Portada-Llibre-Per-imprimir.jpgCazarabet conversa amb...   Gabriel Martínez i Surinyac, autor de “Pel·licules de paper. Demà serà un altre dia” (Alda Talent)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gabriel  Martinez i Surinyac es fica,altra vegada, com a novel·lista dins les seves passions per oferir-nos una trama de personatges molt ben plantejada i captivadora amb un cert aire de romanticisme o millor dit nostàlgia..

Surinyac es mostra , altra vegada, proper a la seva gran passió el cinema, a l’escriptura creativa, al gènere d’intriga….

En Surinyac fica dins un rodatge i des de la mirada d´ una mena d´ alter ego, ell, a un guionista que escriu un guió d’un típic, i nostàlgic espagueti western, i allí hi aplega un crim i ….ací la trama es desplega com un ventall on tot es mescla com dins una coctelera…molt a la manera Surinyac…

Allò que,només, pot ser manca una mica…dic pot ser perquè en Surinyac mou la trama i als personatges com a titelles perfectes és l’entorn  de “més ciència ficció” que sí hi havia en la seva primera novel·la;   Batalla de l´ Ebre

En canvi si ací a Pel·lícules de paper  hi ha un crim, també l´ havia al segon llibre d´en Surinyac,  Congost

I el cinema és a tots els llibres d´ en Surinyac perquè aquest escriptor, professor d´ escriptura creativa a la Universitat Autònoma de Barcelona, pensa com un cineasta—pot ser una miqueta frustrat,però cineasta—i escriu com un guionista…així que aquesta mena de llenguatge particular és el denominador comú, junt a la intriga, a tots els llibres d´ aquest català que es carrega d’energia en les seves llargues passejades arreu del territori català…

 

Un altre denominador comú és que en totes tres novel·les en Gabriel escriu i posa com a protagonistes a professionals de la comunicació; un publicista que viatja pel temps per a lluitar amb el seu avi a la Batalla de l’Ebre; uns periodistes investigant una fossa del silenci al Montsec…i ara, un guionista que escriu sobre un rodatge que fa de cronista d´ una pel·lícula, un mític espagueti western que es converteix en protagonista i cronista, tot a la vegada, d’un crim…

En Gabriel Martínez Surinyac ja ha estat amb nosaltres més vegades, ací un exemple:

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/forastercongost.htm

 

Conversarem amb el Gabriel ja no, que també, del present llibre, Pel·lícules de paper, sinó també d’altres llibres;de les seves passions , com el cinema, la comunicació i la literatura que l’influeixen en la seva manera d’escriure i amb allò que escriu…també en parlem del per què escriu, del llenguatge del cinema…i de la vida perquè el cinema, la literatura, és com la vida i la vida, sovint, és tan passional i apassionant com un llarg i crepuscular “espagueti western”…

 

 

Cazarabet conversa amb Gabriel Martínez i Surinyac:

Gabriel-Martínez-i-Surinyac.jpg-Gabriel, amic, aquest llibre Pel·lícules de paper quants homenatges conté ?Tants homenatges com ginys o com de coses de les quals vols parlar-hi ?

-Per començar un homenatge en gros al cinema com la satisfacció immediata d’un fet cultural. Has de pensar que jo he viscut una educació durant el franquisme i llavors el mitjà de comunicació de masses era el cinema i en la nostra innocència era l’equiparació a altres cultures amb règims democràtics i que hi havia una vida millor i més justa. El regim ho aprofitava per fer noticiaris manipulats com el NO-DO, prohibir pel·lícules i censurar continguts i doblatges. Els petons robats de Cinema Paradiso són història viscuda. Però el cinema té aquesta màgia que ens feia somniar i aprendre a imaginar allò que censuraven. Per tant hi ha una gran admiració als fabricants d’aquests somnis i a les dificultats per fer pel·lícules.

-Però sobretot és un homenatge al particular llenguatge del western,no?

