La
Librería de El Sueño Igualitario
CATALUNYA
EN TRANSICIÓ: UNA MOSTRA QUE ES VA PASSETJAR
DELS POBLES DE CATALUNYA QUE VAN VIURE LA TRANSICIÓ FINS ALS
LLIBRES, LES LLIBRERIES I LES BIBLIOTEQUES.
La mostra CATALUNYA EN TRANSICIÓ es va expondré al pati d´Armes del
Castell de Monjuïc des del 19 de juliol de l´any 2013 fins a les acaballes
d´aquest febrer passat.
El Memorial Democràtic, amb el suport de la Generalitat de Catalunya ens
han endinsat en un projecvte ben particular : el de portar-nos i recordar-nos
com va ésser la transició a Catalunya i ho fa, també, a més de l´esmentada
expossició amb un llibre.
La mostra
produïda pel Memorial Democràtic i que itinerarà per Catalunya, pretén oferir
una mirada catalana sobre la transició en base a dues singularitats. La primera
és el procés que condueix a les eleccions generals de l’any 1977 basat en la
unitat d’oposició a la dictadura franquista dels moviments socials, entitats,
personalitats i les incipients forces polítiques, entorn a l’Assemblea de
Catalunya. El segon tret diferenciador és el procés polític des de les
eleccions del 15 de juny de 1977 a les eleccions al Parlament de Catalunya de
1980, que comporta un mapa polític diferenciat al que es constitueix a la resta
de l’Estat.
Ens endinsem, en aquest article en alguns esdeveniments que el llibre
analitza i que s´apropa, també, amb la mostra que viatja per Catalunya, també podem gaudir d´una bona información
ficant-nos en la web i enllaç: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=5816df2dca08d310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5816df2dca08d310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD
Nosaltres fent la nostra feina, ja em escudrinyat i tafanejat i vos
portem aquesta informació:
La passió
pels testimonis orals: un valor documental i testimonial que potencia a les
persones i a la historia. La transició a Catalunya es caracteritzà per la unitat
del moviment antifranquista i del consens que s’articula al voltant del lema:
“Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Aquestes demandes tingueren un
ampli suport social i mobilitzaren milers de persones.
A partir d’alguns temes clau tractats a l’exposició Catalunya en Transició,
s’ha realitzat una sèrie d’entrevistes a 26 persones que tingueren cert
protagonisme i que configuren una imatge àmplia d’aquest període a Catalunya.
En aquesta plana web podran navegar, veure i escoltar el seu testimoni a través
de diversos àmbits temàtics.
Una
transició sense persones i sense pendre el pols al carrer, seria una transició
decatitada. Els moviments socials. L’inici del procés en el qual s’emmarca la
transició respon a una sèrie de moviments d’oposició a la dictadura franquista
generats molt abans de la mort del general Franco. Entre aquests destaquen el
moviment obrer, el moviment estudiantil, els moviments associatius i també hi
tingué un destacat protagonisme el qüestionament del franquisme per part
d’amplis sectors i comunitats de base de l’Església.
Les
protestes obreres foren intenses durant els anys setanta i van contribuir a
l’arrelament de les idees democràtiques en el món laboral. Durant aquest
període prenen protagonisme diverses organitzacions sindicals situades al marge
del sindicalisme oficial en els àmbits obrer, de la pagesia i catòlic.
S’impulsa la lluita laboral a través d’una estratègia que combinava les vagues
amb la infiltració als mecanismes del sindicalisme vertical de l’Organización
Sindical Española, únic sindicat permès, de subscripció obligatòria i controlat
per la dictadura franquista.
Les vagues i les protestes s’incrementaren després de la mort de Franco. A
Catalunya tingueren una gran repercussió i seguiment les esdevingudes al primer
semestre de 1976. Els conflictes que afectaren l’empresa siderúrgica Laforsa de
Cornellà de Llobregat i la vaga general a Sabadell el febrer d’aquell any van
convertir-se en el símbol de la lluita dels obrers.
