Cazarabet conversa con... Daniel Arasa, autor de “100 consells de
guerra (Vol. I)” (Gregal)
Editorial Gregal des de la ploma de
Daniel Arasa presenta en un primer volum la transcripció de 100 consells de guerra que ens mostren i ensenyen com va ésser la repressió franquista a Tortosa i a les Terres
de l´Ebre.
Els Consells de Guerra
eren una mena d´instruments sense
cap mínima garanties processal, van
sentenciar milers de persones a la pena de mort. La gran majoria eren innocents. Quan arribava el «Enterado» de
Franco volia dir
«Enterrado».
Allò que ens conta Gregal.La
seva sinopsi:
L’1 d’abril
de 1939 s’anunciava el final de la Guerra Civil. Acabaven els bombardeigs,
la lluita a les trinxeres...
però de cap manera va
significar la fi dels vells
o nous odis.
Als territoris conquerits pels franquistes, entre els quals tot Catalunya, van aparèixer de manera immediata llistes de persones considerades enemigues. Les presons es van omplir de civils o militars de totes les edats als quals se’ls
atribuïen responsabilitats greus. Alguns d’ells,
certament, en tenien, perquè al territori que havia estat de la República s’hi havien produït
també milers d’assassinats,
extorsions, incendis i persecucions. Per esperit de revenja, estava en el punt de mira qualsevol persona
que hagués format part d’un comitè,
ocupat càrrecs institucionals o simplement ser funcionari o militant de partits d’esquerra o de sindicats. Molts centenars van ser depurats i expulsats dels seus llocs de treball.
Altres, desenes de milers,
van ser sotmesos a procediments
sumaríssims d’urgència i molts d’ells condemnats
a mort o a llarguíssimes
penes de presó en consells de guerra sense garanties jurídiques.
Aquest llibre descriu de forma detallada un centenar d’aquests
judicis de la ciutat de
Tortosa i el delta de l’Ebre. Tanmateix,
canviant noms i algunes circumstàncies, milers de persones de poblacions
de tot arreu s’hi poden veure reflectides, perquè als seus familiars
o amics els va passar el mateix.
Ens apropem a Daniel Arasa:
Daniel Arasa
i Favà (Tortosa 1944) ha publicat
uns trenta llibres en català i castellà, més de vint dels quals
són monografies sobre els maquis, la participació dels catalans i espanyols a la Segona Guerra
Mundial, el franquisme i la Guerra Civil espanyola. Sobre la Guerra Civil ha escrit
Entre la Cruz
y la República; Católicos del bando rojo; La batalla de las ondas en la
Guerra Civil Española; De Hemingway a Barzini, corresponsales
extranjeros en la Guerra Civil; La batalla del Ebro a través de los partes de guerra, la prensa y
la radio; El Ebro en llamas i Jesús en guerra (1936-1939).
Periodista, doctor en Humanitats i Ciències Socials, Pèrit Industrial Químic, ha estat professor associat de les universitats Pompeu Fabra i Abat Oliba. Ha exercit més de 40 anys com a periodista en diversos
mitjans i segueix col·laborant de manera regular en premsa
i ràdio.
Casat i pare de set fills, desenvolupa una intensa activitat
en camps socials, culturals i familiars. Ha fundat i presidit el Grup d’Entitats Catalanes de la Família, la Plataforma per la Família
Catalunya-ONU i l’Associació Cinemanet.
Daniel Arasa
un amic de Cazarabet:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/hemingway.htm
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/jesusenguerra.htm
I amb Gregal:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/ebroenllamas.htm
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/arasa.htm
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/partesguerra.htm
Cazarabet conversa amb
Daniel Arasa:
-Com no tenim les idees molt clares, ens podries definir
i diferenciar termes com “Consell de Guerra” i “Judici”?
-El “Consell de Guerra” és un tipus concret de judici. Es tracta d’un
procediment judicial militar que té caràcter sumaríssim o sumari, és a dir, que
es realitza de forma abreviada prescindint de formalitats que no es consideren
essencials, sigui per la gravetat del cas, la seva urgència o la claredat de
les conclusions.
En un “consell de guerra” es dilucida de forma ràpida si s’ha comés un
delicte tipificat en el Codi de Justícia Militar, el qual és més sever que el
Codi Civil.
Que es celebri “consell de guerra” deriva, en principi, de la situació
concreta, com una guerra, estat d’excepció o de setge, que no permet esperar a
la justícia militar ordinària.
Evidentment, ha hagut en la història no solament d’aquest país sinó a tot
arreu molts casos que es va recórrer a “consells de guerra”, quan en sentit
estricte no feien falta. I casi sempre per a condemnar al processat.
