La Librería de Cazarabet Indignado

COVI.jpgCazarabet conversa con...   Rosa Maria Pascual, autora de "On vas, Irina? Novel·la basada en la tragèdia de Txernòbil de 1986" (Gregal)

 

 

Excel-lent novel-la de Rosa Maria Pasqual sobre la tragedia de  Txernòbil….

El llibre l´acava d´editar Gregal.

Ens apropem una mica a la editorial:

L’Editorial Gregal va aparèixer el maig del 2011 amb la voluntat d’afavorir el diàleg entre la literatura i la història. És per aquest motiu que en el nostre catàleg hi predominen les obres d’història, d’assaig i de narrativa històrica. Però també hem obert les nostres portes a la creació poètica, al testimoni social, a l’enginy dels relats breus i a la màgia dels àlbums il•lustrats. Set col•leccions que guarden un sol secret: remar a favor de la cultura entesa com la suma de totes les formes d’art, d’amor i de pensament; entesa com a sinònim i màxima garantia de llibertat.

De què va el llibre. Ens ho conta Gregal:

On vas, Irina? és la història d’una nena que creix en un món marcat per l’accident nuclear. Per sort, ella i la seva família comptaran amb l’ajuda d’una associació que acull famílies ucraïneses a Catalunya. A través de la vida de la Irina, coneixerem de ben a prop la tragèdia de Txernòbil i les seves conseqüències..

Podem enriquir el comentari que ens porta la editorial amb aquest altre:

http://editorialgregal.blogspot.com.es/2014/07/on-vas-irina.html

L´accident de Txernòbil:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_de_Txern%C3%B2bil

http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_de_Txern%C3%B2bil

http://biotop.blog.cat/2006/05/06/laccident_de_txernobil/

Un document que val molt la pena:

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000120%5C00000027.pdf

La prensa i l´accident de Txernòbil, 25 anys després:

http://ciencia.ara.cat/tempspeltemps/2011/04/22/25-anys-txernobil/

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/titol-video/video/3489531/

Quan apareix la solidaritat:

http://www.urv.cat/a_mes_estudiar/urv_solidaria/nenschernobil.html

http://asociacionchernobilelkartea.blogspot.com.es/

 

L´ autora del llibre, Rosa Maria Pasqual:

Aquesta autora i escriptora viu a Cardereu, Barcelona ,un poble al que ella defineix com que:” estima molt cultura…” i afegiix: “ …aquest fe tés important per a mi perquè el que més m´interessa és la inquietud que regirá i mou, l`ànima. La nostra casa està envoltada d´un jardí romàntic per on passegen tres gats i un gos…” L´autora es segueix presentant: “ He treballat de mestra durant més de trenta anys. Últimament compagino l´activitat docent amb la gravació de llibres per a cecs, l´escenificació de contes i relats, i em  responsabilitzo de tallers literaris, tant d´escriptura creativa com de lectura….He elaborat llibres pedagògics que s´han publicat per aprendre tot jugant, com ara els de les col-lecciona “Pensem  i Comptem”, “Les lletres Amagades” i “Letras con disfraz”….”

Quan s´explica al davant de l´obra narrativa,ho fa de la següent manera: “són láutora de “Tardor roja”, “Un mar de boire”Bell-lloc i altres contes de ,estrés”, “La meva mare, la meva mestra” …”.

També ha escrit un conte infantil, “En Jordi i el drac” i una peça teatral: ”El racó dels desitjos”.

 

 

Cazarabet conversa amb Rosa Maria Pasqual:

RM.jpg-Rosa Maria, per què un llibre que, tot i que pren la forma de novel·la, s’apropa a la tragèdia de Txernòbil? Què et va motivar a escriure sobre aquest esdeveniment?

