La
Librería de El Sueño Igualitario
Una biografia, editada per Gregal, des de la
ploma de Rosa María Pascual i que s´inspira en la vida i en l´ofici de mestra
de la mare de l´escriptora. Tot i això, La mestra, té caire de novel-la.
Així podem afirmar que és una novel·la de
caire biogràfic inspirada en la mare de l’autora.
Rosa Maria Pascual ja va editar amb aquesta
editorial On vas Irina?.
Nosaltres vam conversar amb l´autora sobre
aquest llibre: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/irina.htm
Allò que ens diu la sinopsis:
El llibre gira a l’entorn
de l’Harmonia, una dona que, acabada de diplomar, inicia la seva carrera docent
a Argençola durant la dècada dels 40. La trama es construeix hàbilment a partir
de petits episodis aleatoris de la seva vida relatats, ara per ella mateixa,
ara pels personatges que li són propers.
L’argument s’organitza en blocs seqüenciats cronològicament a partir de les
destinacions que l’Harmonia té al llarg de la seva carrera professional. És un
llibre que es fa més i més entranyable a mesura que avancen els capítols (episodis,
hauria de dir), i que complaurà enormement, sobretot, una certa franja de
lectors, pels records que els evocarà.
Un llibre que té el gran mèrit d’establir ponts entre la biografia personal i
la compartida, aquella que nodreix l’imaginari col·lectiu d’una generació
marcada per la postguerra. Un homenatge als mestres i, sobretot, a les mestres
que van saber mantenir i encomanar el somriure als seus alumnes enmig de la
grisor i la repressió.
L´autora, Rosa María
Pascual, és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara
està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs
de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup
d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic.
Ha elaborat llibres pedagògics que s’han publicat per aprendre jugant, com els
de les col·leccions Pensem i Comptem, o Les lletres amagades, en la
seva versió al castellà Letras con disfraz. En obra narrativa és
autora de Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i
Julià; Bell-lloc i altres contes de mestres i On vas,
Irina?, finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és
d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos,
una peça teatral. On vas, Irina? ha estat publicada en
castellà per l’editorial Muñoz Moya.
La mestra. Amb el somriure als llavis s’inspira en la biografia La
meva mare, la meva mestra, obra distingida per un jurat popular de la Roca del
Vallès i finalista del premi de Memòria Històrica Romà Planas i Miró el 2013
Cazarabet
conversa amb Rosa María Pascual:
–Amiga Rosa Maria, d’on surt aquesta novel·la de caire
biogràfic?
-Neix quan es va morir
la mare; va ser en entrar a la seva casa de Premià de Mar on havia viscut
l’última etapa de la vida i tenir la necessitat d’haver de seleccionar i
preservar tot allò que ens volíem quedar com a record d’allò que es asarió o
llençaríem, ja que la casa asar destinada a lloguer i havíem trobat qui es va
enamorar del seu jardí i asarión. Amb presses vaig encaixar un munt de llibres,
de títols i acreditacions preservats entre la seva roba. Un cop a casa nostra,
les vaig asar a les golfes, ordenades com si fos un mausoleu dedicat a la mare.
Eren coses de les quals la mare no s’havia desfet tot i haver recorregut –amb
els seus diferents destins de mestra– de dalt a baix de Catalunya. Eren bocins de la mare i clamaven la meva atenció.
–T’inspires en ta mare i el seu treball de mestra. Havies de conèixer molt
bé les seves vivències, pensaments, les seves esperances, però, malauradament,
també dels desenganys envers aquest ofici, no?
-Sí, que en sabia, de
la seva vocació, ja que ens havíem escapat juntes del poble natal, Sentmenat,
després de tancar–li l’Acadèmia Sellent i haver hagut de fer classes d’amagat
fins i tot en cellers.
A la mare, la vaig
seguir per tots els seus destins de mestra rural, on faltava l’aigua, la llum i
el telèfon, per on la seva tasca de mestra es complementava, entre d’altres,
amb la d’alcaldessa, infermera i novel·lista: ho feia amb desfici, amb amor i
la rialla a la cara. Els seus esforços eren per aconseguir els permisos i les
assistències que traurien de la misèria aquella gent que, el primer any, no
tenien ni una estufa per a l’escola.
Però no he estat sola
escrivint la novel·la, he escoltat tant la veu dels que ja no hi eren: pare i
avis, com el testimoni de tiets, cosins, germans i alumnes... Vaig voler fer un
exercici de recopilació de les remors i històries que m’explicaven i em
parlaven de la mare com si encara fos aquí per ajudar-nos. Amb aquesta
documentació, vaig aconseguir redactar un treball titulat: La meva mare, la meva mestra que va tenir el reconeixent del jurat
popular del Premi Romà Planas i Miró de La Roca del Vallès. De tota manera,
aquest compendi deixava moltes esquerdes per omplir, va ser per aquest motiu
que vaig decidir escriure–ho novel·lat. No volia pas fer una fotografia
exacte del que havia viscut, més aviat he intentat donar unes pinzellades de
l’essència. Potser ha estat un acte d’amor i també de legítima defensa contra les
ofenses de la vida... Entrava a les golfes i agafava un record, una idea, una
emoció, un sentiment o esperança que volguessin ser restaurats i, si era
necessari, matava els corcs i renegava fins arribar a l’ànima de la fusta.
Volaven els dies i ja, sense ressentiment, els passava aquella capa de vernís
que els embellia... Molts d’ells, amb una mica de cera i un drap suau
n’han tingut prou, d’altres, fins i tot, els he pogut deixar el nom
original sense haver de rascar cap lletra. Ella creia fermament que era la
cultura l’única que podia ajudar a sortir el nostre país de la mediocritat, que
amb ella es podia aconseguir la pau i l’harmonia i, precisament, Pau i Harmonia
són els noms que poso als personatges principals. Vaig canviar el nom dels personatges i dels
llocs... donant-los una nova vida, vaig poder allargar o escurçar el seu temps
segons em va semblar més plaent i verídic... les novel·les poden ser més reals
que les històries escapçades.
–Perquè,
amiga, com era ta mare com a mestra?; parla’ns d’aquests records que atresores
des de fora i com altres persones t’han ajudat a apropar-te a ta mare. I
com a persona, com era ta mare?
-Tothom coincideix que
tenia facilitat per traspassar els seus coneixements als alumnes, però també
que era seriosa i no estava per bromes que ens fessin distreure de la labor
d’aprendre. Era molt estalviadora, ho reciclava tot, però a casa sempre hi va
haver un plat preparat a taula per al pobre que passava gana, amb ells era més
generosa que per a ella mateixa. Un dels personatges, la Maribel, ens diu:
«Recordo el primer dia d’escola, el setembre
del 61, quan entràvem a la classe que ens tocava: «…fins als deu anys, a la
classe del mig! A partir dels deu a la classe de les grans!». A mi, com que
fins el set d’octubre no feia els deu anys, em tocava la del mig. Malgrat tot,
tot dissimulant, vaig esmunyir-me a la classe de la senyoreta Hermínia. En fer
el control d’alumnes, ella, amb aquella cara angelical, em va somriure i em va
dir que em podia quedar, tot i que tenia més de cinquanta alumnes, de deu a
quinze anys. La senyoreta Mercè no hi va posar cap impediment, “millor per a
ella”, devia pensar.
Gairebé
sempre ens explicava vivències, lliçons, projectes…que totes les noies
escoltàvem sense haver d’esforçar–nos a posar atenció.
Quan
no somreia era per explicar com va patir el seu pare mentre va estar malalt o
quan ens feia partícips d’algun fet luctuós…també, a vegades, per dir com
enyorava el seu fill gran.
Recordo
també com plorava de ràbia perquè li havien prohibit, no només ensenyar–nos
alguna cosa en català, sinó simplement parlar–nos en la nostra llengua.
Ens
havia explicat com estimava la seva família i la devoció que sentia pel seu
pare. Ell li volia posar Harmonia, però per coses de les lleis d’aquell temps,
no li ho van permetre. Aleshores, ens explicava ella, li va posar Hermínia
perquè s’hi assemblava més. Ara, per fi, amb aquest llibre, es dirà Harmonia.
Com
sempre he dit: soc mestra gràcies a la meva Mestra. N’he tingut moltes, però si
alguna ha influït més en la meva formació com a persona aquesta és la senyoreta
Hermínia. A més, com que a casa meva deien allò que «una noia per casar–se no
necessitava estudis», ella va haver d’intervenir més d’un cop amb la meva
família.
D’ella
vaig aprendre coneixements que encara em serveixen…També, a poc a poc, vaig
adonar–me d’algunes coses que no volia fer com havia fet ella, per exemple,
quan fèiem alguna cosa que ella creia que no estava bé i ens renyava davant de
tota la classe.
Recordo
que sempre acabava dient: “Qui et vol bé et farà plorar”. I aquí sí que moltes
vegades topàvem i em mossegava els llavis.
Tanmateix,
reconec que ella ens volia molt i bé… i segurament que per això ens havia fet
plorar molt.
Ens
estimava molt, segur».
–Parla’ns una mica de l’estructura d’aquesta narració? Es tracta, podríem
dir, d’una narració biogràfica memorialista?
-El llibre gira a l’entorn de l’Harmonia, una
dona que, recent diplomada, inicia la seva carrera docent a Argençola durant la
estre del 40. La trama es construeix a partir de petits episodis aleatoris de
la seva vida relatats, ara per ella mateixa, ara pels personatges que li són
propers: la seva filla Griselda, la iaia Dolors (la mare), en Pau (el seu
home), l’avi Jordi de cal Rosari (el pare), la tieta Pepeta dels gats, la
padrina Angelona… Familiars de la protagonista als quals s’afegeixen també,
amics, alumnes i, fins i tot, un rodamón. Els canvis de veu s’assenyalen pel
sistema més simple: el nom de cada relator consta sempre a l’inici del seu
fragment ja que, amb un plantejament tan manifestament coral, em va semblar
l’opció més assenyada, encara que les caracteritzacions lingüístiques estan
prou aconseguides per saltar-te els noms de les veus si vols.
L’argument s’organitza, d’altra banda, en
blocs seqüenciats cronològicament a partir dels cursos i les destinacions que
l’Harmonia té al llarg de la seva carrera estresle i, al llarg de la novel·la,
l’anem acompanyant per ventures i desventures: d’aquestes, poques, perquè el to
del llibre és força lluminós, i si bé acaba de forma luctuosa, relatant el
declivi de la protagonista a causa de la malaltia, el desenllaç vaig decidir
que deixés un bon gust de boca.
Potser sí que és memorialista ja que els
relats apareixen il·lustrats amb un bon feix de paratextos en forma de cançons,
dites, poemes… Molts d’ells, populars i d’altres, escrits pel meu pare,
Francesc Pascual, a qui anomenaven el Poeta de Sentmenat. Fins i tot, hi ha el
guió d’un espot radiofònic de l’època escrit en realitat per la meva mare, un
dels molts que li radiaren.
Els que l’han llegit m’han dit que es fa més i més estresle a mesura que
avancen els capítols i que espero que complagui enormement, sobretot, una certa
franja de lectors, pels records que els evocarà.
–D’alguna manera la narració també fa que pensem i
reflexionem sobre el paper que alguns dels alumnes i de la resta de estres
d’aquells anys, així com de les seves relacions. És així? Era tot ben diferent
al present…
-La sopa d’all ja
s’havia inventat i els bons mestres alimentaven amb ella el mateix cinc alumnes
que a setanta. Es tractava, igual que ara, de motivar els nens a aprendre. Era
el seu to de veu quan ens llegien un fragment d’un llibre el que ens feia delir
perquè l’endemà ens continués llegint... era creure a peus junts que tots tindríem
un futur millor si estudiàvem i que podríem viatjar i escalar muntanyes per
aquells mapes que omplíem de verd i resseguíem de blau cel...
–Pel fet d’ésser la filla t’ha sigut més fàcil d’accedir a certs perfils?
Què ens pots explicar?
-Oh, i tant!, justament
va ser durant aquest anys que l’he escrita que a Sentmenat li van fer un
homenatge. Feia poc que s’havia mort i unes alumnes em reclamaren per parlar de
la mare. La Maria Vicente i la Pepita Verdaguer em volien mostrar algunes de
les llibretes que feien a l’Acadèmia Sellent. Però va ser una grata sorpresa
trobar-me que havien decorat tota una sala amb els mapes, plànols i tota una
colla de llibretes i treballs corregits per la mare… I quiets i esperant-me en
un racó, hi havia a aquella colla d’alumnes que m’havien tingut en braços quan
jo era una nena petita que havia nascut després d’uns dies de baixa de la mare.
Tots ja grans, però amb el record de la mare ben viu, em volien fer saber que
els emparava encara. Em varen obsequiar amb el que encara els brillava com una
llum: les cançons, el jardí de l’acadèmia, les conserves i els problemes
matemàtics que havien de solucionar, les redaccions diàries… Tot fruit de
l’experiència i al voltant d’un berenar en el que no hi va faltar detall, fins
i tot el vi era del 1951, l’any del meu naixement…
–Però és de suposar que, a vegades, pel fet d’ésser ta mare també t’haurà
sigut més difícil, em refereixo al fet de ficar–te en la seva pell. És així? En
quines coses i en quins trets?
-La novel·la també es
podria titular La filla de la mestra,
ja que ser filla del que ensenya i estar tot el dia sota la seva vigilància et
pot fer perdre el privilegi de la llibertat. Moltes vegades havia de servir de
model i havia de suportar una pressió que el pare m’alleugerava. Ell, quan
s’apropaven els exàmens que la mare ens portava a examinar lliures, em deia:
«No et preocupis, si suspens el pare et farà un regal», i així vaig tenir el
primer biquini que havia vist en una passarel·la de models.
–És aquesta una novel·la biogràfica que vol fer una mena d’homenatge a
l’ofici d’ésser mestra, sobretot de tot el que suposa l’ofici de la docència…?
-L’Editorial Gregal ha volgut editar-la perquè
és una obra compromesa amb l’educació i que pot interessar a qualsevol que li
agradi saber de l’ànima dels nens, les seves gelosies i amors i, per tant, a
tot el col·lectiu de mestres i persones amb vocació educadora.
És sense pretendre-ho
que s’aconsegueix i es veu que fer de mestra no és un treball, sinó una
vocació, sense dir-ho, l’obra parla per tots... En una de les presentacions l’Esteve Pujol diu: «Escriure una novel·la que giri amb llibertat entorn de la vida
d’una família real no és pas gaire fàcil; i, si aquesta família és la pròpia,
esdevé encara més difícil. És posar al descobert virtuts i misèries amb una
valentia i una elegància que comprometen molt; és obrir els racons de la casa
–fins on l’autor vol, és clar– als ulls, sempre tafaners, de qualsevol persona
que passi per allí… i li abelleixi d’entrar–hi.
La Rosa Maria Pascual, mestra, i filla i mare
de mestres, s’hi va veure amb cor i ho ha fet.
Amb un estil delicat i molt planer a la
vegada, amb la mateixa barreja de lirisme i de cruesa amb què ha escrit ja uns
quants llibres més, ens convida a entrar en les intimitats de la seva infància,
sota l’empara magnificent de la mare i l’agombolament amorós del pare, amb un
llarg acompanyament de parents, d’amics i de no tan amics.
Les trifulgues són constants i molt
pintoresques; les situacions constituirien un argument eficaç per a una
pel·lícula d’aventures domèstiques amb seqüències de tots colors.
I no és solament la infància sinó el
desenvolupament de la vida dels protagonistes –i no n’hi ha pas un de sol– fins
a la maduresa familiar, social i professional de qui hem de suposar que és la
novel·lista en persona.
No ens podem refiar dels noms propis ni dels
topònims; poden ser tapadores discretes o pistes suggeridores: queda a voluntat
i interpretació del lector.
El pudor és necessari, però destapar–lo de
tant en tant i amb mesura és un al·licient enllaminidor».
–En aquells
anys de postguerra en que li va tocar treballar a ta mare…les i els mestres
veien diàriament la misèria, el racionament, els efectes de la postguerra, la
por, les repressions, la tristor i altres molts efectes negatius de la
dictadura i del pas de la guerra i la postguerra. Entre el personal docent hi
havia, segurament, de tot, però molts, com expliques en el cas de ta mare,
s’esforçaven perquè l’estona que estaven a l’escola, almenys, s’oblidessin de
tot això…
-Al llibre es parla de tot això i més,
segurament el pròleg que l’hi dedica en Ramon Gasch podria ser-ne un bon
exemple:
«Segons el diccionari vocació és:
“Aptitud, disposició, inclinació natural a exercir una professió, un art,
estudiar una carrera o desenvolupar una activitat”
En el cas de la història que ens explica la
meva amiga Rosa Maria, d’inspiració biogràfica al voltant de la vida de la seva
mare, d’ella mateixa i de la seva família, ens trobem al davant de quelcom més
que una vocació. Jo no sabria definir-ho d’altra manera que l’amor i el
lliurament sense condicions cap a una de les activitats que més reconeixement
hauria de tenir i que malauradament moltes vegades no és així: fer de mestre.
El bon mestre tradicional, tan abans com ara,
no es dedica únicament a fer coses,
si no més aviat a ensenyar a formar
persones. Tots tenim algun record dels nostres mestres i és difícil que algun
d’aquests no hagi deixat un senyal permanent a la nostra memòria. En el meu cas
efectivament ha estat així, i quan he llegit La mestra m’he adonat que el meu bon mestre no era pas l’únic a
dedicar la seva vida als alumnes.
Però aquest llibre és diferent perquè ens dona
la visió personal de la protagonista, d’una dona excepcional i una mestra fora
del comú, des de la perspectiva d’un deambular de poble en poble amb la seva
família, fent allò que el destí li tenia reservat: ensenyar bé.
Podríem citar tantes i tantes anècdotes, fets
i situacions que es descriuen en aquesta història que emplenaríem massa
pàgines. Tantes coses d’aquells anys difícils i complicats, però que des del
record dels que llavors érem infants, ens retorna a les imatges d’un món ple
d’il·lusions i de descobriments en el que els mestres sempre hi tenien un paper
protagonista.
Els records dels temps de guerra que
comentaven els grans, de la postguerra, de la llet en pols dels “americans
bons”, de la llum de carbur, dels principis de la televisió. Dels avis, les
àvies i les padrinetes. De tantes cançons i poemes que tots hem cantat i
recitat una i altra vegada, quan fer això tenia un significat diferent i més
arrelat als nostres sentiments. Del descobriment dels secrets íntims del nostre
cos, un autèntic “tabú” aleshores, dels primers amors esborrats en la nit dels
temps.
Un relat captivador amb personatges imaginaris
i llocs ficticis, barrejats amb altres de reals amb perfecta harmonia. Una
Harmonia com la de la nostra protagonista que lluita tota la seva vida per un
ideal, per una família, amb la certesa i el convenciment d’aquells pocs elegits
que sempre tenen clar el que cal fer. I que a més ho fan un somriure als llavis.
No voldria acabar sense citar una frase de la
nostra protagonista i el seu Jordi seu fill, quan després d’explicar a classe
de manera excepcional, com si d’un conte es tractés, la història de la nostra
estimada Catalunya, en arribar a casa el nen li pregunta:
“–De què tenen por?
–De perdre una altra vegada... Cada cop que
hem intentat ser lliures, hi ha hagut molts morts i hem hagut de plorar molt.”
Un llibre especial sobre la vida d’algú molt
estimat, sobre un munt de vivències que ens emplenen de melangia, però que
també ens recorden gent excepcional com l’Harmonia Sallent, que va lluitar tota
la vida per donar-nos un futur millor.
Gràcies Harmonia.
25787
La mestra. Rosa Maria Pascual
398 páginas
20.00 euros
Gregal
Novel·la de caire biogràfic
inspirada en la mare de l’autora.
El llibre gira a l’entorn de l’Harmonia, una dona que, acabada de diplomar,
inicia la seva carrera docent a Argençola durant la dècada dels 40. La trama es
construeix hàbilment a partir de petits episodis aleatoris de la seva vida
relatats, ara per ella mateixa, ara pels personatges que li són propers.
L’argument s’organitza en blocs seqüenciats cronològicament a partir de les
destinacions que l’Harmonia té al llarg de la seva carrera professional. És un
llibre que es fa més i més entranyable a mesura que avancen els capítols
(episodis, hauria de dir), i que complaurà enormement, sobretot, una certa
franja de lectors, pels records que els evocarà.
Un llibre que té el gran mèrit d’establir ponts entre la biografia personal i
la compartida, aquella que nodreix l’imaginari col·lectiu d’una generació
marcada per la postguerra. Un homenatge als mestres i, sobretot, a les mestres
que van saber mantenir i encomanar el somriure als seus alumnes enmig de la
grisor i la repressió.
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha
treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la
responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou
tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb
qui ha editat Montseny Màgic.
Ha elaborat llibres pedagògics que s’han publicat per aprendre jugant, com els
de les col·leccions Pensem i Comptem, o Les lletres amagades, en la
seva versió al castellà Letras con disfraz. En obra narrativa és
autora de Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i
Julià; Bell-lloc i altres contes de mestres i On vas,
Irina?, finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és
d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos,
una peça teatral. On vas, Irina? ha estat publicada en
castellà per l’editorial Muñoz Moya.
La mestra. Amb el somriure als llavis s’inspira en la biografia La
meva mare, la meva mestra, obra distingida per un jurat popular de la Roca del
Vallès i finalista del premi de Memòria Històrica Romà Planas i Miró el 2013.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069