Cazarabet conversa con... Juan Cal, autor de “Crim al bancal” (Pagès)
Un llibre de Pagès editors des de la ploma de Juan Cal
que es troba dins de la col·lecció Lo Marroco Negre.
Un crim a un bancal de Mascançà
que té les arrels ben plantades….
Juan Cal que ja ha estat amb nosaltres en dos Converses
amb…:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/generacion74.htm
i http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/bucefalo.htm
Se vesteix ací en una novel·la negra que nos toca, fregant-nos
a tots i a totes ..des de la proximitat d´allò que ens és quotidià i del
que està tocat per la subtil vulnerabilitat a la que totes i tots estem
sotmesos.
Diu Pagès d´aquest llibre: Una novel·la negra i social.
Denuncia la corrupció i els tractes de favor que, durant molts anys, han tingut
lloc a les institucions catalanes. El llibre s’inspira en la realitat política
de la província de Lleida i el lector podrà trobar paral·lelismes amb alguns
dels càrrecs que han ocupat les institucions els darrers anys.
La sinopsis del llibre:
Un periodista veterà i no gaire triomfador i una advocada
jove i seductora investiguen la misteriosa aparició d’un cadàver calcinat en un
bancal de pomeres al poble de Mascançà. Serà un crim
masclista? Una agressió racista i xenòfoba? Potser un crim amb grans dosis de
corrupció política? Tot això i molt més passa en aquesta primera incursió del
periodista Juan Cal en la literatura negra i criminal en llengua catalana. Un
thriller intens, trepidant, ple de girs inesperats i de personatges
versemblants. Periodisme i ficció, realitat i fantasia, s’apleguen per
conformar un univers recognoscible per al lector. L’autor fa servir tota la
seva experiència periodística i tot el seu talent literari per endinsar el
lector en una trama sòrdida on la corrupció política, la violència i la
injustícia tenen el seu contrapunt en un món d’amistat i respecte. Descripcions
líriques i submóns horribles conviuen en una història en la qual el lector se
sentirà atrapat des del primer paràgraf. El ritme és àgil i trepidant. La
història no dona treva. És un d’aquells llibres que fan gaudir des de la
primera fins a l’última pàgina.
L´ autor, en Juan Cal: (Pontevedra, 1956) ha
dedicat gairebé tota la seva vida professional al periodisme, concretament al
diari Segre de Lleida, on ha desenvolupat totes les peces de l’auca: ha estat
cap de l’àrea de fotocomposició, cap de redacció, director i finalment director
executiu. És autor de tres novel·les en llengua castellana, El exilio
de Mona Lisa, Operación Bucéfalo i Generación 1974, publicades amb Editorial Milenio i s’estrena ara en llengua catalana amb el
thriller Crim al bancal, la primera incursió de l’autor dins del
gènere criminal, però no l’última.
Cazarabet conversa amb Juan Cal:
-Juan, amic ja és la tercera vegada que conversen arran d´un llibre, però
tot i que els altres dos eren d´intriga i amb cert regust de suspens constant… ara
canvies de registre i et fiques amb la novel·la negra amb aqueix rerefons
català… amb un fi sentit de l´humor que em recordar, un poc, a en
Montalbán, a en Mendoza….
-Tens una mirada perspicaç, perquè el llibre intenta ser
un homenatge al Vázquez Montalbán de Pepe Carvalho,
aquell agent de la CIA en excedència que investigava crims al comitè central
del PCE. Quan vaig decidir que la història de la meva següent novel·la giraria
al voltant d’un crim, el següent va ser preguntar-me que hauria fet si la
família Vázquez Sallés m’hagués encarregat una seqüela de Carvalho.
-De tota manera hi ha molts punts en comú està que no
deixes de narrar amb un ritme desenfadat—trobo que ací en aquesta novel·la,
molt més-- sigui o no una novel·la negra amb personatges un tant peculiars,
però molt propers; estan les misèries dels treballs i dels sistemes; està la
corrupció política, la violència més o menys explícita i resultat de tot això,
allò que patim sí o sí la injustícia d injustícies, no?
-La meva intenció era, quan vaig pensar en la novel·la,
posar al centre l’abús: de poder, de gènere, de posició social i comprovar com
aquesta superioritat autoritària podia ser el desencadenant d’un assassinat.
Una mica a l’estil del que explica Tom Wolfe a “Vanity
Fair”, que es comença robant-li el moneder a l’àvia i
s’acaba... ves a saber com.
-I un altre punt en comú és la teva fidelitat al Segell
Pagès de Lleida…tot i que en Generación 1974 y en Operación Bucéfalo ho feies amb
la llengua castellana i amb el segell en castellà que té Pagès, Milenio i ara, ací ho has amb Pagès i la seva col·lecció Lo
Marroco Negre…
-Hi ha molts motius per treballar amb Pagès: el primer és
que soc una persona a qui agrada treballar amb gent qui reconeix i amb qui es
troba a gust. En segon perquè té una editora, la Joana Soto, amb qui treballo
molt a gust. I en tercer, perquè sempre m’han tractat bé i no veig cap motiu
per canviar.
-Com t´has trobat posant-te amb la pell d´un periodista
amb hores més aviat baixes…?, bé, tu ets periodista…
-Sí, soc periodista però mai –per sort- he viscut aquesta
precarietat del protagonista de la novel·la. Però és cert que existeix i que
molts professionals arriben a la jubilació treballant per una sola empresa i
sense haver tingut mai un contracte laboral. Els famosos falsos autònoms de les
plataformes i que també existeixen en altres sectors.
-A més, retrates altres vessants del periodisme…el
periodisme corporatiu que molt poques vegades es mira i que està una mica com a
contrapès del periodisme de sempre…
-En aquest periodisme hi ha hagut un canvi molt gran amb
el pas dels anys. Al començament de la democràcia, els periodistes que
treballaven en gabinets de premsa eren conscients de que la seva funció era
facilitar l’accés dels ciutadans a una informació lliure. Després, com ha
passat amb tot plegat, la política dolenta ha colonitzat la professió i ha
convertit els gabinets en trinxeres per amagar o endolcir les notícies.
-Tot i que dels valors del periodisme “de sempre” més val
no parlar-ne massa, oi?, dona per a moltes, moltes hores de debat, reflexió de
reflexions…perquè quan es fica el negoci pel mig, i es fica, és per escapar a
córrer…
-Qualsevol activitat humana té una vessant de negoci. El
problema és l’equilibri. Tots sabem que al final s’han de pagar les factures,
però en tot cas la resposta és “a quin preu”. Durant molt de temps, els
periodistes controlaven la línia informativa del mitjà. Darrerament, a mesura
que la professió ha empitjorat, els editors han “pres cartes” i han imposat
regles comercials a les redaccions, prostituïnt una
professió que ha de preservar la seva llibertat.
-De tota manera, es nota molt pel ritme narratiu i
perquè que saps del que escrius com captar-hi l´atenció dels lectors i
lectores, oi?, allò que vull diré s que la lectura atrapa i no poc…
-Escric novel·la una mica com escric periodisme, amb
poques floritures i pocs barroquismes. M’agrada ser directe i agafar el lector
pel coll i no deixar-lo fins al final. Amb capítols curts, canvis d’acció,
sorpreses a cada pas. Al final, la clau és que el lector no perdi mai
l’interès, que no vulgui deixar el llibre damunt de la tauleta de nit.
-Per què tries l´escenari de Mascançà,
es nota que et coneixes el cor de Lleida?
-Mascançà és un territori
mític. Tot i que és la forma en què els àrabs denominaven la comarca que ara
coneixem com el Pla d’Urgell, en realitat intento que aquest nom, amb llunyanes
ressonàncies a Macondo, serveixi per definir un
territori ideal, que només existeix dins del meu cap.
-Fiques també elements socials a l´escriptura i a
la teva proposta…els immigrants que venen per a tractar de tindre una
vida millor i que es trobem amb el que es troben…
-De sempre, la novel·la negra s’ha caracteritzat per tenir
una vessant de denúncia social, posant de relleu les injustícies de la
societat. En aquest cas, la meva intenció és totalment “canònica”. Vull que el
lector es senti colpit per una realitat que existeix i ens ha de preocupar a
tots.
-Els retrets de la gent dels pobles que els veuen com a
“invasors” quan en realitat treballen en llocs on els d´ací no volen
treballar-hi---una altra cosa, són, el prejudici i la por, que ens pot
convertir en una societat perillosa, molt perillosa; què en penses?
-En general, les societats humanes han reaccionat des de
l’antiguitat amb un rebuig cap a l’estranger, el de fora, sobretot si el podem
identificar perquè té un color de pell diferent al nostre, o una religió, o una
cultura diferent. Això explicaria la diferència d’actitud a l’hora d’acollir
els refugiats ucraïnesos (blancs, cristians i europeus) enfront dels sirians.
-Perquè la por i la reacció a la mateixa por ésser fonamental per generar
un conflicte, oi?
-Imagino que la por és a perdre allò que ens fa sentir
part d’una determinada comunitat i, en lloc d’integrar els aspectes positius de
la cultura dels altres, la rebutgem i moltes vegades la criminalitzem. Així
s’expliquen molts crims i és el que m’interessa per parlar-hi a la meva
novel·la.
