La
Librería de El Sueño Igualitario
P: Uns fets basats en esdeveniments reals que són novel-lats o relatats, primer
en un llibre expressament, que esdevé una contalla dels fets allò més objectivament
que has pogut—tenint en compte el llibre paral-lel dels fets i de la
documentació, o siga una mena de reportatge o assaig històric--, però no es tot
plegat una mica un homenatge a la memòria i al silenci de generacions?
R: Sí. La primera idea no era
escriure una novel·la i, per tant, buscar un argument, sinó explicar aquella
història que els meus pares havien mantingut en silenci durant tota la vida i
que jo només vaig conèixer completa després de la seva mort. La novel·la és el
millor procediment que he trobat per explicar-ho i fer-ho assequible, tant als
qui ho van viure (que encara en queden) com als que ni tan sols no s’imaginen
què van significar aquells temps. És per tant una contribució a la memòria, sí,
és un homenatge a la generació dels meus avis i els meus pares, que van viure
la guerra i la postguerra, als nens de la guerra que es van haver de fer grans
sota el franquisme i van aprendre a resistir. Això s’havia d’explicar.
P: Això de dos llibres
en un o d´un llibre partit en dues parts, no és una mena de repte literari per
a una escriptora?
R: Sí. És com explicar l’artifici,
les entranyes i decorats de la ficció. Ho he fet per demostrar que la història
no és inventada i, al mateix temps, per anar posant a la pell del lector les
sorpreses i els dubtes que he tingut jo mateixa en el procés de recerca, la
carn de gallina que he sentit documentant-me i escrivint i el perquè. No és
inusual, ja ho va fer Truman Capote a la seva novel·la “In a cold blood” i ho
han fet altres. El reportatge de la recerca dóna tantes pistes com el mateix
relat. Sí que és un repte, perquè no et permet fer trampes…
P: És un pojecte
especial, però peferiria que el pugueres definir tu mateixa….Per què el vas
voler dividir en dos llibres: qüestions practiques, perquè t´agrada separar una
mica la “ficció” dels fets i la documentació?
R: Inicialment vaig provar de
redactar-ho junt, incorporar la documentació a la història novel·lada, però hi
ha documents llargs que encallaven la lectura, anècdotes que jo recordava i que
no hi encaixaven bé. Una novel·la amb massa textos intercalats, amb notes a peu
de pàgina o notes al final no funcionava. Al final vaig pensar que en realitat
es tractava de dues històries, la dels que van viure la guerra i la postguerra,
la dels silencis i la por, i la història dels qui només hem conegut el silenci
imposat per la repressió i hem hagut de reconstruir aquella història que no es
podia explicar. L’editor em va acabar de decidir i penso que és una bona
solució.
P: En què pensaves,
abans, d´escriure El Pou dels Maquis?---em efereixo a les dues parts.
R: Pensava que ho havia tingut tan
a prop, que pràcticament ho havia sabut tot sense ser-ne conscient, que em feia
mal. Sis anys abans de néixer jo, a la mateixa habitació que va ser la meva, hi
dormien els quatre maquis… la meva iaia m’explicava de petita: a la masia hi
havia uns maquis que feien un pou. I m’ensenyava els llocs on havien estat,
m’ensenyava fotografies i em parlava de gent. Jo era massa petita per
entendre-ho, però no prou petita per no recordar-ho, sobretot quan ara he anat
lligant caps d’aquesta història. Quan em vaig anar fent gran ja no m’ho van
explicar més. Suposo que ho van fer per protegir-me, en un intent de passar
pàgina d’alguna cosa que no havia pogut ser. Però ara me’n recordo clarament.
De què coneixem aquesta gent?, li preguntava a la iaia. I ella em deia: de la
presó. Així, amb naturalitat. Però el meu pare es negava a donar-ne detalls,
sobretot de noms de persones. Això no es pot dir, deia, això no està perdonat.
Jo havia d’explicar la història però també havia d’explicar els detalls de la
documentació. Aquell consell de guerra encara és una causa viva, no és un
procés tancat i arxivat, encara és vigent. Saber això em va fer esgarrifar.
Efectivament, allò no està perdonat, la ferida encara és oberta i aquella gent
consten a les nostres històries oficials com uns facinerosos i uns assassins…
P: Què t´ha omplert
més; què t´ha aportat la següent escriptura?
R: He entès moltes coses i
sobretot he tingut la satisfacció d’omplir un forat de silenci per a la
generació dels meus fills, és com si hagués complert un deure amb la vida:
enllaçar el passat amb el futur, provar d’entendre el que ens hem trobat. A més
a més, he vist com la nostra història ha enllaçat moltes persones, perquè
moltes famílies han viscut episodis que no s’havien atrevit a explicar, i que
fins i tot els guardaven en silenci amb vergonya. La satisfacció més gran ha
estat de veure la complicitat, com han aparegut més històries, com més gent
s’ha atrevit a parlar, com hi ha hagut néts que han conegut per aquest llibre
les històries dels seus avis…
P: Quant de temps, em
refereixo al mateial, t´ha portat en ultimar aquest projecte?
R: He estat quatre anys, entre la
documentació i la redacció. En el darrer any he anat seleccionant entre els
milers de documents allò que em servia, quins testimonis eren útils… i ho he
redactat i refet almenys mitja dotzena de vegades de cap a cap. Fins que ha
quedat fàcil, senzill, com una història que flueix sota la mirada d’una
criatura: els nens de la guerra, que van ser els qui van compartir sostre amb
aquells maquis amb la naturalitat de la seva joventut i els seus ideals.
P: Com s´ha
desenvolupat la feina/tasca d´investigació?Has fet ús de les fonts orals i
això…com va anar?
R: Vaig començar per internet, per
una cerca casual que em va fer notar que a la masia on jo visc havien detingut
uns maquis l’any 1947. Llavors em vaig recordar del que deia la iaia i de
seguida vaig anar als llibres. A partir dels llibres vaig localitzar quines
eren les fonts documentals que havia de consultar: els arxius locals i
comarcals, el registre de presons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, el fons de
PCE (que inclou els de les JSU i el PSU), a la Biblioteca Marqués de Valdecilla
a Madrid, el Consell de Guerra a la 4ª Regió, Tribunal Militar Territorial
Tercer… Als arxius vaig trobar els noms de persones que vaig descobrir que
vivien. Alguns encara viuen al meu poble. Un dels guerrillers que havia estat a
casa nostra encara era viu, era la primera vegada que en parlava amb un estrany
des que havia sortit de la presó… El vaig localitzar perquè anys enrere s’havia
presentat en unes eleccions municipals i li vaig escriure sense saber si em
contestaria algú… em va trucar emocionat. Vaig resseguir la pista d’un altre i
vaig arribar sis mesos tard: la seva família desconeixia del tot l’episodi de
la masia Cardellà. L’home no els havia parlat mai del que el va tenir més de
quinze anys a la presó, el primer dels quals pendent d’una pena de mort que va
ser commutada per trenta anys de condemna… Vaig parlar amb el cap de l’operatiu
militar d’aquelles actuacions guerrilleres del PSUC de 1945-47, en Sebastià
Piera, que encara viu a Còrsega… es recordava del meu avi, d’aquella masia on
ara visc jo, del punt de contacte a la carretera… Vaig parlar amb homes de
noranta anys i més, lúcids i serens, que coneixien cadascú un bocinet del que
havia passat, persones de més de vuitanta, una tia meva que vivia a la masia
mentre hi van ser els guerrillers, i que era la primera vegada que en parlava
amb algú…
Les fonts orals han completat i
matisat el que diuen els documents, n’han ampliat la informació i en alguns
casos han contradit dades que s’havien publicat. Se n’ha dit poc, d’aquells
anys, i no tot el que s’ha publicat és veritat.
P: En quins
inconvenients t´has trobat?
R: Bé, hi ha molts documents de
l’arxiu del PCE que no es llegeixen, estan molt deteriorats o estan escrits en
clau i la clau està perduda… algun avi ha perdut la memòria. La Guàrdia Civil
em va dir que no tenia cap informació sobre el tema que els demanava. Però en
general l’únic inconvenient que he tingut ha estat el pas dels anys i el fet
que molts testimonis ja han mort.
P: La gent sap: ha
après o està aprenent(com i de quina manea) a “fer” memòia histórica?. Per què
un llibre de Memòria Històrica o és més aviat un llibre de silenci o silencis?
Si és un llibre de silencis, és de suposar que s´ha tingut que “currar” molt?.
R: A la gent aquests temes encara
els fan mal, estem aprenent a parlar-ne sense odi i sense una passió excessiva,
però costa, perquè més enllà del silenci hi ha el fet que aquesta és la causa
d’uns homes i unes dones que no han estat rehabilitats. Al consell de guerra
que van jutjar la meva família encara se’ls acusa de rebel·lió militar, de
bandidatge i terrorisme, i ningú no ha reabilitat aquells soldats, aquells
lluitadors per la llibertat.
És un llibre de silencis i em dol
que el meu pare no en volgués parlar, perquè n’hauria pogut saber molt més.
Però fins i tot després de tants anys, ell pensava que traïa els seus camarades
si en donava els noms i responsabilitats, perquè ningú nio havia rehabilitat la
seva memòria i la causa encara estava oberta als tribunals. Va explicar algunes
de les coses que havia fet ell, però cap altre nom, com si encara l’estigués
interrogant la guàrdia civil.
D’altra banda, com que és un
llibre sobre silencis i clandestinitat, m’he adonat que cap dels qui ho va
viure no podia tenir una visió completa del que va passar, quina era la causa,
qui i com movia els fils, de quina manera van quedar indefensos quan els Aliats
van decidir no intervenir a Espanya, com se’n va desentendre fins i tot el
mateix Partit que els havia enrolat… Fer l’estudi des de fora m’ha donat una perspectiva
que ells no van poder tenir mai. M’hauria agradat oferir-la al meu pare, que
ell l’hagués conegut, poder-la discutir.
P: Des del teu punt de vista, què va significar el fenòmen dels maquis
per aqueixa terra?
R: El Camp de Tarragona va ser una
zona de pas i d’enllaç entre l’Agrupació Guerrillera de Catalunya i la de
Llevant i l’Aragó. Aquí la guerrilla no va ser especialment intensa, però sí
cruenta. A la primera postguerra al Baix Camp hi ha el cas dels Patacons, que
van ser exterminats per la Guàrdia Civil. Després, a partir de 1945, hi ha la
notícia del pas de grups diversos, que van fer alguns atemptats i morts (era un
lloc d’enllaç, de pas d’armes i de guerrillers per a altres zones), i hi va
actuar la partida dels Teixidó, que es van veure obligats a marginar-se… i
després hi ha els quatre que van venir a casa nostra el 1946, formant part
d’una operació de l’Agrupació
Guerrillera de Catalunya que pretenia provocar la intervenció dels Aliats. Els
de 1946, el grup de Carles Valls que van estar a casa nostra, eren soldats i
maquisards que havien lluitat a la Resistència francesa, joves preparats i amb
armes que no es van veure obligats a tirar-se a la muntanya ni a buscar-se la
vida. Aquests vivien en llocs legals esperant ordres i coordinats amb la
guerrilla urbana que operava a Barcelona, la gent no en va arribar a saber gran
cosa.
P: I a Catalunya, com a
territori més general?
R: L’experiència és molt diversa,
depèn de l’època. A la primera postguerra moltes famílies tenen parents
exiliats, hi ha molta gent a les muntanyes, moltes famílies els ajuden i els
altres els temen. Entre 1944, amb la invasió de la Vall d’Aran, i 1945-47,
conviuen les partides anarquistes, les comunistes i els antics militars de la
República (AFARE), la guerrilla urbana a Barcelona (Brigada Girabau i II
Brigada) en un temps que es considerava encara d’impasse, els Aliats podien
acabar la seva lluita contra el feixisme a Espanya. Després, els maquis són
abandonats a la seva sort i alimenten aquesta imatge oficial de gent sense
entranyes, desarrapada o romàntica que ha alimentat pel·lícules i relats, però
que és dura i cruenta des el punt de vista humà. La gent del país en té
majoritàriament aquesta darrera imatge, la d’una gent marginal, allunyada de la
societat, quan inicialment eren tot el contrari. Són els darrers rebels d’una
causa perduda.
Només cal mirar la diferència
d’imatge que tenen els maquisards francesos i els maquis espanyols. I l’única
diferència és que a França van guanyar la guerra i aquí la van perdre.
P: Què pensaves,
mentrestant, aquest pojecte anava prenent forma?
R: Més que pensar alguna cosa
concreta, anava reformulant contínuament la meva posició prèvia, anava canviant
els meus pre-judicis, lligava caps, enllaçava dades, no sabia ben bé què en
sortiria ni si al final hi hauria res que tingués prou interès per escriure-ho.
P: Els fets novel-lats
están molt bé, però el lligam de tot és el llibre que fa de nexe: el dels fets
i la documentació….fets que embruten a uns i als altres, però que deixen als
idealistes, als maquis, venuts pel PCE, PSUC i els món de les “noves
democràcies” establertes després de la II Guerra Mundial….?
R: Sí, aquesta impressió és certa.
A mi em cridava l’atenció que una “caiguda” tan important com va ser la “dels
vuitanta” de 1947 del PSUC i que va suposar el desmantellament de l’Agrupació
Guerrillera de Catalunya i el “Canvi tàctic” dels comunistes no fos un episodi
que formés part de la historiografia oficial del Partit, que se’n parlés amb la
boca petita, que no tingués algunes tesis doctorals que se n’ocupessin. I és
que aquest va ser un episodi per passar pàgina… i els que en aquells moments
eren a la clandestinitat amb les armes a la mà o sota el llit, en un moment
donat van ser abandonats a la seva sort mentre els qui els havien alentat a
comprometre’s miraven cap a una altra banda amb les mans a les butxaques i
xiulant… Per això vaig voler
saber-ne els motius, què havia passat.
P: Margarida que es
sent escrivint l´història , ja més enllà del silenci, d´una traïciö?
R: En un primer moment simplement volia saber… immediatament vaig pensar que volia passar comptes amb els responsables, qui havia denunciat a qui, qui havia cantat, per què els havien agafat. Però de seguida em vaig adonar de la complexitat de les informacions que trobava, la clandestinitat és una teranyina espessa que encega els qui hi viuen perquè no poden tenir cap visió del que passa fora del món petit on estan amagats. Vaig veure que no es pot parlar d’un sol traïdor a la causa d’aquella gent… en el pla curt hi ha les persones, algunes són febles i xerraires, altres sucumbeixen a la tortura, altres treballen per a més d’una causa; en el pla mitjà hi ha les organitzacions clandestines, que juguen un joc múltiple de lluita pel poder mentre uns defensen un programa i els que aspiren a substituir-los defensen el contrari… i en el pla general hi ha els interessos dels Estats, la gestació de la Guerra Freda, el món capitalista i el món soviètic dividit en dos blocs. Causes com les que havien mogut les Brigades Internacionals a lluitar a la guerra d’Espanya o els voluntaris d’arreu del món a lluitar contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial, han quedat enrere, ja no seran possibles en molts i molts anys… I mentrestant, aquells joves que havien passat la frontera de nit, amb els macutos carregats darmes i el cor carregat d’il·lusions, es podreixen a les presons o a les muntanyes, oblidats o avorrits de la gent.
12716
El pou dels maquis. Margarida Aritzeta i Abad
304 páginas 15,5 x 23,5 cms.
18,90 euros
Cossetània
12715
El pou dels maquis.
Els fets, els documents. Realitat i documentació d'una novel.la verídica. Margarida Aritzeta i Abad
168 páginas 15,5 x 23,5 cms.
13,90 euros
Cossetània
Corria l’estiu de 1946 quan van
passar la frontera, carregats amb macutos feixucs i un punt de llum a la
mirada. Nou mesos més tard, el pou que havien començat a cavar es va quedar a
mitges i la runa va colgar la seva història entre silencis i pors. Van ser uns
temps de privacions, tortures, presons i morts, però també de coratge, amors i
rialles i corregudes furtives sota els ametllers florits. Per aquells temps,
els nens i nenes de la guerra es feien adults molt de pressa i aprenien a
oblidar el que vivien de dies per poder dormir a les nits. A penes ens ho han
explicat.
Fragmento
El pou dels maquis: els fets, els documents mostra com s’articulen la
novel·la i la realitat. Parteix de Valls i de la masia Cardellà, on quatre
maquis feien un pou entre 1946 i 1947, i explica els diversos indrets que
recorren, que encara es poden seguir actualment. Recull testimonis i descriu
les fonts documentals, que situen el “grup de Valls” a la Brigada Jaume Girabau
de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya, expliquen com van anar la caiguda dels
Vuitanta de 1947 i el Consell de Guerra Sumaríssim 35.836 de 1948, que va
imposar vuit penes de mort. Argumenta per què els Aliats es van desentendre de
la causa, de la mateixa manera que se’n van desentendre la Unió Soviètica i el
PCE i el PSUC quan encara no havien jutjat els detinguts. El fil conductor és
el pare de l’autora, que va ser qui va portar els guerrillers a la masia i que
quan es va fer de les JSU, el 1943, tenia quinze anys.
Fragmento
Margarida Aritzeta (Valls 1953) va viure la seva infantesa a la masia
Cardellà, on set anys abans de néixer ella hi havia uns maquis que feien un
pou, i on viu actualment. Llicenciada en Història Moderna i Contemporània i
Doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha publicat
nombroses novel·les i treballs de crítica literària. Actualment és professora
de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Rovira i
Virgili.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol