Cazarabet conversa con... Rosa
Serra Rotés i María Inés Comba, sobre el número 15 de
la revista Eix (mNACTEC – Museu Nacional de la Tècnica i la
Ciència de Catalunya)
Ja tenim al carrer el nº 15 de la revista Eix, Editada
pel Museu Nacional de la Tècnica i de la
Ciència de Catalunya.
Vos desgranem tot allò que porta a dins aquest número
quinze.
En la editorial el director del Mnactec
fa un repàs minuciós amb motiu del 25 aniversari d´un Museu Nacional que
reivindica ,per la seva vocació, com un estri “estès per tot el país”.
En l´apartat de Mirades sempre predomina, mai millor dit,
la mirada fotogràfica. Ací ,en aquest nº15 trobarem :Les naus del Cal Trepat
–foto de l´arxiu del Museu Trepat de Tàrrega, feta per Roser Miarnau Pomés--, L´autòdrom Terramar
---de l´Arxiu del Mnactec, Josep Badosa com a
fotògraf dins el fons Armangué; la Fàbrica de
Cerveses Damm, també de l´Arxiu Mnactec amb la mirada fotogràfica de Ramon Blanch.
Ens parem, després a l´apartat de Perspectives amb un
article-reportatge que reivindica que
dels llocs pel pas del temps i la pèrdua de les activitats no s´ha de perdre
tot i que els espais s´han de reivindicar... vos recomanem des de Cazarabet a
Mas de las Matas, molt prop d´Andorra on l´ensorrament de les torres de la
Central Tèrmica va ser fins i tot vista per a molt, no per tots, com una
celebració... per això aquesta lectura pot obrir els ulls i pot fer que alguns
s’ortiguin amb més devoció l´any vinent a la Setmana Santa. Bé, el reportatge
que signa la ploma, sempre encertada de Rosa Serra, s´anomena De central
tèrmica a centre cultural. Els gran exemples europeus.
També a Perspectives trobarem un altre article Tecla
Sala. Empresària, benefactora i mecenes amb el text de Raquel Castellà
Perarnau amb fotos d´ella mateixa.
Amb l´apartat de l´entrevista ens trobarem amb Joan Majó que li respon a les preguntes de
Carme Escales. Joan Majó des del seu càrrec i en el seu dia al Ministeri
d´Indústria i Energia va impulsar un ambiciós pa electrònic e informàtic i avui
manté: “El Progrés tecnològic crea desigualtats” i afegeix ,entre altres coses:
“El progrés tecnològic crea obligacions i hem d´acceptar la regulació ,que vol
dir que la llibertat té límits i mai no és absoluta”.
En les pàgines central del nº 15 d´Eix tenim un ampli
reportatge sobre els orígens de la fotografia a Catalunya —reportatge signat
per Montse Armengol, Victòria Bonet, Òscar González i Berenguer Vidal— i que es
diu Retrats d´un país. Més que recomanable per a veure no només la evolució
dels aparells, sinó també la dels fotògrafs i fotògrafes... segur que
reconeixeu més d´un aparell.
Tarragona des de temps abans dels romans sempre ha estat
un enclavament portuari més que important... i això, poc a poc, gota a gota...
crea patrimoni industrial i en aquest cas, Patrimoni Industrial Portuari i el
Museu del Port de Tarragona és un exemple que és bona mostra de tot això. Tot
això s´explica bé en un reportatge de Mercè Todrà
Dalmau i amb l´ajut, des de les imatges, de l´arxiu d´imatges del Museu del
port de Tarragona.
Eix, el Mnactec i Cazarabet,
sobretot pel seu butlletí dedicat al Patrimoni industrial i a la història del
treball, Alarifes tenen molt en comú. Però allò que també tenim en comú, i que està
relacionat amb tot allò d´abans, és la passió pels trens... així en l´apartat
Visita Guiada la Carme Escales al text i en Enrique marco amb les fotos fan
muntar al tren a l´artista escènic Toni Albà amb barret i xiulet dins un típic
i mític Talgo... un món que l´autor qualifica de “fascinant”.
