Cazarabet conversa con... Jaume
Barrull Pelegrí, autor de “Tres de vius. Una historia
familiar” (Pagès)
Una història familiar que ens narra amb plenitud Jaume Barrull Pelegrí.
Forma part de la col·lecció Guimet en el seu nº
249.
El llibre, d´alguna manera és molt autobiogràfic com ho és de no poques
famílies catalanes….
Segons els editors: “Jaume Barrull és un dels historiadors de
referència de la història moderna lleidatana”. I explica sobre l´època en
que es desenvolupa la història: “L'època en què se situa aquesta història
familiar no és fàcil: una guerra civil sempre és de mal passar i
de mal pair. Tres fills al front i una persecució
religiosa, desencadenada a partir de l’intent de cop d’estat
de juliol de 1936 i que es va endur per davant persones, temples i
imatges estimades i molt venerades.”
La sinopsis del llibre: A partir de l’evocació dels dotze germans Pelegrí
Macarulla, tietes i tiets de l’autor, l’historiador Jaume Barrull Pelegrí ens
convida a fer un recorregut per la Lleida de la primera meitat del segle XX. Un
període difícil de la nostra història marcat per una guerra civil, per una
dictadura militar que va allargar la postguerra durant quaranta anys i per
l’omnipresència, en la vida pública però també en moltes de privades, del
catolicisme. Aquest és un llibre a mig camí entre la memòria, sempre fràgil, i
la història, entre aquesta i l’anècdota, sempre reveladora del temps viscut.
Tanmateix, no és pròpiament la història d’una família, però sí que a molts
lectors i lectores els resultarà una historia familiar.
L´autor, en Jaume Barrull Pelegrí: és historiador. Doctor en Filosofia i
Lletres per la Universitat de Barcelona, ha estat professor d’Història
Contemporània a la Universitat de Lleida. Estudiós principalment del període
republicà i de la guerra civil ha publicat entre altres llibres: Les
comarques de Lleida durant la Segona República (1930-1936) (Barcelona,
1986), Violència popular i justícia revolucionària. El Tribunal Popular de
Lleida (1936-1937) (Lleida, 1995) i més recentment, Canvis polítics i qüestió
religiosa. El bisbat de Lleida, 1931-1939. També ha publicat la biografia Humbert
Torres, metge, filòsof, polític (Lleida, 2009) i ha participat en diferents
treballs sobre Màrius Torres. Ha col·laborat en obres col·lectives com ara la Història
Gràfica de Lleida, Història de Lleida o Arrels Cristianes. El 2014
va coordinar el llibre L’obra de la Mancomunitat de Catalunya a les terres
de Lleida (1914-1923). Entre 1995 i 2001 va presidir l’Ateneu Popular de
Ponent i entre el 2003 i 2011 va ser vicerector d’Activitats Culturals i
Projecció Universitària de la UdL. El 2015 es va estrenar en el camp de la
ficció amb una novel·la sobre la guerra civil: Ànimes batudes i el 2018
va publicar Missa funeral.
Cazarabet
conversa amb Jaume Barrull Pelegrí:
-Amic, què t'ha portat a
escriure aquesta obra narrativa que ens explica com es viu i què passa en una
època determinada, la meitat del segle XX, prenent el pols a una família?
-Era una idea qual a la que donava voltes des de feia uns quants anys i que
va trobar el seu moment durant el confinament del covid
ja que era una feina que podia fer des de casa, amb l’ajuda principal de la
memòria. Perquè? Doncs la família de la meva mare era llarga i, per tant, amb
gent diversa: una bona mostra d’un segment significatiu de la Lleida -i potser
de la Catalunya- de finals del XIX i primera meitat del vint. D’altra banda, és
una manera diferent de fer història. En primer lloc, considerant persones i
fets que no acostumen a tenir entrada el la narració històrica. Sovint, si es
vol, es tracta d’aspectes anecdòtics. En segon lloc, a partir de la pròpia
memòria.
-La Guerra
Civil, fills al front, la persecució religiosa, les repressions, la llarga
postguerra i els anys de dictadura… tot un escenari que es desgrana i ens
ensenya a tota una societat, oi?
-És un escenari molt comú. Moltes famílies, d’un i altre bàndol, pateixen
desgràcies semblants durant la guerra. La diferència és que la postguerra la
viuen de manera radicalment diferent. Uns patiran una repressió -o exili-
inacabable. Els altres se suposava que formaven part del bàndol vencedor. Això
darrer, però, per a moltes famílies en el fons no deixava de ser un engany, tot
i que sí que van servir -i sovint s’hi van prestar alegrament- de pantalla a
aquells altres que realment van guanyar la guerra.
-Penses que
és un llibre que reflexa molt com van viure aquells dies les famílies
catalanes?
-Sí, és clar. De fet al Proemi del llibre ja explico que el subtítol, «Una història familiar», no es refereix tant
al fet que sigui una història de la meva família, com a que pot resultar familiar a molta altra gent,.
-Què és per a
tu la narració en la que els fets històrics són els protagonistes i a l´hora
l´escenari per a contar-nos com és una societat?
-Allò que anomenem fets històrics, una categoria no sempre fàcil de
definir, ja que en el fons qui decideix escollir un fet i rebutjar-ne un altre
és l’historiador o la historiadora, en aquest cas la perspectiva de gènere és
important. Són, en definitiva, el producte de l’activitat de la gent. Poca, en
la història més tradicional, o molta. Alhora, aquests mateixos fets són,
efectivament, l’escenari on transcor la història que
hom explica.
-Contar trams
de la història com ho fas tu, poc a poc, amb la paciència d´apropar-te a ella
mitjançant el factor o factors humans és quelcom molt interesant i és ficar a
les persones pel damunt de tot, no?
-Al partir d’una història familiar, que per tant m’és molt propera, les
persones passen a ser les protagonistes directes de la història. Quan el
protagonista és la col·lectivitat, per tant forçosament anònima, els fets,
resultat d’una acció col·lectiva, passen a ser més importants. De totes
maneres, voldria dir que he procurat evitar d’abusar de les anècdotes massa
particulars i posar l’atenció en aquelles que poden tenir un abast més
col·lectiu.
-És una altra
manera, aquesta, d´apuntalar allò que va passar i que es va tapar amb el
silenci, la por, l´escarment…
-Efectivament, tant la història de les elits, com la història social, pot
acabar, una voluntàriament, l’altra com una conseqüència no volguda, tapant,
oblidant la realitat quotidiana de la gent. Com més micro
és la narració històrica, més s’apropa a la realitat viscuda.
-Quin i com
és el paper que li atorgues a aquest l’escenari d´escenaris en què es passegen
els personatges i es desenvolupa aquest temps històric marcat per l´esclat
d´una guerra civil i tot el ventall d´efectes secundaris que es desenvolupen a
partir d’aquest esclat?
-En aquesta història, com en general en la història del país, hi ha un
escenari principal que és, òbviament, la guerra civil. Ho és, principalment,
perquè va ser molt dramàtic, però també perquè va condicionar -i va servir
d’excusa- a la posterior dictadura. Ara, també abordo, com ja he assenyalat, el
període anterior, des de finals del final del XIX fins el 1936, un període del
qual no tinc cap record directe, i la llarga postguerra que no afecta a tothom
de la mateixa manera i que tampoc és un període homogeni, però del qual sí que
tinc un record directe. La guerra i molt singularment, la persecució religiosa,
aquesta a Lleida va ser molt violenta, va inclinar bona part del catolicisme
cap al bàndol rebel, tot i que en molts casos venien d’una tradició -substancialment
catalanista- que després es va adaptar malament al nacionalcatolicisme
hegemònic. D’altra banda, el catolicisme és universal, no espanyol com potser
pensaven els prohoms nacionalcatòlics, i a partir
d’un cert moment, en concret a partir de Joan XXIII i el Vaticà II, la seva
evolució xoca amb tot allò que des del triomf franquista, i potser abans i tot,
era indiscutible. La resposta a aquest xoc, com acostuma a passar, no va ser la
mateixa per part de tothom. Tampoc els meus parents.
-Amic, què pretenies a l'
hora submergir-nos en aquest exercici narratiu...?
-Podria dir, i seria cert, que en primer lloc pretenia passar el
confinament de la manera més entretinguda possible. Però com que era un
projecte que venia de lluny, ja ho dit, també és cert que em proposava explicar
la mateix història des d’un altre punt de vista. També m’agradava deixar
testimoni d’una època i d’una família que contemplada des dels paràmetres
actual no deixa de ser singular. D’altra banda, com que no tinc prou gruix
biogràfic per escriure unes memòries, aquí tenia una excusa per fer una mica de
memòria. No sé si històrica, tanmateix.
-Són
personatges que mostres i fas desfilar a la teva història que ens els podem
imaginar ben plantats, oi?
-No ho sé, això potser ho han de dir els lectors. Tenen una altra
perspectiva, menys personal.
-La seva
idiosincràsia més interna, la de cadascú d´ells, es queda ací ben present,
veritat, creus que han anat canviant, tal com els vas pensar en un inici, sota
l'influx de la trama?
-Ni soc psicòleg, ni vaig conèixer prou als meus tiets i tietes com per
intentar un retrat massa intern, per
dir-ho així, però em plau la lectura que en fas. Crec que no, que l’evolució de
la trama no va alterar la idea que tenia de cascun d’ells. S’ha de considerar
que no vaig utilitzar cap tipus de documentació personal, com ara dietaris o
cartes, sinó que vaig construir una narrativa a partir dels coneixements que ja
tenia com a historiador i dels records, tant personals com adquirits, és a dir,
allò que he sentit explicar.
-Amic, ens
pots parlar del procés de documentació, recerca de fonts, lectura de llibre i
altres que hi ha darrere d'aquest llibre?. Període apassionant, però molt
afanyós i laboriós que, de vegades, fins i tot ens pot submergir en certa
ansietat…
-No he necessitat un període de documentació prèvia ja que aquest és una
època que conec: he fet recerca i n’he donat classes. D’altra banda, com acabo
de dir, no he utilitzat documentació personal, en molts casos sé positivament
que aquesta no existeix, de la resta em temo que tampoc. És, com dius, un
període apassionant i no només el de la guerra. Ara, no podria dir que em produeixi
ansietat, potser és deformació professional. Al metge, el càncer del pacient
tampoc li deu generar ansietat, seria terrible.
-I, com ha estat el dia a dia de treball, la teua metodologia de
treball per construir aquest llibre d'assaig / narració?
-Em temo que no puc parlar de metodologia pròpiament dita. En tot cas, m’he
mogut entre la història, prescindint, això sí, dels formalisme que reclama
aquesta disciplina, i la narrativa de ficció, molt més lliure. Encara que he de
dir que al llibre hi pot haver errors de memòria, aquesta sempre és fràgil,
però no hi ha res inventat.
-Aquest
treball, t'ha obert la ment i la curiositat a indagar més sobre alguns dels
aspectes tractats en el mateix ?. Ens pots parlar de treballs en què estàs
submergit ara?
-Sobre la meva família no, sobre el període al qual faig referència no ho
he descartat. Són uns anys de la nostra història certament apassionants. No
m’agrada gaire parlar de projectes perquè pot semblar, anunciant-los, que
contraus un compromís. I en aquestes altures de la vida, compromisos els
mínims, francament. D’altra banda, el darrer any he publicat tres llibres:
aquest del qual hem estat parlant; un altre sobre una enquesta que es va fer al
bisbat de Lleida a l’acabar la guerra sobre l’etapa republicana i de la mateixa
guerra: Canvis polítics i qüestió
religiosa. El bisbat de Lleida, 1931-1939; i un altre amb el periodista i
dibuixant de còmics Alfons López: Lleida.
Narracions mínimes. S’ha de donar una mica de treva al mercat!
-Amic, com és
treballar amb Pagès, dins la col·lecció Guimet?.
Conta´ns, per favor, com és el treballs amb una editorial una vegada t’accepten
l´obra...?
-Molt bé. La col·lecció en concret no crec que necessiti cap tracte
especial ja que no presenta cap singularitat. Com que Pagès és una editorial
independent i d’una dimensió mitjana, el tracte editor - autor és molt directe
i molt franc. Bé, un cop t’accepten l’obra aquesta passa a mans de l’editor, en
el meu cas una excel·lent editora, que és qui farà el seguiment de tot el
procés, des de les correccions, paginació, portada, etc. Com que són
professionals és millor atendre les indicacions que et puguin fer.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)