Cazarabet conversa con...   David Ginard Féron, autor de “Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948)” (Documenta Balear)

 

 

 

 

 

 

 

 

Les resistències clandestines a les Balears analitzades e investigades per David Ginard Féron entre els anys 1939-1948.

La sinopsis del llibre:

El present volum aborda les diferents formes de resistència política i social prac­ticades a les Balears entre 1939 i 1948 contra el règim franquista. A aquest efecte, s’hi analitzen les condicions de vida i els primers dissentiments indi­viduals i col·lectius durant la postguerra immediata, les xarxes solidàries establertes dins les presons i, sobretot, la reor­ganització en la clandestinitat dels partits d’esquerres i sindicats obrers. L’ús d’una amplíssima documentació inèdita, que inclou informes de la policia política, interrogatoris judicials i nombrosos exemplars de publicacions periòdiques anti­fran­quistes, evidencia la relativa fortalesa assolida pels opositors a la dictadura, així com la viru­lència de la repressió exercida per les autoritats durant els anys més negres de la dictadura de Franco.

 

L´autor David Ginard:

(Palma 1966)
És historiador. Doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (1997). S’ha especialitzat en l’estudi del moviment obrer i l’època franquista. Entre els seus llibres destaquen La resistència antifranquista a Mallorca (1939-1948) (Col. Menjavents núm. 1, 1991), L’esquerra mallorquina i el franquisme (Col. Menjavents núm. 12, 1994), L’oposició al franquisme a les Balears (1936-1975) (Col. Quaderns d’Història Contemporània de les Balears núm. 7, 1997), L’economia balear (1929-1959) (Col. Qd’HCB núm. 18, 1999), Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España (1931-1942) (Col. Plural núm 1, 2000), Les Baléares sous le régime franquiste (2002), Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas (2005), L’època contemporània a les Balears (1780-2005) (juntament amb Miquel A. Casanovas, Col. Qd’HCB núm. 50,2006) i L’exili balear de 1939 (Col. Qd’HCB núm. 58, 2008). Ha coordinat, juntament amb Margalida Capellà Represión política, justícia y reparación (2009). També ha coordinat  Dona, Guerra Civil i franquisme (2011), Dona i lluita democràtica al segle XX (2012). Les seves darreres obres a Edicions Documenta Balear: Treballadors, sindicalistes i clandestins (volum I)(2012), Treballadors, sindicalistes i clandestins (volum II) (2014), La repressió a les Balears durant la Guerra Civil (2015), Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol (2016), Treballadors, sindicalistes i clandestins (volum III) (2018) i Contra Franco i Falange. Les resistencias clandestinas a les Balears (1939-1948) (2025).

 

 

 

 

Cazarabet conversa amb David Ginard:

 

-Amic David, què és el que t'ha fet escriure aquest llibre sobre els quals es dedicaven a fer front al franquisme en les Illes Balears?

-Aquest volum té un origen força llunyà perquè de fet entronca amb les meves primeres recerques, de finals dels anys vuitanta. Llavors es donava per entès que a les Balears no hi havia hagut cap mena d’antifranquisme organitzat fins al final de la dictadura. El 1989, fent entrevistes amb antics presos dels anys de la Guerra Civil per a una recerca que duia a terme sobre les presons i camps de concentració de 1936-39, vaig descobrir l’existència d’unes xarxes resistencials notables durant el decenni dels quaranta que havien culminat amb una gran batuda la primavera de 1948. A partir d’aquí vaig iniciar una recerca específica sobre la resistència antifranquista que en aquell moment va xocar amb les enormes dificultats que hi havia per accedir a les fonts escrites. Vaig poder tanmateix introduir-me a l’arxiu de la presó, consultar documents de l’arxiu del PCE a Madrid, l’amic Antoni M. Thomàs em proporcionà un dossier molt interessant sobre la caiguda de 1948 procedent del seu pare el jutge Gerard M. Thomàs… però sobretot em vaig dedicar a fons a recollir testimonis dels supervivents de la clandestinitat de postguerra, que llavors eren bastant abundants. Era una feina gairebé detectivesca, que duia a terme amb l’entusiasme propi de l’edat. D’aquí va sortir el meu primer llibre, titulat La resistència antifranquista a Mallorca (1939-1948), que va sortir a Documenta Balear el 1991. Era un volum amb totes les virtuds i tots els defectes que té un llibre escrit amb 23-24 anys: donava a conèixer un fenomen històric completament desconegut però òbviament deixava un espai ample per aprofundir en la qüestió. Cal tenir en compte que en aquell moment ja hi havia una certa bibliografia d’abast global espanyol sobre la clandestinitat de postguerra (penso sobretot en el llibre de Hartmut Heine) però la bibliografia territorial era molt molt escassa; hi havia el volum que havien fet Carme Molinero i Pere Ysàs sobre Catalunya, alguns treballs sobre la guerrilla a diversos indrets d’Espanya (València, Aragó, Galícia….) però molt poca cosa més. Després em vaig dedicar a estudiar altres temes molt variats tant d’àmbit balear i català com espanyol però aquest episodi de la clandestinitat dura dels anys quaranta a les Balears sempre m’ha seguit fascinant i per això en tot aquest temps he anat recollint abundant material nou de fonts molt diverses, en particular sumaris judicials i papers de l’Archivo General de la Administración i del Ministeri de l’Interior. I això unit a la relectura de les mateixes entrevistes que vaig fer en el seu moment i d’altres de posteriors (encara fins fa sis o set anys quedava gent viva) m’ha permès comptar amb una base documental infinitament més potent que la que tenia en els anys noranta. D’aquí aquest llibre, Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948), que no té absolutament res a veure amb aquell primer de 1991; és una obra molt més extensa i madura, òbviament amb tots els seus defectes.

 

-Què aporta a la historiografia de postguerra aquest llibre de recerca teu sobre els resistents i la resistència als primers anys del franquisme?

-Per començar s’amplia molt l’abast d’allò que es considera resistència. Si en el llibre de 1991 em referia exclusivament a l’organització clandestina en partits i sindicats, ara hi ha un capítol dedicat a les condicions de vida i a les manifestacions espontànies i individuals de dissentiment: motins a zones rurals i urbanes, rumors, gloses… molts d’ells recollits en els informes de Falange o coneguts per fonts orals o per notícies en la premsa clandestina local i estatal. També es tracta amb certa extensió les estructures resistencials a les presons i els comitès de suport als presos; aquí per exemple es dona notícia d’una xarxa de començaments de 1939 entre els presos de la presó de Can Mir i l’exterior que es coneix a fons per un informe d’un policia secret que s’introdueix dins l’organització. L’àmbit territorial que s’aborda és el conjunt de les Balears, no només Mallorca. S’amplia molt el ventall de grup analitzats, tot demostrant la fortalesa (sempre relativa) d’experiències com la del PSOE, la CNT, el POUM, l’Agrupación de Fuerzas Armadas de la República Española, els partits republicans o el Comitè Provincial de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques, sempre tenint present que el grup principal era el PCE. Es donen a conèixer noves publicacions clandestines fins ara desconegudes i s’aprofundeix en les accions desenvolupades en l’àmbit laboral i sobre la participació femenina. Hi ha molta informació nova sobre batudes d’activistes clandestins; aquí la documentació recollida és molt rica perquè gràcies a la consulta dels sumaris es coneix amb gran detall l’actuació de les forces de seguretat i les declaracions dels detenguts i, en el seu cas, els judicis i condemnes. Surten molts de noms de policies, jutges i fiscals que participen en la persecució. En definitiva, s’ofereix una visió molt més rica i plural del que fou la clandestinitat antifranquista de postguerra.

 

-David aquest llibre ve a desmitificar o desmentir que a penes va haver-hi resistència franquista a Mallorca i les Illes Balears?

-Diguem que en aquest llibre, com en els anteriors treballs que he dedicat a aquest tema, es constata que la resistència clandestina a les Balears seguí en termes generals les pautes del conjunt d’Espanya. La literatura apologètica franquista havia divulgat la idea que l’arxipèlag havia estat un solidíssim bastió del règim i la llosa que en termes de memòria col.lectiva hi hagué des de finals dels quaranta enfonsà gairebé per complet els records de les accions clandestines de postguerra. Per això, com et deia abans, s’havia generalitzat la idea que l’antifranquisme havia estat gairebé inexistent a les Balears fins a avançats els setanta. El cert és que amb l’allau de documentació que s’ha pogut aplegar queda a les clares que ens trobam davant d’un fenomen òbviament minoritari (com ho són totes les resistències a les dictadures), però no irrellevant ni marginal. Hi ha un informe intern del PCE de 1946 que dona dades de militància per a totes les zones d’Espanya i indica que a les Balears hi havia 900 militants; per descomptat estava inflat però no deixa de ser significatiu que en relació amb la població fos la zona més forta. Hi ha algun informe de Falange que va en la mateixa línia. Però sobretot si un suma els noms que apareixen a les successives batudes policials i judicials, els informes interns, els esmentats a les entrevistes, les mateixes persones que vaig poden localitzar en el seu moment… ens surten potser uns quants de centenars de noms d’homes i dones enquadrats políticament en la postguerra, la qual cosa és meritòria si es té en compte que la població total de l’arxipèlag no devia arribar als 400.000 habitants i la repressió intensa que havia hagut el 1936-39. Sobretot, si ho comparam amb èpoques posteriors, podem dir que a les Balears els dos moments més àlgids de lluita contra el franquisme foren el 1946-48 i el 1973-75; mai hi va haver una batuda tan nombrosa com la de 1948, cap publicació clandestina dels anys setanta a l’arxipèlag va treure tants de números com l’edició balear del Mundo Obrero de 1946-48. Cal dir que aquesta supervivència (insisteixo, modesta) del món treballador i esquerrà en la postguerra connecta molt bé amb la tradició obrera i industrial que hi havia a les Balears abans de 1936, estudiada en el seu moment per Pere Gabriel. En certa manera la gran ruptura històrica del moviment obrer balear es produeix el 1948, no el 1936.

 

-Com es va estructurar aquesta resistència? Quines organitzacions hi estaven darrere?

-Les primeres formes d’estructuració, de 1939-42, són els comitès que hi ha a presons com Can Mir, la presó de dones del carrer de Can Sales i la colònia penitenciària de Formentera, i els comitès multipartidistes de suport als presos (Socors Roig) que hi havia a nivell local i insular. Però des de 1943 es comencen a constituir comitès de militants comunistes, anarcosindicalistes, ugetistes, socialistes, poumistes i republicans (Esquerra Republicana, Unió Republicana i Partit Republicà Democràtic Federal). Hi ha també Joventuts Socialistes Unificades i Dones Antifeixistes. Es creen seccions balears de plataformes unitàries com la Unió Nacional i l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques. I, fins i tot, s’hi implantà l’organització militar republicana a l’ombra: l’Agrupació de Forces Armades de la República Española, que té presència a Mallorca i a Menorca i arriba a repartir carnets a antics carrabiners i oficials i suboficials de l’exèrcit popular. Evidentment alguns d’aquests grups només estan integrats per quatre o cinc persones i es desfan a la primera detenció, però altres com el PCE arriben a comptar amb una xarxa de comitès locals prou extensa. Aquest canvi en la correlació de forces que permet que els comunistes siguin per primera vegada la força obrera principal no lleva que tanmateix hi hagi una notable pluralitat.

 

-Quina relació tenien els antifranquistes de les Balears amb els de la península?

-Bastant intensa. El PCE de les Balears feia part del “Comité Regional de Levante” on hi havien també els comitès provincials de València, Alacant, Castelló, Múrcia i Albacete. Arribava aquí premsa d’aquest Comitè i venien a Palma amb certa freqüència delegats valencians i també gent de Mallorca anava a València; fins i tot un d’ells, Antoni Martínez Juliana, arribà a esdevenir el 1948 secretari polític del “Comité Regional de Levante” del PCE. El PSOE tenia connexió amb Madrid i el País Valencià i la CNT i el POUM amb Catalunya.

 

-Quines accions duien a terme i de quina manera?

 -En la immediata postguerra es limitaren essencialment al suport als presos, però ja el 1946-48 es focalitzaren en l’edició i distribució de propaganda clandestina. A les Balears s’arribaren a confeccionar en aquells anys un mínim de set publicacions amb tiratges d’uns quants centenars d’exemplars. Alguna d’aquestes, com la versió regional de Mundo Obrero, arribà a editar vint-i-cinc números entre l’octubre de 1946 i el març de 1948, en determinats moments amb freqüència quinzenal. També es feien escampaments de propaganda arran d’episodis com la visita de Franco i el referèndum per la llei de successió, el 1947. Per contra, el que no hi va haver fou cap mena de focus guerriller, encara que es planificà alguna acció de sabotatge, determinats activistes portaren armes curtes i en almenys una publicació clandestina hi hagué una crida a imitar les actuacions dels maquis de les comarques valencianes. És lògic, ja per raons geogràfiques, que l’acció armada fou inexistent. Tampoc s’aconseguí alterar l’ordre franquista dins l’àmbit laboral, cosa que per descomptat no era gens fàcil. Però atenció, en aquells anys tant la UGT com la CNT es reconstituïren, el Comitè Provincial del PCE comptà amb una secretaria sindical, hi hagué cèl·lules comunistes en algunes de les principals fàbriques de Palma i hi hagué algunes modestes protestes laborals en empreses industrials o de construcció (Astilleros Palma, Dragados y Construcciones a Porto Pi, Can Buades, ILMA, Can Tascon, etc).

 

-Aquesta resistència va ser, a poc a poc, “exterminada”?

 -Sí, és clar. Hi havia un aparell judicial i policial molt contundent i que actuava sense contemplacions. Almenys des de 1941 hi hagueren detencions, tortures, processaments i condemnes contra persones acusades de participar en activitats clandestines contra la dictadura. He trobat una quinzena de batudes. És cert que molts de procediments judicials després s’arxivaren. Però atenció, tot plegat l’impacte va ser significatiu. No hi hagué a cap execució ni condemna a mort per acció clandestina a les Balears, però sí penes de fins a vint anys de presó. Dotzenes de balears patiren reclusió a centres penitenciaris de l’arxipèlag i de la Península per haver col·laborat amb les accions dels partits i sindicats clandestins i en algun cas romangueren a la presó fins avançat el decenni dels seixanta. D’altres hagueren de marxar cap a l’exili i moriren en el total anonimat a França, Algèria o Veneçuela. La pitjor batuda fou la de la primavera de 1948 que afectà una vuitantena de militants i col·laboradors del PCE, les Joventuts Socialistes Unificades i l’AFARE. Policies com Antonio Carrillo practicaren terribles tortures als detenguts. La majoria passaren a la presó, encara que al final l’únic condemnat fou el secretari polític del PCE Joan Albertí Moll, qui tanmateix fugí a França el 1956 i morí a l’exili el 1979 en el total anonimat. Antoni Martínez Juliana fou condemnat a València i no sortí en llibertat fins 1963, després d’haver passat per la duríssima presó de Burgos.

 

-Després de 1948, aquesta resistència va quedar silenciada?

-Sí, pràcticament per complet. El PCE, les JSU i AFARE foren desarticulats i els seus dirigents fugiren a l’estranger o es retiraren definitivament de l’acció clandestina. Els altres grups probablement ja eren inactius o deixaren d’actuar llavors, per por. A més, llavors canvià la situació internacional arran de l’inici de la Guerra Freda i els antifranquistes que quedaven a les Illes perderen qualsevol esperança d’enderrocar la dictadura a curt o mitjà termini. Fins a la reactivació de 1962/63 (vagues d’Astúries, protestes per l’execució de Julián Grimau...), dins un context molt diferent del de la postguerra, l’activitat fou mínima. Els informes dels delegats del Comitè Central del PCE que vengueren a Mallorca els anys seixanta feien referència al pavor paralitzant que havien generat les detencions i tortures de 1948 i que dificultaven qualsevol expansió seriosa.

 

-Com ha estat treballar amb Documenta Balear?

-Treballar amb la gent de Documenta Balear (Antoni Guiscafrè, Mateu Joan, el col·laborador extern Antoni Nadal…) és sempre un plaer. Els llibres són d’una qualitat extraordinària i sempre hi ha una total disposició a atendre les preocupacions de l’autor.

 

 

_____________________________________________________________________

www.cazarabet.com