dolents, aprofitar-ho amb finalitats partidistes actuals o fins i tot per a netejar un passat que no sempre és presentable. Hi ha partits que com organització o realitzat per molts dels seus membres, van assassinar i torturar a milers de persones i ara estan passant com de neta trajectòria de defensors de la democràcia i la llibertat.  Dir la veritat es el millor que podem aportar. Més important que la memòria històrica és la veritat històrica, que no sempre són coincidents.

-Hi ha massa polítics o en sobren envers el tema de Memòria Històrica?

- Si és Memòria “Històrica” que la deixen pels historiadors o els que fem treballs de recerca històrica. La politització del passat ja comporta en si mateix un intent d’instrumentalització o fins i tot de clara manipulació... Ha hagut qui ha intentat treballar amb més imparcialitat. Poso el cas que conec de primera mà del periodista Plàcid Garcia-Planas a Catalunya. I, ja per referències indirectes, sé que quan va ser conseller de la Generalitat Raül Romeva va deixar treballar amb llibertat. També alguns altres.

-Com valores aquest llibre?. Els llibres sobre repressió envers Memòria Històrica moltes vegades són qualificats, d´entrada, de parcialitat...

-És una valoració que han de fer altres. Personalment crec que si. Hi ha uns primers capítols que es poden considerar valoratius o interpretatius, com reproduir els texts de les lleis franquistes que justificaven la repressió, així com l’afirmació de que va ser “justícia a l’inrevés” perquè acusaven de rebel·lió militar precisament als que no es van sollevar, així com la manifestació que faig de que van faltar garanties jurídiques dels Consells de Guerra. A més, afirmo que moltes de les penes eren absolutament il·lògiques i desproporcionades. Senyalo també que quan des de la Caserna General de Franco donaven el “Enterado” era en realitat “Enterrado”, perquè significava via lliure per a l’execució. Aquí estan també la Llei de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939, aplicada amb efectes retroactius als Fets d’Octubre de 1934; la Llei de Depuració de Funcionaris de 10 de febrer de 1939; i, més tard, la Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme de l’1 de març de 1940. A partir d’aquí em limito a reproduir els documents de tot el que es va plasmant als Procediments Sumaríssims d’Urgència, les declaracions dels denunciants i acusadors, dels testimonis, dels propis acusats tant davant de la policia como del jutge, els informes dels ajuntaments o de Falange, els avals de gent que vol ajudar als imputats, els resums dels jutges militars, les sentències dels Consells de Guerra, i fins i tot els documents amb les ordres d’execució quan es condemnava a mort i els certificats de defunció, així com els indults si es produïen, les rebaixes en les penes o les instàncies dels presos per acollir-se als indults de Franco. En essència, documents, documents, documents. I fugir del “guerracivilisme”. Em situo entre els que repudien absolutament la guerra i vull ser constructors de pau.

-T´ha costat mantindre certa distància... mantindre la imparcialitat?

-Com he dit, he intentat fer-ho amb la màxima imparcialitat. Donar les dades dels documents. Ni tan sols expressar opinions. Aquest llibre no neix de la rancúnia, ni de l’ansietat de revenja, ni de la més mínima voluntat de “passar comptes”, ni tan sols de reivindicar unes persones o unes idees. Tampoc de cap mena de justificació dels vencedors. Ben al contrari, vol ser un instrument al servei de la voluntat del perdó i la reconciliació. Apostar per la pau significa també no silenciar la veritat, i més quan ja ha passat tant de temps i cap dels protagonistes en pot sortir directament perjudicat.       

-Fins ara o fins aquests últims temps, amic Arasa, Per què s´han escrit pocs llibres que tracten els temes que tractes...?

Tant de bo s’hagués pogut fer abans, però resultava impossible o molt poc oportú. Explicar fets històrics d’aquesta cruesa a vegades implica enderrocar murs de silenci i gratar allò on fa mal. Millor quan els protagonistes ja són morts. Ara ja és hora de donar-ho a conèixer amb la màxima imparcialitat possible. Crec que hem de saber el màxim d’allò que ha passat. Per a girar pàgina, no per a enquistar-nos. Volem oblidar però, com va dir l’ historiador Manuel Tuñón de Lara, “para olvidar, como muchos quieren, antes hay que saber”.

-Amic Arasa, t´ha afectat això d´indagar sobre Consells de Guerra?

-Molt. Lògicament, a base d’estar mesos i mesos revisant centenars de Procediments Sumaríssims un s’hi acostuma. Però m’afectava veure, per exemple, com alguns dels que van ser jutjats van cometre també barbaritats i assassinats, i, per una altra banda, com els fiscals demanaven a tort i a dret penes de mort o reclusions perpètues per suposats delictes que de cap manera mereixien penes, o, en tot cas, molt més lleus. Una altra cosa que em va impactar va ser que, en general, els advocats defensors tenien molt poques armes per a la defensa i, a més, actuaven amb molta pusil·lanimitat, potser perquè veien que poc podien fer. També he sentit repulsió davant de l’actuació d’alguns delators que surten repetidament en les instruccions dels Procediments Sumaríssims. Que un familiar d’una persona assassinada  presentés una denuncia contra els possibles autors de la mort és dur i trist, però comprensible. També qui formula l’acusació en algun cas concret encara que no sigui familiar. Però els confidents i delators es personaven i informaven en molts dels judicis. Tot i així he volgut fer una aproximació a uns esdeveniments tan durs i dramàtics posant sentit humà, comprensió, sense jutjar consciències de ningú i tenint ben clar que no sabem com haguessin actuat qualsevol de nosaltres en aquelles circumstàncies tan extremes. Cal adonar-se de la tensió, la por, les pressions i persecucions sofertes, o els assassinats que van viure.

-Dius que n´hi ha que tendrien vergonya, i molt, de saber qui era qui, sobretot per part dels repressors...

-En destacaria un que dècades més tard seria un personatge important, Josep Subirats Piñana, que va ser senador per L’Entesa dels Catalans, militant del PSC, un dels membres de la “Comissió dels 20” que va redactar l’Estatut de Sau, magistrat del Tribunal de Comptes Europeu i Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Subirats va ser jutjat essent un jovenet que havia estat al front del diari esquerrà “El Pueblo-El Poble”. El van condemnar a cadena perpètua perquè era un noiet, però no s’hagués lliurat de l’afusellament si hagués tingut uns anys més. Perquè els seus dos anteriors directors del diari van ser executats. Evidentment, surten molts dels sotmesos a Consell de Guerra que eren persones destacades a nivell local o comarcal de les Terres de l’Ebre, entre ells els dos directors d’aquell diari, Sebastià Campos Terré i Joan Curto. En l’anterior volum hi havia des d’alcaldes de Tortosa i d’altres pobles fins a destacats professionals a matons de primer nivell com Manuel Carrozas. En aquests libres apareixen membres de centenars de famílies de la zona.

-Amic ens pots dir en què estàs treballant ara... ens pots donar alguna pista?

- Hi ha treballs en marxa sobre la Guerra Civil a Tortosa, de manera global, però encara falta bastant per a completar-los. Per una altra banda, Tinc preparat per a publicar un llibre sobre “Gent de Jesús” (del poble), però no de la guerra, així com un altre llibre de reflexions espirituals. Porto anys treballant molt en llibres, però el confinament per la pandèmia i no poder realitzar activitats presencials d’entitats que dirigeixo han fet augmentar la producció de llibres.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com