La Librería de El Sueño Igualitario

Cazarabet conversa con...   Jordi Palou-Loverdós, director del Memorial Democràtic de Catalunya, en relación al libro-catálogo "Catalunya en Transició" (Generalitat de Catalunya)

 

concert_llibertats.jpgCATALUNYA EN TRANSICIÓ: UNA MOSTRA QUE ES VA PASSETJAR  DELS POBLES DE CATALUNYA QUE VAN VIURE LA TRANSICIÓ  FINS ALS  LLIBRES, LES LLIBRERIES I LES BIBLIOTEQUES.

La mostra CATALUNYA EN TRANSICIÓ es va expondré al pati d´Armes del Castell de Monjuïc des del 19 de juliol de l´any 2013 fins a les acaballes d´aquest febrer passat.

El Memorial Democràtic, amb el suport de la Generalitat de Catalunya ens han endinsat en un projecvte ben particular : el de portar-nos i recordar-nos com va ésser la transició a Catalunya i ho fa, també, a més de l´esmentada expossició amb un llibre.

La mostra produïda pel Memorial Democràtic i que itinerarà per Catalunya, pretén oferir una mirada catalana sobre la transició en base a dues singularitats. La primera és el procés que condueix a les eleccions generals de l’any 1977 basat en la unitat d’oposició a la dictadura franquista dels moviments socials, entitats, personalitats i les incipients forces polítiques, entorn a l’Assemblea de Catalunya. El segon tret diferenciador és el procés polític des de les eleccions del 15 de juny de 1977 a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, que comporta un mapa polític diferenciat al que es constitueix a la resta de l’Estat.

Ens endinsem, en aquest article en alguns esdeveniments que el llibre analitza i que s´apropa, també, amb la mostra que viatja per Catalunya,  també podem gaudir d´una bona información ficant-nos en la web i enllaç: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=5816df2dca08d310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5816df2dca08d310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

Nosaltres fent la nostra feina, ja em escudrinyat i tafanejat i vos portem aquesta informació:

La passió pels testimonis orals: un valor documental i testimonial que potencia a les persones i a la historia. La transició a Catalunya es caracteritzà per la unitat del moviment antifranquista i del consens que s’articula al voltant del lema: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Aquestes demandes tingueren un ampli suport social i mobilitzaren milers de persones.
A partir d’alguns temes clau tractats a l’exposició Catalunya en Transició, s’ha realitzat una sèrie d’entrevistes a 26 persones que tingueren cert protagonisme i que configuren una imatge àmplia d’aquest període a Catalunya.
En aquesta plana web podran navegar, veure i escoltar el seu testimoni a través de diversos àmbits temàtics.

palaurobert-03.jpg

Una transició sense persones i sense pendre el pols al carrer, seria una transició decatitada. Els moviments socials. L’inici del procés en el qual s’emmarca la transició respon a una sèrie de moviments d’oposició a la dictadura franquista generats molt abans de la mort del general Franco. Entre aquests destaquen el moviment obrer, el moviment estudiantil, els moviments associatius i també hi tingué un destacat protagonisme el qüestionament del franquisme per part d’amplis sectors i comunitats de base de l’Església.

Les protestes obreres foren intenses durant els anys setanta i van contribuir a l’arrelament de les idees democràtiques en el món laboral. Durant aquest període prenen protagonisme diverses organitzacions sindicals situades al marge del sindicalisme oficial en els àmbits obrer, de la pagesia i catòlic. S’impulsa la lluita laboral a través d’una estratègia que combinava les vagues amb la infiltració als mecanismes del sindicalisme vertical de l’Organización Sindical Española, únic sindicat permès, de subscripció obligatòria i controlat per la dictadura franquista.
Les vagues i les protestes s’incrementaren després de la mort de Franco. A Catalunya tingueren una gran repercussió i seguiment les esdevingudes al primer semestre de 1976. Els conflictes que afectaren l’empresa siderúrgica Laforsa de Cornellà de Llobregat i la vaga general a Sabadell el febrer d’aquell any van convertir-se en el símbol de la lluita dels obrers.

