La
Librería de El Sueño Igualitario
Edicions de 1984 acaba de traure a les llibreries i
de penjar a les prestatgeries el llibre MALANYET de l’escriptor tortosí, però
sobretot mestre, Pere Audí.. Es tracta
d’un llibre que conta històries de la terra i de la gent de la terra que Audí
capta i agrada de contar. Així es trasllada i ens trasllada en aquest llibre, d´una
construcció narrativa un xic particular, a Malanyet, una barriada de Falset on,
com a qualsevol altre lloc, passen coses, però en Audí té el gust i la traça de
traslladar-les fins els nostres neguits
com a lectors....i ho fa causant un efecte més que significatiu. Es nota que
aquest investigador i amant de la història sap el que es fa....mou la història
contant diferents històries i p`renent com a protagonistes de cadascuna
d’aquestes a diferents personatges, sempre ben diferents i diferenciats. Tot
contat amb una forta càrrega irònica, tenint en compte que són tots fets
documentats, la posada en escena és inventada...això és molt difícil de fer
perquè l’escriptor viatja tota l’estona damunt un aram , però en Audí
aconsegueix sortir-ne de cadascuna de les dificultats i amb solvència.
En
Audí ens mostra com era la vida social en aquell moment, tot envoltats de les
peripècies polítiques i sobretot de com eren les respostes humanes i socials de
les gents en aquells temps pretèrits, però ben propers..Les conductes i les
respostes a les condicions, interrogants i demés neguits que es ficaven damunt
la taula no eren com ara les veiem i les entenem ara....pareix mentira com
amb una mica més de cent anys ens han influenciat
tant a cadascú de nosaltres i a les nostres respostes; en aquells dies la passió per diferents trets eren portades
fins on la sang aplegava al riu ;
l’amistat, l’enemistat, l’amor, l’odi, la rancúnia...tot estava o a un
costat de l´ arc de Sant Martí o a l’altre, mai es passejava, o gairebé mai,
pels colors del centre.....Així acabem, tots plegats, en aquest barri cap a
principi del passat segle...
Què ens conta Edions de 1984 sobre el llibre:
Malanyet
és el nom d’una barriada popular de Falset envoltada pels petits pobles de
la comarca del Priorat com ara el Masroig, els Guiamets, el Molar, Marçà,
Bellmunt, Capçanes... Pere
Audí Ferrer ens trasllada a aquelles terres
al principi del segle xx.
Hi són tots: carlins, lligaires,
anarquistes, el sometent, la guàrdia civil, jornalers, minyones, capellans i
agitadors de tota mena.
Cada capítol té el nom d’un
personatge protagonista i, a través dels seus ulls, veiem el que passava dia a
dia. La majoria de les històries són fets documentats, tot i que la posada en
escena és inventada.
La vida social, les peripècies
polítiques i la seva relació amb el que passava al món s’expliquen amb una
ironia molt pròpia de la gent senzilla que pren distància del drama de la seva
vida i fa del viure el moment l’única manera de no amargar-se.
La sang arriba al riu tal com,
efectivament, passava aleshores. Els eufemismes no estaven al seu abast: hi
havia amics i enemics irreconciliables. Els rics vivien molt bé; els de sota,
força malament. De fet... com ara.
L´ escriptor,
Pere Audí:
Pere Audí Ferrer va néixer a
Tortosa el 1956. Va estudiar Magisteri i algun curs d’Història a la Universitat
de Barcelona i a la UNED, si bé no ha acabat la llicenciatura. Malgrat tot, ha
investigat sobre la història de Tortosa a l’edat moderna i la història del
Priorat. Com a primer fruit d’aquesta recerca va publicar «El
Porvenir»
1916-1936: vint anys de cooperativisme obrer a Falset. Amb
aquest treball va guanyar el 2004 el premi Jaume Ardèvol i Cabrer. El 2010 va
publicar Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1920-1923), treball amb què va guanyar el
mateix premi el 2009. Encara que sempre li ha agradat escriure, no va ser fins
al 2009 que s’hi va posar de debò i va començar a escriure l’obra que ara teniu
a les mans.
http://audiferrer.wordpress.com/
La
Editorial: Edicions de 1984:
http://www.edicions1984.cat/contenidos.cfm?cod=inici&sugerencia=inici&grupopag=3&tipopag=contenido
Cazarabet conversa amb Pere Audí
-Pere, estem davant un llibre que combina, i molt
bé… a més, d ´una manera ben característica la narrativa ( com diem d´ una
manera ben singular) i la novel-la histórica(perquè amb un llibre que fa tantes
referències al passat, tot i que recent, ) . Què ens pots comentar?
-Mira,
les novel·les que jo he llegit i que es conceptualitzen com a novel·la
històrica marquen un paradigma en el qual no encaixa ben bé en el que és el
Malanyet, des del meu punt de vista. El que jo
entenc com “model estàndard de novel·la històrica” està marcat, al meu
entendre, per la presència d'uns herois,
d'uns dolents, l'existència d'un secret, d'alguna cosa per descobrir, per una
intriga que fa que el lector devori el llibre... I jo trobo que el Malanyet
no encaixa amb aquest model. Si de cas jo diria que el Malanyet és
història transformada en novel·la, suposant que es pugui dir que el Malanyet
és una novel·la, que tampoc ho tinc clar. Jo més aviat el descriuria com un
recull de contes lligats entre si per un fil narratiu molt tènue. I això no és
casual. Primer perquè jo no sóc escriptor ni en sé, d'escriure novel·les. Per
molt que ho intenti mai ho he aconseguit. Ara, contes és una altra cosa. En
segon lloc, aquesta estructura és filla del moment en què el vaig escriure i de
les necessitats a què respon el text.
-Doncs digues, quan i perquè vas pensar en escriure
aquest història?
- Bé, el Malanyet és un llibre que neix de
la necessitat de desfogar-me. M'explico. L'estiu del 2009 tenia ganes
d'escriure alguna cosa diferent perquè, després d'uns vuit anys d'investigació,
a principis d'aquell any havia acabat de redactar un totxo de més de 500
pàgines al qual vaig batejar amb el nom de Cooperativistes, anarquistes i
capellans (Priorat 1910-1923). El vaig presentar als Jocs Florals de
Torroja i vaig guanyar el premi d'assaig històric. L'any següent, al 2010,
seria publicat. Durant els anys d'investigació m'havia trobat a la premsa
notícies curioses i també testimonis orals molt interessant que no encaixaven
amb l'objecte ni amb el període que
investigava. Tanmateix, fotografiava aquestes notícies i guardava les
informacions orals. Per què? Senzillament perquè eren curioses, no perquè
tingués en ment fer-ne un ús concret.
