Cazarabet conversa con... Victòria
Cid i Centelles, autora de “Simplement, jo. La meua victòria
contra la depressió” (Onada)
Victòria Cid i Centelles ens conta i narra amb
naturalitat i molta empatia i no poca resiliència com va esdevindre
la seva “…victòria contra la depressió”. Ens ho conta a tots nosaltres la
editorial Onada amb el nº 39 de la col·lecció la nau Minor.
A vegades la vida de la gent que té “èxit” amb l´esport i
amb els estudis està excessivament idealitzada i mitificada…ella ens baixa dels
núvols i ens fica els peus al terra. Amb un llibre que és tot un aprenentatge
per activa i per passiva
La sinopsis del llibre:
La depressió, l’ansietat, entre altres malalties mentals,
són recurrents en la nostra societat. Avui dia s’ha incrementat la detecció de
casos d’aquestes malalties entre els joves i els adults. D’altra banda, els
casos de suïcidi han augmentat. Quan es parla de malalties mentals, les
preguntes més freqüents que es fa la gent són: Com se sap que es té depressió?
Quan s’ha de començar a anar al psicòleg? Aquest llibre transmet l’experiència
de l’autora amb la depressió. Descriu quins pensaments intrusius la van abocar
a viure situacions desagradables. En definitiva, un exemple en primera persona
perquè la gent puga saber què és la depressió,
reconèixer els pensaments negatius i saber quan s’ha de demanar ajuda.
Simplement, un exemple personal sobre les malalties mentals per aprendre a
afrontar-les.
Ens documentem, ara, amb aquests dos Conversa con...:
https://www.cazarabet.com/conversacon/fichas2/soysensible.htm
https://www.cazarabet.com/conversacon/fichas2/cementeriolocos.htm
L´autora:
Victòria Cid i Centelles naix el 30 de setembre de 1997 a Barcelona, però
sempre ha viscut a Amposta. Des de ben jove compagina a l’Institut de
Tecnificació Esportiva els estudis amb l’esport. Més tard, compatibilitza el
Grau de Biotecnologia (Universitat de Girona) amb la pràctica del rem al Centre
d’Alt Rendiment de Banyoles. Posteriorment cursa el Màster de Biomedicina
(Universitat de Barcelona).Quant a l’esport, als set anys comença a remar al
Club Nàutic Amposta, amb el qual ha guanyat molts campionats de Catalunya i
Espanya. Ha format part de les seleccions catalana i espanyola, amb les quals
ha participat en diversos campionats europeus i mundials. Ha aconseguit la
cinquena posició al Campionat Mundial de Rem Sub-23 de 2019 celebrat a Sarasota (Florida). Però el 2021 va haver d’interrompre els
entrenaments per curar-se d’una depressió. Finalment, el 2022 dues hèrnies
discals la van obligar a retirar-se del món esportiu. A partir d’aleshores es
dedica a la investigació. Actualment viu a Bilbao, on fa el doctorat sobre el
càncer de pròstata metastàtic i les seues immunoteràpies.
Cazarabet conversa amb Victòria
Cid i Centelles:
- Victòria, ens pots explicar,
si us plau, el perquè d´aquest llibre?; què és allò que t´ha fet escriure
aquest llibre?.- Una manera de soltar, sota l’escriptura, les angoixes que es
van quedant empresonades dins nostre?
-Vaig començar a
escriure este llibre perquè arrel de la depressió vaig començar a fer xerrades
i entrevistes i me'n vaig adonar que la societat no entenia realment lo que era
una malaltia de salut mental i menys viure-la des de dins i els seus pensaments. Aleshores, tot el que
jo escrivia al meu dietari ho vaig transformar en un llibre.
- Una manera de
soltar ,sota l’escriptura, les angoixes que es van quedant empresonades dins
nostre?
-Si per a mi
l'escriptura ha sigut pura teràpia, ja es diu escriptura terapèutica. em va
veure els pensaments que tinc en tercera persona i raonar sobre ells i veure
que són exageracions.
- Amb la família
unitat a la que t’aproximes, poc a poc, i des d´un primer
moment tu hi trobes sempre un recolzament... tot i que no sempre ho vas
percebre així, no?