-El fet que durant dotze estius hagi tingut una parella de germans afectats de la zona contaminada m’ha fet viure la tragèdia d’una manera diferent a com havia llegit en les notícies o en històries tipus ciència ficció. Aquest acolliment ha estat ampliat en més d’una ocasió per l’estada de la mare, –quan havien d’intervenir la nena– i per la d’amics que es trobaven en situacions especials.  No han estat uns mesos puntuals, durant les altres estacions, he mantingut amb ells correspondència seguida. M’han enviat fotografies, vídeos...Fins ara que estan en guerra i morts de por, he pogut imaginar què se sent vivint en una zona contaminada; m’han transmès l’alegria d’aconseguir la independència del país i la desídia per la corrupció i l’engany que els ha portat a perdre la pau.

La majoria d’escriptors recreava fets històrics quan ja no quedava viu cap dels personatges que hi sortia? Quan en pensaven fer una novel·la que defensés els drets humans d’aquesta gent? 

-De fet, el 2007, vàrem fer un viatge a Ucraïna i no vaig parar d’escriure. “Explica-ho tot” em deien a les escoles, a les biblioteques, a l’hospital... a les aldees. Moltes històries que els nens acollits em traduïen. Algunes s’assemblaven a les que els nens m’havien portat en ciríl·lic els anteriors estius. Vàrem visitar Kíev i ens traslladàrem per terres frontereres de Bielorrússia i Polònia.  En marxar, des de l’avió,  un espot publicitari lluïa Ucraïna amb un cor al mig. Com podia ser que si Ucraïna ens estimava deixéssim que hi nevés tant? De cop, un dia, se’m va aparèixer la imatge d’una adolescent amb un bebè dins la motxilla fugint d’Ucraïna cap a Polònia dalt d’una vespa. I, la inquietud, en un moment donat, em va sorgir en forma de carta dedicada als meus personatges de ficció:

A la Irina i en Bacil,

Amb el desig que tingueu un futur millor que el dels vostres pares i avis:

Estimats, perdoneu-me, però cal que –per valorar la dignitat que en­cara teniu– transformi la vostra vida en una novel·la. Tot el que m’heu explicat, hem viscut, sentit, interpretat i estimat no es pot perdre... com l’ucraïnès, que està sent desplaçat pel rus i l’anglès. L’ucraïnès només el parleu els pagesos. Els pagesos heu de menjar del que colliu. El que co­lliu, gràcies a Déu, diuen que està infestat i ningú no ho vol. Com que no veneu els excedents, us els mengeu vosaltres. De seguida que podeu, parleu rus i apreneu l’anglès o bé altres idiomes. Només així, gràcies al Dimoni, podeu guanyar diners. L’ucraïnès es queixa, brama... la seva musicalitat baixa xisclant pel Dnièper, com una lluna que s’enfonsa i, en mirar-s’hi, es veu bonica, però menyspreada. Des de fa molt, totes les llunes noves us giren la cara gentil i us mostren la d’una vella amb una falç: la del vai­xell de la mort. Pobra Ucraïna!, graner de Rússia, terra de pas de totes les guerres, mans d’esclaus durant segles per als rics... milions de persones i animals morts de gana perquè se’ls ha robat el menjar per alimentar el monstre de Rússia, fins fa ben poc. I ara, ara que heu aconseguit ser lliures, feu com ocells que han estat engabiats i no saben enlairar-se. Ara que us han tornat el país, que teniu contaminat –pels segles dels segles– des de l’explosió de Txernòbil, ara que sou independents, ha vingut la maganya de la guerra i  sou més pobres que les rates...

 

irina (1).JPG- Aquest llibre surt quan a Ucraïna s’està vivint una guerra punyent…està relacionat  o penses que ho puga estar l’esdeveniment i la tragèdia de Txernòbil amb la present guerra que té molt a veure amb les energies, la geopolítica…

-Sí, això em preguntava jo: per què Ucraïna havia aconseguit la independència poc després de la desgràcia de Txernòbil? Li havien regalada a canvi que s’espavilés amb el desastre de vint segles?

Per què sovint el partit comunista de Crimea amenaçava amb la separació si Ucraïna passava a formar part de l'OTAN?

El mur de Berlin s’havia passat més a la dreta d’Europa i allà hi quedava millor!

La crisi del gas entre Rússia i Ucraïna era una batalla més que encara estava per concloure. L'aparent victòria de Kíev era només parcial, ja que si d'una banda assolien els preus de “l’or gris" dins d'uns límits raonables, d'altra les concessions  podrien ser la base de nous conflictes en el futur. Què els compraven a canvi d’escalfor?

