Cazarabet conversa con... Joan Garí, autor de “Ser
persona. Diari de l’escriptor al 50 anys” (Afers)
Una mirada a l´escriptura i a l´art i ofici d´escriure
des de l’Edat Mitjana i des de la mirada de l´escriptor valencià Joan Garí.
La sinopsi del llibre:
L’any 2015 Joan Garí feia
cinquanta anys. Les xifres rodones, com els paisatges o els llibres o els fets
més curiosos de la vida, són provocacions literàries per a un bon escriptor. I
si aquest escriptor és un hereu clar de les llums de Montaigne
—Garí és un dels assagistes més radiants de la
literatura catalana— un tombant clau com ara el mig segle d’existència es pot
convertir en una festa literària. Això és el que fonamenta, d’alguna manera,
aquest dietari d’un any: la mirada enèrgica cap al món d’un escriptor que s’hi autocelebra amb l’escriptura. Hi trobarem Joan Garí al complet: el que observa la quotidianitat per
extreure’n trets generals del ser humà; l’amant de paisatges tant urbans com
rurals, una literatura del passeig i del viatge en què Garí
excel·leix; el crític literari que es capbussa en els llibres per a entendre’s;
l’expert en cuina que ens recomana gaudir de la menja més casolana; o
l’analista social, el moralista en el sentit il·lustrat, volterià. O, també, el
periodista que és capaç de descobrir la història amb majúscules en uns fets
concrets: d’un alt valor periodístic són, per exemple, les pàgines dedicades a
Ucraïna i, en concret, a la central nuclear de Txernòbil,
en què Garí, per mitjà de la descripció del lloc i
els seus habitants, ens trasllada al moll d’un dels conflictes de la nostra
contemporaneïtat, el de la frontera sempre irritada de l’antiga Unió Soviètica,
unes turbulències nacionals ara com ara ben enceses. Tot el dietari és una
incitació al coneixement del món i, a més, una reivindicació de la bellesa de
les coses, tot perquè afrontem el nostre gran repte, l’única conquista que val
la pena: el simple i alhora complexíssim fet de ser persona.
L´autor en Joan Garí (Borriana,
1965) ha cultivat diferents gèneres literaris. Entre els seus llibres destaquen
"La conversación mural" (Premi Fundesco d’Assaig, 1994), "Un cristall habitat"
(Premi de la Crítica de l’IIFV, 1999), "Viatge pel meu país" (2012),
"La memòria del sabor" (2015), "L’única passió noble"
(Premi de Narrativa Memorialística a Benicarló 2016 i
Premi de la Crítica AELC, 2017), "El rebost perfecte" (Gourmand World Cookbook Award 2018) o
"Cosmopolites amb arrels" (2021). En la seua faceta periodística va
ser un destacat col·laborador de Público durant tota la seua existència com a
rotatiu (2007-2012). Actualment escriu en El País i Ara. Una part dels seus
nombrosos articles de premsa estan recollits als volums "Un ofici del segle"
(Premi de la Crítica AELC, 1999) i "Sin dios y sin diablo"
(2018).
El seu compte en Twitter és @Muntanyenc08
Cazarabet conversa amb Joan Garí:
-Amic arran del llibre Ser Persona ens agradaria parlar amb tu sobre el fet
de ser escriptor, de l´ ofici d´ escriptor i de la convivència en ser persona
versus escriptor…un escriptor naix o es fa o una miqueta de les dues coses…?
Jo crec que un escriptor naix i es fa, totes dues
coses. M'explique: la necessitat d'escriure t'ha de
nàixer de dins, però l'ofici s'adquireix amb la pràctica, amb els errors, amb
els encerts, amb la lluita mab la pàgina en blanc.
-Els assagistes vos sentiu una miqueta a l´arrere—com a
l´ombra--, des de la mirada de l´ opinió o del gust lector, dels
narradors, escriptors de novel·la?
-Tot el que no siga novel·la
-que és el que llegeix el 90% dels lectors- és viure amb l'ai al cor. L'assaig,
la poesia i el teatre ens hem de repartir les molles del gran banquet de la
lectura. La gent té una dieta lectora monotemàtica i paupèrrima, això és un
fet.
-I si li sumes que ets assagista d´una llengua
minoritària…apareix ,si es cau, més aquest sentiment de soledat, no? O meu
pareix a mi?
-La llengua minoritària no afegeix res, només resta. Però
en el fons no té importància: una obra de qualitat acaba creant el seu públic.
I hi ha les traduccions...
-Un escriptors, sigui assagista, sigui narrador,
novel·lista, poeta, dramaturg…allò que cerca és , de manera tan constant com a
la vegada, pot ser inconscient ,ser persona…fer-se persona, formar-se de manera
constant, oi?
-Ser persona -com es titula el meu dietari- no és un fet
biològic: és un fet social. Tots tenim el deure de ser o, millor dit, esdevenir
persona. És un fet que acompanya una biografia i, amb sort, acaba
conquistant-se
-De tota manera, Joan, aquesta és una tasca que hem
d’emprendre totes i tots com a persones…En l´actualitat col·labores amb
columnes a El País i a l´Ara com t´hi trobes amb aquesta “aventura”?
-Des de fa trenta anys simultanege
els oficis d'escriptor, periodista i professor, i ja no em trobaria sense
dedicar-m'hi. Però no soc un addicte al treball: també m'agrada l'oci!
-Com definiries la teva trajectòria com escriptor versus pensador i, per
tant ,versus persona?
- No en tinc ni idea. Crec que això ho haurien de dir els
meus lectors, jo soc incapaç d'autoavaluar-me com a escriptor -i com a
persona...
-En això de “ser persona” hi entra també el fet de
conèixer allò que com a persones ens rodeja…per això la mirada és tan important
i per això de res serveix anar a les antípodes si no coneixem la Tinença de
Benifassà ---per ficar un exemple?—
-Exacte. Jo, que he viatjat molt ("Cosmopolites amb
arrels" és el recull dels meus reportatge de viatge per a mitjans com El
Temps, Ara o El País) cada vega tinc més clar que no té cap sentit anar al Pol
Nord si no coneixes en profunditat la comarca més pròxima a la teua. Un
cosmopolita sense arrels és una de les coses més tristes del món...
-Viatges molt i he llegit en alguna entrevista que, és
clar, et documentes abans…des de quines perspectives i de quina manera; què és
allò que més t´interessa enlloc on vas?
-Em documente abans dels
viatges però també m'agrada descobrir coses, deixar-me sorprendre. El viatge ha
de ser un equilibri entre la constatació i el descobriment.
-Com hi veus aquesta manera de viatjar que es tracta de
tatxar llocs i anar com a aixells… obrint els
ulls…visitant només allò convencional…sense indagar…sense ficar-se entre la
gent…els carrerons…lo autèntic que fa d´unes persones un poble ,una cultura…
-L'únic sentit de viatjar, ara mateix, és entrar en
contacte amb gent diversa. Els llocs ja estan tots en internet. El planeta està
tot explorat. El que falta per explorar, el que encara et sorprén,
és el cor i el pensament de la gent.
-És la literatura la millor manera de viatjar des de casa
quan no es pot sortir a viatjar?-Cada viatge té una mirada?.- Cada viatger té
sempre una manera de mirar que importa al lloc on va?
- Exacte. cada viatge té una mirada diferent. Cada
viatge és una aventura i un imponderable.
-Els valencians viatgem i mirem…contant després allò que vivim durant el
viatge d´una manera diferent que, per exemple, un basc?
-Per descomptat. Jo viatge sempre amb ulleres de
valencià. No puc mirar el món si no és a partir de les meues arrels.
-Com influeix la globalització en el fet de ser
assagista, escriptor, mirador de llocs llunyans…viatger?
-La globalització ha fet que ja no hi haja deserts
llunyans o civilitzacions per descobrir. Ja no hi ha viatgers: només turistes.
-En cada mirada, sigui viatgera o no, hi podem haver-hi
moltes històries, sobretot humanes...perquè, amés cada humà amaga més d´una
història...moltes com a secrets, totes i tots tenim fantasmes positius i
negatius...,no? . En això, en part, consisteix ser persona, oi?
-La persona s'edifica amb el contacte amb altres
persones. Això és inapel·lable.
-Cinquanta anys de vida, amic són cinquanta anys
d´escriptor?
-Els anys d'escriptor són com els dels gossos:
estan concentrats. Si t'agafes seriosament l'ofici i el vius intensament
aprofites cada dia i cada pàgina.
-Com ha estat editar amb Afers?
-Una experiència excel·lent. Vicent Olmos és un editor
com els d'abans. Ja en queden pocs...
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)