Cazarabet conversa con... Helena Sánchez Bel, directora y coguionista
de la serie “La memòria rescatada” (Los Sueños de la Hormiga Roja)
Helena Sánchez i Valentí Figueres es van fer amb el Premi a la millor sèrie
documental de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual amb La memòria rescatada.
Los Sueños de la Hormiga
Roja Producciones segueix ficant l’ull a temes que
captiven a l’espectador i encertant en
cadascuna de les seves produccions.
La sèrie ha conquerit recobrar la dignitat de la ficció valenciana
tocant-hi un tema que va colpir, i molt, a bona part del poble valencià.
La sèrie va quedar per davant de Diari de la quarantena: Eugeni Alemany; Inoblidables:
The Fly Hunter S.L.
Es tracta de la Tercera Edición d’aquests premis
celebrats al novembre del 2020.
Helena Sánchez i Valentí Fiqueres amb el seu
equip viatgen i ens fan viatjar amb 13 capítols a llocs tan diferents com
enriquidors com: La llengua
dels valencians; L'avenir
social; Carretera
amunt, carretera avall; Va de dona;
Respirar
sense oxigen; Fes-ho tu
mateix; Al sol del
meu carrer; Jocs de
càmera; Sanar el present;
El futur és
ara; Les altes
flames.
La sèrie pretén, segons el mateix Figueres: “ …furgar en la memòria
oblidada dels ciutadans a través del cinema domèstic filmat en 16mm, 8mm i
S8mm.”
Tots els capítols tenen una durada de poc més de 45 minuts.
Podríem afirmar que el denominador comú d´en
Figueres i de na Helena Sánchez i de les seves produccions és que es nota molt
que les seves propostes audiovisuals estan fetes per a pensar perquè venen de
pensadors, els dues ànimes al darrer de El Sueño de
la Hormiga Roja són filòsofs…parlem d´en Figueres i d’Helena Sánchez.
El director, guionista i productor ja va estar amb nosaltres amb El efecto K. El montador de Stalin.
Vos deixem, ací, un enllaç de l’anterior entrevista:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/efectok.htm
Cazarabet conversa amb
Helena Sánchez Bel:
- Helena, amiga, ens pots dir què preteníeu amb aquesta
sèrie documental per a la televisió, La memòria rescatada?
-Al llarg dels anys i dels diferents projectes documentals que
hem anat fent hem recopilat una col·lecció de pel·lícules domèstiques d'arreu
del món i de moltes èpoques diferents. El visionat de les pel·lícules ens
oferia una immediatesa i una perspectiva diferent de la Història en majúscules,
era una mirada molt més propera a tots nosaltres, als vianants de la història i
ens vam adonar de que allò era memòria col·lectiva i que hauria d'estar a
l'abast de tots.
-Ens la pots
“definir” una miqueta?
-La sèrie el que fa és obrir, el més directament possible, una
finestra al passat comú dels valencians i les valencianes. Cada capítol tracta
una temàtica i es divideix en tres franges de temps diferents per tenir una
perspectiva més ampla del que parlem. La intenció és la de mostrar un passat on
tots podem reconèixer parts de nosaltres mateixa, inclús en les imatges més
antigues. També incloem unes petites peces que funcionen com a separadors
de cada franja de temps amb coses que estaven passant arreu del món en el
mateix moment que el que narrem del nostre país.
-En la sèrie fem memòria
de “moltes petites memòries”, però quan les veiem sempre traiem noves
reflexions….què ens pots dir tú i quines
reflexions heu i has tret? -En tots els capítols vols que ens reconeguem,
no?....vols furgar en allò que vam ser o que recordem que ens contàvem…-És un
retrat de bona part de la societat valenciana?
-Hi ha moltes petites reflexions que sorgeixen arrel de cada
temàtica o de cada arxiu, però en general, veure els moments d’oci, de
celebracions de la gent en altres èpoques, fa que te’n adones de que hi ha
molts més punts en comú del que podries pensar. No és difícil identificar-te
amb les imatges i inclús recordar moments propis que s’assemblen als que veus a
la pantalla. Els capítols de La Memòria Rescatada són una manera de
retrobar-nos amb nosaltres mateixa, amb les nostres famílies, amb els nostres
paisatges i talvolta retrobar-nos amb la nostra
identitat mitjançant el reconeixement de formes de viure i de sentir
comunes que es poden veure a totes les èpoques i a tots els llocs del País
Valencià.
-És per a recordar-nos
que som tots protagonistes d’eixa i d’altres memòries?, però fins quin punt? O
la fita final ens la fiquem nosaltres?
-Una de les coses més interessants dels arxius familiars és
que estan filmats pels protagonistes de la historia que se’ns està explicant i
en aquest sentit són també les nostres pròpies històries. És una memòria molt
més democràtica perquè és la de totes, no només la dels homes poderosos que
dirigiren i que suposadament van fer possible l’evolució social. Ens fa evident
que la Història no és ni lineal ni tant piramidal com la coneixem. Som la gent
normal que l’habitem i els qui la fem anar, els qui la fem possible.
-Podem recordar i pots fer-nos plorar,riure, però la
consciència i certs remordiments també podem aparèixer….ets conscient d’això?.
Quins efectes poden tindre aquests remordiments dins la nostra consciència?
-En el meu cas, més que remordiments, hi ha vegades que el que
em pasa es que em posa les piles. Suposo que cadascú
llegirà les imatges d’una manera i li provocarà diferents emocions, de fet això
és el que espere. Quan veig gent que ha lluitat, que
ha posat en dubte els
- Helena a Los Sueños de la Hormiga Roja no li
importa el factor comercial o és quelcom secundari o terciari?
