Cazarabet conversa con... Montse
Vendrell, autora de “Sabó de casa” (Pagès)
Montse Vendrell escriu una novel·la en la que la lluita
per la supervivència està per damunt de tot...
Una història basada en fets reals, però amb molts trets
de ficció...l’autora aconsegueix, sense estridències, contar d´una altra manera
una història d´amor d´éssers que s´estimen ,però que estan condemnats a
estar-hi separats... ells a Marsella i ella a Almenar... i la novel·la es va
fent rodona poc a poc...
La novel·la, la primera de Montse Vendrell, es troba dins
de la Col·lecció Lo Marroco.
La sinopsis del llibre:
Per evitar que l’enviïn a la guerra del Marroc, Joan de
Marongo fuig no tan sols del seu Almenar natal, sinó de tot allò que estima. A
l'exili francès haurà d’aprendre a viure sense la seva família i, sobretot,
sense la Marieta, el seu gran amor. Sabó de casa és una història basada
en fets reals, però farcida de ficció, que s’ambienta inicialment a la Lleida
dels anys vint i a la vida a pagès. Després, els protagonistes recorren ciutats
tan allunyades com Marsella i Barcelona per retrobar-se, finalment, ben a la
vora de casa.
“Es treia les sabates, s’arromangava la faldilla i posava els peus a l’aigua,
tallant la fina capa d’escuma que deixaven les onades que tornaven, desfetes,
de la sorra. D’esquena a Barcelona fixava la vista tan lluny com podia i
s’imaginava que en algun punt d’aquell horitzó hi havia el Joan amb els peus a
l’aigua del mateix mar que els separava.”
L´autora, Montse Vendrell: (Alguaire, 1963) ha estat mestra
de primària en diferents escoles de Catalunya. Ha estat mestra de primària i
professora de francès en diferents escoles i instituts de Catalunya. També ha
estat professora d’espanyol a París i actualment treballa a l’EOI de Lleida. És
artista multidisciplinari i s’ha especialitzat en la il·lustració i
l’escultura. Sabó de casa és la seva primera novel·la, a la qual ha
dedicat més de 10 anys de la seva vida.
Afegeix Pagès: “Es la primera novel·la de Montse
Vendrell. Ha trigat deu anys en escriure-la, perquè ha fet un gran procés de
recerca en tots els àmbits. L’autora excel·leix en la construcció dels
personatges, en l’ambientació històrica i en la profunditat de la trama”.
Cazarabet conversa amb Montse Vendrell:
-Montse, què et va dur a
escriure aquesta novel·la en la que t´apropes a una història d´amor entre
dues persones com destinades a viure junts per a sempre.. .com dos
ànimes bessones que es veuen separades per una guerra i per la història que els
atropella...no sé, com si com si se'ls emportés per davant... què
ens pots dir?
-Sabó de casa és la història dels meus avis. La vaig començar a
escriure sense intenció de fer una novel·la. De bon començament només volia
escriure una crònica de l’exili del meu avi perquè tenia un final una mica
insòlit. Vaig començar a indagar a partir d’uns documents que tenia i vaig anar
prenent nota del testimoniatge de persones que l’havien conegut... No volia que
aquesta història es perdés i vaig prometre a un oncle meu i a la meva mare que
l’escriuria. Encara no sé com es va convertir en una novel·la de 500 pàgines.
-Per cert, per
què Sabó de casa?
-L’olor del sabó de casa és l’olor de casa dels meus avis i també de
casa meva. La meva mare encara en fa... En un principi la història s’havia de
quedar a casa, perquè parla de casa i no creia pas que pogués interessar a algú
altre... Aquest producte tan casolà em permetia anar del present al passat i, a
més, la història transcorre a Catalunya i a Marsella; en ambdós llocs el sabó
de casa és un article molt quotidià. A Marsella, concretament, se’n diu savon
de Marseille i és una versió més refinada, perfumada, del nostre sabó de casa.
-Els
personatges, ací, en aquesta contalla llarga e intensa suporten tot el pes de
la novel·la... diries que tant o més que la trama que pareix que fa d’envol
tori...
-No crec que la trama sigui un embolcall. Jo no l’he concebut així,
sinó que des del començament li he donat molta importància. He tingut molta
cura en la coherència dels fets que hi explico, la mateixa que en el tractament
dels personatges. Crec que el pes de la novel·la el suporten a parts iguals els
personatges i la trama.
-En
Joan no vol anar a la guerra del Marroc… pensa (i crec que pensa bé
)que allà no se li ha perdut res…i s´ha d´entendre que hi ha gent que no es veu
amb un fusell a les mans ni per a matar a persones com ells, joves d´un altre
país que no li ha fet res….per una guerra per terres, per orgulls, per pàtries,
banderes…fuig a l´exili i allí es queda envoltat de gent estranya, sol… sense
la família, sense la seva estimada Marieta… pot ser ací comença la seva pròpia
“guerra” interna per a no desesperar-se?
-I tan! De fet, en més d’una ocasió, ell mateix diu o pensa que potser
hauria estat més fàcil acceptar la seva destinació al Marroc. Hem de fer
l’esforç de situar-nos en aquella època… Si avui en dia, amb telèfon, mòbil,
avions i sabent idiomes, marxar de casa ja suposa un tràngol, imaginem com
deuria ser de dur fa cent anys. A casa sempre s’ha dit que ho va passar molt
malament per arribar a França i que un cop allí no va ser gens fàcil.
-Aquesta
història està basada en fets reals, això vol dir que va passar, no?, què
ens pots contar? De la historia real de com t´aplega i de com i per
què prens la decisió de ficar-li trets de ficció i fer una novel·la?
-Sí, sí. I tan que va passar!
Fa uns 30 anys, un oncle meu, germà de la meva mare, em va donar la
cartera del meu avi. Hi havia documents escrits en francès. A partir d’allí
vaig començar a buscar les adreces que hi apareixien, a llegir documents que em permetessin entendre
per què va marxar, vaig anar als llocs on ell havia anat, vaig demanar a tothom
que l’havia conegut que m’expliquessin què en sabien. Estava engrescada en la
recerca i vaig dir: “Això ho escriuré perquè no es pot perdre”. El meu oncle va
emmalaltir i poc abans de morir li vaig prometre que acabaria aquella història.
Sempre m’havien dit que redacto molt bé i, gairebé sense adonar-me’n, en
comptes d’una crònica vaig encetar un relat. Ell ja no ho llegiria, però vaig
pensar que seria bonic regalar a la meva mare la història dels seus pares. En
aquell moment només tenia escrites unes 70 pàgines i vaig seguir buscant i
redactant.
Lògicament em faltava molta informació. Per a que la història fos del
tot coherent, hi havia buits per omplir, i aquí és on entra la part de ficció:
no tinc tota la informació, doncs me l’invento.
-Com et vas
plantejar ficar-li tants elements, des de moltes perspectives i mirades; com
et vas moure per aquest escenari?
-No m’ho vaig plantejar. Em va sortir espontàniament. A mesura que
llegia per documentar-me sobre aquella època, creixia el meu interès per tot
l’ambient que envoltava els personatges i després necessitava abocar a la
novel·la tot allò que m’havia impactat, totes les troballes que havia fet,
totes les emocions que m’havien despertat. Soc molts perfeccionista i no volia
deixar-me res.
A més, en principi només havia de parlar del periple del padrí, però
els testimonis orals que tenia em parlaven i em descobrien aspectes de la vida
de la padrina que no podia ni volia obviar i això em va fer desviar cap a Sant
Sadurní i Barcelona.
M’hi movia amb entusiasme perquè era com si ho estès vivint jo
mateixa.
-Tot i que s´hi
inclouen noms i trets de ficció diguem que per adornar la trama… la dinamitzen,
li donen ritme d´una altra manera… li trauen pes dramàtic… a més que ofereixen
una manera d´engrandir la narrativa del que es conta i com es conta, no?
-Sí. Com he dit anteriorment necessitava omplir els buits de la
informació que no tenia, però tot i així, de ficció no n’hi ha massa... un 20%,
potser. Els noms dels principals personatges són tots reals. Tots van existir.
Només alguns molt secundaris han estat inventats. Fins i tot els noms dels
treballadors del restaurant de Marsella i del forn de pa són certs. Vaig
consultar els arxius de la Chambre de Commerce de Marseille i els Archives
Départementales de Bouches-du-Rhône per trobar-los.
-Enllaço amb
la pregunta anterior perquè es tracta de fer que els personatges reals no
portin massa pes, no…?
-No. No he volgut en cap moment treure pes dels personatges, al
contrari, necessitava posar-hi tots els detalls d’ambientació per fer-los més
intensos, més reals.
-Com era
aquella Lleida i aquell Almenar –just a la franja amb La Llitera de l´Aragó--que
deixa arrere en Joan?
-Almenar, igual que Lleida i tots els pobles que anomeno eren pobres.
Vivien de l’agricultura, la ramaderia i una mica de comerç que abastien des de
Lleida i des de Tamarit.
L’ambient molt senzill i la vida cultural molt minsa.
- I com
l´impacta l´exili voluntari… França i els francesos, una manera de viure molt, molt
diferent?
-Segurament va experimentar “l’emmerveillement” que descric a la
novel·la. Sortir de la vida senzilla i monòtona d’Almenar i endinsar-se en la
França dels Années Folles segur que va ser molt impactant. El contacte amb una
altra llengua i una altra cultura segur que va ser igual de difícil com
enriquidor.
-La novel·la
també és una novel·la que passeja per molts escenaris: Almenar de Lleida als
anys vint del segle passat; Marsella i el seu cosmopolitisme vora mar, la
Barcelona , sempre convulsa e inquieta, i altra vegada terres més
reconegudes…un viatge de viatges….molt Mediterrani—m´has recordat les lectures,
algunes, d´Amin Maalouf que sempre intenta amb els viatges de rerafons
trobar-se o retrobar-se---…-I ells, als dos principals
protagonistes: en Joan i la Marieta ,semblen a estones ,com a
titelles dins l´huracà d´un dia que no té final…sacsejats…és així com els vas
pensar? —tot i el pes de la no ficció---
-Sí; és que realment era així. Estaven atrapats dins un sistema. No hi
podien fer res.
-Per a ser la
teva primera novel·la t´arrisques, apostes: una novel·la basada en fets
reals---amb molts trets ficcionats-- és molt difícil perquè has de mantindre un
equilibri entre lo que va passar ,sí o sí ,i allò que no va passar-hi (els
elements ficcionats) i no has de sotmetre a massa pressió als teus personatges
per no creuar certes ratlles roges, no...?
-Va ser un esforç constant... Els havia de mantenir “en la seva
línia”. De vegades tenia ganes de fer-los actuar d’una altra manera, però no ho
feia perquè els hauria tret del seu context real i hauria perdut credibilitat.
-Amb aquesta
història vols fer com una mena d´homenatge al pacifisme que molts
tenim endins i que pocs tenen la valentia d´ensenyar?; el protagonista és un
lliure pensador que no acaba d´encaixar en una societat que només roda que
roda?
-Lluny de pensar que era un covard perquè va fugir de la guerra, penso
que va ser un valent capaç d’endegar tot aquell sistema a fer punyetes. Hi va
haver molts joves que van marxar com ell, però també n’hi van haver molts que
van obeir aquell sistema corrupte. Sé que el meu avi no era amant de cap tipus
de conflicte, i menys encara si el conflicte era bèl·lic.
Tinc entès que era molt bona persona. Tot Almenar en parla bé.
No crec que fos un lliurepensador. Era molt llest i molt valent.
-En la
pregunta anterior he ficat dos mots que pareix no tenen res a veure ,tot i que
jo crec que sí: el pacifisme i la valentia....jo és que crec que som tots i
totes més covards i covardes quan fem lo que fan tots i totes ...quan som
corders seguidors i seguidistes...crec que s´ha de ser més valent i valenta i
sortir del camí que t´ensenyen perquè sí...què en penses?
-Totalment d’acord. Jo mateixa he fugit sempre de “ser un corder”.
Tenia 26 anys, la vida resolta (mestra funcionària), un apartament moníssim
vora el mar a Vilanova i la Geltrú, un cotxe i un novio i, de sobte, vaig
deixar aquella vida còmoda per anar a viure al lloc dels meus somnis: París.
Allí no tenia ningú, ni casa, ni cotxe, ni novio i una feina molt precària.
Crec que aquelles vivències m’han ajudat molt per escriure Sabó de casa.
-Però
també és una novel·la que viatja d´Almenar a Barcelona, passant per Marsella....és
una novel·la que vol fer seguint a en Joan una mena de “road movie” vital per
ensenyar-nos que tots i totes podem dir “no” i renunciar?
-I tant! Crec que és un exemple claríssim. Els meus personatges es
veuen obligats a marxar, a deixar-ho tot, però cal veure com els enriqueix el
fet d’haver marxat. Comencen d’una manera i acaben tornant convertits en unes
persones ben diferents de com havien marxat. Per experiència pròpia puc dir que
no hi ha res més enriquidor, reparador i inspirador que sortir de la nostra
zona de confort.
-Allò que fa
que sigui una història de renúncia o de renúncies...tot i tindre el
seu amor a Almenar, amb la Marieta, en Joan marxa a l´exili per tal de no anar
a la guerra de Marroc i amb això es condemna a perdre el contacte amb ella, la
família, els amics, la seva estimada terra....
-És que... anar al Marroc era sinònim, pràcticament, de perdre la
vida. Ell ja havia perdut molt; la Marieta ja no hi era a Almenar, i ell , a
més, no acabava de trobar el seu lloc a la seva família...
-Crec que, al
mateix temps, la teva manera de narrar veu molt de certes altres maneres de
narrar—ja t’he dit lo d’en Maalouf--,però a més em recordes a les narracions de
plomes centreeuropees...?—certa tristor com suspensa en l´aire amb l’enyorança
com trencada...---
-Que em comparis amb en Maalouf ja m’ha semblat molt afalagador; pel
que fa a les plomes centreeuropees... He llegit moltíssima literatura francesa,
podria ser que m’hagués deixat empremta.
Sí. Hi ha tristor, perquè els protagonistes van viure episodis molt
durs i molt tristos. Hi ha, sobretot, molta nostàlgia. Jo també n’he patit
molta i he volgut reflectir-la a la novel·la.
-En aquesta
novel·la són els personatges els que porten i arranquen, paren ,fan i desfan la
trama o és la trama lo que ho domina tot?; com t´agrada treballar-hi més com a
narradora, duent a la narració com de la mà dels personatges o fent-los passar
pel pes de la trama?
-Com he dit anteriorment crec el domini de personatges i trama a la
narració està repartit al cinquanta per cent.
-Amiga,
Montse, ens pots contar com va ser el procés, crec que molt
minuciós, de documentació, investigació, recerca de fonts....pot ser
,fins i tot al basar-se en una història real de fonts orals amb entrevistes,
converses i demés?
-Primerament partia de documents reals: un permís de residència a
França, un contracte de feina, una cartilla militar, un certificat del Consulat
Espanyol a Marsella, fotografies...
Durant 10 anys he anat complementant la informació de partida amb
molta recerca per arxius històrics, arxius militars, arxius municipals aquí i a
França, webs de genealogia, consultes a serveis jurídics d’hospitals de Barcelona
i cementiris, museus, exposicions...
He llegit unes quantes tesis doctorals: sobre la història del servei
militar, la indústria tèxtil al Segrià... Llibres de memòries i d’història de
La Seu Vella, de la ciutat de Lleida, d’Almenar, de Besiers, de Marsella, sobre
la marca Codorniu i la família Raventós... Expedients militars, informes sobre
la Guerra de l’Àfrica... I una documentació molt valuosa que consistia en el
testimoni oral de les persones que van conviure amb els meus avis: familiars, amics,
companys de feina i d’aventures... Ells parlaven i jo escrivia el que em deien
per no perdre cap detall.
He llegit amb lupa desenes de BOPs (Boletín Oficial Provincial) a la
recerca de les requisitòries que m’interessaven i he remenat premsa francesa i
espanyola (sobretot anuncis de feina, de botigues, de productes...)
He observat centenars de fotografies de les ciutats i pobles que
apareixen a la novel·la, he comprat postals i estampes antigues... he contactat
experts per als temes més diversos: botànica, història del ferrocarril espanyol
i francès, el servei militar a Lleida...
Durant els darrers 10 anys he anat en vàries ocasions a Marsella, a
Besiers, a Bourg-Madame, a Sant Sadurní... Cada viatge significava alguna
troballa important.
Per poder reflectir d’una manera fidel el sentiment i la dificultat de
pujar una muntanya, jo mateixa, persona totalment inexperta en el món del
muntanyisme, vaig pujar el Montardo.
Sabó de casa m’ha fet viure experiències que mai hauria imaginat.
-I després com
se li afegeix l´ingredient de ficció, com és la metodologia de treball, om li
fiques ordre a tot i de quina manera?
He trigat deu anys, entre documentació i redacció, i com que no podia
treballar d’una manera constant, havia de ser molt estricta a l’hora d’endreçar
la informació que tenia. Tinc carpetes molt ben organitzades per temes, amb
fitxes que anava movent a unes altres carpetes organitzades per capítols.
Si de les consultes que feia en sortia algun detall interessant que jo
volia que aparegués al llibre per no semblar una Viquipèdia el feia viure o
explicar als personatges.
-Montse, com
et sents al davant d´aquesta primera novel·la teva com a escriptora; no sé ,
des del punt de vista d´ésser lectora de la teva primera criatura?
-Sorpresa. Em costa creure l’èxit que té la meva novel·la. Mai hauria
pensat que una història tan de casa pogués interessar a tants lectors anònims.
És molt gratificant el retorn de les persones, conegudes o no, quan
l’acaben de llegir i m’envien missatges emocionats. Ha superat en escreix les
meves expectatives, doncs jo no havia ni somiat en publicar-la.
Ara tinc ganes de llegir-la. M’agradaria fer l’exercici, potser
impossible, de situar-me fora del tot de la narració, com un dels lectors anònims
i deixar-me portar per aquesta bellesa que tots diuen que hi troben.
-Com ha estat
treballar amb Pagès?
-Una experiència molt bona. Ho posen i ho fan tot molt fàcil. Des del
primer moment el tracte amb l’editora Joana Soto ha estat molt proper. És una
gran professional i m’ha transmès molta seguretat.
-Amiga,
ens pots fer cinc cèntims d´allò en què estàs treballant ara?
-Tinc molts
projectes al cap, tots molt diferents. No puc evitar pensar en una
altra novel·la, però necessito agafar aire...
Soc il·lustradora i tinc al cap una història molt bonica, molt curteta
però molt potent que aniria adreçada als més petits. També tinc un taller
d’escultura. Vaig aprendre i iniciar aquesta activitat quan vivia a París i sempre he volgut
reprendre-la, però de moment només tinc feina a fer presentacions i a seguir
les bombolles de Sabó de casa.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)