-Els girs que no esperes és de suposar que els tenies
prou planificats, però fins quin punt?
-Una novel·la negra ha d’estar molt planificada si no
vols acabar confonent el lector i fins i tot tu mateix. Tot i així, he de
reconèixer que el gir final va ser una descoberta d’última hora que em va
sorprendre fins i tot a mi mateix.
-Després, com et mous, com a escriptor, en una obra amb
el que es mouen molts personatges?, una novel·la que podríem considerar
coral?
-Es una novel·la de personatges, sí. On cadascú té la
seva pròpia veu i es pot diferenciar amb claredat dels altres. Era la meva
preocupació principal mentre escrivia: que cada personatge es reivindiqués per
si sol, que no fos una caricatura, o un cromo, sinó que tingués vida intensa.
-En aquesta novel·la t´estiren , com a persona versus
escriptor, més la trama o els personatges---dels que , a vegades, ens podem
“com enamorar” i fer que es produïssin alguns canvis dins la pròpia
trama ;què ens pots dir?
-Em costa molt separar una cosa de l’altra. Potser
l’inici de tot plegat és una història que vull explicar: persones que són victimitzades per abusadors polítics, socials, sexuals,
econòmics. I és després, quan la història ja està clara, que començo a
descriure personatges que siguin coherents amb tot el procés narratiu.
-Juan com a sigut el salt ,teu pregunto com a escriptor,
cap a la novel·la negra…?
-En primer lloc, per una cert mimetisme. A Lleida
existeix un grup de grans escriptores i escriptors de ficció “criminal” i tenia
moltes ganes de posar-hi el meu granet de sorra. També perquè l’editorial va
considerar que, malgrat que és una novel·la amb moltes facetes, el fet que hi
hagués un crim, la convertia en negra i em va permetre el privilegi de
publicar-la a “Marraco negre”, una col·lecció que és un homenatge a la mítica
“La cua de palla” dirigida per Manuel de Pedrolo a Edicions 62.
-Un gènere que no ha patit de les successives crisi, però
que, pot ser per això sigui un dels gèneres més exigents i crec que això és bo,
no?
-És un gènere que té un públic molt fidel, que participa
en els festivals i que el viu com si fos un “star
System”. Per dir-ho amb tot el respecte del món, els lectors de negra són tan
entusiastes com els/les groupies dels grups de rock.
-Una vegada entrevistant a una escriptora de gènere
negre em deia que ella tenia, dins l´agenda, a un inspector o comissari---no ho
recordo del tot bé--- a una persona que li donava respostes a les seves
preguntes sobre criminologia i sobre criminalística….has
cercat tu o has necessitat d´aquest assessorament?
-Em sona aquesta història, però no és el meu cas. Tots
els errors de mètode són estrictament meus, que m’he refiat de la meva memòria
i de la meva experiència periodística per descriure com funcionen els policies,
els fiscals i els jutges. I també les advocades joves i no tan joves.
-I com és dins la novel·la negra el procés de
documentació …has de saber com va tot, dins del món del tractament del crim
versus l´administració, quines competències tenen uns i quines competències
tenen els altres…
-És possible que no tot el que explico sigui exactament
com passa a la realitat, per això que deia abans. Però és cert que la meva
experiència de quaranta anys de periodista dona per a moltes anècdotes
relacionades amb la realitat de les investigacions policials i judicials.
Gairebé tot el que explico podria haver passat al món real.
-I la teva metodologia de treball ha canviat molt?
-Les exigències del mètode m’han obligat a ser més
rigorós, a tenir més en compte el final per anar desenvolupant cada capítol.
També he hagut de treballar d’una forma menys “lineal” fent al començament els
capítols més de nus i desenllaç i deixant per al final aquells que podríem
considerar de paisatge, de decorat.
-Què t´ha suposat escriure amb català?
-Tot i que el català s’ha convertit en la meva llengua
d’us més freqüent, no ha estat mai el meu idioma literari i això m’obligava a
fer un esforç de respecte, de cura gramatical, de perfecció sintàctica que en
castellà no he de fer d’una forma tan conscient.
-Ens bufen des de la editorial que aquesta no serà la
última entrega en novel·la negra des de la teva ploma… què ens pots dir?
-Si t’ho diuen ells, em fa molt content perquè vol dir
que els hi ha agradat Crim al bancal. Però sí, és cert que hi ha una segona en
camí –i molt madura- i una tercera que comença a agafar forma. Totes dues amb
els mateixos personatges d’aquesta.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)