cartell_memoria_rescatada_A.jpgCazarabet conversa con...   Helena Sánchez Bel, directora y coguionista de la serie “La memòria rescatada” (Los Sueños de la Hormiga Roja)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Helena Sánchez i Valentí Figueres es van fer amb el Premi a la millor sèrie documental de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual  amb La memòria rescatada.

Los Sueños de la Hormiga Roja Producciones segueix ficant l’ull a temes que captiven a l’espectador  i encertant en cadascuna de les seves produccions.

La sèrie ha conquerit recobrar la dignitat de la ficció valenciana tocant-hi un tema que va colpir, i molt, a bona part del poble valencià.

La sèrie va quedar per davant de Diari de la quarantena: Eugeni Alemany; Inoblidables: The Fly Hunter S.L.

Es tracta de la Tercera Edición d’aquests premis celebrats al novembre del 2020.

Helena Sánchez i Valentí Fiqueres amb el seu equip viatgen i ens fan viatjar amb 13 capítols a llocs tan diferents com enriquidors com: La llengua dels valencians; L'avenir social; Carretera amunt, carretera avall; Va de dona; Respirar sense oxigen; Fes-ho tu mateix; Al sol del meu carrer; Jocs de càmera; Sanar el present; El futur és ara; Les altes flames.

La sèrie pretén, segons el mateix Figueres: “ …furgar en la memòria oblidada dels ciutadans a través del cinema domèstic filmat en 16mm, 8mm i S8mm.”

Tots els capítols tenen una durada de poc més de 45 minuts.

Podríem afirmar que el denominador comú d´en Figueres i de na Helena Sánchez i de les seves produccions és que es nota molt que les seves propostes audiovisuals estan fetes per a pensar perquè venen de pensadors, els dues ànimes al darrer de El Sueño de la Hormiga Roja són filòsofs…parlem d´en Figueres i d’Helena Sánchez.

El director, guionista i productor ja va estar amb nosaltres amb El efecto K. El montador de Stalin.

Vos deixem, ací, un enllaç de l’anterior entrevista:

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/efectok.htm

 

 

 

Cazarabet conversa amb Helena Sánchez Bel:

helena-i-valenti-premis-III.jpg- Helena, amiga, ens pots dir què preteníeu amb aquesta sèrie documental per a la televisió, La memòria rescatada?  

-Al llarg dels anys i dels diferents projectes documentals que hem anat fent hem recopilat una col·lecció de pel·lícules domèstiques d'arreu del món i de moltes èpoques diferents. El visionat de les pel·lícules ens oferia una immediatesa i una perspectiva diferent de la Història en majúscules, era una mirada molt més propera a tots nosaltres, als vianants de la història i ens vam adonar de que allò era memòria col·lectiva i que hauria d'estar a l'abast de tots. 

 -Ens la pots “definir” una miqueta?  

-La sèrie el que fa és obrir, el més directament possible, una finestra al passat comú dels valencians i les valencianes. Cada capítol tracta una temàtica i es divideix en tres franges de temps diferents per tenir una perspectiva més ampla del que parlem. La intenció és la de mostrar un passat on tots podem reconèixer parts de nosaltres mateixa, inclús en les imatges més antigues. També incloem unes petites peces que funcionen com a separadors de cada franja de temps amb coses que estaven passant arreu del món en el mateix moment que el que narrem del nostre país.

-En la sèrie fem memòria de “moltes petites memòries”, però quan les veiem sempre traiem noves reflexions….què ens  pots dir i quines reflexions heu i has tret? -En tots els capítols vols que ens reconeguem, no?....vols furgar en allò que vam ser o que recordem que ens contàvem…-És un retrat de bona part de la societat valenciana?

-Hi ha moltes petites reflexions que sorgeixen arrel de cada temàtica o de cada arxiu, però en general, veure els moments d’oci, de celebracions de la gent en altres èpoques, fa que te’n adones de que hi ha molts més punts en comú del que podries pensar. No és difícil identificar-te amb les imatges i inclús recordar moments propis que s’assemblen als que veus a la pantalla. Els capítols de La Memòria Rescatada són una manera de retrobar-nos amb nosaltres mateixa, amb les nostres famílies, amb els nostres paisatges i talvolta retrobar-nos amb la nostra identitat mitjançant el reconeixement de formes de viure i de sentir comunes que es poden veure a totes les èpoques i a tots els llocs del País Valencià.

-És per a recordar-nos que som tots protagonistes d’eixa i d’altres memòries?, però fins quin punt? O la fita final ens la fiquem nosaltres?

-Una de les coses més interessants dels arxius familiars és que estan filmats pels protagonistes de la historia que se’ns està explicant i en aquest sentit són també les nostres pròpies històries. És una memòria molt més democràtica perquè és la de totes, no només la dels homes poderosos que dirigiren i que suposadament van fer possible l’evolució social. Ens fa evident que la Història no és ni lineal ni tant piramidal com la coneixem. Som la gent normal que l’habitem i els qui la fem anar, els qui la fem possible.

helena-valenti-Premis-LMR-2.jpg-Podem recordar i pots fer-nos plorar,riure, però la consciència i certs remordiments també podem aparèixer….ets conscient d’això?. Quins efectes poden tindre aquests remordiments dins la nostra consciència?

-En el meu cas, més que remordiments, hi ha vegades que el que em pasa es que em posa les piles. Suposo que cadascú llegirà les imatges d’una manera i li provocarà diferents emocions, de fet això és el que espere. Quan veig gent que ha lluitat, que ha posat en dubte els

- Helena a Los Sueños de la Hormiga Roja no li importa el factor comercial o és quelcom secundari o terciari?

-Bé és una decisió vital: pots treballar per aconseguir la màxima rendibilitat o pots treballar per aconseguir altres coses; autorealització, compromís, aprenentatge ...En fi, el que està clar és que és molt rar que s'uneixin en un projecte les dos coses, que siga comercial i que siga un projecte personal. No és que no vulguem que siga comercial, sinó que primem els nostres interessos personals per sobre dels comercials. Pensa que és la teua vida, així que millor que siga la que més feliç et faça.

-Amiga com ha sigut el procés de documentació, el procés d’investigació… crec que és més que evident que és l’eix o la ferramenta d´acció per part del guionista, de la direcció i del muntatge més important, oi? --de tota la sèrie des de dins a fora i viceversa--. Conta´ns una mica d’aquest procés….-Hauràs aprés i no poc….quines coses ens pots contar-hi?                

-Una de les coses més divertides dels documentals és la etapa de la documentació i en el cas de la Memòria Rescatada ha segut preciós en molts aspectes. Per un costat el contacte amb els familiars dels arxius et dona dimensió a les imatges que visiones i per altre és fascinant la de històries magnífiques i desconegudes o oblidades que et pots trobar. Per a , la història del barri de la Coma em va tocar especialment. Vaig descobrir la personalitat de gent valenta, solidària, amb dignitat i amb molta força perquè tenen la raó i ho saben. En , hi ha moltes, però aquesta em sembla terrible que no siga més coneguda, que els protagonistes no siguen més coneguts i reconeguts pel seu magnífic treball.

-La sèrie està composta de tretze capítols són com a tretze fills o filles, a tots ells s´els estimarà—ja m’entens---pel que són i ens conten i ens aporten….però segurament que algun capítol t’haurà portat més maldecaps o també, per qué no, més rendiments emocionals….què ens  pots dir?

-Aquesta és difícil perquè hi ha hagut molts entrebancs i moltes sorpreses, cada capítol va ser un repte diferent… Estic molt satisfeta del capítol Respirar sense Oxígen perquè va ser molt difícil trobar una manera mostrar la vida sota la dictadura sense traïr la memòria dels represaliats, però també mostrant que malgrat tot, la vida continuava.  Parafrasejant la Rosa Luxemburg “Qui no es mou no nota les cadenes” i la majoria de la gent, sobre tot a partir dels anys 60 continuava la seua vida amb una quotidianitat més o menys suportable.  La cosa és més peliaguda en els anys anteriors. La diferència entre la vida dels guanyadors i dels perdedors va ser un abisme del que encara no ens hem refet del tot. Les imatges, evidentment, no recollien la vida dels perdedors i semblava com si tot fora felicitat i benestar. En aquest cas la troballa d’un arxiu de l’any 42 on es mostren les cel·lebracions a Elda pel dia del “Alzamiento”, va ser brutal. Tot el poble sense excepció havia de desfilar sota les banderes de la Falange amb el nom de la empresa per a la que treballaven, després la santa missa, corona de flors per al monument dels caiguts etc.  No cal que ningú comente les imatges perquè la mirada perduda de la gent que està seguent filmada parla per si mateixa. També hi ha troballes d’altre caire que són espectaculars. Al capítol Aprenent a Volar ens vam topar amb un arxiu de la Casa de la Beneficència d’Alcoi en el que les xiquetes feien una excursió a la platja de Gandia amb les monges i es trobaven amb Paul i Linda McCartney prenent el sol. Acabaren ballant i cantant per a ells i fent-se fotos junts.

gala-III-premis-.jpg-És una sèrie documental des de la vesant de fer sèrie documental-ojo, tot i que l´audiovisual-dedo també es veu amb els muntatges, oi? -Tant en les teues pelis com en aquesta sèrie el muntatge és més que important….-I la metàfora també hi és present…

-El muntatge ha segut fonamental en aquest treball i, dins els procés del muntatge, sobre tot la música. Ho he passat molt bé en aquest sentit i de fet es va fer una playlist setmanal amb la selecció musical de cada capítol perquè hi havia algunes seleccions genials.

-En aquesta sèrie com ha anat la metodologia de treball , com has o heu anat treballant?

-Com hem pogut. Treballar per a la tele sempre és una bogeria però hem tingut molta sort amb l’equip de la Memòria Rescatada. Ja sé que és una cosa que es sol dir, però de veritat que ha estat un gust treballar amb tots. La gent estava molt involucrada i ho vam donar tot.

-Amic, en què estàs treballant ara?…perquè sempre estàs pensant en més d’un projecte a la vegada, oi?, ens  pots fer cinc cèntims?

Ja hem fet un documental que el vam acabar després del confinament i es va estrenar al desembre al teatre Micalet que es diu “La Bomba Carraixet” i que fa un repàs per la transició valenciana a través de la trajectòria d’un grup folk valencià que ja du més de 40 anys damunt els escenaris i que ara està composat totalment per dones. I ara estem preparant dos documentals “17 dies de Novembre” que tracta dels 17 dies en que coincidiren les vides de Juan García Oliver i Jose Antonio Primo de Rivera. García Oliver era el ministre de justícia quan Primo de Rivera va ser condemnat a mort per conspiració i sublevació.

- Helena, com vos està afectant la pandèmia  de la COVID-19?

-Tot es fa una mica més difícil: els rodatges, les reunions, les presentacions… però bé crec que cal adaptar-se a totes les circumstàncies i al final ens sortirem!

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com