El que està passant era tan tristament previsible. Com podia ser que els països d’Europa paguessin el gas més barat que Ucraïna si les canonades  la traspassaven d’est a oest?

-Amiga, ens presentes a la Irina? La novel·la està plena de molts més personatges: d’on els treus perquè els seus “retrats són tan impressionants…?

-Escrivint “On vas, Irina” desitjava canviar el passat i el futur d’aquella gent. La Irina havia de ser una noia plena d’ira però també d’amor. Havia de tenir a la seva sang totes les històries acumulades: havia de ser valenta com la dona del bomber que el segueix fins que el fiquen a fèretre de zenc...

En un principi, la vaig escriure d’una forma més lineal i, el personatge de la Liúsia, se’l trobava l’Esperança en fer el viatge a Ucraïna. Però, no era cert d’aquesta manera, la veritat és que la família que vaig acollir va portar revistes i moltes fotografies de com havia anat l’explosió. Van ser uns papers que, de mica en mica, vaig anar assimilant i, és d’aquesta manera que intento que el lector no oblidi el desastre, amb la fugida de la Irina, o la infància que ha tingut. Aquestes tres línies que avancen paral·leles de cop es troben amb tota la seva força en el missatge que deixa la Liúsia quan l’Esperança visita Kiev: aconsella a totes les noies que no es perdin el goig de tenir fills que si els falta una mà ja escriuran amb l’altra... és d’aquí que la Irina contradiu la lògica de no tenir els fills en un país pobre i contaminat.

De fet, als pobles que vaig visitar hi havia moltes mares joves...pot ser també perquè no tenien diners per avortar... però també perquè la vida se’ls acaba abans que nosaltres i se la beuen a fortes glopades.  Q després alguns van a parar a les borderies, és ben veritat, que alguns tenen defectes també i poca salut, masses.

La fugida de la Irina seria una manera, no de salvar-se a ella, sinó de salvar la Vida la llavor, la dignitat ... Segurament pretenia massa!

-Rosa Maria, parla’ns, per favor, de com va ésser el procés de documentació?

-Els primers papers varen ser els documents dels nens que vaig acollir. També totes les indicacions de l’associació Vallès Obert que ens els portava. Els nens venien amb una carpeta plena de fotografies de Txernòbil barrejades amb les de la seva família: monstres al mig d’àngels de cabell rossos i ulls blaus.

Van passar del ciríl·lic al català amb un llibre que havia editat: “Les lletres amagades” on es convida als nens a buscar grafies dins de dibuixos que les contenen i expliquen una història. Quan les havien practicades acabaven fent-ne un dibuix lliure. A la R tots dos hi amagaren un reactor...

Vaig anar a la biblioteca i vaig anar llegint llibres que em parlessin de la història d’Ucraïna. Dels seus escriptors. Dels seus poetes. Recollia retalls de diari. I finalment la llibreta del viatge.

irina (2).JPG-I com va estar la metodologia de treball que has anat utilitzant…?

-Quan s’acabava l’estiu ells s’emportaven a Ucraïna el llibre per a repassar i jo em quedava els treballs fotocopiats. Al costat de moltes a paraules  bàsiques i frases hi havia la corresponent en ucraïnès. Era una gran font d’inspiració me’ls imaginava com reaccionarien o què dirien en la situació que m’estava inventant.

Jo no he conegut mai una noia que s’escapi d’Ucraïna, però sí que pensava que n’hi havia d’haver força que ho volguessin fer. Així amb un fillet abraçat i anar fent milles, fins que es pongui el sol, fins arribar en un país on hi hagi pau i la terra doni fruita sana: pomes o maduixes, tant és, però que no portin el verí de la bruixa.

-És una historia tràgica i punyent ….Rosa Maria, mentre escrivies, mentre t’anaves documentant, anaves preparant els treballs, les entrevistes per a després bolcar-les en la novel·la…quantes vegades t’has hagut de parar i agafar aire?