Les
mobilitzacions i reivindicacions del moviment estudiantil van desbordar les
autoritats franquistes. Les seves accions unitàries constituïren l’avançada de
les plataformes democràtiques contra la dictadura. A la “Caputxinada” del març
de 1966 es constituí el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona,
que canalitzà les reivindicacions per una universitat oberta al servei de la
societat
Moltes
reivindicacions i demandes per unes millors condicions de vida a ciutats i
pobles de Catalunya es canalitzaren a través l’associacionisme veïnal. Les seves
assemblees i la dinàmica oberta de funcionament van desembocar en un moviment
democratitzador enfrontat als ajuntaments franquistes. El moviment veïnal es
convertí en una escola de democràcia i també de futurs dirigents polítics.
Durant els darrers anys de franquisme l’Església catalana donà suport als
moviments d’oposició al franquisme. La utilització de recintes religiosos per
fer-hi reunions i els principis renovadors del Concili Vaticà II marcaren una
constant oposició amb la dictadura.
El final d´una dictadura, també és un punt que tant a l´exposició com al llibre
com a la web es tracta:
L’oposició
antifranquista a Catalunya s’articulà entorn a l’Assemblea de Catalunya.
Fundada al 1971, esdevingué una plataforma unitària contra la dictadura i acollí
tant partits polítics com sindicats, associacions de tot tipus i personalitats
independents. Paral·lelament, el règim franquista començà a trontollar després
de l’assassinat del president del Govern Luis Carrero Blanco, el 1973, i a
causa dels problemes de salut del dictador, que moria el 20 de novembre de
1975.
Allò quer va ésser molt
important en aquells dies , l´Assamblea de Catalunya, anem a aproxuinar-nos: L’oposició unitària al
franquisme a Catalunya es fa visible a partir de la creació de l’Assemblea de
Catalunya. Hi convergeixen les principals forces polítiques del país amb una
important transversalitat ideològica. A part dels partits polítics, l’Assemblea
integrà entitats culturals, excursionistes, associacions de veïns, sindicals i
col•legis professionals, entre d’altres. Els seus principals dirigents
esdevindrien els protagonistes tant de la transició com del futur mapa polític
de la democràcia a Catalunya. Després de les eleccions de juny de 1977,
l’Assemblea perdé el protagonisme en favor de l’Assemblea de Parlamentaris.
Els seus punts programàtics principals foren:
1. La consecució de l’amnistia general per als presos i els exiliats
polítics
2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de
reunió, d’expressió, d’associació, de manifestació i dret de vaga que garantís
l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.
3. El restabliment de l’Estatut d’autonomia de 1932
4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita
democràtica
“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” es convertí en el lema de les
reivindicacions de l’Assemblea i, per extensió, de la transició a Catalunya.
Però per a que la transició pugués veure la llum abans va caldre que
Franco trobés la mort al llit: La mort del general Franco el 20 de novembre de 1975
marcà de forma determinant la transició. El restabliment de la monarquia en la
figura de Joan Carles I contribuí al progressiu desmembrament de les
estructures que mantenien el franquisme.
Els set mesos del primer govern de la monarquia resultaren ser una prolongació
del passat i un temps perdut en la transició cap a la democràcia. Les reformes
avançaren amb lentitud davant l’esclat de protestes sindicals i les demandes
dels partits democràtics. Al juliol de 1976, el rei nomenà president del Govern
Adolfo Suárez substituint l’immobilista Carlos Arias. Suárez impulsà la Llei de
reforma política, que, un cop aprovada en referèndum el 15 de desembre de 1976,
permeté derogar el sistema polític franquista i avançar vers les primeres
eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977.
La
importancia del Consell de Forces Polítiques de Catalunya: A Catalunya, el 23 de
desembre de 1975, poc després de la mort de Franco, es crea el Consell de
Forces Polítiques de Catalunya, on s’apleguen les forces polítiques de la
Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i altres partits que
n’havien restat al marge. El seus objectius bàsics era la constitució d’un
govern provisional de la Generalitat que impulsés unes eleccions al Parlament,
la restauració de l’Estatut de 1932, una llei d’amnistia, el reconeixement de
les llibertats democràtiques, la llibertat sindical i el reconeixement del dret
de vaga. El Consell es dissolgué al mes de juny de 1977, quan se celebraren les
primeres eleccions generals espanyoles.
