Cazarabet conversa amb... Eduard Contijoch Miquel, autor de “La Fàbrica” (Círculo Rojo)
.
Una novel-la
que fa memòria des de la ploma d´ Eduard Contijoch.
És la segona novel-la que escriu l´Eduard Contijoch. Ja va escriure amb Circulo Rojo, El Convent i ja
prometia i no poc…
Allò que ens vam trobar
amb El Convent: En Josep és un jove pagès de Barberà de la Conca, analfabet i
orfe de pare. Amb setze anys, emprèn amb la seva mare una nova vida a
Montblanc. Allà s’integrarà en una nova família, en una nova població i en una
nova societat. El Convent és una història de superació a la Catalunya rural de
la segona meitat del segle XIX. Veurem com en Josep passarà de la misèria a
convertir-se en un dels homes més rics de la comarca. Passarà pel comerç, la
empresa, la indústria i, finalment, la política. El Convent, parteix d’una
profunda recerca històrica per múltiples arxius i fons documentals que ens dóna
l’oportunitat de conèixer la història d’una família alhora que una acurada
recreació del Montblanc de fa cent cinquanta anys: els personatges rellevants,
els carrers, els edificis, la gent, els costums… L’Eduard Contijoch,
ens trasllada en aquesta novel·la a un Montblanc i una Catalunya que ja no
existeixen però que van donar peu als actuals. Els personatges són els
avantpassats dels montblanquins del present. Els carrers, les cases, els
monuments són els mateixos però amb un segle i mig més d’història. Els costums
i les festes que veurem al llibre són els que han donat peu als que mantenim a
dia d’avui. El centenari convent de Sant Francesc, testimoni de la història,
anirà entrecreuant-se amb les passes d’en Josep com si, en certa manera, formés
part del seu destí.
La sinopsis d´ aquest
llibre, allò que ens trobarem amb La fàbrica: La Barcelona emergent de
principis de segle XX és un pol d’atracció irresistible. Enderrocades les
muralles la ciutat s´escampa lliurement pels carrers
del nou Eixample. Uns carrers on s’hi basteixen edificis d’un incipient
modernisme i on corren idees innovadores provinents d’una Europa cada cop més
propera. Gent d´arreu del país busca en la capital la
seva oportunitat per ser algú,per fer fortuna,per triomfar.
Però en Francesc Contijoch—conegut per tothom al seu Montblanc natal com Cisquet Casaca—ja és algú, ja té fortuna,ja ha triomfat.
Any enrere, el seu pare,aprofitant la crisi de la fil-loxera
va crear del no-res un imperi rural al voltant de la fabricació d’alcohol i
ell, agafant-ne el relleu, l’ha fet créixer
fins a límits insospitats a la comarca. Per ell Barcelona és sortir de
Montblanc i conquerir nous horitzons . Allà s’hi farà un lloc en els negocis i
també en la política.
Per en Cisquet i la seva família, passar de Montblanc a Barcelona
significarà un canvi dramàtic que els farà replantejar-se
tot el que han conegut,cregut i estimat fins ara. Al seu voltant un pare,superat
pels fets, que veu com el seu fill es deixa arrossegar per la cobdícia, una
dona que fa costat al seu marit renunciant a tota la resta i uns fills que mai
no han viscut cap privació,però que no en troben la felicitat en un món que no
acaben d’entendre. Especialment, el primogènit: en Josep. El que un dia
heretarà el negoci familiar veu com es prenen decisions que afecten el seu
futur sese tenir-lo mai en compte. A La fàbrica
assistiren als convulsos anys de fa un segle,tant a la Catalunya rural com a la
puixant Barcelona. Anys en els que tot s’hi val. Tot , a la fi d’aconseguir
allò que es busca. Encara que això suposi enfonsar el rival. I no només ho sap
en Cisquet: entorn dels Contijoch
s’anirà teixent una teranyina d’interessos que
xocaran frontalment amb els seus interessos que posaran en risc tot allò que
han construït amb els anys amenaçant de tornar-los al no-res.
