La
Librería de El Sueño Igualitario
Des de la
col-lecció La Mandrágora d´aquesta editorial de Valls, Tarragona ens aplega un
llibre dur i molt directe a les sensibilitats.
El llibre
ens ve des de la ploma de Rick Bass amb la traducció d´Àlex Gombau.
El llibre
hi compta amb les il-lustracions d´Elizabeth Hughes.
Allò que
ens diu Editorial Cossetània:
http://www.cossetania.com/un-hivern-a-montana-2121
En una
remota vall de trenta habitants, l’última sense electricitat de l’estat
nord-americà de Montana, en ple hivern, Rick Bass descriu la natura i la
llibertat dels veïns de la vall, la qualitat del ritme de vida lent, com cent
anys enrere.
Hi abunden
les impressions: arbres que esclaten com petards al cor de l’hivern; conills blancs
tan grossos com gats; uapitís mascles que mengen fenc al costat de les vaques;
alerços gegants tan descomunals com sequoies, i el bar Dirty Shame, on la gent
aposta, beu cervesa, intercanvia xafarderies i mira el futbol americà a la
tele. Bass descriu els perills físics i el punt feréstec de la vida a la
natura: perdre’s enmig d’una tempesta de neu, patir allaus sobtades,
destrossar-se la cama amb una serra mecànica o acostumar-se a l’amenaça
omnipresent del foc.
Un
hivern a Montana és un llibre sobre
l’emoció d’adaptar la vida al paisatge, sobre com un home i una dona han buscat
i han trobat un indret on viure i sentir-se a gust.
En Rick Bass:
Enlaces que
te pueden ayudar:
Fem una
ullada a Montana: https://es.wikipedia.org/wiki/Montana
Acerquémonos
un poco más al autor:https://translate.google.es/translate?hl=es&sl=en&u=https://en.wikipedia.org/wiki/Rick_Bass&prev=search
Henry David Thoreau:https://es.wikipedia.org/wiki/Henry_David_Thoreau
Jack London:https://es.wikipedia.org/wiki/Jack_London
Cazarabet
conversa amb Àlex Gombau:
-Àlex, què et fa traduir uns llibres o unes
plomes i no unes altres? Què t´ha fet traduir aquest llibre, Un hivern a Montana?
La gent, sovint, no veu ni tampoc valora el treball de traductors/traductores,
oi? Us heu de reivindicar, perquè amb la traducció es guanya o es perd molt… A
més, rere una traducció hi ha molt de treball, no és així?
-El ritme i els títols, com a mínim en el meu cas, els marquen les
editorials. I jo em sento prou afortunat de poder treballar en cadascun dels
encàrrecs que m’arriben. Però també és cert que algunes traduccions les
gaudeixo més que d’altres, com em va passar amb Un hivern a Montana. No va ser una feina excessivament complicada,
més aviat al contrari. Quan un llibre està ben escrit, facilita molt les coses
al traductor.
Després de gairebé cent cinquanta títols traduïts, m’he trobat algunes
obres molt poc treballades en què no només t’has d’esforçar com a traductor,
sinó com a corrector gramatical, d’estil, de coherència argumental, etc. I no
estem parlant d’errors conscients per buscar determinats efectes en l’obra,
sinó de manca d’habilitat per part de l’autor. En fi, de vegades ens pensem que
perquè una publicació en llengua estrangera (també en castellà) ha triomfat
quant a vendes, ja ha de ser necessàriament bona; i no és pas així.
Aquesta feina sovint amaga moltes coses que el lector mai sospitaria.
-En aquest cas concret, explica´ns quin treball de documentació (sobre
l´escriptor) has hagut de fer.
-Bé, quan m’arriba una traducció, procuro informar-me sobre l’autor si no
el conec. Busco les obres que ha fet, l’estil que el caracteritza... Llavors em
faig una llegida de l’obra que he de traduir per agafar-li el to i detectar-ne
les peculiaritats.
Pel que fa a Rick Bass, no el coneixia. Per a mi
va ser una gran troballa. Vaig esbrinar que era articulista de diaris i que
tenia una llarga trajectòria com a escriptor de relats, a més d’una extensa
obra tant de ficció com de no-ficció, en la qual reflectia les seves inquietuds
com a activista mediambiental. De manera que la lectura inicial d’aquesta mena
d’assaig breu va ser molt satisfactòria en més d’un sentit; em refereixo
especialment a l’enorme simbiosi entre el text i les il·lustracions que hi fa
la seva dona. Fan un equip brillant que de seguida em va seduir. És meravellós
que una parella pugui produir artísticament amb aquest nivell de qualitat. I
tot un plaer des del punt de vista del lector.
-Com creus que la seva feina i el seu activisme han influenciat l´escriptor
Rick Bass a l´hora d´escriure aquesta obra?
-En el sentit de ser coherent amb les idees que defensa, no m’esperava res
diferent. Salta a la vista que no li fa cap gràcia que l’entorn on ha triat
viure es degradi amb carreteres que facilitin l’explotació forestal despietada.
Ho raona força bé a l’obra. Tots sabem que, quan un territori degenera (ja
sigui per companyies serradores a gran escala, mineres o pedreres), és molt
difícil corregir els efectes i recuperar l’equilibri natural.
Tot i això, em va sorprendre el seu principi de no adoptar cap
posicionament radical en aquest sentit; m’imagino que la convivència amb veïns
que es guanyen les garrofes gràcies a aquestes explotacions hi té molt a veure.
Ja ho explica al llibre, oi? Els joves de ciutat que arriben al camp,
conservant feines del tot allunyades al modus
vivendi dels autòctons. Com era aquell comentari que vaig sentir no sé on?
«El paio de ciutat que arriba a pagès pensant-se que allò és com un bonic parc
d’atraccions, i resulta que la vida allà és molt més dura del que s’imaginava.»
Tot plegat es veu magistralment reflectit en aquest llibre.
-Tot, el títol, Un hivern a Montana,
el lloc geogràfic, en aquest cas la casa enmig del potent paisatge de
Montana, té un pes molt especial, oi? I el retrat social o sociocultural és
immens, no et sembla? Perquè Bass fa un retrat molt
minuciós i molt agut de la gent, de la poca gent que habita aquest indret. Les
escenes dins el bar Dirty Shame són pletòriques…
-Sí, és clar. Cal recordar la seva arribada al ranxo on viurà. Hi ha una
família que marxa (a causa de les dificultats laborals que comporta viure en un
entorn així) i una altra que hi arriba, amb altres projectes de vida que són
poc més que un projecte, una teoria sobre el paper. Llavors comença l’adaptació
al lloc i a la gent. I aquesta última té un paper molt important. Al llarg del
llibre anem coneixent personatges d’allò més pintorescos dels quals el
protagonista pot aprendre moltes coses, malgrat que a primer cop d’ull puguin
semblar toscos i primaris. L’autor ens els va presentant de mica en mica,
retratant el ritme de vida i el recel i la murrieria que suposadament imposen
aquesta mena d’entorns. Després ens adonem que les primeres impressions no
sempre són del tot justes.
-Montana és un dels llocs més mítics per als nord-americans dels
Estats Units, però em fa l´efecte que es juga a reproduir aquest mateix sentit
una miqueta més enllà, oi?
-Aquesta reflexió em porta al cap el procés de selecció de l’indret on la
parella decideix establir-se. No els resulta fàcil ni ràpid. La tria de Montana
no és fruit de la casualitat, és una opció meditada i conscient. Després tenim
el que aquest estat, al vessant oriental de les Muntanyes Rocalloses,
representa per a l’imaginari col·lectiu dels nord-americans. L’última frontera
encara és un mite ben viu. És «l’oest», l’últim territori salvatge (o gairebé),
on la vida humana és possible sense haver de lluitar contra un entorn
excessivament hostil com podria ser Alaska. Hi havia altres indrets que la
parella va descartar per una raó o altra. Al llarg del llibre caldrà veure si
els càlculs i les previsions van ser gaire encertades.
Nosaltres rebem amb naturalitat totes aquestes referències culturals de
l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a una vasta i extensa tradició d’influència
en molts camps. Ens les fem nostres, les assimilem i les sumem al nostre
imaginari occidental. Res de nou, especialment des de l’acabament de la Segona
Guerra Mundial.
-A vegades, en molts altres intents narratius, els canvis són sinònim, per
a bé o per a mal, de revolució dins la trama i els personatges… És així també
en aquesta novel·la? O com ho has vist tu més enllà
del punt de vista del traductor; és a dir, com a lector?
-El protagonista es planteja un canvi de vida, al qual arrossega la seva
parella; o això és el que em va semblar a mi durant la lectura i la traducció.
No sé si ella hi estava tan disposada a viure en un lloc tan salvatge, no em va
quedar tan clar. Però, sigui com vulgui, tots dos volien allunyar-se del ritme
vertiginós i el consumisme irracional de la vida a la urbs. Tots dos hi arriben
verges, com aquell qui diu, i l’indret els va modelant en l’adaptació. Per això
el lector agraeix tant que l’obra s’hagi escrit en forma de dietari. D’aquesta
manera es poden apreciar millor els canvis, de vegades subtils, que es van
produir en el caràcter dels protagonistes. Uns canvis que tenen lloc al ritme
que marca la natura.
-És com retornar al poble natal i retrobar-nos
amb els escenaris, les persones i, a la vegada, els problemes, allà on els vam
deixar… però aquest és més un exercici d´adaptació envers allò que ens ofereix
la natura, és així?
-No em va semblar que el protagonista carregués una «motxilla» gaire
feixuga des del punt de vista psicològic, més enllà de voler trencar amb un
estil de vida que no els satisfeia ni a ell ni a la seva dona. Estic d’acord
amb tu. Més aviat es tracta d’un repte: l’aclimatació i l’adaptació reeixida a
un medi que pràcticament és desconegut per a la parella protagonista. Llavors,
a causa de les circumstàncies de l’arribada, es tradueix en una mena de cursa
contrarellotge per superar l’hivern. Segons com, el pobre paio no s’acaba de
desempallegar de l’estrès que tant l’atabala. És graciós. Però cal admetre que
es tracta d’una pressió diferent. Una pressió que pot gaudir i en la qual
l’acompanya, i li ofereix pistes de superació, la natura que l’envolta: la
fauna, la flora, el paisatge...
-Anar a un lloc radicalment diferent del nostre, tot i els canvis
revolucionaris… no sempre “cura” allò que portem com una càrrega, com si ho
arrosseguéssim, oi? Això, d´alguna manera, és una constant; però, a partir
d´aquí, amb la llibertat que ens ofereix aquest immens indret natural tan
salvatge, tot depèn de nosaltres. Com ho veus?
-És obvi que el monstre el portem a dins nostre. Ho veus?
És tan indissociable que ens fa rimar involuntàriament i tot. Depèn de
nosaltres guanyar-li la partida. Recordes Resplendor,
la novel·la d’Stephen King, o la pel·lícula d’Stanley Kubrick? Els
protagonistes també es muden a un indret remot envoltat de natura, i la
claustrofòbia els acaba passant factura desfermant els dimonis que porten a
dins. Al llibre de Bass, té lloc una història similar, en el sentit que les
lleis que imposa la natura en un clima extrem marquen l’angoixa vital dels
personatges; però depèn d’ells mateixos superar aquests dimonis interiors. Els
anglòfons tenen una expressió per definir aquest fenomen, cabin fever. Afortunadament, la primavera sempre acaba arribant.
L’autor supera aquesta prova gaudint de cada etapa de l’any, de cada estació,
sabent que finalment vindrà la millora del clima. El truc, com explica prou bé,
és no deixar-se enganyar per la impaciència i seguir els temps que ens dicta la
natura.
-Aquesta narració parla molt del retrobament amb la natura i de com
nosaltres reaccionem, oi?
-I tant. Just el que acabo de descriure.
-És molt idíl·lic el fet de tornar a la nostra natura… És curatiu, només de
pensar-ho. Però cal ser molt valent per afrontar aquesta aventura, oi? Perquè,
d’entrada, és molt més que una aventura, veritat? Tampoc penso que tots
estiguem preparats per afrontar aquesta situació, oi?
-És el que comentava més amunt, allò de prendre’s la vida al camp com un
parc d’atraccions. Si ens ho prenem així, probablement fracassarem. Les ganes
que hi posem tenen tant de pes com el seny i la disposició a aprendre dels qui
han demostrat que se’n surten, ja siguin persones, animals, arbres... Cal parar
atenció a l’entorn i renunciar a prejudicis i a qualsevol temptació de
fatuïtat.
Potser no tothom hi està preparat. Cal renunciar a moltes coses que es
donen per descomptades. Els sacrificis que ens descriu l’autor són grans, però
a ell el compensen. Més que una aventura, com bé dius, és un viatge interior de
descoberta, ja que allò que havies imaginat no es correspon ben bé amb la
realitat. Però aquesta realitat potser és millor, si te la mires bé.
-Ja podem marxar lluny, que els problemes hi són igualment, en l’hipotètic
cas que pensem lliurar-nos a la natura. Com et sembla que Rick Bass trasllada
tot això al paper? De tota manera, aquesta llibertat que es respira
constantment en el llibre de Bass no li dóna del tot la felicitat, però sí que
d´alguna manera és l´ingredient més important, no trobes?
-La llibertat és un concepte relatiu, subjectiu i opinable. Vet aquí un
paio que arriba a una regió salvatge, poc poblada, gairebé idíl·lica, com
aquell qui diu, on podria semblar que pot fer el que vulgui amb total
llibertat. En canvi, es veu abocat a una cursa per la supervivència si vol
superar l’hivern a la seva nova llar. Després, quan sembla que podrà vèncer els
mesos de més fred, ha de lluitar amb el desassossec i les ànsies pel bon temps,
si no vol engegar en orris tots els esforços fets fins ara.
El que dèiem, la llibertat la conquereix un mateix en el grau que millor
s’avingui a les circumstàncies que l’envoltin, ja sigui al bell mig de la
natura o al cor d’una ciutat. Tanmateix, un entorn salvatge l’afavoreix i
propicia la recerca de la felicitat. Però també té el seu costat fosc; que els
ho diguin a les gallines malaltisses de la primera visita al ranxo, o a l’ant
que s’emporta la tanca de filferro en una fugida desesperada de qui sap què, o
a la fera peluda que s’esmuny dins l’hivernacle, probablement empesa per una
fam incontrolable. És la nostra perspectiva d’humans la que ens fa buscar la
felicitat en un indret tan dur per a la vida?
-Em penso que Bass és un relatista i un articulista que va més enllà… Em
recorda, un xic, London o altres escriptors d’aquella època en què es mirava
amb un respecte suprem la natura i s´enganxava el lector amb pinzellades plenes
d´aventura. Què ens pots reflexionar?
-Un dels grans
atractius d’aquest llibre és que l’autor ens ofereix una bona repassada dels
escriptors sobre temàtica de natura que l’han influït: Edward Hoagland, Raymond
Carver, John Muir, Larry Levis, Jim Harrison, John Berger... De vegades cita fragments de les seves obres. Ara depèn de cadascun de
nosaltres aprofundir-los. No obstant això, a diferència de London, per exemple,
les aventures de Bass en aquest llibre són menys tràgiques o dramàtiques. Tenen
una dimensió més humana, més pragmàtiques. Toquen més de peus a terra. Aborden
situacions més quotidianes, del dia a dia, en aquesta mena d’entorns tan
extrems per als nostres paràmetres d’urbanites.
Un dels fragments que més m’agrada és l’anècdota sobre el fred intens que
va experimentar el cèlebre explorador i paranyer Jim Bridger. És un passatge
d’una bellesa excepcional, màgica i sinistra alhora. M’acompanyarà sempre;
aquesta és una de les meravelles de llegir (o traduir) que la gent no
aficionada als llibres es perd lamentablement.
-També la seva manera d´afrontar la temàtica envers la natura em recorda,
un xic, Thoreau (remuntant-nos més enrere): a mesura que ens adonem de
l´impacte que té el nostre comportament envers la natura, més vincles hi trobem
amb Un hivern a Montana, veritat?
-A mí, per exemple, em va impressionar la resignació i la naturalitat amb
què es pren la desaparició dels grans arbres; com un fet inevitable. Fins i tot
es mostra disposat a participar en la destrucció dels últims exemplars si
arriba el cas. Si hi penses, potser té raó. Com que és una catàstrofe anunciada
i irremeiable, val més que morin per satisfer plaers «més poètics», «més
elevats», abans que algú altre (les companyies serradores) se’ls carreguin per
resoldre necessitats més prosaiques que altres espècies menys valuoses podrien
satisfer igualment.
Em sembla que és una argumentació revolucionària, i trencadora amb allò que
representa Thoreau. És reblar el clau de manera més maliciosa a la
desobediència davant la injustícia, i el retorn a la vida senzilla enmig de la
natura, que planteja Thoreau. Em fa l’efecte que l’autor sap que hem arribat a
un punt de no retorn i que potser val més gaudir d’allò que ens queda, quant a
restes d’una natura salvatge i el temps per delectar-nos-hi, que no pas lluitar
a capa i espasa per la seva quimèrica preservació. És una apreciació personal,
de tota manera. Potser és el meu monstre interior qui parla ara, i amb força
mala bava. Entens el que vull dir? Em ve a la memòria aquella altra pel·lícula
dels anys setanta que havia vist de petit, Silent
Running (Naus silencioses, el
títol en català). Fins a quin punt la defensa de la natura pot arribar a
despertar el teu dimoni interior. La vam tornar a veure fa pocs anys amb el meu
fill, que aleshores en tenia dotze. Fa rumiar molt,
planteja moltes preguntes.
-Amic, ens pots fer cinc cèntims d’allò en què treballes actualment? Tot i
que ens imaginem que un traductor sempre porta més d´una traducció…
-No em facis riure. Ja m’agradaria tenir sempre més d’una traducció entre
mans. Però la vida laboral dels traductors és força més precària. És una
professió que es fa per vocació, altrament val més deixar-ho córrer, no
compensaria. I sí, és el meu dimoni de la resignació qui parla ara. Ho has endevinat.
Per això alguns traductors (els que tenim inquietuds literàries personals),
entre encàrrec i encàrrec, ens dediquem a escriure i a desenvolupar projectes
que també esperem publicar. Però m’agrada poc parlar de llibres a mig fer,
encara que m’il·lusionin extraordinàriament. Ja en tindrem ocasió quan els
acabi, espero.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069