La
Librería de Cazarabet
Allà
on mai ens perdrem: on és l'horitzó primer.
Cazarabet conversa amb Joan Todó, autor de L´horitzó primer, una novela-la, un recull de relats, escrits per aquests temps i per aquests dies
amb la seva gent.
Un tros de la creació d´en Todó per anar fent
boca:“Ara mateix sento com, amb un llibre obert oblidat damunt la falda, mentre aparentment badoques tot mirant les
roques pelades del Coll de Balaguer, el nostre pensament gira, obsedit, al
voltant del pregó, salta caòtic a la feina que no trobes, i que no saps on
buscaràs; o presagia, inquiet, com deurà ser viure de nou a casa els pares. El
procés és caòtic, desordenat. T’imagines les feines que podries fer, les
menjades amb la família, què diràs el primer dia de festes. O com serà tornar a
viure en un poble petit, veure cada dia les mateixes cares, resseguir el mateix
horitzó cada matí, retrobar els amics, quedar amb ells quan vulguis i no quan
doni la casualitat que has baixat. Tu i jo sabem que, petita com és, la Sénia
et resulta inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir senienc fins que
no vas anar-te’n, fins que la gent de fora no va començar a identificar-te com
a tal, després de preguntar-te si eres de Lleida o de València. Tens la
intuïció que el pregó hauria d’explicar això. Furgar en aquesta pregunta: què
és per a tu el poble. Tancar-lo en una imatge perfecta, xifrar-lo en un
discurs. Explicar-lo.”
Cazarabet
conversa amb Joan Todó:
-Joan et troves en una
situacuió molt bona com a escriptor perquè ets dels autors que més bones
critiques ha enregistrat en els últims temps, però per sort o desgracia i avui
en dia més que mai és molt difícil “viure” de l´escritura o de la creació
literaria….però estàs al teu poble, amb la teva gent ….Anem a veure :pot
ser pensavaes que trobaries el teu camí a Barcelona i has acabant tornant a La
Sènia on has pogut trovar allò que no trobaves a Barcelona per escriure una
obra tant contundent?
-En
realitat, si el llibre du, al principi, el mot "Novel·la", és
perquè no m'he compromès a dir la veritat; tot d'aspectes, específicament els
que afecten el protagonista, són ficticis. I, per exemple, la tornada al poble,
que en bona mesura és real, no ha estat tan dràstica; sempre he anat fent
viatges a Barcelona (és només a tres hores), hi he viscut alguna temporada,
durant els últims mesos, i ara mateix visc a prop de Reus. Tot plegat per
motius ben diversos, entre ells els laborals. No és una cosa que triï jo, vaja;
i, naturalment, és ben probable que acabi marxant a l'estranger. No tinc la
capacitat de decidir què hi busco, vull dir: és una cosa que va sortint, que
depèn de les oportunitats laborals... Jo, esclar, si pogués viure a La Sénia
dedicant-me a escriure, és el que faria, el que hagués fet des del principi.
Però és impossible.
-És una novel-la, bé millor
dit una mena de recull d´onze relats enllaçats per trets en comú, molt
actuals i crec que molt social perquè ens fica a tots al nostre lloc. Què
en penses?
-Tot
deriva de
l'encàrrec de L'Avenç. És a dir, primer havia de fer onze textos (un per
cada número de l'any 2012) i després, a partir d'allò, se'n podia fer un
llibre.
Al principi jo em pensava que faria un llibre més assagístic, més històric. Però
passa que comences a escriure i no saps (o jo no ho sé, això cadascú ho fa a la
seva manera) on aniràs a parar. Hi ha tot un procés, força difícil
d'explicar perquè no és del tot racional, que du des de la idea primitiva, fent
els primers relats per a la revista, de fer un llibre sobre la història del
poble, a la novel·la sobre l'individu que hi torna perquè és a
l'atur. Després també passa que el país s'està enfonsant, i el meu poble és un
exemple prou paradigmàtic d'aquest enfonsament; i costava molt resistir-se a
explicar-ho en directe.
-La Sènia era ara fa uns
anys dels pobles més potents de les terres del sud de Tarragona, tot un
referent….des del caire econòmic fins al culturo-social, però , ara per ara,
per la crisi s´ha desestructurat basrtant la base económica. Joan , avui com
avui com veus al teu poble?
-Ara
mateix, fa quatre mesos que no hi visc, vet-ho aquí. Me n'he perdut la
primavera. No crec, però, que la cosa hagi canviat gaire de l'època (fa un any
just) en què vaig acabar L'horitzó primer. Em costa dir-ho amb unes
paraules diferents de les emprades allà, i a més tinc por d'equivocar-me; a mi
em sembla que és un poble que s'havia somniat petita ciutat, un poble de nou
rics, que ara haurà d'assimilar que ha deixat escapar una oportunitat, que
seguirà sent poble, i segurament més petit que no és. A mi no em sembla
malament, m'agraden els pobles petits; però clar, hi ha com un desànim, una
sensació de fracàs... I alhora s'hi intenta buscar noves vies, noves formes de
vida: fan una fira gastronòmica, un concurs de bandes de música...
-Un poble es viu, però
també es pateix: com vius tú La Sènia i com la pateixes?
-Jo
sempre he dit que Barcelona té cines en versió original però La Sénia té
muntanya. I silenci. És a dir, respecte a la ciutat té uns avantatges (s'hi viu
millor, rotundament millor), però també uns inconvenients. No hi ha, per
exemple, ni a La Sénia ni pels voltants, un ambient cultural. Cosa que, per
cert, sospito que també té a veure amb l'enfonsament de la pregunta anterior.
Tens el centre d'art Lo Pati, a Amposta, per exemple, tens determinada gent
dispersa pel territori amb qui es pot mantenir una conversa, però en general la
gent d'aquí llegeix poc, veu poc cinema, escolta poca música i quan llegeix té
un sentit bastant mandrós de la cultura. Es pensen que és per passar l'estona,
troben que segons què no ho entendran i ja no en volen saber res. Hi ha una
mena de conformisme. Si vols, és un inconvenient que té implícit un avantatge:
no hi ha gaires pedants, i en general et deixen bastant tranquil. En la vida no
hi ha res més pesat que els temibles semicultes, que deia Carles Riba.
Però clar, són ells qui sostindrien econòmicament una sala de cinema on
de tant en tant s'hi pogués veure alguna pel·lícula de Godard!
-Què és allò que et va
“inspirar” per construir aquest relat tan proper, aspre, humà, però , a la
vegada i per a mí, també sensible?
-Més
que res, l'encàrrec; aquest és un llibre d'encàrrec. Però un encàrrec força
lliure, on jo triava el tema, l'enfocament, tot plegat. L'editor, el Josep
Maria Muñoz, tot just ha fet alguns suggeriments, que de fet eren prou
encertats. Després, hi fem el que podem!
-Joan com és pasar
d´escriure poemes i poemaris, després relats a presentar-te amb una novel-la
com aquesta?
-Això
ha anat una mica com els meus canvis de residència: ha anat sortint tot sol. A
mi, durant molt de temps, no em va interessar la narrativa; en realitat estic
més acostumat a llegir assaig o poesia. Fins que de cop vaig descobrir que,
justament per haver estat tants d'anys allunyat d'ella, hi havia un mecanisme
que per a la major part dels meus veïns era completament normal i que a mi em
resultava exòtic. Encara ara em sembla que un relat és un procés mental més
complex que la gent no es pensa; la realitat és més aviat un assaig de
sociologia que no pas una novel·la d'aventures.
I
per investigar-ho vaig començar a escriure relats, per veure com funcionava
aquest mecanisme. Fins i tot L'horitzó primer, en bona mesura, té un
caire d'experiment sobre les possibilitats de la narració. I esclar, que
després tota la qüestió del ressò hagi anat com ha anat és completament fora
del meu control. És sort, senzillament sort.