Estem en temps de sequera i aquesta no és de les que podríem anomenar
“cícliques” i de les que han hagut en tots els temps... aquestes sequeres que
patim darrerament són agreujades pel canvi climàtic... però en l´apartat de
Patrimoni Protegit la Mercè Argemí Relat al text i l´Eudald Serra Giménez a les
fotografies s´endinsen a un dels estris que s´han utilitzat, directa o
indirectament, per portar aigua enlloc i combatre d´alguna manera la sequera...
ho fan els intrèpids reporters ensenyant-nos la sèquia de Manresa... un canal
que està entre nosaltres des del temps medieval i que es reivindica com un
sistema de canalització i reg tradicional que preserva els ecosistemes de
l´entorn... tot això el fa part de patrimoni amb majúscules.
Diuen i personalment penso que és cert i que tenen raó
que somniar no té cost i que, a més és sa...però també els somniadors i
somniadores hem d´ assumir que els somnis ...somnis són i que no tots es veuran
amb un bon final. En l´apartat dedicat a l´ enginy, tot i que ens dol, per
l´esforç i tot plegat ens adonem de que això por esdevindré així pel cas de
Cristòfol Juandó i el multíptero
que no es va poder enlairar, però que, segurament, va contribuir, de manera més
o menys directa, a que altres somnis s´ aixecaren. Signa el reportatge que ens
ompli de certa nostàlgica Montse Armengol...
Anem de museus?, vos anime a
que sí... i des de la lectura de l´apartat Col·lecció ho podeu fer visitant el
Museu del Vidre al Mas Bac de Roda. Un lloc on delectar-se ja no només del
Museu en sí i de la seva impressionat col·lecció, també de l´entorn i de la
cura i l´amor que es respira des de el col·leccionista Àngel Masmitjà. El text del reportatge és de Montse Armengol i
les fotos que l´acompanyen de César Barba.
Des de l´aparta Ruta ens anem a Les indústries del passat
a La Selva un ruta que ens descriu amb dedicació i com acompanyar-nos en César
barba.
I apleguem on Eix surt de viatge fent molts més
quilòmetres... en aquest cas, aplega al nostre territori Terol amb un
reportatge de María Inés Comba que s´apropa a Terol com a territori miner... i
ho fa visitant el Museo Minero
de Escucha, un museu dins la mina; ho fa fent parada
a Aliaga i fixant-se amb la Central Tèrmica; fa
aturada a Utrillas que va tindre una línia auxiliar
de ferrocarril amb uns 9 quilòmetres connectant les mines i els safareig per
rentar el carbó...; també a Utrillas baixa el
reportatge fins el cor del pou de la mina Santa Bàrbara... per últim fa parada
a Andorra al Pozo San Juan o al seu museu miner, un museu a cel obert.
A l´apartat de “personalitats” la Montse Armengol es fica
dins una dona tot caràcter i harmonia, la Teresa Amatller
i Cros. Llegiu l’article, però pot ser vos vagi bé: https://es.wikipedia.org/wiki/Teresa_Amatller_i_Cros
El nº 15 d´Eix acaba amb tot un plegat de notícies, de
novetats editorials, i una agenda que va d´anar des de congressos a exposicions
passant per algunes jornades.
Cazarabet conversa amb Rosa Serra Rotés:
-Rosa, a banda d'altres article i col·laboracions... en aquest present
número, dins l'apartat Perspectives fas un reportatge en el qual ens parles de
com les Centrals Tèrmiques passen a ésser Centres Culturals en diferents llocs
europeus o Museus... o sigui que les centrals tèrmiques, com altres
llocs industrials, hi tenen vida més enllà dels seus tancaments, no?
-Si, però sempre tenint en compte que són espais
complexos i que el repte de la reconversió és majúscul, com majúscul és també
el resultat. Hi ha una dita que diu, ”grans problemes, grans solucions” i en el
cas de les tèrmiques reconvertides en país culturals i museus la dita esdevé
realitat.
-Aleshores, pots entendre l´enderrocament com,
per exemple, el de la les torres de la Central Tèrmica d´Andorra a Terol...
-A la meva manera de veure és un error gran. Vaig tenir
la sort de visitar la Central Tèrmica d’Andorra fa uns anys i em va
impressionar més del que m’imaginava, sobretot per les seves espectaculars
dimissions i pel que significava en la historia de la mineria del carbó a
Terol.
Entenc que la seva conservació és un repte però valia la
pena pensar-hi, buscar alternatives a l’enderroc, i sobretot considerar que
eren patrimoni industrial i per tant que calia avaluar la seva conservació.
-Quants projectes, amiga, has pogut
investigar per fer aquest article i des de quins llocs?
-Jo pateixo per la Central Tèrmica de Cercs que a Catalunya és la icona de
la contaminació. A TV3, sempre que parlaven de contaminació, sortien les
imatges d’arxiu de la tèrmica.
Quan encara funciona, des del Museu de les Mines de Cercs
hi feien visites guiades, per explicar com funcionava i que se'n feia de
l’electricitat que generava cremant el carbó de la conca minera primer i carbó
d’importació després. Tb explicaven els efectes contaminants i els sistemes de
control de les emissions,... convençuts que la visita ajudava a conèixer el bo
i el dolent, ajudava a reflexionar, a qüestionar-se sobre el repte de
l’energia... Quan va tancar el 2007 ja no va ser possible fer més visites i
aquesta tasca didàctica es va perdre, i com que sempre hi havia veus que en
reclamaven l’ensorrament, jo pensava en donar-li un nou ús... i d’aquí bé
l’interès per saber que s'ha fet en altres llocs.
Els projectes que s’han plantejar a l’entorn de la seva
reutilització industrial han estat contestats per amplis sectors de la comarca
que consideren que són contaminants i que perjudiquen la imatge de la comarca i
les seves activitats turístiques.
Jo dec ser de les poques persones de la meva comarca que
no vol que ensorrin la central de Cercs i alguns dels projectes industrials que
semblava que hi podien encaixar, em semblaven bé. Per què?, doncs perquè jo
vull que la meva comarca continuï essent industrial, perquè la indústria és la
única activitat que manté rendes i sous dignes, treball continu, i arrelament
territorial de gent jove, que és el que necessitem. I perquè confio que la
tècnica i la legislació mediambiental del s. XXI son capaces de controlar les
emissions i garantir, com fan els escandinaus i els centreeuropeus, usos
industrials controlats amb un mínim d’impacte ambiental.
-Perquè estic sorpresa amb els exemples que ens descobreixen des el de la
Galeria d´art Tate Modern que ocupa davant del Támesis on estava l'antiga central tèrmica del Bankside; el Museu Capitolini a
Roma ocupa l´espai que abans era la central tèrmica de Montemartini;
o a Portugal on la central termoelèctrica Tejo
es va convertir ,en el seu dia , en un Museu , en aquest cas, relacionat amb lo
que va ésser...esdevenint un Museu de Electricidades...
-Evidentment que aquests són exemples excepcionals i
urbans, en grans ciutats, capaces de fer realitat reptes i somnis.
També hi ha exemples en llocs més petits. Vaig tenir la
sort de treballar en la museografia de la Central tèrmica de la Minero Siderúrgica de Ponferrada que és una joia... Jo hi
tinc exposar un casc i una làmpada de seguretat que havien treballat a les
mines berguedanes.
-I no es para en aprofitar els edificis e
instal·lacions perquè a Finlàndia la central tèrmica, ja de certa edat, de Hanasaari , acollirà a Hèlsinki el museu més gran...quin
projecte més ambiciós, no?
-Si, és un projecte molt potent i innovador, un exemple de que quan es pensa
amb gran, sense por, i es té molt clar que el patrimoni industrial és
patrimoni, resulta que esdevé una magnifica caixa per contenir arts plàstiques
i visuals del passat.
De fet el patrimoni industrial té unes
característiques que el fan adaptable per a nous usos: les dimensions i les
seves característiques tècniques (espais grans, ventilats, alts, capaços de
contenir maquinaria, resistents a condicions climàtiques extremes....)
-En lo primer que pensen a l´hora de reconvertir i donar-li una altra vida
a una Central Tèrmica és en fer un Museu directament relacionat... ja
hem parlat d´ un, però ho podríem fer, també del Museu de l'Energia Santral a Istambul...
-Impressionant, perquè es a Istambul- i això és Turquia- i perquè l’element central, el motor del projecte
és la Universitat, que el que fa és valoritzar el
centre cultural annex i l’espai
patrimonial. Jo no l'he visitat,
només n’he fet el seguiment gràcies a les XXSS i a internet.
Hi ha una llarga
llista d’exemples d’edificis
industrials reconvertits a nous usos ... no sempre cal
pensar en museus i/o equipaments
culturals. A Catalunya tenim
magnífics exemples d’antigues fàbriques, convertits en biblioteques, oficines, instituts d'ensenyament secundari, grans magatzems, ....
Però es clar, una tèrmica és una tèrmica, i el
repte, com deia abans, és majúscul.
-Però també he llegit, si vols que et digui una
mica sorpresa, la reconversió industrial de la central tèrmica berlinesa
de Klingenberg... en un país que diu que no a
l´energia de les Centrals Nuclears i que és un dels principals exponents en
aquest “no”, però que com els seus recursos són els que són i estan tan lligats
al carbó no pot deixar d´estar-hi lligada a les Tèrmiques, oi?
-Si; hi té molt a veure la cultura mediambiental de
casa país. A Espanya aquest és un tema nou i, a la meva manera d'entendre, mal
entès. A mi m’agrada més el plantejament d’Alemanya, a favor de les tèrmiques i
en contra de les nuclears; ells que són els que porten el pensament
mediambiental a la política parlamentaria (local, estatal i federal), tenen
clar que necessiten energia i amb tota l’oferta possible opten pel carbó perquè
tenen com a veïns de l’Est grans productors (Polònia, Hongria, romania) als quals
poden comprar carbó barat, i que són països que han entrat a la UE i per tant
tenen que ajustar la seva producció i la qualitat de la seva producció a la
normativa europea, la més estricte del món en aquest sector de la mineria del
carbó i de la derivada de la seva combustió.
Son també dels primers països que van rebutjar les
nuclears (nuclears?, no gràcies) perquè els residus van a parar lluny del lloc
on es van servir i per tant no hi ha compromís en la construcció i manteniment
de cementiris nuclears, per exemple.
Els danesos, un altre cas, necessiten energia com tothom (els països
nòrdics encara més pel clima i per les activitats productives) i el que fan és
aprofitar al màxim el vent: Middelgrunden es un parc
eòlic marí a 3.5 km de Copenhague, visible des de la
mateixa ciutat, un orgull pels danesos. Aquí, especialment a Catalunya, estem
en la fase d’identificar els molins i els parcs eòlics com elements
contaminadors del paisatge. Copenhague té, en la zona
urbana, l’Amagerforbraending, que transforma les
escombraries en electricitat i calor i que l’aporta al sistema de calefacció
públic de la ciutat. La nova central, més potent i molt més gran, Amager Bakke, construirà sobre el
seu gran teulat, una estructura de neu artificial a l’aire lliure, amb tres
pistes per practicar esqui.... Els danesos es responsabilitzen dels seus
propis residus.... Bé, segur que no ho fan tot tant bé com expliquen, però ja
m’agradaria a mi que els nostres representants polítics i els nostres tècnics,
també l'opinió pública, fossin valents per aprendre del que es va a la vella
Europa industrial i mediambiental i aplicar-ho a casa nostra.
-Però també poden haver-hi solucions
híbrides?; m´ explico en les quals una part d'una antiga
Central Tèrmica es dediqui a ésser un Museu de la generació d´electricitat per
la Tèrmica on s’expliqui bé i una altra part dedicada a qualsevol altra
disposició com pugui ser quelcom dedicat a les arts i demés, no?; què ens podeu
dir?
-I tant, aquesta opció, la de l’ús híbrid, és fantàstica.
Els que ho fan, els que adapten aquesta idea, tenen èxit. Per exemple la gran
companyia AIRBUS, a Toulouse, amb més de 20.000
treballadors, ofereix unes magnífiques visites comentades per conèixer la
història de la companyia i la construcció del gran avió i veure com fan
l’assemblatge... Una magnífica política de màrqueting, com la que fan les
companyies elèctriques franceses que ensenyen les seves instal·lacions ...
De fet fa anys que ho van les grans empreses
vitivinícoles: ensenyen la part històrica , ara a totes les DO de vi i cava, i
venen directament producte
-Quins d'aquests exemples de Centrals Tèrmiques
reconvertits en altres utilitats o podríem dir reciclats en Museus
en la majoria dels casos m'ha impressionat més?
-A mi m'agrada especialment MONTEMARTINI, a Roma. És una
lliçó per als professionals del patrimoni perquè la central no és només un
contenidor d’escultura, pintura i mosaic romà –un dels períodes més prestigiats
de la història de l’Art i amb una influència posterior extraordinària-. A Montemartini la caldera és al costat d’Apol·lo i de Venus,
ens envolta, ferro lluent d’oli és un magnífic escenari per als magnífics
marbres romans.
En aquest mateix sentit, en aquesta mateixa línia, el
MUSEU DEL RHUR fa el mateix: el gran edifici del rentador de carbó
(probablement l’edifici més brut, fumat, maltractat pel propi procés de tot el
patrimoni industrial ) acull la col·lecció complerta: des de papallones
dissecades, a fòssils de diferents períodes del Cretaci i del Terciari,
col·lecció de rellotges, ceràmica, indumentària, pintura oli, ....
Ambdós són magnífics exemples, transgressors,
conceptualment molt potents i alliçonadors, perquè no categoritzen el patrimoni
sinó que li donen una mateixa categoria com a llegat: des de la peça més humil
a la més excepcional.
Conversem, també amb María Inés Comba l´autora de
l´article “Terol, territori miner”:
-Amiga María Inés, per què tries Terol, com a territori
miner per a informar-nos des d´Eix n15, del que va ésser i va significar
deixant encara avui empremta l´activitat minera?
-Sempre em van atraure els territoris amb una història
per contar. En el cas de Terol em va cridar l’atenció aquesta forta identitat
minera i el seu llegat, no sol en forma de patrimoni industrial, sinó també i
sobretot l’herència social que ha deixat aquesta activitat, marcant la vida i
el futur de la gent anys després de la seva desaparició.
-Què significa, de fet diferencial i diferenciador Terol
per l´activitat minera que allí es va desenvolupar?
-M’ha semblat percebre al territori que aquesta
mentalitat minera és viva encara avui, temps després de la seva desaparició.
Clar que d’una forma diferent, més aviat com una forma de fer valdre antics
valors, tradicions, i l’orgull de la feina feta.
-En quins llocs et vas fixar per a fer aquest
reportatge...?
-Vaig visitar diferents llocs de comarques de Cuencas Mineras i Andorra-Sierra
de Arcos, entre altres la Central tèrmica d'Aliaga,
al seu moment una de les centrals tèrmiques més grans i modernes d'Espanya; el Museo Minero de Escucha; la zona del pou Santa Bárbara a Utrillas o el Centro para la Memoria
Minera d’Ariño, amb una recreació d'un tall de carbó
fet a mida real i amb materials i eines originals.
