La
Librería de El Sueño Igualitario
Universitat de Lleida
ha editat un llibre, des
del seu departament de publicacions, un llibre que té molt a veure amb
la historia recent del Montsià
i ho fa gràcies a la ploma
de Cristian Ferrer González que s´apropa ,i de quina
manera, a aquesta comarca , però
sobretot a la ciutadania…Ho
fa de manera planera i amb
una metodología molt ferma…es
veu que ha invertit molta dedicació amb el llibre i amb els continguts
del mateix perquè és un llibre ben construit i molt ben tractat. Nous historiadors,
noves metodologies i noves maneres
de presentar les diferents històries
locals. Però és que , sovin un magnífic historiador a lo millor
no acaba de poder “contactar” amb el lector perquè el seu llenguatge
escrit i la seva expresió escrita no té massa fluidesa…no és el cas , ni molt menys,
de Cristian Ferrer González perqué el llibre , al nostre parèixer, està ben escrit, ben construit i que escenifica lo millor
de lo millor d´una llarga , trista i feixuda época que ens va tocar viure a tots i a totes….de manera
més o menys directa.
De què va el llibre?.
Ens ho conta
el Departament de Publicacions
de la Universitat de Lleida(respectem
l´idioma en que el Departament
de Publicacions fa la seva difusió):
Lluitadors quotidians
aborda la crisis del franquismo y el proceso de cambio político desde la óptica
y las estrategias de lucha de las clases populares del Montsià.
Una comarca de la Cataluña rural dónde, bajo una calma sólo aparente, el antifranquismo supo desarrollar estrategias resistentes y
opositoras capaces de lanzar un verdadero desafío a los representantes del
régimen en el ámbito local. El libro atiende de una manera destacada las luchas
laborales y políticas del campesinado en el Sindicato Vertical, el activismo
cívico y lúdico creador de una cultura contrahegemónica
que potenciaría la acción unitaria del antifranquismo
mediante la creación de «espacios seguros» alejados del escenario principal de
la lucha de clases. Tras la apertura del proceso constituyente, el leitmotiv
del antifranquismo sería la gestión y dominio de las
corporaciones locales, objetivo no culminado hasta abril de 1979, momento en el
que cierra el estudio. Por último, se reflexiona sobre las redes de corruptelas
que habrían sobrevivido al cambio político y sobre las que crecerían los nuevos
partidos gobernantes.
Per a saber més:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Montsi%C3%A0
D´interés:
http://nonsei2gm.blogspot.com.es/2012/04/recreacion-de-la-guerra-civil-espanola.html
https://www.flickr.com/photos/ciberjosele/sets/72157626470143162/
http://www.grandesbatallas.es/batalla%20del%20ebro.html
https://www.youtube.com/watch?v=2hW9QzlBkLw
http://ebre.info/amposta/cat/historia.htm
http://rebelion.org/noticia.php?id=173926
L´autor:
Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) es historiador y actualmente
es miembro del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) en el Centre d’Estudis
sobre les èpoques Franquista i Democràtica
(CEFID) de la Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB). Participa como becario-investigador en el proyecto La
izquierda en la transición española, marco en el que desarrolla su tesis
doctoral bajo la dirección de Pere Ysàs.
Su objeto de estudio se centra en la historia de las clases subalternas,
principalmente el campesinado y la clase trabajadora en el mundo rural durante
la dictadura franquista. Asimismo, ha prestado atención a las formas de
organización y lucha de las clases populares en condiciones profundamente
adversas y en ambientes hostiles. Ha realizado charlas acerca de la relación
entre el movimiento obrero y la cuestión nacional catalana durante el
franquismo. Las categorías de historia desde lo local y desde abajo han marcado,
asimismo, su corta trayectoria investigadora.
Cazarabet conversa amb Cristian Ferrer González:
-Cristian,
abans de parlar sobre el llibre…: pel període de temps que abasta, podem dir
que aquest és un llibre on s’hi tracta els últims anys de la dictadura i els any
més feixucs de la transició… Què ens pots dir o comentar per a donar a conèixer
un poc millor aquest llibre?
-En efecte, Susanna, el llibre
aborda el període temporal de crisi de la dictadura fins a les eleccions
municipals de 1979; o el que és el mateix, des de l’esgotament del projecte
polític del franquisme, fins a la culminació del canvi post-franquista.
Són aquests —grosso modo
establert en el llibre entre 1972 i 1979, tot i que s’hi parla d’abans i de
després d’aquestes dates— uns anys com dius «feixucs», ja que és un moment en
que s’hi conjuminen molts factors que produeixen un canvi de règim polític; un
fet que no és pas excepcional en la història humana, però que, atès que aquell
canvi va comportar la configuració del nostre sistema polític actual, sí que
sembla contar amb un interès particular per part dels investigadors. El llibre
és un intent d’aproximar-nos a la història social de gent corrent, com dic a la
introducció ,d’aquella que et trobes al bar, a la fàbrica o comprant el pa;
aquells de qui ens cantava Ramon quan deia allò de gent que anomenem classes
subalternes, gent sense místics ni grans capitans i que en frases solemnes no
han cregut mai. Em sembla una bona manera de definir el llibre i la seva
intencionalitat.
-Com va ser que vas triar el Montsià per a fer aquest estudi, a més un
estudi, pel que estic veient i llegint, prou minuciós?
-És d’agrair que el consideris
minuciós, Susanna. El cert és que jo m’he criat a la comarca del Montsià i hi
intento anar amb assiduïtat, pel que l’elecció no és fruit de la casualitat.
Però el motiu de fons crec que prové de la percepció que des de les perifèries
es té del que hom anomena «història general», ja que aquesta, excepte contades
excepcions, sempre es refereix a indrets «centrals», als que es considera d’un
«major interès» perquè són susceptibles a generar «explicacions
generalitzables». Això porta a pensar que les gents de llocs com ara el Montsià
—com podríem dir també el Baix Aragó, el Maestrat o moltes altres— no tinguin
una història pròpia. Socialment, aquest fet deriva en una certa apatia i
resignació amb allò existent, ja que «aquí mai ha passat res», segons es diu. I
no és cert. A més, considero que comprendre què passava als marges del
franquisme, si bé certament no és paradigmàtic (crec que a poca gent ja li
preocupa el paradigma), sí ens permet dotar d’una major complexitat al quadre
general.
-Com va ser la metodologia de treball envers aquest llibre? Quan de temps
vas hi invertir?
-El llibre publicat és el
producte del meu Treball de Fi de Màster en Història Contemporània que va
dirigir el professor Pere Ysàs a la Universitat
Autònoma de Barcelona durant el curs 2012-2013, pel que metodològicament
segueix els paràmetres dels treballs acadèmics d’aquestes característiques.
Formalment, i segons s’estableix del Pla Bolonya, el treball constava de 20
crèdits ECTS (de 20 a 30 hores per crèdit), pel que surt una mitjana de
dedicació al treball de 500 a 600 hores... Tot i que n’estic convençut que en
van ser més. Val a dir, encara que només sigui de passada, que la publicació
deriva del guardó que vaig obtenir el novembre de 2013, el XIV Premi «Josep Lladonosa» d’Història Local dels Països Catalans que cada
any convoquen l’ajuntament d’Alguaire (Segrià,
Lleida) i el Patronat Lladonosa de la mateixa
població.
- Anem a situant-nos: com va esdevenir el conjunt de la dictadura
franquista al Montsià?
-: Doncs, en realitat i per
desgràcia, com en qualsevol altre indret: guerra, morts, destrucció, fam,
repressió política, subjugació social, aixafament de les llibertats més
bàsiques (d’opinió, d’expressió, d’associació...) i gairebé quaranta anys
d’humiliació diària dels vençuts d’una guerra que ells no havien provocat i que
va comportar una de les dictadures més cruels del segle XX europeu.
-La qualifiques,
a la dictadura, com a una llarga repressió… És així com es va sentir al conjunt
de la societat aquells prop de quaranta anys? Perquè, i si a la repressió li
sumem que ve arrere d´una dura guerra... Com ho veus
tot en conjunt?