-Però tú quan penses com penses com a poeta o com a
narrador?
-No
ho sé. És una forma molt trista de respondre, però suposo que és així. Jo de
jove havia estudiat música, havia pintat... I en cada cosa selecciones un
fragment de la realitat, però possiblement la realitat seria la suma d'aquests
fragments. I jo llegeixo força assaig, he llegit filosofia... Justament allò
que em resulta incòmode de la narrativa és que generalment és un reduccionisme.
És a dir: per narrativa s'entèn una cosa força manipuladora, que és un
mecanisme magnífic que es va anar construïnt al llarg del segle XVIII i va
arribar a la perfecció al XIX, és a dir, la novel·la realista. I és un
mecanisme magnífic, una meravella artística, però no té res a veure amb la
realitat. En la realitat no hi ha protagonistes, no hi ha causes que generin
efectes, només atzar, no hi ha psicologies que expliquin els fets, no hi ha
històries amb un principi i un final. Alhora, també la poesia, la poesia més
prototípica, és una altra mena de reduccionisme, perquè la vida no és una
successió d'instants. Però ambdues són maneres de mirar el món...
-Què pretenies amb aquesta
novel-la, fer com una mena de retrat del teu poble?. Fiques o prens com a
referent a Pla o a Gaziel?
-La
idea primitiva era aquesta: fer el mateix que va fer Josep Pla amb Cadaqués, o
Girona, o Gaziel amb Sant Feliu de Guíxols, o Artur Bladé amb Benissanet. Fer
la mateixa mena de llibre que ells però amb La Sénia. Passa que no sóc ni Pla,
ni Gaziel, ni Bladé, i m'ha sortit una cosa diferent.
-D´on surt això del doble
personatge: lo del escrivient i lo del protagonista….? La veritat és que , al
principi, pot parèixer la historia d´un “negre” un “esclau” de la literatura o
d´un malalt amb doble personalitat…Què en spots dir?
-Abans
et deia que el pas de la idea primitiva al llibre definitiu pot ser difícil
d'explicar, i això n'és un exemple. Quan vaig començar a fer els relats per a
la revista, no sabia fer-los en tercera persona, i no em sentia còmode amb la
primera. No volia fer un llibre de memòries. I vaig optar per la segona
persona. Però després, a mesura que anava escrivint, em va semblar que calia
justificar-ho d'alguna forma. I se'm va acudir crear aquest narrador estrany,
una mena de veu que s'adreça al protagonista. No és un joc tan diferent del
narrador quàdruple de Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Però a mi em ve,
potser, de la idea de l'interlocutor cruel, d'Elias Canetti.
I, realment, del fet que escriure és això: una mena de diàleg amb tu mateix que
després, a l'hora de publicar, desemboca en una situació psicològica ben
curiosa, la sensació que tens que aquell autor no ets tu, que és un personatge
que creen els lectors i que té una relació ben tangencial, atzarosa, amb tu
mateix.
-Jo crec que tots els que
d´alguna manera utilitzeu això de la creació literaria i els que intentem capturar
testimonis, notícies i demés ho fem, sovint, com motivats pels nostres anels,
somnis, desficis interns, motivacions, ideals o allò que ens fa fàstic…com
vullguis dir-ho. Et sents també una mica així?
-Ara
faré una cosa que potser no hauria de fer. Jo, si llegeixo el meu propi llibre,
un cop ja és acabat, hi veig dues línies argumentals, una que és la del
protagonista i una altra que és la de les històries que va escoltant o
explicant. I potser dubtaria de si hi ha alguna unitat en tot plegat. Jo sempre
m'ho he explicat (i potser això és el que no hauria de fer, explicar a
posteriori una cosa que no tenia tan clara mentre escrivia) d'aquesta manera:
els testimonis, els fets històrics, els relats que apareixen al llibre,
desemboquen en la història del protagonista. Ell és hereu de tot plegat.
