La
Librería de El Sueño Igualitario
El foraster del Congost ha estat l’obra guanyadora del XXIII Premi de Novel·la «Valldaura-Memorial Pere Calders»
de 2017, convocat per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament
de Cerdanyola del Vallès.
Forma part de la col-lecció
Gabriel Ferrater de Publicacions
de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ens aqpropem a l´autor, Pere Calders:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Calders_i_Rossinyol
La sinopsi d´aquesta novel-la:
El foraster del Congost se situa a l’agost de 1992, finalitzats els Jocs Olímpics
de Barcelona. Dos periodistas investiguen la trobada d’una fossa del silenci localitzada a la serra del Montsec. No poden
imaginar que una recerca de memòria històrica farà desenterrar una memòria personal determinant en
el destí dels dos homes, que en tres dies es veuran implicats en una increïble història d’amor i de mort. Un retorn a l’abisme rural.
«En un instant recorden les hores que van
consagrar a escriure cartes
d’amor. Paraula a paraula. Frase a frase. Repassades
mil vegades i, finalment,
sobre, segell i bústia. I després, esperar. La resposta. L’esperança. Les altres paraules d’amor... Després, silenci. El desamor. L’oblit.» El foraster del Congost completa una trilogia
amb les anteriors novel·les Viatge a la
batalla de l’Ebre i L’estrany
cas del guionista que va matar el director amb un
colt 45, de trames independents i protagonitzades per professionals
de la comunicació.
L´autor en Gabriel Martínez Surinyac:
Gabriel Martínez i Surinyac
(Sabadell, 1957) és professor
i doctor en Ciències de la Comunicació.
També és fotògraf.
Cazarabet conversa amb Gabriel
Martínez i Surinyac:
-Amic, Gabriel per què has triat aquest indret geogràfic tan
emblemàtic, Mont-rebei fascinant com
gairebé diria mític I màgic?
-La natura, especialment la muntanya, és una
continua font d’inspiració i com a fotògraf és una forma d’expressar l’art
natural modelat durant milers d’anys i que meravella a qualsevol observador. A
partir d’aquí entra el procés del narrador que es pregunta el context històric
i humà que l’ha envoltat I progressivament s’afegeix l’impuls
de la ficció, de crear una història on aquest paisatge també en sigui
protagonista. La serra del Montsec I el congost de Mont-rebei tenen la força natural per crear en l’esperit
humà impulsos de creació artística que busca poder retornar al paisatge una
part del sentiment que la natura ens transmet. I la novel·la és un bon recurs
per fer-ho.
-Què
significa per a vos aquest indret…?
-És un paisatge amb misteri que ens remet a
l’època prehistòrica i la transformació d’un mar a una muntanya al llarg de
milers d’anys. I la pregunta és: quants secrets guarda en cada pedra, plec,
fòssil…? Per un instant tenim el sentiment del geòleg i l’arqueòleg de trobar
respostes, però els novel·listes no tenim tanta paciència i ens cal una
resposta més propera o contemporània. En aquest cas en un congost sempre hi ha
un fons i una escletxa de cel, és com una metàfora del fosc i el clar. Què hi
pot amagar el fons que algun dia hi pugui veure la claror. Per allà on passes
sempre hi ha passat algú abans. O encara hi és, com les restes humanes que hi
troben i que és el detonant de EL FORASTER DEL CONGOST.
-És
veritat segons a quins indrets anem pareix que mai estem tots sols, no?...al
clatell es senten, fins I tot, pessigolles…
-A més Mont-rebei no
ha estat un indret tan solitari, més aviat ha estat un sender per no ser-ho,
doncs ha estat foradat en balma a la paret per, en altres èpoques, comunicar
habitants entre valls I que ara el fa accessible a peu pels turistes,
caminadors, naturalistes i escaladors. Ara només al vespre trobes la solitud
que augmenta la dimensió de l’ indret. I sí, també alguna esgarrifança.
-A
més, un indret fronterís…què tenen les fronteres que
les fan tan fascinants?
-Una frontera és un terme polític i en aquest sentit
té la connotació de conflicte i aquesta lluita i el seu resultat és el que el
fa atractiu. La serra del Montsec va ser la frontera
entre el món cristià, al nord, i el món musulmà, al sud. I més recentment també
de guerra civil. Una frontera té conflicte d’interessos i crea també caràcter
als seus habitants, més atents per fer front als esdeveniments i resoldre’ls o
també fer que mai siguin descoberts. Marca una manera de fer diferent i també
amb les seves pròpies lleis.
-Aquesta
història ,per quelcom en particular, està pensada en que arranqui en l´ any
1992, l´ any on Barcelona es fou més omnipresent?
-És un any simbòlic que representa un èxit en
termes esportius però també polítics. Vist en perspectiva dels fets actuals a
Catalunya, el 1992 va ser per l’Espanya nacional l’èxit de la transició, la
demostració que Catalunya estava definitivament annexionada a Espanya i que l’independentisme havia tocat fons. Ara sabem que
l’estratègia no ha sortit com esperaven.
Però tot i que aquesta lectura no forma part de la novel·la, el 1992
representa aquesta política de tapar coses, com la memòria històrica i no fer
front als desapareguts de la guerra civil i la postguerra. I és gràcies a la
saturació informativa dels jocs, quan pren rellevància la trobada d’una fossa a
Mont-rebei i un diari hi envia dos periodistes a
fer-ne un reportatge, no tant per denunciar, la política de reconciliació era
l’oblit, sinó com una anècdota o crònica social. L’encàrrec acabarà sent
determinant en la vida dels dos reporters ja que per un d’ells és tornar al
poble on va néixer i farà despertar conflictes soterrats voluntàriament en la
memòria dels seus habitants.
-Tot
i que vas i vens amb els temps cronològics…so sé t´ agrada molt jugar amb això,
no?. Té quelcom pel teu gust amant envers l´art
cinematogràfic?
-Com els plecs geològics del Congost,
l’estructura també es forma en plecs temporals. En termes cinematogràfics el
recurs és el flash-back, retorns puntuals al passat
que alimenten els conflictes per intrigar sobre les resolucions en el present
del 1992. De temps viscuts durant la guerra civil i la postguerra pels
habitants de la vall, a temps de joventut del periodista que va marxar quan
tenia 16 anys i que ara torna després de 16 anys. Mitja vida al poble, mitja
vida a la ciutat. Un intermedi per la reflexió, una nova oportunitat o un
parany? Tot plegat va ensenyant peces que a manera de trencaclosques no es
resoldrà fins al final.
-De tota manera jo la sent la historia com un
batec profund i molt humà que ens parla molt de la vida mateixa, des de moltes
perspectives .Què en penses?
-En la vida d’adult hi ha un tema que tard o
d’hora es planteja i és sobre un referent passat. Es pot plantejar sobre la
pregunta de si és convenient tornar al passat perquè, naturalment, les coses ja
no són iguals i el seu efecte en el present pot tenir conseqüències adverses.
També en podem dir que no és bo despertar els fantasmes que habiten en la
nostra trajectòria vital, però en tot cas la incertesa ens és un misteri i que
com a humans no deixem d’explorar, tot i que ens hi vagi la vida, però ja sabem
que l’ésser humà és atrevit i també inconscient, i en la barreja hi trobem
l’aventura, la manera més directe d’adquirir coneixements i trobar respostes.
-Es
nota que ets un observador inquisidor…-Pot ser per això també t´ agrada la
fotografia I de quina manera…no? és una narrativa molt observadora…en la que
narres tota l´estona allò que fan els personatges i
com ho fan…
-De fet aquest retorn al passat del periodista
té més sentit quan hi interfereixo un punt de vista aliè. El fotògraf que
l’acompanya no té referències del passat del seu company i per tant hi ha un
contrast. Pel periodista és tornar al passat, pel fotògraf és un present. I el
fotògraf s’acosta amb la fotografia, una observació objectiva, a fets, persones
i paisatges que no tenen la connotació de passat. Però la natura té una força
misteriosa que filtra a través de les fotografies i va acostant al fotògraf al
conflicte del seu company, fins a veure-s’hi implicat directament. El passat no
és igual per a tothom, però ens hi podem sentir propers i hi podem trobar
respostes a silencis personals.
-Fins
i tot els personatges tenen trets que tu coneixes ben bé..no deixes res com a
pendent…
-Els periodistes viuen de les preguntes I les
respostes generen noves preguntes. És un sense fi en termes de present que no
sempre és satisfactori perquè les respostes no sempre són concretes. En la
ficció pots fer el mateix, però en el joc de les preguntes I les respostes hi
intervenen tots els personatges I cadascú segons els seus interessos. Però la
novel·la, per respecte al lector, exigeix les respostes que a la vida li agrada
deixar en suspens. En la novel·la trobem tres nivells de narració que podríem
equiparar a tres nivells de preguntes. Les que es fa el periodista, les que es
fa el fotògraf I les que es fan els habitants de la vall. De les seves
respostes es construeix la progressió.
-Verdaderament
és una historia que parla molt del viatge que fa l´ amistat envers nosaltres
mateixa i com transcendeix envers la resta. Ho veus així? Molt transversal, en
aquest sentit…
-Qualsevol viatge implica una descoberta, no
només d’allò que observes i de les relacions que hi fas, sinó també de qui
t’acompanya perquè l’entorn t’obliga a noves reaccions no previstes en la
quotidianitat. El recurs del company/nya d’aventures
és tan habitual com el pensament dels personatges, però si bé el primer és més
directe perquè permet identificar el lector amb les pròpies reaccions, el segon
és molt personal i no tan creïble, perquè el pensament és íntim i en el moment
que queda exposat pot esdevenir fals o poc creïble. Per això el primer recurs
té tanta força en el cinema i per la meva passió cinematogràfica intento fer-lo
servir més que no pas el segon, que no deixa de ser un recurs fàcil (com pot
saber algú com pensen tots els personatges?). En el sentit que tothom ha
viatjat, ho ha fet acompanyat i s’ha vist obligat a superar adversitats,
reconeix els valors que la relació ha modificat, per bé o mal, però si és a bé,
la descoberta és infinita. I l’amor forma part d’aquest viatge transversal, ja
que es plantegen diferents valors d’amor, des de l’adolescent al perdut,
passant pel malaltís, el romàntic, el prohibit, el comprat, l’epistolar, el
somniat, el nou…
-Com
ha sigut el procés que crec que tota narrativa té , o guarda, envers la
documentació, lectura, estudi….?
-Sempre parteixo d’aquest paisatge inspirador
o el tema que troba el paisatge idoni. Aleshores entro en una fase d’adaptació
d’una trama a l’entorn que culmina en un primer esborrany que imprimeixo per
anotar preguntes a la pàgina en blanc de l’esquerra, preguntes que demanen una
resposta amb consulta o investigació, sobre personatges, paisatges, entorns
polítics, socials o de tota mena. Aquest treball manuscrit enfrontat al mecanoscrites és força caòtic
però molt creatiu i en la mesura que s’incorpora a l’original i es torna a
imprimir, va generant nous esborranys, noves investigacions i nous cicles
creatius. Com el de incorporar al final lo lleidatà, és a dir, els diàlegs dels
habitants havien de tenir accent de ponent, una forma natural de l’entorn.
-Què
ha significat per a vos rebre el XXIII Premi de Novel·la «Valldaura-Memorial
Pere Calders?
-Un premi sempre t’enfronta a un jurat
d’experts que saben valorar la proposta del tema, la trama, el llenguatge, la
progressió, l’interès, sense cap altre condicionant
aliè al propi contingut perquè valoren una novel·la presentada amb pseudònim
del que desconeixen sexe, edat i trajectòria personal. Per tant és una valoració
de qualitat, que en un principi és el primer que busca l’escriptor i alimenta
una part de la seva vanitat. Que el nom del premi sigui en referència del gran
literat Pere Calders és un honor que fa sentir-te proper a la seva memòria. Que
sigui un premi sobre novel·la en català és d’un valor personal increïble per
algú que va tenir escolaritat en la dictadura i que no va començar a escriure
en català fins a la joventut, amb tots els defectes de l’ autoaprenentatge.
-Ens
pots fer cinc cèntims d´ allò en què estàs treballant ara….?
-Com a paisatge
inspirador, la serra de Sant Llorenç del Munt, entre Montserrat i Barcelona. Al
segle XVI, un camí reial de Manresa a Barcelona travessava la serra per
paratges solitaris, inhòspits i perillosos que va tenir la seva fama per ser un
indret on els bandolers actuaven amb total llibertat. ELS BANDOLERS DEL CAMI
RAL, una novel·la històrica, d’aventura i supervivència en la transició de
l’època feudal a l’edat moderna.
26603
El foraster del Congost. Gabriel Martínez i Surinyac
230 páginas 14,5 x 21,5 cms.
16.00 euros
Universitat Autònoma de Barcelona
El
foraster del Congost se situa a l’agost de 1992, finalitzats els Jocs Olímpics de Barcelona. Dos periodistes investiguen la trobada
d’una fossa del silenci localitzada a la serra del Montsec. No poden
imaginar que una recerca de memòria històrica farà desenterrar una memòria personal determinant en
el destí dels dos homes, que en tres dies es veuran implicats en una increïble història d’amor i de mort. Un retorn a l’abisme rural.
«En un instant recorden
les hores que van consagrar a escriure
cartes d’amor. Paraula a paraula. Frase a frase.
Repassades mil vegades i, finalment, sobre, segell i bústia. I després, esperar. La resposta. L’esperança. Les altres paraules d’amor... Després, silenci. El desamor. L’oblit.»
El foraster del Congost completa una trilogia amb les anteriors novel·les Viatge a la batalla de l’Ebre i L’estrany cas del guionista que va matar el director amb
un colt 45, de trames independents i protagonitzades per professionals
de la comunicació.
El foraster del Congost
ha estat l’obra guanyadora del XXIII Premi de Novel·la «Valldaura-Memorial Pere
Calders» de 2017, convocat
per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.
Gabriel Martínez i Surinyac (Sabadell, 1957) és professor i doctor en Ciències de
la Comunicació. També és fotògraf.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069