Cazarabet conversa con... Maria
Josep Escrivà, autora de “La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022)” (Pagès)
L´antologia poètica de Maria Josep Escrivà de l´any 1992
al 2022 publicada per Pagès amb unes
il·lustracions exquisides de Marta R. Gustems i l´epíleg d´Olívia Gassol
Bellet.
Una molt bona manera de viure la vida amb una poesia
propera, però que també té i reté molta, molta força.
Les deu il·lustracions de Marta R. Gustems són
magnífiques i li donen caliu a aquesta poesia tan conciliadora.
Diuen els editors i pensem que molt encertadament: “La
poesia d'aquesta autora és el resultat d’una tensió essencial entre el goig i
el dolor de viure. En els seus escrits, la plenitud cap sempre en un detall”
Allò que ens diu d´aquesta antologia Olívia Gassol
Bellet:
"En la preocupació per la paraula precisa, en la
riquesa de comparacions i metàfores, en la saturació de ressonàncies
simbòliques, en la cadència de la frase i el sentit rítmic del vers o en el
domini de formes tradicionals s’hi destil·la l’essència d’una tradició
literària construïda com un llegat personal a partir del qual Escrivà
formalitza la seva reflexió sobre el fet poètic i la manera de representar-se
en el món. La seva poesia és, de fet, l’estructura de signes que li permet
posar en relació l’alteritat amb el subjecte per construir-se un a l’altre en
el diàleg. Sortir enfora per tornar endins. Anar a l’objecte per trobar el
subjecte. Denunciar el soroll per conquerir el silenci. Buscar-se eternament. I
en la recerca, sentir la pèrdua per celebrar la vida. Cada poema dels
vuitanta-vuit de l’antologia queda atrapat en algun punt d’aquesta força
gravitacional que no s’atura. Un cercle tancat en etern equilibri de
contraris". (Olívia Gassol Bellet)
Ens apropem a aquesta poeta?
Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia,
1968). Ha anat fent públics diversos papers en revistes literàries o fòrums
especialitzats, i ha redactat el pròleg a la Poesia completa (1971-2018) de
Josep Piera, publicada a València l’any 2018. Fou responsable, en el període
1999-2016, de la secció de Literatura del Centre d’Estudis i Investigacions
Comarcals Alfons el Vell de Gandia. En l’actualitat dirigeix la col·lecció de
plaquettes de poesia «Razef» d’Edicions 96, on fa de correctora lingüística i
editora. Com a poeta és autora de mitja dotzena de títols. L’any 2007 guanya
els Jocs Florals de Barcelona. Va obtenir el premi Miquel de Palol de Girona
l’any 2020 i el 2021 va ser Premi de la Crítica de poesia en català. Part de la
seva obra poètica ha estat recollida en antologies com ara Contemporànies
(1999) o Imparables. Una antologia (2004), Parlano le donne. Poetesse catalane
del XXI secolo (Nàpols, 2008), o Women Writers in Catalan (2017). Ha publicat
alguns títols de narrativa adreçats a totes les edats. Ha parlat de poesia en
diversos mitjans. Des d’octubre de 2016 manté una col·laboració mensual a Radio
Gandia-SER titulada "La casa sota la lluna. Una mirada poètica al
món". Ha participat en recitals i festivals d’arreu dels Països catalans i
més enllà. Poemes seus s’han traduït a l’italià, al francès, a l’alemany, al
croat, al basc, o a l’anglès. És administradora del blog literari Passa la
vida.
http://passalavidapassa.blogspot.com.es/
https://www.escriptors.cat/autors/escrivamj/portic-maria-josep-escriva
Cazarabet conversa amb Maria Josep Escrivà:
-Maria Josep, amb La casa
sota la lluna, que és una antologia dels teus poemes en els trenta
últims anys —entre 1992 i 2022— què ens pretens apropar als teus lectors de
poemes tan, com diria?, lliures, sense cadenes... Com pensats i escrits als
núvols i enviats a la sort dels aires...
-Per a mi, el o la poeta és algú que escriu des de la
terra, ben conscient del món on viu, que s’hi implica i que, des de la
perspicàcia alimentada per la reflexió serena, sap trobar els recursos més
eficaços per traslladar al lector la seua mirada del món. La poesia, com l’art
en general, ha de ser un espai de llibertat tant per a qui escriu com per a qui
s’hi vol deixar seduir.
-Estàs molt ben
acompanyada, diria excepcionalment, per les il·lustracions de Marta R. Gustems.
Com ha estat treballar amb ella i com vos ho heu fet?
-Sí, millor acompanyada impossible. Per Marta i per
Olívia Gassol Bellet, autora de l’epíleg. La Marta hi aporta la llum, la força
del color, el seu vitalisme creatiu. Ella va triar com a fil conductor motius
florals, vegetals i paisatgístics, sabent que tots són elements primordials en
la meua poesia: les flors i tots els seus mecanismes de seducció per a garantir
la vida; els paisatges i els llocs on som i que ens fan ser com som. Vam
distribuir les il·lustracions de manera que ens serviren per marcar les
separacions entre els llibres d’on procedeixen els poemes seleccionats.
-Com diries que
ha evolucionat la teva poesia?
-El fet de retornar a la meua poesia des dels inicis i
enfrontar-m’hi amb el màxim d’objectivitat m’ha fet reafirmar-me en el que ja
sabia: que els primers llibres tenen el mèrit de ser els primers i que contenen
ja les inquietuds i els motius que no deixaran d’acompanyar-me fins a
l’actualitat. I que, per sort, el temps no passa debades en el procés
d’aprenentatge. Els poemes procedents dels dos primers llibres, els he revisat
i en alguns casos, reescrit; els del tercer, parcialment. Els dels tres últims
llibres continuen sent vàlids per a mi i no ha calgut refer-hi res. Amb això
està tot dit.
-Practiques una
mena de poesia molt visual i si fossis pintora et diria que ets
impressionista...
-Aquest comentari m’agrada. Perquè la meua font d’estímuls
sempre ve de fora. Una de les coses que trobe més gratificant i que més
necessite és mirar, amerar-me d’exterior a través dels sentits. Estímuls
visuals, però també sonors, olorosos, tàctils... Com que tot és canviant i
efímer, segurament sí: si fos pintora m’hauria sentit còmoda practicant
l’expressionisme. Tant de bo sabés pintar! Em fascina la part matèrica que
tenen les arts plàstiques.
-I una miqueta trista, com
enfosquida dins un dia qualsevol...per això pareix que cerques la llum?
-Defugir la tristesa, el dolor —el propi i l’aliè— seria
ocultar bona part d’allò que comporta el fet de viure. “La llum és l’excepció”,
com he escrit en un poema; excepció en l’univers fosc, en les nostres vides
minúscules. Una excepció que hem de viure des de la plenitud, però sense
defugir la realitat. El títol, La casa
sota la lluna vol incidir, en part, en això: la lluna és visible i brilla quan
està envoltada de fosca. Llum i fosca es complementen i són indissociables.
-Els teus poemes
estan plens de referències a poetes, escriptors i persones que formen part de
la teua vida i que t’han marcat, inspirat o que desperten les teves emocions.
-Sí: són referents, autores i autors, amistats, persones
rellevants per a mi que m’acompanyen afectivament o intel·lectualment durant
tot el temps que dura l’escriptura d’un llibre. Formen part del meu patrimoni
interior i, de vegades han encès la guspira d’algun poema.
-La teva
antologia de poemes o més ben dit la teva trajectòria poètica fa com una volta
rodona. Es retroba a si mateixa...?
-L’Olívia Gassol Bellet ha titulat el seu epíleg «L’anhel
del cercle», que pràcticament coincideix amb el títol d’un poema extret del
llibre Flors a casa. Les fases lunars
avancen cap al cercle i el cercle és el símbol d’allò inacabable, que sempre
recomença. Per això, si algú té curiositat i compta els títols dels poemes que
hi incorporo, en trobarà 88, un número compost sobre el 8 que simbolitza
l’infinit. Olívia hi parla d’un «cercle tancat en etern equilibri de contraris»
i sí, aquests contraris que conviuen i es complementen em defineixen i
defineixen bé la meua poesia.
-Quins o quines
poetes t’han influït més o penses que ho han fet en la teva trajectòria de
treball poètic?
-En cada moment n’hi ha hagut uns. Em van començar
meravellant, per estudis i formació, Antonio Machado (no és cap originalitat) i
els poetes espanyols de la Generació del 27. I després vaig descobrir i vaig
endinsar-me en l’obra de Josep Piera, Maria-Mercè Marçal, Teresa Pascual, Marc
Granell, Antonio Cabrera... I els universals Wislawa Szymborska, Eugénio de
Andrade, Eugenio Montale, Anna Swir. Totes i tots m’han fet créixer i han fet
que la meua poesia anés cap ací o cap allà.
-Què té la poesia
o què et permet que creus que no et podria permetre qualsevol altra expressió
artística... com la narrativa...? —tot i que també narres.
-Fonamentalment, en el meu cas, obrir camins a partir del
suggeriment, anar a l’essència del llenguatge, treballar amb les paraules com
qui treballa amb pedres precioses, amb una finalitat estètica, a més de
comunicativa. Quan escric narrativa conte històries, m’hi esplaie; un poema, en
el meu cas, és una càpsula autònoma on tot es condensa i on cada element —les
paraules, els versos, els signes— hi guarden un equilibri.
-Pot ser que la poesia
ens doni l’oportunitat d’aprofundir en allò de més profund que tenim cadascú de
nosaltres, oi?
-D’aprofundir en allò que copsem, sí. Almenys aquesta és
la meua voluntat i és el tipus de poesia que a mi més m’agrada. Ser conscients
d’allò que voldríem que no passara desapercebut. Posar-hi el focus i veure-ho
d’una manera especial gràcies a atorgar-li entitat poètica.
-Creus que hi ha
com un ressorgiment en l’art de la poesia?
-La poesia és el gènere fundacional de la literatura. És
a dir, que hi ha estat present sempre. Però s’ha transmès de maneres molt
distintes. Actualment són molt visibles les manifestacions col·lectives, orals,
s’ha portat al carrer i als escenaris i potser per això és més visible. Crec
que és bo, que deixe de considerar-se la poesia com un gènere impenetrable i
inaccessible. Potser per això també la nòmina de poetes és amplíssima i n’hi ha
un ventall molt divers d’estils i d’exigències.
-Fas dels elements
de la natura, de l’entorn els teus acompanyants dins els teus poemaris, oi?
-Sí. La connexió amb la natura, amb la terra, m’importa
molt. No com una cosa aliena a mi, sinó des de la consciència que en soc una
part. I no des de la contemplació només, sinó des de la responsabilitat i el
compromís mediambiental.
-Creus que els
poemes poden i han de ser una ferramenta per a canviar el món o el que en
queda?
-Més que ferramenta, m’agradaria que foren un camí que
ens portara a tenir una altra percepció del món i a viure la vida d’una altra
manera, més pausada, més profunda, més reflexiva, amb una major capacitat
crítica i amb més equanimitat. És a dir, que en realitat, més que canviar el
món, la poesia hauria de poder incidir en la qualitat de vida interior de
l’individu. Com l’art en general.
-Per a tu la
poesia és el gènere que t’apropa més al propòsit de viure, el que deixa
testimoni del teu pas per la vida, com un «testament vital»?
-La vida i la poesia, en el meu cas, són indissolubles.
La vida em porta a escriure sobre unes coses i no sobre unes altres i d’una
manera concreta. Per això alguna vegada he dit que la poesia seria per a mi un
«testament vital». Això no vol dir que en els meus poemes «explique» la meua
vida, però la vida hi és. Crec que és una bona definició: he viscut i n’he
deixat constància, modestament, en la meua poesia.
-Vas dedicar la teva tesi
doctoral a Josep Piera; com ens el definiries?
-Josep Piera és el vitalista més recalcitrant que he
conegut mai. Un apassionat de la vida, del seu país, de l’amistat i de la
paraula escrita i conversada. Fou el primer que em va demostrar, amb el seu
exemple personal, que viure poèticament, literàriament, és ser coherent amb
allò que desitgem i insistir i perseverar en la seua consecució ens justifica.
-Els o les poetes
han de viure amb les arrels ben fermes i ficades al terra, no? Si no, què
aporten?
-No res, al meu parer. Un poeta, i un escriptor, que no
viu arrelat a la terra, al món en què viu, que se’n desentén, que no s’hi
compromet, no sortirà mai de les seues cabòries i obsessionar-se amb les
cabòries pròpies té alguna cosa de narcisista i és perillós per a un mateix i
empobridor per al col·lectiu.
-Per què el títol
de La casa sota la lluna? De sobte
m’ha recordat la narrativa de Joaquim Carbó La casa sota la sorra que em van
fer llegir a BUP?
-No he llegit La
casa sota la sorra. Al País Valencià no sé si s’ha llegit gaire als
instituts. Algú em va fer veure aquesta semblança en els títols. Però crec que
la intenció d’un i de l’altre és ben distint. En el meu cas, la casa és tot
allò que m’habita: experiències bones i dolentes, lectures, el recer, el lloc
per a la introspecció, la poesia... Però no em serveix sense la consciència del
món exterior, de l’altre, de la natura. La lluna és a fora de la casa i la
veiem gràcies a la fosca, quan brilla enmig de la fosca, que és, d’altra banda,
el que predomina en l’univers, la fosca i el punt brillant de la lluna és una
excepció nímia i meravellosa.
-Amiga, com ha
estat treballar amb Pagès Editors?
-Ha estat un plaer. Primer, perquè em van il·lusionar amb
la possibilitat de formar part d’aquesta col·lecció, «Tria personal», tan
particular i tan exclusiva, si se’m
permet dir-ho així. I després perquè he pogut seguir el procés d’edició del
llibre i el resultat ha estat d’una professionalitat exquisida. No hi tinc més
que paraules d’agraïment.
-Ens pots dir
allò en què estàs treballant ara?
-A més de donar a conèixer La casa sota la lluna, que jo trobe que és la continuïtat
necessària de la publicació del llibre, treballe en una sèrie de poemes, que
potser algun dia acabaran adquirint forma de llibre. I també intente ordenar un
grapat de notes que he anat prenent en els últims anys: reflexions, apunts
relacionats amb el quefer poètic i amb la vida que passa i que podria resultar
banal si no li concedírem aquest plus que ens proporciona l’escriptura.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)