-Moltes. Dels que han llegit el llibre m’han assegurat que m’identificaven amb l’Esperança, la mestra acollidora...jo els dit que molt bé, però que jo ja no en feia ja de mestra, que mentre escrivia el llibre el que volia ser és una bona escriptora. Que era una barreja de tots els personatges, aquesta esquizofrènia que et permet treure’t les màscares de l’Esperança la Pietat  la Ira i, que posats a triar, seria la Irina que tenia molt camí per davant.

Això sí! i que em moria un xic cada cop que algun dels meus personatges patia, o m’omplia de felicitat o d’ira segons el que els passés. És ben veritat.

-Primer el drama de Txernòbil, però després l’haver de deixar molt enrere: la teva terra, tot allò que mai tornarà a ser igual, la gent que va morir, els que es van quedar tant malmesos que van anar morint….haver de  tirar endavant…cal molta força…Fes-nos una reflexió…

-La reflexió me la feien ells cada cop que tornaven al seu país. Per una part es morien de ganes de tornar veure els pares, però per l’altra sabien que ens trobarien a faltar, allà el dia a dia és molt dur i més ara amb la guerra. Venien no tan sols per pobresa, venien per a fer salut en un país no contaminat. Les analítiques de finals d’estiu demostraven que les defenses havien augmentat i tenien més possibilitats de no agafar una malaltia degenerativa.

Del 2007 fins avui, que sàpiga, han mort per culpa de càncer els avis amb menys de seixanta anys, l’oncle i el pare d’uns quaranta dels nens de la família Skryt a qui vaig acollir i vaig anar a visitar a Ivankiv. Aquest any tornarà a casa la Nàdia que ja tindrà vint-i-tres, vindrà com a monitora de l’Associació Espertu, també vindrà per primer cop l’Aliona una nena de set anys que té dues germanes més acollides en diferents famílies i amb el pare apuntat al Front. Totes dues són d’Ivankiv a 30 Km de Txernòbil. Acollir-los és una tasca que requereix de la col·laboració de tota la família, fins i tot de la néta, la Martina que té set anys, desitgem que ho visqui com l’oportunitat de fer noves amistats conèixer altres costums i la generositat del compartir.

irina (3).jpg-El drama sembla no parar perquè a la fi, a ella, amb el pas del temps, li toca fugir d’Ucraïna?

-Sí, com que tota la novel·la està impregnada de realitat i la Irina està molt compromesa amb la seva família havia de trobar una ocasió greu que la fes decidir a fugir...i és després d’haver agredit un guarda de seguretat d’un supermercat que la intentava violar que comença el viatge.

-Com és el moure’s per tres escenaris i situacions narratives diferents, però , a la vegada, ben fermes….

-Mitjançant salts temporals em permetia assistir no només a la seva fugida, sinó i sobretot, al seu pas per Catalunya gràcies a les famílies d’acollida amb els afectats de l’accident. No es tractava d’anar només divertint al lector entretenint-lo amb les peripècies...volia que fes un  viatge a les entranyes de la corrupció del règim ucrainià, al descontrol i corrupteles de les entitats solidàries, al complex mecanisme de la solidaritat a casa nostra, a l’interior de la pobresa, la resignació i la lluita per la supervivència. Es tractava d’enganxar al lector a l’estil que ho fan als serials televisius, a les pel·lícules que et volen fer saber el passat d’uns personatges.

-Es aquesta, potser, la teva obra: a la vegada més complexa---per lo de la seva construcció i treball—i , a la vegada més compromesa perquè envia més d’un missatge de solidaritat, d’estima a la natura, de tenir les coses clares…

-La Irina havia de demostrar, davant dificultats paoroses, una enteresa, decisió i valor tan extraordinaris que fessin pensar que s'ha fet adulta de cop. La seva odissea havia de fer patir i al mateix temps omplir el cor de tendresa. Havia de semblar que estàs escapant-te amb un bebè que t’omple de felicitat i et deixa extenuada. Que gategés i es mogués i s’aixequés com ho fan els nens i només ho poden descriure els que han passat amb ells moltes hores. El perdó i la confiança també fan el seu camí, sense aquesta parella no valdria la pena tirar endavant.