L'aventura del virrei Bonet, la lluita carlista, els maquis, els catalanistes
que munten una escola de música, són una sèrie d'històries de fracassos, o per
dir-ho així la història del fracàs d'un país (Espanya) que ha intentat accedir
a la modernitat però no ho ha aconseguit; i el protagonista que té una carrera
però està a la misèria és un resultat d'aquest fracàs. Potser és això;
m'interessava saber què va passar per saber com hem anat a parar a aquest
desastre.
-Per què Joan, la situación
dels que acabeu la universitat i dels que vos veieu de sobte cercant un lloc de
treball…és tant fotuda com sembla, no?
-Al
capdavall, no m'ho sembla. Jo he viscut molt bé, i bona part de la gent de la
meva edat ha viscut encara millor. En altres països, la gent alhora que estudia
treballa, cosa que jo no he fet. He tingut temps per llegir moltes coses, per
anar de discoteques, per viatjar. Ni tan sols ara no pateixo gana; tinc les
necessitats cobertes (fins i tot la "necessitat" de tenir una
connexió d'internet per respondre aquesta entrevista). I, si t'atures a
pensar-hi, tot plegat és prou excepcional: no hem viscut cap guerra, no hem
passat penalitats. Tot just ara ens comença a fer falta marxar a un altre país
per trobar feina, com va fer el meu avi. Ara bé, hi ha coses que resulten
frustrants. Perquè a mi, això d'ara, no és el que m'havien promès. Vull dir que
el problema no és tant que visqui en una situació fotuda (jo, de fet, sóc
feliç) com que aquest no era el tracte: la societat va invertir un grapat de
diners dels impostos de la gent per tal que jo tingués una carrera humanística,
jo he estudiat aquesta carrera, l'he aprovat amb bona nota i ara només em
serveix per fer de cambrer (cosa per a la qual no serveix, tot sigui dit).
Aquella inversió, mentrestant, s'ha perdut. No sóc ben bé jo qui està en una
situació fotuda, doncs!
-El primer que em va vindre
a la ment quan la llegia era la paraula fracàs i em sentía malñament pensant
amb com de fotut ho estaven passant els protagonistas amb això del fracàs?. És
aquesta una historia del fracàs? Tot i que, a la vegada, pensó que de fracàs
res de res….ho veig més com un episodi més d´aquesta vida que ens toca viure…
-És
el que et deia. Em nego a pensar-ho en aquests termes. Tot i que la història
del llibre sí que és de fracàs. És una mica com el Werther, de Goethe;
rere la història hi havia un amor real de l'autor, i Goethe va decidir fer
suïcidar el protagonista per evitar suïcidar-se ell.
És una mena d'intercanvi: sacrifiques el protagonista per salvar-te tu.
I
en el meu cas, no m'interessava tant la història personal com allò que té de
revelador respecte al país en general, al fracàs del país en general, de la
societat on visc. Per això, de fet, no podia acabar bé.
És, si vols, un procés invers al de les campanyes aquestes que afavoreixen
l'emprenedoria, o que intenten responsabilitzar als individus dels desastres
del capitalisme; doncs no, la culpa, el fracàs, no és d'un individu, sinó d'una
societat en pes i dels seus dirigents en particular, que han fet les coses de
la pitjor manera possible.
-Per a tú quin ha sigut en aquesta vida l´horitzó
primer….quelcom que has trobatb a La Sènia i que no vas veure mai a Barcelona?.
Què veus de la finestra de ta casa a La sènia ¿ I què és allò , quin horitzó,
no t´agradaria que pergués mai La Sènia?
-J.
V. Foix, en els seus últims anys, recordava que, de jove, havia escrit un diari
on deia, més o menys (cito de memòria): "Has nascut en un país que no has
triat, amb una llengua que no has triat... ja tindràs feina!
"
La idea de l'horitzó ve una mica d'aquí: del fet que moltes de les coses que
determinen la meva personalitat no depenen de mi. Per això, per exemple, el
tema de l'escola de música surt tan aviat (tan aviat que potser és una mica
fora de lloc i tot, dins l'estructura del llibre): és un lloc on el
protagonista s'ha format, un àmbit que l'ha fet tal com és, però amb el qual
ell ja no s'identifica. Que és, de fet, el d'una mena de catalanisme clerical,
folklòric, convergent, que al meu poble no ha acabat mai de quallar; som massa
avalencianats. De fet, trobo que no sóc qui per decidir quin horitzó no
ha de perdre La Sénia, però, si he de ser sincer, l'horitzó que no m'agradaria
que Catalunya perdés és el que surt a la coberta del llibre. Que forma part del
País Valencià.
-Per a mí, La Sènia amb el
pantà tan prop , el paradís de La Tinença és com un recurs…un lloc de
retrovament amb moltes coses….penses construir el teu paradís ideal amb la
creativitat literaria?
-Rotundament,
no. He intentat evitar una certa perspectiva habitual en aquesta mena de
llibres, que és la de l'enlairament del propi raconet, mostrant-ne les
meravelles. Bladé ho té molt, això: mostra Benissanet com una mena de paradís
terrenal, sense conflictes. I a veure, m'agrada molt la prosa, l'estil de
Bladé, però justament aquest punt em sembla discutible (alhora, és fàcil de
comprendre: ell escrivia des de l'exili). No volia mostrar La Sénia com un lloc
ideal, perquè no ho és. I en molts d'aspectes, l'he empitjorat conscientment,
per exigències del guió (als últims capítols, el meu referent en realitat són
els pobles que surten a les pel·lícules de Béla Tarr, molt més freds i
hivernals que el meu)
Els
paradisos m'agraden més a la vida real; i en això, no et nego que a mi, com a
mínim un cop a l'any, em cal anar a fer un volt pels voltants de Morella, de
Castell de Cabres, de Pena-Roja de Tastavins...
-És factible un viatje de
retorn?
-Tampoc.
Però això ja ho dic allà. Val a dir, per altra banda, que marxar a Barcelona
tampoc és el gran viatge, jo aquí potser he exagerat una mica. Un viatge
considerable seria haver viscut deu anys a l'Àfrica, o al Japó (hi ha una
novel·la, Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan, que és justament això, un
retorn des del Japó); i tornar des d'allà deu ser un daltabaix. Jo ho he
reproduït, al llibre, molt a petita escala, però en aquest cas és una
exageració: jo, en la realitat, mai he perdut el contacte amb el poble (el fet
que, com deia abans, allà la gent llegeixi poc sempre m'ha anat molt bé per
tocar de peus a terra, sobretot com a poeta), he anat veient com la gent (els
meus amics) anava fent la seva vida, com anaven canviant... En certa manera,
mai n'he marxat.
-En aquesta casa som
especialistes en memoria Històrica i amb això ens topetem amb l´exili i amb
personatjes com l´escriptor Artur Bladé que sabem que és per a vos com un
referent…un escriptor de les Terres de l´Ebre, molt de la terra. Joan, tu que,
a més, ets un estudiós de la literatura: com sentes la salut de la literatura
de les terres de l´Ebre i rodalies…?
-Mmm,
en això... Hi ha una cosa que no ens n'acabem de fer la idea, perquè va una
mica contra la forma com ens havien ensenyat la literatura a l'escola, i és que
la literatura, allò que anomenem la literatura, potser no són tan els
escriptors com el que els envolta, però sobretot els lectors. O sigui, un país
com França, per exemple, té una gran literatura no perquè tingui molts
escriptors, sinó perquè té molts lectors, perquè la gent, en general, llegeix;
i quan dic que llegeix no em refereixo a passar la vista sobre el full, sinó a
interpretar allò que llegeixen, a conversar-ne. A França hi ha (o hi
havia, ja no ho sé, això, però és igual, ho dic com a exemple) una mena de
conversa sobre llibres, la gent pensa sobre el que llegia, ho feia servir.
