Cazarabet conversa con... Pau
Juvillà Ballester, autor de “El vertigen interior” (Pagès)
Pau Juvillà Ballester torna a la narrativa, en aquest cas amb un thriller
fort i de caire polític que ens durà de passeig per la Lleida del desencant
envers la dictadura amb alguna manifestació fins cinquanta anys després…
El que passa enmig i el desenllaç final és quelcom més que una sorpresa…
Els editors veuen així aquesta narració: “A mig camí entre la denúncia
social, la novel·la històrica i el gènere negre, Juvillà es consolida com un
narrador de primer ordre. Amb una trama àgil, suggeridora i ben travada, El
vertigen interior és un thriller que dialoga entre passat i present de la
Transició, situant fets com la detenció a Barcelona dels 113 de l'Assemblea de
Catalunya, el 1973”.
La sinopsi del llibre: “A pesar de la advertencia
expresa del Excelentísimo Ministro de la Gobernación y de este Gobierno Civil,
publicada en todos los medios de comunicación social de la capital y provincia,
un ínfimo grupo de perturbadores han intentado, a las seis y diez minutos de la
tarde, en la Calle Mayor y Plaza San Francisco, organizar una manifestación.
Dos de ellos llevaban ostensiblemente una camisa roja. En el acto han sido
invitados por los agentes de la Policía a circular con normalidad sin formación
de grupo, ante lo cual han mostrado resistencia activa.”
Aquell primer de maig de 1969, el franquisme començava a mutar lentament a la
capital del Segrià. Cinquanta anys després, la mort d’una jove diputada
trasbalsarà els fonaments de la societat lleidatana i farà aflorar secrets
inconfessables d’aquella transició que fou transacció. El vertigen interior es
un thriller intens amarat de rock and roll, amistat i
compromís polític. Sisquere no prengueu mal.
L´autor, en Pau Juvillà Ballester: es tècnic en medi ambient, camp en el
que treballa des de fa més de vint anys. Ex-diputat de la CUP-NCG per Ponent,
Pirineus i Aran, inhabilitat pel TSJC el 2022 per posar un llaç groc al despatx
de la Crida a la Paeria. És una persona compromesa amb els moviments socials i
solidaris, com de la insubmissió, per la qual fou jutjat. Ha estat delegat
sindical de la CGT, membre del seu secretariat permanent, regidor de la Crida
per Lleida – CUP i també ha format part, en diverses èpoques, del secretariat
nacional de la CUP. És autor i coautor de diversos llibres a l’entorn la
història del moviment obrer i de l’independentisme, el darrer dels quals ERAT,
l’exèrcit a l’ombra (2023). Aquesta es la seva tercera novel·la negra.
Cazarabet conversa amb Pau Juvillà
Ballester:
-Pau, per què tot i escriure un thriller que té
molt de gènere negre no pots deixar aqueix ADN de caire històric i polític… amb,
sempre, aquesta mena d´imperatiu que és la denúncia social?
-Crec que la novel·la negra
sempre te un component de denúncia social, perquè acaba rebuscant
en els racons mes obscurs de la nostra societat tot exposant-los. Ara bé, el
grau i la intensitat que l’autora o l’autor li doni depèn, evidentment, del seu
posicionament i voluntat.
En el meu cas, el meu compromís
polític es públic i evident i no me’n puc abstreure, de fet, no ho vull fer
perquè, finalment, el llibre també es un vehicle per explicitar-lo. En una
entrevista que li van fer a Salvador Seguí el 1923 deia que “per a mi, la
literatura no es sinó un procediment de propaganda”. Jo no aniria tan lluny
però em veig incapaç de no fer-ho, no vull, ni puc, amagar el que penso i defenso.
-Tot i que és narrativa, i és novel·la….em sembla
la crònica d´un temps i d´un espai social, què ens pots dir?
-Que teniu tota la raó, el llibre
conté elements històrics reals, el primer de maig de 1969, l’onze de setembre
de 1972, que crec que son desconeguts per bona part de les lleidatanes i
lleidatans i que van ser dates importants amb fets protagonitzats per persones
que es van jugar la pell en defensa del socialisme, comunisme, independentisme
o, senzillament de l’antifranquisme.
