La
Librería de El Sueño Igualitario
El
Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya ens aporta una altra eina per a treballar la memòria, es tracta de la sisena entrega de Eines de Mmòria que es dedica al procés de
la transició. Aquesta és una altra proposta
didáctica que allò que vol i pretén és explicar el període de la transició al que es defineix com un “període clau dins la historia recent de Catalunya”. Nosaltres hi parlarem d´aquesta
eina de treball ,envers la transició a Catalunya ,amb Elisenda Barbé.
És un llibre de treball
que pren com a época
temporal e histórica el temps de la transició i és d´aquesta manera que ens ho presenten.El llibre ens aporta uns recursos per a treballar,
estudiar i anar més enllà . Aquests llibres són especials
perquè, de manera explícita e implícita, fan treballar al lector i l´implica
des del primer capítol amb propostes
de treball. Aquestes lectures a vegades són tant o més
efectives que un llibre d´assaig pur(perquè
canviar de manera de com entendre les lectures i de com encarar-les és lo millor). I així apleguem a entendre la transició,des de l´entenimen, com si estiguessim estudiant. D´aquest llibres, malgrat tot, no és que en circulin molts per això en guardem, quan surten, tanta cura.
En un total de dotze capítols, s´analitza a la transició endinzant-se d´una manera ben particular en cadascuna
de les propostes que la van creuar
. Tots els capítols arranquen
des de la pedagogía i des d´un llenguatge
que ens vol ensenyar per damunt de qualsevol altra consideració . Així ,a la fi de
cada capítol allò que pertoca
és parar, reflexionar i parir, també nosaltres, una mena de resolució
per a fer front, també, a
les diferents propostes
que, des del llibre ,ens
fan: Els darrers anys del franquisme i la mort del dictador; L´oposició a
la dictadura franquista; Les eines catalanes per a la
democracia: l´Assamblea de Catalunya i la Marxa de la Llibertat; La reforma
política, les eleccions i la Constitució
de 1978;Recuperació de l´autogovern a: la Generalitat
i l´Estatut; la violencia política a la Transició; La década dels vuitanta: del 23-F a la victoria socialista;El
cost de la vida:economía, salaris i els Pactes de la
Moncloa; Cultura, societat i oci
a la Transició; La lluita de
les dones a la 
transició; L´Esglèsia
catalana a la Transició. Esglèsia
Catalana i La recuperació de la llengua
i la cultura catalanes.
El Memorial democràtic
ja fa un temps que treballa
amb aquestes eines de memòria i el resultat té que esdevindre molt bo perquè
es segueix fent i segueix resultant.
Allò que ens aportael
Memorial democràtic sobre aquest
material didàctic:
El sisè volum de la col·lecció 'Eines de memòria' és una proposta didàctica que el Memorial Democràtic
posa a l'abast de la comunitat
educativa amb la finalitat d'explicar aquest període clau de la història més recent
de Catalunya.
El llibre, escrit per un equip especialista
en la temàtica, ofereix
diversos recursos per endinsar-se en aquest període històric: des de la imatge, els documents escrits,
el cinema, els enllaços en els webs o les propostes d'investigació en els treballs de recerca. A partir
d'aquí, es promou la reflexió, l'anàlisi i l'intercanvi raonat d'idees per tal que els joves puguin extreure
les seves pròpies conclusions i descobreixin les potencialitats, les limitacions i
els condicionants d'aquest període i les seves conseqüències en l'actualitat.
Sobre Elisenda Barbé, una de les autores d´aquest llibre de treball que analitza la transició ja s´ha
aproximat altres vegades a la memoria histórica prenent
la ploma com a ferramenta; així per al llibre que fiquem a sota , Diari d´un exiliat
al Barcarés de Josep Rubió
la Elisenda Barbé ja va
guardar cura: http://www.cossetania.com/premsa/content/elisenda-barb%C3%A9-de-la-garriga-edita-el-diari-dun-exiliat-de-la-guerra-civil i http://www.cossetania.com/camp-definitiu-1092.