Recordant
el valor de les marxes d´avui amb la
Marxa de la Llibertat: Dins de les accions sorgides en el si de l’Assemblea
de Catalunya, l’estiu de 1976 s’organitzà l’anomenada Marxa de la Llibertat,
que consistí en un recorregut arreu de Catalunya amb ramificacions al País
Valencià i la Catalunya del Nord per part de cinc columnes de marxaires que
difongueren les reivindicacions que en aquell moment promovia l’Assemblea de
Catalunya.
L’organització va ser assumida per l’associació catòlica Pax Christi. El lema
de la marxa, “Poble català, posa’t a caminar”, fou acordat en una concentració
de l’Assemblea de Catalunya celebrada a Montserrat l’any 1975.
Durant els dies que durà la Marxa les pressions i la repressió per part de les forces
de seguretat foren intenses. Malgrat tot, el 12 de setembre de 1976 la Marxa de
la Llibertat, amb més de 300 persones, arribà a la seva destinació al Monestir
de Poblet. Aquesta acció es convertí en un revulsiu per a la societat catalana
i un pas més cap a la seva vertebració per tal d’encarar el procés de transició
política que començava a prefigurar-se.
La importancia per als
catalans i les catalanes de la seva cultura i la seva llengua: La
reivindicació de la llengua i la cultura catalanes fou cabdal per als moviments
d’oposició al franquisme i adquirí gran protagonisme durant la transició. La fi
de la dictadura franquista va suposar la seva recuperació pública després de
quaranta anys de prohibició i d’haver resistit una persecució sistemàtica. Paral·lelament,
a través de manifestacions culturals com la música, les lletres, els mitjans de
comunicació i el teatre s’articulà un moviment de reivindicació del català i
d’impuls dels anhels democràtics.
El Congrés de Cultura Catalana celebrat entre
1975 i 1977 va impulsar el redreçament de la llengua. A partir de l’any 1975, i
gràcies a la pressió popular, es produïren avenços en la situació lingüística.
L’ús del català creixé, entre d’altres, en el teatre i el cinema, en els
mitjans de comunicació, en l’àmbit escolar i acadèmic i en el món editorial.
Paral·lelament, s’iniciaren diverses campanyes per fomentar l’ús del català en
la vida pública i catalanitzar els noms de carrers, de les botigues, dels
pobles, etc.
El sorgiment de mitjans de comunicació en català
afavorí la normalització cultural. El primer diari en català després de la
guerra civil, l’Avui, va néixer l’abril de 1976. Pel que fa a la televisió i a
la ràdio, tot i que prèviament s’havien generat algunes iniciatives, la
programació regular en el circuit català de Televisión Española (TVE) s’inicià
el 1974 i l’any 1976 es creà Ràdio 4, la primera emissora a emetre la
programació íntegrament en català.
Dos
factors importantíssims: la nova cançó i l´efecte del teatre:
La “Nova Cançó” fue el movimiento surgido durante los años sesenta que impulsó
manifestaciones musicales con carácter reivindicativo a favor de la lengua
catalana, vinculado al movimiento reivindicativo y democrático. El embrión del
movimiento se articuló inicialmente a través del grupo Els Setze Jutges, con
miembros que más tarde han tenido una dilatada trayectoria musical, como
Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra u
Ovidi Montllor, entre otros. Siguiendo un estilo diferente, alejado de la canción
de protesta, destacó también el Grup de Folk, que dio a conocer nombres como
Pau Riba, Jaume Sisa, Jaume Arnella o Els Esquirols.
Todos ellos estaban influidos por el contexto musical de la época, y tenían
como referencia la canción francesa y americana. La música consiguió un papel
destacado como representación y expresión de los jóvenes, de modo que la
canción se convirtió en la herramienta para explicar los ideales alternativos o
la disconformidad con la sociedad del momento. En este contexto, se celebraron
las Seis Horas de Canción en Canet de Mar a partir de 1971, convertidas en
Canet Rock en 1976, que tenía como eslogan “12 horas de música y locura”. En
el mundo del teatro proliferaron varias compañías como Els Joglars, la Fura
dels Baus, Dagoll Dagom o Comediants, que contribuyeron de forma creativa y
transgresora a la difusión de la cultura y la lengua catalana, junto con otras
iniciativas de teatro de calle en todo el territorio. Al mismo tiempo, el
teatro se dotaba de infraestructuras con la creación del Teatre Lliure en el
año 1976 o con el nacimiento del Teatre Grec, al año siguiente.
Les
primeres eleccions a Catalunya: Malgrat que no es van
celebrar en un context plenament democràtic, els resultats de les eleccions del
15 de juny de 1977 marcaren l’inici d’un nou sistema polític català i espanyol
i també d’una realitat política diferenciada entre Catalunya i la resta de
l’Estat. Mentre a la resta de l’Estat guanyava la Unión de Centro Democrático,
encapçalada per Adolfo Suárez, a Catalunya triomfava la coalició dels
Socialistes de Catalunya, seguida del PSUC i el Pacte Democràtic. Un cop
constituïdes les Corts, fou possible la restauració de la Generalitat a partir
de la “legalitat democràtica” representada per l’Assemblea de Parlamentaris i la
“legitimitat històrica” entorn a la figura de Josep Tarradellas, president de
la Generalitat a l’exili.
Les eleccions del 15 de juny: L’aprovació de la Ley para la Reforma Política
l’any 1976 encetà el camí cap a les Corts Constituents. Les eleccions del 15 de
juny de 1977 patiren destacades mancances democràtiques (els partits d’extrema
esquerra no hi van concórrer en no estar legalitzats, no pogueren votar els
joves menors de 21 anys, es detectaren errades al cens electoral, etc.). El
resultat fou determinant —especialment a Catalunya— per impulsar la
democratització de l’Estat a través d’una nova Constitució, una reestructuració
de l’Estat (autonomies) i una política de consens entre el Govern i les forces
polítiques antifranquistes. La campanya electoral es caracteritzà pel gran
nombre de mítings que se celebraren i per la “guerra de cartells” entre les
diferents forces polítiques. En tres setmanes s’havia d’exposar públicament el
que no s’havia pogut explicar i debatre en 37 anys de dictadura.
Mentre a la resta de l’Estat la UCD resultava guanyadora amb més del 47% dels
vots, a Catalunya es configurava un sistema de partits diferent pel triomf dels Socialistes de Catalunya, seguits del PSUC i el
Pacte Democràtic. Deu dies després de les eleccions els diputats escollits a
Catalunya constituïren l’Assemblea de Parlamentaris, que en la seva primera
sessió demanà que el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas,
presidís l’Assemblea. Les suspicàcies i recels entre el president
Tarradellas i l’Assemblea de Parlamentaris a l’hora de decidir qui portava les
negociacions amb el Govern central per al restabliment de la Generalitat foren
latents aquests mesos. Tarradellas negocià directament amb Salvador Sánchez Terán, enviat
del president Adolfo Suárez. El 28 de setembre se signaren els acords de
Perpinyà amb la participació de gairebé tots els partits parlamentaris
catalans, Sánchez Teran i el mateix Tarradellas.
El dia 29
de setembre es publicà un decret llei que restablia la Generalitat amb la formació
d’un consell executiu compost segons els resultats de les eleccions del 15 de
juny de 1977 i amb un cert protagonisme de l’Assemblea de Parlamentaris. El 23
d’octubre, després de passar per Madrid, Tarradellas arribà a Barcelona, on fou
objecte d’una calorosa benvinguda que culminà a la plaça de Sant Jaume, on el
president pronuncià, des del balcó del Palau de la Generalitat, el seu cèlebre
“Ja soc aquí!”.
Aquella
manifestació emblemática de l´11 de setembre del 77: L’11 de setembre de 1977
tingué lloc a Barcelona la primera celebració de la Diada Nacional de Catalunya
en democràcia, després de 39 anys. La manifestació esdevingué una onada de gent
que envaí el carrer de forma cívica, pacífica i reivindicativa. Els diaris
parlaven d’un milió i mig de manifestants, tot i que probablement van ser la
meitat. L’èxit de la convocatòria fou interpretat a Madrid com una derrota del
full de ruta establert pel Govern central. Aquella riuada de gent que
travessava els carrers de Barcelona duia directament i inexorablement a les
negociacions per al restabliment de la Generalitat.
Allò de lo que avui parlem tant: del concensos i els condicionants de la
transició: Els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 obriren un període marcat
pels consensos entre els partits polítics que obtingueren representació
parlamentària en el Congrés dels Diputats: a l’octubre s’aprovava la Llei
d’amnistia per la qual tant s’havia lluitat durant el franquisme; els Pactes de
la Moncloa representarien els acords entre els diferents agents polítics i
socials per afrontar la greu crisi econòmica i eliminar diverses institucions
franquistes; i finalment la Constitució espanyola aprovada el desembre de 1978.
Tanmateix, diversos col·lectius, com el cas de les dones feministes, veieren
com les seves reivindicacions trigaven més en ser ateses o es veien excloses
d’aquests grans consensos. Però el que marcà les negociacions polítiques des
d’un inici fou l’actitud de l’exèrcit espanyol –marmessor del franquisme– i el
context violent del moment. manifestacions per l’amnistia dels dies 1 i 8 de
febrer de 1976 a Barcelona havien esdevingut els actes d’afirmació democràtica
i nacional catalana més importants des de 1939.
Durant la transició foren diverses les amnisties
aprovades, però la més celebrada, i la que tindria més repercussions, seria la
Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977. La cobertura de la llei era bastant
més àmplia que les anteriors. El seu assoliment es va viure com un gran triomf
dels demòcrates, tot i que diversos col•lectius (Unión Militar Democrática,
presos socials, etc.) en van quedar al marge. Amb el pas del temps aquesta llei
passà de ser vista com un “triomf” de l’oposició antifranquista a una llei de
“punt i final”.
Els pactes de la Moncloa i la Constitució del 78: La confluència de la crisi política (canvi de sistema polític) i la crisi
econòmica (a conseqüència dels efectes de la crisi del petroli) propicià
emprendre un canvi de rumb per fer front a una situació que s’agreujava amb el
pas dels mesos.
El resultat final fou la signatura, el 25
d’octubre de 1977, dels anomenats “Pactos de la Moncloa” que també inclogueren
uns acords d’actuació jurídica. Aquests acords facilitaren el pas de la
dictadura a una democràcia sense greus convulsions socials.
Les Corts formades després de les eleccions
generals de 1977 encarreguen l’elaboració de la Constitució a un grup de set
diputats ponents, entre ells els catalans Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé
Tura.
La Constitució reconeixia que la sobirania
resideix en el poble espanyol i es basa en cinc eixos troncals: l’Estat
democràtic, l’Estat de dret, l’Estat social, la monarquia parlamentària i
l’estat autonòmic. El reconeixement de l’autogovern de les comunitats
històriques esdevingué un dels assumptes més complicats del redactat. El text
aprovat parlaria de nacionalitats i regions i es garantiria a totes les regions
les mateixes possibilitats d’autonomia, el que s’ha conegut com “café para
todos”. Malgrat tot, la Constitució si que va acabar recollint l’empara i el
respecte als drets històrics dels territoris forals del País Basc i Navarra. La
Constitució establiria la divisió de poders. El debat sobre el sistema polític
fou poc intens i la fórmula de monarquia parlamentaria s’acabà consensuant sense
pràcticament oposició.
La Constitució de 1978 aportà un ampli contingut
democràtic en un text amb alguns punts intencionadament ambigus que es
prestaven a múltiples interpretacions.
El 6 de desembre de 1978 els espanyols l’aprovaren en referèndum amb un 67% de
participació i un 88,54% de vostè afirmatius. A Catalunya hi participaren el
67,91% de persones amb dret a vot i el 90,46% dels vots emesos foren
afirmatius.
Quant la transició trontollava: Una transició no tant pacífica. En els anys de la transició,
diverses formes de violència crearen una situació d’acció-reacció amb sectors
del règim franquista que es resistien a acabar amb les estructures que havien
sustentat quaranta anys de dictadura.
La violència d’extrema esquerra (FRAP, ETA,
GRAPO...) propiciava que sovint els sectors ultradretans apel·lessin a la
intervenció de l’exèrcit que s’havia convertit en l’objectiu preferent dels
atemptats. Tot plegat aplanava el terreny cap a possibles intervencions
involucionistes encoratjades, en la major part dels casos, pel suport
d’organitzacions d’ultra dreta i que tingueren el seu punt culminant en
l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981.