Deia Montserrat Roig que “La
memòria té a veure sempre amb el passat, però potser tant o més amb el present
i, en conseqüència amb el futur.” I aquest llibre es memòria. I també, un
homenatge a aquelles i aquells invisibles que van fer la travessia del desert
de la lluita contra el franquisme i una denuncia d’aquella transició que, al
meu entendre, fou transacció.
-Sents, quan et fiques el vestit de narrador, com si tinguessis la
ferramenta per dur a terme, també, tasques de reivindicació? sentes com si, des
de la ploma, encara pogueres fer d´altaveu que denúncia fent record d´un temps
que per a res és tan llunyà i que sembla que té l´ombra d´ombres molt
allargada?
-En part si, però
no voldria ser presumptuós, hi ha qui fa d’altaveu de manera molt millor i mes
efectiva. En tot cas penso que a través d’una novel·la negra i d’una trama que
pot divertir i obrir-se a (gairebé) tots els públics, puc exposar uns posicionaments envers la història
recent del nostre país des d’un punt de vista de reivindicació social i
nacional.
-Per què molts i moltes ens sentim tant identificats amb algunes de les
situacions i personatges?
-Doncs no t’ho sabria dir, però
intento buscar personatges comuns, com totes i tots, amb les nostres virtuts i
febleses, amb els nostres clarobscurs, sense herois sobre pedestals. I ho faig en el marc de la meva ciutat, la que
conec, que entenc que es un lloc prou bo (o dolent) com qualsevol altre per
ambientar-hi una història i fer que, les persones que llegeixen el text s’hi
puguin identificar o, com a mínim, compartir referents comuns, no sols d’espais
físics, sinó també en maneres de ser i de fer.
-Per què em fa l´efecte que la història és com una pilota que rebota a una
paret…com si juguéssim al frontó?
-Crec que te a veure amb la desmemòria que fa que, a vegades, tendim a repetir els
errors del passat i a treure ferro a esdeveniments terribles que van succeir,
allò de qui oblida la història esta condemnat a repetir-la. Per això crec que
es tan important recuperar-la, i fer-ho no de manera abstracta, sinó a través
de vivències personals reals.
Desmemòria, permeteu-me dir-ho, que alguns
s’entesten en crear, com ha fet darrerament VOX en la figura d’Aurèlia
Picornell, afusellada pels feixistes per ser comunista, tot impulsant un procés
per resignificar-la com una persona absolutament
contraria al que era. Tenen clar el valor dels símbols i la necessitat de
tombar-los.
-Els esdeveniments, per insignificants que puguin
parèixer, sempre acabem ésser una mena de pedra en el camí per a bé o per a
mal, oi?
-El que es fa,
sempre, te conseqüències que, a vegades, tarden anys en sortir.
-Però perquè solem quedar marcats més per allò
negatiu?
-Es una bona pregunta que
mereixeria una reflexió profunda. Penso que sovint tendim a oblidar les experiències
negatives, com una mena de mecanisme de defensa per tenir una vida mes feliç
però es veritat que les experiències negatives, les realment negatives, ens
marquen i ens donen, a vegades, aprenentatges necessaris.
-Amic Pau quines parts ,directes o indirectes, tenen de les teves
vivències aquest llibre?.- -En aquest viatge que ens proposes, del que
només volem fer presentació, sense “spoiler”, no sé
em fa la impressió de que ens contes moltes coses que han passat, que has
viscut o t´han contat…
-Una part important del que
explico, la part mes històrica, prové de llibres i de recerca que he fet jo
mateix per altres l que he escrit, de caire mes històric. La novel·la negra em
permet incorporar elements que m’han explicat testimonis directes però que no
he pogut contrastar amb altres fonts.
Per la construcció dels i les
protagonistes he aprofitat també experiències i vivències de persones concretes
a les que he preguntat coses i que, al meu cap, s’ajustaven mes o menys al
perfil que tenia al cap. I la resta es una barreja del que he viscut i de la
meva (curta) imaginació.