A
partir d'aquí hi ha crítics, editors llibreters... I és d'aquí, d'aquest humus
de lectors interessats, que surt, com la punta d'un iceberg, la quantitat
d'escriptors. Aleshores, a les Terres de l'Ebre el fet és que hi ha molt poques
llibreries, perquè hi ha molt poques llibreries que puguin funcionar, i que no
n'hi ha cap que no subsisteixi venent bolígrafs, quaderns, cartolines. O sigui
que una llibreria com La Central, o la Calders, de Barcelona, llibreries que
tenen llibres i prou, aquí són inconcebibles perquè no hi ha prou clientela, no
hi ha lectors. Segur que trobaríem excepcions, segur que hi ha gent que
llegeix, però són excepcions; això és un fet, no hi ha excuses que
valguin.
Hi ha places de bous, i fins i tot hipòdroms, però no hi ha llibreries. Ni
revistes, ni crítics; tot just hi ha algunes editorials, això sí. No es llegeix
ni literatura d'aquí ni literatura d'allà, ja falla això. I després no
hi ha la discussió que deia, no hi ha la conversa sobre llibres. No hi és, de
fet, ni en el conjunt de la literatura catalana. Els mitjans han substituït la
crítica per la propaganda, i els escriptors els hem deixat fer perquè a molts
ja els anava bé que parlessin bé del seu llibre encara que fos mentida. Hi ha
les envegetes típiques, naturalment, però no em refereixo a això: em refereixo
a discutir sobre literatura, sobre formes, sobre continguts, no pas a marejar
la perdiu entre murmuris sobre si el tal ha triomfat perquè viu a Barcelona, o
sobre si el tal no ha triomfat perquè fa contes. De discussió oberta no n'hi
ha, ni aquí ni a Mollerussa. En realitat, m'oloro que els primers que no llegim
som els propis escriptors. Que, insisteixo, som la punta de l'iceberg d'una
literatura, la punta més vistosa però també, al capdavall, la més prescindible
(al cap i a la fi, rellegint clàssics grecollatins, anglesos, francesos,
espanyols i catalans ja pots ocupar ben profitosament la vida). I així,
d'aquesta manera, sense lectors, no hi ha res que se sostingui, per molta
xerrameca sobre cultura que hi posin els polítics. Esclar que a mi em resulta
un misteri per què la gent no llegeix...
L´autor:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Tod%C3%B3_Cortiella
La prensa al davant d´aquest llibre contundent des de la ploma de Joan
Todó:
Li hem demanat a una de les millors plomes que darrerament, dins aquesta
casa, ens hem sentit millor i li vàrem demanar una ressenya sobre aquest llibre
tant important: “La principal intenció de Joan Todó en escriure L'horitzó primer és parlar-nos de dos
mons que, d'alguna manera, es fonen en ell. El món del protagonista i el mon de
records, històries, anècdotes que han configurat, amb el pas del temps, el seu
poble, la Sènia, poble de frontera de vegades cobejat i sovint ignorat, tant
pels que viuen més al nord, com pels que ho fan més al sud. Històries,
vivències i records que també ens expliquen les transformacions del paisatge,
element que té un paper molt important dins l'obra. És d'aquest poble, dels
seus paisatges i dels seus habitants del que parla el llibre. I per si algú té
algun dubte només cal llegir el primer capítol, aquell en que, com si es
tractés d'un travelling cinematogràfic, el protagonista s'hi va acostant,
procedent de la gran ciutat. Un capítol on forma i contingut es lliguen
perfectament en una síntesi que esdevé una metàfora del (o si voleu que anuncia
el) joc de relacions que s'estableix al llarg del llibre entre els dos centres
d'interès ja esmentats.
