Cazarabet conversa con... Maria Victòria Lovaina, autora de “(Im)perfectes” (Onada)

Maria Victòria Lovaina ens relata amb una narrativa elegant com des de les ciutats , molt sovint, s´eclipsa allò que ens pot definir com a més humans….ho ha amb aquest conjunt de relats que és va alçar amb el 40è Premi de narrativa Vila de Puçol.

La sinopsis del llibre:

La ciutat és de vegades un monstre que escup de les seves fronteres els éssers imperfectes. Això els ha passat als protagonistes d’aquests relats, uns éssers malferits, cadascú per circumstàncies particulars, habitants de l’altra banda d’un riu que dibuixa una mena de frontera amb la ciutat. Aquell món, però, també és una part de la ciutat, tot i que no ho sembla. És el món de la perifèria. La gent viu moments carregats d’angoixes i de culpes. Els atzars els van relacionant els uns amb els altres de tal manera que acaben esdevenint una xarxa d’éssers marcats per la pobresa, pel dol i pel patiment, però sobretot per la lluita que els fa esdevenir uns veritables herois perquè sempre hi haurà una mirada, una llum, un moment feliç o el so lleuger d’un violí llunyà que els farà emergir de la foscor de la perifèria.

La seva escriptora, na Maria Victòria Lovaina:

(Barcelona, 1959) és mestra i pedagoga de formació. La seva incursió en l’escriptura es produeix a partir dels cursos de narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Practica tant la novel·la com la narrativa breu i en ambdós gèneres ha obtingut diferents guardons literaris. Pel que fa a la narrativa breu, destaca el recull de relats Fils de veu i ha participat en edicions col·lectives. Té publicades, entre altres, les novel·les Amb ulls de nina (Premi Joescric), Dietari de les Gorges (Premi Paraules a Icària), Pell de gat (Premi Soler i Estruch), El rellotge de doble esfera (Accèssit La Verònica Cartonera) i Les dones mortes (Premi Sebastià Juan Arbó). Les darreres obres publicades, L’esquerda de l’àngel, La solitud del pianista i Les dones mortes, estan ambientades a la ciutat de Barcelona.

Cazarabet conversa amb Maria Victòria Lovaina:

-Amiga M. Victòria m’agradaria aprofitar la teva obra narrativa (Im)perfectes per a parlar de la narrativa i de la narrativa catalana. Com veus el seu estat de salut i com creus que es reflexa al món de la literatura en general?

-Jo crec que la narrativa catalana està en un moment de bona salut i té un lloc en el món de la literatura. Podem llegir en català qualsevol tipus de gènere narratiu. Es tradueix narrativa catalana a altres idiomes. S’edita molt en català (potser massa?). Les generacions joves aprenen l’idioma. Crec que el problema no està en la literatura sinó en l’ús social. I en els lectors, hi ha molts lectors de narrativa catalana?, doncs no ho sé. Però bé, vull ser optimista.

-Per què quan decideixes escriure vols fer-ho en català… sé que pareix una pregunta molt senzilla, però hi ha molta gent que parla, és educada en la seva llengua mare, el català, i escriu amb castellà---ja sé que hi han mil circumstàncies—però tu tries la llengua mare, per què?

-Escric en català perquè m’hi sento bé, còmoda, perquè és la meva llengua literària i sé que em puc expressar millor. Jo tot l’ensenyament el vaig tenir en castellà i la llengua que més vaig sentir de petita va ser el castellà. Vaig aprendre a escriure el català cap als 18 anys, quan vaig començar a estudiar magisteri. Fins aquell moment només havia llegit alguna poesia en llengua catalana i m’hi sentia molt atreta. En accedir a les primeres lectures en català, quan entro a la universitat, prenc consciència que aquella era la meva llengua, i aleshores vaig començar els primers escrits en català. Sentia que no ho podia fer d’una altra manera. Fins aleshores sí que havia escrit alguna text en castellà, segurament molt lamentable, però era com si no fos meu, bé una sensació molt estranya.

