La
Librería de Cuadernos de Cazarabet
Cazarabet conversa con... Albert Vicens Llauradó, autor del libro
"Excursions als naixements dels rius de Catalunya" (Cossetània)
- Albert, et consideres un escriptor de sendes, camins i de passada de trets
recòndits de la natura, sovint ignorada?
- Abans de res,
vull agrair-vos totes les floretes que em dediqueu a la presentació que
encapçala aquesta entrevista, no totes merescudes. I també l’oportunitat de
l’entrevista en si. Pel que fa a la pregunta, més aviat em considero una
persona molt curiosa i amb ganes de transmetre aquesta curiositat als altres.
Des de ben petit m’ha apassionat la natura i sóc d’aquells que pensen que per
estimar-la i valorar-la de debò primer cal conèixer-la. És aquesta curiositat
la que m’empeny a buscar indrets poc coneguts del nostre país. L’exercici
d’escriure itineraris excursionistes forma part d’aquesta necessitat de
transmetre el que conec als altres. Ara bé, d’escriptor no me’n considero (ja
m’agradaria!), més aviat sóc una persona a qui agrada escriure.
- Però com expliquem vas més enllà i en la teva trajectòria ens ofereixes
més recursos amb narracions curtes, novel-les. Com
definiries aquesta altra manera de concebre l’escriptura?
- La veritat és
que escriure una narració és força diferent que escriure un llibre
d’itineraris. És clar que, en tots dos casos, intentes cuidar el llenguatge per
igual, però en les descripcions de rutes sempre estàs més lligat que no pas en
una novel·la o un conte. Penso que la gent que compra un llibre d’excursions
vol que les descripcions siguin curtes i entenedores, sense massa adorns
literaris. També has de ser rigorós pel que fa a la informació que
ofereixes. El llenguatge és molt
repetitiu i te les has d’empescar una mica per a que no esdevingui monòton. En
el cas d’una narració, en canvi, els límits els posa la imaginació de
l’autor. No hi ha condicionants, ni en
la forma d’escriure ni en les coses que expliques. Justament això és el que fa
que escriure una història sigui màgic.
- En quin gènere t’has sentit més a gust o ets dels que quan escriu una
cosa està ficat al 100% i no pensa, aleshores, en altres coses i en altres
maneres de fer?
- Jo diria que
m’agraden ambdós gèneres per igual, però cadascun m’aporta coses diferents.
Però si he de triar, em quedaria amb la narrativa, tot i la dificultat que
comporta. Quan escrius una història, especialment si és del tot inventada,
passes moments molt dolents: et quedes encallat, no trobes la manera de
descriure un personatge, no saps com rematar la història... Però hi ha moments en
que sembla que tot surti sol i que els personatges prenguin vida pròpia. És en
aquests moments quan t’ho passes pipa, perquè tens la sensació que no ets tu
qui governa la trama de la història sinó que els personatges la fan anar per on
volen. Quan això passa, vius en una mena d’èxtasi, com si portessis una doble
vida: la teva pròpia i la de la història que estàs escrivint. És per això que,
en acabar, et ve una mena de tristor... fins que una altra història se’t fica
al cap i tornes a començar!.
- En el llibre Cent arbres monumentals de Catalunya et centres en
apropar-te a aquests tresors, els valorem prou, ens adonem d’allò tan valuós
que hi tenim a voreta de casa?
- Jo em vaig
apropar al coneixement dels arbres monumentals arrel de l’incendi
que ocorregué a Sant Llorenç Savall el 2003, ara fa deu anys. Allò fou
terrible. La gent del poble vam quedar molt tocats. D’un dia per l’altre aquell
paisatge que estimàvem va desaparèixer. Pot semblar excessiu, però jo diria que
experimentes una sensació similar a la que tens quan se’t mor una persona
estimada. A Sant Llorenç tenim un arbre monumental, el Pi de les Quatre Besses,
que es salvà del foc per ben poc. Un dia, poques setmanes després de l’incendi, vaig anar a visitar-lo i em va venir al cap la
idea de fer un llibre sobre els arbres monumentals de Catalunya. Sentia la
necessitat de fer alguna cosa per reivindicar els arbres, després d’aquella
catàstrofe. A mi m’agrada pensar que la idea no fou meva, sinó que l’arbre me
la va transmetre. En qualsevol cas, a partir d’aquell dia m’he tornat un
fanàtic dels arbres monumentals i sempre que vaig d’excursió busco si n’hi ha
algun a la ruta. És una afició que enganxa. És cert que molta gent no els
valora prou, però penso que és més per desconeixement que no per altra cosa.
D’aquí la importància de donar-los a conèixer.
- Amb La Mola: persones i camins, t’apropes a les gents d’indrets que a
vegades no els coneixem tal com deuríem, com tampoc, suposo, que a les
persones....quin missatge volies destacar arrere aquest llibre?
- Aquest és un
dels llibres que m’ha agradat més fer. I no pas per les rutes pròpiament dites,
sinó pel recull d’entrevistes que les acompanyen. Penso que és el llibre més
humà que he fet, en el sentit de que fou molt enriquidor per a mi mantenir aquelles
converses amb gent que s’estima profundament la muntanya de Sant Llorenç del
Munt. Algunes entrevistes van ser molt emotives, perquè quan les persones s’adonen que la teva intenció és
compartir aquesta estimació a la muntanya amb els altres, se t’obren i treuen
el millor de si mateixos. Al final, el missatge que pots extraure és ben clar:
es pot estimar la muntanya de moltes maneres i totes són perfectament vàlides.
- També has escrit un llibre sobre el litoral més salvatge de caminar per
vora mar....A vegades cometem l’error de confondre l’excursionisme en anar,
només a la muntanya,no és així? , però hi ha també excursionisme a voreta del
mar i del litoral, què ens pots dir d’aquest llibre i d’aquesta manera de fer excursionisme?
- Això del mar era
una assignatura que tenia pendent. Jo sempre havia anat d’excursió a la
muntanya, terra endins, i defugia el mar com la pesta. Sempre l’ havia
relacionat amb les multituds, la calor sufocant i el “panxing”.
Però un dia d’hivern vaig fer una excursió a cala Pedrosa, a l’Estartit, i em
vaig sentir dir: Ostres! Això és molt bonic!. I ja em tens fent excursions vora
mar durant dos anys, del delta de l’Ebre a Portbou!. Penso que els
excursionistes sovint pequem d’una certa obsessió per pujar cims i trescar per
camins de muntanya i no ens adonem de la bellesa d’alguns indrets que tenim ben
a prop. I els camins de ronda són preciosos, especialment a l’hivern
i amb mar picada. Al mar, la força de la natura és descomunal.
- Tal com es comporta l’ésser humà ,amb la natura, ja va bé que molts
indrets de la nostra natura estiguin com amagats i que es mantinguin com
camuflats...?
- Quan vaig
escriure el meu primer llibre d’excursions, el “Vessant desconegut de Sant
Llorenç del Munt”, vaig dubtar fins a darrera hora si era convenient o no
descobrir alguns indrets salvatges pel perill de massificació que podria
comportar. Al final em vaig arriscar, tot i que alguns indrets especialment
vulnerables me’ls vaig callar. La veritat és que, aquells indrets que eren poc
freqüentats abans de l’edició del llibre ho continuen essent ara, deu anys més
tard. Penso que la gent que compra un llibre d’excursions i té la voluntat de
descobrir racons, caminant hores i hores, s’apropa a la natura amb el respecte
que aquesta es mereix. Segurament és conseqüència de la meva feina de
professor, però, com ja he dit abans, estic convençut que no es pot estimar
sense conèixer. Tot i això, he de reconèixer que en tots els llibres
d’excursions que he fet sempre he “amagat” alguns racons que jo he considerat
oportú que la gent no conegués massa. Per si de cas.
- Per què vas escollir escriure sobre les capçaleres dels rius de
Catalunya?
- Tot plegat va
sorgir arrel d’una animada conversa de bar que vam tenir uns quants habitants
de Sant Llorenç Savall. El Ripoll, un dels afluents del Besòs, neix al nostre
municipi, però no ens posàvem d’acord a l’hora de decidir el lloc exacte del
seu naixement. Per tal d’aclarir el tema, vaig buscar informació i em vaig
adonar que aquesta mena de controvèrsies existeixen en molts altres indrets de
Catalunya. Fou a partir d’aquí que em va venir al cap explorar el país i, de
retruc, fer el llibre. Va ser una aventura apassionant, perquè vaig haver de
parlar amb molta gent i explorar el
territori “in situ”, caminant i sovint embardissant-me de valent. Al final vaig
explorar la capçalera de vuitanta rius durant gairebé quatre anys. I jo que em
pensava que a Catalunya hi havia pocs rius!. Al final, per qüestions d’espai
vaig veure’m obligat a triar-ne només vint per al llibre. He de dir que,
després que el llibre hagi sortit a la llum, a Sant Llorenç Savall encara no
ens posem d’acord sobre el naixement del Ripoll !.
- Com va ésser treballar amb Cossetània que amb
col·leccions com Azimut s’està consolidant com una difusora i defensora del
nostre patrimoni natural?
- Són una gent
molt maca. Em vaig entendre de meravella amb ells i m’ho van posar molt fàcil:
tota la feina la vaig poder fer a través de correus electrònics. Penso que fan
una extraordinària tasca de divulgació del nostre país. Els encoratjo de debò a
continuar en aquesta línia, entre d’altres coses perquè, com tu mateixa dius,
s’han convertit no només en difusors del patrimoni natural, sinó també en
defensors d’ell.
- Parlar, escriure, avui en dia de Patrimoni Natural, i fer-ho proposant
excursions com tu fas és també parla o escriure de trets culturo-socials?
- Per a mi, anar
d’excursió és una activitat que va més enllà de l’aspecte purament esportiu. Es
tracta també de descobrir, observar i entendre el patrimoni natural, històric i
cultural que hi ha al llarg de la ruta. En aquest sentit, m’identifico molt amb
els excursionistes de finals del segle XIX i inicis del XX, que eren al mateix
temps esportistes, historiadors, biòlegs i antropòlegs aficionats. És per això
que sempre que he fet un llibre d’excursions he intentat afegir aquests
aspectes d’una manera o altra, perquè penso que formen part inseparable de la
bellesa de la ruta. Més que parlar de llibres d’excursions, a mi m’agrada
parlar de llibres amb excursions.
- Són 20 propostes. Alguna d’elles t’ha dut més de cap ; en quines
anècdotes t’has trobat fent aquestes sendes?
- La veritat és
que m’han fet anar de cap la majoria d’elles. Això sí, algunes han estat
realment èpiques!. El que passa és que aquestes he optat per no posar-les al
recull, perquè de ben segur que la gent s’hauria embardissat de valent i em
maleiria els ossos. I tampoc es tracta que la gent vagi d’excursió a patir!. Recordo especialment l’emboscada
que vaig fer buscant el naixement de l’Onyar, damunt
de Sant Martí Sapresa. Va arribar un punt en que
estava tan embardissat que havia d’avançar estirat pel terra i amb la panxa
damunt de l’aigua. I a sobre anava en pantalons curts!
- Ens pots indicar alguna d’aquestes excursions que penses que, per
desconeixement, no la tenim pou en compte?
- Home,
posats a triar m’agradaria fer una mica
de propaganda del meu poble, Sant Llorenç Savall. Aquí tenim el naixement del
Ripoll, un riu molt maltractat que tothom relaciona amb contaminació i
brutícia. I no és veritat, si més no a la conca superior. Aigües amunt del
poble, el riu és d’una puresa absoluta i hi ha racons excepcionalment bells,
especialment a la primavera i tardor,
quan baixa prou aigua. Crec que hem de donar més valor a aquests racons que
estan molt propers a l’àrea metropolitana. No cal anar als Pirineus per trobar
un riu d’aigües netes on puguis banyar-te!.
- Ets dels qui pensa que si no es coneix la terra, si no es trepitja
.....és molt difícil estimar-la?
- Totalment d’acord,
com ja he dit abans. És cert que es corre un risc perquè no tothom s’apropa a
la natura amb el respecte que cal, però crec que aquesta gent són una minoria.
Penso que hem avançat molt en matèria de consciència mediambiental, i això es
nota.
- Personalment sempre he mirat, i
contemplat, als rius i molt més a les seves capçaleres com un punt de força
vital desmesurada. Què en penses?. Poden ser un lloc de referència per estimar
més i millor la nostra maltractada natura?
- Quan camines
per la llera d’un riu i observes els rastres d’antigues riuades te’n fas creus.
Com pot ser que l’aigua hagi arribat fins aquí?. De seguida et dones compte de
la força que poden arribar a tenir unes aigües embravides. El que passa és que
a mi sempre m’ha produït una mena de doble sensació, això de les forces de la
natura: per una banda les tems, però, per una altra no pots deixar de pensar
que la natura és bella fins i tot quan està emprenyada. Passa una mica com
aquell tòpic de les pel·lícules romàntiques (o carrinclones) quan un amant l’hi
diu a l’altre que està més atractiu quan
està enfadat. La veritat és que no puc imaginar res més bonic que un mar
embravit o el silenci d’una tempesta de neu.
Pel que fa a la
segona pregunta, penso que tens tota la raó. Els rius són un dels ecosistemes
més fràgils del nostre país, i justament per això són un indicador ideal de
l’educació mediambiental. Algú va dir que els rius són al territori com les
artèries al nostre cos: fas un anàlisi i saps l’estat de salut. Catalunya està
molt més sana que trenta o quaranta anys enrere, però encara arrossega algunes
xacres que caldria curar. Si vetllem per a la salut dels nostres rius, vetllem
per a la salut de tot el país.
- Què pot o que va significa per a tu el rebre el Premi Vèrtex?
- Guanyar un
premi sempre és gratificant. I no tant pel tema econòmic, sinó perquè suposa un
reconeixement a la feina feta i la possibilitat que aquesta arribi a molta
gent. Ara bé, mai m’he plantejat escriure un llibre amb l’objectiu de guanyar
un premi. Penso que el llibre l’has de gaudir mentre el penses i l’escrius. És
aquest procés el veritablement enriquidor. Quan poses el punt i final, el que
vingui després és de propina
- En què estàs treballant actualment?
- En breu
sortirà al mercat un llibre editat per Farell sobre els arbres monumentals del
Vallès Occidental. Em fa una il·lusió especial perquè el vaig fer en companyia
del meu fill, en Roc, durant un parell d’estius d’anar amunt i avall per la
comarca “caçant” i mesurant arbres. També estic fent un llibre d’excursions pel
Parc de Sant Llorenç Savall en col·laboració amb 15 persones més: es tracta de
gent de tots els municipis de l’entorn del Parc que coneix bé el seu territori.
És una manera diferent de fer un llibre d’itineraris i està resultant molt
enriquidor. També tinc un parell d’històries que em ballen pel cap i que, en
algun moment, m’agradaria escriure... però el problema és que el dia només té
vint-i-quatre hores!.
- No t’has aproximat mai a les Terres de Terol i més concretament de l´
entorn de Mas de las Matas que nosaltres anomenem com a País de Cazarabet?
- De petit anava
cada any a estiuejar a un poble que és força prop de Mas de las Matas, a Belmonte. Alguns dels millors records d’infantesa els tinc
dels estius que vaig passar allí. Recordo que sempre anàvem amunt i avall
buscant fòssils per la muntanya. De gran, i per fer excursionisme, només m’he
apropat al Matarranya i al riu Martín, de Montalbán a Híjar. Aquesta darrer em
va sorprendre molt per la bellesa dels indrets que recorries i pel fet que són
llocs molt solitaris i feréstecs. Terol amaga alguns tresors naturals molt poc
coneguts. Jo conec poc la zona, és una de tantes assignatures que tinc pendents!
14483
Excursions als naixements
dels rius de Catalunya. Albert Vicens Llauradó
216 páginas 12 x 22,5 cms.
14,70 euros
Cossetània
Aquest llibre pretén ser una invitació al coneixement dels naixements i les capçaleres dels rius de Catalunya. A través d’un recull de caminades, aptes per a tothom un xic avesat a moure’s
per la muntanya, el llibre us proposa apropar-vos
a les conegudes surgències
del Ter, del Cardener, del Llobregat… però també a
les remotes fonts del Segre
o a les desconegudes deus de la riera de Merlès, del Llémena o del
Glorieta, cursos modestos però captivadors.
No es tracta d’un llibre de barranquisme, sinó d’una selecció
d’excursions que discorren,
en la major part dels casos, per senders que
recorren les capçaleres de les conques
hidrogràfiques del nostre
país. Un viatge a alguns dels espais més
íntims de Catalunya.
Vols tastar-lo?: http://www.cossetania.com/tasts/CAMINSAIGUA.pdf
Albert Vicens Llauradó
Va néixer a Terrassa el 1968. És
professor d’institut i llicenciat en biologia i en història. Apassionat de la muntanya en totes les seves
facetes, ha escrit diverses
obres de temàtica excursionista: Cent arbres monumentals de Catalunya, La Mola: persones i camins, Vora mar, excursions pel litoral català més salvatge
i ha estat coautor d’El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. Juntament amb Jaume Valls, l’any 2010 va publicar Sant Llorenç Savall, més de mil anys d’història, amb motiu del mil·lenari
del poble on resideix des de 1997. En l’àmbit literari ha guanyat diversos certàmens de narrativa curta, així
com el premi Narcís Puigdevall de narrativa de
muntanya. També ha publicat
dues novel·les: De porc i de senyor: memòries d’un senglar del Vallès (premi Joan Arús) i Pedescauç: la petja de l’óssa (premi Armand Quintana).
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol