Cazarabet conversa con... Gavino
Balata, autor de “Soldats abandonats”
(Pagès)
Gavino Balata en la seva
primera novel·les la aquest cas de caire
negra aconsegueix atrapar al públic lector amb una història fascinant que ens
remou i que ens du de viatge des de l´Alguer a la Barceloneta de Sardenya i des
de la Segona Guerra Mundial als nostres dies.
Amb aquest thriller negre apassionant l´autor de l´Alguer, activista
cultural en aquelles terres, aconseguí el XXXII Premi Ferran Canyameres de
novel·la en la edició del 2023.
Què diuen els editors ja experimentats en aquesta matèria: “Soldats
abandonats és la primera obra en alguerès premiada i publicada a Catalunya
i la primera novel·la en alguerès normatiu. (…..) La ceguesa forçada dels
protagonistes davant de la realitat planteja una ucronia en la qual l'Alemanya
nazi i el feixisme italià avui són ben vius”
La sinopsi del llibre: Primavera de 2001. Virgili, un jove arqueòleg,
descobreix un secret amagat al soterrani del convent de Sant Miquel des de fa
gairebé seixanta anys. Jaume i Carleto hi ha estat
tancats des del 1943 i creuen que la guerra va acabar amb la victòria de
Mussolini i Hitler. Qui els ha empresonat? I per què? . Un relat que acompanya
fidelment el lector entre els carrerons de l’Alguer Vella, els palaus i les
esglésies de la Barceloneta de Sardenya, en un viatge que comença durant la
segona guerra mundial i que acaba als nostres dies. Aquesta és la primera obra
en alguerès premiada i publicada a Catalunya i la primera novel·la en alguerès
normatiu.
L´autor, en Gavino Balata: Llicenciat en
econòmiques i amb un doctorat en temes de innovació, treballa com a director de
l’empresa tecnològica que ha contribuït a fundar. Nascut a l’Alguer Vella de
mare escocesa i pare alguerès, com molts joves de la seva generació ha recuperat
l’ús del català de l’Alguer a partir dels vint- i- sis anys d’edat. És
activista cultural i col·labora amb diverses associacions per la revaloració de
l’alguerès. Ha guanyat la 38a i la 40a edició del Premi de Poesia i Prosa
“Rafael Sari” de l’Alguer amb dos contes breus.
Cazarabet conversa amb Gavino Balata:
-Gavino, com t´endinses dins una trama de
thriller negre i ple de misteri …
-Les condicions o, millor dit, la inspiració per escriure aqueixa novel·la
són vengudes de manera natural i... onírica. He ja
explicat en altres conversacions que el nucli central de la història és estat
lo fruit d’un somni molt vívid que he fet una nit del 2015. La veritat és que
l’episodi del somni ha capturat i entusiasmat a mi en primer lloc. D’en allà és
estat relativament fàcil pensar a una estructura per fer funcionar tota
l’obra
-Per què d´entrada amb el plantejament és plenament de misteri, sembla una
novel·la, des del plantejament, de Sir Arthur Conan Doyle? ---perdona, no
m´agraden les comparacions, però….---
-Bé, ésser acostat al pare de Sherlock Holmes no és cosa de cada dia! De minyó he llegit moltes de
les obres de Conan Doyle, me són sempre agradades. Vistes les condicions en els
quals és nada la idea del llibre, no puc ésser segur que la lectura de les
obres de l’escriptor escocès n’hagi influenciat l’estil o el plantejament.
Almanco no en manera directa i buscada. Però, com és ver que “sem allò que
mengem” té d’ésser ver també que “escrivim en base a allò que havem llegit i
que mos és agradat”. Altres influències que he intentat fer filtrar a dins del
conte són d’obres cinematogràfiques (Hitchcock, Spielberg) i també d’altros escriptors que coneix bé, com Ken Follett o Andrea
Camilleri.
-Quin paper té en aquesta narració la memòria enfront de la desmemòria?
-Digueriva que la memòria és l’ingredient
fonamental de la trama. Lo protagonista és un arqueòleg, o sigui, una persona
que se dedica a retrobar i portar a la llumera bocins
d’història olvidats. Los altros
dos personatges, tres si comptem també el “dolent” de la novel·la, representen
de la memòria històrica de la mia ciutat. Ell vol que
lo món s’olvidi del dos “soldats abandonats” mentre
Virgili posa totes les sues energies en cercar de tornar-los al món dels vius.