L´autor, en Eduard Contijoch:
L’Eduard Contijoch és fill d’una família de llarga tradició a
Montblanc que ha dedicat els darrers anys a recuperar-ne la història: tant de
la seva família com del Montblanc i la Barcelona on han viscut al llarg de
generacions. I és que no s’entén la història de les famílies sense conèixer els
indrets on han viscut, ni s’entén la història dels pobles i les ciutats sense
conèixer qui van ser els seus habitants.
En aquest llibre, coneixerem la història dels avantpassats dels autors tot
passejant-nos per la Barcelona i el Montblanc de fa un segle.
Cazarabet conversa amb Eduard Contijoch:
-Amic Eduard què és allò
que t´ ha fet escriure aquesta novel-la?
A la mort del pare vaig
passar per un període de necessitat de retrobament de les meves arrels que
eren, indubtablement, a Montblanc. Això em va portar a mirar de conèixer la
història de la meva família com una manera de conèixer les arrels i, així,
també, entendre el llegat familiar que arrossego, potser sense saber-ho.
-Ets conscient que té tots els ingredients per a fer d´ ella una mena de
saga ....?(és lo que té escriure sobre famílies consagrades a un objectiu,
treball...).
-Després d’anys de
recerca de dades i més dades sobre la història de la família i de tots els seus
components, vaig adonar-me’n que tota aquella informació tenia un decurs: un
plantejament, un nus i un desenllaç. Era verdaderament una història amb
personatges, pulsions, trames, ... sí, decididament vaig veure que era una
saga. I no me’n vaig saber estar d’escriure-les.
-No sé si ens passa a tots o a totes les persones que intentem anar
cultivant l´ escriptura...però són molts i moltes els que escriuen molt
visualment---com si ho visualitzaren a una pantalla-- i això facilita al
lector/a que, a la vegada, i més en aquests temps està molt arropada per un món
molt mediatitzat per les històries contades amb sèries, el cinema...
-Per bé o per mal, les
generacions actuals tenim una base cultural molt influenciada pel cinema. Això
passa des de l’escriptor més novell al més consagrat. He sentit com autors
coneguts negaven que els seus llibres tinguessin forma de guió quan, en llegir-los,
gairebé podem veure els fosos en negre, els flashbacks o els travellings. Sí, si comparem la literatura actual amb la de
fa un segle, ens n’adonem que les lletres es fan
imatges.
-Amic, com a escriptor i en el cas de La fàbrica quin és el motor sobre el
que gira tot...la trama d´ una família que es dedica a intentar que la fàbrica
d´ alcohol vagi endavant?
-Potser quan la vaig
escriure no en vaig ser del tot conscient però amb la perspectiva del temps i
després d’haver-la rellegit, me n’adono que en el fons és una història de
transició, de canvi. L’antic model industrial i també familiar ja no son vàlids
i cal trencar les estructures per renéixer. En La fàbrica hi veiem la tensió
dels contraris: la generació anterior que compta amb l’experiència però que ha
perdut la capacitat d’adaptar-se al canvi i la nova que ve empenyent fort però
que topa amb les estructures i que malda per aconseguir el canvi basat en la
rauxa.
-Però els personatges i allò que són tenen molta, molta força...no?, són
com un segon motor, oi?
-De fet, el primer que
vaig composar van ser els personatges –que, en cap cas, tot sigui dit, vaig
conèixer-. Un cop els vaig tenir clars, vaig “bastir l’escenari”
contextualitzant el temps, la societat i el context industrial en què es
movien. Però sí, crec que els personatges, els principals i alguns dels que els
envolten, son personatges molt forts.
-Com teu fas per poder conduir una obra tan coral?
-Amb la meva primera
novel·la en la que hi sortien al voltant d’uns 400 personatges!- vaig tenir un
bon entrenament. Diguem que, quan creo les trames argumentals, vaig teixint-les
com si fossin cordills en un teler i vaig fent entrar i sortir els personatges
mirant que la “foto” global quedi equilibrada. I, darrere, inevitablement una
bona base de dades amb tot el rellevant de cada personatge per a mantenir la
coherència.
