Cazarabet conversa con... Òscar Meseguer, autor de “La
petjada d’El Rubio, l’últim company de la Pastora” (Onada)
Òscar Meseguer segueix de ben a
prop al company lleial i fidel de la
mítica La Pastora.
Un llibre de narrativa, però que és, sobretot, una
investigació històrica sobre un personatge que fou historia…
Edita el llibre en l´apartat de narrativa, Onada.
La sinopsis del llibre: Un home dels Reguers, al terme
municipal de Tortosa, truca un dilluns a la redacció del Setmanari L’Ebre per a
dir que ell sap exactament on està enterrat el cos del guerriller aragonès
Francisco Serrano Iranzo, l’últim company del mític la Pastora, una volta tots
dos van decidir desertar de l’Agrupació Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA)
del maquis, fa setanta anys. Un home dels Reguers, al terme municipal de
Tortosa, truca un dilluns a la redacció del Setmanari L’Ebre per a dir que ell
sap exactament on està enterrat el cos del guerriller aragonès Francisco
Serrano Iranzo, l’últim company del mític la Pastora, una volta tots dos van
decidir desertar de l’Agrupació Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) del
maquis, fa setanta anys.
Este fet desencadena l’interès gairebé obsessiu del
director del periòdic per a propiciar-ne l’exhumació, a iniciativa del Govern
d’Aragó, i per a conèixer més coses dels maquis i de la vida de Serrano, àlies
El Rubio, un antiheroi en contraposició a l’explotada vessant mitològica de la
Pastora. Pare desesperat i durament represaliat, i
botxí a la vegada, el fil de la història d’El Rubio i l’aprofundiment inèdit en
alguns capítols concrets, amb testimonis nous i actualitzats, articulen, a
través de l’enfocament de l’autor i de diferents veus memorialistes, una
reivindicació del rescat i la dignificació de totes les víctimes silenciades de
la Guerra Civil i el franquisme., amb testimonis nous i actualitzats,
articulen, a través de l’enfocament de l’autor i de diferents veus
memorialistes, una reivindicació del rescat i la dignificació de totes les
víctimes silenciades de la Guerra Civil i el franquisme.
L´autor Òscar Meseguer: va
nàixer a Alcanyís (1975), va créixer a Tortosa, viu a
Tivenys i ha mantingut forts vincles amb la comarca dels Ports i amb el
Maestrat de Castelló i Terol, d’on prové la seua família. Té, en este sentit,
arrels en els territoris per on es movia la guerrilla on estava enrolat el
protagonista d’esta història periodística que esdevé el seu debut literari.
Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (1997) i
postgrau en Ciència Política per la Universitat de Barcelona (1998), ha
treballat majoritàriament en premsa escrita, com a redactor del Diari de
Tarragona, El Punt Avui, El Punt, on va ser cap de secció i delegat per a les
Terres de l’Ebre, i El 9 Esportiu de Catalunya, entre col·laboracions amb
altres mitjans escrits i audiovisuals. Des del gener de 2016 és el director de
l’edició en paper del Setmanari L’Ebre. El 2016 va rebre ex aequo el II Premi
Terres de l’Ebre de Periodisme i el 2018 va ser-ne finalista.
Cazarabet
conversa amb Òscar Meseguer:
-Òscar què et va fer escriure o per què et
vas plantejar el escriure aquest llibre que va a l´arrere del maqui que és El
Rubio ,Francisco Serrano Iranzo…sent el detonant la trucada d´un veí d´Els
Reguers que diu saber, ben cert, on està soterrat aquest maqui, company
inseparable de La pastora…?-Quan vas rebre la trucada dient-hi on estava
soterrat el guerriller El Rubio, vas tindre el pàlpit
de que quelcom important començava a passar com a notícia i a vos com a
periodista?.- Què t´esperava?.- Què hi vas trobar a l´arrere de la veu que
t´indicava….?.Com van ésser aquells primers dies?
-Jo
m’acabava de llegir feia no res el llibre de ficció de l’Alícia Giménez Bartlett ‘Donde nadie te encuentre’, en què el
discurs del personatge de la Pastora està basat en els fets reals recollits per
l’historiador José Calvo (DEP) i m’introduïx a un
personatge per a mi fascinant, per contradictori, per contra mite, per dual,
perquè és víctima i botxí, com Francisco Serrano. I resulta que a les poques
setmanes, casualitats de la vida, rebem al periòdic que dirigeixo, el Setmanari
L’EBRE, la notícia que el Govern d’Aragó està buscant els cossos de guerrillers
antifranquistes enterrats fora del territori de la Comunitat Autonòma i ha enviat una carta a l’Ajuntament de Tortosa
preguntant si saben on pot estar enterrat Serrano, pensant que les restes
potser estan al cementeri principal de Tortosa. Aleshores és quan rebo la
trucada del veí dels Reguers, Adrian Grau, que tenia
set anys quan van matar a Serrano i havia vist on l’havien enterrat, en un racó
del cementeri dels Reguers (una pedania de Tortosa) i que va treballar molts
anys per als Nomen, els arrossaires que van rebre l’últim assalt de la Pastora
i Serrano i que van repel·lir-lo amb un tiroteig que va acabar amb la vida del
Rubio. Tot això, al principi, em desperta un interès brutal, i més quan començo
a recollir testimonis documentals que em diuen que el que diu Adrian Grau té indicis de veracitat. No tinc clar que es
convertirà en un llibre, però passa a ser el meu tema de capçalera, al marge
fins i tot del periòdic.
-Quin paper juga la teva vinculació amb Terol perquè en
Serrano Iranzo és del Mas de la Val de la Bona al terme de Castellote, Terol… i
tu vas nàixer a Alcanyís…?
-Jo vaig
nàixer a Alcanyís, perquè muns
pares estaven vivint a Híjar, on treballar el meu
pare. Però tots dos són d’Olocau del Rei, de la comarca dels Ports, i tota la
meua família prové del Maestrat tant de Terol com de Castelló. Això el que fa
és quan jo recullo documentació, consulto llibres d’història, parla amb
historiadors o fonts orals, veig que molts dels episodis que protagonitza la
guerrilla del maquis, l’Agrupación Guerrillera de
Levante y Aragón, passen en llocs, en pobles, en masies i en ambients que jo
conec perfectament. I això fa segurament que m’hi implique
més. I també m’obre portes. Per exemple, aconsegueixo parlar amb descendents de
la masia Ayora de Tronchón,
on van matar el principal amic i company de Serrano a la guerrilla (El Asturiano), quan mai no n’havien volgut parlar de
l’episodi, que a mi em conste, a cap historiador o
periodista.
-Qui era Francisco Serrano Iranzo abans de
convertir-se amb La Pastora amb dos actius ferms dins l´AGLA i amb el temps amb
dos desertors de l´AGLA que prefereixen actuar per ells mateixa fora de la
disciplina de l´AGLA?.- Per què marxen de l´AGLA?. -Moltes dificultats arrere
aquesta decisió, oi?
-Francisco
Serrano era un home que es dedicava a treballar les terres de la Val de la Bona
i que pertanyia a una família republicana, però que no tenia una gran
militància política, si bé ell i el seu germà acaben la guerra al bàndol
republicà. El seu germà Miguel es nega a presentar-se cada dia davant de
l’autoritat, a Castellote, i s’incorpora amb el maquis. També ho fa el seu pare
Isidro. I aquí comença el calvari per a Francisco Serrano: les tortures de la
Guàrdia Civil, demanant-li pels dos familiars fets guerrillers, fins que ell
acaba també incorporant-se al maquis. El nivell de repressió sobre la família
continua (això passava molt amb els guerrillers autòctons que s’incorporen a la
guerrilla controlada pel Partit Comunista): la seua mare i la seua dona reben
pallisses i abusos, els cremen la masia, se li moren dos fills barons sense que
no puga ni anar a enterrar-los i fer-ne el dol. Això
el convertirà en un guerriller reactiu i violent, que he intentant no jutjar,
no mitificar-lo positivament ni negativament com potser s’ha fet, segons les
èpoques, amb la Pastora. Ells dos deserten de l’AGLA quan esta s’omple de fissures
per l’intent de control del PCE, que volia fer marxa enrere i convertir la
guerrilla en una mena de moviment de propaganda política, quan els guerrillers,
castigats per la repressió brutal dirigida per Manuel Pizarro, ja no podien fer
marxa enrere. A més a més, dins de la guerrilla hi ha també una gran repressió
interna. Companys que són afusellats per ordre del PCE o de la direcció de la
guerrilla. Ell se sent assenyalat, decidix marxar i
troba en la Pastora, Durruti, el millor aliat per a
sobreviure els dos sols a la muntanya durant quatre anys, entre 1950 i 1954.
-El llibre té una estructura un poc singular com si
fossin articles llargs i solts que després fiques en ordre. Per què tries
aquesta estructura i l´ordre és per a donar-li cert “aire” com d´investigació
de no ficció amb tocs de novel·la?
-El
registre certament és variat. Té una mica de biografia de Serrano i de context
històric de la guerrilla, té tics autobiogràfics perquè me sento molt
identificat amb el territori per on passen les coses i tinc records familiars
que lliguen amb les històries de maquis, intercala perfils de les persones amb
vocació memorialista que han sigut importants motors i impulsors -juntament amb
mi mateix- del procés que va acabar, tres anys després, amb l’exhumació de les
restes de Serrano i l’entrega a la família. I com denominador comú de l’estil,
efectivament, és un relat de no ficció, en què jo vaig explicant en primera
persona, com una crònica periodística, què em vaig trobant i com, de quina
manera alimento la meua persistència perquè avance el
procés per trobar el cos del Rubio i com trobo informació sobre la seua figura.
Al final, el fet que s’hi troben les restes, que el llibre comence
i acabe als Reguers, és per a mi una novel·la
circular feta realitat.
-Com és l´experiència de retrobar-te amb la
vida de Francisco Serrano Iranzo des de la veu de la seva filla, na Lidia
Serrano que quan som pare marxa a unir-se a l´AGLA tenia deus anys; com
recordes aquella entrevista en directe a sa casa de Castellote?
-Vaig
tenir fins a tres entrevistes amb Lidia (DEP), dos en directe a casa seua, i
una altra amb l’altra filla del Rubio, Hortensia, que
encara viu, a Vinyols i els Arcs. Lidia em va semblar sempre una dona
entranyable passada pel filtre de les reserves, del patiment, de la confusió,
entre l’obligació maternal de negar les coses mal fetes que va poder fer el seu
pare com a guerriller i l’ànsia de recuperar el seu cos per a enterrar-lo a
Castellote. Les dos filles eren la veu de l’herència d’una família represaliada fins al límit, que és prudent fins i tot a
l’hora d’insistir amb la recuperació dels óssos tot i
la necessitat que si més no Lidia en tenia. A mi em va dir una vegada, i este
va ser el titular d’una entrevista al periòdic, que quan recuperés el cos del
seu pare, ja es podia morir tranquil·la. Va recuperar-les la primavera del
2021, i a la tardor es va morir. Em sembla impressionant.
-Mirem ara a El Rubio: s´integra prou ràpidament a l´
AGLA, no?; tot és per què aprèn fàcil al campament de Tormón,
el campament maqui-escola de guerrillers als Montes Universales
de Terol?. Tot i que evidentment el haver-hi estat a la guerra el deguera ajudar..
-Sobre
això no tinc excessiva informació. Sabem que va ser un dels alumnes més
aplicats a les escoles de capacitació guerrillera de l’AGLA, i que es va
convertir en un guerriller amb pols ferm, reactiu, al qual se li imputa algun
crim important com la massacre de Torre el Catre, quan dispara sobre els
membres d’una família que havia delatat un company de la guerrilla, Rubén, que
tot just s’havia criat en aquella masia. Esta és una altra de les històries
creuades del llibre que em semblen molt potents. La casualitat del drama que
envolta Rubén i els Clemente i la condició de víctima de referència de la
família Clemente, i tants altres masovers que vivien entre l’espasa i la paret,
entre les necessitats dels maquis i la repressió sense contemplacions del règim
franquista.
-Ens pots explicar breument com va estar la seva estada a
l´AGLA?—ja pots veure que no m´agrada massa l´ordre amb les preguntes—
-És cap
del Segon Batalló del Sector XVII i participa tant de l’etapa d’auge de la
guerrilla, en què troba complicitats al territori i fa accions i sabotatges que
posen en escac les forces de seguretat del règim, com de l’etapa de regressió,
amb les ordres de retirada guerrillera del PCE des de França que culmina amb la
seua deserció.
-Com és que ací té pes i cert protagonisme la
figura del diputat autonòmic de Ciudadanos Ramiro Domínguez encarregat de memòria històrica d´aquesta
formació política …?.- Com és que entra a l´escenari de la trama i
t´acompanya en Ramiro Domínguez a veure, conèixer i
entrevistar a Lidia Serrano?
-Ramiro és un dels motors de què parlava abans, i per això
esdevé un personatge del llibre. En este cas, és un motor polític, des de les
Corts d’Aragó, que pressiona i amb el qual mantinc un contacte estret durant
tota la història. Està molt interessat pel fenomen maqui en general i per la
història dels Serrano en particular i té entre cella i cella el retorn de les
restes del Rubio a Lidia, a qui apreciava sincerament.
-La família d´en Iranzo després de que ell
fuig i s´uneix a la AGLA comença un particular calvari per dir-ho d´alguna
manera ,no?; penses que els efectes del mateix l´arrastren tota la vida i que
van des de l´estima certa frustració, molt de dolor, silenci…
-Sí, jo
crec que ho he anat desgranant en anteriors respostes. Els cremen la masia i
els reprimixen de forma salvatge, i això els acaba de
submergir tant en el dolor com en el silenci, que fa la sensació que passa de
generació a generació.
-En les guerres, en les repressions que solen portar les
guerres, en les dures postguerres no hi han mites, ni herois, ni molt menys
guanyadors de res…només víctimes algunes de les quals només troben la sortida
on mai haurien pensat en anar a cercar res?
-Exactament,
Serrano és un exemple il·lustratiu d’un guerriller que es fa maqui per inèrcia,
per obligació, per supervivència, que no és un exemple de res des del punt de
vista pedagògic però sí que és un exemple de la brutalitat d’aquella època tan
negra.
-Enllaço amb la pregunta anterior, perquè en
Iranzo en acabar la guerra torna al seu Mas per a viure
tranquil, però no el deixen tranquil—el seu germà Miquel i el seu
pare Isidro ja havien marxat al maquis—i la Guàrdia Civil no para amb ell…i a
les hores esclata l´instint de viure per damunt de tot i pot ser també de
pensar en que aquesta decisió ,la de fugir protegiria més a la seva família,
no?; què en penses?
-Jo penso
que fuig perquè no pot més, però aleshores és la família la que es veu
condicionada i sense marge de maniobra. Naturalment no la deixen marxar de
Castellote perquè la repressió sobre la família és el millor element de
xantatge que té el règim contra Serrano i contra altres guerrillers autòctons.
-Tot i que aquests, la família, em sembla, com
que estaven com assenyalats a sofrir les
conseqüències..-Conseqüències que, penso, mai s´obliden ni es superen…què en
penses tu que has treballat tant el tema?
-Jo, com
he comentat, tinc la sensació que hi ha un efecte atemoridor
que de forma conscient o inconscient, encara que siga
a través dels silencis, passa de generació a generació. Hi ha hagut veïns de
Castellote que m’han explicat que encara ara no es pot parlar d’estos temes en
segons quins cercles. És una mostra que hi ha coses que no estan superades, i
el primer motiu és perquè no estan esclarides: d’entrada, no se sabia ni on
descansava el cos del Rubio.
-Particularment El Rubio sí que li veig
carregat d´una història d´històries a l´arrere…i una història de lluita
interior tremenda .A vegades les persones que sembla que están
a l´ombra són les que més ens poden contar…perquè són les que menys
“escenifiquen”, què en penses?. I perquè, en la vida, tothom hi
conta ,no hi ha ningú prescindible. Què ens pots dir…?
La batalla
interior de Serrano devia bulllir. Per això m’atrevixo a fer-ne un perill psicològic, amb l’ajuda d’un
especialista. Rep tants cops per tot arreu que se sent legitimat per a exercir
la venjança i perd l’empatia amb les seues víctimes. Que Serrano està a l’ombra
no ho tinc tan clar, perquè va tenir més poder de comandament i més
protagonisme guerriller per exemple que la Pastora, però fins fa poc ha
prevalgut el mite del fals maqui hermafrodita, que al cap i a al fi era un home
amb una malformació genital.
-Iranzo i la seva família i amics podien ésser
objectes de l´estudi d´ investigació, pot ser fins i tot antropològic, de com
afecta la maldat, la revenja, la crueltat d´uns éssers damunt dels
altres …de com els guanyadors, arrere una mena de fortalesa, trauen una mena de
rancúnia al damunt dels que consideren perdedors o éssers que estan per sota…ho
veus així? .- La repressió deixa petjades per sempre tant per a qui la pateix,
sobretot, però també, d´altra manera, per a qui l´aplica…?---sempre he pensat
que quan s´ es fica en pràctica la crueltat deixa moltes ombres en qui la
practica—
-És obvi
que el règim es va acarnissar amb els perdedors, en lloc de facilitar la reconciliació
progressiva. Se m’escapa com podien viure la crueltat de la repressió els
executors potser menys convençuts, els que ho feien per complir ordres però una
mica a contracor, però és poc discutible que hi va haver una estratègia
majoritària i compartida d’humiliació dels perdedors.
-Les persones, tant les que la sofreixen directament com
les que la sofreixen indirectament, la saben o no assimilar o miren per fer
d´ella un estri de lluita ,però no de decadència…-Aconseguir que les males
experiències no t´ obsessionen ni t´amarguen l´existència és una altra lluita,
no?
-Les males
experiències de què parlem en relació a la guerra, la postguerra o
l’enfrontament entre els maquis i el sistema, són d’una magnitud tal que no
podem comparar amb algunes de les crisis o problemes que magnifiquem avui en
dia. Això ho tinc claríssim. Hi ha experiències d’aquella època que,
senzillament, penso que no es deuen poder oblidar ni aconseguir que et dixen d’amargar l’existència en alguna mesura.
-Sembla pel que he anat llegint tant en aquest libres com
en altres --que tu mateixa anomenes --- en Iranzo va perdre com el seu propòsit
de vida deixant-se portar per accions que podríem qualificar, fins i
tot, de suïcides, no?
-Serrano,
quan es veu irremeiablement lluny de la família i les filles i condemnat a una
vida furtiva de patiments a la muntanya, i a sobre quan es veu amenaçat fins i
tot per la mala maror de dins de la guerrilla, s’aboca a fer assalts cada
vegada més suïcides, efectivament, que culminen amb l’assalt a la masia Blasco
de Castellote i a l’assalt als Reguers, amb conseqüències fatals per a ell.
-Quan els cremen el Mas a la família …pot
ser, penses, així de primeres, que lo més operatiu hagués sigut agafar les
criatures i marxar lluny ,pot ser a una ciutat on ningú els reconegués…però
segueixen tenint com a referent a Castellote…
-No poden
marxar perquè els tres barons ja estan incorporats a la guerrilla i a la resta
de la família la té controlada la Guàrdia Civil i els somatents
tot just per a que no marxe.
-El silenci, l´ hermetisme és un mur que, encara avui, és
infranquejable i que en temes que tenen a veure amb la Memòria Històrica és un
escull difícil de vèncer, no? i més, si mirem a persones represaliades, persones que van formar part del Maquis, víctimes
o botxins….i a qui aquets porten afegides—famílies ,
amistats íntimes—és quelcom costós de vèncer, no?
-Sí, però
val a dir que s’ha començat a trencar, molt a poc a poc, en les darrers anys.
Les polítiques de memòria han guanyat la batalla de l’agenda, hi ha una tercera
generació amb ganes de saber coses i els últims testimonis orals crec que van
guanyant a poc a poc la seguretat que necessiten per a explicar coses. O les
expliquen ara o se les emporten a la tomba. Tot i això, naturalment, anem molt
tard, i la dignitat de tantes i tantes memòries malmeses ja no podrà se
reparada.
-Quants fils quantes històries s´obrin o es poden obrir
tirant de Francisco Serrano Iranzo?
-Moltes,
començant per la motivació que portava a la gent a incorporar-se a la
guerrilla, pel fet que el fenomen maqui suposa possiblement el principi del
despoblament de les masies i els territoris on es desenvolupa; pel conflicte
polític dins de la guerrilla, en què el PCE intenta implantar els seus
posicionaments però ha d’acceptar elements anarquistes i d’altres ideologies
que s’oposen al franquisme, encara que després els acabe
purgant; pel patiment dels maquis i dels masovers, per la manera amb què el PCE
no ha fet mai bandera del moviment maqui tot i haver-lo impulsat. Tantes coses!
-Com va anar l´exhumació, el procés de traure les restes
d´ Iranzo del cementeri d´Els Reguers i portar-lo a descansar al seu poble,
Castellote?…
-El
Memorial Democràtic, de la Generalitat de Catalunya es va implicar molt i amb
celeritat. Va fer un informe previ on va recollir tots els indicis al voltant
del punt assenyalat pel nostre informant, el veí dels Reguers, i a la primera
els arqueòlegs van fer diana. Va ser un moment molt emotiu. Jo no havia vist
plorar Lidia cap de les vegades que hi havia parlat i aquell dia sí que es va
deixar anar.
-Què has après de Francisco Serrano Iranzo i d ´aquesta
experiència d´ apropar-te a la seva figura e historia? .-T´ha obert
la ment per a portar a terme altres treballs d´investigació que
segueixen o no algun dels fils conductors que t´ha obert El Rubio?
-Sempre
penso que a la cantonada de cadascun dels nostres pobles hi ha històries
fascinants. Que només cal estirar fils, que no és poca cosa, perquè requerixen el temps i la calma que avui en dia no permet el
periodisme condicionat per la immediatesa dels mitjans digitals.
-Com va ésser el procés de documentació e investigació?.
I la metodologia de treball?
-Sobretot
m’he fonamentat en entrevistes amb familiars i gent de l’entorn de Serrano; en
fonts orals sobre alguns dels episodis protagonitzats per la guerrilla o per la
parella Durruti-Serrano; en el sumari judicial contra
la Pastora, un cop va ser detinguda l’any 1960 a Andorra, que inclou les
diligències sobre fets protagonitzats per tots dos, i en el context que m’ha
donat la consulta de llibres d’història sobre els maquis i converses amb els
seus autors, com Sánchez Cervelló, Raül González Devís,
José Ramon Sanchis Alfonso o José Calvo. També vaig entrevistar Alícia Giménez Bartlett i he introduït petits fragments de ficció del seu
llibre o de textos de Giménez Corbatón perquè crec
que s’adiuen al que ens transmeten els fets
documentats.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)