En el cas que ens afecta, la major dels consells de guerra es van celebrar
després de la finalització de la Guerra Civil. Per tant, es pot considerar que
podien ser obviats. Certament, jutjaven a tot Espanya a centenars de milers i
“anaven per feina”.
-Per què escrius ara
sobre “Consells de Guerra”?
-No existeix a Espanya cap llibre que abordi globalment un volum de consells
de guerra com en aquest llibre. N’hi ha sobre el d’algun personatge concret,
però no amb una visió globals dels d’una zona.
Algú pot pensar en sortir el llibre en aquest moment que pugui tenir alguna
relació amb la política catalana recent. El “procés” i el judici d’aquest. Res
a veure. Vaig començar fa uns quants anys a reunir informació per a fer aquest
llibre i un altre que vaig publicar fa uns set mesos, “Jesús en guerra”, on
donava també amb detall més de 80 Consells de Guerra d’aquesta població. I he
revisat molts procediments més. Per a fer un llibre d’aquest tipus, que exigeix
llarga recerca, es tarden alguns anys.
Per una altra banda, encara que surt ara, el llibre estava acabat fa més
d’un any.
Fer aquest estudi significava, d’un costat, donar a conèixer un aspecte
pràcticament desconegut del que va ser la repressió franquista. Els polítics i
la gent en parlen, llancen acusacions, però sense haver estudiat ni analitzat
res. El que val són les dades concretes, no divagacions ni tòpics en un sentit
o en un altre.
Quan vaig fer aquest treball, que no esperava em portés tant lluny, vaig
adornar-me que a través dels Procediments Sumaríssims es poden conèixer molts
aspectes de la guerra i la postguerra espanyola, tant de les malifetes fets per
uns com per les revenges dels altres. Perquè junt a unes condemnes sovint
injustes o desproporcionades també apareix en les acusacions allò tan negatiu
que van fer molts dels que estaven al bàndol republicà.
He procurat fer-ho amb la
màxima imparcialitat i objectivitat. Mai podem aconseguir-ho del tot, i hem
d’acceptar humilment les limitacions, però hem de tractar d’explicar la
veritat, caigui qui caigui, siguin uns o altres els que hagin comés les
barbaritats. I també les actuacions
bones d’uns i als altres. Anar amb un visió maniquea de bons i dolents no és
només èticament qüestionable, sinó també allunyar-se de la realitat.
-Què abraça aquest primer
volum?
-En total són dos volums. El primer surt ara i l’altre dintre d’uns mesos.
En el primer, a banda de la part
introductòria sobre allò que representa la guerra, els assassinats, la
repressió de reraguarda d’uns i altres, l’esquema legal sobre el que es
recolzava la repressió franquista, etc., dona els consells de guerra als que
van ser sotmesos els polítics republicans i els milicians i “matons”.
Al segon volum van periodistes, sindicalistes, mestres, gent que havia
denunciat a persones de dretes, obrers en general o militants i simpatitzants
de partits d’esquerres.
-Tot girava al voltant
dels militars i, per tant, sobre la justícia militar, no?
-Efectivament. Tots els judicis de l’època de guerra al territori
franquista i a la postguerra a tota Espanya estaven subjectes a la jurisdicció
militar. El 26 de juliol de 1936, és a dir, al cap d’una setmana de l’inici del conflicte armat, la Junta de Defensa Nacional
va decretar l’estat de guerra a tot el país, i, en conseqüència, tots els
delictes civils i militars serien jutjats en base al Codi de Justícia Militar.
-Militars que es van
aixecar contra la República, elegida pel poble i plenament legítima, que a
l’hora acusaven de rebel·lió militar als que es mantenien lleials. Què ens pot
explicar?
-Un dels aspectes més il·lògics i perversos del que es va fer és
precisament acusar de rebel·lió militar als que no es van sollevar. Algú pot
estar convençut de que la sublevació militar estava justificada a la vista de
com funcionava la República, que no era cap meravella malgrat el que sovint
avui dia diuen molts sense haver aprofundit ni estudiat seriosament, però allò
que és segur és que van ser els militars els que es van sollevar.
En els judicis i depuracions polítiques van remuntar-se a l’octubre de
1934, quan alguns sectors d’esquerres es van sollevar contra el Govern de la
República.
-Amic, quanta gent va ser
portada davant de Consell de Guerra a Tortosa i a les Terres de l’Ebre?
-Al que aleshores era el municipi de Tortosa van ser sotmesos a Procediment
Sumaríssim d’Urgència un total de 889. No tinc la xifra total dels pobles de
les Terres de l’Ebre, però serà aproximadament el triple d’aquella quantitat.
-Què els solia esperar? De què depenia la seva sort?
