Cazarabet conversa con... Joan
Josep Torró Martínez, autor de “Solidaritat en temps de guerra. Hospital Militar Internacional. Ontinyent,
1937-1939” (Institució Alfons el Magnànim)
El Hospital
Militar Internacional es objeto de una investigación minuciosa y de un estudio
exhaustivo, entre los años 1937 y 1993, por parte Joan J. Torró Martínez.
Se encuentra
dentro de la colección de la Institució Alfons el Magnànim, Estudis Comarcals...
El libro está
editado en lengua castellana y también en lengua catalana-valenciana.
La sinopsis del
libro: a ciudad de Ontinyent fue durante la Guerra Civil lugar de destino de
personas e instituciones procedentes del resto de la zona republicana. De
hecho, desde los inicios de 1937, había entrado en funcionamiento el Hospital
Militar, con una capacidad para mil heridos y dotado de un amplio personal.
Esta publicación
valora esta iniciativa solidaria y sitúa, desde una perspectiva local y global,
la trayectoria del Hospital Militar Internacional de Ontinyent en el conjunto
de la sanidad militar durante la Guerra Civil y en relación con la solidaridad
antifascista internacional ante la no-intervención de las potencias
occidentales. Así, en el libro encontraremos una conjugación de cuestiones que
van desde los enfrentamientos políticos e ideológicos a la organización de la
atención sanitaria hasta la exposición de los elementos que permiten
identificar los heridos y muertos en este establecimiento.
Hay que destacar
la contextualización realizada por Josep Gandia
Calabuig, la cual revela datos hasta ahora desconocidos sobre la organización
de la ocupación de Ontinyent por el ejército sublevado ayudado por la quinta
columna, que operaba en el Hospital Militar Internacional de Ontinyent.
Finalmente, se reconoce el protagonismo, no solo de las mujeres
internacionalistas, sino también de las mujeres de Ontinyent que aportaron
conocimientos y experiencias en el Hospital Militar Internacional.
El autor: Joan
Josep Torró Martínez (Ontinyent, 1964) es licenciado y doctor en Pedagogía
por la Universitat de València y trabaja en el Ayuntamiento de O ntinyent como educador social. Ha publicado Instrucció i cultura a Ontinyent durant la II República (1993) y El Col·legi Nacional de cecs. De
Madrid a Ontinyent. 1936-1939 (2014). También ha publicado artículos relacionados
con el periodo republicano sobre la educación y la protección a la infancia en
las revistas Almaig, Alba i Afers. Ha desarrollado actividad docente como profesor
asociado en el Departamento de Educació Comparada i Història de l’Educació de la Universitat
de València entre 2010 y 2014. Ha participado en diferentes congresos,
simposios y jornadas de ámbito estatal e internacional presentando
comunicaciones alrededor de la historia de la educación, la acción humanitaria
durante la Guerra Civil y la memoria democrática.
Ha formado parte
de la Comisión para la Recuperación de la Memoria Democrática del Ayuntamiento
de Ontinyent desde 2015 hasta 2019 y de la Xarxa de Municipis per a la Posada en Valor de la Memòria Històrica de la FVMP. Ha
trabajado en el proceso de exhumación de las víctimas fusiladas en Ontinyent el
1939 y en la actualidad es miembro del Memorial Democràtic
de la Vall d'Albaida, entidad que está llevando a
cabo la localización, la exhumación y la identificación de los fusilados en el cementerio
de Albaida.
Ha colaborado en
diferentes proyectos audiovisuales: Ontinyent, records
de la Guerra Civil (1997), Les mamàs belgues (2016) y
Els tretze de la corda (2020). También ha sido galardonado por el Institut Valencià de Cultura por
el guión de Viatge
a cegues (2018).
Las entrevistas
desde el Proyecto de Difusión Cultural de Cazarabet las realizamos en el idioma
en el que recibimos el libro, el autor, en cambio, puede contestar con la
lengua con la que se sienta más cómodo, solo faltaría porque entenderse se
entiende, lo uno y lo otro.