-Què t´ ha aportat a tu com a escriptor escriure aquesta novel-la, La fàbrica?....hauràs notat diferències , amb les
aportacions, si mires a El Convent?---s´ ha de tindre en compte que jo no he
pogut llegir El Convent—
-Com deien abans, la
història que narro en aquests llibres és una saga que, de fet, té tres parts
(la tercera està pendent de publicar quan les circumstàncies que estem vivint
ens ho permetin). Com a escriptor, inevitablement he anat madurant al llarg
d’aquestes tres novel·les. D’una banda, he millorat la meva tècnica
d’escriptura que, anteriorment havia desbastat amb narracions curtes. Ara tinc
més recursos, més eines que m’ajuden a resoldre situacions. D’altra banda, he
deixat progressivament d’escriure per a mi —inicialment escrivia el que a mi
m’hauria agradat llegir— per anar buscant més el gaudi d’un lector cada cop més
genèric.
-I com a ésser humà ...què t´ ha aportat La fàbrica?
-Escriure un llibre com
aquest, en certa manera, és com crear un univers. Si és cert que tots els
personatges son reals, però com deia abans, no n’he conegut a cap. Me’ls he
inventat a partir dels seus actes, dels fets que els van envoltar i les accions
que van deixar documentades. Això m’ha portat a mirar d’entendre la naturalesa
humana de persones a les que, injustament, s’ha jutjat només amb dades fredes.
Inevitablement, amb el temps això m’ha fet ser més comprensiu, més tolerant.
Tots cometem errors i tots, amb els anys, quan ja no hi siguem, serem jutjats
injustament.
-Amic Eduard, ets conscient que estàs fent, d´ alguna manera, d´
historiador?.Com ho portes?
-És curiós que ho diguis
quan jo, per formació soc enginyer de Telecomunicacions però sí, tinc una certa
inclinació per la història.
He tingut ocasió de
parlar amb autors de novel·la històrica i tots coincideixen a reconèixer que la
seva tasca de documentació es basa en preguntar a experts. Això és molt
important i bàsic però per a mi no ha estat prou. Jo he necessitat anar a les
fonts i treure les meves pròpies conclusions. Així, abans d’escriure una sola
ratlla, he passat hores fent recerca a arxius i biblioteques, trobant
documentació inèdita i, fins i tot, publicant-la. En una ocasió, em fa il·lusió
recordar-ho, em van convidar a participar en un congrés d’Història per a
presentar la meva recerca precisament sobre la fàbrica Contijoch.
Fins i tot vaig aconseguir reconstruir el procés de destrucció del convent
romànic on la fàbrica tenia la seu per veure en quin estat va arribar a la
família i si, com s’havia dit, havíem estat nosaltres els responsables de la
seva degradació.
De manera que sí, sense
ser historiador —no me’n cansaré de treure’m aquesta etiqueta que no em
pertany— he fet sovint tasca d’historiador. I la segueixo fent. Ja no me’n
sabria estar. De tant en tant, quan la feina m’ho permet, segueixo cursos a la
facultat d’Història per a mirar d’estructurar la tasca que solc fer de manera
autodidacte i, inevitablement, ineficient.
-La fàbrica, a més, de fer història del seu temps de temps...fa
història de la indústria i memòria del
treball...
-Certament! He parlat amb
gent gran de Montblanc que havien treballat a la Fàbrica i a d’altres
indústries de la vila i de la comarca que m’han confirmat que era tal com ho
descric. He mirat de permetre al lector de submergir-se en un context històric
de la manera més vívida que he pogut. Per a poder escriure La fàbrica em vaig
documentar molt fins a poder fer jo mateix aquesta immersió. Si no, no me n’hauria
sortit. Llavors ja només era qüestió de compartir-ho amb el lector.
-Em recorda una mica tot plegat a Noah Gordon amb La bodega....amb quins
escriptors et fixes?
-Una mica de tot. Noah
Gordon no és un dels meus referents (me l’anoto, però) però crec que m’han
influït escriptors de tota mena i en tot tipus de gènere. Podria esmentar
autors diversos com Javier Cercas, Carme Riera,
García Márquez, Stendhal, Aldous Huxley, José Luis de Vilallonga, ja veus, un
aiguabarreig. Com suposo que tothom.