-En principi en un judici d’aquest tipus l’acusat no pot esperar res de bo.
El percentatge dels declarats innocents és baix, i van ser molts els condemnats
a la pena capital. En justícia també cal dir que un cert percentatge dels
condemnats a mort van ser indultats. En el conjunt venen a ser el 30 per cent.
Centenars de milers en tota Espanya van ser condemnats a llarguíssimes
penes de presó. Molts a perpetuïtat. També es un fet que la majoria tampoc va
estar més de quatre o cinc anys a presó malgrat que les condemnes fossin de 20
anys. Encara que no només fossin més que tres o quatre anys era moltíssim.
Primer perquè moltes condemnes eren injustes i desproporcionades, i, per una
altra banda, tenint en compte l’estat de les presons, uns edificis inhòspits i
sense condicions, amb règim penitenciari duríssim, amb amuntegament de
condemnats, brutícia, gana i polls. Si els anys de postguerra a tot el país era
enorme la fam i la insalubritat, cal imaginar-se com seria a les presons.
I cal tenir en compte que molts dels condemnats eren innocents, o, com a
mínim, les seves faltes es podrien considerar lleus en una situació raonable, i
no per això van deixar de caure’ls molts anys de presó.
La sort de bastants, amb la llibertat o reducció de penes, va dependre
sovint de poder tenir avals de gent considerada “addicta” al Règim que recolzés
l’inculpat, o de testimonis al seu favor negant les acusacions de que eren
objecte. A vegades, de tota manera, el tribunal tampoc no tenia en compte
aquests testimonis.
També va influir en la salvació d’alguns que les seves causes s’anessin
retardant. Això podia motivar que els jutges
fossin més benèvols, perquè amb el pas del temps ja no jutjaven tan en
calent i la “ràbia” i ansietat de revenja de l’època de la guerra o immediata
postguerra s’havia esmorteït una mica.
En tot cas, sempre les garanties jurídiques eren escasses.
-Em podries explicar que
és la Llei de Responsabilitats Polítiques?
-La Llei de Responsabilitats Polítiques, aprovada el 9 de febrer de 1939 i
publicada al BOE el 13 de febrer, és la llei més important en el que afecta a
la repressió. En la part introductòria de la llei ja deia que els greuges
comesos contra Espanya (pels republicans) eren tan grans que mai els càstigs
que s’apliquessin podrien ser els adients. També deia que la llei pretenia “ser
justa i moderada”.
La síntesi del que es pretenia amb aquesta llei apareix a l’article 1r.:
“Se declara la responsabilidad política
de las personas, tanto jurídicas como físicas, que desde el 1º de octubre de
1934 y antes del 18 de julio de 1936 contribuyeron a crear o agravar la
subversión de todo orden de que se hizo víctima España y de aquellas otras que
a partir de la segunda de dichas fechas se hayan opuesto o se opongan al
Movimiento Nacional con actos concretos y con pasividad grave”.
-Quines altres bases legals afectaven a la celebració dels
Consells de Guerra?
-La principal derivava de la declaració de l’Estat de guerra, com ja s’ha
dit abans, que implicava ser jutjats per tribunals militars i en base al Codi
de Justícia Militar. Se’ls acusava de rebel·lió o d’adhesió a la rebel·lió.
Hi havia, a més, depuracions de persones que sense ser sotmeses a
procediments sumaríssims ni anar a la presó eren acomiadats dels seu treball
per que havien estat favorables als republicans. Milers de funcionaris,
mestres, metges, etc. Altres que no van ser condemnats pels tribunals militars
no es van lliurar de treballar un temps, a vegades anys, en batallons de
treball.
També es van promulgar lleis que sense afectar a tothom formaven part de
l’esquema repressiu, com les de Represión de la Masonería y el Comunismo i la de Confiscación de Bienes Marxistas.
-La segona part del
llibre la dediques als consells de guerra dels polítics que van patir la
repressió. Quin ‘retrat’ podríem fer de tots ells si fa o no fa?
-Encara que són diferents entre ells, diria que un element comú que tenen
es que eren persones que no van marxar del país perquè no esperaven ser
condemnats, o, com a mínim, rebre condemnes fortes. La propaganda dels
nacionals deia que aquells que no tenien delictes de sang no havien de témer.
Molts d’aquests polítics creien que fins i tot havien ajudat a salvar gent,
o que ells no havien intervingut en assassinats produïts en el període de
domini republicà. Com a molt esperaven un temps de presó. Això tampoc va salvar
la vida o evitar anys de presó a molts d’ells. Algunes de les acusacions no se sostenien.
-La tercera part, la més
àmplia, la dediques als milicians, també “matons” i membres de les patrulles de
control. Els “no militars” que van lluitar contra els rebels. D’aquests, ens
podries fer una idea? Quines característiques comuns i quines diferències entre
ells?