-Cert, jo vaig
estar molt de temps pensant que no era suficient per a la meua família. Els
meus pares no ho feien expressament, però, abans de la depressió tu entraves a
casa meua i només estaven els diplomes de la meua germana i fotos d'ella de les
competicions i no n'hi havia cap i no havia guanyat res i això a mi em feia
sentir menys i amb el COVID aquesta percepció va empitjorar. Per sort, durant
la depressió aquesta percepció va canviar a bé.
- I és que quan
s´és presa d´ una depressió o malaltia mental a vegades veiem enemics on no hi
ha o on hi ha conductes que haguessin pogut ésser d´altra manera, no?
-Totalment
d'acord. Com dic al llibre et regna aquest dimoni que només et fa veure les
coses dolentes inclús pensar malament de persones i situacions. Per això és
tant important aprendre a controlar aquests pensaments i això només s’aprèn
anant al psicòleg.
-Tot i que sempre
hi ha excepcions, no?; pares que no entenen als fils i germans, amics que
aprofiten per fer llenya de l´arbre caigut...
-Totalment, jo
tinc una família tal com cal. Vaig demanar ajudar i ells sempre me l'han donat.
Han fet tot inclús l'impossible per a que jo estigués bé. I ho van entendre.
Però m'he trobat nens a n'aquestes xerrades que dono
que em diuen que els seus pares encara pensen que aquestes coses són tonteries.
-T´entenc perfectament en lo
que et suposava viure, de cop i de repent, amb intentant assumir la separació
de ta germana, tot un referent ,que va marxar als Estats
Units a estudiar i a remar i poc temps després el teu pare molts dies de la
setmana a Alemanya i la teva mare també treballés fora de casa i tu et passeres
moltes hores a casa, d´ací per allà, amb les teves coses, però que poc a poc
anaves cultivant una solitud nociva...en aquell moment no vas poder o saber com
demanar ajut?
-No vaig sapiguer demanar ajuda, jo em pensava que en 14 anys ja
havia de saber fer tot i cuidar-me sola ja que els meus pares estaven fent un
esforç, jo també l'havia de fer. La meva família a vegades em deia que anés a
dinar a casa seva però jo no volia ser una molèstia.
-Però jo em faig
creus :estudiaves, i no qualsevol cosa, i ho compaginaves amb entrenaments,
competicions—alta competició--...pot ser molta pressió per a una
adolescent?—que a més tenia a sa germana ´alt d´un pedestal—
-Sí l'esport
d’elit va acompanyat d'una alta pressió diària per fer els entrenaments i
complir els objectius a curt termini. A més a més, d'estudiar una carrera i de
voler aprovar a la primera tots els exàmens. El primer any de carrera vaig
caure malalta en acabar per tot l’estrès. Per això sempre dic que el sistema
esportiu de alta competició s'hauria d'adaptar millor als esportistes i que
tots estiguin acompanyats d'ajuda psicològica. D' altra banda, jo m'afegia més
pressió perquè a mi mateixa em deia que havia de aconseguir els mateixos
resultats o millors i aquest pensament em va acompanyar durant molts anys.
-Si a això hi
sumem que la gent, pot ser sense voler, et compara amb ta germana i els teus
pares també tenen un treball, diguem que “ben vist i molt valorat” ...
-Sí, pertànyer a
una família en la que és exitosa en tots els sentits també et posa una pressió
damunt. Jo no volia ser menys. Per això vaig acabar anant a USA a estudiar,
simplement, per satisfer al meu pare i per demostrar que jo també puc fer-ho
als demés encara que jo no volia. Al final la vida em va posar al meu lloc.
-El punt i final
estava en vomitar-ho tot, d´alguna manera, i en demanar ajut i més enllà de la
família perquè quan la família és part implicada, hi ho és simple—per activa o
passiva—,hi tenen que intervindré més actius i professionals, no?
-En termes
generals sempre que hi hagi una malaltia mental o indici, sempre ha
d'intervenir el psicòleg i si fa falta el psiquiatra. Els pares també són un
pilar fonamental per a que el camí sigui més fàcil.
-T´has anat recobrant al llarg
d´aquests llargs cinc anys que se t´hauran fent llarg a estones?