-I finalment al western, per ser el primer gènere que va impulsar l’ invent i el llenguatge per arribar a tothom, i perquè les úniques pel·lícules adultes a les quals accedíem els nens eren els westerns (també les de gladiadors) i llavors van arribar els spaghetti western que als nostres ulls estaven fetes pels mateixos, gent del cinema, millor dit, tots nord-americans perquè els noms principals, pseudònims,  ho eren, fossin espanyols o italians. Recordar també que eren pel·lícules anomenades de sèrie B, perquè eren complement de l’estrena principal. En cinemes de barri la programació doble es feia amb dues de sèrie B, una alegria per a la canalla. Més endavant saber que a Esplugues del Llobregat hi havia un centre de producció, amb poblat inclòs, de Spaghetti Western, anomenat Esplugas City, va augmentar l’admiració per la gent d’aquest cinema. I més quan les noves generacions ignoren aquesta història cultural.

-Què ens pots dir de l´ estructura narrativa del Spaghetti western?

-De fet la primera estructura és la d’un subgènere com és el cinema dins del cinema, que s’organitza en una trama sobre els conflictes de la gent del cinema mentre fan pel·lícules. Escollir que aquestes pel·lícules fossin Spaghetti Western és pel que he dit abans, recordar un temps i una època, de la qual els dos protagonistes en són admiradors. També ajuda a simplificar una història d’antagonistes l’expectativa de la qual és que acabi amb un duel, al més pur estil western, però sense ser-ho. Aquesta dualitat també està present entre el guió que escriu el guionista i la investigació que en fa la policia, que ens porta a una intriga de confrontació entre els dos relats sobre quin dels dos projectarà la veritat o serà una fusió d’ambdós per fer valer una estructura superior, la del cinema dins del cinema, que a més beu del clàssic narrador que és qui ens explica la història i es reconverteix en un dels protagonistes, per afegir-hi un to irònic sota la premissa que només gent del cinema té la potestat de riure-se’n de si mateixos.

-Pot ser perquè la vida mateixa sigui allò més paregut a un drama contingut dins un estirat espagueti western una mica o prou crepuscular ?

-El drama el dimensiona la categoria del conflicte i la personalitat dels personatges i els reptes que hi ha entre ells. És un esquema molt simple basat en la vida i que qualsevol espectador pot interpretar i sentir-se identificat, independentment si passa aquí o allà i si porten o no pistoles. La derivada és que tanta simplicitat s’entenia com a repetició i llavors hi van afegir un altre element, la comèdia, que si bé va ser un èxit en el seu moment, va esdevenir pejoratiu pel gènere i allò que havia començat com una proposta alternativa i seriosa al western americà, va acabar per contaminar el conjunt de spaghetti western que el va fer defallir. Aquest final més que crepuscular és una parodia que fa que hagi escollit la ironia per fer-ne un to entre la comèdia i la reflexió. Tot recordant al gran Manuel de Pedrolo que deia que la ironia desintoxica el cervell i protegeix l’equilibri mental.

AUTOR.jpg-El protagonista és un guionista…un escriptor del cinema o dins del cinema…pot ser el teu “alter ego”?.Et miraves a tu mateixa?

