Cazarabet conversa con... Joan B.
Beltran Reverter, autor de “Viatge
a l’infern nazi. Els deportats de Xerta” (Onada)
Viatge a l´infern nazi. Els deportats de Xerta d´Onada Edicions en la col·lecció La
Barcella,48.
Joan Bautista Beltran Reverter es fica a la pell dels deportats de Xerta
dins l’avern nazi…perquè fer memòria és mantindre´ls
vius i fer, només, pot ser una miqueta de justícia envers allò que els va tocar
viure.
És un treball que recorda les històries de vida dels catorze xertolins i
xertolines que van passar pels camps de concentració de l'Alemanya nazi.
Xerta, un poble de les Terres de l´Ebre va tindre deportats 14 presos a
l´infern nazi.
La majoria dels xertolins van marxar a l´exili…van perdre la República i
eren els vençuts d´una guerra entre veïns, amics, familiars…Van ésser rebuts
entre camps de sorra, fred, dies al sol i condicions insalubres…la majoria van
intentar lluitar per alçar-se contra el feixisme que va anar apoderant-se de
França quan el nazisme va entrar-hi com un llampec i molt van lluitar i molts
van caure a les urpes del depredador nazi que els va deportar als temuts Camps
de Concentració Nazi que allò que tractava era traure´ls la condició que duien
impresa sota la pell de persones humanes per conduir-les ala mort moral, com a persona i a la fi a la
mort física…però els que van quedar en peu , en vida han fet del fet de
sobreviure quelcom més que una condició…una ferramenta per lluitar contra
l´oblit, contra el fàstic dels totalíssimes, dels feixismes en totes les
formes…
Cal donar a aquest llibre la seva benvinguda com un altre exercici memorialístic ferm que ens apuntala ala vida en una època en el que el feixisme
trau el cap i on molts joves desconeixen, per “X” o per “Y” , la història més
recent…i això a més de trist és increïble.
La sinopsi:
Entre el gener i el febrer de 1939 vora 500.000 persones, entre població
civil i militar, van passar la frontera camí de l’exili francès quan la Guerra
Civil Espanyola ja és a les acaballes. Fugien de la repressió, de les delacions
i les venjances més que segures que haurien pogut patir si s’haguessin quedat
en territori espanyol.
El Govern de França no va rebre de bon grat tota aquella gentada. Ni se
n’esperava tants ni sabia què havia de fer amb ells. Tot un desgavell. Acollits
en un primer moment en les grans platges d’arena del Rosselló, el fred, la gana
i les malalties van fer estralls entre els refugiats, principalment, persones
grans i infants.
Davant la incertesa del seu futur en un país desconegut, molts decidiren
retornar a Espanya. Els que es quedaren a França visqueren diversa sort.
L’inici de la Segona Guerra Mundial els va agafar de ple i vora 10.000
republicans espanyols acabaren presoners en camps de concentració i extermini
de l’Alemanya nazi. Entre ells, catorze xertolins van tastar la dura i inhumana
vida d’aquests camps de la mort. Només tres sortiren en vida d’aquell infern.
L´autor, en Joan Bautista Beltran Reverter:
Estudiós
d’història local, és autor de llibres d’història sobre el territori: Alcanar.
Imatges i records (1995), Alcanar, segle
xx. Cent anys d’imatges (1999), Josep Matamoros Sancho. Canonge, periodista, escriptor i poeta
(Alcanar, 1866-1937) (2001), Els encanteris
de la serra de Montsià (2009), Catálogo de matasellos y marcas de la
presencia española en el Ártico
y Antártico (2015) i El canonge
José Matamoros Sancho. Entre la religió i la pàtria (2022). És coautor de L’atac
carlista a Alcanar (18 d’octubre de 1835) (2005), El paper
moneda a la comarca del Montsià durant la Guerra Civil (1936-1939) (2016) i L’abans
Alcanar. Recull gràfic 1890-1989 (2019). Com a president de la Sociedad Española de Filatelia Polar és director de la revista de filatèlia Correo Polar. Ha participat en publicacions col·lectives: El rebost de
la llengua. De dita en dita s’ompli la pica (2018), Tomàs
Camacho Molina, lo mestre-poeta canareu (2020), Te’n contaré
més de cent. Cròniques escolars (2021) i Natros. Gent com tu (2022).
Cazarabet conversa amb Joan Bautista Beltran Reverter:
-Joan Bautista, aquest llibre profunditza en els xertolins que van
entrar-hi en l’avern nazi… alguns no van eixir, però tot i fer-ho les ferides
eren tan immenses que allò viscut va quedar-hi sempre perseguint-los , no?
-El llibre parla i tractar dels catorze xertolins que van tastar la
barbàrie dels camps de concentració nazis, però se podria extrapolar
perfectament als vora 10.000 republicans espanyols que també ho van viure.
Certament, les ferides provocades, sobretot les psicològiques, van ser
impossible d’esborrar de les seues vides.
-Per què un llibre per als xertolins que van patir el nazisme en la seva
expressió més bèstia, la de la deportació als camps de concentració… què té de
particular?
-Després de Tortosa, Xerta és el poble de les Terres de l’Ebre que compta
amb més deportats -14-. De tots ells, només 3 en varen sortir en vida d’aquells
camps de la mort.
-Explica´ns , si us plau, el recorregut que, més o menys, o van tenir
tots ells?
-La majoria van marxar durant l’any 1938 després que l’exèrcit franquista
anés ocupant els pobles de la riba dreta de l’Ebre. L’inici de la batalla de
l’Ebre al juliol d’aquest mateix any va comportar l’èxode de gent, primer cap a
zones dels voltants de Barcelona i, finalment, cap a l’exili francès. Els hòmens que van formar part de l’exèrcit republicà passarien
la frontera hispano-francesa amb el gruix dels soldats republicans.
-El camp nazi, situat a Àustria, que va captar a més espanyols va ésser el
de Mauthausen, què ens pots dir?
-Mauthausen fou el camp de concentració que més espanyols va absorbir fins
al punt de ser considerat en un principi com el “camp dels espanyols”. Quan el
6 i 9 d’agost de 1940 arriben els primers espanyols, el camp encara es troba en
construcció i els espanyols foren destinats a acabar les obres amb peces de
granit de 25 o més quilograms extrets de la maleïda pedrera Wiener
Graben amb els 186 esglaons que tantes morts va provocar entre els presoners.
Dins del sistema concentracionari del Tercer
Reich, el camp de concentració de Mauthausen estava considerat de 3a. categoria
(Stufe III), la pitjor, reservada a
elements antisocials considerats irrecuperables i condemnats a desaparèixer i,
per tant, destinats a morir en ser obligats a treballar fins a l’extenuació.
La majoria del deportats espanyols, poc més de 7.500, van passar per
Mauthausen.
-Però després també van haver-hi altres camps implicats en les deportacions
dels xertolins és, per exemple, la extensió de Mauthausen, la tomba
de Gusen—conegut com l´ escorxador com ben bé recordes--; Ebensee—també
a Àustria i un altre camp que depenia de Mauthausen-- i Dachau—a
Alemanya----…què ens pots comentar-hi? M´ estranya que al haver-hi dones
deportades aquestes no anaren a parar a Ravensbrück, un camp construït per a
elles al nord d´ Alemanya i que quan aplegaren a Mauthausen , amb la seva
família, fora deportada a Espanya, què ens pots dir?
-El 20 d’agost de 1940 sortia del camp de refugiats de Les Alliers, a la ciutat francesa d’Angulema,
un comboi amb 927 persones (hòmens, dones, xiquets,
vells). Va ser el primer i únic comboi de l’Europa occidental amb població
civil destinats a Mauthausen. Quatre dies després el tren amb vagons de bestiar
va arribar a l’estació de ferrocarril d’aquesta població. Els hòmens majors de 14 anys foren entrats al camp de
concentració i extermini. Les dones i menors d’aquesta edat van ser retornats
amb el mateix tren a Espanya. En aquell moment, les SS van considerar que només
volien persones aptes per al treball esclau i el Govern espanyol va acceptar
que les dones foren retornades a l’Estat espanyol.
-Amic a aquestes dones que van tindre que deixar arrere als seus pares,
marits, germans, cunyats què els va passar en arribar a Xerta o a la seva
destinació a Espanya?..
-La separació de les famílies aquell 24 d’agost de 1940 a la mateixa
estació de ferrocarril de Mauthausen fou un cop molt dur i dramàtic per a tots,
també per a les dones. Una situació extrema que els va tocar viure entre plors
i crits sabedores que, segurament, no tornarien a vore
en vida al seu espòs, fill, germà... A més, en tornar a Espanya refer la vida
no els fou gens fàcil, entre la repressió del nou règim franquista i l’exclusió
social a que foren sotmeses.
-Allò que està clar que tots o la majoria van anar-hi al reconegut com a
camp dels espanyols, el de Mauthausen, i als seus radials …com et vas
ficar-hi dins aquesta immensa teranyina perquè quan estudies el tema et sentes, per moments, també atrapat, no creus?, no pots
deixar de pensar-hi, de ficar-te ala pell en llegir testimonis, en
escoltar-los si has pogut fer-ho…què ens pots dir?
-Soc delegat a Catalunya de l’Amical de Neuengamme,
un altre dels grans camps de concentració nazis, situat al sud d’Hamburg, al
nord d’Alemanya. Me vaig implicar en aquest tema un dia de fa uns quants anys
en saber que el novio de ma mare va morir en el
subcamp de Wöbbelin. Quant vaig assabentar-me d’això
ma mare ja feia set anys que havia mort. Mai en va parlar del seu novio. Mai. Aquell dia vaig visitar a ma mare al cementeri
i vaig parlar amb ella. Me vaig prometre a mi mateix que a partir d’aquell dia treballaria
per donar a conèixer les dures històries de tots i cada un dels deportats de
les Terres de l’Ebre que van viure i sofrir la barbàrie del nazisme.
-Perfilant una mica més: què era Gusen i qui anava a parar---els que
ja no servien per al “camp matriu“ que era Mauthausen?
-Gusen era el principal subcamp de Mauthausen. Estava situat a poc més de 5
quilometres del camp central i els
primers espanyols van entrar-hi el 24 de gener de 1941. A aquest camp hi anaren
a parar, uns obligats pels SS, sobretot els de més edat i malalts considerats
no aptes per al treball; altres de manera voluntària esperançats en que la vida
no seria tant dura com a Mauthausen, però se varen equivocar. Gusen estava
considerat pels presoners com l’escorxador on la vida era extremadament dura i
inhumana. En aquest subcamp fou on van morir la majoria dels deportats
espanyols. Se calcula que dels 5.266 espanyols que passaren per Gusen, 3.959
van morir.
-Qui era destinat a Ebensee?—un subcamp que el
dia de la seva alliberació ja albergava a moltíssims presoners, no?—
-Ebensee també fou un dels importants subcamps de
Mauthausen. Fou creat per ordre directa del mateix Adolf Hitler després que a
l’agost de 1943 l’aviació aliada destruís les factories de producció del coets
V2 situada a Peenemünde, a la costa alemanya de la
mar Bàltica. Així la producció d’aquest armament fou traslladada a túnels
subterranis de la zona dels Alps austríacs, si bé al final acabaria produint
combustible (túnel A) i peces de motor de tancs de l’empresa Steyr-Daimler-Puch AG (túnel B). Al llarg del seu
funcionament, Ebensee va arribar a tenir uns 17
quilòmetres de túnels. Fou alliberat per soldats del Tercer Exèrcit dels Estat
Units el 6 de maig de 1945 quan al subcamp hi malvivien més de 18.000 presoners
de 23 nacionalitats.
-I què ens pots dir del temut Castell de Hartheim?—lloc
d´experimentació mèdica on els presoners eren tractats com a conillets
d´índies—
-El castell de Hartheim, situat a pocs
quilometres del camp de concentració de Mauthausen formava part del projecte Aktion T4 “d’eutanàsia nazi” que comprenia sis centres
destinats a l’assassinat massiu i indiscriminat de persones adultes, xiquets o
ancians amb discapacitat -física i mental-, captaires, malalts de salut... Tot
això a més dels experiment mèdics que dirigits pel doctor Karl Brandt eren sotmesos les persones. El 14 d’agost de 1940 va
tenir lloc el primer trasllat a Hatheim de presoners
arribats de Mauthausen. En el comboi d’aquest dia hi consten els primers
espanyols -31 d’un total de 45 presoners- i que “oficialment” eren portats al
sanatori de Dachau. Res més lluny de la realitat. Només arribat al castell, les
persones eren sotmeses a una dutxa de “desinfecció”, però no era aigua, sinó
gas -monòxid de carboni- allò que sortia per la dutxa provocant la mort
immediata. Se calcula que entre els anys 1940 i 1944 vora 30.000 persones foren
assassinades en aquell castell de la mort.
-Per fer un llibre com aquest les col·laboracions de les famílies
dels deportats és imprescindible, oi?
-Totalment. Si tens la sort, com he tingut jo, de comptar amb la
col·laboració i, sobretot, la implicació dels familiars ja tens molta feina
feta. Estic molt agraït als familiars de tots i cada un dels deportats de
Xerta, sense la seua col·laboració no hagués pogut enllestir el llibre.
