La
Librería de El Sueño Igualitario
Tinc entre les meves mans un
llibret de relats que és tot un tresor d´un esciptor en llengua catalana, en
Nel-lo Navarro de la Vall d´Uxó i vos el recomano perquè és tota una joia. Cal
esmentar, ací mateix que la joia aplega, tambér, a les nostres mans gràcies al
compromís de la editorial Unaria, afincada a Castelló, la capital de La Plana i
que , des de el compromís de la seva editora Amelia Díaz Benlliure. Una editora
que segons ens han contat vol editar i apostar per plomes desconegudes , però
de grtan qualitat en llengua catalana, castellena i, també, vol introduir-se
dins el “mercat” de la llengua inglesa.
Sigui el que sigui, això la editora ja ens ho contarà en una conversa
que em mantingut amb ella i que apareixerà
la fi d´aquest reportatge és que amb LES MANS .I ALTRES RELATS DE GUERRA….l´encert
es pot convertir en més que un èxit….És un llibret de relats molt ben escrit,
engrescador i que ens duu per varies històries que tortes tenen el denominador
comú de l´esdeveniment històric de la Guerra Civil i el mot de Les Mans que,
per activa o passivo…més o menys duirectament apareix en tots els relats. El
llibre i cadascú del seus relats es llegeix en un tres i no res… i Nel.lo
Navarro es desvetlla, si no ho estaba ja, com un bon narrador, però també com
una ploma que s´endinsa, gairebé com un Ganivet dins diferents vides, trets,
esdevenimentsreptes de vida i els reflexa i ho fa prenet com escenari
personatges del dia a dia…plabners com vosté o com jo o els nostres avantpasats si haguessim viscut
aquells diez….L´entorn geogràfic, tot i que utilitza topònims inventats també
són molt de les terres entre Castelló, València i els records de batalles com
la de Terol, per ficar un exemple.
UN LLIBRE DE NEL-LO NAVARRO QUE ENS APLEGA DES DE UNARIA EDICIONS.
L´ autor,
Nel-lo Navarro:
Nel·lo
Navarro va debutar com a narrador l’any 2001 amb la publicació de La
pantagruèlica guerra de Miquel Miracle, una novel·la ambientada en la
passada guerra civil, impregnada d’un personalíssim sentit de l’humor. Esta
primera experiència editorial va estar seguida de dos llibres de relats Cantó de la Dula, que va vore la llum
l’any 2002 i que recollia narracions curtes premiades a diversos certàmens
literaris, i Les quatre banderes,
editat l’any 2003. Paral·lelament a la seua producció en prosa ha publicat
també set poemaris, fruit tots ells de diversos premis literaris, i dos llibres
il·lustrats de narrativa infantil.
Periodista
d’ofici, Nel·lo Navarro va nàixer a la Vall d’Uixó, ciutat on resideix
habitualment, l’any 1960. Amb Les mans i
altres relats de guerra, obra guanyadora del XIV Premi de Narrativa Breu
Josep Pascual Tirado de Castelló de la Plana, recupera ara la temàtica de la
guerra civil; una temàtica que coneix força bé, ja és autor de nombrosos
treballs periodístics i d’investigació sobre el conflicte
armat de 1936-39.
De la mà
dels protagonistes d’estes set narracions els lectors i les lectores de l’obra
poden fer un passeig pels inicis del conflicte civil, per la mort, el
sofriment, la desesperació i el dolor dels combatents, per l’amargor de
l’exili, per la a voltes sorprenent quotidianitat del dia a dia, per la
destrucció del patrimoni artístic o per la tardana recuperació de les
llibertats... Històries íntimes, ancorades a les aletes del cor dels seus
protagonistes i sempre amarades dels cops d’efecte amb que Nel·lo Navarro sap personalitzar el
fil narratiu dels seus textos.
Cazarabet
conversa amb Nel-lo Navarro:
-Nel-lo, perquè un llibre de relats sobre la Guerra Civil Espanyola?
-Va ser una decisió presa quan ja
estava pràcticament el llibre escrit. Els relats estaven ambientats en
diferents conflictes bèl·lics d’arreu del mon i únicament tres transcorrien
durant la guerra civil de 1936-39. Finalment, un poc per fer un homenatge a
vells coneguts i familiars, vaig decidir unificar i traslladar l’acció de tots
els relats als dies de la nostra darrera contesa civil.
-Perquè et decantes pels relats i no per una narració, més o menys llarga?
-Hem sent molt còmode amb els relats. És una forma de narració que m’atorga
agilitat a l’hora de treballar. I quan dic treballar no faig referència
únicament al fet d’imaginar el relat, seure a l’ordinador i escriure’l, si no
també a tota la tasca posterior de llegir-lo de cap a peus i tornar-lo a llegir
tantes voltes com siga necessari, corregir, girar i capgirar tot el que calga,
deixar-lo madurar unes setmanes... El relat, el conte, és una síntesi de
l’instant creatiu, de la idea primera que ha anat creixent al pensament i a les
notes preses ací i allà sobre el paper.
La fórmula del relat em facilita
dotar els personatges de la intensitat justa davant els esdeveniments que els
empenten, alhora que em permet, en el transcurs de la narració, deixar als
potencials lectors i lectores un desig per endevinar el desenllaç i, en arribar
al desenllaç, el descobriment que a partir del final pot haver-hi alguna cosa
més. I tot en unes poques pàgines.
-Tot i que és fictici….segurament que darrere molts personatges i sota
algunes històries, tot i que ho haviges ficat dins una coctolera, hi haviga
quelcom que t´ha aplegat per contalles més o menys directes….més o menys
verídiques…què ens pots dir?
-A casa la guerra civil de 1936-39
va estar sempre molt present. Tant els meus avis materns com paterns en
contaven i no paraven, en primera persona, de vivències de la guerra. De ben
menut, com que a casa dels avis no hi havia televisió, les hores s’omplien
d’històries: els desordres de les primeres setmanes del n spots amb la crema de
les esglésies, la por a la n spots sobtada del “cotxe de la calavera” que
cercava persones d’ideologia dretana, l’arribada al poble dels Pioners, xiquets
evacuats de Madrid, la marxa al front de l’avi Paco, tinent de l’Exèrcit
Popular, el treball a la Fàbrica Segarra on feien calcer per a les tropes
republicanes, el bombardejos de la Legió Còndor, l’evacuació del poble, la
presó de l’avi una volta acabada la contesa…Tota aquesta n spots es evident que
ha creat en mi un substrat que m’ajuda a l’hora de crear o recrear personatges
i esdeveniments. Tinc suficient coneixement de causa com per a poder imaginar,
inventar, crear de nou, com és el cas dels relats que conformen Les mans i
altres relats de guerra, i situar els personatges i les històries inventades en
un context històricament correcte.
-Et fiques dins de personatges ben diversos: fins i tot “toques” i
narres com és el gust per la música o per l´art o la
devoció de Carmeta Abad, però tot són històries, jo ara m’he dedicat
a ficar només tres exemples, que narren certa sensació de por i , sobretot de
desengany o por als desenganys o a la pèrdua….fins i tot amb la carta que el
corresponsal li escriu a la seva filla. Què n spots comentar o reflexionar?
-La guerra, qualsevol guerra, és
una circumstància dramàtica que els toca viure a algunes persones; és una part
de la seua existència que, sens dubte, modela el seu tarannà, la seua visió de
les coses, de la vida. Però dit açò, cal afegir que, filtrades pel drama de la
guerra, les persones que la viuen segueixen essent això: persones. Per tant
segueixen tenint les mateixes virtuts i defectes que la resta dels mortals. Les
virtuts i els defectes de cadascú afloren en situacions límit i això és el que
els passa als personatges de Les mans.
-També parles de l´exili, de la
desesperació dels camps francesos….què hi penses dels principis republicans de
França envers els vençuts que, a sobre, mai van -rebre cap mena d´ajut per
molts dels països que s´anomenaven civilitzats, avançats…..?
-El comportament de les autoritats
franceses amb els republicans que fugien de l’avanç de les tropes rebels va ser
lamentable. Les condicions de vida als camps de concentració foren brutals. El
govern francès, amb la seua actuació durant tota la guerra civil espanyola ja
havia demostrat que no estava precisament al costat de la II República.
-En el relat d’Innocenci apareix també el sentiment de rebuig o el fet de
renegar, definitivament, del seu passat republicà a Espanya….Vas parar molt l´orella
a algú o algunes contalles per tal de, més o menys, refer aquest relat? Una
historia de canvi de jaqueta, no?
-Una història de supervivència
pura i dura. Ja durant La guerra, als dos bàndols, hi hagué gent que es canvià
la jaqueta per pur instint de supervivència. Acabat el conflicte la postguerra
va estar plena a vessar de gent que havia de refer la seua vida i la dels seus
familiars a costa de qualsevol sentiment o ideologia. Molts homes i dones foren
conseqüents amb les seues idees, però d’altres optaren per ocultar el seu
passat en la mesura que els fou possible als ulls dels vencedors. No s’ha
d’oblidar tampoc que la voluntat de moltes persones fou doblegada a les presons
i els camps de concentració d’una manera brutal.
-Els teus relats, Nel-lo, tots queden com en un acabament obert…i a partir
d´ahí el lectora o la lectora es pot compondre, si és que vol, el seu propi
final?
-Bé, com ja he comentat en una
pregunta anterior, m’agrada deixar elements en l’aire per a que aquelles
persones que lligen els relats puguen construir, si és que volen, una certa
continuació de la història, o bé per a que imaginen com pot haver sigut la vida
d’algun dels personatges abans de veure’s immers en el desenllaç final del
relat.
-Alguna de les històries, algú dels relats t´està donant que pensar de cara
a compondré quelcom més extens? O algú t’ho està suggerint arran d´algun relat?.
Quins relats o quin relat , entre els lectors està tenint com a més comentaris?
-El tauró. Aquest relat és el més
comentat. Els crítics que han parlat del llibre tots el destaquen com el més
“madur” del recull. D’altra banda els lectors que m’han fet arribar la seua
opinió es divideixen entre els qui el lloen i els qui el veuen com un element
discordant. Personalment el veig tan integrat com la resta.
16937
Les mans i altres
relats de guerra.
Nel·lo Navarro
114 páginas
10,00 euros
Unaria
Nel·lo Navarro va debutar com a
narrador l’any 2001 amb la publicació de La pantagruèlica guerra de
Miquel Miracle, una novel·la ambientada en la passada guerra civil, impregnada
d’un personalíssim sentit de l’humor. Esta primera experiència editorial va
estar seguida de dos llibres de relats Cantó de la Dula, que va vore la llum
l’any 2002 i que recollia narracions curtes premiades a diversos certàmens
literaris, i Les quatre banderes, editat l’any 2003. Paral·lelament a la seua
producció en prosa ha publicat també set poemaris, fruit tots ells de diversos
premis literaris, i dos llibres il·lustrats de narrativa infantil.
Periodista d’ofici, Nel·lo Navarro va nàixer a la Vall d’Uixó, ciutat on
resideix habitualment, l’any 1960. Amb Les mans i altres relats de guerra, obra
guanyadora del XIV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de Castelló de
la Plana, recupera ara la temàtica de la guerra civil; una temàtica que coneix
força bé, ja és autor de nombrosos treballs periodístics i d’investigació sobre
el conflicte armat de 1936-39.
De la mà dels protagonistes d’estes set narracions els lectors i les lectores
de l’obra poden fer un passeig pels inicis del conflicte civil, per la mort, el
sofriment, la desesperació i el dolor dels combatents, per l’amargor de
l’exili, per la a voltes sorprenent quotidianitat del dia a dia, per la
destrucció del patrimoni artístic o per la tardana recuperació de les
llibertats... Històries íntimes, ancorades a les aletes del cor dels seus
protagonistes i sempre amarades dels cops d’efecte amb que Nel·lo Navarro
sap personalitzar el fil narratiu dels seus textos.
Els cinc crits
Cap pressa
el caragol ho sap
coronarà el cim.
Antoni Albalat
A Lara Cardona i a tots els de la gola de Casablanca
Quan l’ombra dels bessons Miralles es projectà allargassada per la nau central
de la capelleta de sant Onofre de Benigasló, de la gola de Teresa la Mieta va
rajar un crit esgarrifós (tremebund, segons paraules del pòtol Eustaqui Mollar
que en aquell moment captava almoina a la porta de l’església), un bram paorós
i esfereïdor, que fins i tot apaivagà el soroll del tercer toc de campanes i
glaçà l’alè de quasi tots els qui es disposaven plàcidament aquell diumenge de
juliol a assistir als oficis del matí. Va ser aquest, però, només el primer
d’una llarga sèrie de crits.
Asseguda al banc davanter, a quatre passes de l’altar, Teresa es posà més groga
que un ciri, se li va enterbolir la vista i un vertiginós torbament li va
envair el cap. La Mieta s’aixecà presa d’un estrany espasme i notà que les
cames li feien figa i no li aguantaven els més de cent quilos que pesava.
Llavors sentí que irremeiablement es desmaiava. Abans de caure com una
bresquilla madura però, tingué temps de girar el cap i comprovar que tot el que
havia intuït en contemplar l’ombra allargassada dels bessons Miralles que es
projectava impassible des de la porta de la capelleta era rotundament cert.
El crit de Tereseta va ser com un avís d’alerta, com el cloqueig esvalotador
d’una lloca vella que descobreix que la rabosa ronda el galliner. Així, en
l’instant mateix que la seua descomunal corpenta queia definitivament desmaiada
als braços de Quitèria Moltó, dona de l’escolà Vacacurra i veïna al primer
banc, tots els assistents s’havien posat dempeus, havien girat la testa i
tenien ja els ulls clavats en el bessons Miralles que lentament avançaven amb
pas ferm i decidit per la nau central cap a les primeres files de bancs.
Segons contà l’endemà Uiso Mandel mentre l’afaitaven a la barberia, després del
crit de Teresa dins del temple va regnar per uns instants un silenci tan espés
que ni el mateix barber que l’afaiva l’haguera pogut tallar amb l’esmolada
fulla de la seua navalla. Tothom restava mut amb la boca oberta i només
s’escoltava el soroll de les passes dels dos bessons fins que, quan ja havien
fet exactament sis gambades i mitja i eren a les envistes del cor, Fidel de la
Blanquinosa, que es disposava a interpretar a l’orgue una versió pròpia d’un O
Vere Deus, s’aixecà del catret, guaità la seua cara de furó pel barandat de
fusta de faig que donava a la nau central de la capelleta i, fitant-los com
avançaven, cridà amb poderosa veu de tenor: “S’han atrevit! Aquests mals
dimonis s’han atrevit!”. Va ser el segon crit d’aquell diumenge de juliol.
* * *
El tercer crit va ser obra del duler Bonaventura Porcar i, si fem cas de les
paraules malicioses de Matilde Fas que en aquell moment estava dreta just al
seu darrere, més que un crit va ser un aliret; un güell indigne d’un homenàs
herculi i més llarg que un dia sense pa com Bonaventura. El fet és que crit o
simple xiscle, cal comptabilitzar-lo amb totes les de la llei com el tercer
crit i matisar que el duler Porcar, més empolainat que un nuvi i palplantat en
companyia de la seua dona en un banc pròxim a la trona, no el proferí en veure
els bessons Miralles que avançaven ja per la meitat de la nau central de la
capelleta. Si Bonaventura cridà va ser perquè sa muller, impressionada per la
presència dels bessons, s’agafà al seu braç com una llepassa i li clavà amb tal
potència les ungles al canell que l’home no pogué evitar llançar una queixa,
això sí, força reprimida degut al seu caràcter apocat, mentre contemplava el
caminar estritllat i impertorbable del Robert i la Gràcia Miralles entre les
dues rengleres de bancs.
A l’esfera del rellotge de Bonaventura Porcar es reflectí amb nitidesa la
imatge dels bessons. El duler ataüllà al pas dels dos germans amb tot luxe de
detalls la seua indumentària miliciana. El Robert Miralles, ben fornit de
corretjam de cuir, trinxes i cartutxeres, calçava botes de pell marró altes, de
canya passada amb cordons i gafets fins als genolls, vestia pantalons de pana del
color dels cigrons i una samarreta de botons de tonalitat verda pàl·lida. Al
coll portava lligat un mocador roig i negre i es cobria el cap amb una gorreta
de tela dels mateixos colors on portava enganxada una insígnia de la CNT i una
altra de la UGT. Gràcia Miralles anava vestida amb una granota de tela blava,
ben cenyida a la cintura amb el corretjam i les cartutxeres, calçava
espardenyes de careta d’espart i, igual que el seu germà bessó, portava al coll
un mocador roig i negre i al cap una gorreta del mateixos colors però amb escut
de les Joventuts Llibertàries i un distintiu de la FAI.
* * *
El quart crit eixí de la gola de l’escolà Vacacurra, cosa que va fer que el
captaire Eustaqui Mollar, qui en escoltar l’enrenou des de la porta s’havia
colat dins i havia avançat en silenci per l’interior del temple fins al
confessionari, diguera en acabar l’aldarull que més que crit allò, degut al
caràcter boví del malnom de l’escolà, havia sigut un mugit digne d’un Miura.
