Cazarabet conversa con... Jaume
Albert Ollé, autor de “Mentre duri
la flama” (Pagès)
Jaume Albert Ollé ens escriu una novel·la inspirada en
fets reals , la del pas de fugitius del nazis pel Pirineu amb la complicitat de
“passadors”, pastors, contrabandistes o combatents de la Guerra Civil
Espanyola.
Es tracta d´una gran novel·la que ho té tot...força,
aventura, humanitat, molta força i la visió exponencial de l´esperança
El llibre, emotiu i emocionant, l´edita Pagès Editors.
Una lectura apassionant que és tota una aventura...
Una novel·la que abarca més
enllà d´un temps: s’inicia durant la II Guerra Mundial, als Pirineus, fins
arribar als nostres dies...
I els escenaris són tot un ,però n´hi ha uns quants dins
del mateix, abarcant els dos Pallars, però també a
l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Vall d’Aran i Andorra.
L´autor i Pagès han volgut fer una mena d´homenatge,
segons els editors: “als camins de la llibertat i als homes i dones que els
varen fer possible amb el seu esforç i sacrifici personal”
Sobre la motivació del relat d´en Jaume Ollé, ens diu
Pagès :” La principal motivació és relatar i donar a conèixer una
activitat que va jugar un paper molt important en el salvament de molta gent
durant la II Guerra Mundial, però també abans, durant el final de la Guerra
Civil Espanyola” . Afegint sobre l´autor: “Amb aquesta novel·la, l’autor torna
al seu estimat Pirineu amb compromís renovat en la recuperació de la memòria
històrica”.
La sinopsis del llibre: Tres fugitius i els seus guies
avancen a pas lent sota les estocades d’un vent gèlid de muntanya. Les seves
passes tracen l’itinerari cap a la llibertat en aquest relat ple d’acció,
misteri i intriga i una història d’amor que travessa fronteres. Mentre duri
la flama és una novel·la sobre aquelles persones que, fugint de la
persecució nazi, van haver de travessar els Pirineus acompanyats dels anomenats
“passadors”, pastors, contrabandistes o combatents de la Guerra Civil que
coneixen bé unes muntanyes que en ocasions esdevenen traïdores. Llums i ombres
en els camins de llibertat que arriben fins els nostres dies.
L´autor, en Jaume Albert Ollé: ha dedicat la seva vida
professional a la gestió patrimonial. Les seves arrels familiars son a Lleida i
Barcelona, on actualment resideix. Passa temporades a la Vall Fosca (Pallars
Jussà. Aficionat a la novel.la negra i històrica, ha estat premiat dues vegades
al festival El vi fa sang de l’Espluga de Francolí i ha estat finalista del
concurs de relats curts del Segre de Negre 2021. Al 2019 publica la seva
primera novel·la Els llops sempre tornen. Al 2021 publica Xiula la
mort. Al 2022 publica el relat “Camins de fang, camins de sang” dins del
llibre col·lectiu Els camins escrits del Pirineu.
Cazarabet
conversa amb Jaume Albert Ollé:
-Jaume, què és allò que et va fer escriure aquesta novel·la,
Mentre duri la flama que si bé és, com ben bé apuntes ,de ficció amb els
personatges de la teva creació i creativitat està ben assentada
històricament amb fets que van esdevindre molt reals ,tan
reals com dramàtics...
-Doncs a partir de lectures de
llibres de historiadors catalans i andorrans sobre el fenòmen
dels passadors -la temàtica em va atraure molt-
i vaig decidir escollir aquells fets com a base per tocar a la vegada
altres aspectes i temes de la nostra actualitat.
-El títol és molt bonic,
evocador...té molta força. Ens hi pots parlar?
-Al principi era un altre (A
l’ombra del Flamisell), però pensant una mica en la
historia d’amor i segones oportunitats i la relació entre els personatges
centrals vaig pensar que era molt més potent i a la vegada un crit a mantenir
la flama viva en les relacions interpersonals.
-És aquesta història una història
prenyada d´altres històries...tantes com de personatges...perquè cada
personatge porta la seva pròpia història a l´arrere?
-Sí, certament uns personatges
centrals arrosseguen histories personals dures i les casualitats i
circumstancies fan que el seu destí s’acabi creuant i creant situacions que mai
s’havien imaginat. També atenció especial a la gent gran, que perquè no parli
no te res a dir, al contrari son testimonis vius de un passat de silencis, pors
i falta de llibertat.
-Et centres en tres fugits i amb
els seus guies...és això que et deia fas tres retrats dins d´una mena de
història col·lectiva, no?, per què vas triar aquesta manera de contar la
historia dels que fugien dels nazisme i dels seus passadors pels Pirineus?
-Per fugir una mica de la visió
romàntica -tot i que dura- de passar els Pirineus i ja està. Evidentment i tot
i ser ficció no tots hi varen arribar, i ja sigui per la duresa del viatge, les
condicions climatològiques o simplement la cobdícia i ambició de qui els havia
de guiar. Segur que una minoria, però que no cal descartar, desgraciadament els
humans som capaços del millor i el pitjor segons les circumstàncies, i si hi ha
diners o riquesa pel mig encara pitjor.
-Què els esperava... què volies
contar-hi sí o sí?
-Que estaven totalment en mans de
gent desconeguda i a la muntanya hi ho
diuen escaladors, excursionistes, etc...has de saber molt bé amb qui vas
i comparteixes viatge, perquè la muntanya i la natura et posaran a prova. La
majoria varen poder passar i arribar a destí, però no cal oblidar que els
passadors es quedaven al lloc i per tant estaven subjectes a possibles
denúncies i represàlies.
-El retrat del passadors podia
ser molt divers?. Però com ens el presentaries ?
-La necessitat de guanyar diners
en una època de postguerra, la por, la pròpia misèria humana davant la
oportunitat forja caràcters molt diferents. Un perd el Nord i aprofita la seva
oportunitat d’enriquir-se i tornar ric davant dels seus que l’han apartat del
grup. L’altre en canvi l’únic que vol es sobreviure i oblidar, tot i que això
últim no ho podrà fer mai.
-Però sobre tot també és la
història dels que fugien: soldats de diversos exèrcits contra els que lluitaven
els alemanys—polonesos, anglesos, txecs...---, jueus, enemics del Reich...
-Sí, i per això cal diferenciar
be les dues xarxes d’evasió. La dels militars, bàsicament pilots abatuts sobre
França i soldats polonesos i d’altres nacionalitats, estava finançada pels
aliats, principalment el Regne Unit, que volia recuperar el seus pilots,
etc...Aquestes xarxes tot i que varen patir baixes, delacions i traïcions eren
molt més segures, perquè si algun passador els traïa sabien on anar a
buscar-lo. En canvi les xarxes per passar jueus eren més dèbils en quan a
possibles responsabilitats posteriors. Els diners de diverses associacions de
ajuda al poble jueu cobrien amb diners les despeses però no feien la por que
feien trair als aliats
-En què et fixes per a fer el
retrat dels que fugien dels nazis i col·laboracionistes francesos...?.La
veritat és que entenc poc, molt poc la postura del col·laboracionista francès,
del delator per rancúnies, unes monedes, el somriure del que està guanyant la
guerra...
-La por a ser el següent, a ser
assenyalat fa que molta gent a la part de la mal anomenada Franca Lliure es
decanti per la passivitat o directament per la col·laboració activa amb els
ocupants. I és que les guerres creen un fenòmen
fonamental que és haver de ESCOLLIR bàndol...i això és molt fumut. Es parla
molt de la resistència...però la veritable història de França en aquell període
de temps té més ombres que llums...i és que estar ocupats crea unes situacions
extremes....Després quan perdin seran molt els francesos que miraran de fugir
per evitar ser jutjats pel seu col·laboracionisme amb els alemanys.
-Però tampoc tot eren flors i
violes amb el rerefons de “passar” a gent...hi havien traïcions, cobdícies,
pors que feien que els comportaments inicials tingueren , de sobte, un canvi
que feia que els que intentaven fugir es veien abocats a...
-Hi han historiadors que parlen
de que alguns varen morir abandonats a la muntanya perquè físicament, per estar
ferits o condicions metereològiques no podien seguir
i els passadors no podien endarrerir el grup que portaven. També hi figuren
alguns casos documentats de un parell de matrimonis belgues que varen ser
robats i executats pels seus passadors. Certament una minoria, però que també
varen jugar el seu paper.
-Allò que sempre m´he preguntat és que què era dels
que fugien una vegada a Espanya perquè, a priori, per a res era territori
amic... Franco apostava per Hitler no pas pels aliats ni l´importava gens la
sort dels jueus...
-Amb el temps la postura de la
España franquista es va anar suavitzant i el fet que les organitzacions de
suport jueu moguessin quantitats importants de diners va fer i estovar
consciencies. Molta gestió diplomàtica i de favors va fer que els papers pels
fugitius i determinades situacions s’acabessin solucionant. A Barcelona la
organització dels germans Sequerra, jueus de origen
portuguès varen salvar a moltes persones que fugien del nazisme. La majoria cap
Amèrica del Nord i Sud – molts cops a traves de Lisboa- , però també cap a
Palestina com a futur estat lliure de Israel, després de passar com a
protectorat britànic.
-M´imagino que els que fugien
dels alemanys o dels nazis –o de les dues coses a la vegada— podríem dir que
ficaven la seva vida a les mans dels passadors...no sé, els degueren veure com
als seus “salvadors”, els seus “àngels de la guàrdia”...
-Doncs sí, eren la seva última
esperança i estic segur que aguantaven llargues travessies i condicions
extremes amb la esperança de acabar fugint dels seus perseguidors. Encara que
no es coneguessin aquells homes eren la seva última esperança i tampoc
disposaven de cap alternativa per salvar-se.
-Què és lo que més es temia de la
ruta, la duresa de la travessia per la serralada dels Pirineus o de les
tradicions o de ficar-hi la vida en mans d´uns desconeguts, els passadors?
-La ruta i la climatologia són
vitals, perquè encara que portessis bons passadors els problemes hi podien ser
i fer acabar malament la expedició. Si amb això li sumen que alguns passadors
-no oblidem pastors, contrabandistes, antics combatents de la guerra civil
voltant per les muntanyes entre fronteres-
podien voler aprofitar-se dels seus clients al mig de la muntanya ja
tenim una tempesta perfecta per generar por i desconfiança. Afortunadament,
consta que la majoria varen passar sense excessius entrebancs.
-No podia existir empatia entre
els passadors i els fugitius..?, ho dic perquè els segons si anaven poc a
poc---donat que la travessia era molt “pesada”--- o rellentien la marxa perquè
no estaven bé o anava gent poc acostumada a l´esforç o per molt que estiguessin
preparats ...lo de creuar els Pirineus no és anar a caminar....o per la canalla
o per portar-hi a gent de certa edat...
-Certament i això segur que va
provocar tensions i baixes, perquè al mig de la muntanya i amb condicions
extremes el instint de supervivència aflora amb tota la força i per tant i
tenint en compte que estaven passant gent a la que no coneixien i no tornarien
a veure empatia més aviat poca...però que tampoc cal descartar.
-Dibuixes tres situacions o
trames perquè vols mostrar-nos com a tots els perfils de passadors , de fugitius...
-Sí, una seria la misèria humana
davant els diners i l’abús de poder al mig de les muntanyes. La segona la xacra
actual de la violència masclista i finalment el silenci de aquells que varen
lluitar durant el franquisme en la ombra i sense fer soroll...no se’n varen
sortir però ho varen intentar.
-A l´hora d’endinsar-te en les
trames i personatges m´imagino que t´hauràs sentit més bé...com més lleuger com
a escriptor, escrivint en les llums que ens les ombres, no?
-Doncs sí, els primers capítols
amb els passadors i les seves víctimes em varen costar. La resta tot i ser
complicat posar-me en el paper de una protagonista femenina, no va ser gens
fàcil, però no tant dur com la primera part imaginant-me al mig de la muntanya
amb mans d’aquella mena de llop solitari.
-Enllaço amb la pregunta
anterior, és molt natural això, com innat, no?; ens agrada que hi havia herois
bons, que els roïns fracassin... que hi haviguen
ideals que ens impregnin i ho impregnin tot plegat, oi?...
-Crec que per damunt de tot i ha esperança
i que la gent també es capaç de fer el millor i el més sacrificat perquè tenen
ideals i criteris i no es deixen arrossegar per allò que sembla més fàcil si no
per lo que els hi sembla més just.
-Què és allò que t´ha sigut més fàcil de retratar...
perquè fas retrats dels personatges i retrats de les situacions, no?.- I què és
allò més difícil...?
-No m’agrada massa dibuixar els
personatges amb trets físics i si ,en canvi ,en trets psicològics, que això
permet que el lector els identifiqui al seu nivell i entorn. Les situacions
sempre les visualitzo com si fossin escenes de cine i això em permet crear la atmòsfera que crec que es correspon amb el que vull
explicar. Ja haureu vist que no m’estén massa en les descripcions físiques
(talla, pes, ulls, etc...)
-L´escenari és la teva estimada
serralada dels Pirineus...un lloc molt protagonista, més del que ens esperem,
en la Segona Guerra Mundial...de fet ja ho va ser en la Guerra Civil
Espanyola... -Els Pirineus.....és un escenari imprescindible ací i el protagonista
gairebé—en una altra esfera---tant com els personatges i les trames ,però és
que, a més, tu estàs agermanat amb aquesta serralada per la teva vinculació amb
Lleida, la Vall Fosca...