Cazarabet conversa con Joan Josep Torró Martínez:
-Amigo Joan Josep, ¿qué fue lo que te llevó a investigar sobre el hospital internacional de
Ontinyent? y claro lo tienes
que hacer cogiendo la
franja de edad que va de 1937 a 1939, ¿no?
-Aquesta
història s’inicia en l’any 1998 quan Jesús Martínez de Guerricabeitia
( germà del fundador de l’Editorial Ruedo Ibérico) en va telefonar per posar-me en contacte amb Elsa Rayet que investigava sobre el Dr. Albert Marteaux, metge força implicat en la creació de l’Hospital
Militar Internacional d’Ontinyent. En aquest moment comence
a tenir consciència de la importància d’aquesta història
L’any 2002, el professor
Antonio Calzado m’encomana un article al voltant de l’hospital militar
internacional cosa que faig aprofitant les dades que en va facilitar Elsa Rayet i el que havia trobat a l’Arxiu Municipal
d’Ontinyent.
És així com a partir
d’aquest moment en convertisc en el referent al
voltant de l’hospital, perquè molts companys amb qui compartim interessos sobre
la història d’Ontinyent i la comarca de la Vall d'Albaida, només tenien alguna
dada sobre l’hospital m’ho facilitaven.
La franja d’anys compresa
entre 1937-1939 la determina el mateix conflicte armat, perquè en 1937 és quan
s'iniciarà la creació de l’hospital i en 1939 perquè finalitza la guerra civil
i, per tant, el nou govern franquista decideix eliminar aquesta
instal·lació sanitària i tornar-la als PP. Franciscans recuperant així el seu
antic ús educatiu.
-Esta localidad, ¿qué tuvo y retuvo
para atraer a tanta gente y
tan variopinta de la zona republicana?
-La ciutat d’Ontinyent
durant la guerra Civil estava allunyada del front. Hi havia una incipient i
important activitat industrial però una activitat agrícola, tan de secà com
d’horta, amb llarga tradició. Aquest fet possibilitava que la població poguera aconseguir alguna fruita, verdura o aliments que en
altres llocs era més difícil. D’altra banda, Ontinyent no va ser bombardejada durant
la guerra civil a diferència de ciutats veïnes com Alcoi, Xàtiva o Gandia.
Totes aquestes circumstàncies va permetre que hi haguera certa tranquil·litat i
seguretat al recer de la guerra. A més a més, Ontinyent com la resta de la
comarca, varen ser espais de protecció per als infants que venien de zones on
el conflicte armat posava en perill les seues vides. És això com a Ontinyent es
varen crear sis colònies escolars per a més de quatre-cents infants més aquells
que estaven acollits en règim familiar.
La creació de l’hospital
també va influir en l’increment de població d’Ontinyent perquè molts familiars
dels ferits i malalts s’arrimaven a estar prop d’ells.
Una altra circumstància que
amb tota seguretat va decidir la creació de l’hospital a Ontinyent va ser la
presència del tren, la qual cosa feia fàcil el transport dels ferits.
-¿Cómo era el
Hospital Internacional Militar de Ontinyent?
-Amb anterioritat a
l'Hospital Militar Internacional a Ontinyent hi va haver un l'Hospital de Sang
conegut com l'Hospital del Xalet de les Boles, creat només iniciada la guerra.
Les circumstàncies bèl·liques i les necessitats sanitàries obliguen a augmentar
les places hospitalàries que no podia oferir l'hospital de sang.
És per això que l'Hospital
Militar Internacional es va crear utilitzant les instal·lacions del Col·legi la
Concepció i convent dels pares Franciscans. Es tracta d'un edifici situat a la
solana d'Ontinyent, apartat del nucli urbà amb aigua corrent i llum, sales
amples, ventilades. Cal tenir en consideració que el col·legi a més a més de
les aules disposava de sales dormitori per als alumnes interns que venien de
diferents indrets de l'estat. Per tant, aquest edifici reunia les condiciones
idònies per a crear l'hospital.
-¿Era un Hospital de los que podríamos mencionar o reconocer
como puntero o uno de
los más punteros de
la zona republicana? -¿Por qué?
Efectivament, era un
hospital que disposava de material, personal i tècniques punteres i
capdavanteres per poder donar resposta a les necessitats dels tractaments
després de les intervencions. Hi havia una piscina per a rehabilitació,
s’aplicaven tècniques d’anestèsia innovadores entre altres, raig X, etc. Fins i
tot s’ha aconseguit una fotografia d’una intervenció de llavi leporí que
després s’utilitzava per explicar als alumnes de les facultats de medicina
europees aquesta tècnica.
-¿Se trataba ,también, de un Hospital de Sangre,
con servicio de transfusiones
de sangre?
Si efectivament, hi havia un
servei de transfusió de sang. Es dóna la
circumstància que encara vaig arribar a entrevistar a Ignacio Plaza Rodríguez a
Talavera de la Reina, ens explicava que ell tenia aquesta responsabilitat.
Aquest home, mestre republicà, va morir l’any 2020 amb 104 anys. El que si
sabem és que Ignacio utilitzava la transfusió de sang de persona a persona. La
premsa local del moment és testimoni dels anuncis que es feien perquè la
població civil s’arrimés a l’hospital per a inscriure’s com a donant de sang.
Aquesta inscripció i donació venia acompanyada pel lliurament de queviures als
donants.
-¿Se respiraba en
torno a esa institución un
mundo de solidaridad antifascista?;
¿cómo era?, explícanos…
Així és, aquest hospital és
el resultat de l’acció solidària del socialisme internacional de la mà de la
Internacional Obrera Socialista però també del sindicalisme internacional de la
mà de la Federació Sindicalista Internacional. Al respecte cal especificar que
aquest hospital naix per donar una resposta humanitària i sanitària perquè no
es podia ajudar a la República d’altra manera perquè ho impedia l’acord de
no-intervenció. Tanmateix, es va consolidar així una acció solidària socialista
que contraresta la intervenció comunista.
Aquesta circumstància ha
estat influint en la presència de l’hospital militar internacional d’Ontinyent
en el discurs de la guerra civil en general i més concretament des de
l’àmbit de la sanitat en la rereguarda republicana. Era un gran desconegut
perquè les iniciatives provinents del moviment comunista eren més visibles en
detriment de les socialistes. De tota manera des de fa uns anys s’ha aconseguit
visibilitzar i recuperar aquesta iniciativa amb un
discurs innovador. Amb les aportacions de Nicolas Lèpin
i Jorge Vargas queda reforçada aquesta idea sobretot pel que fa al suport del
socialisme internacional a la República espanyola, atenent a questions humanitàries i de solidaritat.
L’adjectiu d’hospital
Internacional ha fet pensar que pertanyia a les Brigades Internacionals, però
era internacional perquè era finançat amb el suport internacional però
gestionat per l’exèrcit Popular de la República. Evidentment que s’atenia als
brigadistes internacionals però a la resta de soldats també. En definitiva no
era un hospital de les BBII.
-Muchos debates debieron oír aquellas paredes de este
hospital porque con los silencios
se alimentaba al fascismo
que cada día cogía más fuelle en España y que ya consolidado en Italia y con el nazismo en Alemania iban a sembrar el horror
en poco tiempo…- ¿Se “mascaba” en el ambiente esto y por qué no se hizo nada?
Les diferències polítiques
entre els socialistes, comunistes i anarquistes, són evidents en els arxius
consultats respecte de l'hospital, però en el fons allò que unia era la seua
lluita antifeixista. És veritat que era un espai segur per als ferits i malalts
sospitosos de ser feixistes perquè alguns metges i sanitàries que també eren
feixistes els allargaven les malalties els seus tractaments. D'això eren
conscients tots i en el fons el que volien era salvar la vida. Varen haver-hi
sospites d'espionatge, de desconfiança, de sabotatge que s'ha sabut amb
posterioritat amb la consulta dels sumaris d'alguns militars que eren membres
de la quinta columna a l'hospital. Era una evidència que tothom sabia. Hi havia
rectors, frares i monges que treballaven en tasques sanitàries a l'hospital.
Era un espai segur per a tots.
Tanmateix, hi va haver
diferències entre la mateixa cèl·lula comunista que operava al si de l'hospital
i que estava formada per les conegudes "mamàs belgues"
-El Hospital, ¿cómo funcionaba y cuál era el perfil
de los heridos que solía recibir?
Es tracta d'un hospital de
rereguarda que atenia a soldats que havien estat intervinguts en altres
hospitals i venien a recuperar-se.
Hi havia hospitals d'avantguarda,
intermedis i els de base, com el d'Ontinyent. Això no vol dir que també
atengueren directament als soldats provinents del front. Aquesta intervenció
venia millorada per les ambulàncies medicalitzades que traslladaven els ferits
a l'hospital amb una primera cura i diagnòstic. També estava preparat perquè en
el moment que l'evolució del front canviara, poguera crear-se un hospital d'avantguarda, cosa que va
succeir.
És cert que varen arribar
molts veïns d'Ontinyent i de la comarca per a recuperar-se de les ferides i
així estar a prop de casa. Tanmateix, també varen arribar dels fronts de Terol,
Brunete, Madrid, Andalusia, Guadalajara, etc. Molts
d'ells varen morir a conseqüència de les infeccions.
-Con unas
1000 camas el personal que trabajaba
debía de ser, también, cuantioso, ¿verdad? ¿qué nos puedes decir? ¿qué perfil presentaban?
-Imagina que a banda de
l’equip sanitari també hi havia servei de farmàcia, de bugaderia, menjador,
barberia , etc. i amb tota seguretat hi hauria dos torns de treballs més les
guàrdies. De fet, va haver-hi problemes de disciplina, la qual cosa generava la
necessitat de tenir un servei de seguretat.
Hi havia metges estrangers,
però també espanyols i tots els metges que, abans de la guerra, treballaven a
Ontinyent s’incorporaren a l’hospital. Cal destacar el suport dels metges
belgues perquè eren professionals que ja tenien experiència en la medicina
militar durant la I Guerra Mundial com va ser el cas de F. Neumann.
-¿Qué
personal médico podemos
destacar entre los que evaluaban o se pasaron por allí?; aunque destaca
mucho el servicio de enfermería, sobre todo por esa escuela de enfermeras..
-La falta de personal
sanitari dedicat a les activitats d'infermeria exigia una formació no sols per
a les dones que venien d'Europa sinó també per a aquelles dones espanyoles que
no tenien cap formació al respecte. És per això que es va crear l'escola
d'infermeria a l'hospital on les dones rebien formació per part dels metges de
l'hospital. Tots treballaven en els quiròfans o en les visites mèdiques. Els
metges eren professors i les infermeres eren alumnes. Al mateix temps que es
treballava es formaven les infermeres.
-¿Qué nos puedes decir del personal sanitario internacional…?
-La seua lluita antifeixista
i la voluntat d'ajudar i concretar-la com una acció humanitària seria la
principal característica que va definir al personal sanitari internacional. De
fet, crida l'atenció com el mateix Dr. F. Neumann va manifestar en la premsa
del moment que estava content d'haver anat perquè hi havia un deure de
solidaritat a complir.
-Háblanos
de los enfrentamientos ideológicos
y políticos que se daban en
el entorno de este Hospital…-¿Afectaron estos al funcionamiento del hospital; cómo
y de qué manera?-¿Había más presencia de “la ideología
comunista” en el hospital y cómo se trasladaba en el mismo?
-La resposta del personal
sanitari europeu socialista no va ser l'esperada mentre que la resposta
comunista fou més efectiva. Eixe va ser el cas del grup d'infermeres conegudes
en l'imaginari ontinyentí com "les mamàs belgues", les quals formaren
una cel·la comunista al si de l'hospital per evitar la influència dels metges i
personal directiu de l'hospital d'ideologia socialista. La direcció de
l'hospital posava moltes dificultats a la cèl·lula comunista. Fins i tot dins
de la mateixa cel·la comunista hi va haver friccions perquè consideraven que hi
havia infermeres que no seguien les directrius de la cel·la i el partit
comunista.
Es dóna
el cas que el Dr. Crespi era considerat un espia per part dels serveis
d'espionatge comunistes. A més a més de posar dificultats a les tasques de les
infermeres més enllà de les seves responsabilitats sanitàries, el servei
d'espionatge comunista considerava que el Dr. Crespi actuava de manera que quan
hi havia alguna complicació en els ferits, resolia l'atenció mèdica amputava la
cama o braç pertinent. Això va ser considerat una acció de sabotatge,
considerant-lo un feixista, perquè es va descobrir, ja després de guerra, que
aquest home no era metge. Això s'explica i es més detall al llibre.
-Lo que me llama la atención es lo que narras sobre
la presencia de la “Quinta Columna”, ¿cómo fue?
-Com ja he dit abans
l’hospital era un espai de protecció per a tots i totes. Tothom sabia la
condició de cada un. Tot i que va haver-hi intenció de depurar aquesta
circumstància, sembla que la cosa no va tindre cap resultat més enllà de
la sospita i la desconfiança. Tota persona havia de garantir la seua
existència. Aquest fet va permetre crear elements de la quinta columna que
actuaven amb accions de sabotatge en les ambulàncies, facilitant el transport
dels emboscats, allargant malalties o incorporant a l’activitat sanitària a
religiosos del mateix convent dels Pares Franciscans. Tot això s’ha aconseguit
pel treball minuciós dels sumaris, com ja he dit, que ha dut a terme Josep
Gandia i que s’ha incorporat a aquesta publicació.
-¿Atendía el
Hospital de Ontinyent a la población civil?
Clar, era un hospital
construït i pensat per la República en pau i que la seua àrea d'influència
havia de ser entre el sud de la província de València i el nord de la
d'Alacant. Es té constància de l'atenció mèdica dels xiquets refugiats
sobretot. Eixe va ser el cas dels alumnes del Col·legi Nacional de Cecs de
Madrid que va romandre a Ontinyent durant la guerra. Un grup de xiquets i
xiquetes que varen estar a la Colònia Escolar de Morera també varen ser atesos
a l'Hospital. De fet, són coneguts els dibuixos realitzats per xiquets i
xiquetes al voltant de la seua experiència viscuda durant la guerra. En aquest
sentit, hi ha un fet per un xiquet on dibuixa la façana de l'Hospital.
L-a població civil també es
beneficiava no sols de l'atenció mèdica sinó també dels queviures perquè
l'hospital d'Ontinyent va ser un punt de distribució d'aliments no sols a la
resta de la república sinó també a la població d'Ontinyent i la comarca.
-¿Cómo
fue la despedida de los
Internacionales, me refiero de los heridos?; ¿y del personal sanitario
internacional que trabajaba en dicho
hospital?
-L’acte d’acomiadament dels
brigadistes, però sobretot dels metges i personal internacional de l’hospital
es va dur a terme al Teatre Echegaray amb el
corresponent reconeixement públic no sols per les autoritats civils i militars
sinó també per la societat civil. Les cròniques periòstiques del moment això ho
varen reflectir.
-Amigo, Joan Josep, ¿cómo ha sido el proceso de documentación, estudio
e investigación en torno a los años
de guerra en el hospital Militar Internacional de Ontinyent?;¿cuánto tiempo te ha llevado y cómo ha sido la metodología de trabajo?
-Ha segut una tasca de
reconstrucció duta a terme des de fa molts anys. Cal tenir en consideració que
conservar qualsevol documentació que et vinculés amb l'hospital era garantia de
patir problemes seriosos. El mateix va succeir als internacionals que en tornar
a Bèlgica perquè poc temps després va ser ocupada pels nazis. Conservar alguna
documentació vinculada amb la II República era garantia de patir problemes.
A més a més, s'han consultat
els registres de defunció per a recuperar no sols la identitat dels morts sinó
també per a reconstruir l'equip mèdic. Amb la signatura de les defuncions
trobem el nom del metge, la causa de la mort la procedència del finat i
aquelles dades que poden facilitar la localització, encara en l'actualitat pels
seus familiars, cosa que ha passat.
S'han consultat arxius personals,
d'institucions de Gant, Brussel·les, Amsterdam,
Moscou, Madrid, Àvila Salamanca, etc. També s'ha regirat l'Arxiu Municipal
d'Ontinyent, però també he tingut la col·laboració de molts estudiosos,
investigadors i historiadors arreu d'Europa, d'Espanya i clar que també
d'Ontinyent.
Igualment, és de justícia
destacar les històries personals i fotografies que m'han facilitat moltes
persones que han fet possible que les seues mares o iaies surtin de l'anonimat
i els reconega la seua tasca solidària.
Destacaria una altra
circumstància que definirà aquest treball i és que ha servit per a identificar
l'espai on varen ser soterrades aquelles persones que no superaren les
malalties o ferides provocades per la seua participació en la guerra. Sabem que
moririen a Ontinyent, que foren soterrades al cementeri, però malauradament
encara hui, ningú s'ha preocupat per identificar aquest espai, que ha
desaparegut com a cementeri.
S'ha recuperat també un
element que ens vincula amb la veïna ciutat de Xàtiva perquè a l'Hospital
Militar Internacional d'Ontinyent varen ser atesos molts dels ferits del
Bombardeig de l'estació de trens de Xàtiva. Molts d'ells varen morir i
soterrats al desaparegut cementeri vell d'Ontinyent.
-Los recortes
de prensa de la época que hablaban de este hospital te habrán
servido como fuente de documentación, pero también de analítica de cómo era
la relación entre la prensa
y todo el entorno del hospital, ¿verdad?
-La campanya publicitaria tant en la premsa escrita com en els
audiovisuals de l'època són una ferramenta molt important a tenir en
consideració, però a la vegada cal tractar-la amb certa cura. Està comprovat
que hi havia una campanya clara perquè molts periòdics, sobretot republicans,
repetien la mateixa notícia amb les mateixes declaracions. Com dèiem abans és
el resultat de la campanya, estic convençut, per donar divisibilitat l'Hospital
Militar Internacional d'Ontinyent, per contrarestar la presència dels hospitals
de les Brigades Internacionals en mans dels comunistes. Tanmateix, la premsa
internacional sí que ens ha facilitat informació i identificar molts dels
serveis que es prestaven a l'Hospital. És el cas d'entrevistes, articles dels
metges, infermeres i infermers, dels polítics els quals queden reflectits i
publicats en la premsa internacional de l'època. Es dóna
el cas que anys després de la guerra encara hi ha publicacions que durant la
dècada de 1980 i 1990 ens han facilitat molts detalls.
Crida l'atenció que en
aquest hospital hi havia un redactor d'un diari escrit en esperant i que
algunes de les infermeres internacionals coneixien l'esperant.
M'agradaria deixar
constància que aquesta investigació ha suposat una tasca de reconstrucció per
la manca de documentació conservada i recuperació de testimonis i experiències
que han fet possible, com apunta Antonio Calzado, que aquesta investigació prenga forma humana perquè està ple d'històries personals.
Tanmateix, Josep Gandia, en
la presentació del llibre el passat 15 de juny a l'església del Convent dels
PP. Franciscans, convertit aleshores en espai sanitari, assenyalava una
reflexió a considerar i és que es tracta d'un treball que cal entendre'l des
d'una doble perspectiva, per una part com una recerca històrica, però per altra
s'ha de valorar la seua aportació a la memòria democràtica.
Estic convençut, i el temps
ens ho dirà, que encara hi ha documentació, històries, correspondència,
documents gràfics i fins i tot pel·lícules que ampliaran aquesta recerca. De
fet, ja han aparegut a Itàlia documentació vinculada amb l'Hospital Militar
Internacional d'Ontinyent.
Per concloure sols apuntar
que aquest hospital va suposar una fita important en la solidaritat
humanitària, socialista, durant la guerra civil. Tanmateix, aquesta publicació
s'incorpora al conjunt d'investigacions que deixen patent aquesta circumstància
i a la vegada situen l'hospital militar internacional d'Ontinyent en el lloc
que ha d'ocupar en el discurs de la guerra civil.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)