-No és per a menys. Si bé és
cert tot el que he dit amb anterioritat, val a dir que afirmar que així la va
sentir «el conjunt de la societat» seria fals. Ja que aquella guerra la va
guanyar algú i la dictadura servia als interessos d’algú,
també. No estic d’acord amb allò que tothom va perdre la guerra. Em refereixo a
que van haver-hi sectors socials que en van treure grans rèdits de la
dictadura. Tot i que en el llibre hi passo molt per sobre, atès que em centro
en explicar el final de la dictadura, al Montsià hi va haver persones que
s’identificaven amb la dictadura —i que de fet van lluitar a la guerra per
ella— que, gràcies al seus «serveis prestats», van poder accedir a la gestió
política i també dels recursos durant la postguerra i van amassar grans
fortunes amb l’estraperlo, el suborns i les corrupteles del mercat negre, en
general. A més, si bé és cert que dir que el franquisme va ser una dictadura de
classe no esclareix exactament què va ser el règim de Franco, sí convé no
oblidar-ho, ja que ajuda a entendre l’interès dipositat
pels patrons i grans propietaris en la dictadura per la disciplinació
permanent de la classe obrera i, tanmateix, ajuda a comprendre perquè aquests
sectors, mica en mica, aniran retirant la seva confiança en el règim quan
aquest es mostri incapaç de seguir garantint-los aquesta disciplinació.
- Van haver-hi no pocs ciutadans del Montsià que van marxar a l´exili. Conta’ns com va ser aqueixa experiència? A quins
llocs hi ha, avui encara, més èxode del Montsià fruit de la guerra, la
repressió, el franquisme, la fam….?
-L’èxode que jo analitzo en el
llibre és bàsicament el degoteig continu de sectors populars que veien amb
poques expectatives la millora de els seves condicions de vida; especialment
els més joves. Val a dir que aquesta ha estat una realitat intrínseca a les
Terres de l’Ebre durant tota la contemporaneïtat. Per motius cronològics no
vaig abordar l’èxode polític del final de la guerra i dels primers anys del
franquisme, tot i que sí que hi ha documentada la tornada d’alguns d’ells que van
passar pels horrors dels camps de concentració a Europa, que van seguir
lluitant contra el feixisme durant la Segona Guerra Mundial i, fins i tot, el
cas d’un home que va enrolar-se al Maquis i que,
després de l’amnistia de 1977, va tornar i va refundar
la Unió General dels Treballadors comarcal.
- La gent d´aquestes terres és molt tossuda, pel
que els conec, i gent amb caràcter, gent lluitadora… és per això que la lluita
de classes, tal com expliques al capítol primer, perdura…? La lluita dels
jornalers com va esdevenir?
-Al meu entendre, la lluita de
classes és una realitat intrínseca de totes les societats, i especialment en el
sistema capitalista. Ara bé, el més interessant és veure quina morfologia
adopten aquests xocs d’interessos de classe confrontats, i especialment en un
règim com el franquista. El franquisme va néixer com a alternativa a l’Estat
liberal vuitcentista, ja que aquest s’havia mostrat incapaç d’integrar a les
masses sense que això comportés l’arribada de la democràcia, com va succeir amb
la República de 1931. El seu interès, doncs, va ser l’enquadrament social de
les masses en favor d’una empresa comuna que superés totes les contradiccions
de la democràcia: la Espanya catòlica i nacional-sindicalista.
D’aquí la centralitat que per al franquisme tenia el manteniment de la «pau
social» que afirmava garantir i d’aquí, precisament, la centralitat que va
adquirir la continuïtat, a pesar de la repressió, de lluita de classes. Va ser
un front de desgast permanent que aniria produint tota una sèrie de canvis, no
només en matèria laboral, sinó també política, ja que, en el fons, aquí es
trobava la font dels grans projectes dels tecnòcrates i els falangistes, i aquí
està la clau última dels intents de reforma del franquisme.
En quant als jornalers, com a
la classe social més desfavorida i en major número al Montsià (sobre el 50%
dels treballadors agrícoles), aviat es va convertir en l’avantguarda del
moviment antifranquista. Probablement els jornalers van ser la classe que
millor va saber resistir al franquisme, ja que es veuen grans línies de
continuïtat des de la República, quan els jornalers d’Amposta eren coneguts pel
seu radical anarco-sindicalisme, fins als anys
seixanta, quan aquells mateixos (o, pot ser, els seus fills) van impulsar les
Comissions de Pagesos i Jornalers de Catalunya: sobrevivint a l’Estat
d’excepció de 1969, progressivament conquerint parcel·les de poder dins el
Sindicat Vertical i sent capaços de conformar un gran i heterogeni bloc
antifranquista que el 1975 —encara en vida de Franco— va expulsar el personal
franquista del Sindicat Vertical d’Amposta.