-Ens podries posar algun exemple?
-Doncs mira, vaig trobar una notícia on explicava
una de les maneres com s'introduïen begudes alcohòliques al EUA durant la
vigència de la Llei Seca: esventraven peixos acabats de pescar, al lloc ocupat
per les vísceres posaven ampolletes de beguda, tancaven i, vinga, cap al mercat
negre. I com a testimoni oral un possible motiu per a explicar un assassinat
comès durant els mesos revolucionaris de l'estiu del 36. El cas d'un senyor que
havia estat membre de l'ajuntament d'un poble del Priorat ja feia anys. Algun
testimoni oral em suggeria que l'havien assassinat per haver posat la mà a la
caixa de l'ajuntament. A mi no m'acabava de quadrar per motius que no fan al
cas. I un dia una senyora molt gran i de cap molt clar a qui li vaig preguntar
sobre el motiu em va dir que no creia que fos per qüestions de peles. Em va
dir: “Aquest senyor era alt, pèl-roig, amb barba, guapo. Li deien el Sultan i
es repassava totes les senyores del poble que podia. Potser un marit
cornut...” És clar, el testimoni era boníssim però per una banda, jo no
estudiava aquells fets i per l'altra tinc una concepció de la història oral que
no em permetia escriure sobre el tema. Però el que m'havia explicat aquella
senyora era molt suggerent...
- I ho vas
aprofitar per al Malanyet...
- Sí, totes aquestes històries em rondaven pel cap.
Tenia ganes, com et deia fa un moment, d'escriure històries sense la cotilla de
la nota a peu de pàgina, sense la necessitat de buidar documentació per fer un
parell de taules estadístiques per a justificar cada afirmació. I aprofitant
les vacances d'aquell estiu del 2009 vaig escriure un primer conte. I després
un altre. Jo al·lucinava perquè les històries brollaven gairebé per si soles.
Quan en portava uns quants vaig decidir parar. Va ser com caure del cavall: el
doll no s'esgotava i tenia moltes coses encara que explicar. Me'n vaig adonar
que estava explicant el mateix que el que havia explicat als llibres
pretesament “seriosos” que fins aleshores havia escrit però, és clar, amb un to
totalment diferent: els contes tenien certa gràcia, un to sorneguer. Em burlava
una mica de tots i, alhora, no feia sang. Total, que vaig decidir fer un
llistat dels temes que volia tocar, temes estrictament històrics, reals, com
per exemple, la creació de la Lliga a Falset o el paper de les cooperatives
obreres. Aquest llistat i l'ordenació dels fets en un eix cronològic em van
servir de guió. A continuació vaig transformar el temes en fets i personatges
inventats però tots amb alguna connexió amb la realitat, vaig ordenar els fets
lligant-los per una història de fons gairebé imperceptible, vaig retocar,
reescriure i vaig seguir escrivint contes en funció del mínim guió que havia
escrit. És clar, a partir d'aquests supòsits el llibre va acabar tenint
l'estructura que té, ni sabia, ni volia donar-li una estructura més
novel·lística, amb menys personatges, una història molt més sòlida i present...
Perquè com et dic no volia explicar una història sinó moltes i que, totes
juntes, donessin una idea de com era i com funcionava la societat de l'època o
alguns dels seus elements per mi més importants.
-Ens pots comentar quelcom, què és allò que t´atrau
del Priorat i rodalies?
-En
un primer moment, quan hi vaig passar gairebé per casualitat, va ser el
paisatge. Posteriorment, un cop instal·lat, la tranquil·litat. Has de tenir en
compte que havia viscut a Barcelona uns quants anys. La meva dona, la Núria,
barcelonina, els primers dies deia que li semblava com si estigués de colònies.
Amb el temps, em va atraure la gent, la diversitat de persones que sembla
increïble que pugui haver en una comarca que difícilment passa dels 10.000
habitants. Gent amb iniciativa, amb ganes de fer coses, d'expressar-se... És
clar que també n'hi ha que no juguen però una cosa no treu l'altra. I també em
va sorprendre com n'era de fàcil muntar històries. Al Priorat és més fàcil
sentir que estàs fent alguna cosa, individualment o formant part d'un
col·lectiu, encara que suposo que això passa a totes les comarques amb poca
densitat de població. Jo n'he format part d'algun, de col·lectiu, i sempre
estan oberts a tothom que hi vulgui participar.
-Últimament hi ha molt de moviment entre els
escriptors i escriptores que camient a voreta del riu dels rius, em refereixo a
l´Ebre….quines impresions t´apleguen a tú que ets del gremi i de la zona?
- Bé,
però m'hauràs de disculpar perquè no estic d'acord que jo sigui del gremi
d'escriptors. Jo sóc un mestre de primària a qui li agrada la història, he
investigat sobre uns quants temes d'història, primer de Tortosa a l'època
moderna i després del Priorat a l'època contemporània. I com tenia alguna cosa
més a dir i/o ho volia explicar d'una altra manera, he escrit el Malanyet.
Crec que un escriptor és alguna cosa més. Necessita escriure com necessita
respirar. Jo, en canvi, el que necessito és xafardejar en biblioteques, arxius
(públics o privats)... Necessito fer-ho per trobar respostes a preguntes que em
faig o que em van sorgint a mesura que xafardejo.
D'altra banda, ¡aquesta és la pregunta més difícil
que m'has fet fins ara! Saps què passa, que entre la feina de l'escola, la de
casa, la de llegir llibres d'història, premsa antiga, documents antics... no
llegeixo gaire ficció. I conec poc del panorama literari. I encara gràcies a la
meva dona, la Núria, lectora voraç i, per cert, pintora que va dibuixar la
il·lustració de la portada del Malanyet. Tant ella com jo som membres
del Centre Quim Soler, la literatura i el vi. El centre, entre altres coses,
organitza un club de lectura trimestral. Gràcies a assistir-hi i al que em
passa la Núria, que no sempre llegeixo, encara me n'assabento d'alguna cosa. I
sí, sembla que darrerament han aparegut el que podríem dir nous valors per les
Terres de l'Ebre. Ara, no n'estic gaire al corrent, la veritat. Conec alguns
noms, algunes obres, però poca cosa.