La
força de les dones, El maig de les dones: El moviment
feminista es caracteritzà no només pel seu antifranquisme i pel seu compromís
amb la democràcia, sinó per la lluita per la igualtat entre l’home i la dona.
Les dones participaren en l’oposició política i en la protesta social.
Als anys setanta, però, es començaren a qüestionar els rols de gènere. Les
Jornades Catalanes de la Dona celebrades al maig de 1976 van posar en comú la
necessitat de reclamar una amnistia, que finalment no es produiria, per a les
dones empresonades en base a una legislació masclista i discriminatòria,
especialment, la que feia referència a l’adulteri, als anticonceptius i a
l’avortament.
L´autogovern
a Catalunya i la seva recuperació. Després de la restauració
de la Generalitat i l’aprovació de la Constitució s’obrien les portes al
restabliment de l'autogovern català. L’elaboració de l’Estatut coincidí amb el
tram final dels debats per a l’aprovació de la Constitució que preveia el
desplegament d'un règim autonòmic. L'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979
va ser la base legal que va permetre recuperar les institucions d'autogovern
catalanes, i culminà amb les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 i
l’elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat restaurada.
Paral·lelament, al 1979 se celebraren les eleccions municipals, que permeteren
la consolidació institucional del sistema democràtic als ajuntaments,
l’administració més propera als ciutadans
El 3 d’abril de 1979, en ple debat estatutari,
se celebraren les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments d’ençà de la
Segona República, que representaren una transformació profunda del món local,
el darrer obstacle per assolir la plena consolidació institucional del sistema
democràtic
A Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya i, en menor escala, el
PSUC, aconseguiren el govern dels municipis més poblats del país. Per la seva
banda, CiU s’imposà en les poblacions mitjanes i més petites.
Els resultats d’aquestes eleccions serviren perquè els partits polítics
poguessin promoure i premiar els quadres més destacats per la seva llarga
activitat militant, per la seva competència professional i tècnica o per la
seva representativitat social. Amb la renovació democràtica dels ajuntaments es
va produir una millora progressiva dels serveis públics dels municipis
catalans, tot i que, d’altra banda, va suposar l’inici del declivi del moviment
veïnal
Una de les principals reivindicacions de la
transició a Catalunya es va centrar en la recuperació de l’Estatut d’autonomia.
La seva aprovació va permetre restituir l’autogovern i les institucions
pròpies. La redacció va encarregar-se a l’anomenada Comissió dels Vint, en la
qual participava una representació dels diputats i senadors elegits a
Catalunya.
L’elaboració del text es va fer en diverses etapes i indrets, però van prendre
una especial significació les estades que els ponents feren al parador de
turisme de Vilanova de Sau. El 20 de desembre de 1978, el text definitiu va ser
lliurat al president Josep Tarradellas.
Al juliol de 1979 s’inicià l’examen del text presentat pels diputats i senadors
catalans a les Corts espanyoles. El debat fou intens, sobretot per l’allau de
propostes de modificació procedents d’UCD, d’AP i, en part, del PSOE, que
arribaren gairebé a qüestionar els mateixos trets fonamentals del text inicial.
Tot i així, l’intent de rebaixar el conjunt de les competències estatutàries no
va reeixir.
El 25 d’octubre de 1979 l’Estatut fou aprovat pel poble de Catalunya en
referèndum, amb un 88,14% de vots favorables.
La transició a Catalunya culminà amb la
convocatòria i celebració, el 10 de març de 1980, de les eleccions al Parlament
de Catalunya, que van permetre l’elecció dels seus representants i del
president de la Generalitat de Catalunya.
La campanya electoral es va caracteritzar per dos elements fonamentals: per una
banda, per la convicció majoritària d’una victòria socialista que portaria el
candidat Joan Reventós a ser escollit president de la Generalitat de Catalunya,
i, per l’altra, per un continu debat sobre les possibles aliances entre les
diferents forces polítiques.
Els resultats capgiraren de forma sorprenent els escenaris previstos.
Convergència i Unió resultà ser la candidatura més votada, amb 43 escons,
seguida pel PSC, amb 33 diputats, mentre que el PSUC arribava a 25 diputats.
En no obtenir cap de les forces polítiques la majoria absoluta dels escons, començaren
les negociacions per a la formació d’una majoria parlamentària que donés suport
al Govern. Finalment, després que el PSC refusés l’oferta de Jordi Pujol de
formar govern, aquest obtingué el suport dels diputats d’ERC i de la UCD, que
sumats als obtinguts per CiU li asseguraren l’elecció. D’aquesta manera, el 24
d’abril de 1980 Jordi Pujol i Soley era elegit president de la Generalitat de
Catalunya.
Ens apropem ,després d´aquest repàs a la web de
Catalunya en transició, al 75é Aniversari de la fi de la Guerra Civil en el dia
en que es cumplien anys, ja que comencem a escriure aqust article el dia 1
d´Abril del 2014…Tot i que molts actes al voltant d´aquest conmemoració ja han
vist la llum i están acabats, no podem deixar de recomanar aquests enllaços: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
Cal apropar-se a més a aquest documental: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=e0061bc5a6dd3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
L´ombra de La batalla de l´Ebre: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=e85651e2c9ed4410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD
Altres records, actes, xerrades i mirades
a tindre en compte: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=2c5e273c5aa44410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
I unes activitats a Elna que ens
apleguen al cor: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=4cec19f9323d3410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD
Cazarabet
conversa amb Jordi Palou-Loverdós, director del Memorial Democràtic:
-Jordi,
estem al davant d’un treball immens i des de varies perspectives perquè tinc a
les mans un llibre que gira entorn a una exposició la Transició. Ara veiem el resultat, però:
quant de temps vau invertir amb aquest immens treball? Com vau establir la
metodologia de treball?
-Ha estat el resultat d’un any d’investigació. Hem entrevistat 30
personalitats que van jugar un paper fonamental (polítics, artistes,
representants de la societat civil) i molts arxius, més de vint de tot l’Estat,
de mitjans de comunicació, sindicats, comarcals... També hem fet una recerca
intensa amb la col·laboració d’agències de fotografia, fotògrafs i realitzadors
que van documentar aquells moments decisius de la nostra història.
La metodologia de treball ha pres com a base oferir una mirada catalana
sobre la transició. D’una banda, el complex procés polític i social que va
conduir a les eleccions generals del 77 i, de l’altra, el mateix procés polític
català, de les eleccions del 15 de juny del 77 a les eleccions al Parlament de
Catalunya el 1980. Quatre historiadors i una documentalista del Memorial
Democràtic es va encarregar de localitzar la documentació, i també de la
redacció dels textos de l’exposició i del catàleg.
-Com es va
vertebrar el treball, tenint en compte tot el que es cou arran d´aquest llibre?
Com va ésser això de poder fer coincidir tants esdeveniments en aquest any i, a
més, tots ells molt atractius?
-El procés de transició – centrat a Catalunya entre la constitució de
l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971 a les primeres eleccions democràtiques
al Parlament de Catalunya l’any 1980- i la commemoració del 35è aniversari de
les primeres eleccions democràtiques generals l’any 1977 ha estat l’eix central
de l’activitat del Memorial Democràtic al 2013. A més de l’exposició, que
continua itinerant per Catalunya, hem organitzat taules rodones, conferències i
el ‘III Col·loqui Internacional Memorial Democràtic: Catalunya en Transició’.
Va tenir lloc al Museu d’Història de Catalunya del 13 al 15 de novembre, amb
experts com els historiadors Borja de Riquer o Antoni Segura, el
president-relator del grup de treball sobre desaparicions forçades o
involuntàries de l’ONU Ariel Dulitzky, o els filòsofs Francesc Torralba o Jordi
Pigem, entre d’altres. Hi van haver més de 200 inscrits. També hem publicat ‘La
transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica’,
obra de diversos autors de dins i fora de la institució pensada com eina de
treball i estudi per alumnes de secundària i batxillerat, tot incorporant
activitats individuals i de grup que fins ara quedaven fora del marc pedagògic.
Hem realitzat activitats de diferents formats adreçades a un públic ampli. Ha
estat un any de feina intensa i fructífera.
-El llibre i l´exposició sobre la transició és
tot material molt gràfic… on el treball de documentació és més que important…
parla’m una mica de la recopilació d´imatges. Com va esdevenir la tasca?
-Com et comentava a la primera pregunta, s’ha consultat un nombre
important d’arxius i altres fonts, tot
posant en valor les iniciatives que es van dur a terme des de la societat civil
(moviments estudiantils, obrers, pacifistes, d’organitzacions polítiques
clandestines, etc). Hem prioritzat trobar imatges poc vistes i donar una visió
general de Catalunya. També ens han ajudat els ciutadans: vam fer una crida per
incorporar les aportacions de particulars (fotografies, documents) i enriquir
tant l’exposició com el catàleg.
La gent que treballa al voltant, més o menys directament dins el
Memorial Democràtic és gent de totes les edats (bé m´imagino)… un ventall ben
granat. En les reunions i en les taules de treball, quines sensacions vas poder
captar? Com creus que això vos ha influenciat a l´hora d´editar aquest llibre
sobre els nou anys clau en la transició?
Treballar sobre la transició ha estat un repte emocionant i engrescador
per l’equip. Tothom s’ha involucrat molt, sense perdre en cap cas el rigor en
la metodologia i en la pluralitat de veus i fonts.
-Llibres
com aquest, avui en dia, quan es qüestionen tants trets al voltant de la
transició: 1- Quin paper penses que hi juguen?. 2-Són més que mai necessaris?
.3- Fins a quin punt guarden com a tribut les que podríem com a reconèixer com
a “versions oficials”?
-Crec que la nostra aportació fonamental és mostrar una altra visió de
la transició, i alhora oferir elements de reflexió sobre el que representaren
aquells anys fonamentals en l’assoliment de les nostres llibertats. També ajuda
a veure quina influència van tenir uns moments tan decisius de la nostra
història en el nostre present, i dóna eines per transmetre els valors de la
democràcia als joves: ajuda a entendre el que va costar arribar al que tenim
avui i sovint donem per fet. Això sense oblidar que és un llibre que dóna a la
societat civil el protagonisme que mereix. Van ser milers de catalans i
catalanes compromesos qui van fer possible la transició. El teixit associatiu
va ser clau i, en moments com l’actual, cal recordar que és la unió de les
persones el fa possible els canvis socials.
16354
Catalunya en Transició. VVAA
207 páginas
20,00 euros
Generalitat de Catalunya
Catàleg de l'exposició "Catalunya en transició", inaugurada
al Castell de Montjuïc de Barcelona el 19 de juliol de 2013. Produïda pel
Memorial Democràtic de laGeneralitat de Catalunya, pretén oferir una mirada
catalana del període que culminà amb el restabliment de la democràcia a l'Estat
espanyol, després de quatre dècades d'una fèrria dictadura autocràtica.
El Memorial Democràtic de la
Generalitat de Catalunya publica el catàleg de l’exposició que, amb el mateix
títol, va ser inaugurada a Barcelona al juliol de 2013 i, des de final d’any,
itinera per pobles i ciutats de Catalunya. El marc cronològic de la mostra va
des del 1971, any de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, i acaba l’any
1980, data de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.
En el catàleg es repassa què fou i
representà la Transició a Catalunya sense perdre l’horitzó del marc estatal.
Aquesta mirada catalana del procés se centra en dues singularitats. La primera
és el procés que condueix a les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977
basat en la unitat des de l’interior del país durant la dictadura franquista de
les incipients forces polítiques a l’entorn entorn de l’Assemblea de Catalunya,
la plataforma unitària que acollirà tant partits polítics com moviments
sindicals, culturals i associatius. El segon tret diferenciador és el procés
polític electoral des de les eleccions del 15 de juny de 1977 fins a les
eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, que comporta un mapa polític
diferenciat al que es constitueix a la resta de l’Estat.
Els textos, a
part d’explicar els diversos àmbits temàtics de l’exposició, incorporen una
lectura crítica en clau de reflexió democràtica ressaltant algunes de les
mancances i silencis que han conduït de manera significativa a posar en qüestió
actualment la Transició.
El catàleg inclou un recull de les
fotografies més representatives del període, així com una selecció de documents
inèdits procedents dels arxius dels governs civils de Catalunya, la major part
de la qual no ha estat estudiada.
Josep Calvet
Historiador i tècnic del Memorial Democràtic
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069