Vacacurra descobrí el desori només acabar de voltejar el tercer toc. En tancar
la porteta del campanar escoltà el segon crit, el de l’organista Fidel de la
Blanquinosa, i en entrar a la sagristia dels coterets va percebre el tercer, el
xiscle del carreter Bonaventura Porcar. Esverat, però sense saber quin
xafarranxo es coïa, Vacacurra travessà com un llamp la sagristia i es plantà en
un tres i no res vora l’altar de la Puríssima, estratègicament situat a l’ala
esquerra de la capelleta, entre la trona i l’altar major. Des d’allí descobrí
els bessons Miralles quan avançaven ja a l’alçada dels primers bancs, just al
costat de l’escó on estaven amb cara de pomes agres les senyoretes de Gavarra,
la menjaciris de la dona de l’alcalde, la vídua del notari Ventura i les monges
de la Consolació.
En eixe precís moment llançà Vacacurra el quart crit, titllat de mugit i imitat
des d’aleshores fins a la sacietat pel captaire Mollar al Pap d’Or, el bar dels
colombaires, cada vegada que volia que els dels coloms el convidaren a un café
tocat d’anís.
Va ser el de Vacacurra un crit que responia a dues situacions: d’una banda
l’escolà vociferà força impressionat per la sobtada presència miliciana del
Robert i la Gràcia Miralles allà al bell mig del temple, tot i que des de feia
dies la possibilitat que l’esdeveniment es produïra estava cantada, i d’altra
per la difícil situació en que es trobà al primer banc la seua dona,
literalment esclafada pel cos ciclopi i desmaiat de Teresa la Mieta. Va ser,
doncs, el de l’escolà un crit que resumia el que el taxidermista Mateu Badenes
va qualificar aquella mateixa nit mentre sopava con “dos estats d’ànim”.
L’esverament de Vacacurra va ser, però, breu. Quan, després de llançar el crit
i amb els ànims trencats, l’escolà es disposava a passar a l’acció, veié com
Teresa la Mieta s’espavilava i aixecava les molles i l’ossada de damunt la seua
benvolguda esposa Quitèria qui, alleugida pel descàrrec, sospirà amb evidents
mostres de satisfacció. Amb el reviscolament de la Mieta, per tant, un dels dos
estats d’ànim que havien ocasionat el crit de l’escolà es solucionava, quedava,
però l’altre, el provocat per la presència miliciana dels bessons Miralles al
bell mig del temple. Aquest, però, també s’esvaí aviat. La irrupció a l’altra
major de mossén Benjamí i els dos coterets que havien d’ajudar en els oficis
d’aquell diumenge eximiren Vacacurra, almenys així ho interpretà ell fent una
subtil retirada cap al cambril dels sants de la Pedra, de tota responsabilitat.
* * *
L’arribada de mossén Benjamí va ser per a la gran majoria dels assistents a
aquella missa de diumenge símptoma ineludible que en cosa de dècimes de segons
anava a produir-se el cinqué crit.
Els qui pensaven això, però, s’adonaren aviat que anaven ben errats. El Mossén,
tes com un estaquirot al darrer graó de les escales de l’altar major, fità amb
ulls d’astor la situació. Com un guaita dalt de la cofa ataüllà els bessons
Miralles que amb pas ferm i decidit havien ultrapassat ja els bancs de la
primera renglera. Joan de Cabirons i el regidor Ezequiel Forment, drets al segon
banc de l’esquerra segons es mira a l’altra, asseguraren dies després que
notaren perfectament (categòricament va dir Joan de Cabirons en una junta
extraordinària de la Societat d’Amics de la Dolçaina i el Tabal) com el
capellà, enmig d’un silenci sepulcral, premia amb força els punys i es
mossegava els llavis sense gosar dir ni paraula mentre un reguer de gotes de
suor espesses com l’oli li baixaven front avall enterbolint-li els ulls.
Mossén Benjamí clissà de baix a dalt els bessons i la seua indumentària
miliciana i, pel manifest moviment que els feligresos de davant observaren a la
seua gargamella, engolí una bona glopada de saliva.