Aprofitant de l’episodi narratiu he volgut portar als ulls dels lectors, una
pàgina tràgica de la nostra història recent també per fer veure que la guerra,
que ara veiem com una cosa distant, un problema que preocupa la gent que viu a
milers de quilòmetres, no fa vuitanta anys que la tenívem
ben present en casa nostra.
-Faig un impàs en el terme “desmemòria” ja que el
vull aplicar tant al fet de la desmemòria històrica
en sí com al fet de la desmemòria d´uns homes i al
seu abandonament empresonats… .- Però més que soldats abandonats eren
gent desposseïda, no?.- Eren gents abandonats ,també, de la pròpia
història?
-La triada del terme “soldats” pel títol del llibre i per definir los dos
personatges empresonats i olvidats és volguda i depèn
d’un paral·lelisme que he trobat en les fases inicials de l’escriptura. Quan he
decidit d’escriure i desenvolupar la idea que havia tengut
gràcies al somni, he tengut de posar un nom, també
provisori al projecte. Immediatament, per associació d’idees, he pensat als
soldats japonesos que han vivit per anys en les isoletes del Pacífic i de les Filipines pensant que la
guerra fossi encara en marxa. Pensa que lo títol provisori del projecte
s’avisava justament Zanryu Nippon
Hei, que és el nom que a Japó s’usa per identificar
aquells pobres soldats que han fet, en alguns casos, vint anys més de guerra de
lo que tocava.
I de fet, amb les degudes diferències, per a Jaume i Carleto,
la guerra és continuada i ha tengut també un èxit
diferent de la realitat que mosaltros coneixem. La
vida de Jaume i Carleto, sense la intervenció de Pare
Joan, fóra probàbilment
continuada de la manera que ellos s’imaginaven.
Haurien passat la fam i les desgràcies de la guerra i haurien també pogut gosar
del boom econòmic italià dels anys 50/60. Jaume i Carleto
fóren pogut tenir la vida normal de tants iaios
algueresos com aquells que me trob al carrer quan
vaig a passejar al centre de la ciutat. Treballar, tenir una família, anar a
pescar o a cuidar la campanya... Pare Joan lis hi ha imposat, amb la violència
i l’engany, d’abandonar aqueix futur possible.
-Em fa l´ efecte que el temps per als diversos personatges corre a
diferents velocitats, no?;lo que vull dir que no poden percebre la mateixa
velocitat uns que uns altres, oi?
-Lo pas i lo ritme del temps és un element basilar de la novel·la. Del
moment en el qual les vides de Virgili, Jaume i Carleto
s’encreuen, la vida dels dos presoners “abandonats” té una acceleració
fortíssima. També la vida de Virgili cambia. Ell és
habituat a treballar a les excavacions arqueològiques, en les quals tot és fet
amb la màxima cautela, excavant amb un pinzell i una paleta, passant la terra
al garbell, un poal a la vegada, catalogant tots els objectes i els fragments
trobats amb gran atenció i detall. En la primera part, Virgili és encara un
minyó que ha acabat la universitat. En la vida d’ell, totes les decisions
importants les han preses los altros, la família, lo
sou professor, la sua novia... Quan se troba al centre de la història també ell
accelera en aqueix sentit, se fa home, pren les decisions i a la fi, obté lo
que vol. Després, en els diàlegs entre Virgili i los dos presoners, he cercat
d’imaginar com haurien pogut parlar personatges amb històries i rerefons tan
diferents entre ellos. Això m’és servit també per
parlar un poc de l’Alguer d’avui, que coneix per experiència directa, i de
l’Alguer de vuitanta anys fa, que coneix per les històries de la mia família i pels llibres que he llegit.
-Per què et planteges la història ja en un Virgili estrenant aquest segle;
volies que passera molt de temps des del seu empresonament a la seva
descoberta?
