Maquis i masovers en la Tinença de Benifassà
Si la Comarca de Utiel-Requena no quedaba lejos, menos queda
de nuestro País de Cazarabet muchos de
los lugares por los que bucea la investigación del maquis y la resistencia en
un libro de investigación y estudio en torno a la zona intrafronteriza de la
Tinença de Benifassà donde hay lugares emblemáticos como el paraje “dels tres
reis” o “de los tres reyes” donde se encuentran las regiones de Catalunya, País
Valencià y Aragón. Así que para hablar del fenómeno maquis no nos puede pasar
para nada desapercibidos el libro editado por Onada y escrito en valencià,
Maquis i masovers desde la pluma de Raül González Devís. Trataremos desde ahora
de seguir el artículo en valencià porque el libro está escrito en esa lengua y
porque es en esa lengua en la que le realizamos la entrevista, en forma de
Conversación, al autor del mismo.
Es tracta d´un llibre que s´ endinsa, analitzant, des d’una
acurada investigació, sobre el fenomen
del maquis que esdevingué una mena de lluita diària entre la resistència, la
supervivència i el terror.
És un llibre de la Editorial Onada dins la col·lecció
Biblioteca La Barcella , sèrie Minor, 03.
Raül González Devís fa un treball exquisit. On retrata
molt bé la lluita contra la dictadura franquista plena de por, de maneres de
supervivència, de diverses maneres de resistència…
Allò que ens explica la Editorial Onada:
La resistència armada antifranquista va representar el
major esforç que hi hagué per enderrocar la dictadura de Franco. Els recursos
humans i materials dedicats, incorporats des de l’interior i enviats des de
França (especialment pel PCE), pretengueren bastir un projecte armat per
restaurar la República. Significant tant la consagració del compromís
antifranquista d’exiliats o represaliats com un refugi per escapar de la
repressió i per sobreviure, implicà esperances, grans expectatives i enormes i
valuoses pèrdues. L’objectiu de la present obra, és efectuar un anàlisi de
l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), des de l’òptica
territorial i del component humà que integrà i col·laborà amb l’Agrupació. El
caràcter i la procedència dels integrants, així com el procés de formació
d’aquella resulten essencials per entendre les seves peculiaritats i
diferències respecte les altres agrupacions armades antifranquistes. Així, a
més d’analitzar la seva formació, s’exposen les característiques de l’espai
territorial rural, dispers i muntanyós on s’assentà i es nodrí l’Agrupació,
plantejant la incidència de la conflictivitat agrària haguda i la complexa
relació entre el camperolat i els guerrillers. Es rescata aquesta gent anònima
que integrà l’AGLA, a partir d’un anàlisi exhaustiu de la seva heterogènia
composició interna i de les variades trajectòries i perfils dels seus membres.
Junt a ells, s’analitza el polièdric paper assumit per la població civil (tant
masculina com femenina), particularment masovers, vital en el naixement,
consolidació i final de les partides, així com les formes i els efectes d’una
repressió antiguerrillera que degollà l’Agrupació i trasbalsà enormement el
territori.
L´autor, en Raül González Devís: (Castelló de la Plana,
1981) és professor de Geografia i Història i doctor per la Universitat Rovira i
Virgili. Especialitzat en la resistència armada antifranquista i en processos
de violència política, les seves línies de recerca l’han portat des de la
dictadura de Primo de Rivera al franquisme; també ha treballat sobre la
didàctica i l’ensenyament de la història, així com en estudis locals i
comarcals centrats en les comarques del nord del País Valencià. És autor del
llibre Tragèdies Silenciades. Repressió franquista i maquis en les
comarques del nord del País Valencià, així com de diferents articles i
col·laboracions en obres col·lectives.
Cazarabet
conversa amb Raül González Devís:
-Amic Raül. Explica’ns,
per favor…què t’ha dut a escriure aquest llibre?
-En primer lloc,
s’ha de tenir present que aquest llibre deriva d’una part de la meua tesi doctoral
i s’emmarca, per tant, en el seu procés de recerca. I en segon lloc, volia
analitzar el fenomen de maquis des d’una perspectiva novedosa i diferent al que
usualment s’ha publicat. Per això, vaig decidir enfocar la resistència arnada
antifranquista des de l’àmbit territorial on actuà l’AGLA, el component humà
dels guerrillers i les relacions entre els maquis i els habitants del
territori.
-Per què et centres en la relació entre Maquis i masovers?
-Perquè resulta
fonamental per entendre tant l’assentament dels guerrillers com l’actuació i el
final de les partides. L’AGLA s’assentà en territoris muntanyosos, agrestes,
mal comunicats i amb poblament dispers. Els masovers, tant propietaris, mitgers
o arrendataris, foren els habitants que residiren en aquestes contrades i, amb
això, es convertiren en el sostén fonamental de les partides guerrilleres
alhora de subministrar-se, informar-se, refugiar-se i per crear xarxes
polítiques de suport. Les masies, hàbitats dispersos allunyats dels principals
nuclis de població, constituïren l’aliat natural d’uns guerrillers que buscaren
el contacte, l’ajut de la població i, com a projecte polític que era, ampliar
les simpaties populars. Atenent la desigualtat de forces existents i
l’escassetat de recursos per part dels guerrillers, es buscà evitar riscos
recorrent a masies situades lluny de la presència de destacaments de la Guàrdia
Civil. Així doncs, els masovers representaren el cordó umbilical de la
guerrilla.
-Hi ha molt de ressó de les converses que has tingut que anar sentint
durant la teva joventut a vora del foc?
-El tema del maquis
i, especialment de la repressió franquista, que en aquesta conjuntura va ser
molt dura i indiscriminada, ha estat rodejat d’un general silenci i, quan s’ha
parlat, s’ha fet gairebé en xiuxeig. Fins i tot avui en dia, en alguns pobles
on afectà molt el fenomen, no es parla o es parla en veu molt baixa i de forma
condicionada. Justament, un dels reptes pendents és normalitzar, a nivell tant
historiogràfic (acadèmic) com divulgatiu, el tema. De fet, a més del silenci,
altres punts a superar han estat les visions excesivament criminalitzadores,
però també idealitzadores, les quals no han ajudat al coneixement rigoròs del
fenomen. Des del meu punt de vista, crec que poc a poc, es va superant el buit
i espere que aquest llibre siga una aportació al respecte.
-Què penses que aporta de nou aquest estudi e investigació envers els
maquis i els masovers a la historiografia dels mateixos?
-Confie en què siga
una bona aportació. En la historiografia del AGLA, una gran part de les obres
ha seguit una línea político-militar, amb descripcions i enumeració d’accions o
fets repressius fonamentalment. I, possiblement amb alguna excepció, com la de
M. Yusta, no s’ha analitzar de forma més completa la complexa relació entre
guerrillers i masovers. L’anàlisi del com, quan i per què es va col·laborar amb
els guerrillers no s’ha realitzat amb profunditat. Al llibre intente fer-lo,
vinculant-lo també amb el paper determinant dels llaços primaris, de parentesc o
amb les afinitats polítiques. I també plantejant fins a quin punt la
distribució de la propietat o la conflictivitat agrària pogueren afectar tant
l’ajut com el reclutament.
-Com van esdevindre la difícil i o delicada, ja d’entrada, relació entre el
moviment guerrillers dels maquis i els masovers?
-Era una relació
necessària per als guerrillers. Sense l’ajut dels masovers i dels habitants del
territori, ni es podien subministrar o avituallar-se, ni rebre informació dels
moviments de la Guàrdia Civil o de possibles objectius econòmics, ni descansar
o alimentar-se les nits de marxa. Representava un element vital pel projecte
(polític) guerriller. Altrament, pels masovers la presència guerrillera podia
representar una alteració indesitjada d’una vida quotidiana basada en
l’aferrament al treball i al cicle agrari. Ara bé, els lligams de coneixença
amb membres de les partides, el veïnatge o experiències compartides (com podia
ser l’estada a la presó), les afinitats polítiques, i, fins i tot, el mòbil econòmic
que es podia obtindre (amb la compra dels guerrillers de diferents tipus de
productes) podien determinar la decisió d’ajut. Per això, la relació va ser
complexa, polièdrica i variable.
-Quin lloc ocupa la por i l’escarment entre els masovers? I entre els maquis?
-La por, derivada
de la intensitat repressiva, va ser el factor que més condicionà el paper de la
població civil. Des de finals de 1947 els nous mètodes repressius foren
especialment brutals. Desenes de Ley de
Fugas a simples masovers o vilatans, centenars d’empresonaments, tortures,
evacuacions de masies o l’acció de les contrapartides, sembraren de temor i
d’indefensió al territori. La por a l’acció punitiva de la Guàrdia Civil,
l’augment de l’expectativa del risc que podia ocasionar qualsevol mínim
contacte amb els guerrillers, així com la voluntat de congraciar-se amb aquesta
o la cerca de recompenses, determinaren tant la inhibició com l’increment de
les delacions i una major cooperació amb la Guàrdia Civil.
-Com ha anat el treball de documentació i d’estudi envers aquest
llibre?. Com teu has fet? Quan de temops has invertit en aquesta investigació
que, ara, gràcies a Onada veu la llum amb un llibre?
-El treball de
documentació s’ha basat en la cerca i tractament de diferents fonts, algunes
més complicades d’obtindre que d’altres. Des de testimonis orals, registres
civils locals, arxius provincials de Terol i Castelló, l’arxiu militar de
València, i estades a Saragossa o Madrid a consultar sumaris militars, la
documentació disponible de la Guàrdia civil o l’arxiu del PCE.
Ja fa més de deu
anys que investigue sobre la resistència armada antifranquista. Possiblement,
ho faig, de forma més sistemática, des que vaig començar la recerca doctoral,
des del 2013. En el marc d’aquesta, després de publicar l’altre llibre Tragèdies Silenciades, vaig concloure
també la tesi doctoral i, ara, el llibre Maquis
i masovers.
-Com esdevé un moviment de partides d´homes emboscats amb l´AGLA?—tot i que
veig que tú toques o mires poc a l´Aragó…---
-L’AGLA va ser la
nova denominació que, des d’octubre de 1947, va adquirir l’AGL. Però Aragó,
bàsicament Terol, va ser la provincia on més activitat guerrillera hi hagué; de
fet, el 30% dels integrants de l’AGLA foren d’allà. Per això, malgrat que el
llibre està en català, també tinc present, junt les comarques castellonenques o
el sud de Tarragona, Terol. Altrament, l’afegit d’Aragó no vol dir que abans no
s’actuès al territori aragonès: el canvi de denominació coincidí en la formació
d’un nou sector, el 23, a partir del 17 i potser que tingué l’afany de donar una imatge expansiva, de
força i de major control de territori.
-Com eren els primers guerrillers i com van anar desenvolupant les seves
accions en aquest territori…
-Des del principi,
hi hagué una certa heterogeneïtat en els guerrillers que actuaren. L’AGL,
formalitzada a la primavera de 1946, es formà a partir d’una triple
confluència: guerrillers provinents de França, guerrillers provinents de la
guerrilla urbana comunista de València i guerrillers naturals del mateix
territori que s’incorporaven generalment perquè eren buscats per les forces
franquistes i per escapar de la repressió. Des de novembre de 1944 comencen a
veure’s els primers guerrillers provinents de l’operació Reconquista de España de la Vall d’Aran; i durant el 1945, també
actuen els primers grups d’autòctons, cas del grup de Cinctorrà o el de Petrol
o el grup armat de l’àrea metropolitana de València impulsat pel PCE. El
contacte entre tots ells, no sense conflictes, donà peu a la unificació i a la
creació, amb l’impuls també del Comité Regional de Levante del PCE, de l’AGL.
-Molts dels guerrillers ja venien de moltes lluites, de dos guerres….la
il-lusió podia al cansanci?
-La gran part dels
guerrillers havia estat en la Guerra Civil, experiència que els marcà, tant per
la propia politització i afiliació massiva a sindicats o Partits, com per
l’aprenentatge en l’ús de les armes i la creació de vincles de camaraderia
entre companys. A més, els que arribaren de França, havien continuat lluitant
victoriosament contra els nazis en la II Guerra Mundial. Així doncs, l’èxit de
la resistència antinazi generà expectatives entre els guerrillers i molts
assumiren que derrotar a Franco era possible. I més, quan, des de la mateixa
propaganda del Partit, s’assegurava, per incentivar la mobilització
antifranquista, que la població espanyola recolzava fermament els nuclis
d’oposició i estava disposada a la insurrecció. Podem dir que la propaganda del
PCE i les expecatives creades (també en vistes a ajuts internacionals)
enlluernaren els guerrillers i els despertaren il·lusions que després no es
cumpliren.
-Com era el territori on els guerrillers operaven?.Quines característique
oferia per a que fou un dels llocs més vermells de la guerrilla després la
guerra civil?
-Era un territori
apte per la lluita guerrillera: muntanyós, agreste, mal comunicat, amb
poblament dispers i amb antecedents de guerres carlistes. A més, estava a unes
dues-tres setmanes a peu de França, una distancia més propera que altres
territoris on hi hagueren agrupacions, i que permetia un major contacte amb la
direcció del Partit. Per això, pel PCE, l’AGL va ser una agrupació que despertà
altes expectatives i on envià més recursos i quadres que altres territoris.
-En general,
com van ésser les relacions entre guerrillers i masovers?. Tot depenia de com
era la possició o el possicionament del massover? No sé deguera esdevindre
diferent si el massover era més conservador o si era simpatitzant de la
República….
-Com he dit abans,
foren complexes i també variables. A més, foren desiguals a nivell territorial
i temporal: hi hagueren zones on hi hagué més recolzament que d’altres i al
principi hi hagué més ajuda que al final. La ideologia o haver compartit
militància fou un factor, però no l’únic: també hi hagué que ajudà per conèixer
algún guerriller, per vincles familiars, per solidaritat primària o per móbil
econòmic, ja que els guerrillers solien pagar, fins i tot per damunt de preus
de mercat. També depengué de les perspectives de risc que tingueren els
masovers respecte la seva acció i, especialment, per la por derivada de la
repressió franquista.
-El món rural, aquest món rural del que ara tan es parla per la
despoblació…aquest món ja va tindre una forta sacsejada amb aquest fenòmen i la
resposta que van donar-hi al fenomen maquis… com va ésser la del general
Pizarro fent que la particular manera de viure dels massovers i massoveres es
vegera arrancat quan va prohibir habitar i viure a les masies…Què ens pots dir?
-Hi ha molta gent
que té un pitjor record d’aquests anys que no pas de la Guerra Civil. I la
repressió hi tingué quelcom a veure, especialment des de l’estiu de 1947, amb
l’arribada del general Pizarro. L’aplicació indiscriminada de la Ley de Fugas, amb un alt percentatge de
víctimes mortals entre la població civil i masovers, la pressió asfixiant de la
Guàrdia civil en un món rural on no existia l’anonimat, els abusos, les
tortures, les contrapartides i les evacuacions de masies trasvalsaren la vida
dels habitants. I fou un factor que inicià un abandonament de les masies que es
generalitzà des dels anys 60 amb la crisi agrària.
-El món masovers va patir molt de l’escarment, oi?. També es van ressentir
les seves relacions , em refereixo a la dels masovers, amb la de la resta de
comunitat, pobles, aldees…Com ho veus?
-Van haver masovers
que abandonaren les masies i també gent que se n’anà dels mateixos pobles. La
violència haguda, especialment la emmarcada en l’acció repressiva de la Guàrdia
Civil, provocà o,més bé, afonà la fractura social existent. I la consideració
d’apestats a aquells que ajudaren, simpatitzaren o tenien llaços de parentesc
amb guerrillers provocà la marginació o l’èxode d’habitants d’aquests nuclis.
-I als maquis s´els perseguien com a conills… deguera esdevindre
un escenari força agobiant, no?
-Sí, especialment
des de finals de 1947, la situació va ser dramàtica. Les baixes, tant en
assalts o postes de la Guàrdia Civil, com en desercions foren molt elevades.
Per això, des de 1948, es dedicaren bàsicament a sobreviure, i hi hagueren
sectors, com el 23, que foren considerats especialment díscols o
indisciplinats, pel gran volum de desercions i pels problemes de lideratge.
-La història dels maquis és més una historia de supervivència que de fets
vinculats a la resistència tal com l’entenem?
-Crec que va ser
una simbiosi de resistència i de supervivència. Per una banda, el caràcter
polític, de lluita per enderrocar la dictadura, està sempre present i és
l’essència de la fundació de l’AGLA. Per altra banda, també hi hagueren molts
incorporats que ho feren per sobreviure i escapar de la repressió i, alguns
d’ells, amb una formació política baixa. I des de 1948, amb la situació de
desesperació referida, a causa de la pressió constant i per la disminució de
punts de supot, augmentaren els colps econòmics i disminuïren les accions més
netament polítiques. Mantenint algunes herències polítiques, la mateixa
incapacitat, la manca de recursos i les necessitats, feren que es dedicaren,
des d’aleshores, bàsicament a sobreviure.
-Quin lloc ocupa la contrainsurgencia?
-Les tècniques de
contraguerrilla foren fonamentals en el decliu i final de l’Agrupació. Aquestes
tècniques begueren de les que s’empraren al segle XIX pel general Villalonga
per acabar amb les partides carlistes i també de les de la terra cremada usades
en el Marroc colonial. Els mètodes utilitzats, descrits anteriorment, foren
acompanyats d’una guerra psicològica que intentà equiparar els guerrillers amb
simples “forajidos” o “bandoleros” a l’efecte de desvestir-los del component
polític i criminalitzar-los.
-I les represàlies hi estan , encara, en cada poble…el poder de la
dictadura a l’ombra era molt allargada i molt afilada, oi?. Un poder,
sovint massa fort i agressiu per a poder-li fer front des de els ideals i
demes, no?.
-Sí, perquè la
llarga existència i consolidació de la dictadura tampoc s’entèn sense el suport
d’una part de la població o de l’existència d’aquests “capes grises” que, sense
identificar-se plenament en els vencedors o els vençuts, acabaren sotmetent-se
al poder per evitar-se problemes. El drama dels vençuts rau tant en
l’eliminació física, com en els problemes d’integració social que comportava. S’emplaçava
a la renúncia a la identitat republicana o esquerrana o l’autosilenci per poder
ser acceptat en la comunitat.
-Quina fina línea hi ha entre les represàlies I l’extermini?.- El règim
franquista aprèn d’alguna manera a exterminar les idees diferents des d’un
primer moment de la guerra i això ho trasllada a la llarga dictadura? De qui s’aprèn
aquest nivell permanent de repressió i de fer de la por i l’escarment un estri
que encara avui en dia es nota entre la gent i la seva manera de fer…?
-Les eliminacions
físiques tingueren com objectiu l’aniquilació cultural o, el que alguns estudis
han suggerit, un “politicidi”: fer desaparèixer les ideologies emancipatòries o
republicanes. Hi ha una clara continuïtat entre els inicials discursos i
pràctiques de la Guerra civil i la dictadura. El càstig físic, acompanyat d’una
por amb intencionalitat paralitzant, així com les pràctiques d’exclusió social,
condicionaren enormement el devenir històric de les comunitats. El silenci, els
mites franquistes, les pervivències que queden en l’imaginari col·lectiu, la
consideració que posar-se en política és posar-se en problemes, són un clar
exemple d’aquesta ombra tant allargada.
-Lo que també volia preguntar en la pregunta d´abans …és que només amb les
idees deguera ésser molt difícil poder anar donar relleu als primers
guerrillers, veritat?
-Crec que el factor
“ideològic” en moltes obres, s’ha magnificat. Hi ha una tendència excesivament
idealitzadora o romántica, en considerar els guerrillers com persones que
actuaren exclusivament per qüestions ideològiques. I, encara que les idees
están, no és del tot així. Molts conceberen l’Agrupació com espai refugi per
escapar de la represió i també hi hagueren que s’integraren influenciats per
vincles de parentesc i, fins i tot, per promeses de paga o per escapar d’una
vida miserable. Per això, la diversitat a l’interior de l’Agrupació fou notòria
i això es convertí en una (no la única) font de friccions: no tenien la mateixa
mentalitat els ortodoxos comunistes que arribaren de França, que una persona,
poc polititzada, que s’integrava per escapar d’una possible detenció de la
Guàrdia Civil. Fins i tot, hi hagueren militants del Partit que, decebuts,
discreparen de les orientacions i alguns foren ajusticiats. Així doncs, el grau
d’acceptació i d’obediència envers les ordres de l’Estat Major ni va ser igual,
ni va ser incondicional.