-Durant l'any que
vaig voler seguir remant va ser un any molt dur. En el punt que em vaig deixar
el rem per posar-me bé de la depressió tot va anar millor. Vaig anant posant-me
bé bastant ràpid i això em feia sentir molt bé però a partir d'aleshores sempre
estic molt alerta en mi i tot el que sento.
-En algun moment
et vas sentir dependent d´alguns dels teus ésser estimats?
-No dependent
totalment però si, t'aferres a aquelles persones que et fan sentir bé perquè
sempre vols sentir aquelles sensacions de benestar. A part tenia por d'estar
sola per tema dels pensaments suïcides. Un cop que ja vaig estar millor aquesta
dependència també anava desapareguent.
-Tindre les metes
massa altes ens pot arribar a perjudicar?.- No greus que vas ésser
massa dura amb tu i auto exigent?.- Ho has revertit això o ho estàs treballant?
-Jo crec que
tindre metes altes no perjudica. El que ens perjudica és com es gestiona el
procés d'arribar a aquesta meta. també pot perjudicar molt no ser conscient de
les pròpies limitacions.
Jo vaig ser molt
dura en mi i no em permetia cap error. Encara ho estic treballant ja que
aquesta autoexigència la porto dins del meu ADN.
-Aquest és un món
,jo diria, malalt emocionalment i hi dic perquè li costa molt, a més, traure
les seves verdaderes emocions. Com ho podem mirar de solventar
això?
-Jo la solució la
veig molt fàcil però els que manen haurien de canviar molt la forma de veure el
sistema. Jo introduiria una nova assignatura escolar, intel·ligència emocional,
per a que els adolescents ja puguen començar a
conèixer els seus pensaments i identificar els que són bons o dolents. Després,
introduir més psicòlegs als col·legis i al sistema sanitari per a reduir les
llistes d'espera.
-Victòria escrivint el llibre
t´has sentit alliberada?
-Sí, per a mi va
ser teràpia.
-Vas estudiar
biotecnologia i biomedicina i ara estudies e investigues sobre la metàstasi del
càncer de pròstata amb les immunoteràpies lluny de les Terres de l´Ebre i de
Banyoles –allà on practicaves rem—a Bilbo; què ens
pots explicar d´aquest canvi que implica estar-hi molt allunyada dels teus...
-Doncs, és difícil
anar a començar una vida completament nova allí on ningú et coneix, cultures
diferents i totalment sola. Durant aquests anys fora m'he adonat de que jo vull
i necessito estar a prop de la família. Actualment em trobo en baixa laboral ja
que tot això, més el doctorat, un món també molt difícil i exigent, i els “jefes” tot ha fet que no sapigue
gestionar-ho correctament i necessite parar ja que no
estic bé.
-Vas tindre que
deixar el rem per dues hèrnies discals, segurament fruit de la pràctica del rem
.Et sents alliberada?.- Segueixes practicant algun esport que pugues fer i que
no et perjudiqui massa?
-Bé per a mi va
ser un punt d'inflexió i de tancar la porta a lo que havia sigut sempre la meua
vida. Sortir del esport professional no és gens fàcil i ningú en parla tampoc.
Sent esportista vius a un mon paral·lel al real i fer-te al món real té el seu procés.
Segueixo fent
esport perquè per a mi es com un droga. Ho necessito, però res comparat en lo
que feia.
-T´has
plantejat, Victòria, dur a terme xerrades que puguin ajudar a
persones a gestionar les seves emocions ,passar la depressió, ajudar a amics i
familiars o inclòs previndre...?
-Sí, ja en faig i
es una cosa que a mi sempre m'ajuda molt. M'agrada molt fer-ne tot i que es
complicat amb el doctorat i estant a Bilbao.
-Tu al principi
del llibre , animes a que des de l´entorn educatiu hauria d´haver-hi més
instruments per ajudar als xiquets que, en res, ja són adolescents i
que van acumulant problemes i problemes a una motxilla?
-Sí, es essencial que des de ben petits aprenguen a gestionar les emocions i conèixer els diferents
pensaments que es poden tenir i això només ho saber fer els psicòlegs.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)