Les mobilitzacions i reivindicacions del moviment estudiantil van desbordar les autoritats franquistes. Les seves accions unitàries constituïren l’avançada de les plataformes democràtiques contra la dictadura. A la “Caputxinada” del març de 1966 es constituí el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, que canalitzà les reivindicacions per una universitat oberta al servei de la societat

Moltes reivindicacions i demandes per unes millors condicions de vida a ciutats i pobles de Catalunya es canalitzaren a través l’associacionisme veïnal. Les seves assemblees i la dinàmica oberta de funcionament van desembocar en un moviment democratitzador enfrontat als ajuntaments franquistes. El moviment veïnal es convertí en una escola de democràcia i també de futurs dirigents polítics.
Durant els darrers anys de franquisme l’Església catalana donà suport als moviments d’oposició al franquisme. La utilització de recintes religiosos per fer-hi reunions i els principis renovadors del Concili Vaticà II marcaren una constant oposició amb la dictadura.


El final d´una dictadura, també és un punt que tant a l´exposició com al llibre com a la web es tracta:

L’oposició antifranquista a Catalunya s’articulà entorn a l’Assemblea de Catalunya. Fundada al 1971, esdevingué una plataforma unitària contra la dictadura i acollí tant partits polítics com sindicats, associacions de tot tipus i personalitats independents. Paral·lelament, el règim franquista començà a trontollar després de l’assassinat del president del Govern Luis Carrero Blanco, el 1973, i a causa dels problemes de salut del dictador, que moria el 20 de novembre de 1975.

Allò quer va ésser molt important en aquells dies , l´Assamblea de Catalunya, anem a aproxuinar-nos: L’oposició unitària al franquisme a Catalunya es fa visible a partir de la creació de l’Assemblea de Catalunya. Hi convergeixen les principals forces polítiques del país amb una important transversalitat ideològica. A part dels partits polítics, l’Assemblea integrà entitats culturals, excursionistes, associacions de veïns, sindicals i col•legis professionals, entre d’altres. Els seus principals dirigents esdevindrien els protagonistes tant de la transició com del futur mapa polític de la democràcia a Catalunya. Després de les eleccions de juny de 1977, l’Assemblea perdé el protagonisme en favor de l’Assemblea de Parlamentaris.
Els seus punts programàtics principals foren:
1. La consecució de l’amnistia general per als presos i els exiliats polítics
2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació, de manifestació i dret de vaga que garantís l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.
3. El restabliment de l’Estatut d’autonomia de 1932
4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica
“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” es convertí en el lema de les reivindicacions de l’Assemblea i, per extensió, de la transició a Catalunya.


Però per a que la transició pugués veure la llum abans va caldre que Franco  trobés la mort al llit: La mort del general Franco el 20 de novembre de 1975 marcà de forma determinant la transició. El restabliment de la monarquia en la figura de Joan Carles I contribuí al progressiu desmembrament de les estructures que mantenien el franquisme.
Els set mesos del primer govern de la monarquia resultaren ser una prolongació del passat i un temps perdut en la transició cap a la democràcia. Les reformes avançaren amb lentitud davant l’esclat de protestes sindicals i les demandes dels partits democràtics. Al juliol de 1976, el rei nomenà president del Govern Adolfo Suárez substituint l’immobilista Carlos Arias. Suárez impulsà la Llei de reforma política, que, un cop aprovada en referèndum el 15 de desembre de 1976, permeté derogar el sistema polític franquista i avançar vers les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977.

La importancia del Consell de Forces Polítiques de Catalunya: A Catalunya, el 23 de desembre de 1975, poc després de la mort de Franco, es crea el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, on s’apleguen les forces polítiques de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i altres partits que n’havien restat al marge. El seus objectius bàsics era la constitució d’un govern provisional de la Generalitat que impulsés unes eleccions al Parlament, la restauració de l’Estatut de 1932, una llei d’amnistia, el reconeixement de les llibertats democràtiques, la llibertat sindical i el reconeixement del dret de vaga. El Consell es dissolgué al mes de juny de 1977, quan se celebraren les primeres eleccions generals espanyoles.

Recordant el valor de les marxes d´avui  amb la Marxa de la Llibertat: Dins de les accions sorgides en el si de l’Assemblea de Catalunya, l’estiu de 1976 s’organitzà l’anomenada Marxa de la Llibertat, que consistí en un recorregut arreu de Catalunya amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord per part de cinc columnes de marxaires que difongueren les reivindicacions que en aquell moment promovia l’Assemblea de Catalunya.
L’organització va ser assumida per l’associació catòlica Pax Christi. El lema de la marxa, “Poble català, posa’t a caminar”, fou acordat en una concentració de l’Assemblea de Catalunya celebrada a Montserrat l’any 1975.
Durant els dies que durà la Marxa les pressions i la repressió per part de les forces de seguretat foren intenses. Malgrat tot, el 12 de setembre de 1976 la Marxa de la Llibertat, amb més de 300 persones, arribà a la seva destinació al Monestir de Poblet. Aquesta acció es convertí en un revulsiu per a la societat catalana i un pas més cap a la seva vertebració per tal d’encarar el procés de transició política que començava a prefigurar-se.

La importancia per als catalans i les catalanes de la seva cultura i la seva llengua: La reivindicació de la llengua i la cultura catalanes fou cabdal per als moviments d’oposició al franquisme i adquirí gran protagonisme durant la transició. La fi de la dictadura franquista va suposar la seva recuperació pública després de quaranta anys de prohibició i d’haver resistit una persecució sistemàtica. Paral·lelament, a través de manifestacions culturals com la música, les lletres, els mitjans de comunicació i el teatre s’articulà un moviment de reivindicació del català i d’impuls dels anhels democràtics.

El Congrés de Cultura Catalana celebrat entre 1975 i 1977 va impulsar el redreçament de la llengua. A partir de l’any 1975, i gràcies a la pressió popular, es produïren avenços en la situació lingüística. L’ús del català creixé, entre d’altres, en el teatre i el cinema, en els mitjans de comunicació, en l’àmbit escolar i acadèmic i en el món editorial.
Paral·lelament, s’iniciaren diverses campanyes per fomentar l’ús del català en la vida pública i catalanitzar els noms de carrers, de les botigues, dels pobles, etc.

El sorgiment de mitjans de comunicació en català afavorí la normalització cultural. El primer diari en català després de la guerra civil, l’Avui, va néixer l’abril de 1976. Pel que fa a la televisió i a la ràdio, tot i que prèviament s’havien generat algunes iniciatives, la programació regular en el circuit català de Televisión Española (TVE) s’inicià el 1974 i l’any 1976 es creà Ràdio 4, la primera emissora a emetre la  programació íntegrament en català.

Dos factors importantíssims: la nova cançó i l´efecte del teatre: La “Nova Cançó” fue el movimiento surgido durante los años sesenta que impulsó manifestaciones musicales con carácter reivindicativo a favor de la lengua catalana, vinculado al movimiento reivindicativo y democrático. El embrión del movimiento se articuló inicialmente a través del grupo Els Setze Jutges, con miembros que más tarde han tenido una dilatada trayectoria musical, como Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra u Ovidi Montllor, entre otros. Siguiendo un estilo diferente, alejado de la canción de protesta, destacó también el Grup de Folk, que dio a conocer nombres como Pau Riba, Jaume Sisa, Jaume Arnella o Els Esquirols.
Todos ellos estaban influidos por el contexto musical de la época, y tenían como referencia la canción francesa y americana. La música consiguió un papel destacado como representación y expresión de los jóvenes, de modo que la canción se convirtió en la herramienta para explicar los ideales alternativos o la disconformidad con la sociedad del momento. En este contexto, se celebraron las Seis Horas de Canción en Canet de Mar a partir de 1971, convertidas en Canet Rock en 1976, que tenía como eslogan “12 horas de música y locura”.
En el mundo del teatro proliferaron varias compañías como Els Joglars, la Fura dels Baus, Dagoll Dagom o Comediants, que contribuyeron de forma creativa y transgresora a la difusión de la cultura y la lengua catalana, junto con otras iniciativas de teatro de calle en todo el territorio. Al mismo tiempo, el teatro se dotaba de infraestructuras con la creación del Teatre Lliure en el año 1976 o con el nacimiento del Teatre Grec, al año siguiente.

Les primeres eleccions a Catalunya: Malgrat que no es van celebrar en un context plenament democràtic, els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 marcaren l’inici d’un nou sistema polític català i espanyol i també d’una realitat política diferenciada entre Catalunya i la resta de l’Estat. Mentre a la resta de l’Estat guanyava la Unión de Centro Democrático, encapçalada per Adolfo Suárez, a Catalunya triomfava la coalició dels Socialistes de Catalunya, seguida del PSUC i el Pacte Democràtic. Un cop constituïdes les Corts, fou possible la restauració de la Generalitat a partir de la “legalitat democràtica” representada per l’Assemblea de Parlamentaris i la “legitimitat històrica” entorn a la figura de Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili.

Les eleccions del 15 de juny: L’aprovació de la Ley para la Reforma Política l’any 1976 encetà el camí cap a les Corts Constituents. Les eleccions del 15 de juny de 1977 patiren destacades mancances democràtiques (els partits d’extrema esquerra no hi van concórrer en no estar legalitzats, no pogueren votar els joves menors de 21 anys, es detectaren errades al cens electoral, etc.). El resultat fou determinant —especialment a Catalunya— per impulsar la democratització de l’Estat a través d’una nova Constitució, una reestructuració de l’Estat (autonomies) i una política de consens entre el Govern i les forces polítiques antifranquistes. La campanya electoral es caracteritzà pel gran nombre de mítings que se celebraren i per la “guerra de cartells” entre les diferents forces polítiques. En tres setmanes s’havia d’exposar públicament el que no s’havia pogut explicar i debatre en 37 anys de dictadura.
Mentre a la resta de l’Estat la UCD resultava guanyadora amb més del 47% dels vots, a Catalunya es configurava un sistema de partits
diferent pel triomf dels Socialistes de Catalunya, seguits del PSUC i el Pacte Democràtic. Deu dies després de les eleccions els diputats escollits a Catalunya constituïren l’Assemblea de Parlamentaris, que en la seva primera sessió demanà que el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, presidís l’Assemblea. Les suspicàcies i recels entre el president Tarradellas i l’Assemblea de Parlamentaris a l’hora de decidir qui portava les negociacions amb el Govern central per al restabliment de la Generalitat foren latents aquests mesos. Tarradellas negocià directament amb Salvador Sánchez Terán, enviat del president Adolfo Suárez. El 28 de setembre se signaren els acords de Perpinyà amb la participació de gairebé tots els partits parlamentaris catalans, Sánchez Teran i el mateix Tarradellas.

El dia 29 de setembre es publicà un decret llei que restablia la Generalitat amb la formació d’un consell executiu compost segons els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 i amb un cert protagonisme de l’Assemblea de Parlamentaris. El 23 d’octubre, després de passar per Madrid, Tarradellas arribà a Barcelona, on fou objecte d’una calorosa benvinguda que culminà a la plaça de Sant Jaume, on el president pronuncià, des del balcó del Palau de la Generalitat, el seu cèlebre “Ja soc aquí!”.

Aquella manifestació emblemática de l´11 de setembre del 77:  L’11 de setembre de 1977 tingué lloc a Barcelona la primera celebració de la Diada Nacional de Catalunya en democràcia, després de 39 anys. La manifestació esdevingué una onada de gent que envaí el carrer de forma cívica, pacífica i reivindicativa. Els diaris parlaven d’un milió i mig de manifestants, tot i que probablement van ser la meitat. L’èxit de la convocatòria fou interpretat a Madrid com una derrota del full de ruta establert pel Govern central. Aquella riuada de gent que travessava els carrers de Barcelona duia directament i inexorablement a les negociacions per al restabliment de la Generalitat.

