Cazarabet conversa con... Til Stegmann, autor de “Ambaixador
de Catalunya a Alemanya” (Pagès)
El professor de Frankfurt que explica què volen ser els
catalans.
Til Stegmann ens explica des d´ aquest llibre, editat per
Pagès, què volen els catalans.
És el segon volum de la seva autobiografia. El primer
volum ja està a la tercera edició i el segon volum ha rebut el "Premio Ostana 2019".
Allò que ens explica el llibre, la seva sinopsis:
Til Stegmann va a Alemanya quan té 10 anys i no
descobreix el món català fins al 1970. El 1980 la seva aparició en el programa
televisiu Vostè Pregunta té un efecte mediàtic. Des
de les seves càtedres primer a la universitat de Berlín i després a la de
Frankfurt promou la catalanística i els coneixements sobre els territoris de
llengua catalana, funda la més gran Biblioteca Catalana del centre d'Europa i
publica un best seller, el llibre Catalunya vista per un alemany, llegit i
comentat per desenes de milers de catalans. Rep la Creu de Sant Jordi el 1985,
i el Guardó Ciemen, el Premi Batista i Roca, el Premi
Internacional Ramon Llull i el Premi Pompeu Fabra entre d'altres més. La
biografia de Til Stegmann, escrita per ell mateix en català, ens fa viatjar per
tota Europa i per Amèrica i conté un munt de peripècies divertides o fins i tot
increïbles que el lector seguirà amb curiositat constant.
Ens apropem a en Til Stegmann? Aquest barceloní, en Til
naix a Barcelona…sempre diu i explica que l'estima per la seva ciutat natal
Barcelona el porta a apropar-se amb entusiasme a la realitat cultural i
històrica dels Països Catalans, inclosa la llengua. I des del moment que fa
aquest auto reciclatge comença a idear innumerables activitats de projecció
catalana a Alemanya per reciclar també als seus compatriotes alemanys i
europeus i fomentar així la solidaritat amb una Catalunya lliure: un ambaixador
que ja concep a Catalunya com a nou Estat europeu.
Nosaltres ja vam mantindre una entrevista amb el llibre,
Servir Catalunya des d’Alemanya.- http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/servircatalunya.htm que és com una segona part a Ambaixador
de Catalunya a Alemanya .
Aquest és un llibre que ens endinsa a allò que
experimenta l’amic Til a Catalunya com a barceloní, com a alemany i com a
català…
És un llibre que és tota una reflexió molt ben explicada
i pensada des d’un punt de vista d’entendre el trajecte de la vida com a
quelcom íntegre e integral…..
Cazarabet
conversa amb Til Stegmann:
-Til amic, quan
vas escriure aquest llibre, Ambaixador
de Catalunya a Alemanya, en què pensaves i amb quin públic
lector pensaves?
-Pensava en un lector català (o valencià naturalment) que estima la seva llengua
i cultura i al qui alegra veure com la cultura catalana és rebuda amb atenció
fora del país i especialment a Alemanya. Doncs una lectora o un lector que
gaudeix de veure apreciada la seva llengua i així mateix veure-la considerada com a formant individualment
part de les diverses i riques cultures europees. Espero que els vostres lectors
desfruitaran de la lectura.
-El teu llibre ens retorna als
teus records de la infantesa, no?
-Sí, i ho fa perquè comparo la meva ignorància del fet català que vaig tenir
durant els primers onze anys, que vaig viure a Barcelona, amb la gran estima
que tinc ara per a totes les coses catalanes. I em consciencio de la gran
injustícia que va ser com l’estat franquista reprimia la cultura catalana
volent convertir els catalans en espanyols, cosa que encara perdura.
-Amic, d’aquells anys que és
el que més recordes?
-Des de la meva perspectiva de nen jo gaudia l’amistat amb els altres nens
de l’escola alemanya i la bellesa del país, des de les platges fins a les
pistes d’esquí al Pirineu. Com que el català no aflorava per mi, no el deu trobar a faltar. Si ara ho considero, trobo
terrible com una d’ideologia feixista estatal pot silenciar tota una cultura.
-Com i de quina manera et van
marcar com a persona i com a lingüista aquells dies? Et vas començar a
convertir en un alemany catalanista?
-L’estima per la terra catalana la vaig absorbir amb els ulls. Va poder
realitzar-se del tot quan vaig escriure i editar molt més tard les gairebé 600
pàgines de la Guia dels Països Catalans, primer en alemany, per
presentar als meus compatriotes les belleses dels paisatges dels països
catalans i de la seva cultura, i després en català, animat per l’amic Max Cahner que la publicà en la seva editorial.