-Rosa Maria, veig que ets una escriptora una mica tot terreny i de les que no para: ens pots avançar quelcom d’allò que estàs duent a terme o en el que estàs treballant?

-Estic novel·lant la vida de la meva mare. Una mestra que va passar la seva trajectòria anant amb quatre fills pel món.  Va estar a diferents pobles de Catalunya i el mateix es cuidava, en els rurals, d’ensenyar els nens, que d’escriure, per als adults, els certificats  necessitaven, o per l’alcalde les instàncies  per aconseguir que arribés l’electricitat, el telèfon o l’aigua. El mateix ensenyava a cosir a màquina a les dones, que a teixir o bé els posava injeccions quan estaven malalts. Portava una bata blanca i res l’espantava. Per això l’he titulada “Amb la rialla a la cara”. Tinc la sort que hi ha força alumnes seves que la recorden i l’estimen i m’estan ajudant amb tota la tasca de documentació.

 

 

 

COVI.jpg19666
On vas, Irina? Novel·la basada en la tragèdia de Txernòbil de 1986. Rosa Maria Pascual i Sellent
304 páginas
20,00 euros
Gregal


A través de la vida de la Irina, coneixerem de ben a prop la tragèdia de Txernòbil i les seves conseqüències.On vas, Irina?és la història d’una nena que creix en un món marcat per la tragèdia de Txernòbil. L’explosió nuclear va deixar la família en una situació molt precària i sense accés a la sanitat. Per sort, comptaran amb l’ajuda d’una associació que acull famílies ucraïneses a Catalunya durant els mesos d’estiu. Allà coneixerà l’Esperança, la seva mare d’acollida, amb qui mantindrà una relació d’amistat que les unirà profundament.

Amb els anys, la Irina esdevindrà una jove adolescent, espavilada i decidida, però un gir inesperat en la seva vida l’obligarà a fugir d’Ucraïna amb la seva filla de pocs mesos.

La narració se’ns presenta en diferents escenaris simultanis. Tan aviat se’ns relata la infantesa de la Irina, com la seva arribada a Catalunya o la fugida amb la filla. D’altra banda, també viurem la història de la Liúsia i en Vàsia, una parella acabada de casar. Ella està embarassada i ell és bomber i està de servei el dia que es produeix l’explosió en el reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil.

Amb destresa, l’autora ens ofereix una obra que ens parla de sentiments, lluita i relacions humanes. Una obra que ens porta a conèixer la desesperació, però també la generositat i la solidaritat dels afectats per l’explosió nuclear. Una obra que vol recuperar el record d’uns fets passats, per fixar-los en la memòria col·lectiva.


Rosa Maria Pascual i Sellent
(Sentmenat, 1951)
Fa més de quaranta anys que visc a Cardedeu, un poble que estima la cultura; aquest fet és molt important per a mi perquè el que més m’interessa és la inquietud que regira i mou l’ànima. La nostra casa està envoltada d’un jardí romàntic per on passegen tres gats i un gos, que es tornen per buscar la porta oberta per entrar a menjar o pujar a la meva falda mentre teclejo.

He treballat de mestra durant trenta anys. Últimament compagino l’activitat docent amb la gravació de llibres per a cecs, l’escenificació de contes i relats, i em responsabilitzo de tallers literaris, tant d’escriptura creativa com de lectura.

He elaborat llibres pedagògics que s’han publicat per aprendre tot jugant, com ara els de les col·leccions «Pensem i Comptem», «Les Lletres Amagades» i «Letras con Disfraz».

En obra narrativa sóc l’autora de Tardor Roja, Un mar de boires (Premi Jalpí i Julià de prosa poètica), Bell-lloc i altres contes de mestres, La meva mare, la meva mestra (finalista del premi de memòria històrica Romà Planas i Miró) i la que teniu a les mans, On vas, Irina? (finalista del Premi Gregal de Novel·la Històrica 2013). També sóc autora d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels desitjos, peça teatral.

 

_____________________________________________________________________

LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com/lalibreria

http://ww.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com