Cazarabet conversa con... Eduard Contijoch i Miquel, autor de “El quiosc de Sant Francesc” (Requesens)

Eduard Contijoch i Miquel edita una altra novel·la que enganxa com la que més…..

És el director de la Revista El Foradot de Montblanc i ja ha publicat El Convent i La fàbrica tot i que a les hores ho va fer amb Círculo Rojo.

Allò que ens diu la sinopsis del llibre: En Josep és l'hereu d'una fàbrica de destil·lació d'alcohol que el seu avi i el seu pare van convertir en un dels negocis més pròspers del país. Els anys, les lleis i el canvi de generació han fet que aquest imperi econòmic comenci a ensorrar-se. Enmig d'un món canviant en tots els aspectes, en Josep no troba el seu lloc ni en la vertiginosa situació política, ni en una empresa que se li esmicola entre les mans, ni en una família en la que no acaba d'encaixar.

El quiosc de Sant Francesc retrata la societat catalana en el període que va des de les eleccions de 1931, que van provocar la marxa d'Alfons XIII, fins a l'alçament militar de 1936: la història d'una república ofegada a les beceroles.

La novel·la transcorre a Montblanc -on en Josep malda per fer surar la fàbrica i la seva família- i a Barcelona, Tarragona i Madrid, on es produiran els moviments polítics i socials que marcaran el decurs d'una història de la que encara en som hereus a dia d'avui. Història que en Josep viurà en primera persona.

L´ autor: L’Eduard Contijoch és fill d’una família de llarga tradició a Montblanc que ha dedicat els darrers anys a recuperar-ne la història: tant de la seva família com del Montblanc i la Barcelona on han viscut al llarg de generacions. I és que no s’entén la història de les famílies sense conèixer els indrets on han viscut, ni s’entén la història dels pobles i les ciutats sense conèixer qui van ser els seus habitants.
En aquest llibre, coneixerem la història dels avantpassats dels autors tot passejant-nos per la Barcelona i el Montblanc de fa un segle.

Eduard Contijoch ja ha estat amb nosaltres: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/eduardcontijoch.htm

Cazarabet conversa amb Eduard Contijoch:

-Amic Eduard, què t'ha portat a escriure El quiosc de Sant Francesc...com el voler donar-hi una continuació a La Fàbrica que ,de fet, no para de ser com el centre en les vides dels Contijoch en les primeres pàgines..

-Quan vaig iniciar el projecte de narrar la història dels Contijoch a Montblanc ja el vaig concebre en tres parts, les tres novel·les dedicades a les tres generacions de la família que les protagonitzen. De fet, la culminació per a mi, arribar amb “El quiosc...”. En certa manera, les dues primeres novel·les son preliminars, son la preparació del terreny per abordar la història principal. Crec que els lectors ho podran percebre.

-El cas és que amb aquestes novel·les narres, poc a poc, la història d´una família, d´una mena de saga..-Fent de Montblanc el teu particular Macondo...

-Però Macondo és ficció! De fet, el que hi transcorre és realisme màgic. EL Montblanc que descric ja no existeix però és autèntic, va ser autèntic. l que jo provo de narrar son fets reals, intento cenyir-me tot el possible a la veritat i a la versemblança. El que sí es cert és que Montblanc, més que l’escenari s’acaba convertint en un personatge més.

-Hi ha també com a una “lluita “ de maneres de ser i fer per part del pare del Josep....es nota, ja, molt el salt generacional i la visió dels valors en la vida....- Tot i que encara està la dominació ben present, oi?

-En Francesc és injust amb en Josep. Ell va introduir canvis en la família i en el negoci perquè els temps ho demanaven i, en canvi, li nega a en Josep la possibilitat de fer el mateix tot i que és innegable que els temps també demanaven un nou rumb. És un personatge que no sap ni vol deixar les regnes i això mara el tarannà d’en Josep.

-També ,ja de primeres, les lectores i lectors noten, sense que tu tingues que fer grans descripcions que no tot va bé del tot entre el Josep i la seva muller...

-En Josep era un jove que havia viscut la infantesa i joventut a Barcelona i que havia cursat estudis a Suïssa. Era un home de mon. De sobte es veu casat de conveniència, sense possibilitat de dir-hi la seva, amb una jove, bona noia però que no havia sortit del petit mon que llavors era Montblanc. El conflicte estava servit.

-Perquè per damunt de tot a tu, com a escriptor, t´ importen els personatges, oi?...són prioritaris enfront del dia a dia de la trama de trames?

-És que no son personatges qualsevols! Son personatges que, des del més absolutament desconeixement, jo he retornat a la vida! He estat anys fent recerca per saber qui eren i com eren. Com no m’han d’importar?

Teu dic, en part, perquè això es nota amb que hi ha molts diàlegs entre els diferents personatges...-Ets dels que penses que els diàlegs fan com més àgil una lectura?