-Hom no es desperta un dia pensant que es vol ser escriptor, però quan comences a escriure sí que t’interessa explorar quines dimensions comporta. El meu interès pel cinema em va fer dur a admirar aquells professionals de l’equip creatiu que restaven a l’ombra de les pel·lícules, els guionistes, mentre altres s’enduien els mèrits, els directors. Aquella dualitat conflictiva em va fer cercar amb més detall aquest món creatiu i que va acabar sent la meva tesi doctoral que posteriorment vaig publicar com assaig a El guión del guionista. Però no es va acabar allà, un impuls em deia que calia explorar aquells continguts conflictius en forma de ficció i la meva aproximació natural va ser escriure’n un guió, com el format natural a la història, que posteriorment ha adoptat el format de novel·la, però conserva l’esperit del guió i del cinema dins del cinema. Per això, si bé el protagonista és guionista, no deixa de ser una ànima que pateix la dualitat amb el seu amic director i és per això que ambdós signen com una sola persona els spaghetti western. En la mesura que per la trama va assolint la crida de la individualitat als seus mèrits, és quan apareixen conflictes interiors que l’aboquen a una mena d’infern del guionista, la capacitat creativa d’iniciar els projectes però la incapacitat de fer-ho sol, perquè el cinema va néixer com una art d’equip, per molt que la gent del cinema es capfiqui a negar-ho, com per exemple, amb la concessió de premis individuals. Un conflicte dramàtic molt present en molts àmbits de la vida, la individualitat en front del col·lectiu.

-Però, a la vegada, és una història de històries, oi?

-Com a espectadors (també lectors) ens fascina quina història ens explicaran però en la mesura que l’anem coneixent es multipliquen les possibilitats vers altres històries que es plantegen però no és desenvolupen per la característiques del format cinematogràfic, la durada,  que exigeix centrar-se en la història principal per no dispersar l’interès i el ritme de la narració. En una novel·la tens més llibertat per fer-ho però també hi ha un detriment en allunyar-te de la trama central, la qual cosa fan moltes narracions corals. Jo m’he cenyit més a una estructura guionística però he procurat concloure altres històries.

Crec que l’actual èxit de les sèries és precisament la ruptura del temps cinematogràfic, això és el format que exigia la sala de cinema per l’exhibició, afavorint el desenvolupament de les històries que van sorgint que no sempre compleixen la norma narrativa d’alimentar la trama principal.

-I la història té la seva part d’intriga, de cert suspens, de crim….i és que mai deixes  el teu gust pel gènere d’intriga..més o menys negre, no ?... -Quines lectures t’han influenciat amb aquest llibre?

-Vaig ser un lector de joventut amb les col·leccions de la cua de palla, una editorial que publicava novel·la negre, singulars les seves portades de color groc i negre, per cert, dirigida per Manuel de Pedrolo, que em van donar l’oportunitat de llegir els clàssics, Dashiell Hammet, John Le Carré, George Simenon, Patricia Highsmith, James M. Cain, Raymond Chandler, o pels seus detectius, Philip Marlow, Sap Spade i Maigret. També sense oblidar la clàssica Aghata Christie (Hercules Poirot) o el detectiu més famós, Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle. Tots plegats et fan addicte a una manera d’explicar les històries seguint un format determinat, una investigació per esbrinar, normalment, un crim. Si ho ha estat o qui ha sigut entre els sospitosos, és el suspens que també s’afegeixen en aquest tipus de trames.

-Els teus llibres, les teves novel·les sempre conten més d’una història… ?

-Inevitablement les altres històries acaben justificant els perqués del protagonista i el dimensionen com a persona. A Viatge a la batalla de l’Ebre, saber com va morir el seu avi, fa que es replantegi la seva visió no només familiar sinó també sobre la llibertat i la guerra; a El foraster del Congost, recuperar la història familiar i del seu poble l’allibera del seu passat però alhora el torna a vincular; a Pel·lícules de paper, plantejar escriure sobre si mateix com a sospitós, l’aboca a aquest infern personal i col·lectiu. I també perquè cadascuna d’elles s’ha viscut en un temps i època en concret que els fa singulars respecte als fets que interpreten.

-Com el vas pensar,em refereixo al llibre,  i què va ésser allò que et va fer contar aquesta història que és una mena de nina russa,una mena de Matrius ka…?

