Cazarabet conversa con... Isidre Grau, autor de “L’home que
perseguia la veritat”
(Gregal)
L´home
que perseguia la veritat.
Isidre
Grau dibuixa una història, com a escriptor, molt humana entre la la reflexió que mira el fet d´esser leials i la reivindicació del passat que es comparteix…
El llibre, la novel-la, està editat per Gregal.
Sovint aclarir la veritat esdevé un dret tan legítim com arriscat.
Potser ja en farem prou si aconseguim
transmetre la nostra experiència als que intentaran viure millor.
Allò
que ens explica Gregal sobre la novel-la:
A punt de fer 90 anys, la vida tranquil·la d’Andreu Novell a Sant Feliu de Guíxols es remou quan els
mitjans parlen del centenari
del naixement del pintor Eduard
Vilamateu. L’Andreu havia treballat per a ell com a xofer
i home de confiança en una finca als
afores de Castell d’Aro; ara, el preocupa que tornin a carregar, a l’Eduard, una mort que va tenir lloc trenta
anys enrere. Obsessionat per aclarir els fets, aconsegueix
establir contacte amb la família Vilamateu, gràcies a l’ajut providencial d’Èric Noguera, un noi de 20 anys convalescent d’un intent de suïcidi. Tanmateix, toparà amb les resistències dels fills i la vídua per furgar en el cas.
Quan finalment pot accedir a unes revelacions que li donen la raó, l’home haurà d’assumir
que rere aquella mort hi ha realitats incòmodes, desconegudes fins aleshores, que l’afecten directament i que li fan rellegir la pròpia existència amb nous ulls.
Serà un procés d’interiorització que llegarà al jove Èric, orfe
de testimonis familiars, just quan s’està
replantejant el seu futur.
L´autor,
en Isidre Grau:
Isidre Grau i Antolí
(Sabadell, 1945), de formació enginyer
químic i professor de català, viu a Cerdanyola
del Vallès. Durant quinze anys ha impartit tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fruit d’aquesta experiència docent, ha publicat els assaigs
literaris L’arquitectura
del conte (amb nova edició ampliada el 2016) i La maleta de l’escriptor.
És autor de 15 novel·les,
entre les quals destaquen la pentalogia
Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985), Els amants volàtils i La ciutat dels solitaris.
En narrativa breu, a més de
la recopilació a La pell dels anys. Contes
1981-1994, ha publicat posteriorment
El dia de l’incident i Pinyols madurs, amb els contes
breus apareguts prèviament a la revista digital Núvol.
Obrint una via
memorialista, ha publicat Primer paisatge,
a partir dels records d’infància
ficcionats, i la narració Retrat de dona quieta. Va ser membre
del col·lectiu Ofèlia Dracs i va col·laborar al diari Avui amb
articles sobre tècniques d’escriptura. www.isidregrau.net
Cazarabet conversa amb Isidre Grau:
-Isidre, quan et vas plantejar escriure aquesta novel-la, què ens volies
contar-hi? Tot i que, després, segurament tot va prenent un altre cos, no?
-La
primera idea era mostrar com l’existència
d’un home tan tranquil i discret
com l’Andreu Novell es pot trasbalsar amb una vella obsessió.
Concretament, la dèria per aclarir un crim de fa trenta anys, mogut
per la fidelitat a qui va
ser el seu amo i protector i amb
ganes de preservar-li la bona imatge…
Després, és clar, l’argument s’ha d’anar complementant
amb molts aspectes que donin cos a la trama principal i cal que tot
sigui coherent.
-I és que tot plegat
evoluciona, a vegades, una miqueta
de manera imprevisible, és així?
-La
vida és força imprevisible,
però els escriptors hem d’anar lligant-ho tot abans de començar
a escriure (sempre oberts a modificar el que calgui
sobre la marxa). Jo ho he hagut de preveure tot amb antelació,
en secret, però la gràcia és anar-ho
desvetllant de mica en mica als
ulls del lector. El principal objectiu
és que el lector conservi l’interès per fer les seves descobertes i anar teixint la seva pròpia interpretació.
-Quan ens fiquem
a esgarrepar per trobar la veritat, sovint ens podem veure
envoltats de mitges veritats que desperten fantasmes de tota mena, oi?
-Sí,
la novel·la vol advertir
del risc d’intentar saber-ho tot, quan
rarament hi ha veritats úniques i
incontrovertibles. Sovint esbrinar
el que hi ha darrere dels fets palpables esdevé una feina complexa, perquè solen aparèixer qüestions col·laterals
imprevisibles, capaces de complicar-nos la vida. Decidir fins
a quin punt ens convé investigar, és una decisió personal.
-I alguns són part
de nosaltres …en aquest cas del propi
protagonista que conforme viatja al temps pretèrit es troba amb rastres que també l´emboliquen a ell, oi?
-El
protagonista tracta d’aclarir
un enigma concret (qui va
disparar aquella escopeta?), però
pel camí se li posen de manifest altres dimensions de la seva vida que li havien passat desapercebudes.
Mai som amos absoluts de la nostra pròpia història. Si rebobinéssim la nostra
existencia, probablement hi
descobriríem unes lectures insospitades.
-La narració ve a dir que no podem tenir ningú
damunt d´un pedestal ni molt menys ficar
la mà al foc per ningú…
-Si
no tenim accés a totes les
cares d’una altra persona, és millor que no ens afanyem a mitificar-la. Ni a enlairar-la ni a condemnar-la. Farem millor d’observar-la
amb atenció, mentre acumulem dades que facin legítimes unes interpretacions
que sempre seran provisionals.
-Tot i que la confiança és un sentiment que apareix i que està ahí..ve per no desaparèixer, oi…és part de nosaltres
i de les nostres relacions….no
m´imagino un món sense confiança…
-La
confiança és el bé més preuat
entre les persones, encara que no sempre és fàcil d’aconseguir
ni de mantenir. Però no podem deixar d’aspirar-hi.
Val la pena.
-És una història que parla, i ens parla, en part del desengany, oi?, però també del món de les obsessions…què ens pots contar sobre això?
-Em refereixo a
la facilitat amb què vivim enganyats,
perquè difícilment tenim a la mà totes les cartes necessàries per estar segurs de res. En el fons, potser es tracta de mantenir una mirada lúcida sobre les nostres
limitacions humanes. En el cas
de l’Andreu, l’obsessió li arriba quan pren consciència del temps que se li esgota i vol deixar
les coses clares, potser
per la seva vocació de la “feina ben feta”. Tanmateix, de vegades una certa obsessió pot ser indispensable
per avançar en el coneixement.
-Potser no ens n’adonem,
però totes i tots som part, víctimes
i coparticipants, de les nostres
pròpies obsessions, oi?
-Cadascú és
responsable de conduir la seva
vida segons uns objectius personals i amb els recursos que té a disposició. Ara bé, cal mantenir una certa claredat d’idees per no forçar les coses que queden fora dels propis límits.
-És una narració que parla de les pors, de l´infortuni per afrontar
els entrebancs de la vida,
del fet d´estar empresonats dins nosaltres mateixos…
-Crec que tots som una mica presoners –o diguem-ne depenents- de les nostres circumstàncies, ja que amb el temps
ens hi adaptem
i no sempre ens surt a compte violentar-les. És una potestat de cadascú buscar o deixar de buscar
el que no tenim fàcilment a
l’abast.
-Hi ha persones que miren de trobar-hi
eixida, però que no poden
de cap de les maneres i
que, a la fi, només poden fer-se
un lloc sentint dolor i ací entra, per exemple, el suïcidi… què ens
en pots comentar?
-Personalment, no m’he
entretingut mai amb idees suïcides, potser perquè no crec que siguin la solució (tot i que no nego els mèrits
del suïcidi lúcid). A la novel·la, l’Èric és un noi de vint
anys que, després d’un primer desengany amorós, fa un intent barroer de liquidar-se, però de
seguida comprèn el seu absurd i això l’ajuda
a madurar. El més important
és no rendir-se.
-Com es documenta un escriptor per
escriure una història que,
a més, guarda moltes més històries a dins…?
-Quan saps la història que vols explicar has de
valorar les informacions que et fan falta per desenvolupar-la amb plena credibilitat, amb la capacitat de submergir-hi el
lector com si la ficció que
li planteges fos un tros de realitat. Per aconseguir-ho, cal
investigar prèviament, seleccionar bibliografía,
parlar amb gent que en sap més que nosaltres…
Fins que arriba un punt que
la recopilació s’ha de
donar per tancada, començar
a ordenar tots els elements i posar-se a escriure.
Convertir la fase de documentació en una feina inacabable, pot esdevenir una obsessió molt perillosa.
-Com et centres amb
els personatges? Com t’ho fas per
retratar-los tan bé?
-Has
d’imaginar tot el possible sobre la seva vida, com si fossin persones reals. Has de buscar els seus punts forts
i febles, tots aquells detalls que els poden fer singulars, diferenciats de la resta dels mortals. Però molt
sovint acabes de conèixer els teus personatges
quan els poses en acció, quan els
enfrontes amb les peripècies
de l’argument. Ara bé, per
retratar-los bé, has de mantenir-hi
una relació molt oberta i franca, sense temor a
les seves contradiccions.
-I l´escenari…com et fiques dins el lloc on
es desenvolupa la trama?
-Per
a
mí els espais
són molt importants, perquè és allà on
es fa visible l’acció. Normalment,
necessito definir una ciutat
o una població que serveixi
de referència, encara que sigui
imaginària. Tanmateix, no
en faig un ús diguem-ne costumista i exhaustiu, perquè m’interessa el seu valor simbòlic i universal. De la mateixa
manera, tinc tendència a
concentrar l’acció en unes cases concretes, que serveixen per potenciar l’argument.
En aquest cas, he creat la
finca de La Martinica, la casa d’indians on ubico l’enigma del crim antic… Parlant
dels espais, ajudo a visualitzar l’acció i el comportament dels personatges.
-Què et va inspirar aquesta trama
i com després la mantens tota l´estona amb tanta regularitat en el temps de lectura?
-La
trama em va sorgir d’observar l’aparent placidesa d’aquestes persones grans, amb una vida que sembla molt controlada, i
relacionar-la amb el rebrot
d’antigues preocupacions, com és ara un crim
mal aclarit. Un cop decideixes els paràmetres de la novel·la has de
procurar alimentar-los amb detalls
significatius i mantenir la
coherència.
-Amic, com t´has
hagut de documentar i sobre quins
aspectes per a confeccionar aquest
llibre? I després, com li has ficat
ordre a tot, com ha esdevingut la metodologia de treball per a
confeccionar aquesta història
tan rodona?
-M’he documentat,
per exemple, sobre les cases d’indians,
sobre les vides d’altres pintors,
sobre els tres espais principals que utilitzo: Sant Feliu de Guíxols,
Castell d’Aro i Cerdanyola
del Vallès… I en particular, sobre tants detalls, potser accessoris, que se’m plantejaven a mesura que anava escrivint. I així, entre escriptures i reescriptures, han anat passant més de quatre anys entre començar-la i acabar-la.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069