-Aquests van lluitar contra els rebels, però no al front. Aquests són els
que sembraven de cadàvers la reraguarda, assassinant sacerdots i religiosos,
persones suposadament de dretes, empresaris, gent que simplement anava a missa,
extorsionaven a molts, cremaven esglésies i destruïen un gran patrimoni
cultural, etc. Molt sovint els militars republicans es queixaven de que hi
havia més fusells a la reraguarda que al front.
Per tant, no són jutjats per haver anat als fronts a lluitar contra els
soldats del bàndol franquista, sinó per haver sembrat el terror a la
reraguarda.
Tot aquell que vulgui explicar la veritat sobre la guerra civil, encara que
rebutgi els colpistes, no ha de negar les malifetes comeses a la zona
republicana. Van ser execrables.
En conjunt, a la zona catalana de l’Ebre hi havia com dos nuclis de
“matons”, un d’anarquista i l’altre social-comunista.
Els principals fins als Fets de Maig de 1937 van ser els anarquistes. El
principal d’aquests era Carrozas. De entre els
comunistes el més significatiu era “Chaparro”. Cal
afegir que no van faltar alguns membres d’Esquerra Republicana o d’Acció
Catalana a les patrulles de control.
El major percentatge d’assassinats es va produir els tres primers mesos de
la guerra i els llibertaris van ser els actors principals. A la zona del Baix
Ebre una segona onada de matances es va produir a cap a l’abril de 1938, quan
les tropes franquistes van arribar a la marge dreta de l’Ebre. En aquest cas
els actors eren més els comunistes col·laborant amb les tropes de Líster.
-Per als militars que van lluitar amb el bàndol republicà
quina justícia els esperava?
-És variable. Pels soldats que van estar al bàndol republicà, si eren de
lleva, només el ser presoners de guerra, sense penes addicionals. Això si,
aquells que abans de la guerra no havien fet el Servei Militar els hi va tocar
tornar a fer-lo perquè els comandaments franquistes entenien que “no servia”
haver estat a l’Exèrcit republicà. Com la Mili en
aquell moment era de 3 anys, va haver molts que en total van estar cinc o sis
anys mobilitzats.
A aquells que es descobria que havien estat abans milicians, o membres de
comitès, o responsables polítics d’alguns partit, se’ls enviava als respectius
Partits Judicials per a ser sotmesos a judici o consell de guerra.
Quan als oficials republicans també va variar, però en general ho tenien
molt malament. Si ja eren militars de cert nivell quan es va produir la
sublevació el juliol de 1936 i no es van sollevar tenien ja tots els números
per a ser afusellats. Si a més eren fervents republicans encara més. El mateix
els va passar a no pocs oficials republicans incorporats durant la guerra. Les
penes van ser variades, però en tot cas consell de guerra i com a mínim anys de
presó.
-La recerca, l’estudi, el
procés minuciós de recerca i documentació ha estat, em sembla, més acusat i
minuciós que en altres llibres, no? T’imagino passant molt de temps, moltes
hores als arxius. Qué ens pots contar?
-Certament han estat centenars i centenars hores d’arxiu, la major part als
Tribunals Militars, sobretot al número 3, el de Barcelona.
Però, sense petulància, tots els llibres que publico intento fer-los amb la
màxima minuciositat, contrastant les dades. El llibre “Jesús en guerra”,
publicat fa uns mesos, es va fer en paral·lel amb aquest i amb la mateixa cura
i una bona part també amb dades dels tribunals militars.
La veritat és que aquest llibre ha resultat en el fons més fàcil que altres
llibres, perquè es tracta d’anar buscant a arxius la documentació, i he de
reconèixer que als arxius militars ens han donat tota mena de facilitats.
-Com treballes tot el que
has recopilat? Com dones aquesta
estructura per tal que sigui a la vegada més amena d’oferir la investigació als
lectors.
-En aquest cas, l’estructura és bastant fàcil perquè al ser tractat
individualment cadascun dels inculpats permet fragmentar molt bé els temes i
distribuir els capítols. Inicialment jo havia distribuït per poblacions als
sotmesos als consells de guerra, però l’editorial va preferir que fos per
activitats comuns: polítics, periodistes, milicians, sindicalistes...
L’aspecte fonamental del llibre és aportar les dades amb la major
fidelitat. No dono opinions, dono dades. Que el lector jutgi. No novel·lo,
reprodueixo el que diuen les acusacions, les defenses, els testimonis, els
documents. Procuro, dins d’allò que és possible, aplicar el periodisme i
explicar de manera assequible pel lector i no simplement una confosa acumulació
de dades.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069