-Bé és una decisió vital: pots treballar per aconseguir la
màxima rendibilitat o pots treballar per aconseguir altres coses;
autorealització, compromís, aprenentatge ...En fi, el que està clar és que és
molt rar que s'uneixin en un projecte les dos coses, que siga
comercial i que siga un projecte personal. No és que
no vulguem que siga comercial, sinó que primem els nostres interessos personals per sobre dels comercials.
Pensa que és la teua vida, així que millor que siga
la que més feliç et faça.
-Amiga com ha sigut el
procés de documentació, el procés d’investigació… crec que és més que evident
que és l’eix o la ferramenta d´acció per part del
guionista, de la direcció i del muntatge més important, oi? --de tota la sèrie
des de dins a fora i viceversa--. Conta´ns
una mica d’aquest procés….-Hauràs aprés i no poc….quines coses ens pots
contar-hi?
-Una de les coses més divertides dels documentals és la etapa
de la documentació i en el cas de la Memòria Rescatada ha segut preciós en
molts aspectes. Per un costat el contacte amb els familiars dels arxius et dona
dimensió a les imatges que visiones i per altre és fascinant la de històries
magnífiques i desconegudes o oblidades que et pots trobar. Per a mí, la història del barri de la Coma em va tocar
especialment. Vaig descobrir la personalitat de gent valenta, solidària, amb
dignitat i amb molta força perquè tenen la raó i ho saben. En fí, hi ha moltes, però aquesta em sembla terrible que no siga més coneguda, que els protagonistes no siguen més coneguts i reconeguts pel seu magnífic treball.
-La sèrie està composta
de tretze capítols són com a tretze fills o filles, a tots ells s´els estimarà—ja m’entens---pel que són i ens conten i ens
aporten….però segurament que algun capítol t’haurà portat més maldecaps o
també, per qué no, més rendiments emocionals….què
ens pots dir?
-Aquesta és difícil perquè hi ha hagut molts entrebancs i
moltes sorpreses, cada capítol va ser un repte diferent… Estic molt satisfeta
del capítol Respirar sense Oxígen perquè va ser molt
difícil trobar una manera mostrar la vida sota la dictadura sense traïr la memòria dels represaliats,
però també mostrant que malgrat tot, la vida continuava. Parafrasejant la Rosa Luxemburg “Qui no es
mou no nota les cadenes” i la majoria de la gent, sobre tot a partir dels anys
60 continuava la seua vida amb una quotidianitat més o menys suportable. La cosa és més peliaguda
en els anys anteriors. La diferència entre la vida dels guanyadors i dels
perdedors va ser un abisme del que encara no ens hem refet del tot. Les
imatges, evidentment, no recollien la vida dels perdedors i semblava com si tot
fora felicitat i benestar. En aquest cas la troballa d’un arxiu de l’any 42 on
es mostren les cel·lebracions a Elda pel dia del “Alzamiento”, va ser brutal. Tot el poble sense excepció
havia de desfilar sota les banderes de la Falange amb el nom de la empresa per
a la que treballaven, després la santa missa, corona de flors per al monument
dels caiguts etc. No cal que ningú comente les imatges perquè la mirada perduda de la gent que
està seguent filmada parla per si mateixa. També hi
ha troballes d’altre caire que són espectaculars. Al capítol Aprenent a Volar ens
vam topar amb un arxiu de la Casa de la Beneficència d’Alcoi en el que les
xiquetes feien una excursió a la platja de Gandia amb les monges i es trobaven
amb Paul i Linda McCartney prenent el sol. Acabaren
ballant i cantant per a ells i fent-se fotos junts.
-És una sèrie documental des de la vesant de fer sèrie documental-ojo, tot i que l´audiovisual-dedo
també es veu amb els muntatges, oi? -Tant en les teues pelis com en aquesta
sèrie el muntatge és més que important….-I la metàfora també hi és present…
-El muntatge ha segut fonamental en aquest treball i, dins els
procés del muntatge, sobre tot la música. Ho he passat molt bé en aquest sentit
i de fet es va fer una playlist setmanal amb la
selecció musical de cada capítol perquè hi havia algunes seleccions genials.
-En aquesta sèrie com ha
anat la metodologia de treball , com has o heu anat treballant?
-Com hem pogut. Treballar per a la tele
sempre és una bogeria però hem tingut molta sort amb l’equip de la Memòria
Rescatada. Ja sé que és una cosa que es sol dir, però de veritat que ha estat
un gust treballar amb tots. La gent estava molt involucrada i ho vam donar tot.
-Amic, en què estàs
treballant ara?…perquè sempre estàs pensant en més d’un projecte a la vegada,
oi?, ens pots fer cinc cèntims?
Ja hem fet un documental que el vam acabar després del
confinament i es va estrenar al desembre al teatre Micalet
que es diu “La Bomba Carraixet” i que fa un repàs per la transició valenciana a
través de la trajectòria d’un grup folk valencià que ja du més de 40 anys
damunt els escenaris i que ara està composat totalment per dones. I ara estem
preparant dos documentals “17 dies de Novembre” que tracta dels 17 dies en que
coincidiren les vides de Juan García Oliver i Jose Antonio Primo
de Rivera. García Oliver era el ministre de justícia quan Primo
de Rivera va ser condemnat a mort per conspiració i sublevació.
- Helena, com vos està
afectant la pandèmia de la COVID-19?
-Tot es fa una mica més difícil: els rodatges, les reunions,
les presentacions… però bé crec que cal adaptar-se a totes les circumstàncies i
al final ens sortirem!
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com
libreria@cazarabet.com