La Librería de El Sueño Igualitario

9788499759104_04_n_2.jpgCazarabet conversa con...   Jaume Barrull Pelegrí, autor de “Missa funeral” (Pagès)

 

 

 

 

 

 

 

Missa funeral.

Jaume Barrrull s´ endinsa dins la mort i el ritual d´ un funeral per a des d´ aquesta mena de mirador oferir-nos una novel-la plena de personatges i de vides que van i venen.

Es tracta d´una novel-la molt costumbrista on reconeixerem coses, moltes, de les que ens han costat i pot ser fins hem vist.

Barrull és una de les millors plomes per a contar-nos aquestes històries…és quelcom més que un historiador.És un cronista molt minuciós i que guarda molta cura amb tot.

En aquest cas “Missa funeral” ens porarà de la mà a la Guerra Civil  i a la posguerra

Allò que ens explica la editorial:

http://www.pageseditors.cat/ca/missa-funeral.html

La mort de la mestressa de la casa principal de Sant Bernat de Riucorb (San Bernardo de Urgell segons el nomenclàtor imposat pels franquistes) no va deixar indiferent ningú. Ni a aquells que, per una raó o altra, es creuen amb l’obligació d’assistir a l’ enterrament de la Coronela, un ritual que la Torre Gran ha convertit en una manifestació més de poder, ni a aquells altres que tenen motius més que justifi cats per quedar-se a casa, però que de cap manera poden desentendre’s del prolongat lament de les campanes. A través de les reflexions i de les vivències de tots plegats, Jaume Barrull, narra, amb precisió, el món català de la postguerra civil: el de la repressió i el culte als màrtirs de la Cruzada, el de l’ estraperlo manejat per les fortunes de tota la vida i per aquells que un full de serveis bèl·lics els cobreix àmpliament les espatlles i els permet fer fortunes fàcils i ràpides, els canvis en la vida quotidiana, les difi cultats de la majoria per sobreviure en un món hostil.

L´autor, Jaume Barrull:

És historiador i ha estat professor d’ Història Contemporània a la Universitat de Lleida. Ha publicat diferents estudis principalment sobre les comarques lleidatanes durant la primera meitat del segle XX; també ha col·laborat en diferents obres col·lectives sobre la Història de Lleida. El 2015 es va estrenar en el camp de la narrativa amb el llibre Ànimes batudes, una novel·la ambientada en l’ època de la guerra civil de 1936-1939.

Nosaltres, si ho recordeu, ja vam parlar amb Jaume Barrull arran del seu llibre, Ànimes batudes. Ací el podeu recordar: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/animes.htm

 

 

Cazarabet conversa amb Jaume Barrull:

JAUME_BARRUL.jpg-Jaume, què és allò que t’ha fet escriure aquest llibre?

-Encara que Missa funeral és un llibre diferent i es pot llegir independentment està molt relacionat amb Ànimes batudes. Escriure aquell llibre, ambientat substancialment en la guerra civil, em va resultar una experiència molt positiva, m’ho vaig passar molt bé escrivint-lo, de manera que abordar el període històric següent era gairebé una cosa natural i una motivació prou important.   

-Sempre he vist les misses funerals com a llocs on es congrega de tot: gent que,         de veres, està allí per que ho sent, però, també, i no pocs, tafaners, per no parlar dels hipòcrites que, pot semblar dur, no compateixen el dolor. Només tindre el llibre a les mans vaig pensar en tot aquest univers de maneres de ser i d’estar. Què ens pots comentar-hi?

-Aquí el funeral és l’excusa, una estratègia narrativa, però efectivament, en el petit univers que acut a l’església hi ha de tot: familiars, amics, deutors més o menys agraïts, oportunistes i les altres famílies poderoses del poble. Un ventall força ampli de la gent que, d’una manera o altra, s’identificava amb el règim sorgit de la victòria de Franco.

-A totes les comunitats petites o en aquelles on ens coneixem tots i totes, és fàcil caure en tenir que fer les coses com per inèrcia o per allò de “pel que diguin”. Què ens pots contar?

-El funeral de la mestressa de la casa principal del poble afecta a tothom: als que van a l’església i als que no hi van, que de cap manera es poden sostreure d’un esdeveniment tan singular. Per això la novel·la s’estructura al voltant de dotze personatges importants, sis homes i sis dones, després hi ha els secundaris relacionat, d’una manera o altra amb aquests. Tot plegat acaba essent un ventall social prou ampli. D’aquests dotze personatges sis assisteixen al funeral, ja m’hi he referit. Els altres sis no hi van, amb matisos, pertanyen al món dels perdedors; són els que van patir diferents graus de repressió, de marginació i d’explotació, pagesos expulsats de la terra, etc; tampoc hi van dues dones que eviten anar-hi ja que per, diferents motius, estan incòmodes amb la situació. La societat de l’època, com la d’ara mateix, era complexa i plena de matisos. 

-És un llibre, una novel·la, que narra i molt bé el món social de la postguerra….un retrat ple del poder que ostentava el bàndol guanyador, però també de la por o les pors del bàndol perdedor…

-Efectivament, la societat de la postguerra estava radicalment dividida. Els que tenien el poder el tenien tot i l’exercien a favor dels seus interessos. Això és fa ben palès amb tot el tema de l’estraperlo. També l’usaven sense miraments. La repressió ho feia evident. Els vencedors feien present, tothora, que havien guanyat. La por, la resignació, però també la ràbia era molt viva entre els vençuts. Però també hi havia un ampli sector que ben bé no sabia on situar-se. No gaudia de cap de les avantatges dels autèntics vencedors, que eren les classes poderoses, però potser tampoc es sentien perseguits com tots aquells que havien assumit un clar compromís amb la República o amb la revolució que va seguir al cap d’estat fallit de juliol de 1936. Tots aquests procuren acomodar-se com poden, sobreviure a uns temps molt difícils i si poden aprofitar els avantatges que ofereix el sistema,era el món del petit estraperlo que corromp molt seriosament el cos social. Al final, l’estraperlo no va ser només un mecanisme d’acumulació de capital, sinó un mecanisme de dominació.  

 -Com van sobreviure els perdedors amb una postguerra tan dura i com s’enfilen?

-El món dels perdedors tampoc era homogeni i no tots tenien els mateixos recursos i els mateixos suports: materials, familiars, de l’entorn, psicològics fins i tot. Sobreviuen com poden, uns amb més dificultats que d’altres, i alguns no poden resistir els pes temible de la repressió i de la por i acaben sucumbint. Aquesta és, potser, la cara més dura i més trita de tota aquesta història.  

-L’escarment, la por; tot ve alimentat per l’educació i també per la influència de l’Església, oi?. Ens pots parlar dels efectes d’aquesta damunt la societat que hi retrates a la teva narració?

-L’escola i l’Església eren els principals espais de socialització de la canalla i dels adolescents. L’aparell del Règim, el Frente de Juvetudes o la Secció Femenina em sembla que sempre van tenir un paper secundari. I el canvi respecte al període anterior va ser brutal, sobretot a l’escola. La República havia mimat l’escola i el mestre era considerat el primer ciutadà de la República, tal i com va dir Marcel·lí Domingo. Això va desaparèixer, sobretot a l’escola pública –Nacional que es deia aleshores- que era la que educava els fills de la classes populars, va retrocedir una pila d’anys. L’Església juga un doble paper. Té el monopoli doctrinal i imposa sense gaires miraments un nacionalcatolicisme intolerant i excloent, que d’alguna manera legitima una societat de vencedors i vençuts. Però alhora, sobretot les parròquies, un espai interclassista, fa un paper d’acollida important, moltes famílies si han triar entre el Frente de Juventudes i l’esplai parroquial prefereixen aquest darrer. D’altra banda, principalment pel que fa a la llengua, les parròquies i les institucions d’Església en general, son infinitament més tolerats que les institucions franquistes.   

 -Amic, en totes les històries l’escriptor s’ ha de documentar.Com ha anat aquesta tasca?. Com teu has fet?

-No m’he hagut que documentar ja que durant una colla d’anys a les classes que feia a la Universitat de Lleida vaig haver d’explicar aquest període. D’altra banda, entre els meus companys i companyes de departament hi havia gent que han investigat molt seriosament aquesta anys, els diferents aspectes, la repressió (la Conxita Mir, una autoritat en el tema), l’oposició (l’Antonieta Jarne), les institucions franquistes (el Josep Gelonch), com és lògic alguns estudiants feien el seu treball de màster –mai hem regalar res!- sobre algun d’aquests aspectes, jo mateix havia escrit sobre el període. En fi, de tots he aprés molt, també petites històries que després no surten als llibres d’història però que m’han fet un bon servei.

_2967631_1d0893fb.jpg-I l’escenari: aquestes terres de Lleida que coneixes tant, amb una societat que podríem anomenar que viatja des de “lo rural”…..és per això com una mica més conservadora?

-No diria que la societat rural catalana d’abans de la guerra fos conservadora. I les terres de Ponent tampoc. Potser es podria dir que era una societat tradicional en alguns aspectes de la vida quotidiana, per exemple en les estructures familiars, i lligat amb això en temes com l’herència, la institució de l’hereu, el paper de la dona, etc. De totes maneres seria un error analitzar aquella societat amb paràmetres actuals. En molts altres aspectes, la lluita per la terra, la disputa del poder a les estructures caciquils, etc, l’experiència republicana va fer avançar molt el moviment popular que, d’altra banda, s’havia anat dotat d’estructures organitzatives pròpies. Tot això, tanmateix, va ser tallat d’arrel per la victòria franquista i potser ha contribuït a transmetre’ns una imatge conservadora de la societat rural. Sobretot perquè la represa, per raons òbvies, va ser més lenta que no pas en el món urbà i industrial. 

-Lleida, respecte a la resta de territoris presenta algunes característiques que, almenys per a vos,  suposen el tindre uns trets —elements que pots utilitzar a l’hora d’escriure- que et donen molts arguments a l’hora de planificar les teves trames?

-Cada territori, cada comarca, presenta uns trets diferencials, però en allò important, els trets substancials, són molt semblants. Sovint m’he trobat amb alumnes que m’explicaven alguns fets ocorreguts al seu poble com si fossin excepcionals, quan de fet, el corrent de fons era igual a la del poble del costat i a molts altres. Ara bé, jo he aprofitat per construir les meves trames fets concrets que conec de primera mà, que van passar a Lleida o als pobles del voltant i que naturalment en allò anecdòtic són exclusius de les nostres terres..    

-Quina metodologia de treball, amic, segueixes amb les teves narracions?

-Doncs depèn. El primer llibre, Ànimes batudes, el vaig escriure a raig, però aquest el tenia més planificat des d’un bon començament: sabia que tot passava al voltant d’un funeral i que tindria dotze capítols. També era una manera de fer un llibre més mesurat, pel que fa al nombre de pàgines sobretot. De totes maneres, tant en un cas com en l’altre m’he deixat portar molt per la dinàmica dels fets i la dels mateixos personatges.

-És una narració , si em permets, un xic claustrofòbica a l’hora que trista, fosca. Eren temps durs i pareix que la teva ploma es mou molt bé escrivint sobre això. Què ens pots explicar-hi?

-Com la mateixa postguerra, efectivament! Van ser uns temps durs per a tothom, la repressió va castigar durament als que podríem anomenar perdedors, però l’estraperlo va castigar el conjunt de la població, les condicions de treball es van endurir i les dones van perdre els avantatges que havien guanyat duran la República. Hi ha, doncs, un ampli ventall de damnificats que he tractat de descriu i, és clar, el resultat potser no és un llibre molt alegre.

 -Eren dies en que s’havia de ficar molt per dibuixar un somriure…

-Aquesta és una altra. No ens enganyem, la gent ens acostumem a tot i, passi el que passi, la canalla acaba jugant i el jovent s’acaba enamorant. Sempre hi ha l’altra cara de la lluna! i la ironia que miro d’utilitzar, pot acabar fent les coses més fàcils.

-Ets un escriptor que descrius molt bé aquestes situacions. Per què creus que és així? El fet d´ ésser un escriptor naiscut en plena postguerra, i a Lleida, t’ajuda en aquestes situacions?

-Gràcies. Molt bé no ho sé. De fet l’historiador ha de mirar de posar-se a la pell dels historiats, si no malament, no entendrà gran cosa. I això és el que intento fer quan he escrit ficció, mirar d’esbrinar què pensa realment el personatge, i per tant, com reaccionaria. D’altra banda, és cert que vaig nàixer en plena postguerra però el record personal que tinc és força borrós, de les dificultats per fer bullir l’olla un nen difícilment se n’adona. Però potser sí que el teló de fons pertany al món de l’insconscient, m’ho hauré de fer mirar!  

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com