-La política té molt més de thriller baruller del
que ens imaginem i quan dic “baruller” penso en
miserable…
-La política, com te una part
real de poder, entens com capacitat de gestionar diners i legislar en un àmbit
o altre, te aspectes molt positius però també de foscos. Hi ha gent
absolutament integra i molt treballadora i d’altres que no ho son tant, i
aquests contrastos donen molt de joc (literari).
Però en general voldria trencar
una llança per aquelles i aquells que s’hi dediquen i que, normalment, ho fan
per convenciment. En aquesta època de xarxes socials i connexió les 24 hores
del dia, a vegades pot no ser fàcil.
-La Transició és l´escenari on vas i des d´on
tornes... què t´atrau d´aquest període?
-Que era un període amb unes
possibilitats de transformació molt importants. Estava tot per fer, en el model
social i nacional era tot possible (o be ho semblava) i la voluntat
d’implicació política a tots els nivells, a través de partits, sindicats, associacions
de veïns o d’altres organitzacions era molt significativa. Peno que el grau de
politització, d’escoltar i debatre, era important o travessava la societat.
-Amb la perspectiva del temps veiem moltes
esquerdes en aquell procés que de tant de dir a tota banda que era “perfecte i
modèlic” la generació dels nostres pares o la gran majoria seu va creure i així
ens ho van transmetre...
-Darrerament, des de fa deu anys,
han sortit finalment llibres mes crítics amb el que va ser la transició, d’una
banda desmitificant que fos tan pacífica com ens havien dit. Hi van haver
desenes de morts a mans de la policia, de grups d’ultradreta o d’atemptats
d’altres organitzacions. Les vagues i les mobilitzacions la van travessar de
principi a fi.
I de l’altra denunciant una certa
continuïtat amb el que ara en diríem deep State que
va passar un da a ésser feixista al dia següent, demòcrata, bastint els
fonaments del nou Estat que naixia i formant a les persones que, posteriorment,
ocuparien el seu lloc. Així com a Portugal, amb la revolució dels clavells, hi
va haver una certa purga dels cossos policials i repressius de la dictadura,
aquí no va passar i, com diu la frase feta, d’aquelles noces aquests confits.
-Es comença així i s´acaba en donar les lliçons d´història i en no acabar
mai de donar el temari....no parlar del segle XX i així acabes per no
preguntar-te res—pot ser—ni qüestionar, ni pensar...
-Si, penso que fins ara hi havia
una certa prevenció a explicar aquest període, segurament encara per una por a
explicar el que fou el règim feixista, l’ombra de Franco encara era allargada.
Es necessari explicar el que significà, el nivell de repressió i coerció de les
llibertats individuals i col·lectives (tot sovint amb la desaparició física de
persones) del franquisme per evitar el “blanquejament”
que alguns propugnen.
-El millor brou de cultiu per a transformar la política en un thriller
polític amb mala olor ,no?
-De ben segur, i
per denunciar-ho també.
-I a la fi, ara, en una societat en la que l´extrema dreta camina per on
vol i com li plau, oi?
-Malauradament si,
vivim uns períodes difícils on la gent te por, on ens costa arribar a final de
mes i on la precarietat dels serveis públics, afectats per anys de retallada,
han aturat aquest mecanisme d’equitat. I davant d’això la ultradreta ofereix una
recepta simple (i falsa) que es donar les culpes al que esta sota seu. En tot
cas sempre recordo el que diu Adam Majó en el seu llibre (absolutament
recomanable) “Set de Mal” editat per Pagès, “els nazis no son zombis”, i com no
ho son, poden deixar de ser nazis, requereix debat, treball i fets.
No es una cosa nova
i d’aquí la importància de la memòria, de teixir comunitat i de pensar sempre
en el progrés col·lectiu davant de l’individual, de reforçar els serveis
públics i la redistribució de la riquesa.
-Amic Pau com et sents com a escriptor, ara, d´un thriller negre en la
Catalunya de ponent?
-Molt content, amb
ganes d’aprendre més, d’escriure i de passar una bona estona fent-ho. I sobre
tot desitjant que les lectores i lectors gaudeixin de la lectura, que,
finalment, es l’objectiu de la novel·la negra.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)