-És una manera de contribuir que aquesta no es perda?

-D’això he estat conscient més tard, no començo com una contribució a la llengua, només ho faig com una necessitat meva d’expressar-me i amb això afavoreixo el meu benestar. Sí que amb el temps m’adono que també ajudo a mantenir-la viva, a defensar-la.

-És un conjunt de relats en el que els i les protagonistes són els personatges de les trames i aquests i aquestes són el que són “personatges que no són perfectes”?

-Sí, aquest conjunt de relats del llibre (Im)perfectes, Onada 2025, està compost per un seguit de personatges amb vides imperfectes. Quan parlo d’imperfecció parlo de vides amb dificultats, parlo de problemes físics, de maltractaments, d’emigració, de problemes d’habitatge... Hi ha una tipologia de personatges que provenen del que seria el món de la perifèria d’una gran ciutat, amb tots els problemes que, d’entrada, això comporta. I malgrat totes les dificultats, jo crec que als personatges d’(Im)perfectes sempre els queda un bri d’esperança.

-Com la vida mateixa, no?, perquè la vida és, també, imperfecta com els habitants que la poblen, no?

-Així és. La vida és així, tots tenim les nostres imperfeccions, ha de ser així, tampoc no saben en realitat què comporta la perfecció, el que per a mi pot ser perfecte per a un altre no ho és, la perfecció, parlant de la vida que cadascú viu, té connotacions subjectives. No hi ha cap cànon que pugui mesurar la perfecció d’una vida, en tot cas una persona sí que pot dir si se sent confortada amb l’existència que ha dut i potser això l’acostarà a la perfecció, segons el seu criteri. Però vaja, podem tenir un dia perfecte, però això difícilment és extrapolable a tota una vida. Això, alts i baixos, moments de felicitat, i èpoques per oblidar.

-Als que escriviu en la vostra llengua no vos té que doldre, gens ni mica, que d’entrada es tinguen menys lectors i lectores …no?

-No, no, gens ni mica. La veritat és que m’agradaria tenir molts lectors, suposo que com a tot escriptor. Al final, quan et decideixes a mostrar el que escrius és perquè vols que et llegeixin, però s’ha de ser conscient de la realitat del país i dels lectors en llengua catalana, són pocs, sí, però no estic pendent d’això. Actualment es publica molt i que algú agafi el teu llibre d’una llibreria o d’una biblioteca ho considero com un premi. Jo ja em sento confortada quan algú em diu que ha llegit alguna de les meves novel·les o conjunts de relats i que li han agradat els personatges o el llenguatge, que s’ho ha passat bé... en fi, et fa un comentari interessant i que no només t’ajuda a continuar escrivint sinó a millorar el que fas, i això és un goig. Els comentaris conforten, omplen i supleixen una gran quantitat de lectors.

-Perquè, amiga, per a tu què significa l´ escriptura?; l´ exercici d´ escriure?

-Escriure s’ha convertit en la meva vida, m’omple totes les hores del dia, això no vol dir que estigui escrivint tot el dia, però sí que quan tens un projecte entre mans és molt absorbent i un dia t’adones que el teu món és aquell projecte, de novel·la o de recull de narracions. Tant és que sigui una obra llarga o curta, t’addueix completament i tot el dia hi penses, t’acompanya en el teu dia a dia i t’ajuda a créixer des del punt de vista de l’escriptura, però també a veure certes situacions del dia a dia d’una altra manera.

-Normalment pregunto per com l’escriptora o l’escriptor es documenta, tot i que sigui per una obra de ficció, però crec que ara només em queda preguntar en com situaves la mirada envers la societat i tot plegat, oi?

-En aquest cas el procés ha estat observar les persones, posar-se en la pell d’aquell que pateix, observar les reaccions, les relacions entre uns i altres i anar construint personatges de la manera més versemblant possible.

-Enllaç amb la pregunta anterior perquè la vida et dona tota una lliçó del que és amb totes les seves imperfeccions i amb tots els ésser humans imperfectes que la poblen, no?

-Sí, la millor manera de documentar-te, en aquest cas i per a un tipus d’obra així, és l’observació dels ésser humans i regirar en el bagul dels teus records que sempre són una gran font d’inspiració.

-I com és la teva metodologia de treball?

-Normalment soc molt disciplinada. Per a mi això és molt important, acostumo a posar-me cada dia a les mateixes hores. Quan començo a escriure un projecte normalment ja el tinc vivint en el meu cap durant algun temps. Inicio llavors un procés de documentació. I després o paral·lelament començo a fer escenes amb els personatges que ja fa temps que m’acompanyen, els poso en diferents situacions i a partir d’aquí les idees van apareixent. Quan he fet això, m’aturo, veig què tinc i redacto la història, intentant no fer literatura, amb un principi i un final, la seqüencio, i a partir d’aquí vaig fent cada apartat, cada capítol, reformant cada escena... I bé, de vegades el producte final no té res a veure amb la història inicial. I així doncs m’hi puc passar un parell d’anys o tres, depèn.

-Escolta ets el resultat , com a escriptora, de les ensenyances  i de les particularitats de l´Escola d´Escriptura de l´Ateneu Barcelonès?

-Sí, a l’escola d’escriptura vaig fer cursos d’iniciació a la narrativa i a partir d’aquí vaig construir la meva primera novel·la.

-Què s’aprèn a una escola d´escriptura que no pots aprendre diguem escrivint a casa, com diguem de manera autodidacta?

-Jo estic molt agraïda a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Quan hi vaig anar jo ja havia escrit, relats, capítols que volien ser d’alguna novel·la. Però jo veia que no, que no sabia com continuar, que em faltaven eines per tirar endavant. Allà em van donar les eines i em van fer mirar el text d’una altra manera. I, al meu parer, la clau principal va ser la lectura. La lectura dels nostres textos com a aprenents i la lectura d’escriptors clàssics i reconeguts. Crec que ens van formar en una altra manera de llegir i això ens va permetre aprofundir en els textos que anàvem construint. Els cursos que hi vaig fer van ser molt i molt profitosos. Després d’allò ja no pots deixar d’escriure.

-Com ha estat l´experiència i quanta d´aquesta experiència es veu reflexada ací?

-Bé, ja t’ho he comentat, molt positiva. Crec que en el fons tot neix d’allà.

-No és, ni de bon tros, la teva primera història portada a l’escriptura i la narrativa… t´has sentit evolucionar, com a persona, dins de l’escriptura?

-Sí, tinc unes quantes novel·les publicades i efectivament, la literatura et fa evolucionar com a persona, t’obliga a reflexionar i quan construeixes un personatge l’has de fer sentir i viure com ho faria una persona amb totes les seves fortaleses i febleses.

-I com ha estat escriure sota la teulada d´Onada edicions?

-Doncs una experiència molt positiva, de debò. El procés de l’edició ha estat molt acurat en tot moment, des de la correcció, a la maquetació, al disseny de la portada..., en fi, en tot el procés, m’han fet participar en tot, m’han demanat opinió i han respost sempre a tots els meus dubtes. Sempre he tingut la sensació que hi eren, que hi són. De vegades, com a escriptor a qui li editen una obra, pots sentir-te molt abandonat, aquest no ha estat el meu cas. De debò, una experiència molt positiva.

-Què recomanaries a la gent, molta, que amb la seva llengua mare volen escriure?

-Doncs sobretot que llegeixin molt. I que escriguin. Que gaudeixin amb l’escriptura. Que reescriguin. Que tornin a escriure i a reescriure. I que no tinguin pressa per veure el seu text editat, tot arriba.

_____________________________________________________________________

www.cazarabet.com