Cazarabet conversa con... Raquel Castellà Perarnau, sobre la història de la colònia Còdol-Dret dins el número 14 de
la revista Eix (Museu
Nacional de la Ciència i de la Tècnica
de Catalunya)
Torna el nº14 de
la Revista Eix.
La publicació que edita trimestralment el Museu de la
Ciència i la Tècnica de Catalunya ens apropa a una aventura lectora molt
edificant.
En tots els números Eix s´apropa, per dir-ho d´alguna
manera a allò que és el cor que des de la ciència, la tecnologia, el treball
ens reivindica com a humans…però en alguns números u des d´algunes apreciacions
es deixa veure millor com és el cas en el que en la portada ja ix el mercat com
una mena de “casa de totes i tots , per a totes i tots” perquè els mercats són
llocs que van més enllà de la compra i venda…són llocs de convivència, trobada
i no pocs retrobaments.
Comencem amb un editorial que parla de podríem dir tracta
d´innovar amb la salut la salut dels
museus i la museologia versus la suma de recerca, desenvolupament e innovació,
el signa el director del Mnactec en Jaume Perarnau.
Amb l´apartat de Mirades cal anar a la resclosa i casa de
comportes del Canal d´Urgell, la colònia Sedó i la
locomotora de Berga. Dins l´apartat de Perspectives anem a una colonia que es troba sota les aigües, la de Còdol Dret i
també, en un altre reportatge s´endinsa en La prehistòria dels museus de
ciència i tecnologia.
Hi ha una entrevista molt molt interessant en l´apartat de l´entrevista amb
el geògraf Joan Nogué.
El dossier està dedicat al tema que ja ressalta en la
portada, els mercats com “a temples del comerç”.
En la Descoberta anirem
a remoure les pedres del sender amb Josep Minguell que ens acompanya amb
la Carme Escales –que des d´Eix ens fa
d´enllaç-- del Nicolau, un sender forestal a l´Alt Berguedà i una “visita
guiada”.
Amb el Patrimoni Protegit anem a la Colònia Pons,
magnífica i majestuosa..
La marca, en aquet número d´Eix s´endinsa dins la mítica
Punto Blanco
El motor torna a Eix dins l´apartat de la Col·lecció amb
el Museu de la Moto de Bassella.
De ruta hem anat pel camins de la sal, interessantíssim
article.
En César Barba ens invita a l´apartat De Viatge on hi
anem a Zollverein com a símbol de “reconvertir el
paissatge2
En Martí i Pol és
i serà per sempre un referent, la redacció li dedica un article, dins Art i
industria sota el títol, La fàbrica de Martí i Pol
Eix acaba les seves publicacions amb un apartat de
notícies, altre que ens apropa a libres que tenen a veure amb els museus, el món de la ciència, la tecnologia,
la memòria del treball i dels oficis i l´agenda que, entre d´altres coses, ens
fica al dia de les exposicions, els congressos i les jornades.
Vídeo:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/taller/la-idea-de-tornar/video/3846890/
Notícia:
https://www.elter.net/noticia/11596/documental-recull-traves-testimonis-vida-colonia-codoldret
Cazarabet
conversa amb Raquel Castellà
Perarnau:
-Raquel, com i de quina manera t´endinses dins la
història de la colònia Còdol-Dret que va desaparèixer sota el molt conegut
pantà de Sau?
-Tinc un
vincle personal amb les colònies, sempre han estat presents a la meva vida.
Vaig néixer al barri de les Cases Noves, a les Masies de Roda, que es va
construir per acollir les famílies que vivien a Còdol-Dret quan la colònia va
tancar. La meva família hi treballaven, els meus avantpassats eren els paletes,
el què a la època es deia ‘contractistes d’obres’ i he crescut escoltant
històries de les colònies, no només de Còdol-Dret sinó també de la colònia
Salou-Baurier, de Borgonyà...
He tingut la gran sort de néixer en un barri on encara als vespres d’estiu
tothom sortia a prendre la fresca i petar la xerrada i Còdol-Dret era un dels
temes de cada dia entre el veïnat... I el què em transmetien, encara que pugui
sorprendre, és un amor absolut per la colònia. Imagino que amb el temps tenim a
oblidar les parts dolentes i ens quedem sempre amb els bona records....