-Quina ha sigut la teva manera de documentar-te , d´ investigar per aquest
llibre, la fàbrica?.-Com ha estat aquesta tasca?. Explica’ns com teu has fet.
-Ha estat una tasca d’una
dècada. Des que vaig trobar la partida baptismal del meu avi en què descrivia
una escena amb presència dels meus besavis, dels testimonis i el capellà que
vaig necessitar estirar del fil. D’aquí vaig passar a construir l’arbre
genealògic familiar. Vaig aconseguir retrocedir fins el 1447 en què apareix
documentat el primer Contijoch. Vaig aconseguir
documentar les dades genealògiques de 1.400 familiars al llarg de cinc segles.
Després va venir la tasca de mirar de donar-los vida, saber-ne quelcom més que
quan van néixer i amb qui es van casar. Llavors me’n vaig adonar que de qui en
sabia menys era de les generacions més properes: els meus rebesavis, besavis i
avis. Allò va ser un cant de sirena al que no em vaig poder sostraure. Vaig
començar a buidar diaris antics i arxius en cerca de qualsevol cosa que em
podés donar una pista de què havien fet i perquè. Quan vaig tenir prou
informació vaig adonar-me’n que n’havia de fer alguna cosa. Una novel·la era el
vehicle més adequat per posar tot allò que havia trobat i també les conclusions
a les que arribava: omplir els forats amb la intuïció.
-La teva vinculació a la premsa local de Montblanc comporta el conèixer a molta gent i a moltes aquestes petites històries quotidianes que
són les que fan gran la història...això què ha significat per a vos com a
escriptor?
-Ha estat un material
imprescindible per a entendre el Montblanc del passat que és el que ha portat
al que és ara. He tingut l’enorme privilegi de recollir testimonis de persones
–algunes de les quals ja no hi son- i contribuir a fixar-ne el coneixement per
assegurar que quedi per a les properes generacions. També, com és lògic m’ha
permès “esquitxar” la meva escriptura de detalls que a banda d’una picada
d’ullet per a alguns lectors, enriqueixen i fan més densa la xarxa sobre la que
descansen les històries que explico.
-I després està el lloc, l´ escenari...quina força té ací Montblanc?,perquè
em pareix que és brutal com ho arropa tot...què ens pots dir?
-Montblanc en La Fàbrica
–igual que, en menor mesura, Barcelona— és un personatge més de la novel·la.
Aquí he volgut fer un especial esforç perquè aquest “personatge” tingui
significació per als montblanquins que el coneixen i que se sorprenguin en
veure com ha canviar però que també es faci vívid per a qui no el coneix. De
fet, he fet algunes visites guiades a lectors del llibre que han volgut
conèixer de la meva mà els escenaris on transcorre la novel·la. Crec que he
creat més d’un “fan” de la vila ducal.
-La família Contijoch a Montblanc desfila per
aquestes pàgines i ho fa d´ una manera planera, sense estridències...tu ets un Contijoch què ens pots dir?
-Els Contijoch,
a final del segle XIX i principi del XX van ser una de les famílies més
importants –si no la més important— de Montblanc. Però el cert és que, després
del declivi -que ja s’insinua al final de la novel·la- va passar a ser una
família reconeguda però discreta que s’ha barrejat dins el teixit social sense
grinyolar. Crec que fer que els personatges siguin, com dius, planers, sense
estridències, els fa més creïbles, més quotidians, més reals.
Com a Contijoch,
a dia d’avui, per Montblanc se’m coneix per qui soc, no per la família a la que
pertanyo. I això és bo.
-Per cert, com és la teva metodologia de treball...?
-Suposo que com qualsevol
escriptor, començo per una tasca ingent de documentació. D’aquí passo a una
fase de selecció de la informació que vull incloure a la novel·la (això és
potser el més difícil: és dur desprendre’s de dades que ha costat trobar i amb
la que has arribat a crear una vinculació emocional). A partir d’aquí creo un
esquelet on esbosso personatges, accions, escenes, etc.