-La primera influència com ja he dit va ser una estructura de cinema dins del cinema. Utilitzar un narrador omnipresent que es transformés en el protagonista que escriu un guió d’encàrrec d’un fet que ell ha viscut i sobre els quals és investigat. Per tant hi ha una lectura paral·lela entre el guió i la realitat investigada que fa aparèixer la intriga, no només sobre el seu paper de sospitós, sinó fins a quin punt els fets són reals o una invenció. Més que una estructura de nina russa ho entenc més com un trencaclosques on les peces dels dos relats van formant una història que no sabem si serà la mateixa però que tots els indicis fan pensar que sí.

-I del cinema quins films t’han influenciat..?.Ets un clàssic ,no?---ho dic, per exemple, pel subtítol:”Demà serà un altre dia” , que és la frase final del film Allò que el vent s´ endugué…la última paraula la de Scarlata O´Hara a en Rhett Butller; orgull,passió i quelcom més,oi?…

-Hi ha dues vessants, la del cinema clàssic sobre tot en temes relacionats amb el rodatge de pel·lícules i la del western i spaghetti western. En les primeres trobaria  El crepúsculo de los dioses on William Holden és un guionista que explica la seva pròpia mort en una intriga de cinema; Cautivos del mal on emergeix la figura del productor creatiu i dominador(Kirk Douglas) i també La noche americana on un director (François Truffaut) intenta posar ordre a un rodatge caòtic. De Citizen Kane la genialitat d’una estructura trencaclosques per relatar la intriga sobre la mort d’un magnat de la premsa (Orson Welles).

Sobre western, la èpica i la nostàlgia de la gran pantalla en Cinerama  de La Conquista del Oeste; el personatge (Alan Ladd) de passat tèrbol però sacrificat pels seus nous amics de Raíces profundes; i el solitari sheriff (Gary Cooper) que s’ha d’enfrontar sol als seus enemics (Solo ante el peligro). Menció especial a la sèrie Bonanza on la família Cartwright va ser el primer western televisiu que va triomfar arreu. I pel que fa als Spaghetti Western, la trilogia del dòlar de Sergio Leone amb en Clint Eastwood.

Pel que fa a Allò que el vent s’endugué, efectivament utilitzo la frase Demà serà un altre dia, com una metàfora d’aquesta finestra d’esperança que sempre s’obre quan les coses van malament i que el guionista de la novel·la també interpreta per esperar que al dia següent les coses li vagin millor. També perquè la història de Scarlett O’Hara és la que més conjuga l’esplendor de  l’art de dues formes narratives com són la literatura i el cinema i ho fan amb una història èpica i un personatge de dimensió universal, que tot escriptor hauria volgut escriure.

Cartell-a-la-xarxa-Pelicule.jpg-Et sentes còmode ficant com a protagonista,més que a ningú, a un guionista..no sé, és com sigueres mateixa?

-Hom es passa tantes hores amb un protagonista que de manera fantasiosa acabes assumint que és un alter ego, però quan acabes i prens distància en el temps t’adones que la ficció és una realitat d’una altre dimensió, que has viscut mentre escrius, però que en cap cas pots determinar que siguis tu, perquè ell i no tu s’ha enfrontat a un temps i ha interactuat amb uns personatges.

-Però és una obra molt coral, no?

-Tot i que hi ha molts personatges episòdics, la meva idea és que aquest trencaclosques s’interpreti com una obra sobre gent de cinema.

-Es el llibre amb el que et sentes com a més evolucionat com a “escriptor versus guionista”?.- Jo el veig molt difícil d´ assolir per com mous i ho mous tot dins l´ estructura d´ un guió encaixat…

-De fet una de les reflexions que fa el protagonista és sobre el dilema dels guionistes si són considerats escriptors o, més ben dit, ja que no són considerats en general, és si ells mateixos s’hi consideren.

-No sé per què però noto cert romanticisme i un cert aire de nostàlgia, com ho veus?