Perquè a L'horitzó
primer Joan Todó es mou, i ens fa moure, entre aquells dos mons. Per una
banda el món en que viu un jove aturat que retorna al seu poble, la Sènia,
perquè allí, si més no, hi té una casa. Hi va també a buscar la feina que no ha
trobat a Barcelona i perifèria, perquè ell és un més dels joves altament
qualificats a qui la “crisi” li nega un lloc de treball. És el món present, món
en crisi, si és que el món no ha estat sempre en crisi. I descobreix que, a més
de no trobar-hi feina, el poble ja no és com era, que les amistats han crescut
i que ja tenen fills. I, a través dels fills dels altres, se n'adona que els
anys han passat, que res ja no serà igual amb les seves relacions amb els
antics amics de colla...
El segon món és el de
les persones i els paisatges canviants que han omplert la història del poble.
Persones embotides en un carreró sense sortida que viuen amb la por al cos
davant la possibilitat que carlins o liberals, que empesten els camps i van de
malifeta en malifeta, els fotin el poc que tenen, fins i tot la vida, que els
estoven si parlen i els estomaquen si callen, que malviuen amb l'única
esperança que algun dia acabi aquell mal somni que foren les guerres civils del
segle XIX. Soldats que construïren camps d'aviació que en un tres i no res va
passar a mans dels enemics, els franquistes, els alemanys... Soldats
republicans perduts que salven la vida perquè perden una de les coses que més
estimaven i que acaben fent amistat amb comandants de la Guàrdia Civil.
Vilatans de pobles veïns emprenyats per la construcció de canals. Vilatans de
la Sènia que, com tants, fugiren empesos per la gana i que feren fortuna...
encara que els seus antics veïns, de primeres, no els creguessin i que,
posteriorment, intentessin cobrar herències difoses protagonitzant episodis que
semblen sortits de la imaginació de Pere Calders.
Entre aquests dos mons
l'autor transita sense cap dificultat amb un humor que de vegades esdevé àcid i
mitjançant els records del protagonista que busca l'essència del poble; dos
mons que tenen en l'horitzó primer, aquell horitzó que tantes vegades fou
frontera, la frontissa que els connecta; un horitzó que és el primer que veuen
tots els seniencs, un horitzó que, com tantes i tantes coses, també ha sofert
alteracions.
Dos mons, un autor i un
llibre d'aquells que requereixen d'un cert esforç del lector; esforç que,
tanmateix, acaba sent més que recompensat pel plaer que produeix la seva
lectura.”
´També li hem demanat a Carles Terés que ens fes una resenya sobre
aquest interesantíssim llibre que, tornem, a recomanar:
Comentari
del llibre L’horitzó primer, de Joan
Todó
Horitzó
primer m’ha vingut recomanat per diverses bandes. Recomanat especialment per a
mi, vull dir. El mateix m’havia passat amb A
butxacades, com si els que em coneixen o m’han llegit intuïssin que la
narrativa d’en Joan Todó havia de ser del meu grat.
A
butxacades me’l vaig comprar a la primera oportunitat. El vaig buscar, sense
resultat, a la Fira del llibre ebrenc de Móra d’Ebre de 2013, on vaig conèixer
l’autor en la presentació del seu poemari El
fàstic que us cega. Per sort, un parell de setmanes més tard, l’amic i
editor Miquel Adam me’l va trobar a la llibreria Quatre Cantons de Berga, on hi
presentava Licantropia. Efectivament,
era un llibre fet per a mi.
Quan va eixir L’horitzó primer,
doncs, no va passar gaire temps abans d’allargar-me a can Serret per comprovar
si les expectatives serien complertes. Vaig llegir-lo amb plaer: prova superada
amb escreix. Tot seguit us en parlo.
L’horitzó
primer és un llibre curiós, però no estrany. Molt ben escrit i difícil de
classificar. D’una banda hi ha una certa vocació d’«enciclopèdia senienca». En
Todó va desgranant interessants peripècies històriques de la vila, sense
estendre’s gaire ni tampoc fent-ho massa curt (objectiu molt difícil d’assolir,
que l’autor supera amb nota).
De l’altra hi ha la reflexió interior, l’anàlisi de la pròpia situació,
de les sensacions que li genera el fet de ser a l’atur, tenir trenta-molts
anys, el contrast poble-ciutat (les sensacions que hom té allà —ciutat— i aquí
—poble— quan torna, definitivament o provisional), el pas del temps. Perfectament
retratat també el món familiar, els amics, els convilatans, les coses del
territori (el físic i el sentimental).
Els ambients (natura, llum, meteorologia...) estan molt ben descrits, et
fan sentir que hi ets. I no es recrea gratuïtament en les descripcions: en Todó
evita amb perícia un dels més perillosos paranys on solem caure els escriptors
quan, embriacs de paraules, ens agradem massa a nosaltres mateixos —i ens
oblidem del lector. Les frases, per tant, són precises. N’hi ha un fotimer
dignes de ser subratllades: “Qui va i qui torna van pel mateix camí, però no
fan el mateix viatge”; “descobreixes que mentre tu no hi eres, mentre anaven
passant els anys que us semblaven idèntics, desapercebuts sota el pas de cada
dia, heu sofert tots una transformació: heu esdevingut els vostres pares”; “Has
intentat instal·lar-te en aquella comoditat dels diàlegs ja fets, automàtics,
dels clixés que permeten travessar la conversa com qui travessa un rierol,
saltant sobre una filera de pedres”, “l’aparent serenitat de la viuda és, en
realitat, atordiment; el cos és allà, dins la caixa, alhora igual i diferent de
si mateix, però ella encara no n’és del tot conscient, encara no ha començat a
deduir totes les conseqüències d’aquest fet”; “Ja ningú no parla perquè l’escoltin,
sinó tot just per existir; ni ningú escolta, limitant-se a esperar el moment
que parli ell”. N´hi ha moltes: cadascú hi trobarà les seues depenent d’allò
viscut i sentit. Potser aquesta saviesa de trobar la frase justa per a
descriure un fet, un pensament o una situació, és deguda a la condició de poeta
d’en Joan Todó.
L’única cosa que podria retreure-li, el joc literari de desdoblar el
protagonista en dos (l’autor i la persona), em veig obligat a “perdonar-li”. No
sóc amic d’experiments, però en aquest cas, tot i no ser imprescindible, no
destorba gairebé mai.
En definitiva, és un llibre per gaudir-lo. Literàriament i per allò que
s’hi explica. No li cal una trama trepidant per a fer que estiguis esperant el
moment de poder seguir llegint-lo. I si a més coneixes poc o molt el que
significa una societat de poble, aleshores el plaer es multiplica.
17818
L’horitzó primer. Joan Todó
184 páginas
18,00 euros
L'Avenç
“Ara mateix sento
com, amb un llibre obert oblidat damunt la falda, mentre aparentment badoques
tot mirant les roques pelades del Coll de Balaguer, el nostre pensament gira,
obsedit, al voltant del pregó, salta caòtic a la feina que no trobes, i que no
saps on buscaràs; o presagia, inquiet, com deurà ser viure de nou a casa els
pares. El procés és caòtic, desordenat. T’imagines les feines que podries fer,
les menjades amb la família, què diràs el primer dia de festes. O com serà
tornar a viure en un poble petit, veure cada dia les mateixes cares, resseguir
el mateix horitzó cada matí, retrobar els amics, quedar amb ells quan vulguis i
no quan doni la casualitat que has baixat. Tu i jo sabem que, petita com és, la
Sénia et resulta inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir senienc
fins que no vas anar-te’n, fins que la gent de fora no va començar a
identificar-te com a tal, després de preguntar-te si eres de Lleida o de
València. Tens la intuïció que el pregó hauria d’explicar això. Furgar en
aquesta pregunta: què és per a tu el poble. Tancar-lo en una imatge perfecta,
xifrar-lo en un discurs. Explicar-lo.”
_____________________________________________________________________
LA LIBRERÍA DE CAZARABET - CASA SORO (Turismo cultural)
c/ Santa Lucía, 53
44564 - Mas de las Matas (Teruel)
Tlfs. 978849970 - 686110069