Cazarabet
conversa amb Elisenda
Barbé:
-Elisenda, com és treballar en un llibre que és, a la
vegada, una mena de llibre de text, de fitxer per ensenyar i treballar la
memòria?
-És, sobretot, molt
engrescador i va suposar un repte per a tot l'equip d'autors. En primer lloc
cal dir que l'equip d'autors del llibre, historiadors i historiadores
pertanyents a l'Associació de Joves Historiadors de la Universitat de Barcelona
i vinculats al Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB, tenim un
especial interès pel període que tracta el llibre. Això ja és, per suposat, un
element decisiu, que facilita enormement la feina i la fa més plaent. El
treball en equip, alhora, suposà un element de motivació extraordinari. En
segon lloc, l'elaboració de la Unitat Didàctica ens va permetre tractar la
Transició des d'un ampli ventall d'aspectes, com ho demostra el fet que el
llibre té una dotzena de capítols més o menys temàtics, de manera que vam poder
recuperar la memòria de la Transició des d'una perspectiva àmplia, i no només
limitada a temes polítics o econòmics. Finalment, es tracta d'una proposta
didàctica, i com a tal, va demandar de l'equip d'autors grans dosis de
creativitat. Vam haver de pensar un format que, alhora que fos rigorós amb els
continguts, utilitzés un llenguatge planer, comprensible per als nois i noies
als quals anava destinat. Però no només això, també volíem que allò que llegien
i les activitats que els proposàvem al llarg de cada capítol els motivessin i
els empenyessin a conèixer més coses del seu propi passat, quelcom fonamental
per esdevenir ciutadans lliures i conscients.
-Ací ens feu unes propostes i mitjançant elles ens anem apropant a un dels
períodes més importants de la historia contemporània. Com creus que es va viure
aquest període, en general, des de Catalunya?
-Per a la generació que la va
viure, la Transició política va significar la possibilitat de participar en un
moment històric on semblava que tot era possible. Després de gairebé quaranta
anys de dictadura s’obria un nou escenari per assolir la democratització de les
institucions, el desenvolupament dels drets socials, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i l’autogovern, la inserció
dins el marc europeu... . Fites que depenien del grau de correlació de forces
existents entre continuistes, reformistes i rupturistes; o en paraules del
desaparegut Manuel Vázquez Montalbán, fites que depenien d’una “correlación de debilidades”.
Cap actor o moviment polític va tenir prou força com per implantar la totalitat
de la seva agenda; però és innegable que els objectius principals, sintetitzats
en els tres punts més coneguts i repetits de l’Assemblea de Catalunya
–Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia-
es van assolir; fet que posava de manifest la desaparició del règim
dictatorial, amb elements rupturistes com el restabliment de la Generalitat o
la legalització dels comunistes. Tanmateix, factors importants com la
supervivència política de part de la classe dirigent franquista, l’estratègia
de la por dels poders fàctics (especialment l’exèrcit) a l’hora de marcar les
línies vermelles que no es podien tocar (com la monarquia o la unitat
d’Espanya) i la impossibilitat per part de l’oposició (especialment de les
organitzacions d’esquerres que més havien lluitat per la democràcia)
d’encapçalar el canvi de règim, deixà un sabor agredolç a bona part de la
militància antifranquista, un sabor que es traduiria en un clima polític que no
trigaria en ser batejat com “el desencant”
i que podríem resumir amb les paraules de Lluís Llach “companys, no és això...”.
-Elisenda,
aquest llibre-quadern, a qui va destinat?
-Aquest llibre és un manual
per a les aules i va destinat principalment a alumnes de 4rt d'ESO i de 2on de Batxillerat, essent el docent l'encarregat
de seleccionar els temes i les activitats més idònies per a cada nivell. Crec
que un dels aspectes més interessants de l'obra és que ofereix al professorat
una gran quantitat de recursos que pot utilitzar lliurement per tal d'enriquir
les seves classes: textos de tipus didàctic, fonts primàries seleccionades de
diverses tipologies, fonts secundàries, exercicis a l'entorn d'aquestes
fonts... Evidentment, també pot ser una bona eina per a l'educació d'adults i
per a l'educació no formal. Totes aquelles persones interessades en el període
històric també poden trobar en aquest llibre un manual assequible, que a més a
més els oferirà la possibilitat de consultar documents històrics de l'època. En
aquest cas, les activitats proposades poden servir de reflexió a la lectura.
-Segurament que arran d'aproximar-te a aquest període històric t'has pogut
adonar de trets importantíssims, per exemple: quina importància cobra en tot
això que la dictadura morís perquè va morir el dictador( i al llit)…?
-No crec que puguem dir que la
Dictadura morís perquè va morir el dictador. El procés històric va ser més
complex. El dictador va morir al llit, però la Dictadura va morir al carrer.
Hem de tenir present que l’any 1973 el nombre de conflictes laborals es
multiplicà per tres i les hores perdudes per vagues i aturades per cinc en
comparació a l’any 1968. La universitat era un focus de protestes constants
contra el règim i el moviment veïnal havia irromput amb força als carrers dels
nostres barris. Cap règim podia haver suportat aquest mobilització de forma
indefinida, una mobilització que s’intensificà als primers mesos de 1976 a les
grans ciutats (com les massives manifestacions del mes de febrer a Barcelona)
perquè l’oposició és conscient que després de la mort del dictador s’obria un
nou escenari on les seves accions podien ser decisives. L’oposició tenia la
força suficient per evitar la continuació automàtica del règim sense el
dictador, però era massa feble com per imposar la ruptura. Davant d’això, els
sectors més intel·ligents i aperturistes del règim, encapçalats per Suárez, fan
seva l’agenda de l’oposició (legalització de partits, llibertats fonamentals,
liquidació de les institucions franquistes...) però amb la voluntat de
controlar el procés en tot moment des del govern, en una mena de “voladura controlada” de la Dictadura des
de dins. D’acord amb això, una de les màximes aspiracions de l’oposició, un
govern de concentració per gestionar la transició, mai serà acceptada pel
govern de Suárez. Aquest fet, que el canvi fos pilotat pels hereus del
franquisme, va marcar els límits de la transició, amb institucions com la
judicatura i les forces armades que van passar d’un règim a un altre sense cap
tipus de renovació. Tanmateix, el procés no va restar sota control del govern
en tot moment. Els resultats de les eleccions de juny de 1977 van convertir els
comicis a Corts en eleccions constituents. Com explica l’historiador
Andreu Mayayo: les eleccions de 1977 portaren la
democràcia i no a l’inrevés.
- L´Assamblea de Catalunya i la Marxa de la
Llibertat, quina importància tenen, en el temps, en el retrobament (primer) i
després en el reafirmament de la identitat del poble
català? I de Catalunya com a nació?
-L’existència de l’Assemblea
de Catalunya és l’element que marca el fet diferencial del procés de Transició
democràtica a Catalunya. En la vessant política, perquè es tracta d’una
instància unitària, que aplega partits, moviments i organitzacions de tot
l’espectre ideològic. En la vessant social, perquè és l’eina de síntesis d’un
llarg procés de mobilització antifranquista (obrera, veïnal, cultural...) que
comença des d’abaix, aplegant organitzacions de la
societat civil de tota mena que representen de forma transversal sectors molt
diversos de la població. En la vessant nacional, també: des del moment en que
els valors més forts de l’Assemblea són la conceptualització de Catalunya com a
un sol poble independentment de les arrels dels seus ciutadans i la
reivindicació democràtica de fet està re-dibuixant la
identitat nacional catalana, definint-la com a integradora i radicalment
democràtica. En aquest marc, la Marxa per a la Llibertat representa una
iniciativa de menor capacitat mobilitzadora però de connexió important, com una
mena de riu reivindicatiu que travessa tot el territori.
-Avui en dia
es qüestiona, i molt, la Constitució de 1978 i també la pròpia
Transició…Estudis i treballs com el que presenteu, poden ajudar a afrontar
aquestes preguntes i dubtes?
-Creiem que la publicació de nous
estudis històrics rigorosos sobre qualsevol període històric són una eina
fonamental per a respondre preguntes i dubtes que puguin sorgir al seu entorn.
En aquest cas, això és molt evident. Cal ensenyar el que succeí durant la
Transició als més joves, per tal que tinguin totes les eines al seu abast per
poder, com a ciutadans de ple dret, decidir si el sistema que s'erigí durant
aquell període els satisfà o no. Ben informats podran ratificar, qüestionar o
discutir el que va passar llavors i decidir què cal canviar, què es pot
mantenir o per on s'ha d'avançar per anar construint democràticament, amb
tolerància i respecte, el nostre país.
- En els últims anys el tema de l'Estatut de Catalunya ha omplert moltes
pàgines de diaris, ha protagonitzat debats, tertúlies i demés…..què ens pots
dir, revisant com heu revisat i apropant-vos com us heu apropat a l´Estatut, que es va establir en temps de Transició?
-Les situacions, evidentment
són comparables fins a cert punt, per bé o per malament. Ara hi ha molta retòrica
–hagiogràfica o destructiva (depèn de qui parli)–, sobre l’anomenat
consens de la Transició. Es diu alhora que va ser el fruit d’un compromís a la
baixa o el millor dels móns possibles. Jo, com a historiadora, penso que
l’Estatut del 1979 va ser un procés en que la política va fer –en mig d’una
situació complicada–, la seva feina: traduir i sintetitzar en normes legals les
reivindicacions expressades per a la població. Això es fa més difícil al 2006,
no tant o no només pels errors o les actituds partidistes d’aquesta o d’aquella
força política (que evidentment, es van produir), sinó perquè la política
tradicional mostra totes les seves limitacions.
-Els temps de violència a la Transició van ésser temps molt durs. Com us
apropeu, en aquest llibre present d´eines , a aquest
període?
-Com molt bé comentes, la
violència va estar present durant aquests anys: entre la mort del dictador
l’any 1975 i la victòria del PSOE a les eleccions de 1982 es van produir 560
morts a causa de la violència política (terrorisme d’extrema dreta o extrema
esquerra, intervencions policials...). El llibre pretén oferir una radiografia
el més acurada possible d’un període on, precisament perquè hi havia la
sensació que tot era possible, determinats sectors, com per exemple l’extrema
dreta (amb importants connexions amb els aparells repressius de l’Estat) o ETA,
van recórrer de forma continuada al seu principal recurs –la utilització de la
violència com a arma política- per condicionar un procés que, per motius
diferents, no anava en la direcció per ells desitjada. En definitiva,
mitjançant el llibre, volem oferir eines per comprendre la complexitat d’un
període on res no estava escrit i, a més a més, hi havia determinats actors que
amb les seves accions violentes pretenien fer descarrilar el procés de
transició democràtica.
-Tot pareix
que culmina amb el 23-F … i una altra vegada molts trets d'aquest esdeveniment
es veuen qüestionats. Què cal fer davant de tot això des del punt de vista
pedagògic…és que, em sembla, que és com si un castell de cartes es trenqués de
cop i de repent….(m'explico: vosaltres ja heu presentat el material, però ara
què)
-Sobre el 23F encara hi ha
documentació per desclassificar, però això no vol dir
que no tinguem dades per plantejar hipòtesis del que va succeir realment. Sense
caure en visions conspiratives de la Història,
resulta evident que la conspiració, o millor dit, les conspiracions colpistes
d’aquells anys eren una amenaça per al sistema democràtic; i aquesta dinàmica conspirativa va materialitzar-se en una temptativa de cop
d’estat militar amb moltes ombres i alguna certesa, tal i com reflecteix Javier
Cercas a Anatomía de un instante. Des del punt de vista pedagògic aquest
esdeveniment ens pot servir per reflexionar al voltant dels perills que amenacen
qualsevol règim democràtic i alertar-nos sobre les circumstàncies que
afavoreixen l’aparició d’aquest tipus d’amenaces. La idea seria senzilla: la
democràcia és una conquesta, però com tot a la vida, res no es conquereix per
sempre. Si no es cuida, es pot perdre.
