Cazarabet conversa con... Vicent Pitarch i Almela,
autor de “L’excursionisme valencià,
esport i compromís cívic” (Universitat Jaume I)
L´excursionisme valencià, esport i compromís cívic.
Un apassionat gairebé accidental de l´excursionisme i un didacta de soca arrel des de la filologia ens apropa al món
de l´excursionisme al País Valencià i al seu camí entre l´esport i el Compromís cívic que poden, o no
,caminar junts…
La sinopsi del llibre: El moviment excursionista arreu
del país, consolidat al llarg del segle xx com a fenomen cívic cultural potent,
ha contribuït a la modernització social i a la recuperació identitària.
Vicent Pitarch presenta amb aquesta obra, escrita defugint el to academicista,
una visió panoràmica i crítica, i inèdita, del fenomen excursionista, des de
les coordinades geogràfica i històrica, i hi aporta informació documental i
gràfica d'una seixantena d'entitats.
Excel·lent ressenya:
https://www.imatgies.com/2025/06/lexcursionisme-valencia-esport-i-vicent-pitarch/
Podem parlar d´ excursionisme amb en Vicent Pitarch i en primera persona,
tot un privilegi..…
Vaig conèixer a en Vicent Pitarch cap a l´any 1996
aproximadament, en una excursió de Vilafranca a Vistabella que feia una primera
etapa que anava des de Vilafranca, passant pel Santuari de l´Estrella fins a
Mosquerola i visitant llocs--- a més de
l´esmentat de l´Estrella—com els pinars immensos de Mosquerola, fonts, manantials, barrancs i valls on els contrasts son
importants i tot amb la decoració de la convivència mentre les passes viatjaven
una rere l´altra…
El Santuari de L´Estrella té moltes coses especials i que ens varen quadrar l´atenció :la riuada
del nou d´octubre de 1883 1 que va endur-se per davant a . La cuna del matador de bous en
i quelcom de màgia
Un primer dia d´excursió en la tardor on el sol encara
pegava fort i on l´ombra de la tarda ens parava l´impuls del dia a dia .El dia precipitadament es feia curt,
molt curt i nosaltres vam eixir a plantar-li cara i ho vam aconseguir…
Vam aplegar a la nit ben tancada a Mosquerola i van ésser
distribuïts per diferents Cases Rurals per dutxar-nos ,descansar una miqueta i després fer
nit…recordo aquella cuina de ferro que ens va calentar
fins la medul·la…
En la Casa Rural ens allotjàvem Arturo Baltanàs
,Vicent Pitarch i el seu fill que esdevingué, amb els anys ,metge dermatòleg,
un home simpàtic, però tímid que ,crec
recordar, era de València i que estava vinculat a un Centre Excursionista de la
capital del Túria, la meva bon amiga calijona
Inés i jo mateixa…
Jo havia conegut aquell matí a en Vicent i a gairebé tothom perquè era la
meva primera excursió amb el Centre
Excursionista de Castelló. Va resultar tot plegat estimulant; gent de tots els
àmbits que sentien un neguit especial per conèixer el territori amb altra gent
intercanviant opinions i demés .L´excursionisme, era quelcom més que fer esport—la droga
única que havia i he provat fins al punt de sentir certa adicció---,
també era conèixer a gent i al territori
de tal manera que les idees es transformaven
en un ple i ferm compromís cívic.
Vam sopar en un
bar on ens van cuidar molt i on ens vam conèixer tots i totes més... la xarreta
va durar fins passats uns minuts de les onze, l´hora en que ens vam retirar
cadascú al seu cau com si fóssim conillets.
Allí amb xerrar
una miqueta més amb en Pitarch i recordo, com dins de la boira de la meva
memòria, que van sorgir Coromines, la toponímia
i d´altres coses.. Aquell apropament a en Pitarch li deuré tota la vida
a l´organitzador d´aquella excursió en Paco Foix de Benicarló---jo soc
calijona, tot i que de fa molts anys, ara, visc i em sento masina
(de Mas de las Matas, Terol)--en Paco amb el qual ja havia fet moltes caminades
sabia del peu que anava coixa i ens va ficar a la mateixa Casa Rural.
L´endemà vam desdejunar al mateix bar i amb energies
renovades vam emprendre camí cap a la Vistabella del Maestrat—d´on recordo ben bé que era un
dels capellans més bèsties que havia passat pel meu estimat poble, Càlig, això
quan els capellans tenien dret de fer i desfer, però és un altra
història---,però primer, en aquell diumenge
que ja tocava a les darreries d’una tardor aspra, vam muntar a San Bernabé des d´on la vista
era monumental i des d´on Mosquerola es veia i es sentia fascinant,
embriagadora....en aquell viatge vaig sentir verdader sentit de l´ amor a la
terra a aquella que sentia com a més meva, la valenciana i la de Terol que
començava a sentir com especial, molt especial.
I vam deixar a l´arrere Mosquerola per anar cap a
Vistabella on vam aplegar després de dinar, més o menys, no sense veure, altra
vegada, llocs exquisits o emblemàtics con el pla de Vistabella que si vas
cansada pareix que no té fi... un pla que , diuen els entesos, va ésser un
glaciar.
Recordo l´assegador que duu de Mosquerola a Vistabella
...ample ,etern i tot un monument a les comunicacions de fa una montonada d´anys i del pont
romà de Vistabella conegut com a pont de
Les Meravelles o de “Las Calzadas”— damunt el
riu Montlleó ---i que està entre el terme de
Vistabella i Mosquerola
Després vaig anar
coincidint amb en Vicent i amb més caminades i vaig assistir-hi a alguna conferència, recordo una sobre
Coromines a Institut de Benicarló que porta el
nom d´aquest home que ajuntava terra i estima per la llengua i la nostra
idiosincràsia. Fins i tot va vindre a donar una conferència a Càlig organitzada
per l´Associació Cultural Crema Catalana de la qual jo era sòcia.
En Vicent sempre es ficava a les caminades més al front i si venia en Tonyo
de Benicarló---que sempre serà el “Grau de Càlig—formaven parella de xarreta.
Li agradava més aquella posició que
caminar a l´arrere i jo com anava de
davant a l´arrere i pel enmig acabava per conèixer a tothom. Després quan
paràvem pel desdejuni, dinar, berenar...anava de rogle en rogle i sempre
acabàvem rient. Provocava una miqueta quan t´agafava confiança, sempre amb
respecte, però sobretot es deixava
provocar.
El tipus, em refereixo amb certa sorna que deia que no
feia exercici, però jo crec que per les nits mentre dormia ho feia sota
l´influx d´ una màquina com un Matrix qualsevol
perquè, de veres, arreava i caminava ben
ferm i estava fort...mai l´he vist sufocat a no ser que fos per una
calorada i després molts anys anava a
l´estiu a fer un tram del Camí de Sant Jaume, als Pirineus... etc... el cas és
que era àgil com “un petit saltamontes” ---una petita
llagosta--- i feia més camí i amb més vigor ,millor que jo que entrenava tots
les dies.
A sobre, en Vicent
imprimia respecte envers el territori versus llegua i a la llengua
versus territori i no ho feia mai des
d´un punt de vista de grandiloqüència ...era i és ,estic segura, humil .Era un
humanista que caminava i que li agradava descobrir racons del territori i de la
seva gent, escoltant-se a tothom.
Tot allò, vist ara i recordat ara que tinc aquest llibre
en mans, L´excursionisme valencià,
esport i compromís cívic, em recorda a un Vicent compromès amb la terra i
amb molts valors.
Dels anys que vaig estar més directament vinculada al CEC
,tot i alguna intermitència, he anat coneixent a gent. Gent molt especial que, d´alguna manera, m´han influenciat en el
resultat final d´allò que soc per a bé i per a mal... perquè aquestes decisions
que ens defineixen sota el: “per a bé” o el “per a mal” sento que són , en
part, com el resultat d´algunes
converses anant de caminada , a l´ombra
en dies en que pegava el sol o l´escalforeta del sol en dies de fred...
i que les xerrades m´han dut a pensar que cada dia és una lluita digna i que de
la nostra vida , i de cadascuna de les nostres decisions, manem nosaltres amb totes les conseqüències i més si el
compromís viatja amb elles.
I ara, amics i amigues, prou de romanç... anem a
conversar amb en Vicent Pitarch i Almela.
Cazarabet conversa amb Vicent Pitarch i Almela:
-Vicent, per què tens la
necessitat d´escriure aquest llibre que investiga sobre l´excursionisme
valencià i sobre la seva idiosincràsia, esport i compromís cívic?
– La iniciativa de redactar aquest treball no va ser
meua. De fet, el projecte inicial pertany a la Institució Alfons el Magnànim,
de la Diputació de València, que me’l va proposar, poc abans de les darreres
eleccions autonòmiques. Naturalment, el tema em va engrescar, per diversos
motius. L’excursionisme és una de les meues aficions més intenses; d’altra
banda, em neguitejava el fet que un fenomen de la projecció social tan profunda
com l’excursionisme restara, entre la societat
valenciana, tan desatès per part dels nostres historiadors i sociòlegs.
Sincerament, vaig ser força irresponsable a l’hora d’acceptar un encàrrec que
em venia massa gran, però algú s’hi havia de decidir, perquè el tema se’m
presentava ben temptador.
-Com ha estat
aquest viatge de viatges...el d´ investigar , indagar, documentar-te i demés
sobre el moviment excursionista valencià?
– En unes
circumstàncies normals, el projecte hauria d’haver estat assumit per un equip
d’investigadors, però ara les urgències demanaven d’elaborar un text amb format
d’assaig que servirà per fer un toc d’atenció sobre la dinàmica del procés
excursionista al País Valencià. La bibliografia disponible és escassa i
limitada a unes poques monografies. Naturalment, a més d’aquestes fonts, que he
aprofitat al màxim, he treballat un parell d’arxius claus, el de l’enyorat
Centre Excursionista de València (en l’actualitat, dipositat a la Biblioteca
Valenciana) i el del Centre Excursionista de Castelló. L’altre gran recurs
formidable que he tingut a l’abast ha estat la col·laboració de companyes i
companys excursionistes de nombrosos centres del país, una contribució
impagable, sense la qual el llibre no hauria pogut arribar a port.
-Al País Valencià
el moviment excursionista valencià que has estudiat sorgeix com una mena de
vàlvula d´escapament als condicionants sociopolítics?
– Tant al nord com al sud de l’Ebre l’excursionisme naix
com a resultat de diversos factors socials. Del moviment romàntic va poar la
passió pels trets identificadors del propi poble (si voleu, de la pròpia nació)
i és així com els excursionistes van començar a sentir-se atrets pels valors
paisatgístics, arquitectònics, cultures, etnològics… Historiadors de l’art,
botànics, naturalistes, geògrafs i dialectòlegs se sentiren especialment atrets
per les excursions, per bé que sovint les feien amb la col·laboració de
vehicles motoritzats. Les grans concentracions humanes que generaren la
industrialització va afavorir la necessitat de fugir, de tant en tant, d’uns
tals ambients, sovint infectats per la pol·lució atmosfèrica, per tal de
refugiar-se en l’atmosfera purificada de la muntanya. D’altra banda, moviments
com el naturisme i la Institución Libre
de Enseñanza, posem per cas, també foren ben presents
en els inicis de l’excursionisme. Encara hi podem afegir l’escoltisme, el qual,
sota el franquisme, també seria adoptat per parròquies.
-I com a contestació als
sistemes de socialització que hi havia durant el franquisme amb la seva
dictadura com la OJE?
– No oblidem que també el règim franquista –coneixedor de
l’impacte social de l’excursionisme-- va dedicar grans esforços a controlar-lo,
mitjançant l’OJE i l’organització dels campaments de Falange.
-Al País Valencià
hi havia estima per sortir a caminar i gaudir de la natura; però ,a la vegada,
fer esport a l´hora que anem d´excursió i, a més, tindre i retindré
compromís cívic que ens manté arrelats al territori, a les seves
necessitats i a les persones, no?. – Com ho veus; què ens pots
reflexionar-hi?
– L’excursionisme al País Valencià naix, arrela i
s’expandeix a través de processos simultanis amb el del Principat de Catalunya.
No es tracta de comparar les dinàmiques de tots dos, per tal com
l’excursionisme del Principat no admet comparació amb cap altre de la
península. Ara, tampoc no podem ignorar que tant al nord com al sud de l’Ebre
el fenomen excursionista ha fluït amb interacció constant, naturalment,
d’intensitat diversa segons èpoques. En aquest sentit, podem parlar d’un
excursionisme de fesomia compartida, que té com a trets angulars la necessitat
d’aprofundir en la coneixença del país i el compromís ferm amb els seus valors,
naturals i culturals, amb la reivindicació de la llengua catalana, com a
exponent nacional. No cal dir que el nostre excursionisme ha estat una trinxera
formidable contra la dictadura franquista i de construcció de la democràcia.
-Són diferents o
,millor dit, hi ha diferències entre els diferents anhels que ens han anat
duent a la muntanya des de Castelló província a Alacant, passant per València?
– En la cultura excursionista la visió provinciana del
país no té cap trellat. L’excursionisme considera el País Valencià com una
entitat sociopolítica, que s’ha d’articular a través de les comarques, enfront
de la qual el centralisme d’encuny castellà va inventar al segle XIX la divisió
artificial de les províncies, a fi i objecte, precisament, de desvertebrar la societat valenciana. Això és massa conegut.
Naturalment, aquesta política centralista mira d’actuar fins i tot al si del
món excursionista i el llibre L’excursionisme valencià, esport i compromís
cívic mira també de furgar en alguna d’aquestes pàgines negres de la nostra
història.
-A vegades ens
duu l´amistat, les ganes de desfer les dinàmiques i les rutines... i així
l´aire, el passeig per la natura, la companyia i demés ens fica les piles
i acabem trobar-hi una bona jornada d´esport on a més aprenem a cada pas,
a cada parada on establim converses i on ens socialitzem i podem parlar e
intercanviar opinions i punts de vista, no?.- Tot suma per a fer “gents que fa
País”?
– Efectivament, duta a terme en un entorn relaxant,
d’elevat valor higiènic i que sovint ens descobreix belleses amagades de la
natura, l’activitat excursionista és una llar de companyonia i de solidaritat,
de diàleg obert i de conreu d’amistats.
-Però a vegades ens
motiven, d´entrada, altres trets digui’ns?-Crec que vam
viure ara fa uns anys com una mena de “boom” per l´estima ,ferma, d´anar-hi a
la muntanya o a recórrer senders del nostre territori, però ara està tot més
individualitzat, tot té un caire més de fer-se la foto i d´anar ratllant llocs
on s´ha fet cim o senda, sense reflexionar-hi, sense parar-se a pensar que cada
senda, camí, assegador, cim... té la seva pròpia vida, trajectòria, història i
vibracions personals...què ens pots dir?
– Com a escola de democràcia i factor de modernització
social, el món excursionista ofereix tot un munt d’elements i de perspectives
susceptibles d’atraure qualsevol persona que s’hi deixe
seduir pels seus encants. Darrerament, els esports de muntanya han assolit un
nivell considerable de massificació, alhora que la pràctica esportiva s’associa
més i més a les experiències de risc i de vertigen, de velocitat i sobretot de
competitivitat. L’excursionista clàssic, amb les marxes i acampades, cedeix el
lloc, en proporcions alarmants, a les carreres, que són programades a través de
circuits de dificultat creixent. Heus ací un nou model excursionista que
reclama de ser qüestionat, i potser denunciat, en termes convincents.
- A més, els
Centres Excursionistes , diguem que “els de sempre” tenen o em fa l´efecte, que
tenen poc relleu generacional, no?; a què creus que es degut això?; què en fet
bé i que no tant per a que no hagi relleu generacional i les sendes estiguin
més plenes que mai de gent que va a la muntanya molt sovint sense
experiència...
– En efecte, el relleu generacional constitueix avui una
preocupació sentida per l’excursionisme arreu; no creguem, de cap de les
maneres, que és un problema característic valencià. Per la meua part, no em
sento capacitat en aventurar-hi alguna solució. Com tota activitat social,
l’excursionisme evoluciona i és legítim de suposar que d’aquest procés dinàmic,
se’n derivaran corrents diversos, entre els quals sens dubte n’hi haurà de ben
satisfactoris.
-Per què una de
les tasques de les associacions i centres excursionistes eren, a l´hora
formar en el fet d´anar d´excursió: podies anar-hi amb una motxilla gran o
massa petita i t´ensenyaven què era allò més adequat, així també passa amb el
calçat o la roba ...la persona amb més experiència ens ensenyà als més
novençans---que sovint estan àvids per aprendre--; t´ensenyen a llegir les
senyals dels senders i si ets una persona curiosa també mapes i demés perquè a
les excursions hi ha molta gent i qui no saps d´una cosa en saps d´un
altra...-Per no parlar-hi de les seccions d´infantil i juvenil i de les
activitats i excursions al voltant d´elles....
– Ja ho he dit i és ben sabut: l’excursionisme és una
escola de convivència, d’enriquiment mutu en els camps de l’aprenentatge i de
les experiències. Certament, entre els grans buits que trobem a faltar en els
clubs excursionistes actuals hi ha les seccions clàssiques infantils i
juvenils, tan enyorades.
-En una excursió que surt
del terme de Morella a Vallibona passant per la capçalera del Riu Servol o Serbol l´endemà de
Vallibona a Morella , baixant pels assegadors van aprendre—en conjunt,
una excursió de dos dies-- a més, de
molins, oficis, maquis i moltes més coses--- fico aquesta excursió perquè és
particularment bonica i a la seva manera com d´altres al voltant del cim del Penyagolosa em van reconciliar i és que hi ha llocs
que tenen aquesta força, la d´aportar-nos quelcom de màgic i especial ...
– Decididament, si ens posàvem a recordar experiències
insuperables viscudes, i conviscudes, en excursions, no acabaríem mai. Sens
dubte, és tot un món de gratificacions que sols pot ser percebut per qui l’haja
viscut. És el tresor amagat i que ens és reservat en exclusiva a nosaltres.
-Tots els centres
tenen denominadors comuns?
– Dona, i tant que tots els centres comparteixen
abundants valors i actituds, sens dubte; normal. Una cosa ben distinta és que,
ací o allà, hi aparega algun excursionista que ha
errat el camí.
-Hi ha persones,
amic Vicent, que al teu entendre han anat marcat un abans i un després en el
món de l´excursionisme valencià?
– Certament, al món excursionista valencià comptem amb
companyes i companys admirables, dignes de memòria perenne. Em neguiteja
identificar-ne alguns, perquè l’operació suposa que n’oblidaré, sense voler,
d’altres, que haurien d’acompanyar-los en aquesta llista. Tot i això, i una
vegada exposades les cauteles oportunes, crec que constitueix una acció
estimulant el record de noms, com els següents: Francesc Castelló, Emili Beüt, Gaetà Huguet Segarra,
Vicent Ferrís, Hèctor Verdú, Vicent Gras, Miquel Peris, Enric Poch i Ferran
Sanchis, entre tants i tants d’altres.
-Torno a
l´encapçalament del llibre i dels temes que hi tractes...m´interessa molt la
influència de la “Institución Libre
de Enseñanza” i el Rat Penat?
– Lo Rat Penat va crear la primera colla organitzada del
país, d’excursionisme cientificocultural, que poden representar-la dignament
Teodor Llorente i Francesc Sarthou.
Per la seua banda, la Institución Libre
de Enseñanza va fer aportacions substancials a
l’excursionisme valencià, gràcies als catedràtics de la Universitat de Valèncià Eduard Soler i Eduard Boscà.
-Com ha estat
,Vicent, escriure aquest llibre ...l´experiència durant el trajecte?
– Sincerament, quan vaig decidir de carregar amb el
projecte em vaig sentir aclaparat per la magnitud de la feinada que m’esperava.
Hauria preferit que les ajudes en la informació que he rebut de nombrosos
centres excursionistes haguessin estat més abundants, però no me’n puc queixar,
de cap manera. En algun moment m’eixien al pas qüestions absolutament
desconegudes i que et posaven sobre avís de temes delicats i que exigien temps
de recerca no sempre disponible. Finalment, la gestió de l’edició --a causa de
qüestions alienes a l’elaboració del treball-- també hi han introduït algun
entrebanc en el procés final de la publicació del llibre. En qualsevol cas, no
vaig arribar mai a desanimar-me. I ara tinc la sensació que ha quedat un llibre
modest i segurament útil. El temps ho dirà.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)