-És estada primer de tot una necessitat narrativa i, paradoxalment, de
realisme. La novel·la és una obra de ficció i reconeix que lo lector té de
confiar en l’escriptor per acceptar aqueix salt temporal així llong. Però, a
part això, he volgut escriure una història versemblant, realista. Les
excavacions arqueològiques de campsant de S. Miquel
han realment tengut lloc als primers anys del 2000,
que és l’època en la qual viu Virgili, mentre lo bombardament
de l’Alguer és estat lo 17 de maig del 1943.
He volgut també que la ciutat fossi protagonista de la història en manera
concreta. Per això, per exemple, amb l’excepció del soterrani en els quals els
dos ancians són empresonats, no hi ha un sol lloc de la ciutat que no sigui
representat fidelment. La necessitat En
alguna presentació he ironitzat dient que “En la realització d’aqueixa
novel·la, ninguna ginqueta és estada maltractada”,
referint-me a les pedres rodones que pavimenten los carrers de l’Alguer Vella.
Tot és exactament en el sou lloc. Un visitador que hagi llegit lo llibre, pogueriva passejar per l’Alguer seguint los passos de
Virgili, Jaume, Carleto i Pare Joan. I de la pèrfida
Norma...
-I allò que passa enmig ,no anem a fer “un avançament d´allò que va passar”
són el nus d´aquesta narrativa plena de misteri on una guerra i les seves
conseqüències es creua de manera fulminant…?
-El nucli de la història és el descobriment de dos presoners. Per això és
automàtic que el conte prengui dues direccions narratives: l’evasió dels
presoners, que és més del gènere narratiu de l’aventura i la descoberta de les
motivacions de l’empresonament, que, per altra banda, té elements d’anàlisi del
comportament de les persones i de com l’ambient social en el qual vivim mos
condiciona i mos fa actuar. Tenc de diure que és estat assai
estimulant treballar per fer encreuar aqueixes dues dimensions.
-Si no estigués tant present, ara i avui, el nazisme, el renaixement
del feixisme, ací a casa nostra, ho haguessis ficat en la contalla…?.-Ens
vols recordar la barbàrie del feixisme i del nazisme per a que puguem veure que
encara som a temps de parar-li els peus?
-Sí, és una cosa que me preocupa. No tant que torni en les formes de cent
anys fa sinó que trob incredible
com los electors, persones almanco tècnicament lliures i dotades d’un mínim de
cultura i de coneixença de la història recent (almanco aquella que se tengueriva d’estudiar a les escoles obligatòries) puguin
encara creure a les solucions “simples” que proponen
los líders populistes d’avui. No sep si és un
problema de memòria curta o d’atenció a la vida pública.
-Els trets de caire històric són els que ens atrapen més i millor perquè
coneixem la història i ens saben moure com a funambulistes
amb ella…com si fos una guia?
-Conèixer la història és la medecina a moltes malalties, includida també la poca memòria de la qual he parlat en la resposta precedent. A més, parlant dels
lectors algueresos, les circumstàncies del bombardament
anglès del 1943 són un fet molt present a la memòria de les persones. Un atac
contra civils que ha fet més de cent víctimes en una ciutat de poques milers
d’habitants no pot deixar de suscitar horror, també a distància de vuitanta
anys.
-Els personatges tenen, tots, una força brutal des d´un principi…no crec
que superen la força de la trama, però poc en falta….Et va costar
molt trobar cert equilibri entre aquestes dues forces que es citen?
-Digueriva que no. No tenc
una casuística com a escriptor suficientment àmplia per diure
“ah, amb Soldats Abandonats he tengut d’esforçar-me
més que amb el llibre tal...” perquè és la mia
primera obra. Ara, que estic escrivint un segon llibre, a posteriori, puc diure que són dues coses, los personatges i la història,
que tenen de suportar-se uns amb l’altra. Si treballes bé amb els personatges,
lo lector los apreciarà i s’enganxarà més a la trama. Però, ara com ara, pens que sigui més important partir del mecanisme de la
història i treballar després amb els personatges. Crear una història fort,
almanco per a mi, és prioritari.
Això pot ésser que sigui més poc exacte en el cas de personatges
protagonistes d’una sèrie, com els diferents investigadors de la novel·la negra
moderna. Allà ve primer lo personatge principal i els secundaris, i la història
seguirà, com un vestit fet d’un cosidor. M’agradariva
pensar a una sèrie de històries amb els mateixos personatges, qui sap que en
futur no sigui factible.
Dissenyar los personatges que la facin funcionar o que siguin capaços de transmitir determinades emocions als lectors és una part
del treball important i és també divertent. Record
que lo personatge que m’és costat més esforç és lo de Pare Joan. És una figura
potent, contradictòria, que té diferents façades i
m’ha demanat un cert patiment per arribar al resultat final.
-És una novel·la on hi ha més d´un escenari i on tots els escenaris tenen
la seva importància, oi?, des de l´Alguer …..
-És un llibre en el qual hi ha un personatge mut i omnipresent, la mia ciutat. N’he volgut reproduir los aspectes més genuïns,
almanco per a mi, que só nat i creixit
a l’Alguer Vella, de manera fidel. Hi ha la ciutat vella, les iglésies i les placetes, les torres, la muralla, los palaus
antics i les cases normals. Però hi ha també l’estany del Càlic,
lo quarter popular de la Pedrera, los restaurants, les festes populars, lo
turisme invasiu, los apartaments que ara són tots B&Bs.
Un lector pot visitar la ciutat i reconèixer los llocs que los personatges de
la novel·la travessen en el curs de la narració.
-Veig com un homenatge a la llengua des de l´Alguer…és així?---els
catalanoparlants ,jo soc valenciana, no deixem de ser una llengua minoritària,
oí—
-L’homenatge més gran que podem fer a la nostra llengua és de parlar-la
sempre. Jo amb aqueix llibre he volgut fer dues coses, i segurament lo fet
d’haver guanyat lo Premi Canyameres ha ajudat molt. Per això vull sempre
recordar i rengraciar l’Òmnium Cultural de Terrassa
pel treball que fan amb el Premi Canyameres i los altros
actors que el suporten, com per exemple Pagès Editors.
La primera era posar a disposició dels meus conciutadans un llibre modern
de llegir. A l’Alguer tenim una enorme producció musical, poètica i teatral,
sobretot si penses que sem una ciutat petita, però poquíssima prosa. És un
dèficit greu que és menester resolvir, perquè los
nous parlants, en la mia opinió, és més fàcil que
s’acostin a la llengua si saben que hi ha narrativa de llegir. Aqueix poder
atractiu no lo té la poesia (i lo dic sense tenir arrés
en contra de la poesia i dels poetes), perquè és un llenguatge més difícil. La
gent (poca) que compra en llibreria, compra llibres de narrativa i d’assaig, no
poesia. No és bell de diure però és així.
La segona cosa, és estada la de volguer posar un
bocí de l’Alguer a les biblioteques dels altros
catalanoparlants. L’Alguer és sempre vista com un lloc mític o excessivament
emfatitzat. En realitat és un lloc normal amb els normals problemes de les
comunitats lingüístiques minoritzades, que pateixen de la invasió i pressió
constant de les llengües “nacionals”. La “especialitat” de L’Alguer és la sua
llengua. Si la perdem, alhora sí que venguerem a
ésser un lloc normal, com tots los altros. Belles
platges, bon menjar, muralla perfecte per les fotos a la colgada del sol de
posar a Instagram. Però lo mar Mediterrani n’és ple de llocs així.
-Amic, com t´has hagut de documentar per a fer aquesta novel·la?; i com teu
vas fer amb la metodologia de treball?
Del punt de vista històric, coneixeva ja a
bastança bé les vicissituds del bombardament de
l’Alguer. He habitat a l’Alguer fins als trenta-u i la mia
família és ben coneixuda i ha participat a la vida
social de la ciutat. He tengut la fortuna de tenir
dos iaios algueresos que han vivit quasi cent anys
(97 lo iaio i 98 la iaia), que m’han contat moltes històries. He coneixut de persona gent que ha vivit
lo bombardament, com Arturo Usai,
que és estat l’autor de les fotos del dia després de l’atac. He també llegit
llibres i visitat mostres arqueològiques a damunt del complex de Sant Miquel,
on gran part de la història se desenvolupa.
Respecte a l’escriptura, aqueix és lo meu primer
llibre i no he mai fet cursos d’escriptura. He fet dues versions i la segona és
aquella que podeu llegir ara. Naturalment he pogut comptar amb l’ajut d’amics i
parents que han llegit la primera versió donant preciosos suggeriments.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)