-Sí, totalment d’acord i a més
com que hi passo temporades me hi sento vinculat. A la presentació de la
primera novel.la a Capdella ja vaig sortir convençut
que havia d’escriure una novel.la que parles d’aquell territori i de la gent
que hi viu i se l’estima. Un petit homenatge a gent que lluita per
conservar-ho. És un territori ple de històries amagades i que dona molt de joc
en el camp històric i de la ficció.
-Allò que més esgarrifen són les traïcions,
aprofitar-se de les situacions límit, de les necessitats de tercers...
-Així és, haver de
escollir...decidir sota pressió...ja és complicat de per sí. Si això li sumem
la gent oportunista i sense escrúpols doncs ja tindríem el escenari ideal per
la tragèdia i l’horror del que som capaços de ser com a protagonistes la
humanitat.
-La frontera dels Pirineus i les
seves sendes més amagades van ésser llocs recurrits
per a gent que escapava de les urpes dels franquistes; després de les urpes
dels nazis i dels col·laboracionistes francesos i després dels alemanys ,nazis
i col·laboracionistes que intentaven creuar per a fer d´Espanya el seu
lloc de refugi o de trampolí per anar-hi a un altre país, no?
-Correcte, primer hi va haver un
flux de Espanya cap a França, després a la inversa pel comentat de jueus, militars
aliats i desertors francesos que no volien acabar en camps de treball al servei
dels nazis. Finalment i amb la guerra a punt d’acabar varen ser els nazis i els
col·laboracionistes francesos els que miraven de fugir pels Pirineus cap a
Espanya davant l’avanç dels aliats.
-Enllaço amb la pregunta
anterior...hi deguera haver-hi passadors que degueren
passar-hi tota mena de gent ,no?-I no degueren poder fer distincions, tot
i que els cos li ho demanés...m´explico eren com a metges que han de “curar o
curar” i ací tenien que passar per l´aro per dir-ho
d´alguna manera?
-Així es, penseu que son la
majoria pastors, contrabandistes i també ex-combatents, però la majoria sense
ideologia i per tant no entraven en aquets pensaments i si hi ha diners pel mig
encara menys..., segurament la part final deuria ser la que menys gracia els hi
fes, però no crec que s’oposessin a portar francesos o alemanys si en treien
una bona paga. Estem parlant de la
misèria de la postguerra civil...
-Aquesta novel·la mentre
l´escrivies et feia remoure com les entranyes d´impotència per lo que té
d´injusta, sovint, la història?
-Doncs sí, vulguis que no te’n
adones primer que la història la escriuen els vencedors, però si rasques una
mica al darrera de la “oficial” hi han moltes històries que val la pena ser
contades i recordades, doncs són història i s’allunyen del discurs oficial i
normatiu. Al Pirineu molts dels seus habitants son llibres vivents, un tresor
que desgraciadament s’està perdent i que es el resultat de la por i el silenci
que va imposar la dictadura durant molts anys. La gent no parlava, però
recordava.
-Amic Jaume, ja veus que passo
molt per damunt de la teva novel·la de tres històries ---inclòs de més segons
es mire—per no fer “spoiler”...però
també és que ens apeteix parlar amb l´escriptor de novel·les, del rerefons ,
del fet de documentar-se ,de com ho feu per documentar-vos... del procés, feigut, d´investigació, però al mateix temps és un temps
enriquidor, oi?
-Molt, la fase prèvia de
documentar-se es fonamental, després ja hi arribarà la construcció de la
ficció, la trama que faci que tota la historia lligui.
-Com és la teva metodologia de
treball?
-Primer llegir molt – i de
diferents fonts- sobre un tema que
m’atrau i després documentar i crear una història a ser possible sobre una base
històrica, que li dona un suport important. També crear una o dos trames secundàries
que acabin confluint al final. El títol i el final són molt importants i al
principi de la novel.la ja l’acostumo a tenir molt clar.
-Amic, com ha estat treballar amb
Pagès editors?-I ens pots fer cinc cèntims d´allò en que estàs treballant
ara?—vinga, (rises) només alguna “pista”—
-Amb Pagès és la tercera novel.la
i molt bé, tot i que l’autor es té que espavilar molt amb la promoció
posterior, però en fi d’això també se’n aprèn i ho dono per vàlid. He estat
hospitalitzat un parell de temporades l’any passat i aquest però no he deixat
de escriure. Últimament he fet un parell de novel·les d’espionatge, una a la
Barcelona del 1944 sobre base històrica, l’altra més moderna, als nostres
dies...veurem si durant aquest any surten per algun lloc....
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)