Allò de lo que avui parlem tant: del concensos i els condicionants de la transició: Els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 obriren un període marcat pels consensos entre els partits polítics que obtingueren representació parlamentària en el Congrés dels Diputats: a l’octubre s’aprovava la Llei d’amnistia per la qual tant s’havia lluitat durant el franquisme; els Pactes de la Moncloa representarien els acords entre els diferents agents polítics i socials per afrontar la greu crisi econòmica i eliminar diverses institucions franquistes; i finalment la Constitució espanyola aprovada el desembre de 1978. Tanmateix, diversos col·lectius, com el cas de les dones feministes, veieren com les seves reivindicacions trigaven més en ser ateses o es veien excloses d’aquests grans consensos. Però el que marcà les negociacions polítiques des d’un inici fou l’actitud de l’exèrcit espanyol –marmessor del franquisme– i el context violent del moment. manifestacions per l’amnistia dels dies 1 i 8 de febrer de 1976 a Barcelona havien esdevingut els actes d’afirmació democràtica i nacional catalana més importants des de 1939.

Durant la transició foren diverses les amnisties aprovades, però la més celebrada, i la que tindria més repercussions, seria la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977. La cobertura de la llei era bastant més àmplia que les anteriors. El seu assoliment es va viure com un gran triomf dels demòcrates, tot i que diversos col•lectius (Unión Militar Democrática, presos socials, etc.) en van quedar al marge. Amb el pas del temps aquesta llei passà de ser vista com un “triomf” de l’oposició antifranquista a una llei de “punt i final”.

Els pactes de la Moncloa i la Constitució del 78: La confluència de la crisi política (canvi de sistema polític) i la crisi econòmica (a conseqüència dels efectes de la crisi del petroli) propicià emprendre un canvi de rumb per fer front a una situació que s’agreujava amb el pas dels mesos.

El resultat final fou la signatura, el 25 d’octubre de 1977, dels anomenats “Pactos de la Moncloa” que també inclogueren uns acords d’actuació jurídica. Aquests acords facilitaren el pas de la dictadura a una democràcia sense greus convulsions socials.

Les Corts formades després de les eleccions generals de 1977 encarreguen l’elaboració de la Constitució a un grup de set diputats ponents, entre ells els catalans Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura.

La Constitució reconeixia que la sobirania resideix en el poble espanyol i es basa en cinc eixos troncals: l’Estat democràtic, l’Estat de dret, l’Estat social, la monarquia parlamentària i l’estat autonòmic. El reconeixement de l’autogovern de les comunitats històriques esdevingué un dels assumptes més complicats del redactat. El text aprovat parlaria de nacionalitats i regions i es garantiria a totes les regions les mateixes possibilitats d’autonomia, el que s’ha conegut com “café para todos”. Malgrat tot, la Constitució si que va acabar recollint l’empara i el respecte als drets històrics dels territoris forals del País Basc i Navarra. La Constitució establiria la divisió de poders. El debat sobre el sistema polític fou poc intens i la fórmula de monarquia parlamentaria s’acabà consensuant sense pràcticament oposició.

La Constitució de 1978 aportà un ampli contingut democràtic en un text amb alguns punts intencionadament ambigus que es prestaven a múltiples interpretacions.
El 6 de desembre de 1978 els espanyols l’aprovaren en referèndum amb un 67% de participació i un 88,54% de vostè afirmatius. A Catalunya hi participaren el 67,91% de persones amb dret a vot i el 90,46% dels vots emesos foren afirmatius.

Quant la transició trontollava: Una transició no tant pacífica.  En els anys de la transició, diverses formes de violència crearen una situació d’acció-reacció amb sectors del règim franquista que es resistien a acabar amb les estructures que havien sustentat quaranta anys de dictadura.

La violència d’extrema esquerra (FRAP, ETA, GRAPO...) propiciava que sovint els sectors ultradretans apel·lessin a la intervenció de l’exèrcit que s’havia convertit en l’objectiu preferent dels atemptats. Tot plegat aplanava el terreny cap a possibles intervencions involucionistes encoratjades, en la major part dels casos, pel suport d’organitzacions d’ultra dreta i que tingueren el seu punt culminant en l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981.

La força de les dones, El maig de les dones: El moviment feminista es caracteritzà no només pel seu antifranquisme i pel seu compromís amb la democràcia, sinó per la lluita per la igualtat entre l’home i la dona. Les dones participaren en l’oposició política i en la protesta social.
Als anys setanta, però, es començaren a qüestionar els rols de gènere. Les Jornades Catalanes de la Dona celebrades al maig de 1976 van posar en comú la necessitat de reclamar una amnistia, que finalment no es produiria, per a les dones empresonades en base a una legislació masclista i discriminatòria, especialment, la que feia referència a l’adulteri, als anticonceptius i a l’avortament.

L´autogovern a Catalunya i la seva recuperació. Després de la restauració de la Generalitat i l’aprovació de la Constitució s’obrien les portes al restabliment de l'autogovern català. L’elaboració de l’Estatut coincidí amb el tram final dels debats per a l’aprovació de la Constitució que preveia el desplegament d'un règim autonòmic. L'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre recuperar les institucions d'autogovern catalanes, i culminà amb les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 i l’elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat restaurada. Paral·lelament, al 1979 se celebraren les eleccions municipals, que permeteren la consolidació institucional del sistema democràtic als ajuntaments, l’administració més propera als ciutadans

El 3 d’abril de 1979, en ple debat estatutari, se celebraren les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments d’ençà de la Segona República, que representaren una transformació profunda del món local, el darrer obstacle per assolir la plena consolidació institucional del sistema democràtic
A Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya i, en menor escala, el PSUC, aconseguiren el govern dels municipis més poblats del país. Per la seva banda, CiU s’imposà en les poblacions mitjanes i més petites.


Els resultats d’aquestes eleccions serviren perquè els partits polítics poguessin promoure i premiar els quadres més destacats per la seva llarga activitat militant, per la seva competència professional i tècnica o per la seva representativitat social. Amb la renovació democràtica dels ajuntaments es va produir una millora progressiva dels serveis públics dels municipis catalans, tot i que, d’altra banda, va suposar l’inici del declivi del moviment veïnal

Una de les principals reivindicacions de la transició a Catalunya es va centrar en la recuperació de l’Estatut d’autonomia. La seva aprovació va permetre restituir l’autogovern i les institucions pròpies. La redacció va encarregar-se a l’anomenada Comissió dels Vint, en la qual participava una representació dels diputats i senadors elegits a Catalunya.
L’elaboració del text es va fer en diverses etapes i indrets, però van prendre una especial significació les estades que els ponents feren al parador de turisme de Vilanova de Sau. El 20 de desembre de 1978, el text definitiu va ser lliurat al president Josep Tarradellas.


Al juliol de 1979 s’inicià l’examen del text presentat pels diputats i senadors catalans a les Corts espanyoles. El debat fou intens, sobretot per l’allau de propostes de modificació procedents d’UCD, d’AP i, en part, del PSOE, que arribaren gairebé a qüestionar els mateixos trets fonamentals del text inicial. Tot i així, l’intent de rebaixar el conjunt de les competències estatutàries no va reeixir.
El 25 d’octubre de 1979 l’Estatut fou aprovat pel poble de Catalunya en referèndum, amb un 88,14% de vots favorables.

La transició a Catalunya culminà amb la convocatòria i celebració, el 10 de març de 1980, de les eleccions al Parlament de Catalunya, que van permetre l’elecció dels seus representants i del president de la Generalitat de Catalunya.
La campanya electoral es va caracteritzar per dos elements fonamentals: per una banda, per la convicció majoritària d’una victòria socialista que portaria el candidat Joan Reventós a ser escollit president de la Generalitat de Catalunya, i, per l’altra, per un continu debat sobre les possibles aliances entre les diferents forces polítiques.
Els resultats capgiraren de forma sorprenent els escenaris previstos. Convergència i Unió resultà ser la candidatura més votada, amb 43 escons, seguida pel PSC, amb 33 diputats, mentre que el PSUC arribava a 25 diputats.


En no obtenir cap de les forces polítiques la majoria absoluta dels escons, començaren les negociacions per a la formació d’una majoria parlamentària que donés suport al Govern. Finalment, després que el PSC refusés l’oferta de Jordi Pujol de formar govern, aquest obtingué el suport dels diputats d’ERC i de la UCD, que sumats als obtinguts per CiU li asseguraren l’elecció. D’aquesta manera, el 24 d’abril de 1980 Jordi Pujol i Soley era elegit president de la Generalitat de Catalunya.

image006.jpg

Ens apropem ,després d´aquest repàs a la web de Catalunya en transició, al 75é Aniversari de la fi de la Guerra Civil en el dia en que es cumplien anys, ja que comencem a escriure aqust article el dia 1 d´Abril del 2014…Tot i que molts actes al voltant d´aquest conmemoració ja han vist la llum i están acabats, no podem deixar de recomanar aquests enllaços: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

 

Cal apropar-se a més a aquest documental: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=e0061bc5a6dd3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

L´ombra de La batalla de l´Ebre: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=e85651e2c9ed4410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

Altres records, actes, xerrades  i mirades  a tindre en compte: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=2c5e273c5aa44410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=61933945652e3410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=04822e0cf03d3410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=f75b3945652e3410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

I unes activitats a  Elna que ens apleguen al cor: http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.ee056c33a166afb46e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e21e0afee92d3410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=4cec19f9323d3410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

 

Cazarabet conversa amb Jordi Palou-Loverdós, director del Memorial Democràtic:

entrevista_12-10_g.jpg-Jordi, estem al davant d’un treball immens i des de varies perspectives perquè tinc a les mans un llibre que gira entorn a una exposició  la Transició. Ara veiem el resultat, però: quant de temps vau invertir amb aquest immens treball? Com vau establir la metodologia de treball?

-Ha estat el resultat d’un any d’investigació. Hem entrevistat 30 personalitats que van jugar un paper fonamental (polítics, artistes, representants de la societat civil) i molts arxius, més de vint de tot l’Estat, de mitjans de comunicació, sindicats, comarcals... També hem fet una recerca intensa amb la col·laboració d’agències de fotografia, fotògrafs i realitzadors que van documentar aquells moments decisius de la nostra història.

La metodologia de treball ha pres com a base oferir una mirada catalana sobre la transició. D’una banda, el complex procés polític i social que va conduir a les eleccions generals del 77 i, de l’altra, el mateix procés polític català, de les eleccions del 15 de juny del 77 a les eleccions al Parlament de Catalunya el 1980. Quatre historiadors i una documentalista del Memorial Democràtic es va encarregar de localitzar la documentació, i també de la redacció dels textos de l’exposició i del catàleg.

-Com es va vertebrar el treball, tenint en compte tot el que es cou arran d´aquest llibre? Com va ésser això de poder fer coincidir tants esdeveniments en aquest any i, a més, tots ells molt atractius?

-El procés de transició – centrat a Catalunya entre la constitució de l’Assemblea de Catalunya de l’any 1971 a les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya l’any 1980- i la commemoració del 35è aniversari de les primeres eleccions democràtiques generals l’any 1977 ha estat l’eix central de l’activitat del Memorial Democràtic al 2013. A més de l’exposició, que continua itinerant per Catalunya, hem organitzat taules rodones, conferències i el ‘III Col·loqui Internacional Memorial Democràtic: Catalunya en Transició’. Va tenir lloc al Museu d’Història de Catalunya del 13 al 15 de novembre, amb experts com els historiadors Borja de Riquer o Antoni Segura, el president-relator del grup de treball sobre desaparicions forçades o involuntàries de l’ONU Ariel Dulitzky, o els filòsofs Francesc Torralba o Jordi Pigem, entre d’altres. Hi van haver més de 200 inscrits. També hem publicat ‘La transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica’, obra de diversos autors de dins i fora de la institució pensada com eina de treball i estudi per alumnes de secundària i batxillerat, tot incorporant activitats individuals i de grup que fins ara quedaven fora del marc pedagògic. Hem realitzat activitats de diferents formats adreçades a un públic ampli. Ha estat un any de feina intensa i fructífera.

0.jpg-El llibre i l´exposició sobre la transició és tot material molt gràfic… on el treball de documentació és més que important… parla’m una mica de la recopilació d´imatges. Com va esdevenir la tasca?

-Com et comentava a la primera pregunta, s’ha consultat un nombre important d’arxius  i altres fonts, tot posant en valor les iniciatives que es van dur a terme des de la societat civil (moviments estudiantils, obrers, pacifistes, d’organitzacions polítiques clandestines, etc). Hem prioritzat trobar imatges poc vistes i donar una visió general de Catalunya. També ens han ajudat els ciutadans: vam fer una crida per incorporar les aportacions de particulars (fotografies, documents) i enriquir tant l’exposició com el catàleg.

La gent que treballa al voltant, més o menys directament dins el Memorial Democràtic és gent de totes les edats (bé m´imagino)… un ventall ben granat. En les reunions i en les taules de treball, quines sensacions vas poder captar? Com creus que això vos ha influenciat a l´hora d´editar aquest llibre sobre els nou anys clau en la transició?

Treballar sobre la transició ha estat un repte emocionant i engrescador per l’equip. Tothom s’ha involucrat molt, sense perdre en cap cas el rigor en la metodologia i en la pluralitat de veus i fonts.

-Llibres com aquest, avui en dia, quan es qüestionen tants trets al voltant de la transició: 1- Quin paper penses que hi juguen?. 2-Són més que mai necessaris? .3- Fins a quin punt guarden com a tribut les que podríem com a reconèixer com a “versions oficials”?

-Crec que la nostra aportació fonamental és mostrar una altra visió de la transició, i alhora oferir elements de reflexió sobre el que representaren aquells anys fonamentals en l’assoliment de les nostres llibertats. També ajuda a veure quina influència van tenir uns moments tan decisius de la nostra història en el nostre present, i dóna eines per transmetre els valors de la democràcia als joves: ajuda a entendre el que va costar arribar al que tenim avui i sovint donem per fet. Això sense oblidar que és un llibre que dóna a la societat civil el protagonisme que mereix. Van ser milers de catalans i catalanes compromesos qui van fer possible la transició. El teixit associatiu va ser clau i, en moments com l’actual, cal recordar que és la unió de les persones el fa possible els canvis socials.

 

 

31508xce.gif16354

Catalunya en Transició. VVAA

207 páginas

20,00 euros

Generalitat de Catalunya

 

Catàleg de l'exposició "Catalunya en transició", inaugurada al Castell de Montjuïc de Barcelona el 19 de juliol de 2013. Produïda pel Memorial Democràtic de laGeneralitat de Catalunya, pretén oferir una mirada catalana del període que culminà amb el restabliment de la democràcia a l'Estat espanyol, després de quatre dècades d'una fèrria dictadura autocràtica.

 

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya publica el catàleg de l’exposició que, amb el mateix títol, va ser inaugurada a Barcelona al juliol de 2013 i, des de final d’any, itinera per pobles i ciutats de Catalunya. El marc cronològic de la mostra va des del 1971, any de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, i acaba l’any 1980, data de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.

En el catàleg es repassa què fou i representà la Transició a Catalunya sense perdre l’horitzó del marc estatal. Aquesta mirada catalana del procés se centra en dues singularitats. La primera és el procés que condueix a les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977 basat en la unitat des de l’interior del país durant la dictadura franquista de les incipients forces polítiques a l’entorn entorn de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària que acollirà tant partits polítics com moviments sindicals, culturals i associatius. El segon tret diferenciador és el procés polític electoral des de les eleccions del 15 de juny de 1977 fins a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, que comporta un mapa polític diferenciat al que es constitueix a la resta de l’Estat.

Els textos, a part d’explicar els diversos àmbits temàtics de l’exposició, incorporen una lectura crítica en clau de reflexió democràtica ressaltant algunes de les mancances i silencis que han conduït de manera significativa a posar en qüestió actualment la Transició.

El catàleg inclou un recull de les fotografies més representatives del període, així com una selecció de documents inèdits procedents dels arxius dels governs civils de Catalunya, la major part de la qual no ha estat estudiada.

Josep Calvet
Historiador i tècnic del Memorial Democràtic

 

_____________________________________________________________________

LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com/lalibreria

http://ww.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com