-La pau social es va intentar resoldre amb els Pactes de la Moncloa. Prenent aquest episodi com a exemple, com vau portar a terme la metodologia de treball per a
apropar-nos a la transició?
-Bé, el primer pas per a
bastir aquesta obra fou la selecció dels continguts a tractar, tenint en compte
els objectius de les etapes educatives a les quals anava destinada, els
continguts que s’hi havia de tractar i el treball de les competències bàsiques.
Ens vam reunir i vam configurar un índex amb aquells temes que crèiem
fonamentals per a l’estudi de la Transició al nostre país. Cadascun de
nosaltres va escollir aquell en el qual estava més interessat i/o hi era expert
per a treballar-hi.
L’equip d’autors, de forma
conjunta, també vam decidir l’estructura que havia de tenir cada capítol. Com
veureu, s’encapçalen amb un mapa conceptual o esquema dels principals
continguts que es tractaran així com amb un vocabulari, amb aquells conceptes
que l’alumnat cal que conegui per tal de comprendre el que s’explicarà a
continuació.
El cos principal de cada
capítol està format pel text explicatiu, de caire teòric i il·lustrat amb
abundant material gràfic, i per la proposta didàctica, elaborada segons els
criteris d’avaluació de les etapes a les quals anava destinat el llibre. La
proposta didàctica es divideix en diversos apartats. En primer lloc, trobem
diverses activitats de síntesi, per comprovar la comprensió dels continguts
estudiats a la part teòrica, i altres d’ampliació, que sota el títol Lectures per a la reflexió proposen
diversos exercicis a l’entorn de nombroses fonts primàries (textos, mapes,
quadres de dades, ...). Finalment, també es proposa un projecte de recerca en
cada capítol, que pot ajudar a l’alumnat a aprofundir els seus coneixements
sobre els aspectes tractats.
Cada tema es clou amb una
selecció de recursos audiovisuals (pel·lícules, documentals, vídeos disponibles
a Internet) i bibliogràfics per aprofundir en la matèria.
Cada autor es va encarregar
d’escriure un dels capítols, que posteriorment vam posar en conjunt i vam
comentar en equip, cosa que va enriquir el resultat final, que ara teniu a les
mans.
-Les dones, la cultura i la llegua són factors que en aquells dies van
entrar en joc i que ja no han marxat del tauler d’escacs. Com ho analitzes?
-La Transició es va produir,
si em permets la metàfora, fa quatre dies... Temes de fons com aquests no es
solucionen en un obrir i tancar d'ulls, i més si no hi ha un consens general de
les forces polítiques i socials al seu entorn, com és el cas. Per això, encara
estan al tauler d'escacs i són de rabiosa actualitat. Permet-me que parli de la
lluita feminista a la transició, doncs de llengua i cultura crec que ja en
parlarem més endavant. Tot i que en els darrers anys hem avançat considerablement
en temes de gènere, avui podríem subscriure encara algunes de les proclames que
les dones van fer sortir a la llum durant aquells dies. Estic parlant, per
exemple, d'aquella que deia "Avortament
lliure i gratuït", que avui podem cridar amb més força que mai, doncs
la reforma de la llei de l'avortament que està liderant el Ministre Ruiz
Gallardón significa un retrocés molt important i una pèrdua de drets per part
de les dones sobre el nostre propi cos. O la situació laboral de les dones: cada
8 de març surten dades estadístiques que corroboren que les dones cobrem menys
que els homes per exercir els mateixos càrrecs i arribem amb menys freqüència a
posicions directives. Tot plegat és il·lustratiu del que he dit abans: tot i
que sembla que entre les noves generacions s'ha aconseguit esquerdar el model
ultraconservador de família i de rols tradicionals de gènere (tot i que
malauradament no sempre és així), segueix sense haver-hi consens social o
polític a l'entorn d'aquests temes, i per això segueixen sent de plena
actualitat.
