Cazarabet conversa amb… Francesc
Puigpelat, autor de “L’amant de Franco” (Pagès)
Un altre llibre que ve a engreixar la fantàstica col·lecció de novel·la negra
de Pagès editors i que cada any va creixent..
Segons ens conta Pagès editors:” La
trama conté trets clàssics del gènere negre, però amb algunes
peculiaritats. I sobre el ritme ens diu : “trepidant que combina thriller
polític, espionatge i física quàntica amb la paradoxa del gat de Schrödinger com a clau del misteri.”
La veritat és que d´entrada tot és impactant per què la trama:” La recerca
d'unes cartes secretes de Franco fan de motor d’una trama d'espionatge on,
entre assassins i antigues amistats, ningú és qui sembla”
El llibre va ésser premiat pel XXXXIV Premi Ferran Canyameres de novel·la.
La sinopsi del llibre:
Unes cartes a l’amant del general Francisco Franco són al nucli d’aquesta
història, protagonitzada per Pere Comelles, un català exiliat i inspector de la
Policia Judicial a París. Es tracta de documents de gran importància política:
mentre Franco envia assassins a sou a França per recuperar-les, Hitler intenta emprarles per fer-li xantatge. Comelles es troba en el foc
creuat d’uns i altres i aconsegueix localitzar Martí Combrai,
català que havia conegut Franco durant les guerres del Marroc, i està en possessió
de les cartes. Però Comelles, a més de policia, és físic quàntic. En els seus
temps d’estudiant, havia conegut Albert Einstein, Niels
Bohr i Werner Heisenberg, a més de fer amistat amb Gunther
Netzer, esdevingut oficial de les SS i que també va
rere les cartes. El desenllaç de tota la rocambolesca intriga té lloc durant
l’entrevista Franco-Hitler a Hendaia, i implica una
suposada resolució de la paradoxa quàntica del gat de Schrödinger:
el felí tancat dins d’una capsa que no és ni mort, ni viu, sinó tot el
contrari.
L´autor del llibre: Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor
i periodista. Ha publicat una quarantena de llibres, entre els quals destaquen Els
déus són els pares (premi Ciutat de Manacor, 2024), L’avenc de Joshua
(premi Pollença de narrativa, 2023), Abril (premi Fiter i Rossell,
2022), L’altra guerra (premi Cerqueda Escaler,
2022), Història d’una dona en un Seat 600 (Pagès Editors, 2018), L’amant
de Rebis (premi Ciutat de Palma, 2017), La pista d’una morta (premi
Gregal, 2017), Magret i els anarquistes
(premi Agustí Vehí, 2017), El pescador de llum
(2016), Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (premi Ciutat d’Alzira, 2013), Faust, el
Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005), Roger de
Flor (premi Pin i Soler, 2003), Apocalipsi blanc (premi Josep Pla,
1999) i Jocs de corrupció (premi Joanot
Martorell, 1995).
Cazarabet conversa amb Francesc Puigpelat:
-
Francesc, una de les coses que me crida més l’atenció és que en poc més d´una
pàgina ja ens fiques en acció i ens fiques la proposta al davant; per què ho
fas?; per què fiques aquesta estratègia a l´hora de presentar L´ amant de
Franco?
-Em fa gràcia que digui que li “crida l’atenció” aquesta estratègia. Crec
que és molt significatiu de quina és l’evolució de la novel·la negra, i de la
novel·la en general, les darreres dècades. Si vas als clàssics: Conan Doyle,
Agatha Christie, Raymond Chandler
o Georges Simenon, tots els comencen presentant molt
de pressa el tema i el misteri. I les seves obres són curtes i sintètiques. A
l’actualitat, això s’ha perdut. Els autors divaguen enormement abans de
presentar el tema, i el presenten de forma fragmentària i confusa. Utilitzen
estructures amb molts personatges i punts de vista i fan novel·les
llarguíssimes i, en la meva opinió, inflades. A mi, la novel·la negre que es fa
ara, en general, no m’agrada gens. Els meus referents són els clàssics.
- Com ens presentaries el llibre?, com un thriller d´ intriga i suspens amb una dosi important d´ambient
policíac?
-És una novel·la negra en el sentit més clàssic del terme. Beu de Raymond Chandler. El protagonista
és una mena de Philip Marlowe que explica la història
en primera persona i té una veu molt potent: divertida i sarcàstica.
-Si et pareix a mi m´agradaria parlar una mica a part de presentar el
llibre de l´ art d´escriure…per què, amic Francesc, escrius?.- Què t´aporta
l´escriptura?
-Bàsicament, escric per divertir-me. I per divertir els lectors. No tinc
altres pretensions psicològiques, filosòfiques o polítiques.
- Torno al
llibre L´amant de Franco per tal de fer més àgil l´entrevista: Per què
decideixes ficar a un policia que ,com ho diria ,està de volta de tot per
protagonitzar aquesta aventura on els nazis tenen uns documents que poden fotre
a Franco entre les cordes i uns enviats de Franco es volen fer amb ells com,
també, el nostre policia protagonista per encàrrec del degollat servei secret
francès…
-El onflic que està de tornada de tot és un tòpic
de la novel·la negre. Adreça al món una mirada plena d’ironia i humor, que la
fa interessant.
- I tot per impedir que aquests documents fessin de onflic
per a que Espanya entri en el conflicte de ple a favor dels interessos
d’Alemanya… com se´t va ocórrer aquesta trama política?
-He escrit diverses novel·les negres amb un rerefons històric. La idea em
ve de Philip Kerr i el seu personatge Bernie Gunther, que fa de policia
i detectiu privat a l’Alemanya nazi. De seguit vaig percebre que era un
procediment potent i he adoptant un punt de vista similar a algunes de les
meves obres.
-Per cert, com escriptor t´agrada anar al gra i presentar els fets així de
cop com gairebé una patata sense romanços?
-Sí, m’agrada fer-ho així. Perquè, com a lector, m’agrada llegir això. Ara:
tenint en compte el que es publica i té èxit, suposo que sóc
un actor i lector més aviat estrany.
-Recordo haver llegit una entrevista teva, en Vilaweb
ja l´any 2017, en la que deies que “la literatura catalana estava malalta”, per
què?
-Molt senzill: perquè no hi ha lectors.
-T´han
llegit des de lectors joves fins a no tan joves i a adults…per qui t´has sentit
més “estimat versus més llegit”?
-No m’he sentit estimat per uns ni altres. He estat llegit per lector
joves, bàsicament com a lectura obligatòria en escoles i instituts.
- Quin pes té la trama…perquè és molt, molt original?
-Té tot el pes. Una novel·la negra és una trama, en la meva opinió. Suposo
que pot sobtar aquesta idea. Hi ha moltes novel·les negres ara que tenen trames
mínimes i inflades fins convertir-les en trilogies.
-Tot i que jo veig més pes amb tots els personatges, sobre tot amb el
protagonista…
-Sí. El protagonista-narrador porta molt pes.
-I
l´escenari d´escenaris també presenta, amb tot allò que l´envolta una força ben
especial, no?
-Bé: presento un entorn que és interessant i pot captar l’atenció del
lector: la França prèvia a la Segona Guerra Mundial, i després el tema de
l’ocupació el govern de Vichy.
-Què ens diries de l´ambient socio-polític, amb
exiliats i gent que perseguia a uns i a altres que rodeja i crea una certa
claustrofòbia a la trama?
-És l’ambient que requereix la trama. I de claustrofòbia, jo no en percebo
cap. És una història de viatges, de llum i d’espais oberts.
-Com escriptor les trames com t´apleguen, com te les treballes?
-Bàsicament, hi dono importància Cosa que no es pot dir de tots els autors.
-Quin treball de documentació e investigació com a estat publicar dins la
col·lecció hi ha a l´arrere d´aquesta novel·la?
-No hi ha cap treball de documentació ni investigació. Simplement, m’he
llegit alguns llibres i consultat la Wikipèdia.
-I com ha estat publicar dins la col·lecció Lo Marroco
Negre de Pagès editors que dins del món de la intriga i la narrativa negra,
s´ha fet un nom i amb molta fermesa?
-Estic molt content de publicar a Pagès. Està fent molt bona feina en
difusió de la novel·la negra.
__________________________________________