-Llocs de carbó que alimentaven a la Central Tèrmica d´Andorra que va
acabar fa poc la seva activitat. Vas aplegar justament quan encara s´ està
vivint la ressaca...què et vas trobar i quina impressió et vas endur?
-Em va seduir aquesta idea de presentar tota la comarca
com un museu a cel obert de la mineria. Amb el centre neuràlgic al Museo Minero de Andorra i punts
repartits pel territori amb una visió completa de la història d'aquest sector.
-Com has percebut l´ambient social dels llocs que has
visitat en veure´s amb aquesta activitat que ja no rutlla?—activitat de la que
menjava no poca gent—
-Crida molt l’atenció l’esforç i l’interès per recuperar
les antigues infraestructures, com el castellet del pou de San Juan; i també la
implicació dels antics treballadors, els miners jubilats com els de
l’associació Pozo Corral Negro, que fan de guies i donen a conèixer la seva
feina amb detall, la qual cosa enriqueix les visites amb anècdotes i
experiències personals.
-Penses que la transició energètica s’entén i que s´han
pogut preparar els que vivien de la mineria per a reconvertir-se dins del
sector laboral?—són dues preguntes sobre el que has pogut percebre en fer
aquest reportatge—
-Como he dit, he vist molta capacitat d’adaptació als
nous temps, gent gran orgullosa del que van arribar a fer, i volent portar
aquells valors de l’esforç a les noves generacions. No és gaire freqüent de
veure aquesta iniciativa, aquesta empenta en gent que malgrat ja ha acabat la
seva vida laboral, segueix encara amb forces d’implicar-se en nous projectes.
-Quin lloc dels que has anat passat i que són museus o centres
d´interpretació , ara entorn a la mineria, t´han crida´t més l´atenció?
-Em va impressionar al Museo Minero de Escucha, amb la baixada
fins al cor mateix de la mina, on sorgeix un tall de carbó obert al públic.
Aquest ambient angoixant a 100 metres sota terra, m’ha semblat el més adient
per fer-se una idea de les sensacions del treball a la mina, en una mina real
de carbó.
-Però Terol és territori miner, també per més minerals: alabastro—Albalate, La Puebla de Híjar, Híjar..-, el
sofre en Libros i les argiles que ens
estan deixant a molts llocs –i que abarquen varies
comarques Maestrazgo, Cuencas
Mineras, Comunidad de Teruel, Bajo Aragón...- en un territori lunar...Amiga, no
et va parlar ningú d´ aquests projectes?
-En documentar-me prèviament al reportatge si vaig tenir
oportunitat de llegir sobre la riquesa i varietat minera de Terol, però al meu
treball de camp em vaig centrar en la mineria del carbó i el seu impacte
econòmic i social en aquestes comarques.
-Ja veus Terol, territori miner té moltes cares... és
aquesta la percepció que et vas endur?
-Em vaig tornar a casa amb la sensació d’haver-hi conegut
un territori molt viu, amb mines, explotacions i jaciments que dibuixen
escenografies acolorides que contrasten amb els decorats agraris d'aquestes
terres. En aquest cas la meva feina em va fer centrar i aprofundir en uns
aspectes, el que no vol dir que no vegi i valori altres que enriqueixen i donen
diversitat al territori.
-Tornaries al nostre territori per a veure e investigar
sobre aquests projectes miners més enllà del carbó?
-Quan he acabat el reportatge em va quedar la
sensació que no havia fet més que començar a conèixer aquestes comarques turolenques, que van viure l'auge i la decadència de les
explotacions mineres. En el meu cas, aquest bagatge aporta un interès especial
al territori, que m'encoratja tornar i seguir coneixent més de la seva història
i de la seva gent.
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)