D’aquí, sense posar-me
mai calendaris, començo a escriure seqüencialment el
llibre, començant pel primer capítol fins arribar al darrer. Un cop acabo el
llibre, faig tres o quatre passades de nou de principi a fi per polir aspectes
de coherència, ortografia, suprimir personatges o escenes que no aporten res,
etc.
Arriba un dia que em dic
a mi mateix: ja ho tenim. Llavors la feina és de les persones que m’ajuden –i
em pateixen- llegint el llibre i enriquint-lo amb les seves opinions i esmenes.
Normalment, quan arribo a
aquest punt, una part del meu cervell ja està pensant en la següent novel·la.
-La fàbrica mostra com el món rural intenta resistir a l´ atracció
irresistible de les grans ciutats, en aquest cas, Barcelona....?
-Em fa l’efecte que el
que mostra és un entorn rural mirant de sobreviure dempeus i amb la mirada
altiva a la força amb la que la ciutat ho impregna tot. Els protagonistes de La
fàbrica van a Barcelona buscant l’èxit i el poder però arribat a un cert punt descobreixen
que han de tornar en rere perquè és a Montblanc on tenen les arrels i aquestes
arrels els son imprescindibles per pura supervivència. En tornar, descobreixen
que els que havien deixat enrere segueixen on eren, orgullosos i sense haver-se desnaturalitzat.
Es aquí.
-Per a tu què significa i què és ser de Montblanc...?
-Diria que un orgull però
realment el que sento és necessitat. Necessito sentir-me de Montblanc i
necessito sentir Montblanc. En aquests temps de pandèmia i de confinament,
estar allunyat de Montblanc em genera una nostàlgia indescriptible.
-Encara avui la gent s´ en va dels pobles a les ciutats...la majoria de les
vegades per necessitat...però sempre n´ hi ha que és per altres raons...aquesta
mena d´ èxode com el veus i com el viu un Contijoch
en primera persona?
-Jo soc fill d’aquest
èxode. El meu pare va haver de marxar a la ciutat per circumstàncies diverses i
a ciutat és on vaig néixer, però quelcom devia quedar no sé si als gens o on
sigui, però, una generació després, he necessitat tornar a Montblanc.
-Apareixen les relacions humanes...pares i fills, gairebé sempre
enfrontats....apareix la cobdícia...Ho dibuixes molt bé...Com teu has fet?
-“Pels seus actes els
coneixereu”. Com deia abans he arribat a conèixer —o, si més no, entendre- els
personatges estudiant les seves accions, els seus comportaments i les seves
reaccions. A partir de la munió de dades que en vaig trobar m’ha estat
relativament senzill mirar d’entendre les seves personalitats, les seves
psicologies.
D’altra banda, podríem
dir que, en relacions humanes, tot està inventat. Des de fa segles que repetim
els patrons de conducta en les relacions entre pares i fills, entre rivals,
etc.
-I apareix allò de....els diners no fan la felicitat ; o la claudicació,
sempre, de la dona al davant del marit...
-Pel que fa als diners,
crec que és una realitat en la que tothom hi coincidirem. Ens son necessaris
però no pas suficients per a ser feliços. De fet, en el cas dels protagonistes
del a família es dona un fet que crec que és rellevant: assoleixen en poc temps
(una generació) més diners dels que estan preparats per a gastar. Això pot
portar a un gran infelicitat per la frustració i el desencant.
Quant a la claudicació de
la dona davant el marit, probablement amb òptica actual es veurà com un
plantejament masclista però em temo que fa un segle, el model era perfectament
vigent.
-Pensaves amb algun col·lectiu o gent en particular com a públic lector d´
aquesta novel-la?...
-A mesura
que vaig avançar en l’escriptura vaig anar canviant el plantejament: vaig
començar pensant en un llibre escrit per a mi mateix. A mesura que avançava
vaig incorporar en l’objectiu als amants i coneixedors de la història de
Montblanc i, més endavant, vaig acabar acariciant la idea que qualsevol lector amb
interès per la història i la psicologia humana podria gaudir del llibre.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069