La Librería de El Sueño Igualitario

Sin-título-2.jpgCazarabet conversa con...   Àlex Gombau, traductor del libro “Un hivern a Montana” (Cossetània) de Rick Bass

 

 

 

 

 

 

 

 

Des de la col-lecció La Mandrágora d´aquesta editorial de Valls, Tarragona ens aplega un llibre dur i molt directe a les sensibilitats.

El llibre ens ve des de la ploma de Rick Bass amb la traducció d´Àlex Gombau.

El llibre hi compta amb les il-lustracions d´Elizabeth Hughes.

Allò que ens diu Editorial Cossetània:

http://www.cossetania.com/un-hivern-a-montana-2121

En una remota vall de trenta habitants, l’última sense electricitat de l’estat nord-americà de Montana, en ple hivern, Rick Bass descriu la natura i la llibertat dels veïns de la vall, la qualitat del ritme de vida lent, com cent anys enrere.

Hi abunden les impressions: arbres que esclaten com petards al cor de l’hivern; conills blancs tan grossos com gats; uapitís mascles que mengen fenc al costat de les vaques; alerços gegants tan descomunals com sequoies, i el bar Dirty Shame, on la gent aposta, beu cervesa, intercanvia xafarderies i mira el futbol americà a la tele. Bass descriu els perills físics i el punt feréstec de la vida a la natura: perdre’s enmig d’una tempesta de neu, patir allaus sobtades, destrossar-se la cama amb una serra mecànica o acostumar-se a l’amenaça omnipresent del foc.

Un hivern a Montana és un llibre sobre l’emoció d’adaptar la vida al paisatge, sobre com un home i una dona han buscat i han trobat un indret on viure i sentir-se a gust.

En Rick Bass:

(Fort Worth, Texas, 1958). Activista mediambiental i geòleg petrolier. És autor de vint-i-cinc llibres, entre els quals The Book of Yaak, In the Loyal Mountains, The Lost Grizzlies, The Wild Marsh: Four Seasons at Home in Montana, The Hermit’s Story i The Lives of Rocks. Els seus relats i articles han sortit a The Paris Review, The New Yorker, New York Times Sunday Magazine, Los Angeles Times Sunday Magazine,Washington Post, Esquire, The Quarterly i altres publicacions, i han estat recopilats en diverses antologies. Els seus llibres han aparegut en els llistats de millors obres de l’any que publiquen diaris tan prestigiosos comNew York Times i Los Angeles Times. Viu amb la seva família en un ranxo perdut al nord de Montana.

Enlaces que te pueden ayudar:

Fem una ullada a Montana: https://es.wikipedia.org/wiki/Montana

Acerquémonos un poco más al autor:https://translate.google.es/translate?hl=es&sl=en&u=https://en.wikipedia.org/wiki/Rick_Bass&prev=search

Henry David Thoreau:https://es.wikipedia.org/wiki/Henry_David_Thoreau

Jack London:https://es.wikipedia.org/wiki/Jack_London

 

 

Cazarabet conversa amb Àlex Gombau:

alex-gombau-foto-carla-andradas-1.jpg-Àlex, què et fa traduir uns llibres o unes plomes i no unes altres? Què t´ha fet traduir aquest llibre, Un hivern a Montana? La gent, sovint, no veu ni tampoc valora el treball de traductors/traductores, oi? Us heu de reivindicar, perquè amb la traducció es guanya o es perd molt… A més, rere una traducció hi ha molt de treball, no és així?

-El ritme i els títols, com a mínim en el meu cas, els marquen les editorials. I jo em sento prou afortunat de poder treballar en cadascun dels encàrrecs que m’arriben. Però també és cert que algunes traduccions les gaudeixo més que d’altres, com em va passar amb Un hivern a Montana. No va ser una feina excessivament complicada, més aviat al contrari. Quan un llibre està ben escrit, facilita molt les coses al traductor.

Després de gairebé cent cinquanta títols traduïts, m’he trobat algunes obres molt poc treballades en què no només t’has d’esforçar com a traductor, sinó com a corrector gramatical, d’estil, de coherència argumental, etc. I no estem parlant d’errors conscients per buscar determinats efectes en l’obra, sinó de manca d’habilitat per part de l’autor. En fi, de vegades ens pensem que perquè una publicació en llengua estrangera (també en castellà) ha triomfat quant a vendes, ja ha de ser necessàriament bona; i no és pas així.

Aquesta feina sovint amaga moltes coses que el lector mai sospitaria. 

-En aquest cas concret, explica´ns quin treball de documentació (sobre l´escriptor) has hagut de fer.

-Bé, quan m’arriba una traducció, procuro informar-me sobre l’autor si no el conec. Busco les obres que ha fet, l’estil que el caracteritza... Llavors em faig una llegida de l’obra que he de traduir per agafar-li el to i detectar-ne les peculiaritats.

Pel que fa a Rick Bass, no el coneixia. Per a mi va ser una gran troballa. Vaig esbrinar que era articulista de diaris i que tenia una llarga trajectòria com a escriptor de relats, a més d’una extensa obra tant de ficció com de no-ficció, en la qual reflectia les seves inquietuds com a activista mediambiental. De manera que la lectura inicial d’aquesta mena d’assaig breu va ser molt satisfactòria en més d’un sentit; em refereixo especialment a l’enorme simbiosi entre el text i les il·lustracions que hi fa la seva dona. Fan un equip brillant que de seguida em va seduir. És meravellós que una parella pugui produir artísticament amb aquest nivell de qualitat. I tot un plaer des del punt de vista del lector.

-Com creus que la seva feina i el seu activisme han influenciat l´escriptor Rick Bass a l´hora d´escriure aquesta obra?

-En el sentit de ser coherent amb les idees que defensa, no m’esperava res diferent. Salta a la vista que no li fa cap gràcia que l’entorn on ha triat viure es degradi amb carreteres que facilitin l’explotació forestal despietada. Ho raona força bé a l’obra. Tots sabem que, quan un territori degenera (ja sigui per companyies serradores a gran escala, mineres o pedreres), és molt difícil corregir els efectes i recuperar l’equilibri natural.

Tot i això, em va sorprendre el seu principi de no adoptar cap posicionament radical en aquest sentit; m’imagino que la convivència amb veïns que es guanyen les garrofes gràcies a aquestes explotacions hi té molt a veure. Ja ho explica al llibre, oi? Els joves de ciutat que arriben al camp, conservant feines del tot allunyades al modus vivendi dels autòctons. Com era aquell comentari que vaig sentir no sé on? «El paio de ciutat que arriba a pagès pensant-se que allò és com un bonic parc d’atraccions, i resulta que la vida allà és molt més dura del que s’imaginava.» Tot plegat es veu magistralment reflectit en aquest llibre.

-Tot, el títol, Un hivern a Montana, el lloc geogràfic, en aquest cas la casa enmig del potent paisatge de Montana, té un pes molt especial, oi? I el retrat social o sociocultural és immens, no et sembla? Perquè Bass fa un retrat molt minuciós i molt agut de la gent, de la poca gent que habita aquest indret. Les escenes dins el bar Dirty Shame són pletòriques…

-Sí, és clar. Cal recordar la seva arribada al ranxo on viurà. Hi ha una família que marxa (a causa de les dificultats laborals que comporta viure en un entorn així) i una altra que hi arriba, amb altres projectes de vida que són poc més que un projecte, una teoria sobre el paper. Llavors comença l’adaptació al lloc i a la gent. I aquesta última té un paper molt important. Al llarg del llibre anem coneixent personatges d’allò més pintorescos dels quals el protagonista pot aprendre moltes coses, malgrat que a primer cop d’ull puguin semblar toscos i primaris. L’autor ens els va presentant de mica en mica, retratant el ritme de vida i el recel i la murrieria que suposadament imposen aquesta mena d’entorns. Després ens adonem que les primeres impressions no sempre són del tot justes.

-Montana és un dels llocs més mítics per als nord-americans dels Estats Units, però em fa l´efecte que es juga a reproduir aquest mateix sentit una miqueta més enllà, oi?

-Aquesta reflexió em porta al cap el procés de selecció de l’indret on la parella decideix establir-se. No els resulta fàcil ni ràpid. La tria de Montana no és fruit de la casualitat, és una opció meditada i conscient. Després tenim el que aquest estat, al vessant oriental de les Muntanyes Rocalloses, representa per a l’imaginari col·lectiu dels nord-americans. L’última frontera encara és un mite ben viu. És «l’oest», l’últim territori salvatge (o gairebé), on la vida humana és possible sense haver de lluitar contra un entorn excessivament hostil com podria ser Alaska. Hi havia altres indrets que la parella va descartar per una raó o altra. Al llarg del llibre caldrà veure si els càlculs i les previsions van ser gaire encertades.

Nosaltres rebem amb naturalitat totes aquestes referències culturals de l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a una vasta i extensa tradició d’influència en molts camps. Ens les fem nostres, les assimilem i les sumem al nostre imaginari occidental. Res de nou, especialment des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial.

-A vegades, en molts altres intents narratius, els canvis són sinònim, per a bé o per a mal, de revolució dins la trama i els personatges… És així també en aquesta novel·la? O com ho has vist tu més enllà del punt de vista del traductor; és a dir, com a lector?

-El protagonista es planteja un canvi de vida, al qual arrossega la seva parella; o això és el que em va semblar a mi durant la lectura i la traducció. No sé si ella hi estava tan disposada a viure en un lloc tan salvatge, no em va quedar tan clar. Però, sigui com vulgui, tots dos volien allunyar-se del ritme vertiginós i el consumisme irracional de la vida a la urbs. Tots dos hi arriben verges, com aquell qui diu, i l’indret els va modelant en l’adaptació. Per això el lector agraeix tant que l’obra s’hagi escrit en forma de dietari. D’aquesta manera es poden apreciar millor els canvis, de vegades subtils, que es van produir en el caràcter dels protagonistes. Uns canvis que tenen lloc al ritme que marca la natura.

alex-gombau-carla-andradas-.jpg-És com retornar al poble natal i retrobar-nos amb els escenaris, les persones i, a la vegada, els problemes, allà on els vam deixar… però aquest és més un exercici d´adaptació envers allò que ens ofereix la natura, és així?

-No em va semblar que el protagonista carregués una «motxilla» gaire feixuga des del punt de vista psicològic, més enllà de voler trencar amb un estil de vida que no els satisfeia ni a ell ni a la seva dona. Estic d’acord amb tu. Més aviat es tracta d’un repte: l’aclimatació i l’adaptació reeixida a un medi que pràcticament és desconegut per a la parella protagonista. Llavors, a causa de les circumstàncies de l’arribada, es tradueix en una mena de cursa contrarellotge per superar l’hivern. Segons com, el pobre paio no s’acaba de desempallegar de l’estrès que tant l’atabala. És graciós. Però cal admetre que es tracta d’una pressió diferent. Una pressió que pot gaudir i en la qual l’acompanya, i li ofereix pistes de superació, la natura que l’envolta: la fauna, la flora, el paisatge...

-Anar a un lloc radicalment diferent del nostre, tot i els canvis revolucionaris… no sempre “cura” allò que portem com una càrrega, com si ho arrosseguéssim, oi? Això, d´alguna manera, és una constant; però, a partir d´aquí, amb la llibertat que ens ofereix aquest immens indret natural tan salvatge, tot depèn de nosaltres. Com ho veus?

-És obvi que el monstre el portem a dins nostre. Ho veus? És tan indissociable que ens fa rimar involuntàriament i tot. Depèn de nosaltres guanyar-li la partida. Recordes Resplendor, la novel·la d’Stephen King, o la pel·lícula d’Stanley Kubrick? Els protagonistes també es muden a un indret remot envoltat de natura, i la claustrofòbia els acaba passant factura desfermant els dimonis que porten a dins. Al llibre de Bass, té lloc una història similar, en el sentit que les lleis que imposa la natura en un clima extrem marquen l’angoixa vital dels personatges; però depèn d’ells mateixos superar aquests dimonis interiors. Els anglòfons tenen una expressió per definir aquest fenomen, cabin fever. Afortunadament, la primavera sempre acaba arribant. L’autor supera aquesta prova gaudint de cada etapa de l’any, de cada estació, sabent que finalment vindrà la millora del clima. El truc, com explica prou bé, és no deixar-se enganyar per la impaciència i seguir els temps que ens dicta la natura.

-Aquesta narració parla molt del retrobament amb la natura i de com nosaltres reaccionem, oi?

-I tant. Just el que acabo de descriure.

-És molt idíl·lic el fet de tornar a la nostra natura… És curatiu, només de pensar-ho. Però cal ser molt valent per afrontar aquesta aventura, oi? Perquè, d’entrada, és molt més que una aventura, veritat? Tampoc penso que tots estiguem preparats per afrontar aquesta situació, oi?

-És el que comentava més amunt, allò de prendre’s la vida al camp com un parc d’atraccions. Si ens ho prenem així, probablement fracassarem. Les ganes que hi posem tenen tant de pes com el seny i la disposició a aprendre dels qui han demostrat que se’n surten, ja siguin persones, animals, arbres... Cal parar atenció a l’entorn i renunciar a prejudicis i a qualsevol temptació de fatuïtat.

Potser no tothom hi està preparat. Cal renunciar a moltes coses que es donen per descomptades. Els sacrificis que ens descriu l’autor són grans, però a ell el compensen. Més que una aventura, com bé dius, és un viatge interior de descoberta, ja que allò que havies imaginat no es correspon ben bé amb la realitat. Però aquesta realitat potser és millor, si te la mires bé.

-Ja podem marxar lluny, que els problemes hi són igualment, en l’hipotètic cas que pensem lliurar-nos a la natura. Com et sembla que Rick Bass trasllada tot això al paper? De tota manera, aquesta llibertat que es respira constantment en el llibre de Bass no li dóna del tot la felicitat, però sí que d´alguna manera és l´ingredient més important, no trobes?

-La llibertat és un concepte relatiu, subjectiu i opinable. Vet aquí un paio que arriba a una regió salvatge, poc poblada, gairebé idíl·lica, com aquell qui diu, on podria semblar que pot fer el que vulgui amb total llibertat. En canvi, es veu abocat a una cursa per la supervivència si vol superar l’hivern a la seva nova llar. Després, quan sembla que podrà vèncer els mesos de més fred, ha de lluitar amb el desassossec i les ànsies pel bon temps, si no vol engegar en orris tots els esforços fets fins ara.

El que dèiem, la llibertat la conquereix un mateix en el grau que millor s’avingui a les circumstàncies que l’envoltin, ja sigui al bell mig de la natura o al cor d’una ciutat. Tanmateix, un entorn salvatge l’afavoreix i propicia la recerca de la felicitat. Però també té el seu costat fosc; que els ho diguin a les gallines malaltisses de la primera visita al ranxo, o a l’ant que s’emporta la tanca de filferro en una fugida desesperada de qui sap què, o a la fera peluda que s’esmuny dins l’hivernacle, probablement empesa per una fam incontrolable. És la nostra perspectiva d’humans la que ens fa buscar la felicitat en un indret tan dur per a la vida?

-Em penso que Bass és un relatista i un articulista que va més enllà… Em recorda, un xic, London o altres escriptors d’aquella època en què es mirava amb un respecte suprem la natura i s´enganxava el lector amb pinzellades plenes d´aventura. Què ens pots reflexionar?

-Un dels grans atractius d’aquest llibre és que l’autor ens ofereix una bona repassada dels escriptors sobre temàtica de natura que l’han influït: Edward Hoagland, Raymond Carver, John Muir, Larry Levis, Jim Harrison, John Berger... De vegades cita fragments de les seves obres. Ara depèn de cadascun de nosaltres aprofundir-los. No obstant això, a diferència de London, per exemple, les aventures de Bass en aquest llibre són menys tràgiques o dramàtiques. Tenen una dimensió més humana, més pragmàtiques. Toquen més de peus a terra. Aborden situacions més quotidianes, del dia a dia, en aquesta mena d’entorns tan extrems per als nostres paràmetres d’urbanites.

Un dels fragments que més m’agrada és l’anècdota sobre el fred intens que va experimentar el cèlebre explorador i paranyer Jim Bridger. És un passatge d’una bellesa excepcional, màgica i sinistra alhora. M’acompanyarà sempre; aquesta és una de les meravelles de llegir (o traduir) que la gent no aficionada als llibres es perd lamentablement.

-També la seva manera d´afrontar la temàtica envers la natura em recorda, un xic, Thoreau (remuntant-nos més enrere): a mesura que ens adonem de l´impacte que té el nostre comportament envers la natura, més vincles hi trobem amb Un hivern a Montana, veritat?

-A mí, per exemple, em va impressionar la resignació i la naturalitat amb què es pren la desaparició dels grans arbres; com un fet inevitable. Fins i tot es mostra disposat a participar en la destrucció dels últims exemplars si arriba el cas. Si hi penses, potser té raó. Com que és una catàstrofe anunciada i irremeiable, val més que morin per satisfer plaers «més poètics», «més elevats», abans que algú altre (les companyies serradores) se’ls carreguin per resoldre necessitats més prosaiques que altres espècies menys valuoses podrien satisfer igualment.

Em sembla que és una argumentació revolucionària, i trencadora amb allò que representa Thoreau. És reblar el clau de manera més maliciosa a la desobediència davant la injustícia, i el retorn a la vida senzilla enmig de la natura, que planteja Thoreau. Em fa l’efecte que l’autor sap que hem arribat a un punt de no retorn i que potser val més gaudir d’allò que ens queda, quant a restes d’una natura salvatge i el temps per delectar-nos-hi, que no pas lluitar a capa i espasa per la seva quimèrica preservació. És una apreciació personal, de tota manera. Potser és el meu monstre interior qui parla ara, i amb força mala bava. Entens el que vull dir? Em ve a la memòria aquella altra pel·lícula dels anys setanta que havia vist de petit, Silent Running (Naus silencioses, el títol en català). Fins a quin punt la defensa de la natura pot arribar a despertar el teu dimoni interior. La vam tornar a veure fa pocs anys amb el meu fill, que aleshores en tenia dotze. Fa rumiar molt, planteja moltes preguntes.

-Amic, ens pots fer cinc cèntims d’allò en què treballes actualment? Tot i que ens imaginem que un traductor sempre porta més d´una traducció…

-No em facis riure. Ja m’agradaria tenir sempre més d’una traducció entre mans. Però la vida laboral dels traductors és força més precària. És una professió que es fa per vocació, altrament val més deixar-ho córrer, no compensaria. I sí, és el meu dimoni de la resignació qui parla ara. Ho has endevinat.

Per això alguns traductors (els que tenim inquietuds literàries personals), entre encàrrec i encàrrec, ens dediquem a escriure i a desenvolupar projectes que també esperem publicar. Però m’agrada poc parlar de llibres a mig fer, encara que m’il·lusionin extraordinàriament. Ja en tindrem ocasió quan els acabi, espero.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com