La
Librería de El Sueño Igualitario
La Institució Alfons el Magnànim ens apropa a un llibre que és un conjunt de
ponències que, a més, están redactades en valencià, castellà, gallec i anglés.
Allò que ens conta la Institució Alfons el
Magnànim:
Fa vuitanta anys, des del 18 de juliol de
1936, els diversos territoris de l’Estat espanyol estaven immersos en una
guerra civil provocada per aquells que, amb l’objectiu d’acabar amb la Segona
República i instaurar un règim militar, van posar punt i final i van combatre
tot allò que representaven els valors i ideals republicans. En aquell context,
l’educació i l’escola van ser un terreny de combat ideològic i polític, però també
van donar lloc a iniciatives de resistència cultural, de renovació pedagògica,
de lluita de les classes populars, d’atenció als desplaçats dels seus llocs
d’origen, i, en definitiva, d’anhel de continuïtat de l’esperit renovador
impulsat a partir de l’any 1931. L’educació, tant als fronts de guerra com a
les reraguardes, va ser un element important amb una funció que, lluny de
limitar-se al marc escolar, va esdevenir social i cultural en el sentit més
ampli del terme. A més, durant aquest període i en el bàndol dels qui s’havien
revoltat contra el sistema democràtic, naixerà i s’anirà vertebrant, al costat
del nou Estat totalitari que es volia construir, una concepció educativa que,
al capdavall, plantarà les arrels en el model de l’escola tradicional.
La present publicació, Educar
en temps de guerra, però, sobrepassa el context històric espanyol, i
exposa el debat pedagògic i la recuperació de les experiències dels inicis del
segle XX, temps de guerres a tota Europa, adoptant un caràcter internacional
que va més enllà del temps i de l’espai, convertint-se en un text de màxima
actualitat perquè, malauradament, la guerra no ha desaparegut mai de les
societats humanes.
Cazarabet
conversa con Mari Carmen Agulló Díaz:
-Mari Carmen,
resumint o en poques paraules, com era educar en temps de guerra?
-Són temps de dificultats, de pors, però també
de poder innovar i renovar. Educar en temps de guerra és difícil perquè
s’exterioritzen els impulsos més positius i negatius de les persones. Per una
banda el control al voltant de les institucions educatives és màxim, per altra,
sorgeixen experiències noves per la utopia en la que estan immersos els que
pensen acabar la guerra i construir una societat diferent.
-I com era ésser
educat en temps de guerra?
-Una experiència amb memòries contradictòries.
Els records dels menuts i les menudes són de temps de por pels bombardeigs,
però també de llibertat perquè les famílies tenien altres preocupacions i els
deixaven més lliures. Són temps de canvis: de professorat, d’edificis, de continguts...
tot és nou i perillós i els menuts en tenen un record més nostàlgic que els
adults.
-La guerra,
almenys al principi de totes elles , són com un espai
de transició després tan com va passant i es va decantant l´escenari de la
guerra i el devenir de la mateixa com es trasllada aqueix període entre les
aules?
En un major adoctrinament en els principis
dels polítics que tracten de guanyar la guerra: antifeixistes, feixistes...
Cada ideologia tracta d’inculcar els sues trets característics en la gent menuda
i, en especial, en l’adulta.
-Quan va començar
la guerra civil a Espanya era temps estival, de vacances. Com va canviar
l´escenari al reiniciar-se les classes si és que es van reiniciar?
-En la zona franquista, prompte es va
“normalitzar” l’escola perquè no hi havia evacuats i els mestres “desapareguts”
es solucionaren augmentant la ratio o substituint-los per persones sense títol.
