La
Librería de El Sueño Igualitario
Mari Carme Agulló i Vicent Romans
coordinen l´ edició d´aquest llibre i fa que tots els que l´agafem per
llegir-lo ens apropen a l´exemple de 20 mestres del País Valencià que són , en totes
les seves perspectives, mestres de molt més enllà de l´ensenyament, també en la
vida perquè han deixat memoria i record i emprempta en la manera d´aproppar-nos
a l´ensenyament i a la pedagogia
L´escola és el denominador comú a
totes les contalles i retrats de mestres, metodologies e ideologies
diferents que s´ens desgranen.
Aquest llibre és editat per Edicions
96 i compta amb la col-laboració de la Generalitat Valenciana amb la
Conselleria d´Educació, Investigació, Cultura i Esports.
Allò que ens explica la editorial:
20 mestres del segle XX al País Valencià tracta de recuperar persones i pràctiques escolars
innovadores dutes a terme al nostre país durant el segle passat, per tal de
re-construir i posar en valor la nostra història de l’escola.
Proposem una
lectura en clau diversa: temps, espais, metodologies, ideologies diferents,
però amb la característica comuna del compromís amb la renovació pedagògica.
Figures
rellevants de la nostra pedagogia al costat d’altres menys conegudes, però
totes amb propostes originals i agosarades en el seu moment, que cal recuperar
per tal que ens continuen mostrant maneres de fer possible la utopia en
l’escola. Completant la nostra aposta per la diversitat, l’autoria de les
biografies és fruit de mestres, professors de secundària i d’universitat que
ens demostren com ens podem apropar a la tasca docent i a la personalitat dels
mestres a través de l’alumnat, dels companys de professió, de la família, de
l’historiador..., confeccionant així relats apassionats i apassionants.
Tot plegat,
trobem una miscel·lània de vides de mestres que ens demostren que en tots els
temps i espais, el mestre és, sempre, «l’ànima de l’escola.
Els autors: Mari Carmen Agullo i Vicent Romans:
Mari Carmen
Agulló: Professora titular de Teoria i
Història de l'Educació de la Universitat de València, és autora de nombrosos
treballs d'investigació sobre l'educació de les dones en la II Republica i el
franquisme. En els últims anys ha publicat Les mestres de la República (Llibres
de la Cascada, 2012) i Mestres valencianes republicanes (Universitat de
València, 2008) , però té perfil a la viquipèdia, així
que: https://ca.wikipedia.org/wiki/Carmen_Agull%C3%B3_D%C3%ADaz
(Xinzo de Limia, 1957).
Llicenciada en Psicologiai en Filosofia i CC de l’Educació. Doctora en
Pedagogia. Professora titular del Departament ECHE de la UV. Investiga la història
de l’educació al País Valencià (II República i franquisme), en especial de les
dones, i la recuperació del patrimoni historicoeducatiu. És autora/ coautora
d’obres com Mestres valencianes republicanes; La depuración del magisterio
valenciano; La renovació pedagògica al País Valencià; Antonia Maymón.
Anarquista, maestra, naturista. Coordinadora de les vuit edicions de les
Jornades d’Història de l’educació valenciana. Vicepresidenta de la Societat
d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, filial de l’IEC. Ha
estat presidenta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. 20 mestres
del segle XX tracta de recuperar persones i pràctiques escolars innovadores
dutes a terme al País Valencià durant el segle passat, per tal de re-construir
i posar en valor la nostra història de l’escola. Proposem una lectura en
clau diversa: temps, espais, metodologies, ideologies diferents, però amb la
característica comuna del compromís amb la renovació pedagògica. Figures
rellevants de la nostra pedagogía al costat d’altres menys conegudes, però
totes amb propostes originals i agosarades en el seu moment, que cal recuperar
per tal que ens continuen mostrant maneres de fer possible la utopia en
l’escola. Completant la nostra aposta per la diversitat, l’autoria de les
biografíes és fruit de mestres, professors de secundària i d’universitat que
ens demostren com ens podem apropar a la tasca docent i a la personalitat dels
mestres a través de l’alumnat, dels companys de professió, de la família, de
l’historiador...,confeccionant així relats apassionats
i apassionants. Tot plegat, trobem una miscel·lània de vides de mestres que ens
demostren que en tots els temps i espais, el mestre és, sempre, «l’ànima de
l’escola».
http://roderic.uv.es/pers/H9089.html
Nosaltres
l´hem tinguda amb nosaltres amb dues entrevistes : http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/educarentemps.htm
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/maymon.htm
Vicent Romans:
(Ondara1959). Estudia Magisteri a
Alacant.Coordinador dels cursos de Lingüística Valenciana i la seua didàctica
de l’ICE de la UV a l’Alcoià-Comtat. Impulsor del primer centre d’ensenyament
en valencià a Alcoi 1984-1985. Membre del Seminari permanent de didàctica de la
llengua i del seminari d’escoles valencianes de l’Alcoià-Comtat i del Consell
directiu del Centre de Professorat d’Alcoi. Organitzador dels Encontres
d’ensenyants, i coorganitzador de les trobades d’escoles valencianes
(Alcoià-Comtat). Cofundador de la Coordinadora de l’Alcoià-Comtat pel valencià.
President de la Federació Escola Valenciana (1994-2002). Membre dels comités
organitzadors dels Congressos d’Escola Valenciana. Professor de valencià i
mestre
Cazarabet conversa amb María Carmen Agulló
Díaz:
Mari Carmen, per què un llibre dedicat als Mestres valencians?
-El
desconeixement de les persones que han exercit l’ofici de mestre al nostre País
d’una manera excel·lent, és enorme. En aquest temps, quan hi ha fins i tot
concursos per votar els millors mestres del país i del món, cal recordar que hi
ha d’altres que fa més d’un segle ja renovaven l’escola i oferien al seu
alumnat una escola amb una educació crítica, atractiva i per a la vida.
-Heu fet una tria de vint, al segle XX? ; per què vint…? ; no t´ha creat una
miqueta d´angoiga el moment de fer tria i demés, sempre amb la por de deixar-te
noms
-Hem triat 20
tenim com referència el XX del segle. Fa temps havia col·laborat en un llibre
que es diu “20 mestres i pedagogues catalanes del segle XX” i ens va agradar el
plantejament i el títol. Vaig comentar a Joan Soler, que era el coordinador la
possibilitat de “copiar-lo” i va dir que endavant. I com calia posar alguna
quantitat limitada per una xifra, aquest jocs de paraules ens va semblar a
Vicent Romans i a mí, que som els coordinadors, molt suggerent.
-Però és un llibre que
tot i que prenent el fil de 20 mestres i des d´elles poder parlar-hi també de
metodologies de treball, maneres de fer i entendre l´educació i també
l´ensenyament, oi?
-La idea era
fer un recorregut al llarg de la historia de l’escola valenciana renovadora a
través de la trajectòria vital i pedagògica dels seus mestres. Per això estan
recollides la majoria de les propostes innovadores del segle XX.
-20 mestres i vint
maneres de pensar diferentstantes com maneres de fer. És ben cert llegint
aquest llibre m´en adono més que mai que: cada maestrillo tiene su librillo, oi?
- Sí. La idea
central és fer visible la riquesa de la diversitat metodològica, ideològica i
de pràctiques educatives. Front al pensament únic, que vol imposar-se també en
l’escola, reivindiquem la possibilitat de prendre decisions per part dels
mestres a l’hora de decidir metodologies, materials, espais, llengües… Donar
protagonisme al magisteri i donar-li responsabilitat, és clar.
-Però tots s´hi apropaven des d´una manera de pensar integradora i diría
més des d´una filosofía holística és així o meu sembla a mí?.
Com ho veus?
-És clar que
totes i tots volien una formació integral del seu alumnat: intel·lectual,
ètica, estètica, afectiva, física… Volien aconseguir un desenvolupament
harmònic i inculcar-les la importància del compromís personal i social
-Com s´ha fet la tria
i de quina manera; quins eslaons s´han
ficat per a que ens puguem apropar a tot aquest ramell de dones i homes
dedicats a l´ensenyament?
-Vicent i jo
hem consultat a varies persones per anar decidint qui anava a protagonitzar el
llibre. La variable gènere va ser la primera que consensuaren,
el 50%. Després decidirem altres criteris. Un seria el temporal, que hagueren
viscut al llarg de tot el segle XX, és a dir, no concentrar-nos en una època
determinada sinó presentar postures renovadores des de començament fins els
darrers anys del segle;. Un altre fou que
representaren a corrents pedagògiques diferents i, per últim, que treballaren
en diferents comarques del País Valencià, tant en zones rurals com urbanes.
-Perque lo seu era
autèntica dedicació a l´ ensenyament, veritat? Tots i totes veien amb
l´ensenyament un estri ferm per a fer forat en la transfortmació social?. Era una manera de fer, asumir o reivindicar “certa
revolució” des de la base?
-Sí. La
vocació de totes i tots és enorme. Tenien un compromís amb l’escola de manera
que, com dia, Giner de los Ríos, eren la seua ànima. I obrien l’escola a la
societat. És molt significatiu com aconseguien la implicació de la comunitat
educativa en els seus projectes i com eren centres vius, que acollien
experiències força engrescadores. er altra banda,
destacaríem que, majoritàriament, lluitaven per millores professionals,
afiliant-se als sindicats i tenint una presencia activa en ells, així com en
associacions de caràcter professional, cultural, polític… Tenien una vida
associativa plena, no es tancaven en les seues aules i això feia que el seu alumnat
comprovés la necessitat de la lluita per la transformació social al mateix
temps que la pedagògica.
-Aquest temps, el
segle XX té molt d´especial per a la dona, no?. Un pas
endavant i mai per a retrocedir o agafar força, oi?.Un
segle que, en molts sentits ha representat per a la dona un punt d´inflexió. Ho veus
així?. Què ens pots reflexionar?
-Les primers
dècades del segle representaren molts passos endavant: el 1910 aconseguir
l’accés lliure a Instituts I Universitats; la progressiva incorporació a
estudis de batxillerat i superior; la conquesta del vot i la ciutadania, al
1931; el divorci, la legislació no discriminatòria en el terreny laboral, la
incorporació al món de la cultura I de l’esport… I el trencament de socarrell
del franquisme. Malgrat la resistència i la clandestinitat, fins meitat dels 70
no es va poder altra vegada accedir a drets elementals, però la lluita
feminista de la transició va ser molt forta i va aconseguir tornar a recuperar
drets que s’havien perdut.
- I per a ells?. Com era fer escola tenint, també,
com a companyes a dones?.Tots ho veiem com a un tret
enriquidor?
-Ni molt
menys. Cal recordar que és la primera vegada que les dones poden dirigir
establiments docents on tenen sota la seua direcció homes en les escoles
graduades en règim de coeducació, les Escoles Normals. Molts homes,
d’esquerres, no van acceptar aquesta posició d’autoritat. I tampoc molts altres
van acceptar unes dones com companyes a les escoles amb criteri propi i que
podien ser més renovadores en allò pedagògic i social que ells. La convivència
fou difícil.
-I què suposà la interacció entre el fet de ésser dona i el fet de que aquestes escollisquen , com a ofici, el ésser mestra? -Què
representava ésser per a elles dones i, a la vegada, mestres?
-Poder ser
model transformador com a dones per les seues alumnes. Cadascuna, segons la
seua ideologia, totes intentaven que les seues alumnes adoptaren conductes més
actives, formar-les com ciutadanes, amb criteri propi. La mestra no era una
transmissora de coneixements, sinó una
guia per el propi aprenentatge i, a més, una identitat femenina
diferent. Se mestra suposava ajudar a avançar a les dones.
-Quins denominadors
comuns tenen tots els mestres i totes les mestres que es donen cita en aquest
llibre?
-La passió per
l’escola i per la seua renovació. Cal dir que es la característica comuna i la
que ens ha fet, en definitiva, decidir que havien de ser els i les
protagonistes del llibre.
-Molts mestres
d´escola primària que volien i es veien
en el moment de poder contribuir, a la seva manera, a canviar les coses. Això té molt de valor en
lo humà, lo social. Què ens pots dir?
-Sí, es van
comprometre a fons, i van pagar força car la seua audàcia. Un gran valor perquè
es van dedicar a educar als més menuts, i això te mèrit.
-Però, a la vegada, té
molt de “perillós perquè on estigui qui
desperta la curisositat en certes èpoques es veu, per desgràcia, cert perill,
almenys per part del poder, de les clases dirigents.Trist però real, què en
penses?
-La Dictadura
de Primo de Rivera va ser especialment
dura amb totes les persones que es dedicaven a la docència i és una època de la
que no es parla. El franquisme també, i ara estem altra vegada en uns moments
que semblen perillosos segons les idees que expresses, els mitjans que
utilitzes per la seua difusió, i les pràctiques educatives que dugues a terme
en les aules o fóra d’elles.
-La prova està en que tant a ells com a elles, innovadors e innovadores en l´art d´ensenyar, difondre i
experimentar l´ intercanvi a l´escola amb la propia societat i l´alumnat s´els va castigar, després de la Guerra Civil.
-La depuració
franquista va ser molt dura, en especial perquè, com la majoria dels docents
renovadors estaven també compromesos amb la transformació social, no es va
penalitzar la innovació docent, però si la social i es van fer desaparèixer les
dues.
-Castigats/des i represaliats/des, no els deixaren exercir el
seu treball per molt que aquest fos sentit en cor i ànima
-Alguns
pogueren continuar treballant en centres privats, destacant les acadèmies,
d’altres fundaren en l’exili institucions educatives on desenvoluparen les
seues experiències renovadores. Però si, el fet de no poder exercir era el
pitjor càstig.
-Volia lel règim
dictatorial mestres mamsos amb el règim dictatorial, que no preguntessin gaire
i es miressin el temari sense fer-se preguntes, sense ficar dubtes o sense
tractar a cada clase, col-lectiu o alumne com a un ésser individual amb les
seves particularitats—si així es veu precís---Què ens pots explicar?
-No hi ha
pedagogia neutra. No existeix l’apoliticisme en l’escola. Tot és política: des
de la distribució de l’espai –tots mirant obligats cara al mestre, immòbils o
potenciant poder lliurement col·locar cadires i taules- a l’existència o no de tarima, l’utilitzar
llibres de text com únic material –potenciant el pensament únic- l’eixir a conèixer el medi natural i
social... tot suposa una decisió política, al igual que la imposició o no de
normes i de premis o castics, que
condueix a educar alumnes passius, obedients i acrítics o persones que pensen
per si mateixes, acostumades a utilitzar la paraula i ser partícips de la presa
de decisions. Pensar l’alumne com
persona amb drets i obligacions, ric en la seua condició de ser únic, fa una
escola absolutament diferent de la que el considera un numero més i veu en
l’homogeneïtat i la manca d’individualitat, l’ideal a aconseguir
-Com veieu que es va
asumir l´educació, per part dels mestre si les Mestres, després de la Dictadura?
-L´etapa dels
anys 70 i 80 va ser molt emocionat i il·lusionant. Tot semblava possible. Els
col·lectius de mestres, nascuts com una alternativa d’autoorganització per
formar-se perquè les Escoles de Magisteri no ho feien; les Escoles d’estiu per
compartir experiències sense necessitat de diplomes, ni punts; els centres que
s’organitzaren de manera assembleària en tots els nivells; les direccions
col·legiades; la participació de tota la comunitat educativa a l’hora de
decidir el currículum... foren temps d’il·lusió i de formació d’una bona escola
pública. Els i les mestres començaren, altra vegada, a estar orgulloses del seu
ofici. Dissortadament la transició fou la que fou i el somni va durar poc.
-Molts passos endavant
per trontollar de cop i de repent, oi? Pareix que el món de l´ensenyament està
condemnat a això…massa política ficant-se , amb els
plans d´educació, dins l´ofici de mestre o mestra, oi?
-Sembla que
tothom sap d’educació i de pedagogia, no més cal fer esment dels tertulians de
la televisió, i els articulistes dels diaris. Hem d’aguantar que es diga que en
el franquisme sí que s’aprenia, que allò era una bona escola i no això d’ara, i
que els mestres sabien fent-se respectar. Sóc una dona educada en el franquisme
i el meu record és el d’una escola on si tenies una bona memòria, no discuties
mai i aprenies sense qüestionar res, aprovaves. No hi havia respecte a la
diferència ni a la individualitat, al mestre se li tenia por, no respecte, i la
discriminació per raó de gènere, economia, capacitats... era enorme. Els
mestres i les mestres eixien de les escoles de magisteri amb un mínim bagatge
i, aquells que tenien clar quin era el seu ofici, intentaven aprendre com
podien.
El llibre dels
20 mestres és un homenatge a la diversitat de treballar en les escoles i a
l’ofici de mestre. És una reivindicació dels homes i les dones que creien en la
possibilitat de construir una escola millor en una societat solidària,
igualitària i lliure. Amb ells hem
volgut render el nostre homenatge a totes les persones que han estat l’ànima de l’escola, que han posat
il·lusió en la seua feina i han lluitat per una educació i una societat justes
i respectuoses amb les diferències.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069