-Segurament en la mesura que es van fent anys la mesura del temps passat forma part de l’escriptura perquè escriure és interpretar fets dins del temps i si aquests fets són del passat i dels quals no hi ha oportunitat de tornar a viure, tot això deu influir a fer-ne una lectura nostàlgica. En tot cas, tot hi els canvis tecnològics del cinema i la seva distribució que fan inviable la continuïtat de les sales de cinema, també hem de dir que veiem més cinema que mai, si bé d’una manera diferent. I si hi ha alguna cosa que sabem que no tornarà és el western, perquè crec que mai es podrà superar la qualitat i categoria dels clàssics. Només cal veure westerns actuals dirigits per noms com Tarantino.

-Tres llibres que conten històries ben diferents,però que amaguen, tots tres, moltes de les teves passions…les de sempre, les que sempre estan ací,veritat ¿(com el cinema, molta intriga,suspens---ingredients de les novel·les policíaques—molta ficció …)

-A aquestes passions cal afegir-ne una de sota rel com són les lectures del gènere literari d’aventura, pioners en la intriga i el suspens, em refereixo a Jules Verne, Daniel Defoe, Robert L. Stevenson, Alejandro Dumas, Walter Scott, Herman Melville o Jack London. Un món farcit de sensacions i de les que desitjo haver estat influenciat a l’hora d’escriure.

-Gabriel, ens pots contar com ha estat en aquest cas el procés de documentació, investigació....?

-Com ja he dit la documentació parteix de la investigació de la tesi sobre el procés creatiu del guió, més alguns llibres que s’han escrit sobre Esplugas City i el gènere western i tot el bagatge de les meves preferències literàries i cinèfiles. I naturalment, els nous paisatges de la renovada Esplugas City pertanyen a l’espai natural de Sant Llorenç del Munt.

-I al ésser un  treball que és una història muntada dins un guió i viceversa... diferent a una novel·la—tot i que la teva ment no deixi de construir com un guió—com teu has fet a l’hora de treballar i de construir la història?

-Primer vaig construir la història com una de sola per després, utilitzant un terme utilitzat en la cuina creativa, deconstruir-la en escenes que vaig anar movent paral·lelament fins a l’ajustament final on vaig introduir el punt de vista del guionista en el guió i la de narrador convencional en la investigació policial.

-Amic,ens pots dir què estàs llegint actualment? I què et van regalar per al passat Sant Jordi?

-Per Sant Jordi roses grogues i jo em vaig autoregalar Blonde de Joyce Carol Oates, una biografia inventada de Marylin Monroe, escrita fa 20 anys i que ara té la seva adaptació al cinema en una estrena de plataforma. Les meves lectures recents, no tot és cinema, han estat Las especias, una història de no ficció sobre el descobriment i utilitats de les espècies, que en una època va moure el món i el comerç, com el viatge de Fernando de Magallanes per aconseguir l’espècie del clau, gairebé tant important com l’or o la plata. També El sonido del silencio, una ficció de muntanya de l’escalador i escriptor Joe Simpson. De fet tinc el costum, mal costum, de tenir-ne començades tres o quatre al mateix temps, tant en format imprès com digital.

-I si ets un apassionat del cinema... no et puc deixar per preguntar què és allò que has vist darrerament?-I en sèries has vist quelcom?

-En efecte, la tv i les plataformes em permeten gaudir de moltes pel·lícules i sèries i gairebé he deixat d’anar a veure cinema a les sales, només de manera excepcional i no pas per una estrena, com va ser fa dos anys la programació de 2001: una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, que em va confirmar que hi ha pel·lícules que es feien pensant en la gran pantalla i que ho continuen sent.

De gèneres en les sèries prefereixo les d’intriga policíaca, com per exemple Criminal Minds, True detective o Bosch i ciència ficció com Black Mirror, Doctor Who, o la clàssica Star Trek. Però no et pensis, de vegades són més entretingudes les d’hospitals, pel conflicte entre la vida i la mort per un encertat o no diagnòstic. Deu ser cosa de l’edat, ha,ha.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com