Era una
colònia tèxtil amb qualsevol d’altra a Catalunya o tenia algunes
particularitats pròpies…diferents i diferencials…
-Còdol-Dret és la mítica
colònia oblidada. El fet d’estar sota les aigües de l’embassament ha suposat el
seu oblit per part de molts estudiosos talment com si l’aigua fos un mantell
opac que no deixes veure-hi més enllà de les quatre pedreres que en
sobresurten, però Còdol-Dret ha estat un poble viu que ha evolucionat. Ningú
que hi hagi viscut, ningú que s’hi hagi llevat cada matí per anar a treballar o
que hi tingui una història per explicar, no hi veu runes sinó que hi veu vida i
records, cases arrenglerades plenes de gent amb afany per treballar, de jovent
alegre i canalla esvalotada jugant-hi. Centenars i centenars de persones que han donat vida
anònimament a la colònia i que han escrit amb el seu dia a dia els més de 100
anys d’història.
Còdol-Dret al llarg de la
seva història va veure passar un amo inventor i col·leccionista d’art, un altre
que va ser un magnat excèntric, i és una colònia molt marcada per la manera com
va morir, un final dramàtic en el qual tot un poble quedà engolit per un
embassament.
-Et
pareix que fem una miqueta d´història dels orígens de Còdol-Dret?
-Des dels anys quaranta del
segle xix s'aprofitava un antic molí per a la filatura a l'indret conegut com a
Còdol-Dret, al municipi de les Masies de Roda. El 1862 s'hi va començar a
construir una fàbrica de filats i a finals de l'any 1872 va rebre la primera
concessió d'aigües per assegurar-se un increment en el potencial energètic que
fes possible augmentar la producció. L'aïllament de l'indret obligà a construir
un petit nucli que el 27 de juliol de 1882 va rebre l'estatut de colònia.
El 27 de novembre del 1890,
la raó social Rosich Hermanos,
Llusá y Compañía, que
estava en suspensió de pagaments, treu a subhasta la concessió del salt d’aigua
i la fàbrica. El comprador del petit complex, encara en fase de
desenvolupament, va ser Ròmul Bosch i Alsina. Bosch
va convertir Còdol-Dret en una colònia desenvolupada que va arribar a tenir dos
carrers d'habitatges, escola, església, bar i torre del director.
-Còdol-Dret i la veïna colònia de Salou
s’assemblaven o tenien moltes diferencies?
-Còdol-Dret i la veïna
colònia Salou-Baurier tenien poblacions semblants,
feien si fa no fa la mateixa feina i vivien a poca distància els uns i als
altres, però les etiquetes deien que Salou eren elegants i gent d’ordre, mentre
que els de Còdol eren un niu de revolucionaris més aviat desmanegats. I,
evidentment, segur hi havia bona part
exageració, però el cert és que sí que
hi havia diferències de tarannà entre les dues colònies, perquè estaven
marcades per l’estil dels amos, que era prou diferent. Els de Còdol vivien a
Barcelona, i només hi pujaven els estius i poc temps. La resta de l’any, qui
gestionava la colònia era el director, que vivia en una casa gran situada just
davant de la porta. Els amos de Salou, d’origen francès, en canvi, vivien a la
colònia en autèntiques torres, a joc amb l’estil sofisticat de la família, que
comptava amb més d’una vintena de persones per al seu servei domèstic.
El
respecte a les normes era clau en una colònia, i això no només implicava
l’àmbit laboral, sinó també tota l’esfera personal. Perquè si l’habitatge o
l’escola eren gratuïts per a la majoria de treballadors (només una minoria
vivia a fora), qualsevol problema laboral podia afectar l’accés als serveis
bàsics, i qualsevol problema personal podia afectar la feina. El control social
era molt més estricte a la colònia de Salou, on fins i tot les entrades i les
sortides dels treballadors a l’exterior estaven molt més restringides, però
l’estil paternalista era comú.
-Parla´ns
una miqueta de qui hi havia arrere de
Còdol-Dret, de la família Bosch….- Aquests d´on venien, d´on tenien el
capital per invertir-ho amb una fàbrica de filats.
-Ròmul Bosch i Alsina (Calella, 1846 – Barcelona, 1923) fou
un indià que es dedicà al comerç marítim i va aconseguir experiència i riqueses
per tornar a Catalunya i invertir, una d’aquestes inversions és la colònia de
Còdol-Dret.
Bosch,
fou un important industrial i navilier, fou soci fundador de la Societat
Anònima del Tibidabo i ocupà càrrecs influents, com ara el de president de la
Junta d’Obres del Port de Barcelona; també fou diputat, senador i alcalde de
Barcelona (1905) pel Partit Liberal.
Els seus fills, Ròmul Bosch Catarineu i el seu
germà Alejandro passaven llargues etapes a la colònia de Còdol-Dret, sobretot a
l'estiu, on feien pràctiques de filatura i van aprendre a estimar aquell tros
de colònia, els ensenyaments apresos, les aventures viscudes i la gent que
l'habitava i que sovint se'ls miraven estranyats.
Alejandro es va decantar
per la política i va entrar a formar part del Partit Liberal de la mà del seu
pare, mentre que Ròmul tenia veritable esperit d’enginyer
i empresari. Format a Suïssa i Anglaterra, on entrà en contacte amb els darrers
avenços en maquinària tèxtil. Amant dels esports, sobretot dels marítims,
arribà a ser president honorari del Club Natació Barcelona.
En morir el seu pare, el
1923, Ròmul Bosch i Catarineu
s’encarrega dels negocis familiars. Passa a ser el patró de la colònia tèxtil
del Còdol-Dret. A més d’heretar els negocis familiars, Ròmul
Bosch i Catarineu també va heretar del seu pare
l’afició a col·leccionar. Gràcies a la seva elevada capacitat econòmica, i a
l’existència d’un mercat artístic actiu,
Bosch i Catarineu estava en contacte amb una
extensa xarxa d’assessors i comerciants artístics i va aplegar una col·lecció
d'art de més de 2.600 peces, totes d'una categoria excepcional, entre les quals
destacaven taules romàniques i gòtiques, i pintures de les escoles espanyola,
holandesa i flamenca dels segles xvii i xviii, amb obres del Greco i Goya. Era vocal de la junta de museus, la qual
cosa li permetia un bon assessorament en matèries artístiques.
-Tenien fins i tot monedes de la cooperativa…
-Si, fins
i tot, part del salari es cobrava en moneda pròpia, que només es podia fer
servir per comprar a l’economat (propietat també de l’empresari) de la colònia
els productes de primera necessitat. Aquest va ser el cas de Còdol Dret, però
hi ha moltes colònies industrials que van viure aquesta situació.
-Què
feien textilment parlant, filats i…?
-En finalitzar el segle
XIX, a la fàbrica es filava i es teixia gràcies a 4.362 fusos de filar, 76
telers, un taller i una dinamo elèctrica que podia generar 66 quilowatts per
hora. Gràcies a la Matrícula Industrial de 1903 Còdol-Dret disposava de 4.000
fusos de filar i 40 telers Jacquard. El 1912 l’empresa cotonera tributava per
una taverna, 9.878 fusos de filar, 110 telers mecànics senzills, una màquina de
parar, un taller d’ajustaments annex d’1/4 de cavalls de vapor i una dinamo
elèctrica per a ús propi. Durant aquells anys es filava i es teixia; anys més
tard la producció es va centrar només en el filat.
-Els
primers propietaris, diguem els pioners de la idea la família Bosch,
s’adhereixen a la Unión Industrial Algodonera S. A
(UIASA) que eren un grup de dotze fàbriques que cap a l´any 1934 està punt de
fer fallida…com se’n surten?