-Vas passant, parlo ara de l’estructura del llibre, per cada deportat, per
cada família .. i clar hi ha molts cognoms que es repeteixen…moltes famílies,
també, implicades amb més d´un membre. Això és colpidor i més en un poble que
no era gran i on molts o tots es degueren conèixer...
-Als pobles menuts, com a Xerta,
tots se coneixen. Moltes de les persones que van marxar primer a l’exili
francès com a refugiats estaven emparentades familiarment, tal és el cas de les
tres famílies que varen formar part del comboi d’Angulema
o dels 927. Dels set hòmens que formaven part
d’elles, només un en va sortir en vida amb l’alliberament del camp de
concentració de Mauthausen el 5 de maig de 1945. De fet, dels catorze deportats
xertolins només tres aconseguiren sortir-ne en vida.
-Però abans fas com una mena d´estudi introductori que té les seves
diferents parts i les seves pròpies col·laboracions amb la presentació a càrrec
de Roger Aviñó i Martí; el pròleg a càrrec d´Adolf Silván Martí i el context històric a càrrec d´Antoni Cid Pegueroles, ells arropen no tan sols el treball central
deportat a deportat sinó tota la teva investigació prèvia, oi?
-Tot i que la part més substancial i important del llibre són totes i cada
una de les biografies dels catorze xertolins deportats, el llibre també compta
amb la presentació de Roger Aviñó Marti, alcalde
Xerta; un magnífic i pedagògic pròleg d’Adolf Silván
Martí, net de deportat xertolí; i el context històric
escrit per Antoni Cid Pegueroles. Unes aportacions,
sense cap mena de dubte, fetes per tres xertolins de soca-rel que aporten
coneixement i saviesa al llibre. Certament, molt content i agraït per la implicació
de tots tres en la confecció de l’obra literària.
-D´aquesta investigació, què et va ser el més fàcil i el més difícil? -En
les tasques de documentació que fou allò més difícil? -Com et va ajudar
l´Amical de Mauthausen i d´altres camps…
-Quan emprens un projecte literari com la confecció d’aquest llibre, allò
més important i, a la vegada, complicat és la recerca de documentació. Cal fer
recerca als arxius municipals -importantíssima-, als arxius comarcals i
nacionals, també al Banc de la Memòria Democràtica del Memorial Democràtic de
la Generalitat de Catalunya, als arxius de l’Amical de Mauthausen, però també
als arxius alemanys de Bad-Arolsen i del Service Historique de la Défense de
França. Ho vaig tenir més fàcil donat que porto quasi vint anys fent recerca i
investigació sobre els deportats ebrencs als camps de concentració nazis, motiu
pel que era coneixedor de documentació relativa als deportats xertolins.
-Quins trets o característiques en comú hi presentaven els xertolins
deportats als camps nazis?
-Eren gent normal del poble, pagesos, picapedrers, manobres... Alguns identificats
amb els valors republicans havien format part del consistori xertolí en el transcurs de la Segona República.
-Com s´enteraven els familiars que estaven a
l´exili o que es van quedar a Xerta de la sort dels que hi eren deportats?
-En una primera època, els refugiats que estaven en camps de presoners de
guerra, els anomenats Stalags, podien escriure
a les famílies. Una vegada traslladats als camps de concentració ja era tot més
complicat. Molts de familiars de deportats, tan de Xerta com d’altres lloc, se
van assabentar de la situació del seu familiar a través de la Creu Roja Internacional
o, després de ser acollits pel govern francès després de l’alliberament dels
camps de concentració. Penseu que els espanyols havien estat declarats
apàtrides i no podien tornar al seu país.
-La majoria dels que van aconseguir sortir dels camps de concentració no
podien o no volien tornar a un país que, en realitat, els va abandonar a la
seva sort que no era altra que la mort…com se les apanyen la majoria que es van
quedar a França? .-Tot i que, com narres, alguns com Josep Aviñó
Sabaté hi torna…
-Després de l’alliberament dels diferents camps de concentració, els
espanyols no van poder tornar als seus respectius pobles, l’Estat espanyol els
havia declarat apàtrides, sense pàtria. Per tant, no podien tornar a casa i
retrobar-se amb la família. La majoria van quedar-se a viure a França on
referent les seus vides. També és cert que molts no van voler tornar mai més a
l’Espanya franquista, i els que ho feren, com el cas que apuntes de Josep Aviñó Sabaté, se degué al fet d’aconseguir els preceptius
avals de les autoritats franquistes de Xerta.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)