El rector, però, es mantingué ferm al seu lloc i passat l’esverament inicial,
aixecà els ulls tot mirant darrere dels bessons i contemplà el llarg seguici
que havia anat entrant a poc a poc dins l’església a la saga del Robert i la
Gràcia Miralles. Allí, just a l’esquena dels dos germans, estava Eliseu Gavarra
amb sabates de xarol, gorra de plat i un impol·lut uniforme blanc d’alferes de
fragata tot ple de cordons de gala blaus i verds. Al costat d’Eliseu, amb
galtes pigades i envermellides de vergonyes, restava mirant cap a terra Dídac
Sorribes, nét de l’advocat Palacios, abillat amb un vestit blau fosc
quantimenys de tinent d’Aviació, tot rebotit d’estels durats cosits a les
mànegues. Els seguien en nodrida colla sis mariners, darrere dels quals
caminaven dues xiquetes, una d’elles, el nom de la qual no aconseguia recordar
mossén Benjamí, anava vestida de blanc immaculat, mentre que l’altra, la
Tarsileta Callau, l’havia mudada sa mare, presidenta de la Creu Roja, amb una
barreja d’uniforme que hom va definir com d’infermera i fada padrina. A
aquestes les seguien, pugnant en marcialitat, el Vicent Muñoz, fill del sergent
de la guàrdia civil, qui fent honor a l’ofici del pare desfilava estirat com
una canya de batollar garrofes, guants blancs i tricorni lluent al cap, amb un
uniforme d’oficial de la benemèrita, i Miquel Garcés, nebot del regidor
encarregat dels afers interns, que vestia l’uniforme de gala de la policia
municipal. Darrere venia un llarg estol de xiquets amb diferents versions,
d’allò més acurades i imaginatives, d’uniforme de mariner i xiquetes ben
abillades amb faldilles, cancan i tota mena de randes d’un blanc diàfan.
* * *
Quan tots els infants estigueren dins la capelleta, estratègicament repartits
als escons disposats a tal efecte a esquerra i dreta de l’altar major, mossén
Benjamí es torcà la suor amb un mocador i començà amb tota solemnitat els oficis.
L’enrenou causat per la presència miliciana dels bessons Miralles s’havia
dissolt, l’escolà Vacacurra havia tornat a la sagristia, Teresa la Mieta
mormolava un sibilant “En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant...” i
l’organista Fidel de la Blanquinosa amenitzava l’ofici amb l’ensopidora versió
d’un O Vere Deus composta per a l’esdeveniment. La calma havia tornat a niar
entre els feligresos que, com si res no haguera passat, es disposaren a
contemplar com prenien la primera comunió aquell estol de xiquetes i xiquets,
criatures innocents en paraules de Teresa un cop refeta de l’ensurt. I va ser
en eixe moment que es produí el cinqué i darrer crit d’aquell diumenge de
juliol tot i que aquest, malgrat ser de bon tros el més fort, ningú no el va
escoltar.
Va ser obra de Pere Pau Carratalà, aví matern dels bessons Miralles i principal
artífex de la decisió, força debatuda a casa dels Miralles-Carratalà, que va
fer que el Robert i la Gràcia prengueren la primera comunió vestits de
milicians. Cosa, clar està, mai no vista en un poble tan tranquil com
Benigasló.
Pere Pau Carratalà, excombatent de l’Exèrcit Popular, més conegut entre el
veïnat del Poble de dalt com el Mut de la República i entre els parroquians del
Poble de Baix com el Guerxo de l’Ebre, estava dret darrere del banc de
l’esquerra segons es mira a l’altar major. Pere Pau fitava amb cara de
satisfacció el nét i la néta i quan va veure que el capellà aixecava els braços
per a començar definitivament els oficis llançà el que el forner Vicent Queralt,
poeta amateur i veí d’escó de l’avi Carratalà aquell diumenge pel matí, va
qualificar com un crit de mut. Va ser un crit de joia, de satisfacció per una
victòria particular i estranya. Un crit que no va eixir de la boca sinó que,
segons paraules textuals de Queralt, tot naixent de les aletes del cor de pere
Pau Carratalà llampeguejà com una espurna a la nineta de l’ull bo de l’avi dels
bessons i recorregué com una centella tota l’església omplint amb el seu ressò
cambrils, sagristies, altars majors i menors, fornícules, baptisteris i fins i
tot el buc del confessionari.
Aquesta afirmació del forner Queralt, clar està, ha sigut, és i serà una cosa
no mai compresa per les parroquianes que l’escoltaren, escolten i escoltaran
encara durant molts anys la seua narració mentre despatxa bastons, fogasses,
panets de llauna, rosquilletes, pastissets de peix, manjòvenes, mitges dotzenes
de carquinyols i alguna que altra coca malfeta.
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069
http://www.cazarabet.com/lalibreria
https://www.facebook.com/javier.diazsoro
https://www.facebook.com/sussanna.anglesquerol