La
Librería de El Sueño Igualitario
Gent i
Terra és una editorial que ens apropa a un llibre, recull de testimonis
directes, gràcies a un treball tan encisador com minuciós des de la ploma de
Montserrat Garriga Paituví; llicenciada en Història Contemporània per la
Universitat de Barcelona. Des de les investigacions, i demés, de Montserrat
Garriga sempre han estat els temes de l´exili republicà i la repressió
franquista. Lány 2011 ja va publicar un interesantissim llibre: “Del silenci a
les paraules.Joan Colomer i Prat, un alcalde de la República que li va editar
l´Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. A més, aquesta historiadora, des
de l´any 2009 participa en la coordinació de les Jornades de la Memòria,
organitzades per aquest Ajuntament. Però el traball de Montserrat ha siguit i
ha aconseguit el-laborar un llibre fascinant perquè ens apropa a la poca
Memòria Histórica viva.la de no pocs testimonis( en concret disset) que, de
viva veu, li van anar contant a la nostra escriptora i compiladora de
testimonis, des del punt de vista d´una historiadora, allò que encara recordaven del se upas per
l´exili i l´emigració
El llibre té el tret de que presenta una primera
part dels testimonis volcats en negre sobre blanc en català i una segona part
volcada en castellà.El total són disset
testimonis: 8 dones i la resta homes que ens endinsaran un el seu món, i
en les seves memòries(així amb els seus records) més íntimes, personals…Val la
pena fer-se amb el llibre de que Joan Garriga fa un pròleg molt contundent i on
lloa, a més del treball de l´autora la importancia d´aquells que ens traslladen
al testimoni oral….una de les millors maneres de fer història
Què ens diu Gent i Terra del llibre que editen:
Un recull de la memòria de
persones que van haver de refer la vida a diferents indrets condicionats pel
final de la Guerra civil, ara fa 75 anys, i també d’altres que van emprendre el
camí de l’exili en plena post guerra o els anys 60.
Entrevista en Ràdio Vitamènia:
http://www.ivoox.com/en-veu-dona-27-05-14-audios-mp3_rf_3162487_1.html
Cazarabet conversa con Montserrat
Garriga
-Montserrat, per què et vas decidir a fer un llibre sobre l´exili i
l’emigració?
-Després d’acabar el meu primer llibre:
Del silenci a les paraules, la
biografia de l’alcalde republicà Joan Colomer de Santa Maria de Palautordera,
se m’obre un món desconegut d’aquest municipi per a mí. I al mateix temps,
començo a tenir forces contactes amb fills de regidors i persones que havien
viscut els anys de la República, la guerra i els diferents exilis. Era una
oportunitat que no podia deixar escapar i va ser quan em vaig decidir a
entrevistar aquests testimonis directes d’aquests anys.
L’any 2011, quan començo amb les
entrevistes, era un moment important que no podia desaprofitar, entre d’altres
motius per l’edat dels entrevistats, ja que la majoria han nascut entre els
anys 20 i 30 del segle passat.
-És un llibre de testimonis directes i orals. Quina importància té tot
això de poder gaudir, i fixa´t que dic gaudir, del testimoni directe i oral?
-La paraula “gaudir” la trobo molt encertada.
Em cosidero una afortunada que els diferents testimonis hagin volgut depositar
en mi les seves vivències dels anys esmentats. L’entrevista és el document
final, però tal com dic en la Presentació del llibre, l’important ha sigut
l’enregistrament, i l’abans i el després de cada entrevista.
Entre els entrevistats i jo s’ha creat
una important sinèrgia que ha facilitat tot el que diuen. Una relació amb un
gran contingut on s’hi mouen fets, emocions i molta reflexions del que ha sigut
la seva vida amb tots els condicionants que expliquen.
-Per què li poses el títol de Ponts Trencats?
-La portada del llibre és la imatge del
Pont Trencat que hi ha a Santa Maria de Palautordera i a prop de Sant Celoni.
Aquest pont dóna nom a un dels barris del primer municipi.
En una de les entrevistes, concretament
la de Joan Anglada fill d’un regidor de
la República en guerra, em va treure la postal on hi havia aquest pont. En una
de les cases de la imatge, l’entrevistat hi va anar a viure amb la seva mare i
altres dones i infants quan els expulsen de la casa on vivien, al declarar-lis
el “pacte de la fam”. Em vaig emportar la postal per escanejar-la i al sortir
de la casa d’en Joan vaig decidir el nom del meu futur llibre. Les entrevistes
i demés històries són de persones que se’ls va trencar la vida i van haver de
recomposar-la amb grans dificultats a altres indrets.
-Sents que ets part d´una mena d´encadenat que està fent un
verdader servei de Recuperació de la Memòria Històrica?
-La meva participación a la recuperació
de la Memòria Històrica ha anat lligada amb la participació i treball de
cooperació amb diverses associacions i entitats dels dos costats de la
frontera. En aquest sentit puc afirmar que em costaria entendre aquest treball
en solitari. Crec que per tirar endavant qualsevol projecte és necessari fer-ho
amb persones que perseguim els mateixos objectius. I en el cas de la Memòria és
molt necessari.
Si les meves investigacions ajuden a la
recuperació de la Memòria em sentiré contenta de participar en l’encadenat que
lluita per dignificar-la i treure-la de la desmemòria.
-Per cert, en quin “estat de salut” creus que es troba, actualment, la
Memòria Històrica?
-Hi ha una frase que diu: “Quan els
vençuts no facin nosa, és quan podrem parlar d’ells”.
Crec que hem arribat tard a poder
investigar i que les persones puguin parlar, però bé és el que hi ha i sobre
això hem de treballar. No paro de dir-me a mi mateixa: Si hagués començat abans
hauria pogut parlar amb totes les persones que van ser coetànies meves i que
estaven amagades.
Tot plegat ha estat intencionat
políticament i ara ens fem un tip de córrer per a poder explicar el que podem.
Sort en tenim de les invetigacions acadèmiques
que ens ajuden a poder contextualitzar. I si no fos per ajuntaments,
associacions i pocs governs autònomics que encara aposten per a recuperar la
Memòria del nostre país, encara ho veuria més negre.
És qüestió de voluntat política i aquí
veig la gran diferència amb alguns governs de Llatinoamèrica que criden a la
gent, inclús els exiliats. Que obren les foses, i que practiquen una decissió
política de la Memòria. Ara a casa nostra hi ha hagut un retrocés. Malgrat tot
continuem i les voluntats de moltes persones persisteixen.
-És un llibre escrit per una dona i que s´apropa a vuit dones…cosa que
no és tan freqüent perquè quan es parla de MH, de la Guerra Civil, de Guerra i
demés se sol fer, només o molt freqüentment, tenint en compte el punt de
vista, els testimonis i la veu dels homes….Explica´ns.
-De les disset històries del llibre,
vuit són entrevistes a dones. Ara bé, això no vol dir que en les altres
entrevistes no hi hagin participat dones com a qualitat de filles, esposes i
nebodes. En els meus dos llibres les dones hi tenen un paper important ja que
la majoria han guardat moltes memòries dels seus familiars homes i d’alguna
manera han anat fent un treball en silenci però molt ben pensat. Elles han
guardat tot un seguit de vivències, records i materials que en el moment que
han pogut i volgut parlar, els ha suposat un alliberament.
Ja que el meu llibre tracta l’exili des
de diferents vessants, m’agradaria recalcar la diferencia que he trobat a
l’hora d’entrevistar les dones catalanes i les d’origen andalús. Totes elles
formen part de la mateixa generació, però així com les catalanes tenen uns anys
d’escola, la majoria de les andaluses són analfabetes.
-En aquest llibre, tú, fas un pas endavant, oi?
-Sí. Realment vaig voler aprofundir més
amb el que havia començat amb el primer, tal com he dit abans.
M’he trobat amb unes persones que han
volgut parlar i treure tot el que durant tants anys han callat. He estat
afortunada ja que he tingut un camí molt planer per conectar amb els diferents
personatges.
-Tots els testimonis són valuosos i no et preguntarem si un està per
damunt d´altre perquè no pensem que així sigui, però hi han hagut alguns
testimonis que t´han colpit per algunes de les coses que t´han pogut explicar?
-Hi ha testimonis que són d’una duresa
i patiment extrems. Vaig voler començar el llibre amb els exiliats a França i
el primer d’ells és del deportat Joan Clos. L’únic que no hem pogut donar
imatge ja que no hi ha hagut manera de trobar fotografia, tot i que hem remogut
diferents cases de familiars durant un any. La historia d’aquest jove de Sant
Esteve de Palautordera, en Joan Clos, supera qualsevol exili dels que segueixen
al llibre. Va morir molt jove després de pasar per Mauthausen i Gusen, i
gràcies a les memòries dels seus companys que van sobreviure, he pogut recomposar
la seva historia.
Les altres històries també molt
colpidores han sigut les entrevistes a les dues filles d’afusellat. La primera
de Santa Maria de Palautordera, Montserrat Codony que explica amb una serenor
increible el periple que va pasar el seu pare, Pere Codony, des que va ser
Alcalde segon a l’Ajuntament fins que l’afusellen. Una dona que va guardar a la
seva maleta d’escola tot el que va poder del seu pare: les cartes de la presó,
el carnet del sindicat, la declaració jurada que fa a la Model quan ja veu que
no li conmutaran la pena de mort, el mocador vermell de la UGT, etc…La
Montserrat ho va guardar tot i als seus 80 anys va intentar obrir el judici per
demostrar la inocència del seu pare. No ho va aconseguir.
Personalmet em posiciono per a reparar
a Pere Codony al al final d’aquesta entrevista per les raons que escric en el
llibre.
L’altra filla d’afusellat és la Josefa
Ortega, nascuda a Arjona (Jaén), i que va arribar a Palautordera a l’any 1948.
Amb ella comencen les set entrevistes a persones que van emigrar d’Andalusia: 5
d’Arjona i 2 de Bornos (Cádiz). Però centrant-nos en l’entrevista de la Josefa
faig èmfasi en la imigració de la primera postguerra, la que s’escapava
d’Andalusia per la repressió, la gana i un fort patiment. Realment a les terres
del sud d’Espanya hi va haver un terror superlatiu.
-Com ho vas fer per documentar-te, perquè a banda de realizar les
entrevistes et degueres de documentar i demés…?
-He treballat en arxius de França, de
Catalunya, Madrid i Andalusia. A part dels arxius municipal on han viscut o
viuen les persones de les històries, he fet recerca als departamentals
francesos i als familiars.
Però voldria destacar la recerca a
l’archivo militar tercero de Barcelona on he obert alguns dels judicis militars
que es van dur a terme contra els
presoners republicans de Santa Maria de Palautordera. Uns judicis on hi
he trobat informació per entendre el funcionament de la “Justicia al Revés” o
el que per a nosaltres en un Estat de Dret seria impensable. Uns documents
plens d’un llenguatge pervers i difamatori. Uns judicis on una simple denuncia,
sense cap validesa jurídica, tenia tot el pes de la llei per arribar a dictar
una pena que estava decidida des del primer moment.
També voldria destacar la bibliografía
emprada per a les notes històriques tant d’ordre general feta des de sectors
acadèmics com les investigacions locals que s’estan publicant. A tal d’exemple
voldria resaltar el que estan fent l’historiador andaluz, Fernando Romero que
m’ha servit per documentar la repressió a Bornos i l’escriptor Santiago de Córdoba en el cas d’Arjona.
-Com eren les converses i demés, com et trobaves fent aquesta mena de
“treball d´escoltadora”?
-M’agrada molt fer Història Oral i he
tingut la sort de tenir uns entrevistats volcats en mi d’una manera que només
trobo paraules d’agraïment.
Evidentment hi ha d’haver tot un camí abans de començar
l’entrevista. En alguns casos ha sigut de llarg recorregut i d’altres molt
ràpid. Voldria explicar el cas de dues dones. Una d’elles va trigar sis mesos a
voler rebre’m ja que hi havia moltes coses a dir i treure. Jo sóc molt tossuda
i finalment vaig aconseguir una cita en una cafeteria i després una segona a
casa seva. A partir d’aquí tot va ser molt fàcil. La segona dona també va
costar en un principi. Després de quedar amb ella en un primer contacte, no em
va voler rebre. Van haver de passar uns mesos per a tornar-ho a intentar. Ara
quan ens veiem, tant amb l’una com l’altra, ho comentem i entenc molt bé el que
suposava per a elles parlar del dolor que havien passat.
-I, Montse, com eren les converses i les troballes …….com has anat
treballant amb la familia, coneguts, amics, gent que t´ha anat aportant coses
amb aquest magnífic treball?
-Voldria resaltar el paper que han
tingut les terceres generacions, és a dir els fills o néts dels entrevistats.
Persones que es troben en la franja d’edat dels 50 i 60 anys. Persones que per
les vivències familiars i condicionades pels anys que han viscut dins del
context històric, han dit prou , volem parlar, volem que les històries dels
nostres pares i avis s’expliquin. Ells i elles han sigut els grans trencadors.
Curiosament el que ha passat al nostre
país també ha passat a França. Amb algunes excepcions. Els avis van viure
l’exili o la repressió franquista, la següent generació ha guardat la memoria i
la tercera ajuda a treure-la.
A partir d’aquí, les trobades han estat
d’una gran facilitat per a trobar els moments adequats per a poder parlar. Les
noves tecnologies han ajudat molt a organitzar-me a l’hora de viatjar cap a
França o els altres indrets. En això la tercera generació ha sigut clau ja que
les persones grans no participen en la xarxa. Al mateix temps he sigut molt ben acollida per
tothom i s’han trabat lligams personals i d’amistat molt importants. Vodria remarcar que durant les diferents presentacions del llibre que
estic fent aquest estiu a Arjona, a Batea i les que seguiran, estic acompanyada
per aquestes persones més joves.
-Amb tot el material que has anat recollint per tal de fer aquest llibre
i l’anterior, perquè des d´aquests
llibres pot sorgir molt bona informació per a fer un llibre de narració, contar
una historia novel.lada…etc…?
-Actualmet les novel.les històriques al
voltant de la guerra i l’exili estan tenint molt bona acollida. Evidentment
disposo d’un material fantàstic per a novel.lar però de moment vaig guardant i
continuo investigant. Ja veurem com anirà evolucionant tot el meu treball I com
l’encaminarè.
-Montse, en què estàs treballant ara?
-En la investigación de l’Exili francés.
Aquest exili va ser tan nombrós que queden moltes històries per explicar. Ara
bé, si que vull deixar clar que els meus dos primers llibres han partit de
l’espai geogràfic de Palautordera, i que els projectes següents ja són fora
d’aquest.
Necessito distanciar-me i descansar de
la investigació de la Memòria Histórica del meu poble. Amb les dues
publicacions ja he complert.
17496
Ponts trencats.
Disset testimonis d'exili i emigració. Montserrat Garriga i Paituví
218 páginas 20 x 22 cms.
20,00 euros
Gent i Terra
Un recull de la memòria de persones que van
haver de refer la vida a diferents indrets condicionats pel final de la Guerra
civil, ara fa 75 anys, i també d’altres que van emprendre el camí de l’exili en
plena post guerra o els anys 60.
Entrevista en Ràdio
Vitamènia:
http://www.ivoox.com/en-veu-dona-27-05-14-audios-mp3_rf_3162487_1.html
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069