Cazarabet conversa con... Josep
Pitarch, autor de “Les minves de gener”
(Onada)
Onada Edicions publica una obra pletòrica des de la ploma
de Josep Pitarch.
La sinopsis d´aquest estimulant llibre:
L’estiu de 1904 el jove Franz Breuer
entrava a Sant Carles de la Ràpita. Allí decideix fixar les seues raïls. No
tardarà a integrar-se a la vida del poble: aconsegueix treball i formar-hi una
família. Tot semblava anar bé. Però sense saber com, els esdeveniments
històrics que es van concatenant (la Primera Guerra Mundial, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil, la postguerra, l’aparició
dels maquis, l’adveniment de la Democràcia…) acabaran marcant —en tots els
sentits— la seua vida i la d’aquells que l’envolten. Els protagonistes es
veuran immersos en un entramat de peripècies i aventures, d’il·lusions i
esperances; alhora que també de desenganys i enveges, de traïcions i zels.
Situada en un petit poble mariner de la costa de la mar de l’Ebre —aparentment
tranquil— la trama ens condueix, a través d’una nissaga familiar, per tot el
segle XX fins a la Barcelona Olímpica.
Però no us deixeu enganyar pels convencionalismes. En els dies més freds de
l’hivern, quan arriben les minves de gener i baixa la marea, és quan podem
veure el veritable fons que amaga la mar. Tal com passa amb les nostres vides
quan les observem a través d’un calidoscopi.
L´autor, Josep Pitarch López: (la Ràpita, 1971). És
historiador i periodista. Des de fa una trentena d’anys compagina el seu
activisme cultural en diferents entitats d’àmbit local i comarcal amb la seua
faena als mitjans de comunicació. És autor dels llibres La colonització del
delta de l’Ebre i la seva reglamentació en el darrer terç del segle XVIII
(Institut d’Estudis Rapitencs), Les salines del
delta de l’Ebre a la baixa edat mitjana (Columna-Tresmall), coautor amb
Paco Carles del volum La guerra civil a La Ràpita (Institut d’Estudis Rapitencs) i Apuntes para una historia Naval del Puerto
de los Alfaques (1400-1992) (Publicacions del
Port de Tarragona). També ha publicat les novel·les històriques Fills d’un
somni perdut (Quorum Llibres), sobre la fundació
de la nova població de Sant Carles de la Ràpita, i Deslliureu-nos de
qualsevol mal (Cossetània Edicions), que li va
valer el premi de narrativa Sebastià Juan Arbó 2017 i que explica la vida de
l’anarcosindicalista Antoni Boet, Flores.
Cazarabet conversa
amb Josep Pitarch López:
-Amic, què et va portar a escriure
aquesta obra narrativa que conta la història familiar d´una nissaga de la que
estira com si fos una sirga l’arribada de Breuer a la
Ràpita ?
-Abans de res
dir-vos que estic molt content de poder dur a terme aquesta conversa amb
Cazarabet. Amb les Minves de gener segueixo amb el gènera de la novel·la
històrica, que ja vaig iniciar amb dos treballs anteriors. Jo soc historiador i
la meua voluntat no és altra que la de difondre la nostra història més propera
d’una manera amena. Més enllà dels treballs més científics, he vist que la
novel·la històrica és una bona manera d’arribar a un públic més ampli. És la
mateixa Història la que va conduint als personatges, començant per Franz Breuer. I en els fets, soc el màxim de rigorós possible.
-Per què tries
aquest escenari que és la Ràpita, comarca del Montsià, però al cor
del Delta—amb el record sempre literari, humà i social que deixarà sempre
l´ombra literària de Sebastià Joan Arbó—
-Escullo la Ràpita
perquè és el meu poble natal. Soc un estudiós de la seva història des de fa
anys i he publicat molts treballs. També crec que els nostres pobles poden ser
escenaris perfectes per poder situar la trama d’un bon relat. No cal que les
coses només passin a les grans ciutats. Certamen, Sebastià Juan Arbó és un dels
meus referents. És inevitable estar a la seva ombra. M’apassiona la seva obra,
el seu existencialisme, la manera que té de descriure la fatalitat i la
psicologia dels personatge. No he de negar que obres com Tino
Costa, Terres de l’Ebre o la Masia -entre altres- m’han marcat molt.
-Què és per a tu ,
amic, la narració?.- Diries que en aquest llibre Les minves de gener ,
podem parlar d´una narrativa familiar, que té quelcom de mítica...