-Hem
recuperat part de la cultura i del dret lingüístic ….però sempre són factors
fràgils pels que s'ha de guardar cura. Tot i això, penso que el pas del temps
els ha tractat prou bé. Què ens pots dir?
-En aquest cas, sí que es pot
dir que hi ha hagut alguns que han complert les expectatives (i amb escreix), i
d’altres que ho han fet decididament menys. La manera d’organitzar els usos
lingüístics al nostre país és un èxit sota molts punts de vista. El primer i
més important: és un model de consens. La norma que dóna sortida al procés de
normalització lingüística, la LNLC de 1983, es aprovada pel Parlament per
unanimitat. I, en els seus aspectes potencialment més polèmics, com podien ser
els usos lingüístics a l’escola el model que finalment s’aplica és fruit d’una
proposta del PSUC, que finalment acaba convencent el conjunt de les forces
polítiques, (fins i tot CiU que partia amb una proposta ben diferent, de doble
xarxa escolar), al punt que avui tots els partits –menys el PP i C’s–, reivindiquen el model com a propi. Per altra banda,
en la recuperació de la llengua i de la cultura han jugat un paper decisiu els
mitjans de comunicació. Aquí també el projecte ha estat fortament consensuat. I
més enllà de les polèmiques sobre els usos partidistes dels mitjans públics (i
que a vegades són més que motivades), Catalunya ha disposat en els últims
trenta anys d’uns mitjans competitius i de qualitat, comparables als d’altres
països amb molts més recursos, que han sabut captar l’audiència, malgrat el català. En canvi el feedback,
per dir-ho així per part de l’Estat no va ser gaire positiu. D’aquella previsió
constitucional de l’art. 3 segons la qual l’Estat respectaria i protegiria el
patrimoni cultural constituït per la “riquesa de les distintes modalitats
lingüístiques”, ha quedat bastant lletra morta. I s’ha perdut una possibilitat.
O, per alguns, amb certa irresponsabilitat, s’ha aprofitat, en el sentit que
una actitud poc respectuosa amb la cultura catalana pot funcionar a vegades com
a eficaç arma de propaganda electoral.
-L’Església, sempre l’Església, un altre factor que sempre està
present….com pots definir o descriure quin va ésser el seu paper en la
Transició? De veres va viure una veritable transició l’Església, o van posar
punt mort i, de tant en tant, com ara, estant posant la primera?
-El primer que m'agradaria dir
és que, afortunadament, l'Església, malgrat ésser una institució molt
jeràrquica, dogmàtica i ancorada en el passat llunyà (potser podríem dir
decimonònica), també compta al seu interior amb altres realitats més plurals,
diverses i obertes, les parròquies, que són les unitats més properes als
barris, a les persones i a les problemàtiques del dia a dia. I això és així
tant a dia avui com durant els dies de la Transició.
Realment, penso que l'Església
al nostre país va afrontar la Transició en un moment de canvi intern. Aquest
canvi va ser impulsat pel Concili Vaticà II, que modernitzà de forma rellevant
la institució. En aquest sentit, cal recordar que els seus aires de canvi, en
altres punts del planeta, van permetre el sorgiment de moviments com la
teologia de l'alliberament. Per tant, penso que no hem de menystenir el paper
de molts sacerdots i parròquies de barri o de poble en la lluita
antifranquista. És més, crec que falten estudis rigorosos sobre aquest tema.
D'altra banda, en l'àmbit del
catalanisme i també de l'espiritualitat, Montserrat i el seu Pare Abat van ser
i segueixen sent un contrapunt importantíssim respecte l'alta jerarquia
eclesiàstica espanyola, massa interessada en copar cotes de poder polític i
imposar lleis retrògrades, i poc interessada en predicar i donar exemple de les
ensenyances contingudes en l'Evangeli.
No voldria acabar aquesta
entrevista sense abans donar-vos les gràcies per l'atenció que heu prestat a la
publicació d'aquest llibre, una obra col·lectiva de l'Associació de Joves
Historiadors i Historiadores de la UB. M'agradaria citar a tots els seus
autors, a mode de reconeixement de la tasca feta: l'Octavi Alvado,
la Gemma Caballer, l'Oriol Dueñas, la Paola Lo Cascio, l'Albert Planas, l'Alberto Pellegrini,
en José Manuel Rúa, la Queralt Solé i una servidora.
També vull reconèixer la gran feina feta pel coordinador pedagògic de l'obra,
en Ramon Breu i Panyella, i agrair al Memorial Democràtic
la seva decisió de publicar l'obra, bo i felicitant a tot l'equip d'aquesta
institució per l'edició tan acurada que han preparat.
16356
La Transició democràtica
a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica. VVAA
192 páginas 21 x 30 euros
20,00 euros
Generalitat de Catalunya
El sisè volum de la col·lecció 'Eines de memòria' és una proposta didàctica que el Memorial Democràtic
posa a l'abast de la comunitat
educativa amb la finalitat d'explicar aquest període clau de la història més recent
de Catalunya, els anys compresos entre 1971 i 1986. El llibre,
escrit per un equip de professionals de l'ensenyament i
la recerca, ofereix diversos recursos per endinsar-se en aquest període històric: des de la imatge, els documents
escrits, el cinema, els enllaços en els webs o les propostes d'investigació en els treballs de recerca. A partir d'aquí,
es promou la reflexió, l'anàlisi i l'intercanvi raonat d'idees per tal que els joves puguin
extreure les seves pròpies conclusions i descobreixin les potencialitats,
les limitacions i els condicionants d'aquest període i les seves conseqüències en l'actualitat.
En la docència
de la història contemporània
hi ha situacions delicades, perquè la seva explicació afecta una visió del present. La realitat és complicada, però el silenci no és la solució. Investigar i
compartir el coneixement és
una de les funcions de l’educació
i també la vocació d’aquest
llibre, La Transiciódemocràtica
a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica.
Un llibre que
vol inspirar el debat sobre
la memòria històrica a les aules, un debat que serveixi per afermar la democràcia i projectar socialment la memòria, alhora que enforteixi els valors cívics.
No hi ha dubte que el coneixement del passat immediat, que per raons polítiques i ideològiques s’ha amagat, és
determinant si aspirem a
una societat que no sigui simplement mercat o audiència.
És també un llibre que apareix en un moment oportuníssim per les circumstàncies
que estem vivint. Des de determinats sectors, la Transició és explicada com allò que es va coure
en els despatxos, allò que es va negociar a Madrid
entre franquistes modernitzadors
i opositors que tornaven de
l’exili, obviant de manera interessada que la societat catalanahavia estat
capdavantera, des dels moments més foscos de la
dictadura, en la resistència antifranquista i que aquesta resistència passava per la recuperació de les
llibertats democràtiques però també de les nacionals. La lluita per aconseguir-ne unes era
inseparable de la lluita per recuperar les altres.
Amb la perspectiva dels anys, podem observar avui com algunes
de les esperances més desitjades
de la Transició no s’han acomplert, com ara la construcció d’un model econòmic modern i al servei del benestar social; o l’aspiració d’una societat lliure sense el malson de la corrupció. Però també l’anàlisi d’aquells anys ens porta els exemples
de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat o del Congrés de Cultura Catalana, veritables
models d’unitat d’un poble per defensar la seva cultura, la seva llengua i la seva dignitat. Fou l’acció de la societat: pacífica, intensa, activa, pedagògica
i persistent, l’element que
va permetre els èxits més significatius
de la Transició i, probablement,
l’element clau que ens haurà de conduir
a un futur esperançador.
Oriol Dueñas
Historiador, tècnic del Memorial Democràtic
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol