La Librería de Alarifes

 

cazarabet@telefonica.net

 

205 páginas

 

El del Beatus de la Seu va ser un dels poquíssims casos de robatori de peces artístiques i arqueològiques amb final feliç: com a molt es recuperen un 10% de les obres sostretes. És una de les dades que aporta el llibre On és la calaixera?, de Jordi Campillo –arqueòleg amb formació policial–, editat per Garsineu, que analitza l’espoli del patrimoni historicoartístic a l’Alt Pirineu durant el segle XX. El volum fa un recorregut pels diferents tipus d’espoli: de la venda legal, però moralment reprobable, al robatori pur i dur, i els personatges habitualment involucrats.

El volum recull una part significativa de la tesi doctoral de Campillo, una recerca de cinc anys feta a partir de documentació trobada als jutjats i les hemeroteques així com amb nombroses entrevistes i testimonis directes tant d’historiadors i persones involucrades en els fets passats com de policies, experts –com ara antiquaris i brocanters– i fins i tot d’algun dels implicats en els robatoris –Erik van de Berghe, conegut com a Erik, el belga–, que exposa les raons i el seu modus operandi.

El llibre és un intent de posar una mica de llum sobre un tema complex: qui són els espoliadors –des d’aficionats que es treuen un sobresou rebuscant pels jaciments arqueològics a lladres professionals i molt especialitzats–; quin tipus de material és més susceptible de desaparèixer –peces del patrimoni religiós o valuós mobiliari antic de l’interior de masies, per esmentar dos tipus corrents–, i amb quines destinacions –col·leccions privades, antiquaris de dubtosa moralitat i fins i tot museus.

També s’hi explica perquè són tan difícils de recuperar: “Difícilment se solen recuperar gaires objectes –indica a l’autor de la tesi un investigador especialitzat dels mossos d’esquadra. [...] El problema de fer el seguiment de les peces robades comença a l’oficina de denúncies, ja que en la majoria de casos [...] no es descriuen amb la suficient precisió, no s’acompanyen de fotografies, etcètera. [...] De vegades, és la sort d’una persona robada que, en algun antiquari, reconeix algun objecte que era seu”. Lògica aquesta situació, comenta Campillo al Diari: “D’aquí ve el títol escollit per al llibre, perquè molts dels objectes desapareguts són antigues peces de mobiliari i, en realitat, qui té una foto de la calaixera de l’àvia?”

I justament l’interès pels mobles rústics valuosos, destinats a decorar segones residències de gent amb possibles, ha impulsat durant les últimes dècades els robatoris en masies aïllades. “Hi ha bandes més o menys organitzades –apunta un altre dels testimonis recollits al treball de recerca– que es dediquen a una sèrie d’informacions clau, com ara quin és el dia de mercat del poble gran, i llavors saps que en un poble de quatre habitants tots quatre són al mercat, hi ha molts casos en què tornen i veuen que els han entrat” a casa.

El nexe comú de tot tipus d’espoli, ja sigui d’arqueologia, mobiliari o antiguitats en general és òbviament que hi ha molts diners pel mig, recull el llibre. “La cosa està clara, si existeix la demanda existiran els robatoris i si creix la demanda de determinades peces, creix la delinqüència en aquesta direcció”, hi assegura un dels entrevistats per Campillo.

Aquest interès, que segueix unes modes, determina els encàrrecs fets als que finalment perpetren els robatoris. Una d’aquestes comandes va ser justament la que va fer desaparèixer el Beatus de la Seu (el 1996), peça que va ser una de les poques que han estat restituïdes, tot i que “encara falten un parell de fulles [...] les més bones, amb miniatures de molta qualitat”.

“Passaré a la història com un lladre, però en realitat sóc un marxant”

“Passaré a la història com un lladre, però abans que res jo sóc un marxant” afirma el conegut com a Erik, el belga, en l’entrevista inclosa per Campillo a la seva tesi doctoral. “El clergat estava disposat a vendre’s les seves peces, que durant molts anys havien estat fora de la vista dels feligressos, recloses en llocs foscos i en males condicions de conservació […]. Als clergues els anava bé que comprés les peces perquè amb aquests diners podien reconstruir el sostre de l’església o pintar les sagristies. No s’ha de ser molt crític amb totes aquestes vendes, que reitero que eren del tot legals, encara que no crec que tinguessin la legitimitat necessària per fer-les, ja que totes les obres són propietat de la comunitat i ells se les venien impunement pel fet d’estar dins dels recintes religiosos”. Amb tot, el qüestionat marxant assegura que “moltes de les peces s’haguessin perdut si jo no les hagués comprat o, en ocasions, robat”.

Quant al seu modus operandi, apunta detalls com que normalment treballava per encàrrec, després de fer un estudi a consciència. Les peces “havien estat venudes prèviament a un col·leccionista que coneixia la peça que s’havia de comprar o robar […] cada vegada amb menys escrúpols”. En el cas que el destí de peces sostretes a Espanya fos l’exterior, i com que un estranger no podia exportar-les “tenia alguns coneguts, molts dels quals eren analfabets, que eren els que apareixien als registres”.

La llegenda negra de l’arqueologia

L’especulació urbanística, afirma Campillo, és la responsable directa de la desaparició de molts jaciments arqueològics, que en molts casos s’han fet malbé abans que ni tan sols se’n conegués la seva existència. La situació ha afectat tot el Pirineu, considera Campillo, “i seria estrany que Andorra no s’hagués vist afectada”. I els responsables, apunta, són les administracions locals, “per desídia o per mala fe”. O bé per desconeixement i por a la “llegenda negra” segons la qual una troballa arqueològica suposa moltes traves a la continuació de l’obra que s’hi estigui fent. “En el cas espanyol, almenys, no sé que mai s’hagi hagut de paralitzar una construcció per fer una excavació d’urgència, ni que s’hagi expropiat un terreny. És la imatge negra de l’arqueologia i del tot incorrecta”, proclama Campillo. I continua: “Les administracions locals són les primerees responsables de la conservació d’aquest patrimoni, no tenen disculpa quan són corresponsables directes de la seva destrucció. Succeeix a tot el Pirineu català i és fàcil suposar que també a Andorra, amb tot el que s’hi ha construït”.