En zona republicana, les classes es reiniciaren, però la Inspecció va tenir que
reestructurar vàries vegades l’organització escolar, tant perquè no hi havia
mestres suficients, com per l’afluència
de menuts evacuats que no residien en colònies col·lectives sinó amb famílies
del poble, i assistien a l’escola com uns alumnes més. Quan al 1937 es decreta
la coeducació, la reestructuració va ser major, unificant les escoles. En fi,
un temps de canvis i inestabilitat però no es pot dir que dolent per l’educació
perquè, per exemple a pobles de València l’anàlisi dels quaderns escolars dels
menuts, escrits en guerra, ens revelen que seguien l’aprenentatge en l’escola
dels continguts curriculars establerts amb anterioritat, encara que, ara
s’inclouen redaccions on s’expliquen les noves circumstàncies i els nous
aprenentatges.
-Segurament que
molts docents van anar al front o van patir la repressió.
-La depuració que no havia fet la República en
pau, sí que la va dur a terme en els mesos immediats al començament de la
guerra i els membres del Magisteri identificats amb pressuposts conservadors
foren traslladats a altres poblacions, alguns separats del Magisteri i també va
haver-hi qui, fruit de la repressió incontrolada dels primers mesos, va ser
assassinat. A zona franquista, la repressió sobre el Magisteri, en especial en
els primers mesos, fou brutal, amb afusellaments i “desaparicions” és a dir,
execucions sense judici previ. I poc a poc s’obriren expedients de depuració a
tots. Els mestres que anaren al front
patiren les mateixes penalitats que la resta de soldats i alguns, voluntaris en
batallons de docents, fòren dels primers en caure.
-I amb els
xiquets i xiquetes , quins canvis es van donar?
-La vivència de la guerra pels menuts depèn
molt de l’edat i de les circumstàncies. Per exemple, els que conegueren la
repressió en la seua família, amb independència de les opcions ideològiques,
tingueren una experiència diferent i molt més acusada, traumàtica i dolorosa,
que aquells que estigueren en rereguarda o no patiren directament la violència.
En el llibre hi ha varis testimonis de menuts que relaten les seues vivències i
la seua lectura pot il·lustrar molt be aquest tema.
-En temps de
guerra, les aules i l´escola, quina funció, a més de la docent adopten?
-Les aules, en moltes ocasions, a més dels
edificis ordinaris, ocuparen edificis incautats. Magatzems, esglésies, locals
que eren habitatges o residències familiars, es transformaren en centres
educatius, acollint colònies, escoles, però també Normals, Instituts, centres
d’educació d’adults i adultes... perquè no van deixar de crear-se i
reorganitzar-se.
Per altra banda, aquests centres, més enllà de
la seua ocupació per l’alumnat habitual
s’habilitaren per altres finalitats educatives en un moment en el qual
es desdibuixen o fins i tot es trenquen els límits entre espais educatius i
societat, envaint-se mútuament..
-Es produïen
molts desplaçaments de Mestres e infants i això hagué d´afectar a uns i a
altres. Com es portava?
-Els mestres joves hagueren d’anar al front,
alguns voluntaris i d’altres per obligació. Això va fer que les aules de les
escoles dels pobles restaren en mans de professorat que, o era major o tenia
algun problema físic, i també foren ocupades per dones mestres. En línies generals, crec que no es poden
qualificar com negatius o positius, però m’inclinaria per una vessant positiva,
perquè, encara que per als menuts i
professorat tants canvis podien resultar un factor d’inestabilitat i influir en
un aprenentatge no tan satisfactori com el de temps de pau, tot plegat pot
resultar un antídot contra la rutina i això sempre és positiu.
-Què és allò que
imperava per damunt de qualsevol altra consideració en l´educació en temps de
guerra almenys en les zones republicanes?
-El més important era precisament educar, que
la instrucció i l’educació arribaren a tots els sectors populars, a homes i
dones, a la rereguarda i al front. És absolutament increïble la quantitat
d’experiències que es posaren en funcionament, per part de l’administració o,
en especial, per iniciatives populars, per tal d’educar. Educació és sinònim
d’alliberament personal i social i, amb matisos, aquest era un principi comú a
tota l’esquerra.
-Quins canvis va
experimentar l´educació en els mesos entre juliol del 36 i setembre del 39 -I
en el cas, en concret, de la Guerra d´Espanya?
-Catalunya és un cas especial perquè el CENU
(Consell de l’Escola Nova Unificada) va aconseguir organitzar de manera
autònoma l’ensenyament a les seues terres, seguint els principis de l’escola
Nova: activa, cooperativa, solidària, unificada, laica, mixta, en català... A la
resta de la zona republicana cal distingir entre els que immediatament
caigueren en mans del franquisme, amb
una gran pèrdua de població per evacuació, exili i repressió física, i
les que poc a poc anaven incorporant-se, on l’educació republicana encara es va
poder mantenir i realitzar algunes experiències renovadores.
Per mi un dels canvis més significatius va ser
el de l’educació de les dones en la zona lleial a la República.. El fet d’incorporar-se a llocs de treball tradicionalment
masculins va fer que accediren a una formació professional absolutament
impensable en altres circumstàncies. També aprengueren a conduir cotxes,
metro... Accediren als Institutos Obreros i continuaren incorporant-se als de
Secundària públics, a les Normals unificades, tingueren escoles d’adultes. Tota
una revolució per formar dones modernes, ciutadanes en peu d’igualtat. De
manera simultània, a la zona franquista, les dones començaren a patir
l’educació per ser “Mujeres para Dios, para la Patria y para el Hogar” que
seria la directriu de l’ensenyament del nacionalcatolicisme.
-Quin paper van
jugar les colònies?
-Salvar la vida dels menuts és la conseqüència
més important. Traslladar-los a espais de tranquil·litat i educació per tal de
prosseguir la seua formació és també remarcable. Cal pensar, però, que malgrat
les bones intencions de dones tan implicades com Regina Lago, Justa Freire,
Pepita Úriz... les dificultats econòmiques foren grans. Malgrat tot, les
instal·lacions, el poder menjar i dormir tots els dies a cobert, el no deixar
mai de rebre una formació integral, son trets remarcables. I a mi m’agradaria
recordar que, més enllà del que significaren per als menuts i menudes acollits,
la solidaritat dels pobles que les acolliren i la solidaritat internacional,
encara no han estat prou valorades ni reconegudes. En temps difícils, els
pobles donen mostres de solidaritat per damunt i a vegades en contra dels
propis governs, de les quals hauríem d’aprendre encara avui en dia.
-Van haver-hi propostes pedagògiques
diferents en aquest temps?
-Moltes. Es crearen Milícies de la Cultura,
les escoles d’adultes organitzades per associacions de dones, en especial Dones
Antifeixistes i Dones lliures, els Institutos Obreros, les experiències
anarquistes, el CENU a Catalunya, la coeducació en primària, els cursets
abreujats de formació del Magisteri... tot un conjunt d’innovacions educatives
amb un fort contingut de desig de millorar la cultura i l’educació per transformar la societat.
-Van haver-hi
assignatures o matèries més susceptibles a ésser “víctimes” de canvis?
-Cal distingir entre la zona republicana i la
franquista. A la franquista es va reincorporar amb molta força l’ensenyament de
la religió catòlica, es van modificar els llibres d’història i els de lectures.
En la zona republicana afectà als llibres de lectura, que introduïren
continguts antifeixistes.
-Ens pots parlar
un xic de l´Institut Obrer la seva tasca, treball i demés?.
-Els Institutos Obreros foren una creació del
ministeri de Jesús Hernández, del PC, influïts per la pedagogia soviètica i
destinats a proporcionar una formació en secundària als fills i filles dels
treballadors. Amb el temps, d’altres
influències polítiques d’esquerres estigueren presents en el seu ideari
formatiu. Són interesants per la utilització d’una metodologia activa i
experimental, per la incorporació de la coeducació i d’una presència important
de dones, per la qualitat del professorat i la seua implicació en el projecte,
ja que, al ser en règim d’internat estaven en contacte permanent amb l’alumnat.
L’ideal de la formació integral, és a dir intel·lectual, ètica, estètica i
física es va dur a terme, així com la implicació del conjunt de la societat, i,
en especial dels intel·lectuals.
-A més,
l´educació era i anava sent investigada i en constant ensenyament ella per a
ella. Què ens pots dir?
-Pràctiques com la coeducació en primària fan
d’aquesta època una experiència força interessant. També les metodologies
utilitzades per Milicias de la Cultura (premsa, murals, titelles, teatre...) i
les Cartilles d’alfabetització seguint la metodologia de Decroly, són un model
d’innovació pedagògica dirigida a un sector, el dels soldats, molt necessitat
de cultura. El seu lema “Combatiendo la ignorància derrotaremos al fascismo” em
sembla magnífic.
-Com ha sigut coordinar
i guardar cura de la edició d´aquest llibre?
-Molt fàcil perquè han col·laborat un grup de
companys i companyes del Departament i, en especial, Vicent Ferri, que des de
la Institució Alfons el Magnànim ha fet possible que, lluitant contra el temps,
eixirà en el termini previst i amb una edició magnífica.
-No té que ser
fàcil amb tantes plomes tan diverses amb els seus propis continguts i neguits.
-La majoria dels autors i autores són
professorat d’Universitat i estan acostumats a treballar amb cura, rigor i
complint els terminis, per la qual cosa, en general, no ha hagut cap problema i
ha estat un mitjà magnífic per tal de conèixer companys d’altres Universitats i
països.
Sí que voldria comentar que, encara que la
majoria de les col·laboracions estan ubicades en la guerra de 1936-1939 a
Espanya, hi ha també d’altres molt interesants i suggerents que analitzen
l’educació en la Iª Guerra Mundial i, amb contribucions força interessants en
els diferents conflictes bèl·lics en que Itàlia es va veure immersa en el segle
XX.
Puguem fer una lectura, per tant, per
conèixer l’educació en temps de la “nostra” guerra, però també es poden
realitzar comparacions amb d’altres moments, espais i ideologies.
També voldria apuntar que en el volum es
recullen aportacions fetes des de metodologies vàries i fonts complementàries.
Hi ha relats autobiogràfics, d’altres que utilitzen fonts orals, anàlisi de
films, iconogràfic, de manuals escolars, d’anuncis publicitaris... Tot un
incentiu per realitzar noves investigacions i escriure nous relats que ens
aproximen a conèixer les dificultats d’educar en temps de guerra.
24968
Educar en temps de
guerra. VVAA
616 páginas
15.00 euros
Institució Alfons el Magnànim
Fa vuitanta anys, des del 18 de juliol de 1936, els diversos territoris de
l’Estat espanyol estaven immersos en una guerra civil provocada per aquells
que, amb l’objectiu d’acabar amb la Segona República i instaurar un règim
militar, van posar punt i final i van combatre tot allò que representaven els
valors i ideals republicans. En aquell context, l’educació i l’escola van ser
un terreny de combat ideològic i polític, però també van donar lloc a
iniciatives de resistència cultural, de renovació pedagògica, de lluita de les
classes populars, d’atenció als desplaçats dels seus llocs d’origen, i, en
definitiva, d’anhel de continuïtat de l’esperit renovador impulsat a partir de
l’any 1931. L’educació, tant als fronts de guerra com a les reraguardes, va ser
un element important amb una funció que, lluny de limitar-se al marc escolar,
va esdevenir social i cultural en el sentit més ampli del terme. A més, durant
aquest període i en el bàndol dels qui s’havien revoltat contra el sistema
democràtic, naixerà i s’anirà vertebrant, al costat del nou Estat totalitari
que es volia construir, una concepció educativa que, al capdavall, plantarà les
arrels en el model de l’escola tradicional.
La present publicació, Educar en temps de guerra, però, sobrepassa el context
històric espanyol, i exposa el debat pedagògic i la recuperació de les
experiències dels inicis del segle XX, temps de guerres a tota Europa, adoptant
un caràcter internacional que va més enllà del temps i de l’espai,
convertint-se en un text de màxima actualitat perquè, malauradament, la guerra
no ha desaparegut mai de les societats humanes.
Nota: La present publicació recull ponències redactades en valencià, castellà,
gallec i anglés.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069