-L'any 1923 es va
constituir com a Fábricas de Rómulo
Bosch, S.A. amb la integració dins l’empresa dels fills de Ròmul
Bosch i Alsina, Alejandro i Ròmul Bosch Catarineu, aquest últim gerent de l’empresa. En el decurs
del crack del 1929, amb l'inici de la crisi cotonera i després de cinc anys de
ser una empresa familiar, Còdol-Dret, que disposava de 15.000 pues i tenia una
plantilla de 350 treballadors, s'adherí a Unión Industrial Algodonera,
S. A. (UIASA), constituïda el 7 d’octubre de 1929. Aquesta societat, el 1931,
fusionava un grup format per 12 fàbriques.
L’any 1934 algunes de les
fàbriques d’UIASA estaven a punt de fer fallida. Per evitar el desastre que
comportaria el tancament de les fàbriques, UIASA va demanar un crèdit a l’Institut Contra l’Atur Forçós de
la Generalitat. Ròmul Bosch Catarineu
es va despendre de la seva inestimable col·lecció d'art que va vendre a UIASA
per quatre milions de pessetes i que va servir de garantia del préstec atorgat.
Bosch estava convençut que en un futur podria recuperar-la. L’Institut Contra
l’Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya va concedir-los dos crèdits (de
tres i un milió de pessetes) per un termini de deu anys i l'empresari va
dipositar la seva preuada col·lecció en els Museus de Barcelona, incloses les
peces que guarnien el seu despatx de Còdol-Dret i que molts dels treballadors
havien pogut contemplar. El que fes falta amb tal de no perdre Còdol-Dret, que
tant temps i esforços hi havien dedicat! Però la mort prematura i sobtada de Ròmul Bosch i Catarineu l'any 1936
va fer que mai pogués acabar de retornar el crèdit i recuperar les seves obres!
-Ja a la
guerra sofreix els efectes de la mateixa, ens pots contar?
-Per Còdol, just l’any 1936,
a l’inici de la guerra, es va caracteritzar per l'escassetat de cotó i
d'energia elèctrica, que van provocar greus problemes econòmics i d'atur. Una
bona part de la fàbrica es va cremar al febrer del 1939 com a conseqüència de
la seva posició com a assentament republicà durant la Guerra Civil. I més tard,
l'any 1940, Còdol-Dret va patir un aiguat que produí incomptables pèrdues
materials i econòmiques, per tant, foren uns anys difícils.
-Qui es va fer responsable de la colònia Còdol-Dret
després de la guerra i com es va refent tot?
-Acabada la Guerra
Civil, UIASA, presentà novament
dificultats financeres i escassetat recursos. Així doncs, l’any 1944, després
de mesos de cotitzacions erràtiques i descendents de les accions, els
accionistes de la Union Industrial Algodonera S.A.
(UIASA) acordaren vendre les seves accions al prohom franquista Julio Muñoz
Ramonet, i la societat passà a mans del Grupo Muñoz. Muñoz estava comprant
empreses tèxtils, entre elles Nebots de J. Batlló, que havien de configurar en
el futur la seva Unión Industrial Textil S.A. (UNITESA).
Quan Julio Muñoz Ramonet
passà a ser el nou propietari d’UIASA, en tornar el crèdit concedit, també va
passar a ser el posseïdor de la col·lecció de Bosch i Catarineu,
que, anys abans, al març del 1936, havia mort. La seva mort prematura i sobtada va fer que mai no pogués acabar de
retornar el crèdit i recuperar la seva
col·lecció d’art de més de 2.600 peces,
totes d’una categoria suprema. Un cop pagat el crèdit, Muñoz Ramonet va
retirar les obres de més prestigi de
la col·lecció, que havien estat dipositades en els museus barcelonins des del 1934 per part
de Bosch i Catarineu, i les va dipositar al seu palau del carrer Muntaner. En el
moment present, la col·lecció Bosch i Catarineu es
troba dispersa: una part es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya,
altres conjunts són al Museu d’Arqueologia de Catalunya i a la Fundació Julio
Muñoz Ramonet de Barcelona. El nucli més notable de la col·lecció continua en
les mans privades de les filles de Muñoz Ramonet; s’ha reclamat judicialment,
però encara no s’ha lliurat a la fundació barcelonina.
Com
a directiu de la colònia, Muñoz va ser un amo peculiar. El seu mite encara perviu a la memòria dels antics
treballadors de Còdol-Dret. Un
d’ells, Joaquim Mercader, recorda que: "Quan el Sr. Muñoz va adquirir Còdol-Dret amb la capella de Sant
Salvador, tenia la intenció de treure
el sant i posar sant Julio. Davant del malestar dels treballadors, va decidir
que la capeIla seguiria presidida per sant Salvador i
sant Antoni Maria Claret, però en un
lateral va manar col·locar sant Julio, en honor seu".
Muñoz va dirigir Còdol-Dret
fins al seu tancament definitiu el 1964, quan les aigües del pantà de Sau
cobriren pràcticament la totalitat de les instal·lacions.
-Com acaba la Colònia Còdol-Dret sota l´aigua del
pantà de Sau?
-El
primer projecte es va plantejar l’any 1931, però no va ser fins l’any 1940 que
van començar les obres de construcció i es van allargar més de vint anys. La
construcció de l’embassament de Sau suposà la fi de Còdol-Dret igual que la
veïna colònia de Salou-Baurier, tot i l’oposició
municipal i el clamor unànime del veïnat. El juny de 1963 la fàbrica començà la
suspensió de contractes de treball i un any després es tancà definitivament amb
l’acomiadament de tota la plantilla. Però l’embassament no solament afectà al
treball sinó també l’habitatge de 60 famílies i també tot un microcosmos. Una
colònia industrial és més que una feina: és un món! Còdol-Dret, era un poble on la vida es
resumia en dos carrers: el de Baix (o del Pati) i el de Sallent. I una plaça. I
enmig de tot, presidint, la fàbrica amb sostre de teules àrabs i l’orgullosa
xemeneia de 40 metres, una de les més altes de tot el Ter.
A partir de 1960 l’amenaça
de l’embassament de Sau anà minvant la vida de la colònia, ja que, molts dels
residents que preveien el final de Còdol-Dret buscaren altres ofertes de
treball lluny de la colònia. La gran majoria de famílies, però, s’ubicà a un
barri proper a la colònia anomenat les Cases Noves, al terme municipal les
Masies de Roda, concretament al carrer Sant Salvador, en record al sant de la
capella de Còdol-Dret. Aquest carrer fou creat expressament per allotjar la
majoria de famílies i les cases es construïren amb materials reutilitzats de la
colònia. El millor per recordar aquest fet és el testimoni de Conxita Roqué Vallbona, antiga treballadora de Còdol-Dret:
“Als més grans de la
colònia els semblava una cosa que no passaria mai, i quan va arribar el dia no
ens ho volíem creure. Perquè no només era perdre la feina, era perdre-ho tot,
el teu món, i que tot quedés sota l’aigua. Ens trenca el cor veure el nostre
món enfonsat a les aigües d’un pantà. Hi ha tota la meva vida, la dels meus
pares, avis, besavis... en aquella tomba d’aigua que va omplir-ho tot de
silenci. Recordo que nosaltres vam ser
l’última família de marxar de Còdol, ens vam quedar a acomiadar a tothom. Feia
basarda de veure! Veies com l’aigua anava pujant, cada dia una mica més. Va ser
com una expulsió del teu lloc d’origen. Sempre diem que ens van trasplantar,
però molt a contrapel i ja som massa grans per arrelar a un lloc nou. Els veïns vam reutilitzar tots els materials
possibles. Literalment, vam desmuntar la colònia i vam fer els nous habitatges
amb aquell material. Allò sí que era reciclatge! Tots els veïns que vivim al
barri de les Cases Noves tenim una part o tot l’habitatge fet amb els materials
de Còdol. A casa, vam rescatar tots els maons per aprofitar-los. També van
aixecar el paviment de rajoles hidràuliques del nostre habitatge de Còdol, que
ara mateix tinc aquí a casa. Va ser una feina molt dura, però cada família feia
segons les seves possibilitats; és a dir, si la família era més gran, podia
recuperar més material. Tot i així hi va haver molta germanor i ajuda. Recordo
quan van dinamitar la base de la xemeneia de la fàbrica per fer-la caure tota
sencera i d’aquesta manera aprofitar els maons.’
_____________________________________________________________________
Cazarabet
Mas de las Matas
(Teruel)