La
Librería de El Sueño Igualitario
Missa
funeral.
Jaume
Barrrull s´ endinsa dins la mort i el ritual d´ un funeral per a des d´ aquesta
mena de mirador oferir-nos una novel-la plena de personatges i de vides que van
i venen.
Es tracta
d´una novel-la molt costumbrista on reconeixerem coses, moltes, de les que ens
han costat i pot ser fins hem vist.
Barrull és
una de les millors plomes per a contar-nos aquestes històries…és quelcom més
que un historiador.És un cronista molt minuciós i que guarda molta cura amb
tot.
En aquest
cas “Missa funeral” ens porarà de la mà a la Guerra Civil i a la posguerra
Allò que
ens explica la editorial:
http://www.pageseditors.cat/ca/missa-funeral.html
La mort de la mestressa de la casa principal
de Sant Bernat de Riucorb (San Bernardo de Urgell segons el nomenclàtor imposat
pels franquistes) no va deixar indiferent ningú. Ni a aquells que, per una raó
o altra, es creuen amb l’obligació d’assistir a l’ enterrament de la Coronela,
un ritual que la Torre Gran ha convertit en una manifestació més de poder, ni a
aquells altres que tenen motius més que justifi cats per quedar-se a casa, però
que de cap manera poden desentendre’s del prolongat lament de les campanes. A
través de les reflexions i de les vivències de tots plegats, Jaume Barrull,
narra, amb precisió, el món català de la postguerra civil: el de la repressió i
el culte als màrtirs de la Cruzada, el de l’ estraperlo manejat per les
fortunes de tota la vida i per aquells que un full de serveis bèl·lics els
cobreix àmpliament les espatlles i els permet fer fortunes fàcils i ràpides,
els canvis en la vida quotidiana, les difi cultats de la majoria per sobreviure
en un món hostil.
L´autor,
Jaume Barrull:
És
historiador i ha estat professor d’ Història Contemporània a la Universitat de
Lleida. Ha publicat diferents estudis principalment sobre les comarques
lleidatanes durant la primera meitat del segle XX; també ha col·laborat en
diferents obres col·lectives sobre la Història de Lleida. El 2015 es va
estrenar en el camp de la narrativa amb el llibre Ànimes batudes, una
novel·la ambientada en l’ època de la guerra civil de 1936-1939.
Nosaltres,
si ho recordeu, ja vam parlar amb Jaume Barrull arran del seu llibre, Ànimes
batudes. Ací el podeu recordar: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/animes.htm
Cazarabet conversa
amb Jaume Barrull:
-Jaume, què és allò que t’ha fet escriure aquest llibre?
-Encara que Missa
funeral és un llibre diferent i es pot llegir independentment està molt
relacionat amb Ànimes batudes.
Escriure aquell llibre, ambientat substancialment en la guerra civil, em va
resultar una experiència molt positiva, m’ho vaig passar molt bé escrivint-lo,
de manera que abordar el període històric següent era gairebé una cosa natural
i una motivació prou important.
-Sempre he vist
les misses funerals com a llocs on es congrega de tot: gent que, de veres, està allí per que ho sent,
però, també, i no pocs, tafaners, per no parlar dels hipòcrites que, pot
semblar dur, no compateixen el dolor. Només tindre el llibre a les mans vaig
pensar en tot aquest univers de maneres de ser i d’estar. Què ens pots
comentar-hi?
-Aquí el funeral és
l’excusa, una estratègia narrativa, però efectivament, en el petit univers que
acut a l’església hi ha de tot: familiars, amics, deutors més o menys agraïts,
oportunistes i les altres famílies poderoses del poble. Un ventall força ampli
de la gent que, d’una manera o altra, s’identificava amb el règim sorgit de la
victòria de Franco.
-A totes les
comunitats petites o en aquelles on ens coneixem tots i totes, és fàcil caure
en tenir que fer les coses com per inèrcia o per allò de “pel que diguin”. Què
ens pots contar?
-El funeral de la
mestressa de la casa principal del poble afecta a tothom: als que van a
l’església i als que no hi van, que de cap manera es poden sostreure d’un
esdeveniment tan singular. Per això la novel·la s’estructura al voltant de
dotze personatges importants, sis homes i sis dones, després hi ha els
secundaris relacionat, d’una manera o altra amb aquests. Tot plegat acaba
essent un ventall social prou ampli. D’aquests dotze personatges sis
assisteixen al funeral, ja m’hi he referit. Els altres sis no hi van, amb
matisos, pertanyen al món dels perdedors; són els que van patir diferents graus
de repressió, de marginació i d’explotació, pagesos expulsats de la terra, etc;
tampoc hi van dues dones que eviten anar-hi ja que per, diferents motius, estan
incòmodes amb la situació. La societat de l’època, com la d’ara mateix, era
complexa i plena de matisos.
-És un llibre,
una novel·la, que narra i molt bé el món social de la postguerra….un retrat ple
del poder que ostentava el bàndol guanyador, però també de la por o les pors
del bàndol perdedor…
-Efectivament, la societat de la
postguerra estava radicalment dividida. Els que tenien el poder el tenien tot i
l’exercien a favor dels seus interessos. Això és fa ben palès amb tot el tema
de l’estraperlo. També l’usaven sense miraments. La repressió ho feia evident.
Els vencedors feien present, tothora, que havien guanyat. La por, la
resignació, però també la ràbia era molt viva entre els vençuts. Però també hi
havia un ampli sector que ben bé no sabia on situar-se. No gaudia de cap de les
avantatges dels autèntics vencedors, que eren les classes poderoses, però
potser tampoc es sentien perseguits com tots aquells que havien assumit un clar
compromís amb la República o amb la revolució que va seguir al cap d’estat
fallit de juliol de 1936. Tots aquests procuren acomodar-se com poden,
sobreviure a uns temps molt difícils i si poden aprofitar els avantatges que
ofereix el sistema,era el món del petit estraperlo que
corromp molt seriosament el cos social. Al final, l’estraperlo no va ser només
un mecanisme d’acumulació de capital, sinó un mecanisme de dominació.
-Com van sobreviure els perdedors amb una
postguerra tan dura i com s’enfilen?
-El món dels perdedors
tampoc era homogeni i no tots tenien els mateixos recursos i els mateixos
suports: materials, familiars, de l’entorn, psicològics fins i tot. Sobreviuen
com poden, uns amb més dificultats que d’altres, i alguns no poden resistir els
pes temible de la repressió i de la por i acaben sucumbint. Aquesta és, potser,
la cara més dura i més trita de tota aquesta història.
-L’escarment, la
por; tot ve alimentat per l’educació i també per la influència de l’Església,
oi?. Ens pots parlar dels efectes d’aquesta damunt la
societat que hi retrates a la teva narració?
-L’escola i l’Església eren els
principals espais de socialització de la canalla i dels adolescents. L’aparell
del Règim, el Frente de Juvetudes o la Secció Femenina em sembla que sempre van
tenir un paper secundari. I el canvi respecte al període anterior va ser
brutal, sobretot a l’escola. La República havia mimat l’escola i el mestre era
considerat el primer ciutadà de la República, tal i com va dir Marcel·lí
Domingo. Això va desaparèixer, sobretot a l’escola pública –Nacional que es
deia aleshores- que era la que educava els fills de la classes populars, va
retrocedir una pila d’anys. L’Església juga un doble paper. Té el monopoli
doctrinal i imposa sense gaires miraments un nacionalcatolicisme intolerant i
excloent, que d’alguna manera legitima una societat de vencedors i vençuts.
Però alhora, sobretot les parròquies, un espai interclassista, fa un paper
d’acollida important, moltes famílies si han triar entre el Frente de
Juventudes i l’esplai parroquial prefereixen aquest darrer. D’altra banda, principalment
pel que fa a la llengua, les parròquies i les institucions d’Església en
general, son infinitament més tolerats que les institucions franquistes.
-Amic, en totes les històries
l’escriptor s’ ha de documentar.Com ha anat aquesta tasca?.
Com teu has fet?
-No m’he hagut que documentar ja que durant una colla
d’anys a les classes que feia a la Universitat de Lleida vaig haver d’explicar
aquest període. D’altra banda, entre els meus companys i companyes de
departament hi havia gent que han investigat molt seriosament aquesta anys, els
diferents aspectes, la repressió (la Conxita Mir, una autoritat en el tema),
l’oposició (l’Antonieta Jarne), les institucions franquistes (el Josep
Gelonch), com és lògic alguns estudiants feien el seu treball de màster –mai
hem regalar res!- sobre algun d’aquests aspectes, jo
mateix havia escrit sobre el període. En fi, de tots he aprés molt, també
petites històries que després no surten als llibres d’història però que m’han
fet un bon servei.
-I l’escenari: aquestes terres de Lleida que coneixes tant, amb una
societat que podríem anomenar que viatja des de “lo rural”…..és per això com
una mica més conservadora?
-No diria que la societat rural catalana d’abans de la
guerra fos conservadora. I les terres de Ponent tampoc. Potser es podria dir
que era una societat tradicional en alguns aspectes de la vida quotidiana, per
exemple en les estructures familiars, i lligat amb això en temes com
l’herència, la institució de l’hereu, el paper de la dona, etc. De totes maneres
seria un error analitzar aquella societat amb paràmetres actuals. En molts
altres aspectes, la lluita per la terra, la disputa del poder a les estructures
caciquils, etc, l’experiència republicana va fer avançar molt el moviment
popular que, d’altra banda, s’havia anat dotat d’estructures organitzatives
pròpies. Tot això, tanmateix, va ser tallat d’arrel per la victòria franquista
i potser ha contribuït a transmetre’ns una imatge conservadora de la societat
rural. Sobretot perquè la represa, per raons òbvies, va ser més lenta que no
pas en el món urbà i industrial.
-Lleida,
respecte a la resta de territoris presenta algunes característiques que,
almenys per a vos, suposen el tindre uns
trets —elements que pots utilitzar a l’hora d’escriure- que et donen molts
arguments a l’hora de planificar les teves trames?
-Cada territori, cada
comarca, presenta uns trets diferencials, però en allò important, els trets
substancials, són molt semblants. Sovint m’he trobat amb alumnes que
m’explicaven alguns fets ocorreguts al seu poble com si fossin excepcionals,
quan de fet, el corrent de fons era igual a la del poble del costat i a molts
altres. Ara bé, jo he aprofitat per construir les meves trames fets concrets
que conec de primera mà, que van passar a Lleida o als pobles del voltant i que
naturalment en allò anecdòtic són exclusius de les nostres terres..
-Quina
metodologia de treball, amic, segueixes amb les teves narracions?
-Doncs depèn. El primer
llibre, Ànimes batudes, el vaig
escriure a raig, però aquest el tenia més planificat des d’un bon començament:
sabia que tot passava al voltant d’un funeral i que tindria dotze capítols.
També era una manera de fer un llibre més mesurat, pel que fa al nombre de
pàgines sobretot. De totes maneres, tant en un cas com en l’altre m’he deixat
portar molt per la dinàmica dels fets i la dels mateixos personatges.
-És una narració , si em permets, un xic claustrofòbica a l’hora que
trista, fosca. Eren temps durs i pareix que la teva ploma es mou molt bé
escrivint sobre això. Què ens pots explicar-hi?
-Com la mateixa
postguerra, efectivament! Van ser uns temps durs per a tothom, la repressió va
castigar durament als que podríem anomenar perdedors, però l’estraperlo va
castigar el conjunt de la població, les condicions de treball es van endurir i
les dones van perdre els avantatges que havien guanyat duran la República. Hi
ha, doncs, un ampli ventall de damnificats que he tractat de descriu i, és
clar, el resultat potser no és un llibre molt alegre.
-Eren dies en que s’havia de ficar molt per
dibuixar un somriure…
-Aquesta és una altra. No
ens enganyem, la gent ens acostumem a tot i, passi el que passi, la canalla
acaba jugant i el jovent s’acaba enamorant. Sempre hi ha l’altra cara de la
lluna! i la ironia que miro d’utilitzar, pot acabar fent les coses més fàcils.
-Ets un escriptor que descrius molt bé aquestes situacions. Per què creus
que és així? El fet d´ ésser un escriptor naiscut en plena postguerra, i a
Lleida, t’ajuda en aquestes situacions?
-Gràcies. Molt bé no ho sé.
De fet l’historiador ha de mirar de posar-se a la pell dels historiats, si no
malament, no entendrà gran cosa. I això és el que intento fer quan he escrit
ficció, mirar d’esbrinar què pensa realment el personatge, i per tant, com
reaccionaria. D’altra banda, és cert que vaig nàixer en plena postguerra però
el record personal que tinc és força borrós, de les dificultats per fer bullir
l’olla un nen difícilment se n’adona. Però potser sí que el teló de fons
pertany al món de l’insconscient, m’ho hauré de fer mirar!
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069