-Els catalans i les catalanes d’aleshores
no eren els mateixos com avui, com ningú. En què veus que han experimentat més
canvis els catalans?
-La resposta és evident: han canviat enormement en coratge per defensar la
seva individualitat cultural, lingüística i nacional. I han emprès de fer
realitat el somni, que ha durat 300 anys, de reprendre una via de futur que
garanteixi uns drets iguals als catalans com els que tenen les altres nacions
europees. És impressionant veure les manifestacions multitudinàries de l’últim
decenni i veure un parlament català amb majoria a favor de la independència. És
un miracle que el país hagi sabut acollir de tal manera una majoria vinguda
d’altres contrades i països que ara siguin majoria els que emprenent el camí cap a una vida digne
individual, enlloc de donar per enterrat per sempre un futur autòcton. Cal
tenir en compte que canviar les coses sempre és més difícil que quedar-se
asseguts en les velles ranures. Sempre és més valent (i més costós) treballar
per un millorament de la vida social i política que no pas cimentar els
cervells i frenar tot progrés.
-En aquells anys en que bases aquest llibre Ambaixador de Catalunya a Alemanya i
també el segon volum Servir
Catalunya des d’Alemanya, com has anat veient la evolució entorn al
sentiment nacionalista?-Sentiment que no sempre i no amb totes i tots ha
anat acompanyat de voler i sentir la independència, oi?
-El sentiment nacional, en el sentit positiu de la paraula, és a dir com a
sentiment d’alliberament i d’autoafirmació per un futur assegurat i individual,
ha fet un gran progrés en l’últim decenni. Els catalans estaven ofegats per la
màquina estatal i política franquista i una majoria de catalans s’havien
habituat a adaptar-se i sotmetre’s. No veien cap altra solució que la que
imposava Espanya. Calia que hi arribés una de molt grossa per despertar
l’energia per revoltar-se i per exigir el dret a decidir. Fou provocat no
enviant tancs militars sinó “tancs jurídics”, és a dir enviant tot un sistema
jurídic infiltrat per una majoria espanyolista per fer la feina bruta de
castigar als catalans i als seus representants polítics. Tot es feia sota la
pretensió que això era aplicar el sistema de les democràcies desenvolupades.
Van poder escampar sorra “democràtica” als ulls dels altres europeus perquè els
deixessin executar la venjança contra Catalunya pel camí “jurídic”. Els
catalans no sols no s’han deixat intimidar sinó que han protestat amb
manifestacions i desobediència sempre més forta.
-Penses pel que has pogut veure
que els no nacionalistes viuen amb llibertat a Catalunya? I els
nacionalistes…poden els nacionalistes, i més si són preferents per la
independència, proclamar les seves idees amb total llibertat?—estem parlant de persones, els uns i els altres, que
declaren les idees de manera ferma, però pacífica—.
-Com que la policia i els periòdics espanyolistes (que fan de policia de
l’opinió pública) actuen majoritàriament a favor del poder espanyol és més
difícil difondre pensament independentista a la resta d’Espanya i més fàcil
propagar la ideologia centralista i jacobina que la majoria d’espanyols volen
sentir.
-Enllaçant amb la pregunta
anterior, la convivència com ha evolucionat, segons el teu punt de vista, des
de fa uns anys? S’ha produït un trencament amb Espanya i amb la seva capital
administrativa i política, Madrid? I amb la Corona?
-És evident que per la majoria de catalans Madrid és un drap roig i la
corona encara més. En el primer moment
de reacció no associem gaire cosa positiva amb aquestes paraules. Pel
que fa a la convivència, per part catalana no crec que hi hagi problemes –
l’important és que deixin tranquils als catalans.
-Tornem una miqueta més al
llibre, ¡ en perspectiva: com veus aquells anys en que un alemany naix a
Catalunya, en concret a Barcelona? Evoluciona la teva manera de veure i de
sentir Catalunya?
-Home, és clar. Des del moment de conscienciar-me de que havia nascut en un
país amb tota una història i individualitat pròpia vaig fer un auto reciclatge
a fons, llegint literatura catalana, aprenent la història dels Països Catalans,
estudiant les èpoques de l’art i de l’arquitectura catalana etc. etc. Vaig
xuclar tot el que m’informava sobre aquest nou país que anava descobrint.
-El fet de nàixer en els 40 fora d’Alemanya ... va fer
que tu i els teus estiguéreu més lluny de l’ambient bèl·lic i bel·licista
de l’Alemanya nazi ... de l’eufòria alemanya desmesurada per les primeres
batalles i les primeres victòries ... l’estancament després i el declivi i les
runes que van acabar amb el Tercer Reich … Com ens ho
pots contar… tot i que eres una criatura —aleshores— , però els teus degueren tindre records i
vivències que et degueren transmetre … què ens en pots contar?
-Ja ho has dit, que jo era un nen petit que no va viure les desgràcies que
havien de viure els meus parents a Alemanya, baixant les nits als cellers
fortificats per mirar de sobreviure als atacs dels bombarders i rebent les
notícies de marits i fills morts al front.
-La teva és una vida on les
“petites coses”, els “petits esdeveniments” són els que fan gran l´andança per la senda vital? Com recordes els primers
temps a les aules? I la teva trobada o descobriment, per exemple, dins
el món de la música?
-En el llibre explico moltes anècdotes curioses que mostren com els petits
esdeveniments, com tu dius, componen la nostra vida. Una constant musical
important va ser el meu violoncel i conèixer la família Casals i també a Pau
Casals mateix.
-Com va esdevindre
el teu trasllat a Alemanya?
-El govern alemany va oferir al meu pare de reintegrar-se al sistema
escolar alemany si volia mantenir els drets dels anys de feina que havia
treballat com a director de la Deutsche Schule a
Barcelona. Era claríssim que aquesta oferta no es podia rebutjar i vam deixar
Barcelona el 1951 per situar-nos a Düsseldorf.
-Com encares i de quina manera,
després, els teus estudis universitaris a Hamburg? Quin paper va jugar ací
el fet de nàixer en un lloc amb llengua pròpia que, en l’any del teu naixement
estava perseguida?
-En els meus dos llibres explico tots els canvis d’universitats que he fet,
que és com s’estudiava antigament a Alemanya. Avui en dia els estudiants ja no
es robar el temps per robar ensenyaments de professors diferents en
universitats diverses. A més el sistema Bologna no
ajuda.
-Quan vas prendre vertader parer de que com a
lingüista podries aportar molt a Catalunya? Què et va fer i et fa mantindre
aquesta convicció … la de defendre ja no tan sols la llengua catalana i la seva
cultura … sinó tot allò que comporta el catalanisme?
-Les primeres activitats que vaig emprendre
per donar a conèixer la cultura catalana a Alemanya van trobar tant
d’encoratjament per part catalana que no vaig dubtar ni un moment que valia la
pena posar-s’hi i continuar. A més ho vaig considerar un acte de justícia
ajudar a la cultura catalana a sortir de l’anonimat al que el franquisme
intentava reduir-la. Fins i tot, quan buscava finançament per les Setmanes
Catalanes a Berlín, vaig poder fer valdre l’argument que l’ajuda que Hitler
havia aportat a Franco havia contribuït a la derrota de Catalunya i que els
alemanys tenien com una obligació moral d’ajudar a la cultura catalana per
tornar a aixecar-se i ser coneguda en tot l’àmbit europeu. De les Setmanes
Catalanes tracto molt en el primer volum de la meva autobiografia i seria llarg
esbossar mínimament aquesta gran presentació de cultura catalana que vam poder
fer a Berlín, l’any 1978, només tres anys després de la mort del dictador
Franco. Vam presentar durant vint dies tots els aspectes de la cultura catalana que podien impressionar
a un públic alemany que amb prou feines sabia que a la Península Ibèrica hi
existia una altra nació, la catalana, amb una cultura i una llengua pròpies.
Vam presentar una magnífica exposició d’art i arquitectura del Països Catalans,
on reivindicàvem la catalanitat de Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, els grans autors
de la literatura catalana, compositors com Granados i Albèniz,
una figura com Pau Casals, molt admirat a Alemanya, i tants altres aspectes de
la cultura catalana. Per a mi era un goig poder “presumir” d’aquestes glòries.
-Al teu parer: el catalanisme és
i serà independentista? I ha vingut com revivint per a quedar-se?
-Em demanes capacitats de profeta. Encara que, bromes a part, el
catalanisme ja s’ha convertit en independentista i ja no té sentit un
catalanisme no-independent o anti-independentista.
La qüestió oberta és si o quan aconseguirà imposar-se contra Espanya.
-Et sents plenament ambaixador de
la Catalunya catalanista?
-Tot el que puc fer per a una Catalunya independent ho faré. El títol del
segon volum de la meva autobiografia ho diu més modestament: Servir
Catalunya des d’Alemanya.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069