Cazarabet conversa con... Felip Gallart Fernàndez y Vicent Lladonosa Giró, autores de “El presidi de Montclar. Els reclusos i la construcció del Canal d’Urgell” (Pagès)

Cazarabet conversa con... Felip Gallart Fernàndez y Vicent Lladonosa Giró, autores de “El presidi de Montclar. Els reclusos i la construcció del Canal d’Urgell” (Pagès)

Els reclusos en la construcció del Canal D´Urgell són retratats i el seu treball, gairebé d´esclaus o d´esclaus, mirat de ben prop amb aquesta investigació de Felip Gallart Fernàndez i Vicent Lladonosa Giró.

Amb un pròleg, amb molt de pes, des de la mà i el pensament d´Ignasi Aldomà Buixadé....

Ens avancen els editors: “El relat d’un triomf extraordinari en un context ple d’adversitats. És la història de la transformació i millora més profunda i visceral d’un territori. El presidi i tots els homes confinats, sobretot tots aquells que hi van deixar la vida, en són els més alts paladins”

La sinopsis del llibre: La construcció del Canal d’Urgell és la història de la transformació i millora més profunda i visceral que mai s’ha dut a terme en un territori de Catalunya. És el relat d’un triomf extraordinari en un context ple d’adversitats. El túnel de Montclar n’és l’obra més emblemàtica. En aquest llibre no hi trobareu les biografies dels burgesos inversors, ni dels enginyers, ni dels polítics, ni d’aquells que la història oficial coneix com a personatges rellevants de l’obra del Canal d’Urgell. A partir d’un exhaustiu recull documental, els autors dibuixen la crònica més precisa, viva i convulsa de les obres del túnel de Montclar i del seu presidi dins de la gran epopeia de la construcció del Canal Principal d’Urgell (1853- 1862). El presidi i els condemnats, sobretot tots aquells que hi van deixar la vida, en són els grans protagonistes.

Afegeix Pagès:” El Canal d’Urgell i el túnel de Montclar són les realitzacions més importants de la història ponentina. Són, sens dubte, un dels projectes més ambiciosos, singulars i reeixits de tota la història catalana. Són un exemple de persistència, de capacitat, de constància, de treball, de valentia”

Els autors, dels que Pagès ja ens avança: “Els autors contribueixen a la construcció del mite a través d’un component que fins ara havia passat desapercebut en el cas del canal: el vessament de sang i la violència en general”.

Felip Gallart Fernàndez: (Artesa de Lleida, 1962). Mestre i escriptor. Ha publicat una gran quantitat d’articles sobre la història contemporània ponentina, com la celebrada La plana salvatge, publicada en dos volums, que recull la història més desconeguda i convulsa de la plana de Lleida durant el segle XIX, i Teresa Guix, la Maseta (1816- 1839). Una dona de tràgic destí, escrita juntament amb la seva filla.

Vicent Lladonosa Giró: (Alguaire, 1942). Pèrit industrial elèctric. Ha publicat uns quants llibres adreçats a la formació professional, 91 volums sobre la història de Torregrossa i diversos articles centrats en la història ponentina. Conjuntament els dos autors han publicat L’enigma Parrot, sobre el misteriós Jaume Banqué de Mollerussa, i El camí de les tenebres, sobre la Primera Guerra Carlina a les comarques de Ponent.

Cazarabet conversa amb Felip Gallart Fernàndez i Vicent Lladonosa Giró:

-Amics, què és el que vos va portar a investigar sobre el Canal d´Urgell i el túnel de Montclar i la seva construcció? Va haver-hi algun incentiu que vos ha fet investigar sobre açò?

-Els que som fills de l’Urgell, de la superfície regada pel Canal d’Urgell, sabem més que ningú de la importància de l’aigua. De la importància que va tenir l’arribada de l’aigua als nostres pobles i als seus bancals. Els nostres pares i padrins ens parlaven amb veritable veneració del que va suposar per als nostres pobles la construcció del Canal, de l’agraïment infinit que sentien per aquells homes i dones que ho van propiciar. Per a ells la construcció del Canal d’Urgell va ser l’any zero de la seva història i així ens ho van transmetre. Som hereus d’aquella gran obra i d’aquella gent, però també en som deutors. Aquest llibre és, en certa manera, el pagament d’aquest deute, o almenys una part.

-La definiríeu com una història mítica i èpica?

-La construcció del Canal d’Urgell, i sobretot la de la seva obra més emblemàtica, el túnel de Montclar, conformen una història absolutament mítica, èpica i llegendària, per moltes raons.

És una de les obres més anhelades de la història catalana. Fins a la seva realització, van ser necessaris cinc cents anys de projectes fracassats, de fracassos estrepitosos. Se n’han recomptat més de quinze, fins al definitiu. Tots els projectes ensopegaven amb el mateix obstacle, la serra de Montclar. Si no s’obria una costosíssima forada que travessés la serra de Montclar, l’aigua no podia arribar a la plana d’Urgell, la plana més gran de tota Catalunya.

Durant els vuit anys i més de nou mesos la construcció del Canal d’Urgell va ser plena de dificultats, sobretot pel que fa a la seva obra més emblemàtica: el túnel de Montclar.

El Canal d’Urgell és l’obra hidràulica més important de la història de catalana. La transformació de l’anomenat Clot del Dimoni en l’àrea regada més gran de Catalunya. Les xifres són descomunals. En l’època de màxima ocupació hi van arribar a treballar 5.142 operaris, 658 treballadors d’ofici, 1.029 reclusos, 486 carros i 171 animals de tir. El Canal Principal, les seves quatre sèquies i el Canal Auxiliar van suposar la transformació de 70 mil hectàrees en terres regades i més de 80 mil persones es nodreixen d’aigua de boca. Va suposar la gran revolució transformadora del Ponent català. És la nostra gran revolució econòmica, equiparable a la revolució industrial que es va produir a Barcelona, Sabadell o Terrassa.

I tot plegat d’una forma que avui sembla totalment impossible. L’obra es va fer des de l’empresa privada, bàsicament amb diners d’inversors de la burgesia barcelonina, d’emprenedors com els Girona o els Clavé, sense cap subvenció de l’estat, només amb alguns préstecs. Finalment l’obra va ser ruïnosa per als inversors i l’empresa va arribar a fer suspensió de pagaments. Després ho van pagar els regants amb el novè dels seus productes durant els cent anys que va durar la concessió.

I encara un cop acabada l’obra i en començar els primers regs, en no existir desguassos ni clamors, l’aigua es va entollar. Les collites es perderen a causa del salobre. Entre els anys 1865 i 1874 una terrible epidèmia de febres palúdiques va provocar un desastre demogràfic. El reg no es va normalitzar i no va ser plenament productiu fins a finals del segle XIX, començaments del XX. I es que com diu la dita: “No hi ha Urgell, sense flagell”.

Són totes aquestes adversitats que converteixen la història del Canal d’Urgell en una vertadera epopeia, la més gran epopeia del Ponent català de tots els temps i segurament una de les més importants de tota la història de Catalunya.

-Com era el dia a dia en la construcció del túnel de Montclar i del canal d´Urgell? Per què una cosa no s´explica sense l´altra, oi?

-Foradar una barrera de més de set quilòmetres i baixar prop de 150 metres per assolir un nivell més baix que l’assut del Tossal, era un escull que desafiava tots els recursos tècnics, econòmics, laborals i humans de l’època. Però aquella barrera no es podia evitar. Si no s’obria aquella dificultosa foradada hagués calgut fer un costosíssim i complicat traçat, amb una pèrdua considerable de nivell i uns resultats de reg insuficients.

El dia a dia, durant els cinc anys i vuit mesos de la seva construcció, va ser molt dur, duríssim, sobretot per als treballadors i encara més per als presidiaris.

-És l´obra més important per a la Catalunya interior i de ponent al voltant de la simbiosi i de la constant osmosis entre l´ús de l´aigua versus conreus ?

-Sens dubte. Al Ponent català tenim dues grans obres. Una que mira al cel. És la Seu Vella, o catedral antiga. Una obra coneguda, valorada i apreciada per tothom. L’altra obra s’enfonsa a la terra. És el túnel de Montclar. Una volta revestida totalment de pedra de 4.917 metres de llargada, gairebé 7 metres d’amplada, amb una solera de volta invertida d’un pendent d’un metre cada quilòmetre i dues trinxeres, la d’entrada de 800 metres de llargada i 20 metres d’alçada màxima, i la trinxera de sortida de 1.500 metres de llargada i també d’uns 20 metres de llargada. Un obra desconeguda, fins i tot pels mateixos lleidatans, però que és una vertadera proesa de l’enginyeria. Una obra que cal posar en valor, perquè sigui reconeguda com es mereix.

-Una obra que es va poder dur a terme gràcies a l´enginy i l´empenta d´uns i de la força i la suor d´un altres. Com eren uns i altres? Quin retrat ens podríeu fer?

-Aquest llibre no parla dels burgesos inversors, no parla de la família Girona o dels Clavé, no parla dels polítics, ni tampoc dels enginyers, Pedro de Andrés Puigdollers que en va fer els plànols i el traçat, ni de Domingo Cardenal, l’enginyer que es va encarregar de dirigir el projecte a peu d’obra i de fer les rectificacions del Canal i del gran túnel de Montclar. Aquest personatges ja figuren a la història amb lletres grosses.

Aquest llibre parla dels treballadors i, sobretot, dels presidiaris que en van fer les pitjors feines i de qui, fins avui, ben poc se n’havia parlat. Volem fer bones aquelles paraules de Walter Benjamin que diuen “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom”. Aquest és el vertader objectiu del llibre.

-Entre els que van ficar sang, suor i llàgrimes hi havien no pocs presos forçats, no?

-Al túnel de Montclar en el període de màxima activitat hi van arribar a treballar més de tres mil persones. Més d’un terç d’elles eren presidiaris. Per encabir-les es va construir un gran presidi provisional on s’hi van amuntegar 1.207 reclusos durant els anys de més activitat, vinguts de presidis d’arreu d’Espanya, però sobretot dels presidis de Barcelona, Cartagena, Saragossa i València.

Els presidiaris van fer les feines més dures i perilloses. Treballaven encadenats i en condicions d’extrema duresa i exposats al perill, a l’amuntegament i a tota mena de malalties, ocasionades per les males condicions higièniques i alimentàries que van patir en el presidi i per la duresa del treball dins les galeries i els poous. Mai no veien el sol. Treballaven en torns de dotze hores: de sis del matí a sis del vespre i de sis del vespre a sis del matí. El tracte dels capatassos i dels caporals de vara sovint era brutal.

Hem recollit la dolorosa xifra de 284 presidiaris morts en les obres, la majoria entre els anys 1861 i 1862, època de màxima activitat. La majoria de reclusos van morir per malalties infeccioses, digestives o respiratòries. Això encaixa amb una acumulació de persones en condicions lamentables d’alimentació, d’higiene i de sobreesforç. La mortalitat durant l’any 1860 va arribar a ser de l’11,68%, la més alta de tots els presidis de l’estat.

-També recolliu episodis de crònica negra

-Com no podia ser d’altra manera, la vida a les obres del túnel i al seu presidi va ser molt convulsa i violenta. Al llibre hi ha tot un capítol dedicat a la seva crònica negra. L’explosió d’un polvorí de les obres al poble de Preixens, l’any 1858. Les contínues desercions, fins a 39 desertors, amb noms i cognoms. Cops de navalla, baralles, robatoris, venjances, morts violentes, crims com el del caporal de vara Antonio Navarri, que va provocar l’execució al garrot vil de Manuel Jorge, al mateix presidi i davant de sis brigades de presos. Alonso Pérez, complicat en el crim i condemnat a cadena perpètua, va haver de contemplar l’execució amb l’argolla al coll.

La gran evasió de trenta-dos presidiaris amb Felip Bes Saún, de malnom Cassola i els seus ajudants Josep Dañans i Joan Santacana al capdavant. La cerca i captura dels evadits va ser implacable. Els caps van ser afusellats. Dañans i Santacana al mateix presidi de Montclar. Cassola va ser a afusellat a Batea, el seu poble, i com que no es va voler confessar va ser enterrat a poques passes de l’església, perquè tothom el trepitgés. Històries i personatges que també formen part del gran relat i mereixen unes quantes ratlles.

-Com era la convivència entre els presidiaris i treballadors lliures? Són tots ells els verdaders artífexs de vèncer la Serra de Montclar?

-Els presidiaris estaven separats de la resta de treballadors. Vivien en el presidi i treballaven sempre al fons de les galeries o dintre del pou en brigades fent les pitjors feines. Segons les ordenances els presidiaris no es podien barrejar amb els treballadors lliures. Es vetllava perquè la convivència entre ambdós grups fos la mínima que exigia l’organització del treball. Els presidiaris es dividien en brigades de cent homes. Cada brigada la manava un capatàs. Les brigades se subdividien en quatres esquadres de vint-i-cinc homes que comandava un caporal de vara. A més al presidi hi havia un destacament de tropa, entre quatre-cents i sis-cents soldats aquarterats, que vetllava per l’ordre i la vigilància dels presos.

El treballadors lliures i sobretot els presidiaris són el autèntics artífexs de l’obra, ja que amb el seu treball van possibilitar l’obra, molts d’ells deixant-hi el més preuat: la salut i molts també la vida. Sense ells el túnel de Montclar no hagués estat possible, tal com el mateix Manuel Girona Agrafel va reconèixer en una intervenció al Senat espanyol.

-Quins van ésser els principals esculls?

-Les dificultats van ser extraordinàries. La naturalesa i composició del terreny, margues argiloses i guixoses molt dures van provocar immenses avingudes d’aigua, de sorra i de fang. Es van arribar a fer extraccions d’aigua de més de dos mil metres cúbics diaris i per les galeries en van arribar a córrer cent mil metres cúbics. Aquestes enormes avingudes van provocar terribles despreniments i esllavissades. Així per exemple al pou 1 al costat del 0, durant vuit mesos es van patir fins a tretze esllavissades i només es va poder avançar trenta metres. Per reforçar la volta es van haver de fer apuntalaments de fusta de més de trenta metres.

La perforació del túnel es va fer pel sistema de pous. Se’n van obrir divuit, però degut a les constants avingudes d’aigua només se’n van poder acabar tretze. Entre el pou 7 i el pou 11, els que havien de ser més profunds, va restar un tram de 1.730 metres sense cap obertura. Amb només tretze pous oberts les dificultats es multiplicaven. La renovació de l’aire era mínima. Els llums de treball, que havien d’estar sempre encesos, l’acumulació de persones i animals, els excrements, i, sobretot, les constants explosions de pólvora enrarien l’aire en cremar l’oxigen. La humitat, l’aigua entollada, el fang, l’augment de la temperatura, l’aire rarificat, carregat d’humitat i de paràsits intestinals, provocaven greus problemes de salut als treballadors.

L’excavació es va fer a mà, amb l’ajut d’eines ben senzilles: bàsicament pic, pala i pólvora. I malgrat tantes dificultats, la mitjana d’avenç diari va acabar essent de 2,36 metres, amb el túnel totalment revestit. Una xifra espectacular en el context de l’època, quan avenços entre 0,50metres i un metre diari ja depassaven el que era raonable.

-De què va ésser testimoni el túnel de Montclar per a la història d´aquells que hi van treballar-hi?

-L’obra es va fer en un context molt difícil i complicat d’inestabilitat política, d’abusos de poder, de terrorisme d’estat, de guerres com la dels Tristany o la guerra d’Àfrica, de bandolerisme, d’analfabetisme, d’emigració, de sequeres, d’inseguretat i de misèria, de malalties com el còlera, que els anys 1854 i 1855 va fer estralls a la ciutat de Lleida i a tota la seva plana, o de contribucions desorbitades com els consums, la prestació dels bagatges, l’allotjament de les tropes i les quintes o contribució de sang, que fixava el servei militar en vuit anys, quatre de servei actiu i quatre de reserva. La plana urgellenca era un extens territori de terres àrides i de poblacions miserioses i mal comunicades. Malgrat tot, els urgellencs posaven totes les seves esperances en la construcció d’un gran canal que dugués aigua a les seves terres i donés feina a milers de jornalers desesperançats, en uns anys, entre 1853-1862, en què Catalunya vivia una vertadera crisi de subsistència.

Però també és cert que paral·lelament al Canal Principal d’Urgell l’empresa Germans Girona, Clavé i companyia del comerç de Barcelona va emprendre la línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa, passant per Lleida. I també és de la mateixa època l’extensió del telègraf.

-Com ha sigut el procés i la tasca àrdua d'investigació que, a més, té molt a veure amb el procés de documentació?

-L’obra ha necessitat un total de vuit anys de recerca, de documentació i d’elaboració dels textos. S’han consultat 83 llibres, 33 arxius, 45 fonts hemerogràfiques.

S’han consultat codis penals, ordenances, lleis i reglaments de presidis, textos legislatius, estadístics, censos de població i demografia, censos sobre presidis i presidiaris. Centenars d’articles sobre aspectes tècnics, constructius, d’enginyeria hidràulica, d’obres públiques, de medicina i higiene... S’ha rebuscat en tota mena de diaris i revistes de l’època qualsevol dada i informació referent a l’obra del Canal d’Urgell i el seu presidi. També en estudis actuals extrets de llibres, revistes, tesis doctorals. També s’han recollit testimonis orals.

Repartits dins del llibre i dins de l’annex documental hi ha 51 quadres que donen una informació precisa i detallada i esquematitzada de diferents aspectes tècnics i humans. A destacar els quadres de classificació dels 1.207 presidiaris que hi hagué al presidi de Montclar l’any 1860, el de màxima activitat de l’obra, i, sobretot, el llistat dels 284 presidiaris morts en les obres, amb noms, cognoms, data de defunció, estat civil, procedència i causa de la mort de la gran majoria. També la cronologia i les dades bàsiques de la construcció del Canal d’Urgell i del túnel de Montclar.

En l’annex documental llibre també hi hem recollit un seguit de textos de l’època molt interessants i que permeten aprofundir encara més en el tema i fer un seguiment força complet de l’obra del Canal d’Urgell en tota la seva línia, des de l’any 1856 a la seva finalització, l’any 1862. I no ens podem deixar les més de setanta il·lustracions amb fotografies, gravats, plànols, mapes... que, sens dubte, ajuden a situar i explicar molt millor el text.

-La investigació, la recopilació de documentació, el contrastar tots els materials, el aproximar-se a testimonis més o menys directes sobre el vostre treball és una tasca que requereix de molt de treball, minuciositat, però també de molta gratificació. Què ens pots dir?

-No pot ser d’altre manera. Si es vol dur a terme un treball seriós i rigorós cal tenir una sòlida base documental. Estendre, interpretar i explicar la totalitat de dades i documents dins d’un relat coherent i fer-ho d’una forma clara, amena i entenedora és ja un altre tema. Esperem haver-ho aconseguit.

-I quina metodologia de treball vau seguir? Tenint en compte que en sou dos treballant...-

-El Vicent Lladonosa ha estat el responsable de la part documental i el Felip Gallart ha estat l’autor de tots els textos. Però hem fet una tasca continuada i conjunta de revisió crítica, de reelaboració constant de tot el material.

-Vàreu treballar sobre un guió de qüestions i/o preguntes sobre les quals anar trobant respostes?

-La matèria primera del llibre han estat tots els documents de què disposàvem. Tot i partir d’un guió preestablert que ens ha servit de guia inicial, la recollida de documents, la classificació i endreça, la seva interpretació, la comparació i contrast han anat orientant l’obra i la seva estructura. Podríem dir que tot el treball ha estat una constant reelaboració a partir de les diferents dades i informacions que anaven recollint durant aquest vuit anys de recerca, investigació i escriptura. Esperem que siguin ben profitoses a totes aquelles persones interessades en el tema i que treballs posteriors completin encara més el nostre llibre.