Cazarabet conversa con... Esperança Solans Buil, autora
de “Sis anys de foscor (1937-1943). Sígfrid Prim Padró, el soldat que rebia
cartes” (Universitat Jaume I)
Un
llibre sobre Sígfrid Prim Padró, el soldat que rebia cartes.
Forma
part de la col·lecció Història i Memòria dins la categoria de testimonis; ací
teniu l´enllaç https://ujiapps.uji.es/ade/rest/storage/Z9N91TTJVPKBWOEEI2UHVVAZTPIBKQSR
És
una coedició amb la Universitat de Lleida.
Un
llibre des de la ploma d´Esperança Solans Buil.
El
18 de juny de 2025, va tenir lloc a la Universitat de Lleida, segons informa la
web de la UJI, la presentació del darrer número de la col·lecció “Història i
memòria. Testimonis”, Sis anys de
foscor 1937-194, fruit de la coedició interuniversitària, davant d’una gran
quantitat de públic, interessat amb la vida de Sígfrid Prim Padró, un soldat
lleidatà que rebia cartes.
Sígfrid
Prim Padró, reclutat com a soldat pel govern de la II República en 1937,
iniciaria un periple que acabaria en diversos camps de concentració francesos,
fins el seu retorn sis anys després, en 1943. Les seues vivències d'exili,
reflectides en unes minúscules llibretes i en una col·lecció de fotografies i
postals que el llibre recull, ens permeten analitzar la capacitat d'evolució i
transformació dels individus en determinats contexts.
A
la presentació va seguir un col·loqui amb el públic, interessat i sorprès en
constatar que la història de Sígfrid Prim Padró no és només una història de
guerra civil i d’exili, sinó que també es presta a reflexionar, a més d’altres
temes, sobre els vincles que es creen en circumstàncies tan difícils com són
les del temps de la guerra, i que de vegades la casualitat juga a favor
d’aquells que es troben enmig d’un conflicte que no han buscat pas però del
qual mereixen ser salvats.
Esperança
Solans, acompanyada a la taula pel fill del protagonista, igualment Sígfrid, la
historiadora i prologuista de l’obra, Pilar Pelegrí, i els editors, Carme Pinyana de l’UJI i Javier de Castro de l’UdL,
van voler transmetre l’objectiu de l’autora, que ha consistit a oferir a les
generacions més joves allò que per a moltes persones va significar trobar-se
enmig d'una confrontació bèl·lica on es van posar en joc els drets democràtics
i humans en general.
La
col·lecció “Història i memòria”, dirigida per Vicent Sanz Rozalén,
compta amb tres sèries, la d’investigació pròpiament dita, la sèrie
“Testimonis” en la que s’ha ubicat aquest títol, i que ja té 11 títols
publicats, i la de “Patrimoni”.
Qui
va ésser Sígfrid Prim Padró:
Sígfrid Prim Padró, reclutat com a soldat pel
govern de la II República en 1937, iniciaria un periple que acabaria en
diversos camps de concentració francesos, fins el seu retorn sis anys després,
en 1943. Les seues vivències d'exili, reflectides en unes minúscules llibretes
i en una col·lecció de fotografies i postals que el llibre recull, ens permeten
analitzar la capacitat d'evolució i transformació dels individus en determinats
contexts.
L´autora
Esperança Solans Buil:
Nascuda
a Lleida el 1961, ha desenvolupat la carrera docent en centres públics com a
mestra de Primària, inicialment, i assessora del SEDEC, després. Més endavant,
com a professora i catedràtica de Català en centres d'Ensenyament Secundari
s'ha format també en la gestió de les biblioteques escolars, ha coordinat i
participat en projectes de cooperació educativa europea (Sòcrates i Comenius, en què intervenien instituts de Dinamarca,
Sicília, Romania, Itàlia o Lituània) amb l’objectiu de difondre la llengua i la
cultura catalanes. Ha comissariat una exposició sobre Joan Solà i ha contribuït
en la creació d’una altra sobre Màrius Torres. També ha col·laborat en
l’assessoria lingüística d'altres obres i és autora i coautora de publicacions
de caire didàctic, lingüístic i històric.
Cazarabet conversa amb Esperança Solans Buil
- Amiga
què et va fer seguir les passes d’en Sígfrid Prim Padró com a soldat al
servei de la II República…?
-Gairebé la casualitat. El meu marit
és musicòleg i es dedica a la música de Lleida del segle XIX. Temps enrere
havia d’entrevistar el net d’Amali Prim (que va ser
un metge i músic molt important a la Lleida d’abans de la Guerra d’Espanya) i
parlant amb aquell senyor es va assabentar de la història de l’exili de Sígfrid
a França i del fet que a casa seua guardaven força material d’aquell període. El
fill de Sígfrid tenia la il·lusió que algú escrivís la història del seu pare i
a mi sempre m’ha agradat molt escriure, així que el meu marit ens va posar en
contacte. Com veieu, va ser una feliç coincidència.
- Com definiries el seu periple que el porta dels camps de
batalla de la Guerra d’Espanya als camps de concentració francesos…?
-Va ser un veritable viacrucis, idèntic al que van viure tants
exiliats i tants republicans que van haver de fugir del terror del feixisme.
Quan va arribar a Argelers, va anar passant d’un camp de refugiats a un altre
perquè tots estaven tan atapeïts que els homes no hi cabien; amb les CTE el van
portar a treballar des del sud de França a la zona del Roine i després a les Ardenes on va viure la invasió Alemanya del maig de 1940.
Al final, va acabar a Marsella just abans de tornar a Espanya.
- Com va passar la frontera i l’exili i com són els primers dies
en territori francès com exiliat…?
-Sígfrid va arribar a peu a França i va creuar pel pas de La
Jonquera amb la retirada de l’exèrcit republicà la nit del 8 de febrer del 39,
mort de gana, rendit de cansament i atordit per tot el que havia viscut en
aquell any i mig que portava al front. Al no tenir ningú que respongués per
ell, el van tancar a Argelers. Ell pensava que sent republicans tindrien un
altre tracte i no s’esperava pas que els rebrien els soldats amb els fusells
carregats. D’entrada, es va sentir rebutjat i temut; després, al camp, es va
sentir abandonat –com tots els que hi eren– i fins i tot amenaçat pels espahís
algerians que els vigilaven del filat enfora. Va arribar a descriure’s com un
pària.
- Era una d’aquelles persones que duia un quadern on anar
apuntant tot allò que li passava…?
-No sé si abans de la guerra ho havia fet, però el seu fill em
va explicar que tenia el costum d’anotar coses en llibretes i també en paperets
solts que després guardava. Es veu que això ho feia sempre; anotava dates,
informacions, records, pensaments..., coses que li passaven pel cap i que volia
retenir. A casa en guardava molts, de retalls i papers solts d’aquest tipus.
- Quina importància, com a historiadora, penses que té la seva
col·lecció per l’acompanyament del text amb les fotografies i postals?
-De fet, he de dir que jo no sóc historiadora sinó que vinc del món de la filologia i de
la literatura però amb aquest llibre n’he après molta, d’història, perquè la
fidelitat als fets històrics era imprescindible a l’hora de contextualitzar les
vivències de Sígfrid Prim.
Quant a les imatges, crec que són molt
importants perquè no solament acompanyen el relat sinó que en alguns caos
aporten informació complementària que Sígfrid no sempre ens ofereix i que,
sense pistes, potser jo no hagués pogut aportar. El fet que ell datés les
postal i les fotos em va ajudar molt a seguir algun dels seus itineraris, i els
detalls de certes imatges em van ser molt útils; per exemple, quan parla de la
cova on dormien a la fàbrica de Marsella, al veure el nom “A. Taccone” a la foto que conserva de la fàbrica, en vaig
poder esbrinar fins i tot qui l’havia fundat.
He trobat coses ben curioses que al
llibre no es podien incloure perquè hi resultarien supèrflues, però les
fotografies i les postals donen molta informació per anar més enllà de la
mateixa biografia del personatge.
- En la història i el seu aprenentatge, així com la Memòria
Històrica, quina importància té la recopilació dels testimonis?
-En aquesta història, els testimonis
són fonamentals perquè són la base de la narració; és amb el material que ells
m’han proporcionat que jo l’he bastit: amb els dietaris personals de Sígfrid,
amb les cartes dels seus amics, amb les seues fotos i les postals especialment.
Ara bé, els testimonis i les vivències
personals s’han de tenir presents en el sentit que donen raó de fets
esdevinguts però per considerar-los part de la Història cal contrastar-los
sempre amb altres testimonis que parlin del mateix fet perquè les versions són
personals i la memòria ens pot trair ja que el record es difumina amb el pas
del temps, fins i tot poden desvirtuar la realitat de forma involuntària. Per
tant, com més testimonis tinguem més fàcil serà atansar-se tant com sigui
possible a una certa veritat.
En el cas de Sígfrid Prim, totes les
vicissituds que descriuen aquests testimonis en els seus papers jo les he pogut
contrastar i després situar en el seu context històric real.