- Com van esdevenir, conta’ns per favor, aquells primers anys de repressió
i de dictadura?
-Una idea central que es troba
present durant tot el llibre és la voluntat totalitzadora del franquisme; això
és, la voluntat de controlar tots els espais de la vida de les persones en
societat. Tot i que el règim assumia aquesta màxima com a impossible, això no
treu que no hi fiqués tota la seva obstinació. En les poblacions rurals, com és
sabut, tothom es coneix. Imaginem com es vivia sota un règim que no permetia
cap dissentiment i en unes poblacions on el control social era absolut...
-: Va ser el
nacionalcatolicisme allò que va aportar un major pes a la permanència de la
dictadura lluny del seu radi d’acció geogràfica més immediat? Convé no oblidar
que des de l’Església es mantenia una ferma disciplina, a la que s’hi unia la
por... què en penses?
-L’Església, diguem-ne,
«oficial» estava totalment compromesa amb el nacionalcatolicisme i el règim; en
especial les jerarquies del Bisbat de Tortosa, així com molts mossens de poble.
Això no implica únicament la seva implicació amb la dictadura a nivell de
festejos simbòlics, sinó el ferm control polític i moral de la població. Ara
bé, els grups de base de l’Església catòlica van ser els que més fort els va
sacsejar tota la renovació provinent del Concili Vaticà II i aquella voluntat
de contribuir a crear el «Regne de Déu a la Terra». Això va fer que molts joves
cristians s’acabessin implicant en l’antifranquisme. Les trobades de reflexió
teològica eren espais on va començar a parlar-se d’afers terrenals i de les
desigualtats socials que hi imperaven, aquestes reflexions es difonien per la
premsa catòlica no controlada pel Movimiento i
arribaven als treballadors i sectors populars... A més, l’arribada a les
parròquies de mossens influïts també pel Vaticà II, com el cas de Josep Gonell,
malauradament desaparegut mentre redactava el llibre, permetien que els
ambients dels cristians de base esdevinguessin quasi «espais segurs» on gairebé
podia parlar-se de tot.
- Com va portar a terme la gent això que anomenes “fer poble”, com “fer
pinya”, tant des del punt de vista cultural com del punt de vista cívic?
-Precisament, i molt lligat
amb l’anterior, en indrets rurals fortament controlats i on no existien quasi
espais on, diguem-ne, «conspirar», les fórmules associatives de tipus lúdic i
cultural van obrir petites escletxes «segures» i ens espais on més clarament es
podia desafia políticament la dictadura. Sota l’excusa d’assajar una obra de
teatre amateur, el jovent aprenia a escriure en català, parlaven de política, o
fins i tot, depenent de l’estricte que fos el president del centre cultural, es
realitzaven obres teatrals de contingut polèmic. Aquest és el procés al que li
dic «fer poble», ja que, si bé la Guerra Civil havia destruït els llaços que
conformaven una societat civil estructurada, la proliferació d’espais cada cop
més segurs durant els anys seixanta, va reconstruir gran part d’aquelles xarxes
socials sobre les que s’articularien les noves experiències de les classes
populars. A més, a mesura que la implicació d’aquell jovent augmentava, també
augmentava la imbricació entre l’associacionisme lúdic i cultural i la mateixa
lluita antifranquista: està documentada, per exemple, la realització
d’assemblees polítiques dels comunistes a l’aixopluc de les muntanyes del
Ports, emparades en les sortides que organitzaven els Centres Excursionistes i
que passaven inadvertides a ulls de la policia política.
-Com es va plantejar, des de la ciutadania, això de fer front a la
dictadura conforme anaven passant els anys?
-Intueixo que per a moltes
famílies mai va desaparèixer aquest enfrontament contra la dictadura, si bé era
un enfrontament de baixa intensitat. Crec, Susanna, que estarem d’acord en que
ningú no inicia una confrontació si no creu plausible una victòria o, al menys,
no preveu una desfeta. Els sectors refractaris a la dictadura actuaven amb
disconformitat, primer, i a mesura que consideraven les seves opcions d’èxit
majors, amb més «desvergonyiment», tal com m’explicava un d’ells. Sembla clar
que les sinèrgies generades per aquelles «petites rebel·lies quotidianes», com
les anomena Mercedes Yusta, en forma d’impagaments,
disminució del ritme de treball, etc., i els seus èxits, sí van contribuir a
eixamplar els suports de l’antifranquisme i a estendre el moviment entre molts
altres sectors socials. Quan avui dia parles amb els vells «joves
antifranquistes» et rememoren aquells temps amb una normalitat que sorprèn,
quan ben segur que devien viure en una situació de por i angoixa permanent...
Crec que no devia ser fàcil i, no obstant, enormes minories va decidir fer
front al franquisme... Per mi són, senzillament, persones excepcionals.
-: Què és
allò que prevalia per reconquistar per als ciutadans: la pèrdua progressiva de
la por, el carrer… això que dieu com a conquesta dels espais públics?
- Crec que, en general, eren
les rendes de la pròpia existència —si em permets l’expressió— el que estava en
la ment d’aquelles persones que van mobilitzar-se contra la dictadura, tot i
estar severament penat. Era el poder negociar directament els preus dels
productes agraris; eren el dret a associar-se per fer prevaldre els interessos
propis de classe; era el retorn d’aquella «normalitat» usurpada per les armes
el 1938...
- Jo recordo les primeres reunions dels sindicalistes al meu poble… més o
menys perquè era molt joveneta, però recordo que la gent, encara avui, ho té
amb el record com una cosa especial, fins i tot els de dretes. Com va ésser al
Montsià la reconstrucció del sindicalisme, és de suposar que ja anava alimentat
per aqueixa resistència de la que parlàvem abans que ve d´allò
més intern que guarda el poble…?
-: El sindicalisme va tornar
al Montsià, sobretot, com una necessitat. En un temps on no era possible una
negociació directa entre patrons i treballadors al Vertical, la mobilització
era la única via per millorar el nivell de vida de la majoria. Com dius, les
pràctiques de resistència que venien de lluny, van confluir amb nous tipus
d’actuacions producte del temps d’excepció que estaven obligats a viure. Així,
aquelles primeres organitzacions sindicals clandestines com les Comissions o la
Unió de Pagesos van representar una síntesi de les grans tradicions sindicals
de pre-guerra, conjuminant pràctiques legals i extra-legals que, mica en mica, anaven definint i
eixamplant què era i què no era possible fer sota el franquisme. Sens dubte,
aquells moviments, que primer eren d’avantguardes, de minories, en fer-se
moviments socials «de masses» van ser quelcom molt especial per als qui les van
viure. I van ser molt especial perquè era un moment en que, a pesar de tot el
que patien, sabien que lluitaven per un món nou i que, a més, mica en mica, ho
anaven aconseguint.
- I com es va anar desarticulant el conjunt de la ciutadania de les amarres
de la dictadura, en especial de les amarres de cercles com el sindicalisme
vertical, l’Església, la Secció Femenina…? És de suposar que per a les dones
aquesta va ésser una lluita més que particular, no?
-Una de les grans fal·làcies
que s’ha repetit fins la sacietat és que la societat espanyola no té allò que
en diuen una «cultura democràtica». Jo solc pensar que, si a cas, una part de
la societat no la té; perquè, del que no en tinc cap dubte és que tots aquells
sectors que composaven els Lluitadors quotidians del Montsià, si hi ha una
paraula que els defineix és la de «demòcrates». En aquest sentit, Susanna, crec
que les amarres de la dictadura, amb totes les seves organitzacions preteses de
masses (el Vertical, la Secció Femenina, l’OJE,
etc.), es van deixar caure bastant abans de la mort del dictador el 1975. El
règim n’era conscient, però no podia fer massa per evitar-ho. Les dones van
tenir un paper que, malauradament, queda bastant en segon pla en el llibre.
Actuaven d’enllaç en les reunions polítiques clandestines. Atès que despertaven
menys sospites que els homes, eren les que coordinaven els encontres polítics i
també les que solien interpel·lar els franquistes locals, adduint el seu rol de
mares i mullers... La història ha de fer justícia amb el paper subaltern de les
dones durant el franquisme, tot i que, afortunadament, ja comptem amb un copiós
nombre d’obres de referència.
- I
políticament, com es van anar formant els diferents partits polítics?
-Hi ha diversos moments i cal
distingir entre els provinents de l’antifranquisme i els que venen del règim.
Després de la guerra hi ha una profunda repressió en que queden desarticulats
tots els partits excepte, lògicament, la Falange i els carlins, que sempre van
tenir una gran presència a la zona. Els partits i sindicats del Front
d’Esquerres son il·legalitzats i els seus locals
queden confiscats. La guerrilla, majoritàriament de caràcter anarquista i en
menor mesura també comunista, queda durant un temps com al darrer reducte de
lluita contra la dictadura, però els costos repressius són massa elevats i les
perspectives de victòria són inexistents. Els comunistes del PSUC, però, va reorganitzant-se en petites cèl·lules a la zona a partir
dels primers anys cinquanta; primer a Tortosa i després a Amposta, des d’on s’expandirà l’organització a gran part dels municipis
del Montsià. Com t’he mencionat abans, aquest arrelarà entre els jornalers del
Delta de l’Ebre i, poc a poc, anirà ampliant-se. El
PSUC és el partit hegemònic de l’antifranquisme fins que a primers anys setanta
aniran apareixent cèl·lules petites i mal organitzades del Moviment Socialista,
del PSOE i de la consellista Organización de Izquierda Comunista. El 1976 és l’any en que hi ha un
«esclat partidista» i comencen a aparèixer forces democratacristianes i
liberals com Convergència Democràtica, Unió Democràtica o Esquerra Republicana;
és el moment del canvi polític i tothom hi vol participar.
Per part dels franquistes, en
un primer moment no tenen cap necessitat d’organitzar-se en partits, perquè ja
tenen el Partit Únic, FET-JONS. Com he mencionat, els carlins, integrats dins
el Movimiento, pateixen la influència i renovació
provinent del Vaticà II, i des de finals dels seixanta alguns sectors fan un
gir cap a l’esquerra i formen el Partit Carlí. Aquest tindrà incidència només a
Tortosa i, per tant, no se’ls menciona massa durant el llibre, tot i que van
tenir un paper rellevant en les Comissions i la Unió de Pagesos, així com en
les infiltracions exitoses a l’Ajuntament de Tortosa.
A partir de la crisi d’hegemonia del franquisme i que alguns sectors
comencessin a treballar per la seva reforma, van apareixent formacions
polítiques legals que provenen del Partit Únic com el Frente
Institucional de Ramón Forcadell, antic alcalde d’Ulldecona,
que posteriorment serà el Partido Social Regionalista
i obtindrà el 23% dels vots als comicis locals. També van proliferant partits
com la Unión Catalana, que conformarà una coalició amb l’Alianza
Popular de Fraga i, evidentment, la pro-governamental
UCD, que es conforma a la majoria de municipis abans de les eleccions de 1979
per part d’antics sectors socials lligats d’una manera o altra amb la
dictadura, encara que amb una notable presència de «gent nova».
-Algun d’ells s’alimenten per membres de l´antic
règim franquista… una mena de trànsfugues… què ens pots explicar?
-Res de trànsfugues. Són
persones coherents que saben que la història continua i que ells han d’estar
ben posicionats dins de formacions que han de garantir els seus interessos
polítics. Sí que resulta interessant el que irònicament li dic el pas de camisa
vieja a chaqueta nueva, fent al·lusió a la novel·la del franquista Vizcaíno Casas, del reciclatge d’antics alcaldes
franquistes que renoven els seus càrrecs en les eleccions de 1979 i de nou el
1983 i més. El curiós no és tant aquesta capacitat d’adaptació com el fet que
cadascun d’ells té un itinerari diferent i un mateix punt d’arribada:
Convergència i Unió. Resulta curiós com un partit format originàriament al
Montsià per gent que es va destacar lluitant per la democràcia acabi acollint
en el seu sí personatges de tant dubtosa procedència. No hi ha dubte que quan
el 1980 CiU aconsegueix el Govern de la Generalitat, l’organització s’estén per
tot el territori sobre les bases que uns pocs anys abans havia fet la UCD.
17433
Lluitadors quotidians.