-Sempre he tingut predilecció pels diàlegs com a via per conèixer els personatges i entendre les relacions més que no pas descripcions complexes que condicionen el lector. Si sentim com parlen, com responen, com reflexionen i com callen ens farem una idea. I no té per què ser la mateixa idea que es faci un altre lector. Trobo que això enriqueix molt una història.

-Però és una història que guarda dins més històries però totes amb l´ ingredient de la dignitat, la lleialtat...-Tot i que si hi ha una cosa és que també hi ha, i no poques, mancances, oi?, mancances des del ventall de les humanitats...l´ ésser humà pot aplegar a ser molt mesquí...

-És la vida mateixa, no? Tots som capaços del més elevat, del més digne, de la lleialtat més aferrissada però, si les circumstàncies ens empenyen, podem ser el més mesquí de tots.

-Perquè les teves narracions són trames dins d ´ unes altres trames.Com la vida mateix, no?.- Ho fas per això?

-Sí, la vida no és lineal, a la vida les coses que ens esdevenen tenen ramificacions, passen coses inesperades, algunes les decideix la sort i sovint no surten com la lògica ens dictaria. Provo de reflectir-ho en les meves històries..

-Però allò que tens clar és que Montblanc té que estar al centre de tot, no?, ja sé que Barcelona està ahí, però té més pes Montblanc o així o “noto” jo com a lectora...

-El Convent era una novel·la bàsicament montblanquina, la història submergia el lector en el Montblanc de finals del segle XIX. En passar a la fàbrica, la família va centrar el seu centre d’actuació a Barcelona. Una Barcelona efervescent i atractiva. En arribar a la història d’en Josep, com si mirés de reconciliar-se amb la vila que els va veure brillar en temps passats, l’acció familiar va tornar a Montblanc. Va ser també l’oportunitat per descriure com havia canviat en aquelles dècades. Per a mi, va ser una certa retrobada i reconciliació.

-Descriure la vida d´ un poble que t’estimes que és el teu, però des d´un temps que no has viscut com és de difícil o al ser un repte et fa esforçar-te més i trau més de tu com a narrador?

-De fet, en el meu cas m’ha ajudat. El Montblanc que jo tenia al cap era un Montblanc antic, amb carrers polsegosos sense asfaltar, amb cases tapant la muralla i amb edificacions que romanien intactes des dels temps que descric. Així em va ser més fàcil recrear uns escenaris que ja no existeixen. Els montblanquins que hi ha seguit vivint aquests anys han anat reemplaçant en els seus caps aquell Montblanc pel que hi ha ara: un Montblanc asfaltat, ordenat i amb una muralla que, orgullosa, torna a emergir d ’ entre les runes de les cases enderrocades. Entre elles, la casa de la família que descric en la meva trilogia.

-Hi ha molt de rerefons politicosocial. Com ho has portat això?.- Si et fiques, fins i tot, amb l´Església i això almenys és temptador, no creus?

-En quant a éssers socials les nostres vides venen influenciades per la política. És inevitable que el pas de les dècades en les meves narracions reflecteixin les anades i vingudes de la política del nostre país. En qualsevol cas, he mirat de ser el més asèptic possible. Asèptic que no vol dir equidistant ni apolític. En el llibre condemno els crims comesos per tots i els comportaments denunciables vinguin de qui vinguin. És més una crítica a les persones que a les institucions.

Hi ha membres molt afins a l’Església que m’han lloat el tractament -crític- que he fet d’algun personatge a les meves novel·les. Això m’omple de satisfacció.

-A Montblanc, avui i ara, què et diuen d´aquesta saga de novel·les que el fiquen com al centre dels escenaris?

-Algunes persones s’han alegrat que els meus llibres siguin, no només una història ambientada a la vila sinó també, en certa manera, una història del què ha esdevingut als nostres carrers en els darrers dos segles. Al marge de la qualitat o profunditat dels llibres, no totes les poblacions poden presumir d’això. I me’n sento, realment, reconegut.

-Per cert, et porta maldecaps endinsar-te en aquesta època que tantes conseqüències ha portat en la recent història tant de l´ Estat, com de Catalunya, com de Montblanc....

-No és agradable. És un passat recent del que encara hi ha ferides obertes. He parlat amb persones que han viscut els fets que descric i que han conegut els personatges que he recreat. Però és un exercici molt bo per entendre d’ on venim i perquè som com som. Alhora ajuda a relativitzar i ser més tolerant. Ningú no és bo o dolent. Tothom té un perquè de com sent, pensa i actua.

-Amic Eduard jo crec que es pot llegir perfectament aquest llibre, sense haver-hi llegit abans els teus dos llibres: El Convent i La fàbrica, no?.- Tot i que d´ aquesta manera es llegeix millor...és més, la lectura d´ un llibre invita a la lectura d´ un altre si és que no s´ ha fet abans....- Està clar que és una saga, però si s´ està llegint La fàbrica i no s´ ha llegit El Convent no passa res….i ara “noto” el mateix…--tot i que si es segueix l´ ordre, millor--,què ens pots dir?

-Certament vaig concebre els disseny de les tres parts com a ens independents i intercanviables. D’una banda, per una qüestió pràctica, si no, a cada llibre perdria lectors potencials. Però és que, a més crec que té tot el sentit, les tres son històries independents que només comparteixen Montblanc i Barcelona (en èpoques diferents) i personatges però que amb el pas del temps han madurat i canviat. Només cal introduir en alguns punts dels llibres algunes pinzellades per assegurar-me que els lectors fidels, els de les novel·les anteriors aconsegueixen vincular la història amb l’anterior.

De fet, als meus nous els aconsello que comencin per la tercera -el Quiosc- que és més madura i més propera en el temps i els fets i que si els enganxa, facin el salt enrere i llegeixin les dues primeres com a preqüeles.

-Descriure, com retratar als personatges, és del que més costa en una novel·la de sagues com aquesta?.- Ací també és el primer que vas treballar com en La fàbrica?

-Sí, primer en vaig crear la base, l’esquelet, a partir dels fets que els van esdevenir, les accions que van emprendre i les decisions que van adoptar. Tot sobre la documentació que n’havia trobat. Després els vaig anar afegint matisos, trets de personalitat, aspectes que lligaven amb el seu comportament. Si algú pren una decisió, com crec que devia ser, quina personalitat devia tenir i què devia sentir per prendre-la? A partir d’aquí els vaig anar enriquint, dotant de matisos, de racons fins que, al final, era com si els hagués conegut. Al final, en ocasions, vaig haver de canviar alguns aspectes de la trama perquè amb la personalitat que havia agafat algun personatge no em quadrava que fes el que, inicialment, havia previst que fes.

-Cada llibre ens aporta , com a lector, quelcom i com a escriptors em sembla que també…què t´ha aportat El quiosc de Sant Francesc?.- Què has aprés?

-Que soc capaç d’abordar projectes complexos que duren més de 15 anys i tenir paciència i capacitat com per portar-los a terme sense defallir. Encara recordo el dia que em vaig dir: en faràs tres novel·les. Tancar el quiosc de Sant Francesc m’ha portat a conèixer el meu avi, entendre el meu pare i valorar-me a mi mateix.

-Veig amb el personatge d´en Josep, des d´un primer moment, molta tristor, impotència, com un personatge atrapat en un carreró que no és que no tingui sortida, és que les seves circumstàncies no li deixen veure o si les veu sap que voler agafar-les li comporta renunciar, faltar a la paraula…veig i noto no poca frustració .Què ens pots dir?..- A més, té i guarda cura d´uns valors que molts dels que l´envolten no tenen….?- Ja ho deia Ortega Gasset, “Soy yo y mis circunstancias...” i en Josep ho compleix…

-D’en Josep, quan vaig començar aquest projecte no en sabia res. Absolutament res! Ni el vaig conèixer ni me’n van parlar. Després de més d’una dècada estudiant-lo vaig intentar, a més de conèixer-lo, entendre’l. Què havia passat a la seva vida, en el seu entorn per actuar com va actuar. Perquè si no, no s’entén com va actuar. Per a això vaig haver de retrocedir més d’un segle, entendre com va ser l’arribada del seu avi a Montblanc, les estretors, les dificultats, les privacions, després l’èxit, la culminació del negoci per part d’un pare que havia de tenir una personalitat abassegadora i del qual els actes revelaven un orgull i una força inusitades. Com podia ser un fill nascut i crescut en aquestes circumstàncies. Algú a qui van enviar a estudiar a Suïssa lluny de la família i que, després de viure a ciutat i a Europa, es veu tancat, sí, com empresonat, en un Montblanc que llavors se li devia quedar molt petit. Sí, a mi el personatge d’en Josep em transmet tristor, nostàlgia, necessitat de fugir o, si més no, de canviar el món que l’envolta.

-Com ha estat el procés d´investigació i documentació per aquesta novel·la….ací has pogut prendre el pols més directe amb la gent, has pogut parlar amb gent, fer recerca oral?

-Sí, però primer vaig fer una gran tasca de recerca i estudi. No podia parlar amb persones que havien viscut temps i fets tant importants en la història que volia escriure sense conèixer com ells el context. Vaig arribar a fer-me, ho dic amb tota la manca de modèstia- en un expert en el Montblanc d’aquells anys. Sabia qui vivia a cada casa, com eren els carrers, quines botigues hi havia i qui era a l’Ajuntament en cada moment. Sabia els orígens familiars, les afinitats i les recances. Llavors sí, llavors vaig poder parlar tant amb els estudiosos com amb els pocs supervivents. Supervivents només en el cas del Quiosc. El Convent i La fàbrica ja son molt enrere en el temps com perquè quedi ningú.

El més satisfactori ha estat poder parlar amb gairebé tots ells de tu a tu, sabent qui era la persona que esmentaven, on era el lloc que descrivien i a quins fets feien referència. Era, una mica, com si ho hagués viscut.

En alguns casos, fins i tot m’ha comportat l’animadversió de descendents d’alguns personatges de la novel·la als que no ha agradat el retrat que n’he fet. Però el cert és que el meu retrat era més fidedigne que la imatge edulcorada que n’havien heretat!

-I reitero alguna pregunta que ja et vaig fer…que estiguis tant vinculat a Montblanc, al món de la premsa, a “lo social”…això només et pot comportar avantatges, oi?

-No sé què dir-te. El ser director de la revista cultural de Montblanc m’ha impedit -per pura ètica professional- sortir entrevistat a les seves pàgines!

De totes maneres, sí que el fet de dirigir -i escriure- a la revista, participar en programes de ràdio, fer presentacions de tant en tant sobre temes diversos m’ha donat una certa popularitat a Montblanc i, no m’enganyo, això ajuda a que la gent es plantegi comprar el teu llibre.

-Hem parlat de la presencia a l´escenari i com escenari de Montblanc, però com definiries a la de la Barcelona que va rebre la República?

-Sense arribar a la profunditat de Montblanc però també vaig estudiar molt la Barcelona on van a viure els Contijoch. Ja ho havia fet a “La fàbrica” i vaig “ser testimoni” de fets com la Setmana Tràgica”. En “El quiosc” em trobo una Barcelona emergent, amb ganes de llibertat al costat dels temors a un retrocés que, finalment, es va produir.

-En aquesta part de la saga els Contijoch encara han perdut una mica més de “pistonada”… ja no són el que foren a les acaballes del segle XIX …què els comporta?

-Si bé a Barcelona eren destacats, no eren una de les famílies més rellevants de la burgesia catalana. Amb prou feines s’acostaven a la crème de la crème. Però a Montblanc sí eren el centre social i polític. Això durant la república comença a esmicolar-se i desapareix durant la guerra. Probablement devia ser un shock cultural per a tota la família. Passar a passar desapercebuts.

-Mirar i remirar tant a la teva família és bo?; no t´ha comportat certa ansietat, teu dic perquè sé de gent que ho ha intentat i no li ha provat gaire…a molts els supera l´ansietat o el descobrir certes circumstàncies…s´ha d´estar preparat, oi?--No hi ha quelcom de la família que et digui: què fas ací tafanejant?

-En el meu cas ha estat una experiència molt positiva d’introspecció. De conèixer-me per entendre els meus orígens i d’on venim. I a la família també hi havia un sentiment similar: desconeixement, interès però distanciament emocional. I això que, en ocasions, he posat de manifest coses que no tothom voldria reconèixer a la seva família. Però tots entenem que som els que som per nosaltres mateixos. Ningú no arrossega els pecats del nostres avantpassats de la mateixa manera que no carregarem els que vinguin amb els nostres.

-Què volies que acabés demostrant El quiosc de Sant Francesc…perquè ,crec, que marca un punt importantíssim dins la saga….que culmina moltes coses, tot i que sempre hi han finestres que s´obrin..

-Crec que és un error creure que tota història ha de tenir una conclusió, que ha de demostrar alguna cosa. A la vida les coses no son així. Les coses passen, i ens afecten més o menys però no necessàriament amb una finalitat. Crec que la conclusió de la història l’ha de decidir cada lector en base a com ha entès la història i com encaixa en la seva pròpia experiència vital.

-En aquesta novel·la allò que no paren de desfilar són les misèries humanes i entre els humans…les intencions no sempre són lo bones que haurien de ser, però tampoc les misèries són tan roïnes…allò que vull dir que també hi han grisos….teu dic perquè això és molt difícil de veure’l en la vida i encara més escriure’l…com ho veus?

-Exactament així, no soc ni de blancs o negres, ni de maniqueismes. I crec que una novel·la ha de reflectir, com et deia, com és la vida real. A la vida hi ha grisos, matisos, coses que no tenen conclusions o conseqüències clares. Si més no és el que m’agrada a mi trobar quan llegeixo una novel·la. Els esquemes plans i les conclusions òbvies m’avorreixen sobiranament.

-I no ens podem deslligar de qui som i d’on venim i no tenim perquè...ho dic, més que res, perquè les relacions paternofilials sempre són lo que són....

-Si no pensés així, no hauria escrit ni “El convent”, ni “La fàbrica” ni “El convent de Sant Francesc”.

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com