-Per ficar-te un exemple: si coneixes
l´àmplia obra de Francesca Aliern; què ens podries comentar? Sinó ens pots
“presentar” a algún altre escriptor/a de la zona?
- Sí, he llegit una novel·la de la Francesca Aliern
però no et pensis, la vaig descobrir fa menys d'un any. Jo fa anys que estic
molt poc vinculat a les Terres de l'Ebre. No per res, hi tinc bons amics però
és al Priorat on visc i on faig tota la vida. De l'Aliern he llegit La
senyora Avinyó. Em va agradar. Sempre trobes alguna cosa que haguessis fet
diferent però jo no sóc ningú per esmenar-li la plana a una escriptora com
ella. Perquè ella sí que és una escriptora de veritat, t'agradarà més o menys
però es nota que és escriptora de vocació. I la feina de documentació històrica
que intueixo que va fer per escriure la
novel·la em va semblar molt i molt correcta. Que no hi vaig trobar cap renuncio,
vaja.
I sobre lo de presentar a algun escriptor no sé que
dir-te. Ara tinc pendent la lectura de L'horitzó primer, una novel·la
del Joan Todó de la Sènia... També voldria llegir alguna cosa de l'ampostí
Yannick Garcia, que per cert em va fer la correcció del manuscrit del Malanyet
i vaig aprendre molt amb els comentaris que em va fer... Però com t'he dit no
n'estic gaire al corrent. I encara sort que gràcies a la invitació per a acudir
a les Jornades de Lletres Ebrenques que em va fer la Joana Serret, directora de
la biblioteca d'Amposta, vaig conèixer moltes obres de les quals no en tenia ni
idea. Ah, i també voldria comentar l'existència d'una escriptora poc coneguda,
em sembla, pel públic adult però molt per l'infanti i juvenil, l'Estrella
Ramon, una altra escriptora de debò. Gràcies a la seva empenta, consells i experiència
el Malanyet va sortir d'un calaix i, gràcies al treballadors de Correus, va
començar a visitar editorials. Si no la coneixes llegeix Ptolomeu, el
cuinetes. Xalaràs de veritat.
-En quin estat de salut creus que es troven les
lletres i la literatura en llengua catalana?
-Pel
que t'he comentat abans ja pots intuir que poca cosa et diré. Pel que sé sembla
que es publica molt i que hi ha novetats contínuament. Referent a la qualitat
no estic capacitat perquè, com et deia, llegeixo poca ficció i no sempre
d'autors que escriuen en català. M'agrada l'Igansi Móra, m'agrada molt el
Joan-LLuís Lluis, vaig passar-m'ho molt bé amb la seva novel·la Cròniques
d'un deu coix. Amb la Licantropia de l'amic Terès també vaig passar
una bona estona... Sembla, per tant, que la literatura catalana no està passant
un mal moment. Ara, opinar sobre aquests temes em va una mica ample, què vols
que et digui.
- Les històries locals , tornem una mica més al teu
llibre, amb molts personatges, gairebé o del tot corals prenent força, noves
forces. Com és això?; a què penses que es debut?
- No
en tinc ni idea, no ja del perquè sinó tampoc de que això que em dius estigui
passant, em sap greu. D'obres corals conec el Camí de Sirga del Jesús
Montcada que si fos anglès, francès, xinès... tindria uns quants nobels. I para
de comptar. En el meu cas és evident que com volia descriure un teixit social i
el que allí s'esdevenia no podia cenyir-me a uns pocs protagonistes. I suposo
que li passa el mateix a qui vol explicar una història basada en fets més o
menys reals i que s'esdevé a una localitat més aviat petita, perquè encara que
les localitats siguin petites, com Falset, uns 3000 habitants en el període
durant el qual transcorre el Malanyet, t'asseguro que pots trobar una gran
pluralitat de personatges, situacions... Ara, la petitesa t'ajuda a poder
conèixer-los millor que si fossin una multitud.
-Penso que per a documentar-te ,i demés, caldrà
tirar mà dels testimonis orals, no?. Com ho has fet?
-Bé,
jo vaig començar intentant respondre una pregunta que em vaig formular el dia
que el Toni Orensanz em va parlar dels assassinats a Falset al setembre del 36:
per què? D'on naixia aquell odi? De quines fonts s'alimentava? Vaig decidir
investigar què havia passat a la localitat durant la Segona República. I aquí
els testimonis orals em van servir d'alguna cosa. Ara, quan al cap de dos anys
d'investigació me'n vaig adonar de que la cosa no rutllava, de que no trobava
gaire cosa i vaig decidir tornar a començar a investigar però situant-me molt
més enrere en el temps, concretament al 1910 per motius que ara no fan el cas,
la possibilitat d'utilitzar testimonis orals ja va quedar molt, molt reduïda:
gairebé ja no en quedaven. Això sí, vaig utilitzar i utilitzo allò que
testimonis de l'època havien deixat escrit en memòries, articles antics de
revistes locals... Em sembla que no me'n vaig deixar cap, d'aquestes.
-Seguint una mica amb la pregunta anterior: com
està sent això de contactar amb gent que et conta històries que, després, poc a
poc i a la teva manera ,fiques damunt paper…?
- Per accedir o arribar a saber a qui entrevistar,
va ser clau gent com el Toni; són ells els que em van guiar. Poc a poc vaig
anar volant sol i una persona et portava a l'altra. I fins i tot a posar en
valor papers que s'estaven fent malbé per alguna golfa més o menys plena de
gotelleres. Ara, per a algú arribat de fora és clau tenir bons contactes a
nivell local. I respecte a posar negre sobre blanc el que m'expliquen, bé, m'ho
miro molt. No acabo de confiar en aquesta metodologia. La memòria és feble, el
pas del temps deforma els records... Si no hi ha més d'un testimoni... Ara, és
ben cert que hi ha hagut molts testimonis que m'han fet pensar i analitzar
aspectes que en principi no tenia en ment. Però com et deia, en anar tant
enrere la qüestió de la història oral es complica, ¡i ara que estic investigant
sobre el Priorat abans de la fil·loxera encara més!
-Quina metedologia de treball utilitzes?
