Cazarabet conversa con... Josep Maria Franquet Bernis,
autor de “Ramon l’immortal” (Onada)
Una de les lectures, en narrativa, que més atrapa i més
atractiu té des de lo humà i lo humanista que ja retè el seu protagonista,
Ramon Berenguer Curto.
Edita el llibre Onada des de la secció de narrativa.
Josep Maria Franquet Bernis ens
atrapa des d´una narrativa planera, però cautivadora.
La sinopsi del llibre: Ramon Berenguer Curto, jove poeta, lector empedreït i filòsof afeccionat,
observador i amant de la natura, que havia estat un nen ordenat i responsable
de caràcter reflexiu i introspectiu, va fugir a la muntanya per tal d’assolir
la immortalitat. Els seus referents familiars eren la seva mare Remei i la seva
tieta Cinta la Cardenala. Fill únic, no va conèixer
pràcticament el seu pare per la raó traumàtica de la Guerra Civil Espanyola
(1936-1939), ja que havia mort quan ell només tenia tres anys. El Ramon havia
conegut una noia molt maca, la Lluïsa, mestra de professió, amb la qual tenien
xerrades interminables i molt divertides, però amb algunes diferències
significatives entre el caràcter de la Lluïsa i el d’ell mateix.
Hi ha una dolorosa contradicció que s’evidencia
particularment en la història del Ramon i la Lluïsa, els quals al llarg dels
anys es troben i divergeixen per anar transmetent, de manera subtil i delicada,
aquest amor impossible de què han estat incapaços de gaudir plenament. Després
de moltes lectures i reflexions sobre la immortalitat, allò que encara no fou a
temps d’esbrinar el Ramon és si existia una altra vida més enllà de la mort. I
si es retrobaria amb la Lluïsa i amb la seva mare, que havien traspassat abans
que ell, en algun lloc de l’univers infinit.
Allò que en podem saber de l´ escriptor, en Josep Maria Franquet Bernis:
(Tortosa, 1950). És autor de més de quaranta llibres o
monografies en matèria d’agricultura, construcció, hidràulica, planificació
territorial, climatologia, piscicultura, topografia, matemàtiques i economia,
entre d’altres, així com de nombrosos articles i notes tècniques. És autor de
nombrosos poemes i d’altra creació literària, tant en castellà com en català,
de la qual escriu, l’any 1993, un resum representatiu en el
llibre L’immortal i altres poemes. L’any 2011 publica el conte
infantil La nana de Sara (Onada Edicions). També ha conreat el gènere
costumista amb Trenta-tres jotes tortosines (2012). Juntament amb
Juan Mingorance publica el poemari Sonetos a dúo. L’any 2014 compta
amb l’opuscle Descobreix els sentits (Corona del Sur).
I durant els anys 2008, 2010, 2012 i 2017 publica també a Corona del Sur uns reculls íntims titulats Àlbum
familiar (col·lecció “Almud Literario”).
Cazarabet conversa amb Josep Maria Franquet Bernis:
-Josep Maria, què és allò que t´ha dut a escriure aquest llibre, Ramon
l’immortal?
-De fet el vaig escriure durant el confinament obligat,
com molta gent, per la pandèmia. Després d’haver escrit una quarantena de
llibres sobre matèries científiques o tècniques (agricultura, economia,
construcció, matemàtiques, hidràulica,...) vaig pensar que era un bon moment
per fer una novel·la, gènere literari que era nou per a mi, malgrat que havia
fet poesia, algun llibre de contes, etc.
-Et centres amb la figura humana de Ramon Berenguer Curto…una persona que em sembla, pel que ens apropes amb la
teva escriptura, d´una manera tan humana com humanista, oi?
-Un humanista, com era efectivament el Ramon, és una
persona que s’afegeix a un corrent filosòfic i cultural que integra les virtuts
humanes, promou el coneixement, defensa la igualtat entre els individus i es
preocupa per la relació existent entre l’ésser humà i el seu entorn artificial
i natural (el medi ambient). Totes elles eren característiques pròpies del
Ramon.
-Com el presentaries als nostres lectors i lectores?
-Com un jove poeta, lector empedreït i filòsof
afeccionat, observador i amant de la natura, que havia estat un nen ordenat i
responsable de caràcter reflexiu i introspectiu, que va marxar a la muntanya
per tal d’assolir la immortalitat. Després de moltes lectures sobre temes
diversos i d’efectuar profundes reflexions sobre la immortalitat, allò que
encara no fou a temps d’esbrinar el Ramon és si existia una altra vida enllà de
la mort física.
-Això de “fugir a la muntanya” em recorda i no ho
vull ficar en una balança una mica a l´esperit Thoreau,
què ens pots dir?
-La muntanya i el viure en solitud sempre han estat una
bona alternativa per a la reflexió conceptual o la creativitat poètica. H. D. Thoreau, en el seu llibre intitulat “Walden,
o la vida als boscos”, ens fa arribar les seves disquisicions sobre una vida
senzilla i allunyada de la tecnologia, així com sobre història natural i
filosofia, en què anticipa els conceptes actuals relacionats amb l’ecologia i
el medi ambient. I això al bell mig del segle XIX! Doncs sí, Ramon, el meu
personatge, s’identifica força amb ell.
-Com creus ,o no, que li van poder influir el tindre, com a referents, a en
Ramon que tingués com a referents a dos
dones que semblen de caràcter i tarannà tan determinat…?
-Efectivament, els seus referents familiars eren,
inicialment, la seva mare Remei i la seva tieta Cinta “la Cardenala”.
Després, entra a la seva vida la Lluïsa, la seva núvia, una noia molt maca i
mestra de professió. Cadascuna d’elles li va influir d’una manera determinada.
-Però té un caràcter ben particular…el d´ell mateix---que
em pareix molt bé-- que, a més, xoca i no poc amb el d´una xica, la Lluïsa, amb
la que xerren molt…i amb converses ben llargues, fins i tot divertides, però
que tenen maneres de veure i concebre la vida ben diferent, oi?
-En observar i
valorar algunes diferències significatives entre el caràcter de la Lluïsa i el
d’ell mateix, Ramon es preguntava seriosament si havia de cercar la companyia
d’una persona similar o diferent a la seva pròpia individualitat. Davant la
pregunta general de si els membres d'una parella han de ser semblants,
complementaris o suplementaris, creia que tota relació exigeix flexibilitat i obertura.
Similitud en alguns aspectes i complementarietat en d'altres. Certament,
malgrat la seva joventut, havia conegut algunes persones que, tot i que
aparentaven ésser completament diferents, com l'aigua i l'oli, havien pogut
arribar a complementar-se i conviure en perfecta harmonia. Així doncs, enfront
de l'opció dicotòmica plantejada, semblants o complementaris, Ramon s'inclinava
clarament per la segona opció, perquè veia la seva futura parella com formant
part d'un equip. Per això pensava que és millor combinar fortaleses i debilitats
per potenciar els èxits comuns que no pas enfrontar-los. Ell i la Lluïsa serien
semblants en essència i complementaris a partir d'acords voluntaris i
conscients. Finalment, sospitava que d'això tracta justament l'amor: de trobar
un equilibri estable en la reafirmació pròpia de cadascun, contribuint també a
la reafirmació de l'altre.
-Lo de immortal bé donat, en certa manera, per la
llibertat que té el agermanar-se amb la natura i la muntanya?
-Potser sí. Però després d’una infància i joventut
grises, pròpies d’aquella època, Ramon començà a reflexionar sobre el sentit de
la vida i l’espantall de la mort. Els horrors de la guerra recent, la seva
condició d’orfe de pare i les penúries i malalties que seguiren li van fer
pensar en la peremptorietat de trobar la fórmula per tal d’assolir la
immortalitat, que seria un bé ben preuat en aquells moments de la dècada dels
seixanta del segle passat, tot fugint de l’ambient esquerp que l’envoltava,
refugiant-se a la muntanya i practicant el contacte estret amb la natura.
-Amic, a qui penses que pot anar destinada aquesta
lectura?
-A qualsevol persona que, amb una lectura pausada i
reflexiva, sense gaires presses, vulgui reflexionar sobre els grans temes que,
des de sempre, afecten les persones: la vida, la mort, la cultura, la història,
l’amor, la natura o la política.
-Les seves reflexions són constants…pensa més enllà de la vida, pensa amb
la mort… la mort i si hi ha vida a l´ arrere, però no hi troba respostes, oi?
-Ell cerca respostes i analitza les que han donat, al
llarg de la història, grans pensadors i altres intel·lectuals, sense assumir-ne
cap en concret com a definitiva. En tot cas, sí que es decanta per creure en la
immortalitat de l’ànima o esperit front l’evident mortalitat física del cos
humà. També pensa que la literatura, per exemple, és, en certa manera,
immortal, ja que es reviu un autor cada vegada que les generacions posteriors
llegeixen les seves obres. La literatura (o, si escau, l’obra d’art) quedarà per
a la posteritat i, així, l’obra esdevindrà immortal, cosa que constitueix una
altra forma d’immortalitat. Per això, quan el Ramon escrivia les seves
reflexions o la seva poesia amb l’esperança que algú les llegís en el futur, en
deixar-ne constància per escrit del seu llegat, es podia afirmar que estava
buscant aquest immortalitat sempre que aquelles creacions tinguessin la
qualitat adequada.
-Amic Josep Maria, com ha estat el procés envers escriure
aquest llibre i la metodologia de treball?
-Tot va començar per la composició d’un conte curt (3 o 4
pàgines). Després, tot inspirant-me en un llibre de relats, “El Aleph”, d’aquell gran autor argentí que fou Jorge Luís
Borges, vaig anar desenvolupant-lo i enriquint-lo amb diferents aportacions
fins que vaig creure que ja hi havia escrit prou i que l’extensió del text
conformava la d’una novel·la “standard”. També vaig
incloure alguns poemes propis que feien referència al cas, donada la condició
de poeta del propi personatge. He pretès, endemés, que la novel·la no fos només
una mena de “divertimento” per al lector/a, si més no
també aportés elements culturals i històrics que convidessin a la reflexió i el
coneixement; d’aquí el seu caràcter eclèctic (no té només en compte un
paradigma sinó que es basa en moltes teories, estils i idees diverses per
desenvolupar un tema concret) i holístic (la seva concepció com un tot, o
sigui, quelcom diferent a la suma de les parts que la composen).
- Ets molt prolífic, ja estàs pensant en escriure alguna
cosa…ens pots fer cinc cèntims d´allò
en que estàs treballant ara?
-Ara mateix estem treballant en un llibre sobre la
Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre amb un grup de companys
professors de la UNED, que ja està en procés d’edició. També estic acabant un
altre llibre sobre un arbre emblemàtic de la Mediterrània: el garrofer i les
seves aplicacions, amb un altre company enginyer.
-Ja per últim, amic, com ha estat treballar amb Onada
Edicions?
-Una gran satisfacció, un cop més. Onada és una editorial
de referència a les nostres terres de cruïlla dels Països llevantins i un far
cultural importantíssim i experimentat, amb un equip humà de vàlua. Amb ells
porto ja fetes diverses publicacions de variades temàtiques.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)