Cazarabet conversa con... Sílvia Mayans Gómez, autora de “La
drecera de Caïm” (Pagès)
Sílvia Mayans Gómez va obtindre el XXX
Premi Ferran Canyameres de novel·la 2021.
Edita aquesta novel·la d
´ intriga amb no pocs trets de thriller político-social….
L´autora, Sílvia Mayans, ja ha estat amb nosaltres, com una escriptora que
sap lo que vol i com ho vol varies vegades i sempre és una garantia: http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/Sílviamayanscendra.htm
Si heu llegit, per
exemple, Cendra de Sílvia Mayans, aquesta present novel·la
encara vos agradarà més….la Mayans va creixent
lectura a lectura…novel·la a novel·la.
Elíades Bel es converteix en el personatge amb el que la Sílvia Mayans, sembla, vol fer una saga de casos on aquest
fotògraf i reporter es fica la disfressa d´ investigador…
La sinopsis del llibre:
Corre l’any 1978. Mentre a Espanya es redacta la nova Constitució, a
Vall-de-Roures desapareix l’alemany Franz Brühler,
un ecologista solitari que mira de fer-se un lloc en aquest entorn rural. L’Elíades Bel aparca la feina de fotògraf durant uns dies
per seguir el rastre del desaparegut i escriure un reportatge que provoqui
sensació. La investigació, però, fa un gir de cent vuitanta graus quan apareix
una fossa comuna a pocs quilòmetres del poble. Estan relacionats els dos fets?
Què havia anat a fer el Franz Brühler a la
comarca, realment? Per què la Guàrdia Civil es vol desentendre de les
investigacions? En una terra de cruïlla entre Tarragona, Terol i Castelló, on
la modernitat es resisteix a arribar i els costums i les rancúnies es
transmeten de pares a fills, la Sílvia Mayans aborda
un cas de desaparicions i crims durant el qual descobrirem que la pell de la
història és molt fina i com són de recents les ferides provocades per una
guerra que va tenir lloc quaranta anys enrere.
Com diuen des de Pagès ,
aquesta és : “Una història ambientada a les comarques de la Terra Alta i el
Matarranya. L’acció transcórrer el 1978 quan, quaranta anys després, les
ferides de la guerra civil encara no estan tancades....”
L´autora, Sílvia Mayans: (Barcelona,1969). De formació tècnica descobreix la
seva vocació literària després d’uns anys vivint al Marroc. El 2012,
instal·lada ja a Arnes (Terra Alta), queda finalista del premi Ferran
Canyameres de novel·la de misteri 2012 amb Cap llàgrima sobre la tomba. Així comença la saga protagonitzada
per l’Elíades Bel i que continuarà amb Cendra. Ha publicat també el poemari ÀNIMAlari i ha col·laborat en els reculls de relats, Shazam i altres narracions, Barcelona, viatge a la perifèria criminal,
Assassins de l’Ebre i Croquis
d’un nu pintoresc i altres narracions. És coordinadora del club de
lectura de narrativa de la Biblioteca de Gandesa i publica apunts de lectures
al blog A recer d’un baobab http://Sílviamaians.blogspot.com.es.
Els editors també tenen
ben certesa de amb qui parlen: “Sílvia Mayans és una
de les escriptores més reconegudes de novel·la negra del país, tant pel que fa
a la seva creativitat en les històries com en el llenguatge emprat. L'autora
parteix d’una mirada reflexiva per centrar els seus textos en els personatges i
les seves circumstàncies, investigant en els orígens i les arrels, plasmant el
pas inexorable del temps que canvia els paisatges i les persones » .
Nosaltres ja vam conversa
amb Sílvia Mayans amb la publicació de Cendra, també
per Pagès:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/Sílviamayanscendra.htm
Cazarabet conversa amb Sílvia Mayans:
-Sílvia,
com ha estat ficar-te ,altra vegada, a la pell del fotògraf-reporter disfressat
d´ investigador que és Elíades Bel que ara està
immers a la Val-de –Roures amb la misteriosa investigació de la desaparició d´
un ecologista alemany i on de sobte també es troben amb una fossa comú?
-Bé, després d’escriure les dues anteriors
novel·les de la trilogia, l’Elíades Bel i jo ja ens
coneixem força bé. Tots dos tenim uns anys més d’experiència i de maduresa
vital. Per això només ha calgut deixar-me portar pel personatge, que ja tinc
molt interioritzat. D’alguna manera ha estat com fer un viatge a un país on ja
havies estat anteriorment i que tenies moltes ganes de tornar a visitar.
-Tries, altra vegada, el temps de la transició
espanyola…per què aquest període de meitat dels setanta, mentres
s´estava donant forma a la Constitució, en endavant et va bé per desenvolupar
les teves trames?
-M’interessen les reflexions que
fa l’Elíades que, des del segle XXI narra els crims que
va investigar durant els anys setanta (època de la mort de Franco i de la
transició) i que alhora tenen alguna relació amb fets dels anys trenta (època
de la guerra civil). Reflexions sobre els canvis que ha sofert el país a nivell
social, polític, econòmic i tecnològic. Però no oblidem que només és un marc
històric. La trama continua sent la d’una novel·la negra.
-I l´escenari és altra vegada el rural amb la cruïlla dels pobles i
cultures i personatges de tres regions molt més agermanades del que sembla,
oi?—Terol amb el Matarranya de Val-de –Roure ; el País Valencià i Tarragona—
Sí. Aquesta terra de cruïlla que
dius engloba territoris de tres comunitats autònomes (Aragó, Catalunya i País
Valencià), 3 províncies (Terol, Tarragona i Castelló) i 3 comarques
(Matarranya, Terra Alta i Maestrat). Així i tot són comuns els paisatges, la
geografia i la llengua. També la seva història està entrelligada. Això fa que
sigui un lloc molt interessant culturalment, molt viu i molt inspirador.
-Des d´ Arnes on vius i escrius, cruïlla de cruïlles, això d´ escriure
sobre trames que passen tan prop es fa més fàcil, no? on l´escenari és molt,
molt potent..
-Per a mi la clau està en el
paisatge. Quan escric imagino els camins, els pobles, les muntanyes, els
rius... per on transiten els personatges, i que són escenaris per on també jo
em bellugo en el meu dia a dia. I després he de dir que els fets i els
personatges, tot i que tots són inventats, estan inspirats en gents i caràcters
d’aquí, en fets que potser no han passat tal com jo els explico, però que
podrien haver passat. A mi m’agrada molt que em contin històries, soc de les
que els agrada escoltar. I després tot aquest bagatge surt per un lloc o altre.
-Sempre fiques varies trames que es troben dins allò que ens vols
contar…per què ho fas així?—ací la d´ un ecologista alemany que desapareix i la
trobada d ´ una fossa civil-
-Es un dels trets característics
de les tres novel·les del que podríem anomenar la trilogia de l’Elíades Bel (Cap llàgrima sobre la tomba, Cendra i La
drecera de Caïm). Diguem que el cas central que
s’està investigant durant els anys setanta sempre té alguna relació amb un fet
dels anys trenta. Així que per a mi no són dues trames sinó una sola trama amb
dos caps.
-Però
són trames que cerques per separat i després les fas que es trobin per
“confrontar-les”?
-Sí, aquí està una mica la
gràcia. El fil que ha d’anar estirant el lector per anar desvetllant, a poc a
poc, l’origen o la causa de tot plegat. A mi, personalment, m’interessa més el
perquè, el motiu que provoca els fets delictius, més que el procediment
detectivesc.
-Bé , amiga, tot i que el protagonista és Elíades
Bel el personatge de l´ alemany que desapareix Franz Brühler,
un ecologista en aquells anys lo dona un aire que ens fa retrocedir socialment…
En temes d’ecologia els alemanys
sempre han estat un pas per davant nostre. La novel·la ho refIecteix,
això. I la figura de l’alemany (o belga, o francès) que han vingut a l’Espanya
rural despoblada a comprar, per quatre rals, finques i masos mig abandonats, és
molt real. I encara ara, que tenen un poder adquisitiu més alt que el nostre.
-El Festival de Novel·la Negra de Barcelona et va tindre, aquest passat
febrer, allí amb una taula rodona amb Salvador Balcells --que estava allí amb
la seva novel·la “Quan la mort truca a la porta”-- i la Laia Vilaseca ---amb
“La noia del vestit blau” --- i on des la organització es vau endinsar pels
espais diferents de Catalunya , parlant de ” l´ oasi català”…Com va anar-hi?
-Per començar va ser molt
emocionant presentar a la meva ciutat, i gaudir del convit al Festival. És molt
difícil promocionar-se fora del nostre territori, i activitats com aquesta
ajuden molt a donar-se a conèixer a la capital. També va ser tot un luxe
compartir taula amb Salvador Balcells, un veterà de la novel·la negra amb molta
experiència i molt ofici, de qui sempre s’aprenen coses. I la Laia Vilaseca és
una jove escriptora molt fresca i amb molta energia, que ha estat supervendes amb la seva primera novel·la. Crec que va ser
un trio molt ben “triat” per la varietat temàtica i d’estils.
-Vols fer una mena d´ homenatge a les gents i terres que hi trepitges?
-Sense cap mena de dubte. No és
que vulgui fer lloances gratuïtes a aquesta part del món, que m’ha acollit i on
he viscut els darrers tretze anys. El que vull és visibilitzar
el nostre territori i el nostre dialecte. Barrejat en la trama de misteri
trobarem la nostra parla en els diàlegs, descripcions de paisatges, de costums.
Apareixen els oficis tradicionals de la pagesia i la ramaderia, entre altres.
També retalls de la història de per aquí i referències a personatges populars o
emblemàtics.
-Com era la Val-de-Roures que ens descrius?
-Era un poble rural, sense gaire
turisme, però amb molta vida. Molt marcat per la presència del riu Matarranya,
i amb un bagatge històric molt potent des de les guerres Carlistes fins a la
Guerra Civil, passant pels moviments sindicals i anarquistes del primer terç
del segle XX. També es nota la despoblació dels anys 50 i 60, que va continuar
amb un degoteig continu sobretot amb la marxa del jovent per estudiar a les
capitals.
-Creus que al ser aquestes terres on tu hi fiques l´ escenari unes terres
ben desconegudes ,criden més l´ atenció i fa que les lectores i lectors estiguen com més expectants…?
-La veritat és que no. Com a
molt, els sorprèn que una novel·la negra s’ubiqui en una zona eminentment
rural. Sí que m’he trobat lectors que, intrigats, s’aventuren a venir i
visitar-nos. I s’emporten una grata sorpresa! Però en general crec que aquestes
novel·les agraden especialment a la gent que ja coneix el territori i les disfruten molt.
-Des d´ una idea inicial es desenvolupen les trames dels teus llibres, però
ja ho tens tot una mica pensat?
-Normalment, el que tinc clar és
el fet dramàtic que vull explicar. Llavors faig l’exercici invers de tirar
enrere i imagino els camins que portaran als personatges a desembocar en el
drama. Així tinc un esbós o guió inicial. Després només cal deixar una mica de
marge perquè les accions vagin fluint de forma natural.
-El
teu Elíades Bel que ja porta crec---escric de
memòria-- tres novel·les amb des de la teva imaginació a la nostra recepció
lectora és la d´ un personatge que neix d´una mena de simbiosi que has anat
agafant ací i allà…
-L’Elíades,
com a personatge, va començar assemblant-se una mica a mi (li agrada la
fotografia, s’instal·la a viure per estes comarques i inicia un procés
d’aprenentatge i adaptació). A partir d’aquí, en el transcurs d’aquestes tres
novel·les, ha anat agafant personalitat, va construint una vida nova, va fent
amics, troba parella.... com una persona de carn i ossos. Jo el sento molt
real.
-Sílvia, com ha estat la tasca de documentació al voltant d´ aquest llibre,
La drecera de Caïm?
-M’he documentat molt per
emmarcar els 2 moments històrics durant els quals es desenvolupa la novel·la:
les acaballes de la guerra civil (fets, processos judicials, ...) i l’any de la
transició. A banda d’això hi ha tota la recerca de la microhistòria
en els pobles on passa tot. Em refereixo a com eren les poblacions llavors, els
noms dels carrers, els bars on es reunien els veïns... També com vivia la gent,
els costums populars, la música que sonava a la ràdio... aquestes petites coses
que, sembla que no, però també s’han d’investigar i documentar, preguntar als
veïns,...
-Més o menys , amiga, sempre fas ús de la mateixa metodologia de treball?
-L’escriptura de Cap llàgrima
sobre la tomba va ser més anàrquica i desordenada. Ara treballo amb un petit
esquelet argumental que vaig omplint a base de moltes relectures i
reescriptures. Perquè això sí que ho he fet sempre, rellegir i rellegir, i deixar
reposar i tornar a llegir amb ulls de lector. ÉS llavors que reestructuro els
capítols per mantenir la tensió i que l’interès no decaigui.
-Com et va el teu blog, A recer d´un baobab?
-Ha, ha! Això és una pregunta amb
trampa? La veritat és que el meu treball ja m’ocupa vuit hores diàries i
després llegeixo molt i també segueixo escrivint (ara estic enllestint una nova
novel·la). Per això ocupar-me del blog em requereix
un temps addicional que no tinc. Estic pensant a escriure només píndoles
d’opinió sobre els llibres que vaig llegint.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las
Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069