- Pregunta-hipòtesi-investigació-intent
de resposta i/o formular una nova hipòtesi. T'ho explicaré amb un exemple. Fa
uns mesos volia acabar d'enllestir un treball sobre el començament del
catalanisme a la comarca. Havia mirat premsa dels dos o tres anys finals del
segle XIX moment en què havia trobat els primers catalanistes i, abans de
tancar aquest primer capítol, se'm va acudir mirar encara una mica més enrere,
cap al 1890. I de sobte vaig començar a trobar a la premsa de l'època notícies
que parlaven d'un Priorat en crisi. Alguna cosa sabia perquè l'Ezequiel Gort en
una història sobre Cornudella ja donava alguna notícia. Però res més. I és
clar, sorgeix la pregunta: com és que el Priorat abans de que arribés la
fil·loxera (1893) ja estava immers en una crisi que sembla que era bastant profunda?
Com a primera hipòtesi vaig pensar en els elevats costos de producció i com
aquests haurien fet el conreu de la vinya molt poc rendible en un moment en què
els preus del vi anaven a la baixa. Però, sense deixar aquesta hipòtesi de
banda, el que he anat trobant em fa pensar que hi hagué un fet clau en tot
plegat i que va ser el canvi de política comercial francesa. I aquí estic, de
moment...
Ara, el que sí que faig en tot moment és intentar
explicar-me les coses a mi mateix. És a dir, com jo de tots aquests temes que
investigo no en tinc ni idea, quan sé alguna cosa o crec que la sé, ho vaig
redactant com si estigués a una classe on jo fos l'alumne. Crec que això fa que
llibres tan totxos com el dels Cooperativistes... siguin més entenedors i fàcils d'empassar
(cosa que no dic jo sinó la gent que els llegeix), perquè en no saber res, he
d'explicar-me cada detall que trobo.
--Com és això de fusionar molts fets reials, en
concret ,tots ells (amb el cas d´aquest llibre) amb pinzellades de ficció?
-Doncs
molt divertit, la veritat. El més difícil va ser trobar la manera de
connectar-ho, de trobar com plasmar en ficció un fet real. Ara, passejant els
gossos, fent llenya, fregant plats quan toca... em passava, em passo i em
passaré força estona, parafrasejant la lletra de la canço del Quico el Cèlio. I
és clar, mentre mans i cames fan la seva feina, el cervell li va donant tombs a
la cosa fins que aleop! sorgeix la idea. Més bona o més dolenta, però una idea
a partir de la qual treballar. Mira, jo volia explicar, per exemple, el paper
de la guàrdia Civil en aquells anys dramàtics de finals de la segona dècada del
segle passat. I també volia explicar tot el que feia referència a un aspecte de
la vida de l'època que em va fascinar: l'eliminació de residus humans en una
localitat de 3000 habitants on no hi havia clavegueres. I, finalment, va sorgir
el personatge del Narcís i l'accident que pateix. Accidents, d'altra banda,
reals i bens reals que, per cert, no sempre acabaven en un simple ensurt: a
Reus, el 3 de juliol de 1924 van morir 3 jornalers que estaven buidant una
latrina. Però jo no volia donar-li als contes que anava escrivint un to
dramàtic, ans al contrari. I, és clar, un cop dissenyat el personatge del
Narcís, em vaig arromangar i vaig xalar molt i molt escrivint el capítol del
Narcís. L'únic perill que hi veig en aquesta manera d'explicar és que la gent
se'l prengui a broma, el llibre. Al fons del Malanyet, emmascarada per
la broma, els jocs de paraules, les situacions intranscendents... hi alena una
realitat molt, molt dramàtica. Però em va sortir així i volia que em sortís
així, unes històries que fessin més riure que plorar. Ara, qui vulgui fer el
camí invers, és a dir, de la ficció a la realitat, al darrer capítol del llibre
trobarà molt de material per al camí.
-Ens
interesa, i molt, saber del llibre:” El porvenir” 1916-1936: vint anys de
cooperativisme obrer a Falset. En spots fer cinc cèntims?Com va anar aquell
treball?. Quin record hi guardes d´ell: del treball de camp, de la gent
amb quie vas tindre el privilegi i el plaer de parlar sobre el cooperativisme,
de la relació amb Garrutxa i amb Toni Orensanz, l´home i periodista que
et va fer el pròleg d´aquest emblemàtic llibre?
-Bé, aquest treball va començar, com tantes i tantes coses que m'han passat
i suposo que passen a tothom, per casualitat. Jo estava cursant l'assignatura
Historia Contemporánea de España a la UNED. (Aprofito per dir que no vaig
acabar la carrera de tant i tant com en va absorbir la investigació). Dintre
dels deures que posaven figurava la realització d'un treballet d'uns 20 fulls
sobre algun aspecte d'història contemporània local, de la comarca... D'altra
banda feia uns anys que que havíem convidat a fer una xerrada a Marçà a Antoni
Gavaldà, un dels historiadors que més en sap d'història del cooperativisme. I
em va quedar dins com un cuquet perquè de la nostra comarca pràcticament no
se'n sabia res de res. I vaig decidir fer el treball sobre aquest tema, l'inici
del cooperativisme de producció. Un dia parlant amb el Toni Orensanz li ho vaig
comentar i el que em va dir em va deixar de pasta de moniato: tenia a casa
documentació original d'una cooperativa a la qual havia pertangut el seu avi. I
que si volia que me'ls deixava. És clar, li vaig dir que sí. De seguida me'n
vaig adonar que no es tractava d'una cooperativa de producció sinó de consum i,
mentre anava fent els deures, a estones perdudes em vaig dedicar a classificar
i a fer una primera lectura de la documentació. Quan vaig enllestir els deures,
em vaig dedicar a fons al tema i vet aquí que va resultar que aquella
cooperativa, com moltes, no només tenia una botigueta on els treballadors hi
compraven més barat, no només tenia una societat de socors mutus que t'ajudava
si queies malalt (no existia la seguretat social), no només tenia un cafè on
fer-la petar els diumenges... A més a
més de tot això, va resultar que al cafè es llegia premsa anticlerical i
anarquista, que tenien biblioteca amb obres del Blasco Ibáñez, que a les
eleccions municipals, darrera de la candidatura alternativa es trobava gent de
la cooperativa... En definitiva, que la cooperativa se'm va figurar com el cau
de tota l'esquerra falsetana: lerrouxistes, anarquistes, no tant
anarquistes... tots estaven allí, fet que al llibre Cooperativistes,
anarquistes i capellans he pogut demostrar, crec, que no era una excepció.
Igual com que de la cooperativa van sortir els que governarien l'ajuntament
després de les eleccions d'abril de 1931, els anarquistes més significats,
molts afiliats a Esquerra Republicana... En fi, que cada dia que mirava premsa
o altres documents era una pujada d'adrenalina en trobar informació rellevant.
(Sort que en general es desconeix quant pots xalar a un arxiu sinó ¡no s'hi
cabria!)
La
cooperativa, El Porvenir, arribà a ser una de les cooperatives més
importants de la província de Tarragona, fins i tot arribaren a comprar terra
per posar-la en producció, fer devallar l'atur... I a Falset, un cop publicat
el llibre més d'una persona m'ha aturat pel carrer per dir-me que no en tenien
ni idea de que la cooperativa hagués existit. Tan forta va ser la repressió
posterior. I el dia que vam anar amb el Toni a recollir el premi que vaig
guanyar amb aquest treball, als Jocs Florals de Torroja, és un dels dies que
l'he vist més emocionat. Em va dir que havia decidit confiar-me els papers
heretats del seu avi amb la seguretat de que faria alguna cosa i estava content
i emocionat perquè veia que no s'havia equivocat. Va ser un moment molt
emocionant.
Amb Carrutxa, que va editar el treball, he
col·laborat alguna vegada més. Concretament van publicar una edició facsímil
d'un llibret de poesies titulat Rayos y truenos escrit per un anarquista
del Masroig, publicat al 1908 i trobat en unes golfes per la Cristina Beltran
justament quan m'ajudava a preparar una xerrada al poble. Jo vaig fer l'estudi
introductori del personatge.
-Toni Orensanz, va escriure un llibre sobre la
violència a principis de la guerra civil i el personatge Fresquet-- L'òmnibus
de la mort. Parada Falset-- amb el seu pas per aquestes terres…ens pots
comentar quelcom?
-Bé,
el Toni té un olfacte especial per les bones històries, com suposo que han de
tenir els bons periodistes. De bon començament només tenia un nom, el de
Fresquet. I no va parar fins que va acabar localitzant al seu fill i esbrinant
qui era. Jo vaig viure molt d'aprop aquella investigació i hi vaig col·laborar
tangencialment. A més ens van encarregar fer la biografia d'un dels líders
locals de l'esquerra i de la cooperativa, el Joaquim Llorens Abelló, i arrel
d'això encara es va estrènyer més la nostra col·laboració. Vam fer una visita
plegats al Archivo Histórico Nacional a Madrid, un parell de visites a
Salamanca, a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat...
Respecte al que va passar aquells dies de setembre
de 1936 a Falset penso que va fer molt de mal a la nova societat a la qual es
volia donar llum. A Falset es va optar per la municipalització, no per la
col·lectivització. Després de llegir les actes de l'ajuntament corresponents al
període octubre de 1936, gener de 1939, em dóna la sensació que la població es
va girar d'esquena al projecte. Caldria estudiar-ho en profunditat però la
primera sensació és que la majoria van deixar de creure en el que la nova
situació oferia. Tanmateix és una pura sensació fruit d'una única lectura.
Animo a qui hagi de fer una tesi doctoral, a investigar sobre el tema. Segur
que hi trobarà moltes coses interessants i, a més, li puc passar molt de
material a mig elaborar sobre el període de la república. Al pas que vaig,
aquell primer intent d'estudi ¡no sé si l'acabaré mai!
L´autor,
en Pere Audí, amb el que hem pogut tindre el plaer d´anar conversant ens ha
regalat aquest relat que volem compartyir amb totes vosaltres:
Carantoines malpagades
Potser encara hi ha qui
dubta de que la totalitat d'éssers vius i inerts que configuren el món formen
un tot en equilibri, potser mutable, canviant, tanmateix equilibri. I que quan
l'home, com a espècie, actua sobre un d'aquests elements, en algun lloc més o
menys llunyà es produeix una resposta a la seva acció, sigui bona o dolenta,
l'acció. És com si sobre tot plegat hi regnés una certa racionalitat o, si més
no, unes lleis que fan que a cada acció, li correspongui una resposta; unes
lleis que, sovint, ignorem o fem veure que ignorem. I, com sovint les accions
humanes no són altra cosa que disbarats, la resposta del món no pot ésser més
que una catàstrofe. Natural, per suposat, que no en som nosaltres els
responsables. I així, disbarat rere disbarat, catàstrofe rere catàstrofe, anem
escrivint la quotidiana crònica negra on les forces desbordades i malignes de
la natura en són les úniques responsables. Bé, tot això és prou conegut malgrat
que negat i desmentit tantes vegades com faci falta, que qui paga mana i els
estudis es fan a mida. Fins aquí tot clar i ben sabut.
Allò que no tothom té
tan clar és que de vegades accions que difícilment es podrien qualificar de
disbarats també poden abocar al desastre, com si el món no interpretés
correctament les nostres obres, com si, de cop i volta, es tornés boig i
respongués al bé amb el mal. Si més no jo ho ignorava i, fins i tot ara,
després de tot el que m'ha passat, encara em resisteixo a creure aital cosa.
Tanmateix, les proves són prou evidents.
La primera evidència de
que el món pot ser malvat en resposta a una acció suposadament lloable, bé,
gairebé em va passar desapercebuda. Va succeir un dia de vent, un d'aquells
dies que el serè bufa amb ganes i tot es comporta d'una forma voluble,
bellugadissa, capriciosa, accidental. I, gairebé sempre, inquietant. És clar,
tothom sap que els dies de vent tot s'altera, l'ànim de les persones, llur
comportament. I també el dels animals, el de les plantes. Tot.
Recordo perfectament
com fins i tot la Cuca, la meva gossa, estava molt inquieta. Tan nerviosa i
feta un belluguet com tot el que l'envoltava. I amb tant de coses movent-se pel
seu voltant, amb tantes fulles que empaitar i atrapar, amb tant de moviment
sospitós que li feia vibrar tots els músculs dels cos sense parar, finalment,
va assolir de desfermar-se del collar que la lligava a un arbre i es va fer
fonedissa, perdent-se per l'herbassar altíssim que ho envoltava tot, una massa
densa i verda filla d'una primavera molt plujosa i fresca. Mai he entès com
s'ho fa però el fet innegable és que aconsegueix que arribi el moment en què les baules de la
cadena es desencaixin i, així, amb un moviment precís i per mi desconegut,
quedar alliberada de la seva servitud d'eterna vigilant de la meva
tranquil·litat. O potser senzillament és l'atzar el que la deslliura de
l'odiosa cadena.
Va tornar. Al cap
d'unes hores va reaparèixer i es va arraulir al seu forat, com dient «Què
esperes, posa'm la cadena». Ara bé, no anava sola. Una enorme gallina blanca,
fruit de la desídia de grangers descurosos que no acompleixen amb el seu deure
d'eliminar correctament els animals morts, jeia, contra la seva voluntat, entre
les seves barres. Si és que mai aquella gallina havia tingut una guspira de
voluntat. La baba, senyal inequívoc d'un pensament de futur, li regalimava a
pleret galtes avall.
No podia fer res per
salvar la gallina. Ves a saber què l'havia matat, si l'estressant enllumenat
artificial de la granja, creador de dies eterns, sense fi, o algun virus
resistent a tota mena de vacunes inventades o per inventar. El cas és que volia
salvar la meva gossa d'una digestió difícil, que la pobra, més aviat entrada en
anys, ja no estava per a festins d'aquella mena on, a més de plomes i ossos,
vés a saber què més ingeriria, quins productes químics circularien pel seu
aparell digestiu després d'haver circulat pel cos de la gallina. Com vaig
poder, amb afalacs, amb paraules amables, amb ossos que no són ossos sinó
creadors de ficcions òssies, amb enganys de futurs premis xiuxiuejats a cau
d'orella... No ho sé. Tanmateix, va acabar alliberant el cos inert de l'au i
endrapant-se un os que no era os. Mentre, entremig de la rabiüda fresa que
feien les fulles dels pollancres del barranc, nervioses pel serè que bufava,
m'arribaven els espetecs intermitents, amb ritme monòton, dels canons de so
instal·lats per allunyar, de les cireres madures, ocells famolencs decidits a
cruspir-se el resultat vermell dels afanys dels pagesos de la rodalia. I, de
sobte, una remor d'intensitat creixent i d'origen desconegut s'anà imposant per
sobre de tota aquella disbauxa de sons. S'escolava entre ells des de la banda
de migjorn, des de l'indret on fins feia uns minuts havia estat cercant la
Cuca. Els ocells van callar. Fins i tot el vent va emmudir, com si encara em
volgués atemorir més tot intentant
ressaltar el terrabastall amb el seu silenci momentani. Era un crescendo
que acabà amb un esclafit brutal, fulminant, aterridor. Vaig trontollar. I
tornà l'eixordadissa del vent.
Sí, fou un dia ple de
fulles voladisses i amanyacs. Tanmateix la possible connexió de causalitat
entre el meu acte de deslliurar la Cuca d'una difícil digestió i el fet que un
pi enorme hagués caigut tot just allí on havia estat fins feia uns minuts,
aquest possible nexe, em va passar desapercebut. Perquè aquell dia no vaig
copsar en tota la seva extensió el significat d'aquell espetec brutal. Vaig
necessitar d'una segona demostració oferta per un hivern força plujós i per la
Curra, una euga que el veí acostumava lligar a algun dels arbres del meu tros perquè
pogués endrapar-se tot el verd que volgués, que en general era bastant pobre.
La Curra era una
d'aquelles bèsties que tota la vida van lluitar per la llibertat o, potser
millor, per poder desenvolupar la seva vocació de tastadora d'horts amb plena llibertat.
Clar, com que no tenia cap títol oficial, sempre fou considerada com una
intrusa pel gremi de pagesos. Ara bé, ella no era un animal fàcil de conformar
ni de convèncer. Més mula que euga, més tossuda que obedient, més famolenca que
satisfeta per la pobresa dels herbots que tenia al seu voltant, tibava i tibava
de les cordes fins que les convertia en desfiles esporuguides que es rendien a
la primera estrebada i la deixaven gambar lliurement. Amb gambades lentes,
cert, però determinades a assolir el seu destí: els enciams dels horts dels
veïns. I si no n'hi trobava, furiosa, venjativa, es rebolcava per l'hort,
arruïnant patateres, tomaqueres, mongeteres..., destrossant amb fervor religiós
les il·lusions d'hores i hores de treball.
Sense amoïnar-se gens
ni mica pel fet de no tenir cap títol ni reconeixement oficial ni pel detall de
que ningú no li havia demanat el parer, anà visitant una a una gairebé totes
les partides del terme. Ni un dels horts de la rodalia se'n va lliurar de la
seva visita. Un a un els anava tastant tots, els horts, fossin de secà o de
regadiu, que ella no tenia cap mena de prejudici, que un jurat ha d'ésser
imparcial. I com una mena d'enciamòloga es lliurà sense descans a la dura tasca
d'esbrinar a quin pagès atorgar el premi al millor criador d'enciams. El premi
que atorgava era bastant dubtós si hom considera que prèviament a la cerimònia
de lliurament es feien desaparèixer totalment els enciams de l'hort en qüestió.
És clar, la pobra Curra ignorava que en aquests tipus d'esdeveniments
s'acostuma a lliurar quelcom de valor, no un camp cruspit i desposseït del seus
fruits; desconeixia que, en actes d'aquella mena, el protagonista és el
premiat, no qui atorga el premi. Ara bé, si ni la totalitat dels humans
posseeixen aquests coneixement bàsics i no segueixen aquesta norma, ¿com hom
pot fer escarafalls davant del fet que no la seguís una vulgar euga més a prop
de la categoria d'ase que de la d'homo sapiens?
El premi era dubtós,
cert. Tanmateix, premi al cap i a la fi, que prou orgullosos s'haurien d'haver
sentit aquells pagesos que tota una personalitat com la Curra els visités tan
sovint. I mentre, acomplint a les mil meravelles el seu paper de jurat
s'endrapava els enciams fent oïdes sordes a les queixes de pagesos esverats i espantats,
se'ls mirava com si els donés el resultat del tast. «Aquest entra molt bé, té
una bona aroma i un bon gust en boca. Tanmateix, el retrogust no és del tot
satisfactori». O «Aquest fa olor a maduixes i està dotat d'unes bones traces
minerals. Ara bé, cau de seguida».
Fos perquè les
crítiques de la bèstia no agradaven als pagesos, fos perquè no els plaïa el
veredicte de la bèstia, fos perquè els enciams se'ls volien cruspir ells i no
que fossin pastura per cavalls, el cert és que l'euga esdevingué l'animal més
odiat d'aquells verals, més que el porc senglar, que ja és dir. I fou
escridassada, maleïda, empaitada i detinguda en més d'una ocasió. I, com si es
tractés d'una vulgar criminal, fou portada en nombroses ocasions davant del
jutge per pagesos que no entenien que la pobra bestioleta l'únic que pretenia
era determinar, amb tanta exactitud com fessin possible el seus coneixements,
quin era el millor enciam de la contrada.
Una incompresa
lluitadora, això és el que era la Curra.
El dia de la segona
ocasió, l'animal es trobava lligat a un arbre situat molt a prop del camí, fet
gens inusual. El que sí que era un fet escandalosament poc habitual era la
corda donat que el seu propietari sempre la fermava amb despulles de cordes més
que amb cordes pròpiament dites. Aquell dia, però, la corda era nova de trinca.
La pobra bèstia no se'n sabia avenir. Ella ja tibava, ja, i encara amb més
força de l'habitual. I, tanmateix, la corda no s'esfilagarsava. És clar,
ignorava que el seu amo, atabalat per les denúncies d'enfurismats pagesos,
havia acabat per adquirir una corda nova. I de les bones. I el seu nerviosisme
anava creixent, com demostraven els moviments convulsos dels seus narius i les
seves renillades. Per acabar d'adobar-ho, en les seves anades i vingudes al
voltant de l'arbre, havia anat teixint, amb la corda i l'ajuda de tota mena de
matolls i arbusts, una mena de teranyina en la qual, finalment, havia quedat
atrapada: només un parell de pams de corda li permetien certa mobilitat.
La vaig trobar en aquella
penosa situació quan tornava de treballar, al capvespre. Al dia li quedava poca
estona de llum així que vaig decidir aturar el cotxe, baixar i mirar de desfer
l'embolic. No fou fàcil donat l'estat de nerviosisme de l'animal, els dits
garratibats pel fred i la poca llum que hi començava a haver. Finalment, al cap
de ben bé deu minuts de feina me'n vaig sortir i la Curra va poder tornar a
gaudir dels metres de llibertat que li donava la totalitat de l'extensió de la
corda. Tanmateix ben poc va ser per a ella que, novament, tornà a tibar i a
tibar, sense arribar a entendre per què aquell dia la corda no es trencava.
De sobte, com a
resultat d'una estrebada ben forta que donà tot just quan jo accionava el
contacte del meu vehicle, l'arbre al qual es trobava lligada va començar a
inclinar-se perillosament. Ho vaig veure per la cua de l'ull. Pràcticament
només el vaig intuir, el moviment d'inclinació creixent. Però va ser suficient.
Vaig trepitjar, a fons, l'accelerador. Sort en vaig tenir de la cua de l'ull i
de que la primera va reaccionar com si es tractés d'un fórmula u, perquè al cap
d'uns instants l'arbre aterrava amb un formidable espetec precisament al mateix
lloc que el meu cotxe havia ocupat fins feia uns instants.
Bé, hom pot pensar que
de vegades passen, aquestes coses, que fets d'aquesta mena no tenen res
d'estrany. Que el terreny estava molt tou per tanta pluja com havia caigut.
Potser. Tanmateix aquell dia vaig recordar el jorn en què vaig salvar la Cuca
d'una digestió terrible i de com un pi m'ho
havia agraït. I vaig començar a lligar caps i a desenvolupar la meva
teoria.
La tercera vegada
l'intent de moixaina, d'agraïment, encara fou més evident. Terroríficament
evident, com si el món volgués confirmar la veracitat de les hipòtesis que havia
anat trenant durant mesos.
Tot va començar a
finals de la tardor següent, el dia que va
retornar, després d'una setmana d'absència, la Mixeta, nom força
original per a la gata que rondava pel mas, escapolint-se ara i adés dels
afalacs que la meva gossa li volia regalar. Quan apareixia i lluitava per
fer-se un racó dintre de casa era senyal inequívoc de que es trobava preñada.
Com tots els animals, els gats es comporten de forma inconscient i una vegada i
altra esdevenen pares i mares. És a dir, s'entesten en emmainadar-se, en tenir
fillets, aquells éssers que et compliquen la vida quan són petits i a qui els
compliques la vida, la seva, quan tu ets gran. Tanmateix, aquella gata era
força intel·ligent i acostumava compartir amb nosaltres les preocupacions que
les seves maternitats li produïen. Una vegada havia dipositat al sofà de casa
el fruit dels seus amors desenfrenats, tot aprofitant la nostra absència de la
llar i també, és clar, el fet que la Cuca estigués acomplint el seu paper de
guarda jurada. I bé que ho va fer perquè la vaig trobar ben lligada al seu
arbre i udolant de forma estranya. Era la seva manera d'avisar-me dels estralls
provocats per la Mixeta i de la factura de la tintoreria. I jo vaig maleir no
haver-la aviat abans de sortir de casa. Però és clar, estava tan ben adormida
que em va fer cosa. Però, no dormia, vaig concloure en veure la malifeta:
simulava dormir i no va fer cas dels meus intents de despertar-la. En una altra
ocasió havia sorprès aquella gata enamoradissa, trapella i entremaliada tot
intentant instal·lar-se entre els jerseis del meu armari, un lloc que degué
considerar prou acollidor per a infantar. Com que gat escaldat amb aigua
calenta en té prou, sense massa contemplacions la vaig aviar al carrer. I les
rates van ballar.
El dia dels fets que
realment importen, la gata es captingué de forma ben diferent. Va aparèixer de
tarda, aprofitant que la Cuca estava ben fermada i, un a un, agafant-los amb
suavitat pel clatell, m'anà portant tots els membres de la seva darrera cadellada.
Els va anar dipositant, amb tota la cura del món, al costat dels meus atònits
peus que no se'n sabien avenir d'aquella sobtada i imposada paternitat. Uns
peus que tampoc no gosaren bellugar-se quan la gata, tot donant per acabada la
seva feina de camàlic, s'ajagué al seu recer. Com moguts per un ressort
invisible, tots els projectes de gat que havia deixat per uns minuts sota la
meva protecció, començaren la lluita per aconseguir la millor posició i
acabaren formant una muntanya de cossos arraulits al voltant de les seves
mamelles. Un cop va transcorre el temps que ella considerà suficient per un
berenar, es va desempallegar d'aquella multitud de pèls i miols, d'aquella
trepa famolenca i se'ls emportà al racó més protegit d'un quartitxó exterior
que sempre tenia la porta entreoberta. I el convertí en el seu jaç.
Ni el més avisat i
previsor dels humans podia haver suposat que aquella conducta responia a la
millor previsió meteorològica que mai l'espècie humana hagi conegut. Tanmateix,
per mi, que coneixia perfectament la saviesa i la previsió d'aquella gata, fou
un error imperdonable no copsar el significat profund del seu capteniment. I és
que exactament vint-i-quatre hores més tard d'aquella sessió de carreteig i
mudança, va començar a nevar. Fou una nevada primerenca, d'aquelles que ningú
espera, de les que sorprèn amb els
rebosts buits i gairebé amb màniga curta, frivolitat fruit d'un estiuet de sant
Martí que semblava no voler acabar mai.
Després de nevar tota
la tarda, la neu s'amuntegava ja arreu, fent sentir el seu pes. Feia hores que
regnava el silenci més absolut i plàcid. Els pocs pagesos que s'atrevien a
sortir de casa es miraven, sense trencar la buidor de sons que planava arreu,
amb una rialla als llavis; uns llavis que es llepaven rítmicament tot pensant
en la saó que augurava aquella neu, tot imaginant la collita esplendorosa que
aquells pams de saó els feien presagiar.
Tanmateix, a mitjanit,
el silenci començà a trencar-se. Branques que havien anat adoptant postures
inversemblants començaren a cruixir. Tímidament, en un principi. Amb creixent
insistència a còpia d'hores i de nevada sense aturador.
Jo, que no sóc pagès,
em vaig quedar a casa al costat de la llar de foc. De sobte vaig pensar en la
Mixeta i en el fet que feia hores que no apareixia per casa. És clar, entre la
nevada i el fet que la Cuca es trobava al seu racó preferit, davant del foc, la
gata va escollir passar gana a posar en perill la seva vida i, de retruc, la
supervivència dels seus cadells. Vaig sortir de casa ben calçat i abrigat per
portar-li una mica de menjar i aigua. Quan em va veure s'alçà del jaç, se
m'acostà amb la cua ben erta i miolant, i va començar a refregar-se contra les
meves cames mentre jo li posava el plat i l'aigua a terra. Me la vaig quedar
mirant mentre s'endrapava en un tres i no res el contingut de dues llaunes de
menjar per a gats, bevia aigua i tornava al seu racó llepant-se els bigotis amb
la seva llengua rasposa, rosa. Un cop instal·lada al seu tro de reina sense
regne, em va mirar amb esguard foteta i va miolar com dient-me «Ets un ignorant
o un descregut. Mira que t'havia avisat!».
Vaig aprofitar per
agafar una mica de llenya i quan ja tornava cap a casa, encongit pel fred i i
el pes del combustible, vaig sentir, de sobte, el lament del dit blanquinós en
què s'havia convertit una de els branques més grosses d'un dels pins més alts
que, segons creia, protegien la casa per la banda de septentrió. Semblava com
si es delís per acaronar-me, com si plorés el seu amor per mi, un amor que jo
no podia compartir. Vaig amollar a córrer tan de pressa com em va permetre
el pes que portava i el gruix de la neu
que gairebé m'arribava als genolls. Un cop dintre de casa vaig respirar
alleugerat. Tanmateix la meva actitud no degué agradar gaire aquell ésser monstruós
ja que, al cap de poc de la meva fugida, colpejà el terra amb força després de
fregar amorosament la façana de casa, arrencar l'escomesa de la línia elèctrica
amb la suavitat que els enamorats s'aparten els cabells de la cara i deixar-me
a les fosques i sense telèfon.
Aquella nit no vaig
dormir. M'imaginava les ments d'aquells éssers malignes maquinant la manera més
efectiva d'atansar-se a mi i d'amanyagar-me amb tendresa. La meva ment els
albirava gesticulant i movent les seves manasses de forma incontrolada i
incontrolable. I jo no podia entendre com el fet de salvar de la inanició la
Mixeta havia estat a punt de costar-me la vida. Quina ètica era aquella que em
condemnava pel fet d'haver fet el bé?
I la nit, una de les
més llargues de l'any ja que era desembre, no s'acabava mai.
Quan finalment es féu
de dia vaig pensar que millor que hagués continuat regnant la foscor, tan gran
fou el desastre que els meus ulls van contemplar. Els mes ulls, perquè la meva
ment, ensopida per la manca de descans, estava com encegada i només pensava en
fugir de la desolació que arreu havien sembrat aquells dits embogits.
Jo me'ls havia estimat
molt aquells arbres, fins i tot m'hi havia abraçat a algun, tot cercant la seva
energia, la seva escalfor. Tanmateix ja se sap, hi ha amors que maten. I per
evitar que aquells monstres terribles omplissin de laments o de neguit més nits
de la meva existència, quan vaig poder els vaig tallar. Sense pietat, sense
penediments, aprofitant que aquell dia ni el vent ni la neu els havien
despertat.
Tres ocasions, tres
malifetes que em tornaven tres accions que jo suposava bones, encertades.
Potser és poc per a les ments científiques, potser cal més i més proves.
Tanmateix els cinc pins enormes que envoltaven la casa van anar a terra. Per si
un cas la meva teoria era certa. Aquell dia, ni la Cuca es va atrevir a moure's
del seu jaç. No fos cas que alguna branca despistada i despietada li caigués a
sobre.
16134
Malanyet. Pere Audí
320 páginas
16,90 euros
Edicions de 1984
Malanyet és el nom d’una barriada
popular de Falset envoltada pels petits pobles de la comarca del Priorat com
ara el Masroig, els Guiamets, el Molar, Marçà, Bellmunt, Capçanes... Pere Audí Ferrer ens trasllada a
aquelles terres al principi del segle xx.
Pere Audí Ferrer va néixer a
Tortosa el 1956. Va estudiar Magisteri i algun curs d’Història a la Universitat
de Barcelona i a la UNED, si bé no ha acabat la llicenciatura. Malgrat tot, ha
investigat sobre la història de Tortosa a l’edat moderna i la història del
Priorat. Com a primer fruit d’aquesta recerca va publicar «El Porvenir» 1916-1936: vint anys de
cooperativisme obrer a Falset. Amb aquest treball va guanyar el 2004 el
premi Jaume Ardèvol i Cabrer. El 2010 va publicar Cooperativistes,
anarquistes i capellans al Priorat (1920-1923), treball amb què va guanyar el mateix premi el 2009. Encara que
sempre li ha agradat escriure, no va ser fins al 2009 que s’hi va posar de debò
i va començar a escriure l’obra que ara teniu a les mans.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol