Cazarabet conversa con... Montse Milan Moliné, autora de “Instants d’intempèrie” (Pagès)
Montse Milan Moliné escriu una obra de tants personatges com
històries i de quantes històries com personatges amb metòdica paciència.
L´obra és el XVIII Premi 7Lletres de l´any passat.
L´eix central i que va de relat vital a relat vital és la
supervivència...en referència a això a la supervivència, ens diu: “com una
fletxa que travessa els set relats i els uneix en un recull punyent, intens i
acurat”
Pagès sobre l´estil de l´autora afegeix: “L’estil precís
i àgil de l’autora abraça les veus íntimes i els tocs generals de denúncia, una
fusió que manté hàbilment de principi a fi”.
I sobre la trama: “És una història d’històries. La fredor
de la gran ciutat és el marc que delimita uns personatges marcats per un fet
passat que aflora en el present. Les seves vides es van entreteixint fins a
mostrar un conjunt ben divers de foscors humanes”.
La sinopsi del llibre:
La Lali viu al carrer, la
Sheila fa anys, l’Anna aprèn a escriure, l’Ari va en bici, la Gemma va a
teràpia, la Nassoumi treballa de cambrera, la Cruz
està a l’hospital. Instants d’intempèrie recull el testimoni d’uns personatges
anònims que, aparentment, tenen una vida rutinària dins del món en què cada una
d’elles viu. Set desconegudes amb tres aspectes en comú: són dones, viuen a
Barcelona i pateixen violència. Cada història posa a prova les protagonistes, que
hauran de crear estratègies per fugir, adaptar-se o sobreposar-se al seu
passat, al seu present i a la intempèrie emocional en la qual es troben com a
repercussió d’aquesta violència.
L´autora, Montse Milan Moliné: (Lleida, 1982) és
escriptora i mestra. S’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès
i al Laboratori de Lletres, on exerceix com a professora de novel·la. Des del
2018, col·labora a la revista La Borrufa amb microrelats,
poesia visual i ressenyes literàries. A més, forma part de la junta de
l’Associació Llibre del Pirineu. Ha participat en diversos premis literaris i
alguns dels seus relats han estat guardonats i recollits en diferents
antologies. L’any 2022 publica el primer llibre, Als afores (Voliana
Edicions), ambientat a la Lleida de la postguerra.
Cazarabet conversa amb Montse Milan Moliné:
-Amiga Montse, què t'ha portat a escriure aquesta
obra narrativa que és un conjunt de set relats tants coma dones retrates i
tants com a escenaris o trames de violència recrees?
-Feia temps que tenia en ment
presentar-me al Premi 7Lletres i vaig enfocar tot el treball a aquesta fita. El
que volia, a més, no era presentar-me a un premi i prou, sinó parlar a través
d’allò que escriuria, donar veu a persones que els costa tenir veu en certs moments.
-Hi va haver-hi quelcom que et va
incitar a dur a terme aquesta aventura narrativa?
-Estava molt motivada per poder
fer una obra de relats urbans. Era un tema que tenia pendent, perquè el primer
llibre, que també és de relats, és de realisme rural i que succeeix a Lleida.
Volia apropar l’anonimat d’una ciutat com Barcelona als lectors i lectores,
fer-los partícip d’uns problemes que, per molt que passin a persones llunyanes,
ens poden succeir a nosaltres també.
-Són set dones amb set històries
tan diferents com convergents...què ens hi destacaries de les principals
diferències?
-La principal diferència és com
cada una d’elles aborda el seu problema. La reacció de cadascuna és única,
perquè com a persones, cada una d’elles és única. També es diferencien en l’origen de la seva
situació, ja que hi ha des de la pèrdua a la violència física, a l’abús sexual
o policial, i també laboral...
-I de les principals
coincidències?
-Tot i ser d’edats i cultures
diferents, tenen la sensibilitat per viure d’una manera intensa cada un dels
conflictes. La reacció emocional és un factor comú que tenen les set. També la supervivència. Malgrat cada una
d’elles actuï de manera diferent, la supervivència al conflicte, el
sobreposar-se a la situació que pateixen és una fletxa que travessa i uneix els
set relats.
-Montse, què és per a tu la
narració curta de relats?
-És endinsar-se en un món molt més
gran del que acaba resultant al final. Un relat en si acaba essent breu, de
poques pàgines. Però el món que condensa és enorme. És un repte, perquè un
relat embolcalla l’essència d’allò que es vol transmetre. Res de palla, res de
farcits. Al gra. Però, a la vegada, és un anar al gra intens, perquè no es
tracta de fer un resum, sinó de configurar una història de cap a peus, amb la
seva estructura, el seu escenari i, sobretot, els seus personatges, amb
caràcter, emocions, psicologia, història, conflicte...
-En les teves creacions quin
paper vols donar-los als personatges; prioritari enfront de la trama i a
l'escenari?
-Hi ha relats i relats, o conjunt
de relats. Cada un d’ells demana una cosa diferent. En el primer llibre, Als
afores (Voliana Edicions), l’escenari és un personatge més, juga un paper
protagonista perquè emmarca i enllaça els altres personatges. En el cas d’Instants
d’intempèrie, hi ha un equilibri de prioritats entre personatges i trama.
Té tant de pes cada dona com la seva història. Un altre element al qual dono
molta rellevància és a la forma, a l’estil. Soc partidària de crear històries
50 a 50, és a dir, 50€ de fons i 50% de forma.
-Perquè sembla que el paper de la trama sempre és
l'eix sobre el qual gira tota la resta --- fins a la paciència, satisfaccions i
insatisfaccions de l'escriptor o escriptora--, però de vegades l'osmosi entre
personatges i trama és tan fort interaccionant d´una manera que formen part
d´un tot, i això pot ser es nota més en un relat curt, què ens pots dir?
-En un relat, per la seva
condició de brevetat, ja la trama va intrínseca en els personatges, o els
personatges són perquè hi ha trama. En una novel·la, potser qui l’escriu es pot
permetre donar espais més amplis i diferenciats a personatges i a trama, i anar-los
lligant i relacionant a mesura que la història avança. El relat, com he
comentat abans, aglutina l’essència, i l’essència és la suma de personatge(s) i
trama.
-Quin i com és el paper que li
atorgues als diferents escenaris?
-En el cas d’Instants d’intempèrie,
volia que els escenaris propiciessin una intempèrie física, més enllà de la
intempèrie emocional en la qual es troben les set protagonistes. Cada escenari,
però, havia d’anar d’acord amb la dona que hi transitava, per acollir la seva
història, la seva emoció, el seu ritme. Així, trobem una plaça en un relat on
la protagonista viu al carrer, però s’hi sent acollida; o bé trobem un
encreuament de carrers en el relat on una jove viatja en monopatí; o una escola
d’escriptura que serveix de refugi... Cada un dels escenaris està pensat pel
caràcter i problema de cada dona.
-Parlant d´escenaris; aquest
exercici narratiu de set històries podria ser una mena d´obra dramàtica i dins
del gènere teatral amb set escenaris, set dones per a set històries diferents
sobre la violència?
-Doncs sí, a vegades m’ho he
plantejat així. De fet, amb una amiga dramaturga ho hem parlat perquè el lligam
que s’estableix entre les històries i la manera com estan narrades i
desenvolupades en cada escenari porta a visualitzar-ho o imaginar-ho en format
acció.
-Tot i que la violència ,per ella
mateixa, sempre pareix que naix d´un punt en comú, no? i ací l´educació que hem
rebut i la que donem juga un paper ben important, oi?
-Sí. Al final, cada tipus de
violència que trobem al llibre parteix de la mateixa base: la falta de respecte
envers l’altre. La intolerància, els prejudicis, el sentiment de superioritat,
les burles... tot acaba essent una falta de respecte. I això s’acabaria amb una
educació tolerant. Però no em refereixo a l’educació de les escoles: va més
enllà, és una educació d’espècie.
-Perquè Montse amiga, què pretenies al
submergir-nos en aquest exercici narratiu ...?
-Pretenia, i pretenc, mostrar que
a tothom ens pot passar una situació semblant, malauradament. Per aquesta falta
de respecte envers l’altri, que deia. Tanmateix, pretenc mostrar que, amb un o
altre tipus d’ajuda, o treball personal, o força de superació... podem
sobreposar-nos als conflictes. En podem sortir. També pretenc fer adonar que
això existeix. I quan dic això, em refereixo als abusos laborals, als abusos
escolars, als abusos físics. I intento que les lectores i lectors empatitzin amb les protagonistes, prenguin consciència que
això passa i, si els remou en uns personatges de ficció, han de poder ser
capaços d’actuar quan passi a algú de carn i ossos. O, almenys, no girar el
cap.
-Es nota o meu pareix a mi que
necessitaves, de manera imperativa, contar aquestes històries, no?
-Sí. En cada història que escric,
hi ha una part de mi. A vegades més intensa, d’altres vegades més
desapercebuda. En el cas d’Instants d’intempèrie, hi ha històries que he
viscut d’alguna manera més directa o d’observadora. I allò queda. La violència,
per petita que sigui, fereix. I una ferida, encara que cicatritzi, deixa una
marca. La marca física, amb el temps, és possible que l’anem integrant en
nosaltres. La marca emocional i psicològica costa molt més de fer net.
Escriure, a mi, em serveix per això.
-Aquest exercici narratiu ,t'ha
obert la ment i la curiositat a indagar més sobre alguns dels aspectes tractats
en el mateix ? Ens pots parlar de treballs en què estàs submergit ara?
-En el moment en què escrivia Foc,
un dels set relats, vaig mostrar molt interès amb els CIE (centres
d’internament d’estrangers). Vaig veure diversos reportatges, vaig llegir
articles al respecte... No descarto escriure sobre això més endavant, però sí
que ara estic submergida en una novel·la que parla de la vida i la mort a
través de la història de set amics i amigues. Reconec que hi ha temes que em poden
cridar més l’atenció que d’altres però, al final, la quotidianitat, el dia a
dia, els sentiments i emocions humanes són la meva font d’inspiració principal.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)