- Com va esdevenir la vida d’en Sígfrid en deixar d’escriure els
quaderns? I com és la seva vida arrere de la guerra i dels seus “efectes”…?
-El que li va passar a Sígfrid en tornar a Lleida va ser el que
li passava a tots els que tornaven a Espanya. La depuració i la repressió
consegüents que va patir no van ser excepcionals perquè, fugit a França i com a
fill d’un republicà altament significat, era el mínim que li podia passar. Els
avals que la família i amics van aportar el van salvar de ser afusellat però no
del Batalló Disciplinari, que per ell va ser un cop terrible.
I si no es va ensorrar va ser gràcies al suport de la família i
dels amics que va retrobar, que van va ser fonamentals per a la seua
supervivència. Sortosament, aquest entorn familiar i d’amistat el va ajudar a
refer la seua vida amb normalitat.
- Contar allò que els passava, rebre cartes: què els suposava i
què li suposava a en Sígfrid?
-Per als soldats, en general, les cartes constituïen el lligam
amb la vida que havien deixar enrere, amb la família, amb el seu poble o
ciutat. De l’estada de Sígfrid a França només es conserven les cartes que va
rebre de la padrina de guerra i dels seus amics francesos; i també sabem que
ell des de França no va escriure a la família de Lleida, no ho va fer fins que
va saber del cert que tornava. No sabem per què.
La importància de la seua correspondència amb la padrina i amb
els amics francesos és tan gran que realment podem dir que el va ancorar a la
vida perquè sense aquest vincle d’amistat ell se sentia perdut. Les cartes amb Mlle Robin no solament l’acompanyaven; ella el va saber
guiar, va despertar en ell l’interès per la vida i per una intel·lectualitat
que havia perdut, va modelar el seu caràcter i realment li va fer de mare. I
amb el seu gran amic Marcel va passar una cosa similar. Va ser una
correspondència tan intensa que es va mantenir fins i tot bastants anys després
del seu retorn a Lleida.
- Què aporta aquest testimoni que jo diria que és un testimoni
de testimonis d’en Sígfrid Prim Padró?
-És un relat de les grans penúries que comporta la guerra,
perquè no s’hi parla només de Sígfrid. La guerra ho fa malbé tot i afecta
tothom que es trobi en el seu camí. En aquest llibre no es parla només de les
privacions de Sígfrid, també hi trobareu una padrina de guerra i una amiga seua
–que és qui porta tota l’organització de les padrines– que treballen a la
fàbrica de perfums; els amics polonesos, uns jueus que han arribat a França
fugint dels nazis; els pares ja grans de Mlle Robin,
que sobreviuen com poden a la França ocupada; els amics espanyols, refugiats
com ell; els amics francesos, també cadascú amb les seues històries personals
que no sempre són el que sembla... I tot això embolcallat en el context prebèl·lic de la segona Guerra Mundial que cada cop
empitjora la situació.
Sóc
conscient que, de relats com aquest, n’hi ha molts però les generacions joves,
que només coneixen la guerra a través de la pantalla dels videojocs i que no es
miren les notícies, haurien de conèixer històries com la de Sígfrid per
adonar-se del que realment comporta una guerra. Perquè la veritat és que la
tenim a tocar. I, probablement, en el si de les seues famílies encara ressona
algun conflicte bèl·lic no tan llunyà.
- “Sis anys de foscor” són literalment “sis anys de
foscor”, oi?
-Sí. Aquest és un relat que s’inicia a finals d’agost de 1937,
quan Sígfrid es veu obligat a deixar enrere una vida còmoda per marxar cap al
front, i que no acaba fins que torna a Lleida, el 16 de juny de 1943. De fet,
va ser el fill de Sígfrid qui em va donar el títol del llibre perquè em va dir
que el seu pare sempre parlava d’aquest període de la seua vida com dels seus
anys foscos.
- Quan aquests llibres apleguen a les nostres mans ens adonem de
la importància que tenen els molts quaderns de testimonis, arxius de
fotografies, postals i demés que emmagatzemem als caixons de les nostres cases,
oi? Enllaço amb la pregunta anterior: llavors què hi ha que fer amb aquest
material quan un dia ens el trobem si és que el nostre avi, tiet no l’ha fet
públic?
-Tots aquests papers (postals, fotos,
diaris...) són molt importants perquè són el testimoni d’una època concreta.
Avui el món canvia molt de pressa i em fa l’efecte que amb el pas al digital
tot el paper que tenim a casa es perdrà en un nores. I repeteixo, aquest paper
és el testimoni d’una societat que algú ha viscut.
Potser hi fa que ja em faig gran però
des que vaig acabar el llibre que vaig dient a tothom que vagi pensant què en
vol fer, de tot el que guarda a casa, perquè és més important del que es pensa.
Per això jo vaig proposant que ja, en vida, es parli amb els fills i se’ls
plantegi clarament què es volen quedar de tot allò. Potser cal que facin una
tria del que volen com a record i, de la resta, que en facin donació a l’arxiu
municipal de la ciutat o del poble.
Això sí, és important que la donació
es faci amb la finalitat que després es posi a disposició de tothom que ho
vulgui consultar com a material d’estudi, que no quedi arraconat en un
magatzem, perquè llavors no serviria per a res. No se sap mai a qui li pot
interessar o des de quin punt de vista allò es pot estudiar.
Si aquests quaderns, postals o
fotografies són de persones difuntes, ja no se’ls pot preguntar què se’n vol
fer. Per tant, són els hereus els encarregats de revisar-los i de prendre
aquesta decisió. Jo considero que les fotografies, especialment, tenen valor
per elles mateixes. A Lleida, darrerament, s’han fet algunes donacions a
l’Arxiu Municipal que han resultat ser força interessants i han aportat alguns
descobriments ben curiosos.
- S’obri un debat en el que ens hem de preguntar per què la
persona directament afectada no ho va traure i fins quin punt som nosaltres els
que ho hem de fer?
-És que potser aquella persona no es va plantejar mai que allò
que guardava tenia cap valor, potser ni hi va pensar i per això no ho va donar.
O potser no ho va fer per prudència, o per pudor...
Nosaltres ens ho qüestionem perquè ens ho mirem com a material
d’estudi, no ho fem per tafaneria. Per aquest motiu cal valorar bé allò que es
vol donar, i penso també que cal ser molt respectuós amb el passat dels altres
si el que donem no és nostre.
I també ho fem, com deia abans, perquè estem en un moment de
canvi cultural i evolutiu tan veloç que pensem que paga la pena guardar allò
que creiem que es perdrà. La Història dirà si mereixia la pena aquest esforç o
no. El que és segur és que si no fem aquest pas és molt probable que aquests
records desapareguin.
- Amiga, com ha estat el treball de documentació,
recopilació de material de suport i altres?
-Jo he estat molt afortunada perquè la
família de Sígfrid Prim Padró va guardar tot el que ell conservava de la seua
estada a França: més de 280 cartes i postals, una memòria de guerra
autobiogràfica, documents del seu pas per l’exèrcit de la República, quatre
llibretes petites amb impressions, poemes i reflexions personals, un dietari
dels anys 42 i 43, unes 70 fotos, moltes llistes de cronologies en què recollia
els fets més singulars del seu periple, segells, bitllets de tren, entrades de
cinema i esborranys de cartes. En aquest sentit, no he hagut d’anar a cercar
res en cap arxiu.
En canvi, sí que m’he hagut de
documentar per contextualitzar el moment històric que Sígfrid va viure perquè,
com us he dit, jo no sóc historiadora però he tingut
l’ajut del meu marit i d’altres companys que m’han donat un cop de mà per
mantenir la fidelitat a la realitat històrica de l’època en què s’esdevenen
aquests fets.
- I com és, simplement, la teva metodologia de treball?
-El que jo faig un cop tinc el material és escanejar-ho tot per
poder treballar a casa sense fer malbé aquells papers tan fins i delicats;
després, transcric i tradueixo les cartes i postals en francès, i endreço
cronològicament tots els textos i fotografies. Després cal contrastar dates i
dades per tal d’esbrinar si hi pot haver dissidències o errades en tot el
gavadal d’informació que ofereixen els documents. Aquí descobreixo que Sígfrid
té una memòria infal·lible, no hi ha ni un sol error. I quan tot aquest
trencaclosques està muntat i la cronologia casa amb les dades, puc començar a
estructurar les etapes del pas de Sígfrid fer França. Al final, la història es
va muntant i puc començar a escriure però aleshores cal tornar a les cartes per
fer la selecció dels fragments més significatius de tot aquell periple que ell
ha viscut.
- Ens pots dir en què estàs investigant ara?
-Encara no ho tinc clar però m’agradaria
continuar amb el tema de la Guerra d’Espanya, que sempre m’ha interessat molt
perquè a casa no se’n podia parlar, era un tema tabú. De moment encara ho tinc
molt verd i m’he d’acabar de decidir.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las
Matas (Teruel)