-Més que mítica, jo
diria sentimental. Fins i tot romàntica. M’he adonat que la figura del nou
vingut, d’una manera o una altra està sempre present en les meues narracions. I
això crec que té un gran valor. Tots som nou vinguts en un moment o un altre de
la nostra vida. No hi ha famílies amb més pedigree
que unes altres. No hem de rezelar del que arriben als nostres pobles. Les
minves de gener són romàntiques des del punt de vista que idealitzen uns
escenaris, els de la primera meitat del segle XX, que jo he sentit explicar als
meus pares i iaios. I també és sentimental perquè per altra banda acaben
repassant uns temps, uns paisatges, uns fets, que jo mateix he pogut veure en
primera persona
-Les minves de gener escenifiquen
l´hivern de les persones... diguem que el temps de calma, tensa o no, en la que
es deixa veure verdaderament allò que som...el temps de la vida, la nostra, en
la que estem com més transparents, És així?
-Efectivament. El
dia a dia se’ns menja. No som capaços d’aturar-nos un moment i reflexionar al
voltant de certs temes: la vida, la mort, l’amor, l’amistat, els
convencionalismes ... De vegades ens enfadem per qüestions que, si et pares a
pensar, no tenen cap mena d’importància. Sol passar que la perspectiva que dona
el temps, o algun fet realment important, com la mort d’un ésser estimat, ens
fa adonar de sobte que potser donem massa transcendència a segons què. A més en
una societat on som incapaços de digerir la gran quantitat de notícies,
d’esdeveniments, de successos amb que som bombardejats cada dia a través dels
mitjans de comunicació i -sobretot- de les xarxes. Hem d’aprendre a
relativitzar. Hem de saber destriar el gra de la palla. Lamentablement crec que
cada vegada la nostra societat s’està allunyant d’això i avui ho sospesem tot
en base a un post de 150 caràcters. Fins i tot grans temes, d’abast mundial,
acaben decidint-se per una piulada d’un gran dirigent a les xarxes. Crec que no
anem bé. Hem conservar la capacitat de pensar, d’expressar-nos, ser crítics i
defensar amb vehemència les nostres conviccions No m’agrada la uniformitat ni
la globalitat. Ni els marcs -sobretot tecnològics- que intenten imposar-nos.
-En les teves
creacions quin paper vols donar-los als personatges ,prioritari enfront de la
trama que ve donada pels esdeveniments propis de la vida i a l'escenari?
-Els personatges
acaben sent simples actors d’una trama que ja els ve donada. Poca cosa poden
fer davant de segons quins episodis. O no condiciona la vida d’una família una
guerra civil ? I que pots fer quan has de tenir un fill fruit d’una violació ?
L’has de repudiar ? I si sorgeix un amor prohibit, encara que sigui amb la dona
del teu germà ? Com cal actuar quan saps que van a detenir al teu fill ? Et
sacrificaries per ell? Els personatges de Les minves de gener en realitat són
presoners d’unes situacions que venen propiciats pels esdeveniments històrics
contra els quals ben cosa poden fer
-Perquè jo veig molta força amb
l´empenta d´en Breuer i amb tots aquells i aquelles
amb les que es troba dins la trama e interacciona no?
-Sí, sí: és un
personatge amb molta empenta. Però fixat que a mesura que van desencadenant-se
els episodis i va guanyant en experiència la seva empenta es va modulant.
Suposo que ens passa a tots. És llei de vida. No t’ho prens igual als 20 anys
que als 60. No és el mateix haver de respondre per tu sol, que pel conjunt de
la teua família. Breuer al principi es vol menjar el
món. I al final, les circumstàncies se l’acaben menjant a ell
-Quin i com és el
paper que li atorgues a l'escenari en què es passegen els personatges i es
desenvolupa la trama perquè és, també, un escenari d´escenaris?
-És cert que
l’escenari principal és el meu poble, la Ràpita. Però fixat que d’aquí en
pengen altres de secundaris però que acaben incidint en la trama d’una manera
rotunda. Barcelona, centre Europa, el delta i la mar de l’Ebre, Els Ports,
Tortosa ... Al final és indiferent on ens puguem situar. La novel·la transcorre
a la Ràpita igual com hagués pogut transcórrer en qualsevol altre poble mariner
de casa nostra, ja sigui Vinaròs o Benicarló, l’Ampolla o l’Ametlla de Mar. No
deixem de ser pobles amb uns costums, una manera de ser i una història comuna i
que evidentment formem part d’un macro cosmos més gran sigui a nivell
peninsular o europeu.
-Amic, què
pretenies al submergir-nos en aquest exercici narratiu, perquè pretenies
quelcom, no?
-Quan començo a
escriure no tinc mai cap pretensió. Normalment -i en aquest cas més que mai-
deixo que els personatges em portin. Hi ha un punt en que sembla que cobrin
vida i siguin els responsables de les situacions que acabo escrivint. De debò
us ho dic. Hi ha vegades que sense pensar-ho prèviament una situació em porta a
una altra. En el cas de les minves sí que és cert que en un moment determinat
vaig tenir clar que volia que tot anés accelerant i acabés “enganxant” al
lector. No sé si ho he acabat aconseguint
-Es nota que t'ho
has passat molt bé escrivint, creant i imaginant aquesta història d´històries ,
no?
-Absolutament.
Enllaçant amb l’anterior pregunta puc dir-te que potser aquesta és la meua
única pretensió. Passar-m’ho bé. Escriure és un exercici excitant, alliberador.
Hi ha moments en que et sap greu que hagis de parar per anar a dormir. També hi
ha setmanes senceres en que ets incapaç d’escriure una sola paraula. Però et
queda el neguit de tornar-ho a provar i no defallir fins que creus que ja tens
llest el final.
-Història d´històries perquè
cadascú de nosaltres tenim una història dins la nostra pròpia història i
després està la història que compartim amb tots i totes, no?, fins i tot com a
lectors i lectores.
-I tant. Si quan va
començar la guerra civil a la Ràpita hi havia, posem per cas, 5.000 habitants,
cadascuna d’aquestes persones tenia la seva pròpia història personal. Pròpia i
intransferible. Però a la vegada, en el seu dia a dia, sense saber-ho ni ser-ne
conscients, tots estaven construint un
història col·lectiva que acabaríem estudiant com “la guerra civil”. I si avui
hi ha 15.000 habitants passa el mateix. Com deia aquell, jo soc jo i les meues
circumstàncies, que no són les mateixes que les de la meua filla, les del meu
amic o la del meu company de feina. Però quan algun historiador d’aquí
centenars d’anys, estudiï el final del segle XX i principis del XXI al meu
poble, no tindrà la possibilitat d’entrar en aquest detall. És impossible.
-Són personatges
que mostres i fas desfilar a la teva història els que han anat
canviant tal com els vas pensar en un inici sota l'influx de la trama o és més
aviat alguns trets de la trama dels que canvien sota la influència, influència
o enamorament a què et sotmeten, com a escriptor, alguns dels personatges...
-Ja t’he dit abans
que han sigut els personatges els que majoritàriament m’han anat conduint. Però
també he de reconèixer que en algun moment determinat he volgut incidir en el
desenvolupament del trama i veure com acabarien reaccionant.
-Amic, ens pots
parlar del procés de documentació, recerca de fonts, lectura de llibres i
altres que hi ha darrere d'aquest llibre? .Període apassionant, però molt
afanyós i laboriós que, de vegades, fins i tot ens pot submergir en certa
ansietat....què ens pots dir?
-Fa anys que estic
investigant sobre qualsevol aspecte de la història local del meu poble. En
aquest sentit disposo de molta documentació -anys de recopilació- que m’han
facilitat moltíssim la feina. He tornat a rellegir Arbó, a Andreu Carranza, a Julia Navarro o Franz Werfel
i el seu magnífic Els quaranta dies del Musa Dag, per citar-ne alguns. També
treballs històrics imprescindibles sobre la guerra submarina de Josep M
Castellví “La guerra secreta al Mediterrani”, els guerrillers i bandolers als
Ports de Tortosa-Beseit de Ferran Grau ... en fi, no
sabria dir-te. Llegeixo molt, ja sigui novel·la com treballs històrics ...
-I, com ha estat el
dia a dia de treball, la teua metodologia de treball per construir aquest
llibre narratiu?
-No tinc una metodologia definida. Soc bastant
anàrquic. Vaig prenent apunts a mida que em ve una idea. Escric quan tinc ganes
i vull deixar anar allò que porto dins. No em forço a escriure per que sí, per
que toca una estona cada dia. Hi ha temporades que puc dedicar-hi hores i hores
i altres temporades que no sé ni per on començar
-Aquest treball, t'ha
obert la ment i la curiositat a indagar més sobre alguns dels aspectes tractats
en el mateix ?. Ens pots parlar de treballs en què estàs submergit ara?
-M’he interessat
especialment en les batalles navals durant la Primera Guerra Mundial,
especialment les protagonitzades per submarins, i sobre les relacions que podia
haver-hi -de tot tipus- entre els pobles a banda i banda del Sénia
Ara mateix estic
treballant de ple en una nova novel·la històrica, ja porto una desena de
capítols. L’únic que us puc avançar és que ens traslladem al segle XIX i més
concretament a la primera guerra carlina.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)