L'antifranquisme, el canvi polític i la construcció de la democràcia al Montsià (1972-1979). Cristian Ferrer González
217 páginas
15,00 euros
Universitat de Lleida
Lluitadors quotidians aborda la crisis del franquismo y el
proceso de cambio político desde la óptica y las estrategias de lucha de las
clases populares del Montsià. Una comarca de la
Cataluña rural dónde, bajo una calma sólo aparente, el antifranquismo
supo desarrollar estrategias resistentes y opositoras capaces de lanzar un
verdadero desafío a los representantes del régimen en el ámbito local. El libro
atiende de una manera destacada las luchas laborales y políticas del
campesinado en el Sindicato Vertical, el activismo cívico y lúdico creador de
una cultura contrahegemónica que potenciaría la
acción unitaria del antifranquismo mediante la
creación de «espacios seguros» alejados del escenario principal de la lucha de
clases. Tras la apertura del proceso constituyente, el leitmotiv del antifranquismo sería la gestión y dominio de las
corporaciones locales, objetivo no culminado hasta abril de 1979, momento en el
que cierra el estudio. Por último, se reflexiona sobre las redes de corruptelas
que habrían sobrevivido al cambio político y sobre las que crecerían los nuevos
partidos gobernantes.
Cristian Ferrer González (Barcelona, 1988) es historiador y actualmente
es miembro del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) en el Centre d’Estudis
sobre les èpoques Franquista i Democràtica
(CEFID) de la Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB). Participa como becario-investigador en el proyecto La
izquierda en la transición española, marco en el que desarrolla su tesis
doctoral bajo la dirección de Pere Ysàs.
Su objeto de estudio se centra en la historia de las clases subalternas,
principalmente el campesinado y la clase trabajadora en el mundo rural durante
la dictadura franquista. Asimismo, ha prestado atención a las formas de
organización y lucha de las clases populares en condiciones profundamente
adversas y en ambientes hostiles. Ha realizado charlas acerca de la relación
entre el movimiento obrero y la cuestión nacional catalana durante el
franquismo. Las categorías de historia desde lo local y desde abajo han
marcado, asimismo, su corta trayectoria investigadora.
Índex
Sigles, abreviatures i acrònims..............................................................................9
Salutació.................................................................................................................13
Pròleg.....................................................................................................................15
Preàmbul................................................................................................................19
Introducció.............................................................................................................25
Per un canvi de
paradigma: recuperant la centralitat
del camp.........................29
Hipòtesis per a
una explicació general..............................................................32
Breus apunts metodològics i sobre les fonts.....................................................33
Totalitarisme, feixisme i
dictadura de classe: el franquisme............................39
Coerció i consentiment: les llargues i
múltiples facetes d’una prolongada repressió.........43
La cara B del ‘milagro español’: capitalisme, èxode i mecanització rurals.......48
I no obstant això, es mou: la persistència de la lluita de classes.......................51
La costosa però progressiva
destrucció de l’hegemonia
franquista, 1972-1976.......57
Les primeres escletxes en el monolitisme: l’associacionisme catòlic...............60
De la resistència
a l’antifranquisme: l’impuls
de la lluita jornalera..................67
‘Fer Poble’: la batalla cívica i
cultural..............................................................82
‘S’ha de vèncer, aquesta vegada’: una lluita a tots els nivells,
1976-1979.........91
La conquesta dels espais públics.......................................................................93
La construcció
del sindicalisme democràtic....................................................
112
L’articulació
de la nova oposició social i
política...........................................123
A la presa dels ajuntaments!..............................................................................133
El boicot a les Cambres
Agràries: pagesos a la
recerca de la ruptura al camp?............135
‘Democracia, tienes nombre de mujer’: les
reticències al canvi.....................144
La llarga campanya municipal,
1977-1979.....................................................153
Epíleg: la ‘institucionalització’
del canvi..........................................................165
‘Quan hi ha unitat hi ha victòria,
però s’ha de lluitar’: a tall de conclusions........179
Fonts documentals i bibliografia.......................................................................189
Arxius i fonts documentals..............................................................................189
Fonts orals.......................................................................................................192
Bibliografia
citada...........................................................................................192
Índex de taules.....................................................................................................205
Índex onomàstic..................................................................................................207
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069